Archivos Enero 2009
Spotify yourself!
Let's DAAAAAAAAANCEEEE!
:D
YEEEEEEAHHHH!
Let's DAAAAAAAAANCEEEE!
:D
YEEEEEEAHHHH!
d'instants a cada instant, de coses a cada instant. sense fre!
dilluns parlaré amb qui em pot ajudar amb el tema de l'erasmus. en certa manera, em vindria bé anar a anglaterra, pero em fa molt més bon rotllo anar a frança. al cap i a la fi, tinc un compte pendent amb el francès. a veure com va.
una altra cosa es llegir això, ara, aquí, abans d'anar a l'examen que repeteixo: "Que els pensaments quedin en calma. Aquest és l’anhel de qui filosofa"
* * *
de moment, poques coses més. hem caminat una horeta amb la iria (tres dies seguits). fa una mica de fred. la pesseta dorm. el sol ja comença a decidir-se a venir...
dilluns parlaré amb qui em pot ajudar amb el tema de l'erasmus. en certa manera, em vindria bé anar a anglaterra, pero em fa molt més bon rotllo anar a frança. al cap i a la fi, tinc un compte pendent amb el francès. a veure com va.
una altra cosa es llegir això, ara, aquí, abans d'anar a l'examen que repeteixo: "Que els pensaments quedin en calma. Aquest és l’anhel de qui filosofa"
* * *
de moment, poques coses més. hem caminat una horeta amb la iria (tres dies seguits). fa una mica de fred. la pesseta dorm. el sol ja comença a decidir-se a venir...
no és que tinguis la vida a l'encant per una espècie de perill imminent: un cotxe t'atropella, cau el teu avió, algú t'enverina... el perill imminent no és perill que hagi de venir. és perill que és: aquí, en tot moment. no dic que agafis i t'estampis tu mateix contra el cotxe com a resposta a aquesta desesperació que et sobrevé en saber que vius en el perill. només dic que sàpigues l'existència d'aquest perill.
a mi tampoc m'agrada fer algunes coses. no les faig. de fet, continuo escrivint que a mi no m'agrada quan el que vull dir és molt més fort que l'expressió d'una preferència per sobre de l'altra. continuo escrivint, no per mi, sinó per algú altre. i és estrany perquè aquest altre, probablement, sóc jo. és com si m'ataqués la memòria.
el cas és que esperar les coses victorioses és, sovint, impossible. a vegades s'ha d'atacar molt abans: perquè hi ha mosques que persegueixen i hom, evidentment, no té temps de tancar totes les finestres i esperar que no vinguin. l'aire fresc és valuós, també. almenys per mi. com un senyor, com una senyora: només és estar fora de tot. una mica fora, una mica dins. molt a dins, per a poder estar molt a fora. i molt a fora, per a poder estar molt a dins. no és contradictori ni paradoxal ni incoherent ni impossible. només és ser on som: a la vida al temps a l'espai. res més...
PD: ho has vist? estudio i sóc jo!
a mi tampoc m'agrada fer algunes coses. no les faig. de fet, continuo escrivint que a mi no m'agrada quan el que vull dir és molt més fort que l'expressió d'una preferència per sobre de l'altra. continuo escrivint, no per mi, sinó per algú altre. i és estrany perquè aquest altre, probablement, sóc jo. és com si m'ataqués la memòria.
el cas és que esperar les coses victorioses és, sovint, impossible. a vegades s'ha d'atacar molt abans: perquè hi ha mosques que persegueixen i hom, evidentment, no té temps de tancar totes les finestres i esperar que no vinguin. l'aire fresc és valuós, també. almenys per mi. com un senyor, com una senyora: només és estar fora de tot. una mica fora, una mica dins. molt a dins, per a poder estar molt a fora. i molt a fora, per a poder estar molt a dins. no és contradictori ni paradoxal ni incoherent ni impossible. només és ser on som: a la vida al temps a l'espai. res més...
PD: ho has vist? estudio i sóc jo!
els fragments -o els llibres- que ens esperen -m'esperen- al prestatge: esperen ser rellegits, reinventats, reinterpretats, redescoberts. i això és veritat: de la mateixa manera que som capaços de rellegir, redescobrir persones -aquells amics amb qui creixem- i sembla que tot és un embolcall de novetats -envueltos en novedad-, però tot roman igual. i és que,
com li vaig dir a una amiga fa un mes, més o menys: per continuar essent jo, he hagut de canviar.
el cas és que aquests fragments -que, és clar, contenen les mateixes paraules any rere any- canvien de significat. o s'entenen millor. com es vulgui dir. tal és el cas, per exemple, d'aquest:
«Comprendo su sufrimiento, su dolor, cómo sencillamente tiene que salir a la superficie. No hace más que pasar de una persona a otra, el sufrimiento. Hay que ser una persona de una fuerza excepcional para coger y decir: basta. Hay que ser una persona débil para guardárselo todo dentro y dejar que te despedace sin hacer daño a nadie más. Yo no soy una persona de una fuerza excepcional. Kirsty tampoco. Los dos somos del montón y esto es una mierda. Los dos lo comprendemos todo.» de The Marabou Stork Nightmares de I. Welsh
no és perquè sí que aquest llibre em va marcar tant. hi ha un rerefons de veritat, de raons i de motius rere de cada acció -com seleccionar, precisament, aquest fragment- que fem. i això, volguem oblidar-ho o no, és real. jo sé de què parlo quan llegeixo aquest fragment de Las pesadillas del marabú,...
potser només reformulo els posts sobre els monstres i la gent dolenta (aquell tatuatge que, per pura innocència, mai no em faré: against demons). potser només reformulo l'examen que vaig fer el 9 de gener en què se me'n va anar l'olla completament en fer públic un dels meus pensaments més estranys i alienants que tinc...
com li vaig dir a una amiga fa un mes, més o menys: per continuar essent jo, he hagut de canviar.
el cas és que aquests fragments -que, és clar, contenen les mateixes paraules any rere any- canvien de significat. o s'entenen millor. com es vulgui dir. tal és el cas, per exemple, d'aquest:
«Comprendo su sufrimiento, su dolor, cómo sencillamente tiene que salir a la superficie. No hace más que pasar de una persona a otra, el sufrimiento. Hay que ser una persona de una fuerza excepcional para coger y decir: basta. Hay que ser una persona débil para guardárselo todo dentro y dejar que te despedace sin hacer daño a nadie más. Yo no soy una persona de una fuerza excepcional. Kirsty tampoco. Los dos somos del montón y esto es una mierda. Los dos lo comprendemos todo.» de The Marabou Stork Nightmares de I. Welsh
no és perquè sí que aquest llibre em va marcar tant. hi ha un rerefons de veritat, de raons i de motius rere de cada acció -com seleccionar, precisament, aquest fragment- que fem. i això, volguem oblidar-ho o no, és real. jo sé de què parlo quan llegeixo aquest fragment de Las pesadillas del marabú,...
potser només reformulo els posts sobre els monstres i la gent dolenta (aquell tatuatge que, per pura innocència, mai no em faré: against demons). potser només reformulo l'examen que vaig fer el 9 de gener en què se me'n va anar l'olla completament en fer públic un dels meus pensaments més estranys i alienants que tinc...
home, sí, hi ha alguna cosa en comú a totes les definicions semblants de la gent sobre les coses: que són definicions sobre les coses i que s'assemblen.
per què s'assemblen? és que les definicions són contagioses? o és que hem vist que funcionen, simplement? jo no dic que hi hagi un llenguatge a part del social, del de la comunitat. només dic que algú, o alguns, s'ha d'encarregar de revisar, encara que sigui a títol personal i no per fer una feina per la comunitat, el llenguatge. cada paraula al seu lloc. quin lloc, per cert? és que s'han mogut massa. o s'han mogut per interessos que res tenen a veure amb elles.
de fet, només se m'acut dir que hi ha una distorsió total dels termes. com la paraula 'secte', per exemple. que hàgim de recòrrer a l'etimologia per a recordar què vol dir secta, però, no vol dir que no hi hagi sectes en el sentit actual (despectiu, per cert) del terme. és tot molt complicat: o ens inventem paraules noves per a les noves coses sense fer referència a les coses antigues (seria com buscar una paraula nova per a dir el que volem dir quan diem 'secta' sense fer referència a la paraula 'secta', ja que la paraula 'secta', pobrissona, res té de dolent). és tot allò de revisar el diccionari, també.
i ja no només políticament: o tot políticament, és clar, ja que el feminisme i el masclisme és política, al cap i a la fi, com la meva amiga iria diu, conclou, últimament. només refer-nos un xic. refer-nos d'aquest pes que portem a sobre, que res té a veure amb nosaltres:
el pes del passat i els seus prejudicis. el pes de les paraules que no volen dir.
jo opto per tirar endavant. ha de ser possible que ens entenguem. que ens entenguem volent dir el que volem dir sense connotacions despectives-negatives.
sí, ara dic que la comunicació és possible després de sis anys de negar-ho contínuament en poemes i a la web -perquè, senyors meus, d'això van els meus poemes.
com pot ser, això?
no ho sé, no ho tinc clar.
potser crec en la bona fe.
una espècie de bona fe...
que estrany, sí.
torno a ser ingènua.
com m'ho he fet?
quin riure.
vaig a estudiar.
diàleg interior.
per què s'assemblen? és que les definicions són contagioses? o és que hem vist que funcionen, simplement? jo no dic que hi hagi un llenguatge a part del social, del de la comunitat. només dic que algú, o alguns, s'ha d'encarregar de revisar, encara que sigui a títol personal i no per fer una feina per la comunitat, el llenguatge. cada paraula al seu lloc. quin lloc, per cert? és que s'han mogut massa. o s'han mogut per interessos que res tenen a veure amb elles.
de fet, només se m'acut dir que hi ha una distorsió total dels termes. com la paraula 'secte', per exemple. que hàgim de recòrrer a l'etimologia per a recordar què vol dir secta, però, no vol dir que no hi hagi sectes en el sentit actual (despectiu, per cert) del terme. és tot molt complicat: o ens inventem paraules noves per a les noves coses sense fer referència a les coses antigues (seria com buscar una paraula nova per a dir el que volem dir quan diem 'secta' sense fer referència a la paraula 'secta', ja que la paraula 'secta', pobrissona, res té de dolent). és tot allò de revisar el diccionari, també.
i ja no només políticament: o tot políticament, és clar, ja que el feminisme i el masclisme és política, al cap i a la fi, com la meva amiga iria diu, conclou, últimament. només refer-nos un xic. refer-nos d'aquest pes que portem a sobre, que res té a veure amb nosaltres:
el pes del passat i els seus prejudicis. el pes de les paraules que no volen dir.
jo opto per tirar endavant. ha de ser possible que ens entenguem. que ens entenguem volent dir el que volem dir sense connotacions despectives-negatives.
sí, ara dic que la comunicació és possible després de sis anys de negar-ho contínuament en poemes i a la web -perquè, senyors meus, d'això van els meus poemes.
com pot ser, això?
no ho sé, no ho tinc clar.
potser crec en la bona fe.
una espècie de bona fe...
que estrany, sí.
torno a ser ingènua.
com m'ho he fet?
quin riure.
vaig a estudiar.
diàleg interior.
que complicat no ser déu quan tenia un post bonic escrit i reescrit durant tot el dia d'ahir i avui quan em proposo publicar-lo s'esborra! que complicat no poder demanar als déus una ajuda fàcil i bonica, la solució a tots els problemes informàtics -intentar que els errors humans siguin vistos amb la sensació que són ells només qui ens salven de la bestialitat tecnocràtica-,
no sé pas!
que complicat no ser!
ai, ai!
avui hauré de fer un altre post...
diferent, això sí. altrament, això no tindria cap sentit (sensesentit).
no sé pas!
que complicat no ser!
ai, ai!
avui hauré de fer un altre post...
diferent, això sí. altrament, això no tindria cap sentit (sensesentit).
m'han donat la beca...
menys coses pendents...
més líquid per a gastar...
ens hem trobat l'arantxa i vol anar a esquiar, iupi!
una pausa de dues hores entre les quatre ratlles escrites abans i això que escric ara...
hem menjat peix per dinar
hem caminat una hora amb la iria al matí
hem jugat amb la pesseta
hem estat a la terrassa amb el sol-preprimaveral
no sé si anar a la biblioteca
potser sí
potser no
no sé què més!
PD: desdefineixo constantment la meva definició d'estudiar. quan acabi la carrera hauré après a fer cas que les definicions possibles només són conseqüència dels actes reals. així, estudiar no té res a veure amb moltes coses... buf, sí, quin embolic.
menys coses pendents...
més líquid per a gastar...
ens hem trobat l'arantxa i vol anar a esquiar, iupi!
una pausa de dues hores entre les quatre ratlles escrites abans i això que escric ara...
hem menjat peix per dinar
hem caminat una hora amb la iria al matí
hem jugat amb la pesseta
hem estat a la terrassa amb el sol-preprimaveral
no sé si anar a la biblioteca
potser sí
potser no
no sé què més!
PD: desdefineixo constantment la meva definició d'estudiar. quan acabi la carrera hauré après a fer cas que les definicions possibles només són conseqüència dels actes reals. així, estudiar no té res a veure amb moltes coses... buf, sí, quin embolic.
continuo actualitzant el meu portfolio -fins i tot, esborrant fotos-. m'he passat a l'anglès. amb una justificació ben clara que no cal que escrigui aquí.
la meva il·lusió per la fotografia no s'ha vist mermada.... simplement: nous projectes a la vista i una mica de decepció. aquest mes ens hem quedat a menys 6 euros i he pogut experimentar què és això d'ajornar compres amb targeta de crèdit. tot un luxe, és clar, poder pagar 300 euros en tres mesos i deixar d'estar a menys 6. tot això perquè d'aquí a poc -sí, poc!-, tornaré a treballar.
l'any passat va ser un any funest per mil motius... una mica més i deixo la feina. no perquè la-feina-en-si estigui malament, sinó pel que hi ha al voltant de la feina. però aquest any, el primer any en què la majoria de gent amb qui he treballat tornaran a treballar -tots els que jo voldria-, ha de ser diferent. ha de ser diferent pel relax, bàsicament. jo només vull tornar a llegir una mica, estudiar, passar l'estiu altre cop. cobrar, sobretot! m'he adonat -ja ho sabia, però ara més-, que cobrar és molt i molt important. és una de les coses -o la cosa, és clar- que més m'agraden de la feina!
com anava dient abans... la meva il·lusió per la fotografia segueix aquí, latent. una mica espantada per la falta de projectes en què he caigut ara que ningú me'ls proposa. però sabent que sóc capaç d'autoimposar-me'ls jo mateixa. la gasolina? pa la saca. les hores conduint? pa la saca. les hores perdudes bevent cafès que jo no hauria d'estar bevent? pa la saca! moltes coses. i sort que no fumo -o desgràcia, és clar. tot de coses que millor no dir: per respecte, per la poca distància, per la pròpia por a dir el que penso.
no sé què en serà de la meva vida. quins camins seguiré. l'any que ve acabaré filosofia. i em sembla impossible, i estrany... molt estrany. el projecte: demanar una SICUE (amb beca sèneca, és clar, que per alguna cosa han de servir les meves notes!). divendres passat havien de sortir les destinacions, però han fet tard i fins demà no sortiran. si s'assemblen a l'any passat: hi ha possibilitats d'anar-nos-en a viure a santiago de compostela (cobrant 500 euros al mes) durant 6 mesos. perfecte...
i me n'aniria per ganes de veure coses noves. no per avorrir tot això d'aquí. i és curiós... perquè em sap molt de greu. em sap molt de greu la judit, la iria, tot! però la vida és la vida, i els camins són els camins, i el temps és el temps: que només sap dir que tot és normal i continu i que segueix, segueix...
com anava dient: la meva il·lusió per la fotografia segueix aquí, latent, fent-me emocionar amb cada petit tresor que aconsegueixo -que és el que poso al porftolio-. em sap greu, sí, molt de greu -més del que us imagineu i no sé ni si seria capaç d'explicar-ho. però el món és així, així de fotut, així de merda, així d'asquerós, tot sovint... i jo només tinc ganes d'escoltar música trista, com la iria l'altre dia, no pas perquè estigui trista, sinó per a fixar tot un passat dins del meu cor i deixar-lo viure... viure més enllà de mi, de totes les coses que tinc...
haver estat al pont de La Maga, al pont de totes les meves definicions possibles de les passades rallades. qui sóc jo? Maga o Oliveira? a voltes voldria ser Maga i prou, però no puc deixar d'admetre que sóc barreja de tots dos. barreja indestriable: i aquest deu ser el meu secret.
avui, sense música de fons, sense haver llegit res que m'hi hagi posat, sense res que m'hi condueixi clarament, em sento nostàlgica. nostàlgica del no-res, és clar. només m'acomiado. m'acomiado de la meva rayuela, per deixar lloc a una nova rayuela, m'acomiado d'un 2004 ple de somnis diferents, de somnis de The Cure, de somins de Boys Don't Cry, de somnis de ponts, d'amors, de parisos que mai vaig voler pensar -per no haver pensat abans de veure-ho-, de somnis de tota mena... d'hores i hores aquí i hores i hores allà......
i un nou sol. sempre albirant dalt nostre, o a l'horitzó: a tot arreu. per totes les estrelles que hi són cada nit -tantes, tantes- en aquest cel del petit empordà. empordà incomprès però estimat -massa estimat?-. res té sentit, sí, ho he de dir, però què importa? res! no importa que no en tingui!
seguiria escrivint, però només per a augmentar les bajandes, no pas per a reduïr-les. és en aquest moment que he de callar.
la meva il·lusió per la fotografia no s'ha vist mermada.... simplement: nous projectes a la vista i una mica de decepció. aquest mes ens hem quedat a menys 6 euros i he pogut experimentar què és això d'ajornar compres amb targeta de crèdit. tot un luxe, és clar, poder pagar 300 euros en tres mesos i deixar d'estar a menys 6. tot això perquè d'aquí a poc -sí, poc!-, tornaré a treballar.
l'any passat va ser un any funest per mil motius... una mica més i deixo la feina. no perquè la-feina-en-si estigui malament, sinó pel que hi ha al voltant de la feina. però aquest any, el primer any en què la majoria de gent amb qui he treballat tornaran a treballar -tots els que jo voldria-, ha de ser diferent. ha de ser diferent pel relax, bàsicament. jo només vull tornar a llegir una mica, estudiar, passar l'estiu altre cop. cobrar, sobretot! m'he adonat -ja ho sabia, però ara més-, que cobrar és molt i molt important. és una de les coses -o la cosa, és clar- que més m'agraden de la feina!
com anava dient abans... la meva il·lusió per la fotografia segueix aquí, latent. una mica espantada per la falta de projectes en què he caigut ara que ningú me'ls proposa. però sabent que sóc capaç d'autoimposar-me'ls jo mateixa. la gasolina? pa la saca. les hores conduint? pa la saca. les hores perdudes bevent cafès que jo no hauria d'estar bevent? pa la saca! moltes coses. i sort que no fumo -o desgràcia, és clar. tot de coses que millor no dir: per respecte, per la poca distància, per la pròpia por a dir el que penso.
no sé què en serà de la meva vida. quins camins seguiré. l'any que ve acabaré filosofia. i em sembla impossible, i estrany... molt estrany. el projecte: demanar una SICUE (amb beca sèneca, és clar, que per alguna cosa han de servir les meves notes!). divendres passat havien de sortir les destinacions, però han fet tard i fins demà no sortiran. si s'assemblen a l'any passat: hi ha possibilitats d'anar-nos-en a viure a santiago de compostela (cobrant 500 euros al mes) durant 6 mesos. perfecte...
i me n'aniria per ganes de veure coses noves. no per avorrir tot això d'aquí. i és curiós... perquè em sap molt de greu. em sap molt de greu la judit, la iria, tot! però la vida és la vida, i els camins són els camins, i el temps és el temps: que només sap dir que tot és normal i continu i que segueix, segueix...
com anava dient: la meva il·lusió per la fotografia segueix aquí, latent, fent-me emocionar amb cada petit tresor que aconsegueixo -que és el que poso al porftolio-. em sap greu, sí, molt de greu -més del que us imagineu i no sé ni si seria capaç d'explicar-ho. però el món és així, així de fotut, així de merda, així d'asquerós, tot sovint... i jo només tinc ganes d'escoltar música trista, com la iria l'altre dia, no pas perquè estigui trista, sinó per a fixar tot un passat dins del meu cor i deixar-lo viure... viure més enllà de mi, de totes les coses que tinc...
haver estat al pont de La Maga, al pont de totes les meves definicions possibles de les passades rallades. qui sóc jo? Maga o Oliveira? a voltes voldria ser Maga i prou, però no puc deixar d'admetre que sóc barreja de tots dos. barreja indestriable: i aquest deu ser el meu secret.
avui, sense música de fons, sense haver llegit res que m'hi hagi posat, sense res que m'hi condueixi clarament, em sento nostàlgica. nostàlgica del no-res, és clar. només m'acomiado. m'acomiado de la meva rayuela, per deixar lloc a una nova rayuela, m'acomiado d'un 2004 ple de somnis diferents, de somnis de The Cure, de somins de Boys Don't Cry, de somnis de ponts, d'amors, de parisos que mai vaig voler pensar -per no haver pensat abans de veure-ho-, de somnis de tota mena... d'hores i hores aquí i hores i hores allà......
i un nou sol. sempre albirant dalt nostre, o a l'horitzó: a tot arreu. per totes les estrelles que hi són cada nit -tantes, tantes- en aquest cel del petit empordà. empordà incomprès però estimat -massa estimat?-. res té sentit, sí, ho he de dir, però què importa? res! no importa que no en tingui!
seguiria escrivint, però només per a augmentar les bajandes, no pas per a reduïr-les. és en aquest moment que he de callar.
i ara començo amb filosofia de la ciència... molt divertida... sí!
per anar més enllà encara en la meva revolució-no-raquel-revuerta(ocomesdigui)!
i si algú em vol fer de mecenes -un regalet de res-, que em regali aquest llibre:
El mundo como voluntad y representación de Schopenhauer, editorial Trotta (important que sigui Trotta). només són 36 euros!
fins aviat...
per anar més enllà encara en la meva revolució-no-raquel-revuerta(ocomesdigui)!
i si algú em vol fer de mecenes -un regalet de res-, que em regali aquest llibre:
El mundo como voluntad y representación de Schopenhauer, editorial Trotta (important que sigui Trotta). només són 36 euros!
fins aviat...
ueueueueue!
la web s'ha quedat en blanc!
pobrissona!
res! només dir que hem tornat de parís. que és molt millor del que ningú pugui arribar a dir mai. que no hi ha ciutat igual. que el cafè d'amelie és especial sense pensar en la pel·lícula, que m'agradaria anar-hi cada dia, ni que fos una temporadeta!
que aquest any ve carregadíssim de coses! que estic esperant que em donin la beca i els dinerets! que esperem el 6 de febrer amb ànsies... ganes d'anar al razz i veure l'ana i altres coses! que esperem com boges el viatge a valència!
que ara he d'estudiar molt i molt, que tinc tres exàmens més, que l'estat d'excepció és excepcionat massa cops!
i poca cosa més...:
- la maria es dutxa.
- la pesseta dorm.
- vam comprar algunes cosetes a parís...
- hmm....
pobrissona!
res! només dir que hem tornat de parís. que és molt millor del que ningú pugui arribar a dir mai. que no hi ha ciutat igual. que el cafè d'amelie és especial sense pensar en la pel·lícula, que m'agradaria anar-hi cada dia, ni que fos una temporadeta!
que aquest any ve carregadíssim de coses! que estic esperant que em donin la beca i els dinerets! que esperem el 6 de febrer amb ànsies... ganes d'anar al razz i veure l'ana i altres coses! que esperem com boges el viatge a valència!
que ara he d'estudiar molt i molt, que tinc tres exàmens més, que l'estat d'excepció és excepcionat massa cops!
i poca cosa més...:
- la maria es dutxa.
- la pesseta dorm.
- vam comprar algunes cosetes a parís...
- hmm....
declaro l'estat d'excepció dins del meu sistema d'estudi i treball.
anirem a per totes amb tres assignatures: les més importants, les troncals, les obligatòries.
abandonarem tot allò que sigui accessori, innecessari, tot allò que no faci falta.
ho aprovaré tot, per collons...
i un cop acabat l'estat d'excepció (4 de febrer), a l'horitzó un concert de cof cof (seguint la tradició, sembla), i un nou pla a fer per a poder cobrar la beca l'any que ve -que, ho sento, ho dic ja: serà l'últim en què penso estudiar a la UdG la carrera de filosofia.
el pla és el següent: matricular-me a més assignatures -de lliure elecció, per exemple. en augmentar el nombre de crèdits matriculats, puc suspendre més crèdits. és a dir, si ara estic matriculada a 54 crèdits: el màxim de crèdits que puc suspendre són 6 (crec). doncs, si em matriculo a 12 crèdits més, podré haver suspès aquests 12 crèdits que em deixo aquest quadrimestre. d'aquesta manera, em donaran la beca.
a què em matricularé? no ho sé. a coses fàcils, suposo. crèdits de lliure elecció que no siguin gaire difícils...
anirem a per totes amb tres assignatures: les més importants, les troncals, les obligatòries.
abandonarem tot allò que sigui accessori, innecessari, tot allò que no faci falta.
ho aprovaré tot, per collons...
i un cop acabat l'estat d'excepció (4 de febrer), a l'horitzó un concert de cof cof (seguint la tradició, sembla), i un nou pla a fer per a poder cobrar la beca l'any que ve -que, ho sento, ho dic ja: serà l'últim en què penso estudiar a la UdG la carrera de filosofia.
el pla és el següent: matricular-me a més assignatures -de lliure elecció, per exemple. en augmentar el nombre de crèdits matriculats, puc suspendre més crèdits. és a dir, si ara estic matriculada a 54 crèdits: el màxim de crèdits que puc suspendre són 6 (crec). doncs, si em matriculo a 12 crèdits més, podré haver suspès aquests 12 crèdits que em deixo aquest quadrimestre. d'aquesta manera, em donaran la beca.
a què em matricularé? no ho sé. a coses fàcils, suposo. crèdits de lliure elecció que no siguin gaire difícils...
tinc el cap saturadíssim de no sé ja ni què i no sé què he de fer!
no puc estudiar!
és impossible!
hhhhhmmmmmmmmmmmmmmmmmf.....
no puc estudiar!
és impossible!
hhhhhmmmmmmmmmmmmmmmmmf.....
m'agrada l'acidesa, les coses àcides! tot allò acid de la vida!
ieieieieieiaiiaia, n'he d'aprendre més, encara, però, de ser àcida!!
era lunes por la tarde, era amargo el chocolate y llovía en el desierto! huuuhuuhuuhuhuhuhuh, hace calor y es invierno, dando curvas sigo recto, miro el suelo y los encuentro, dando curvas sigo recto......
miro el suelo y los encuentro!!! lalalalalalallalalaaaa, que en los dedos de mis pies crecen hongos!!
lalalalalallalalalala
ieieieieieiaiiaia, n'he d'aprendre més, encara, però, de ser àcida!!
era lunes por la tarde, era amargo el chocolate y llovía en el desierto! huuuhuuhuuhuhuhuhuh, hace calor y es invierno, dando curvas sigo recto, miro el suelo y los encuentro, dando curvas sigo recto......
miro el suelo y los encuentro!!! lalalalalalallalalaaaa, que en los dedos de mis pies crecen hongos!!
lalalalalallalalalala
més d'un cop m'ha passat de negar-me a acomplir el propi projecte de viure,
intentar tirar enrere, no acceptar responsabilitats -amb la societat- i fugir...
i és que hi ha algun tipus de rol que tots hem d'agafar,
hi ha algun tipus de funció que jo m'he negat a fer, alguna mena de definició que m'he negat a ser,
alguna mena de cosa que he dit que no seria... quan tot m'encaminava a anar-hi.
no és que m'hagi autonegat.
només em volia veure de lluny, per saber què passava. i ara ja ho sé.
mai ningú no podria dir que el món seria el mateix si jo no hi fos.
definitivament, no seria el mateix.
i canviar el món ja és motiu suficient com per a ser aquí, ser tot el que he de ser.
jo ja m'entenc...
i més que m'entendré...
de fet, sempre m'he entès...
intentar tirar enrere, no acceptar responsabilitats -amb la societat- i fugir...
i és que hi ha algun tipus de rol que tots hem d'agafar,
hi ha algun tipus de funció que jo m'he negat a fer, alguna mena de definició que m'he negat a ser,
alguna mena de cosa que he dit que no seria... quan tot m'encaminava a anar-hi.
no és que m'hagi autonegat.
només em volia veure de lluny, per saber què passava. i ara ja ho sé.
mai ningú no podria dir que el món seria el mateix si jo no hi fos.
definitivament, no seria el mateix.
i canviar el món ja és motiu suficient com per a ser aquí, ser tot el que he de ser.
jo ja m'entenc...
i més que m'entendré...
de fet, sempre m'he entès...
estudiant una mica....:
a) El que és el món en realitat és quelcom independent de qualsevol representació/punt de vista/percepció sobre el món?
b) Té el món en realitat trets que són independents de qualsevol manera de representar-se el món?
----
nerviosa per parís....
----
nerviosa per demà. hauré de passar comptes! un examen molt estrany en el qual, fins i tot, vaig escriure-hi que crec que hi ha gent que va pel món sense adonar-se que no creu en l'existència dels altres!
---
d'aquí a una estona aniré a costa brava - empresa on fan coses amb pomes!
a) El que és el món en realitat és quelcom independent de qualsevol representació/punt de vista/percepció sobre el món?
b) Té el món en realitat trets que són independents de qualsevol manera de representar-se el món?
----
nerviosa per parís....
----
nerviosa per demà. hauré de passar comptes! un examen molt estrany en el qual, fins i tot, vaig escriure-hi que crec que hi ha gent que va pel món sense adonar-se que no creu en l'existència dels altres!
---
d'aquí a una estona aniré a costa brava - empresa on fan coses amb pomes!
dia rodó!
tres hores de classes repàs de filosofia de la ciència,
dinar a la facultat improvitzat amb gent de la classe i, fins i tot, el professor,
tres o més -és que ja no sé ni quantes- hores de repàs de metafísica...
a l'hora de dinar m'he trobat una noia que anava a fer un examen de literatura que jo no feia avui -m'espero a 2a- i m'ha dit que m'enviaria per e-mail les preguntes de l'examen,
la mònica terribas dijous fa una conferència a la facultat -i jo no hi faltaré-,
he comprat dos playmobils,
una guia de parís...
la maria s'ha emocionat en veure'm arribar -ens trobàvem a faltar-,
oh...
però estic cansadeta :)
tres hores de classes repàs de filosofia de la ciència,
dinar a la facultat improvitzat amb gent de la classe i, fins i tot, el professor,
tres o més -és que ja no sé ni quantes- hores de repàs de metafísica...
a l'hora de dinar m'he trobat una noia que anava a fer un examen de literatura que jo no feia avui -m'espero a 2a- i m'ha dit que m'enviaria per e-mail les preguntes de l'examen,
la mònica terribas dijous fa una conferència a la facultat -i jo no hi faltaré-,
he comprat dos playmobils,
una guia de parís...
la maria s'ha emocionat en veure'm arribar -ens trobàvem a faltar-,
oh...
però estic cansadeta :)
per fi s'ha acabat el 2008
PD: i queden brindis per celebrar amb tothom. la eli, a valència, ja ens espera, el 27 de febrer; parís, ens espera, la ciutat de les llums i l'amor, aquest cap de setmana, la iria, ens espera, també, aquesta setmana, la judit, a la feina, sóc la josefina pa noli! i l'arantxa, a la seva setmana de vacances!!
PD: i queden brindis per celebrar amb tothom. la eli, a valència, ja ens espera, el 27 de febrer; parís, ens espera, la ciutat de les llums i l'amor, aquest cap de setmana, la iria, ens espera, també, aquesta setmana, la judit, a la feina, sóc la josefina pa noli! i l'arantxa, a la seva setmana de vacances!!
no tot va ser el que va ser!
al costat de les coses dolentes sempre hi ha les coses bones! i no només per comparació, és clar,
hi ha coses bones que existeixen sense necessitat de les coses dolentes -m'atreviria a dir que totes, només per portar la contrària a alguns optimistes-.
el 2008 es va esborrant, ja només queda el desig d'alguna cosa millor! però no és pas tan dolent.
recordo moments a l'estiu molt i molt bons, barrejats enmig de tot -i és que només cal saber destriar.
per exemple: les victòries no begudes, o la judit i el seu -de la maria, en realitat- t'estimo tant que t'odio tant,
o els meus -meus!- diumenges de no res mentre la maria era a la botiga,
o la petita platja que vam conèixer: allà on la llum -i el món es va escindir en dos-,
la decisió d'anar a olot,
a la feina: alguna cosa bona. l'amistat amb l'arantxa, i també amb en jose -no ho negaré-,
tota la pluja de juny! més felicitat no hi podria haver....
tota la pluja de juny! l'odissea començada i aquell gust de boca que em va deixar: i és que vull llegir-la!
totes les assignatures matriculades amb il·lusió...
tot aprovat, com sempre...
la meva primera matrícula d'honor (i suposo que l'última),
la mercè rodoreda deprimint-se a nivells profunds!
molts concerts: albert pla amb la iria!
veure la blanca un altre cop!
tot el teatre!
la grua es va emportar el meu cotxe!
vam sopar molt por ahi, per cert,
fer http://www.florssalvatges.net
oh, no ho sé, suposo que moltes més coses!
en lu creixent!
al costat de les coses dolentes sempre hi ha les coses bones! i no només per comparació, és clar,
hi ha coses bones que existeixen sense necessitat de les coses dolentes -m'atreviria a dir que totes, només per portar la contrària a alguns optimistes-.
el 2008 es va esborrant, ja només queda el desig d'alguna cosa millor! però no és pas tan dolent.
recordo moments a l'estiu molt i molt bons, barrejats enmig de tot -i és que només cal saber destriar.
per exemple: les victòries no begudes, o la judit i el seu -de la maria, en realitat- t'estimo tant que t'odio tant,
o els meus -meus!- diumenges de no res mentre la maria era a la botiga,
o la petita platja que vam conèixer: allà on la llum -i el món es va escindir en dos-,
la decisió d'anar a olot,
a la feina: alguna cosa bona. l'amistat amb l'arantxa, i també amb en jose -no ho negaré-,
tota la pluja de juny! més felicitat no hi podria haver....
tota la pluja de juny! l'odissea començada i aquell gust de boca que em va deixar: i és que vull llegir-la!
totes les assignatures matriculades amb il·lusió...
tot aprovat, com sempre...
la meva primera matrícula d'honor (i suposo que l'última),
la mercè rodoreda deprimint-se a nivells profunds!
molts concerts: albert pla amb la iria!
veure la blanca un altre cop!
tot el teatre!
la grua es va emportar el meu cotxe!
vam sopar molt por ahi, per cert,
fer http://www.florssalvatges.net
oh, no ho sé, suposo que moltes més coses!
en lu creixent!
des d'aquest matí ben aviat que no hem tornat a casa fins ara!
i és que avui era dia de FESTIVAL, festival de cap de setmana, d'aquells que tant m'agraden! hem fet de tot, hem estat amb molta gent (si els comptem tots), però moltes hores amb poca gent: bàsicament, la iria, en lu, la judit.
hi ha hagut dos ampolles de vi pel mig, moltes grabacions (de so i de vídeo), moltes tonteries, molts peus, molts dits, molts portés, molt de tot!
la pesseta ens ha trobat a faltar i nosaltres a ella.
la maria s'ha emborratxat amb, crec jo, fins i tot, poc vi!
i res :)
dies com avui són... bonics i tranquils!
:D
PD: foto del sopar d'ahir..... ....
i és que avui era dia de FESTIVAL, festival de cap de setmana, d'aquells que tant m'agraden! hem fet de tot, hem estat amb molta gent (si els comptem tots), però moltes hores amb poca gent: bàsicament, la iria, en lu, la judit.
hi ha hagut dos ampolles de vi pel mig, moltes grabacions (de so i de vídeo), moltes tonteries, molts peus, molts dits, molts portés, molt de tot!
la pesseta ens ha trobat a faltar i nosaltres a ella.
la maria s'ha emborratxat amb, crec jo, fins i tot, poc vi!
i res :)
dies com avui són... bonics i tranquils!
:D
PD: foto del sopar d'ahir..... ....
No facis preguntes... o al final et creuràs que les pots respondre!
no puc parar d'escoltar la cançó SAEGLOPUR de Sigur Rós.... èxtasis total!
anirem a veure cof cof a barcelona el 6 de febrer i a valència el 27 de febrer! els febrers sempre em sorprenen! m'encanta el mes de febrer! recorden la primavera que vindrà, la cendra que se'n va...
estava estudiant i llegeixo això:
"En nuestro planteamiento hemos afirmado que la propia interpretación u origen filosófico, la interpretación desde los inicios del pensamiento de ese bien o mal llamado amor a la sabiduría desde Parménides interpretado por Platón, o más bien, por el platonismo y sus intérpretes, es lo que a los hombres comunes nos ha mantenido escindidos, y a los poetas (artistas) y filósofos, desgarrados."
desgarrado! no diré pas que no.
anirem a veure cof cof a barcelona el 6 de febrer i a valència el 27 de febrer! els febrers sempre em sorprenen! m'encanta el mes de febrer! recorden la primavera que vindrà, la cendra que se'n va...
estava estudiant i llegeixo això:
"En nuestro planteamiento hemos afirmado que la propia interpretación u origen filosófico, la interpretación desde los inicios del pensamiento de ese bien o mal llamado amor a la sabiduría desde Parménides interpretado por Platón, o más bien, por el platonismo y sus intérpretes, es lo que a los hombres comunes nos ha mantenido escindidos, y a los poetas (artistas) y filósofos, desgarrados."
desgarrado! no diré pas que no.
L'art també participa d'un llenguatge en concret. És, però, l'art, més que el llenguatge amb el qual s'expressa?
És l'art alguna cosa més que art? Alguna cosa més que la cosa que és? És a dir, l'art forma part de les coses que no es troben al món?
Podem definir-ho tot i després decidir que ja està tot dit? És a dir, podem descriure una obra d'art i creure que amb aquesta descripció ja s'ha dit tot?
Allò inexpressable que l'obra d'art provoca a l'espectador, es pot descriure amb algun llenguatge? O roman inexpressat?
L'art mostra allò que el llenguatge no pot mostrar? És l'única disciplina humana capaç de fer-ho? Les nostres accions delimiten, també, un espai on es mostra com som?
Allò metafísic -més enllà de la física- existeix? Podem negar-ho? Podem no creure-hi? Sabem viure sense allò diví?
Som divins, suposo, divins. No sabem no ser-ho. Però no estem preparats per entendre-ho. Intentem explicar-nos-ho amb paraules, però és inútil. I quan veiem que és inútil creiem que no ho som.
És com ens explica el professor a clase: podem explicar-li al nostre enamorat per què estem enamorats? Per què m'estimes? No. Només podem mostrar-ho. Expressar-ho: mai.
Com ho fem per mostrar?
Per anar més enllà d'aquest més aquí sense embriagar-nos amb la sola idea de sortir de nosaltres mateixos?
No és res més que Apol·lo i Dionís.
No és res més que la Creu o l'Absurd.
No és res més que la resposta encertada i l'esperit a qui li basta la desmesura.
No és res més que nosaltres mateixos.
No és res més...
res més...
i d'això, senyors meus, d'alguna manera: d'això va l'examen de divendres.
És l'art alguna cosa més que art? Alguna cosa més que la cosa que és? És a dir, l'art forma part de les coses que no es troben al món?
Podem definir-ho tot i després decidir que ja està tot dit? És a dir, podem descriure una obra d'art i creure que amb aquesta descripció ja s'ha dit tot?
Allò inexpressable que l'obra d'art provoca a l'espectador, es pot descriure amb algun llenguatge? O roman inexpressat?
L'art mostra allò que el llenguatge no pot mostrar? És l'única disciplina humana capaç de fer-ho? Les nostres accions delimiten, també, un espai on es mostra com som?
Allò metafísic -més enllà de la física- existeix? Podem negar-ho? Podem no creure-hi? Sabem viure sense allò diví?
Som divins, suposo, divins. No sabem no ser-ho. Però no estem preparats per entendre-ho. Intentem explicar-nos-ho amb paraules, però és inútil. I quan veiem que és inútil creiem que no ho som.
És com ens explica el professor a clase: podem explicar-li al nostre enamorat per què estem enamorats? Per què m'estimes? No. Només podem mostrar-ho. Expressar-ho: mai.
Com ho fem per mostrar?
Per anar més enllà d'aquest més aquí sense embriagar-nos amb la sola idea de sortir de nosaltres mateixos?
No és res més que Apol·lo i Dionís.
No és res més que la Creu o l'Absurd.
No és res més que la resposta encertada i l'esperit a qui li basta la desmesura.
No és res més que nosaltres mateixos.
No és res més...
res més...
i d'això, senyors meus, d'alguna manera: d'això va l'examen de divendres.
no sé què estic fent! és com si després de llegir tres paràgrafs no pogués amb mi mateixa i hagués de parar. i quan paro penso, penso, i no paro de pensar... però penso sense saber que penso. i tot el que faig, veig, sento té relació amb el que he llegit. i estic obsessionada amb els gestos, les accions, activa, passiva, omissió, el contorn -com vaig escriure aquí-!
és com si pensés tot el dia que wittgenstein deia que jo no puc agafar i construir una paret amb ciment i totxos, que la paret es fa al caminar. és com la frase de machado: caminante no hay camino, el camino se hace al andar. així com que jo no puc construir cap camí a priori, i el camí és indefinible: el camí només es pot mostrar, ensenyar a través del seu recorregut! i jo no sé com dir això, perquè ho crec, i m'ho crec, i em crec cada puto filòsof que passa pel meu davant i després en ve un altre i em fa tornar boja i em sento com si estigués traïnt wittgenstein quan penso que potser no tenia raó perquè em desespera que ningú tingui raó mai i em sento culpable de pensar que necessito que algú tingui raó però de cap manera voldria tenir jo raó o triar una teoria i quedar-me-la per sempre....
quedar-me-la per sempre...
la teoria de wittgenstein m'estava bé! és com la frase d'"una sola resposta encertada imposaria el límit / i a l'esperit li basta la desmesura" no és res més, res més que això! res més que el laberint! res més que el fil de l'ariadna! res més que l'art per l'art! res més que la mort de la puta filosofia! però no sé com anar-hi, com creure-me'l, si tothom té alguna cosa a dir-hi!
brrrrrbrrrrrbrrrrrrbrrrrr..... explotaré! a part de tot això, penso, m'examino d'això el divendres! i em fa riure, molt de riure!!
és com si pensés tot el dia que wittgenstein deia que jo no puc agafar i construir una paret amb ciment i totxos, que la paret es fa al caminar. és com la frase de machado: caminante no hay camino, el camino se hace al andar. així com que jo no puc construir cap camí a priori, i el camí és indefinible: el camí només es pot mostrar, ensenyar a través del seu recorregut! i jo no sé com dir això, perquè ho crec, i m'ho crec, i em crec cada puto filòsof que passa pel meu davant i després en ve un altre i em fa tornar boja i em sento com si estigués traïnt wittgenstein quan penso que potser no tenia raó perquè em desespera que ningú tingui raó mai i em sento culpable de pensar que necessito que algú tingui raó però de cap manera voldria tenir jo raó o triar una teoria i quedar-me-la per sempre....
quedar-me-la per sempre...
la teoria de wittgenstein m'estava bé! és com la frase d'"una sola resposta encertada imposaria el límit / i a l'esperit li basta la desmesura" no és res més, res més que això! res més que el laberint! res més que el fil de l'ariadna! res més que l'art per l'art! res més que la mort de la puta filosofia! però no sé com anar-hi, com creure-me'l, si tothom té alguna cosa a dir-hi!
brrrrrbrrrrrbrrrrrrbrrrrr..... explotaré! a part de tot això, penso, m'examino d'això el divendres! i em fa riure, molt de riure!!
la mama diu que em confonen per vasca perquè vaig amb cara de sèria pel carrer!!!!!!!!!!!!
i pel pentinat...
i això diem-li a la guàrdia civil de granada!
i pel pentinat...
i això diem-li a la guàrdia civil de granada!
això de prendre cafès m'ha animat molt! semblo borratxa d'eufòria!!! vaig d'un lloc a l'altre, a despertar la pesseta, a fer-la adormir, a dir-li que anirem a buscar la maria a flaçà amb el vestit nou, amunt i avall!
avui hem anat a ca la iaia, i em volia dir coses i li he dit "a mi no em dius res, no, no, no" tres o quatre cops! i ja estic arribant al punt en què m'és igual! però sí, la mama té raó, fa pena i tot!
no hi deu haver sentiment pitjor que sentir pena per algú! ens posiciona per damunt! li perdonem la vida! déu meu, que vanitosos tots plegats!
em fan mal les mans d'escriure en aquest ordinador.... sense fer servir mouse! al final hauré de fer-li cas a la maria i comprar-me un mouse. però com que petit també em faria mal, no sé pas què fer!
la meva germana està boja i va voler fer de reis, de tres reis, i va comprar moltes coses bonicotes, i un dvd per gravar la tele i tot per la mama i el papa, i un marc digital! i què sé jo!
i jo escolto colpdlay! penso que demà he de tornar al cole olotí però que no ho faré perquè he d'estudiar!
i penso també que vull veure l'iria, que la trobo a faltar!
i penso també que tinc ganes d'anar a valència a veure la eli! i a beure vi!
i penso també que tinc ganes d'aquest 2009!
i penso també que tinc ganes que la maria arribi i que tots plegats prenguem molts i molts cafès, quants més cafès millor!!!
avui hem anat a ca la iaia, i em volia dir coses i li he dit "a mi no em dius res, no, no, no" tres o quatre cops! i ja estic arribant al punt en què m'és igual! però sí, la mama té raó, fa pena i tot!
no hi deu haver sentiment pitjor que sentir pena per algú! ens posiciona per damunt! li perdonem la vida! déu meu, que vanitosos tots plegats!
em fan mal les mans d'escriure en aquest ordinador.... sense fer servir mouse! al final hauré de fer-li cas a la maria i comprar-me un mouse. però com que petit també em faria mal, no sé pas què fer!
la meva germana està boja i va voler fer de reis, de tres reis, i va comprar moltes coses bonicotes, i un dvd per gravar la tele i tot per la mama i el papa, i un marc digital! i què sé jo!
i jo escolto colpdlay! penso que demà he de tornar al cole olotí però que no ho faré perquè he d'estudiar!
i penso també que vull veure l'iria, que la trobo a faltar!
i penso també que tinc ganes d'anar a valència a veure la eli! i a beure vi!
i penso també que tinc ganes d'aquest 2009!
i penso també que tinc ganes que la maria arribi i que tots plegats prenguem molts i molts cafès, quants més cafès millor!!!
abans del silenci de la nit (d'aquesta nit freda en què tothom està ja, de fet, tornant):
és com si haguéssim vingut a deixar rastre. a acceptar la impossibilitat de comunicació i començar a expressar amb gestos, actes. és com si ens haguessin tret de la teoria total i ens haguessin posat en la pràctica total...
és com si ens haguéssim volgut autoeliminar, en una mena d'autoindulgència temptada per la mort. és com si haguéssim volgut deixar de ser, de sentir, de veure i, fins i tot, de caminar. és com si haguéssim barrejat la vida amb la mort i després ja no haguéssim sabut destriar-les.
i no és com si... és: és deixar rastre, delimitar, amb cada acció, amb cada decisió, les parets d'aquest laberint que ens construim, d'aquesta presó de possibilitats, de límits, de decisions. i només poder mirar endavant, sabent que la paret no es destruirà, que com a molt podem continuar per veure si hi ha alguna altra porta...
i continuar construint-nos a cada pas. jo només parlo de construir: de fer, d'actuar, de tot allò que té a veure amb la vida. amb la vida, com a paraula blava, groga, gegant, que ens mira. jo també m'imagino coses. no hi ha extrems tan grans: aquests només hi són per a la vida social.
ell va haver de parlar. suposo que aquesta és una de les meves parets, dels meus obstacles-possibilitats, de les meves condicions, dels límits que delimiten la meva existència. del meu contorn existent...
és veure'm allunyada de massa coses i tenir por a seguir endavant. a continuar construint el meu camí. és por a caminar, a viure, a entendre, a arribar a un altre punt de comprensió. és por a trobar-me sola en aquest camí tan llarg, en aquest camí de sons i malsons de riures i plors de vida i més vida. és por a fer el que sempre sé que he de fer. és por a admetre que el camí el camino jo, que el camí el faig jo, que el camí és meu... és por a pensar que el català no serà entès en un futur o en un present, que jo no seré entesa. que la majoria de gent sap de mi un 2% i amb això ja em jutja. és por a ser gran, potser, és por a ser una altra cosa, és por a admetre que sóc, és por a ser...
i és curiós: perquè ja no puc tornar enrere. ni ho vull. ni sé si saber coses, si la consciència, provoca infelicitat. el que sí sé és que per res del món canviaria la consciència. per res del món em canviaria per algú altre. per res del món deixaria de voler la meva vida. l'estimo massa! i tinc ganes d'apropar-me a la gent, que se m'entengui, però no hi ha temps, no hi ha res al món, de fet... si no hi ha temps, què hi podria haver?
deixem rastre. emprempta. senyals. existim. mostrem la nostra existència. creiem que avui no compta per a descriure'ns, per a mostrar-nos, però tot, tot entra dins del paquet. els bons i els mals dies. el dia que ens deixem arrossegar i el dia que agafem el nostre orgull i l'utilitzem per matar tothom qui ens va arrossegar. el dia que adorem sense límits l'ídol que per res ens ha demanat que l'adorem, i el dia que l'assassinem per por a ser autoassassinats.
no sabria dir si és veritat el que dic perquè no tinc manera de comprovar-ho empíricament i no sé dir si una cosa és veritat si no la puc comprovar perquè crec que la veritat té a veure amb els fets empírics (comprovables). així que, per rigor i per coherència mai no podré dir que el que penso és veritat. això no vol dir que em consideri una filòsofa d'aquelles que fan filosofia barata, ni una vident que llegeix cartes utilitzant els seus coneixements de psicologia barata per decidir què ha de dir... això no vol dir res, res de res! només vol dir que mai no he tingut intenció de canviar, bàsicament: que la cassandra, que no és gens dolça, mai serà compresa. i que això, calimero meu, serà etern. potser és veritat allò que diuen que els filòsofs sempre són raros. jo no ho crec. ho sento. hauré de creure, eternament, que els raros són els altres.
estava a punt de renegar de la meva vocació filosòfica, però m'acabo d'adonar que és impossible. tot i que no em prenc la filosofia com una cosa acadèmica, més aviat com una cosa vital. i com que la filosofia té més a veure amb la vida que amb el món acadèmic, suposo que no vaig tan errada.
només voldria rellegir rayuela, llegir la odissea... ja no sé si cantar aquella cançó d'u2.
vaig a dormir.
FA FRED. MOLTA FRED. avui estàvem a menys 3 graus! oh oh oh! i ara a 1 grau, i ha plogut! i plourà més! però quan retorna la primavera l'èxtasis dura mesos i mesos! i l'estiu és genial! i què puc dir, jo, d'aquest empordà...?
és com si haguéssim vingut a deixar rastre. a acceptar la impossibilitat de comunicació i començar a expressar amb gestos, actes. és com si ens haguessin tret de la teoria total i ens haguessin posat en la pràctica total...
és com si ens haguéssim volgut autoeliminar, en una mena d'autoindulgència temptada per la mort. és com si haguéssim volgut deixar de ser, de sentir, de veure i, fins i tot, de caminar. és com si haguéssim barrejat la vida amb la mort i després ja no haguéssim sabut destriar-les.
i no és com si... és: és deixar rastre, delimitar, amb cada acció, amb cada decisió, les parets d'aquest laberint que ens construim, d'aquesta presó de possibilitats, de límits, de decisions. i només poder mirar endavant, sabent que la paret no es destruirà, que com a molt podem continuar per veure si hi ha alguna altra porta...
i continuar construint-nos a cada pas. jo només parlo de construir: de fer, d'actuar, de tot allò que té a veure amb la vida. amb la vida, com a paraula blava, groga, gegant, que ens mira. jo també m'imagino coses. no hi ha extrems tan grans: aquests només hi són per a la vida social.
ell va haver de parlar. suposo que aquesta és una de les meves parets, dels meus obstacles-possibilitats, de les meves condicions, dels límits que delimiten la meva existència. del meu contorn existent...
és veure'm allunyada de massa coses i tenir por a seguir endavant. a continuar construint el meu camí. és por a caminar, a viure, a entendre, a arribar a un altre punt de comprensió. és por a trobar-me sola en aquest camí tan llarg, en aquest camí de sons i malsons de riures i plors de vida i més vida. és por a fer el que sempre sé que he de fer. és por a admetre que el camí el camino jo, que el camí el faig jo, que el camí és meu... és por a pensar que el català no serà entès en un futur o en un present, que jo no seré entesa. que la majoria de gent sap de mi un 2% i amb això ja em jutja. és por a ser gran, potser, és por a ser una altra cosa, és por a admetre que sóc, és por a ser...
i és curiós: perquè ja no puc tornar enrere. ni ho vull. ni sé si saber coses, si la consciència, provoca infelicitat. el que sí sé és que per res del món canviaria la consciència. per res del món em canviaria per algú altre. per res del món deixaria de voler la meva vida. l'estimo massa! i tinc ganes d'apropar-me a la gent, que se m'entengui, però no hi ha temps, no hi ha res al món, de fet... si no hi ha temps, què hi podria haver?
deixem rastre. emprempta. senyals. existim. mostrem la nostra existència. creiem que avui no compta per a descriure'ns, per a mostrar-nos, però tot, tot entra dins del paquet. els bons i els mals dies. el dia que ens deixem arrossegar i el dia que agafem el nostre orgull i l'utilitzem per matar tothom qui ens va arrossegar. el dia que adorem sense límits l'ídol que per res ens ha demanat que l'adorem, i el dia que l'assassinem per por a ser autoassassinats.
no sabria dir si és veritat el que dic perquè no tinc manera de comprovar-ho empíricament i no sé dir si una cosa és veritat si no la puc comprovar perquè crec que la veritat té a veure amb els fets empírics (comprovables). així que, per rigor i per coherència mai no podré dir que el que penso és veritat. això no vol dir que em consideri una filòsofa d'aquelles que fan filosofia barata, ni una vident que llegeix cartes utilitzant els seus coneixements de psicologia barata per decidir què ha de dir... això no vol dir res, res de res! només vol dir que mai no he tingut intenció de canviar, bàsicament: que la cassandra, que no és gens dolça, mai serà compresa. i que això, calimero meu, serà etern. potser és veritat allò que diuen que els filòsofs sempre són raros. jo no ho crec. ho sento. hauré de creure, eternament, que els raros són els altres.
estava a punt de renegar de la meva vocació filosòfica, però m'acabo d'adonar que és impossible. tot i que no em prenc la filosofia com una cosa acadèmica, més aviat com una cosa vital. i com que la filosofia té més a veure amb la vida que amb el món acadèmic, suposo que no vaig tan errada.
només voldria rellegir rayuela, llegir la odissea... ja no sé si cantar aquella cançó d'u2.
vaig a dormir.
FA FRED. MOLTA FRED. avui estàvem a menys 3 graus! oh oh oh! i ara a 1 grau, i ha plogut! i plourà més! però quan retorna la primavera l'èxtasis dura mesos i mesos! i l'estiu és genial! i què puc dir, jo, d'aquest empordà...?
m'he espantat en llegir això:
El joven Heidegger hubiese considerado el giro lingüístico recomendado por Frege y Wittgenstein meramente como una variación más del intento platónico por distanciarse del tiempo y el azar.
El joven Heidegger hubiese considerado el giro lingüístico recomendado por Frege y Wittgenstein meramente como una variación más del intento platónico por distanciarse del tiempo y el azar.
farà el que vulguin que faci aquí, serà verd, gris, hi haurà boira, vent, serà la costa brava zona catastròfica, serem més tranquils, més serens, més diplomàtics, més bojos, més imbècils, més, més, menys, menys, més carnívors, més vius, més morts, serem més res, més tot, més el que vulguis ser, seré
o seré jo, serem tots nosaltres, no sé com dir-ho, no sé mai com dir res, no sé mai com dir res per poder dir el que vull dir sense dir el que vull dir, no sé mai com fer res, i acabo escrivint un piló de coses que no tenen res a veure amb el que vull que tinguin a veure, i si no hi tenen res a veure és perquè jo no vull. i no és que això tingui relació amb tot el que jo vull dir,
una pedreta petita...
és que no sé com parlar sense que surti tot de cop
però això ha de fer que no parli?
injeccions d'empatia!
o seré jo, serem tots nosaltres, no sé com dir-ho, no sé mai com dir res, no sé mai com dir res per poder dir el que vull dir sense dir el que vull dir, no sé mai com fer res, i acabo escrivint un piló de coses que no tenen res a veure amb el que vull que tinguin a veure, i si no hi tenen res a veure és perquè jo no vull. i no és que això tingui relació amb tot el que jo vull dir,
una pedreta petita...
és que no sé com parlar sense que surti tot de cop
però això ha de fer que no parli?
injeccions d'empatia!
6.371 Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa són les explicacions dels fenòmens de la naturalesa.
6.373 El món és independent de la meva voluntat.
6.41 El sentit del món ha de trobar-se fora d'ell. En el món tot és tal com és, i tot succeeix tal com succeeix; en ell no hi ha cap valor - i si hi fos, no valdria res.
Si hi ha un valor que sigui valuós, ha de trobar-se fora de tota esdevinença i de tot ser-d'aquesta-manera. Perquè tota esdevinença i ser-d'aquesta-manera és casual.
Allò que ho fa no-casual no pot trobar-se en el món, perquè, si no, això seria, al seu torn, casual.
Ha de trobar-se fora del món.
6.42 Per això tampoc hi pot haver proposicions d'ètica.
Les proposicions no poden expressar res de més elevat.
6.421 És clar que l'ètica no es pot expressar.
L'ètica és transcendental.
(Ètica i estètica són u.)
6.4311 La mort no és un esdeveniment de la vida. De la mort, no se'n té vivència.
Si per eternitat no s'entén infinita durada temporal, sinó intemporalitat, aleshores viu eternament el que viu en el present.
La nostra vida és tan sense fi com el nostre camp visual és sense límits.
(Wittgenstein a El Tractatus)
6.373 El món és independent de la meva voluntat.
6.41 El sentit del món ha de trobar-se fora d'ell. En el món tot és tal com és, i tot succeeix tal com succeeix; en ell no hi ha cap valor - i si hi fos, no valdria res.
Si hi ha un valor que sigui valuós, ha de trobar-se fora de tota esdevinença i de tot ser-d'aquesta-manera. Perquè tota esdevinença i ser-d'aquesta-manera és casual.
Allò que ho fa no-casual no pot trobar-se en el món, perquè, si no, això seria, al seu torn, casual.
Ha de trobar-se fora del món.
6.42 Per això tampoc hi pot haver proposicions d'ètica.
Les proposicions no poden expressar res de més elevat.
6.421 És clar que l'ètica no es pot expressar.
L'ètica és transcendental.
(Ètica i estètica són u.)
6.4311 La mort no és un esdeveniment de la vida. De la mort, no se'n té vivència.
Si per eternitat no s'entén infinita durada temporal, sinó intemporalitat, aleshores viu eternament el que viu en el present.
La nostra vida és tan sense fi com el nostre camp visual és sense límits.
(Wittgenstein a El Tractatus)
no puc estudiar perquè per mi és massa fort wittgenstein. jo ja l'estava experimentant abans de llegir-lo. és una de les sortides del laberint del pensament a què he estast conduida aquests anys de carrera. però no puc. fa un any, en sortir de l'examen de pensament contemporani, vaig escriure que havia assistit a un funeral. des d'aquell moment, sóc incapaç d'estudiar amb comoditat, amb normalitat, amb entusiasme.
i no puc fer-ho perquè s'ha mort, s'ha mort! ja no queda filosofia, no existeix. i no és que jo sigui una fanàtica de la filosofia: més aviat al revés; però aquest canvi, aquest dol no viscut, m'està afectant. wittgenstein és ja un altre món. és ja d'aquest món.
i a mi m'agrada aquest món. sobretot perquè ja l'havia pensat, experimentat abans. no el rebutjo. però no puc estudiar això. no puc parlar d'això. m'esgota. m'esgota tant! m'agradaria viure'l. encarar-m'hi. ser ètica i estètica jo sola. escrivint aquí, allà, fent altres coses. però no puc. un dels meus desitjos és obtenir la llicenciatura de filosofia...
m'hi hauré d'encarar. hauré de tractar un tema important a la meva vida com si fos un tema a estudiar. hauré de passar pel sedàs, pels límits de l'estudi i del llenguatge escrit. hauré d'expressar-me acadèmicament, hauré de sentir-me dins la raó, també. hauré de ser capaç de traduir la meva felicitat a arguments, paraules.
i ara no puc! i queda tan poc per l'examen. és com si sabés que com que ja ho sé, no passa res. i com puc dir que ja ho sé? és que ho sé! sé alguna cosa que no puc deixar de saber perquè, simplement, ja la sabia. però no sé què faig. és vergonyós no haver estudiat, no haver fet res. tinc por. tinc por però no vull ni saber que hi ha un examen. des de fa un any, em sembla absurda la paraula examen. moltes coses em semblen absurdes.
ahir vaig escriure un e-mail a la blanca i li vaig dir que fa temps que no sap res de mi. tot i haver-nos escrit e-mails durant aquests anys, no sap res de mi. i li vaig dir que "per a poder continuar essent jo mateixa he hagut de canviar". i no veig altra manera de descriure aquest procés. i la vida demana que continui, que no deixi res enrere, que ho faci tot, que ho aprovi tot, que ho miri tot, que no m'aturi ni un segon. i no és que jo vulgui aturar-me: és que sóc en un altre món. estic tan tranquil·la, aquí, de sobte... he trobat el que buscava a la carrera. a quart. i suposo que em fa por trobar més coses, haver de tornar enrere, liar-me, entrar més dins del laberint...
però ja que hi sóc, hi he d'entrar. mai no m'ha fet por entrar més endins, més, més endins... mai no m'ha fet por saber la veritat. mai no m'ha fet por el món tal com és. com a molt m'ha pogut sorprendre, però res més...
entrar-hi més, al laberint....
i més, i més, i més... que més que un laberint sembla un pou del revés! on la llum és a terra, i no al cel. on la llum és la caiguda, el no-poder-ne sortir més... no poder-ne sortir de la terra, de la consciència, de la veritat, de la vida, de l'amor, de saber.
saber. saber. saber. saber.
wittgenstein:
i no puc fer-ho perquè s'ha mort, s'ha mort! ja no queda filosofia, no existeix. i no és que jo sigui una fanàtica de la filosofia: més aviat al revés; però aquest canvi, aquest dol no viscut, m'està afectant. wittgenstein és ja un altre món. és ja d'aquest món.
i a mi m'agrada aquest món. sobretot perquè ja l'havia pensat, experimentat abans. no el rebutjo. però no puc estudiar això. no puc parlar d'això. m'esgota. m'esgota tant! m'agradaria viure'l. encarar-m'hi. ser ètica i estètica jo sola. escrivint aquí, allà, fent altres coses. però no puc. un dels meus desitjos és obtenir la llicenciatura de filosofia...
m'hi hauré d'encarar. hauré de tractar un tema important a la meva vida com si fos un tema a estudiar. hauré de passar pel sedàs, pels límits de l'estudi i del llenguatge escrit. hauré d'expressar-me acadèmicament, hauré de sentir-me dins la raó, també. hauré de ser capaç de traduir la meva felicitat a arguments, paraules.
i ara no puc! i queda tan poc per l'examen. és com si sabés que com que ja ho sé, no passa res. i com puc dir que ja ho sé? és que ho sé! sé alguna cosa que no puc deixar de saber perquè, simplement, ja la sabia. però no sé què faig. és vergonyós no haver estudiat, no haver fet res. tinc por. tinc por però no vull ni saber que hi ha un examen. des de fa un any, em sembla absurda la paraula examen. moltes coses em semblen absurdes.
ahir vaig escriure un e-mail a la blanca i li vaig dir que fa temps que no sap res de mi. tot i haver-nos escrit e-mails durant aquests anys, no sap res de mi. i li vaig dir que "per a poder continuar essent jo mateixa he hagut de canviar". i no veig altra manera de descriure aquest procés. i la vida demana que continui, que no deixi res enrere, que ho faci tot, que ho aprovi tot, que ho miri tot, que no m'aturi ni un segon. i no és que jo vulgui aturar-me: és que sóc en un altre món. estic tan tranquil·la, aquí, de sobte... he trobat el que buscava a la carrera. a quart. i suposo que em fa por trobar més coses, haver de tornar enrere, liar-me, entrar més dins del laberint...
però ja que hi sóc, hi he d'entrar. mai no m'ha fet por entrar més endins, més, més endins... mai no m'ha fet por saber la veritat. mai no m'ha fet por el món tal com és. com a molt m'ha pogut sorprendre, però res més...
entrar-hi més, al laberint....
i més, i més, i més... que més que un laberint sembla un pou del revés! on la llum és a terra, i no al cel. on la llum és la caiguda, el no-poder-ne sortir més... no poder-ne sortir de la terra, de la consciència, de la veritat, de la vida, de l'amor, de saber.
saber. saber. saber. saber.
wittgenstein:
"6.44 El que és místic no és com és el món, sinó que el món és.
6.51 L'escepticisme no és irrefutable, sinó òbviament insensat, quan vol dubtar allà on no es pot preguntar.
Perquè el dubte només pot existir on existeix una pregunta; una pregunta, només on existeix una resposta, i aquesta, només on quelcom pot ser dit.
6.52 Tenim la sensació que fins i tot quan totes les possibles preguntes científiques s'han contestat, encara no s'han tocat gens els nostres problemes vitals. Ben cert, aleshores no queda, justament, cap més pregunta; i precisament això és la resposta.
6.522 L'inexpressable, tanmateix, existeix. Es mostra, és el que és místic."
llibres que hagués volgut que algú m'hagués regalat en algun moment -informo-:
- Laberints. Llocs, textos, imatge @ Espelt, Ramon
- Storytelling. La máquina de fabricar historias y de formatear las mentes @ Salmon, Cristian
- After Dark @ Murakami
bon dia!
- Laberints. Llocs, textos, imatge @ Espelt, Ramon
- Storytelling. La máquina de fabricar historias y de formatear las mentes @ Salmon, Cristian
- After Dark @ Murakami
bon dia!
la pesseta al llit... convençuda que el millor que podia fer avui era dormir amb mi. orelles aixecades, ei, vull saber què passa en tot moment!
coldplay sonant. cançons tranquil·litzadores, com sempre...
________________________________________________
hi ha lluites personals, lluites globals, lluites universals, lluites locals... a nosaltres, sembla, ens ha tocat una lluita ben curiosa. decidir el nostre destí... decidir-lo davant de tot, no ser canviats per gaire res, no obeir a les regles... decidir el nostre destí. decidir-lo.
potser tot va de com viure la vida, de l'autenticitat d'ortega y gasset o de heidegger. potser tenen raó però a mi em fan por perquè no vull ser depredadora... però la lluita hi és.
a cada temps, la seva lluita.
a cada persona, la seva lluita.
a cada món, la seva lluita.
i lluita és obstacle, error repetit. lluita és dimoni amb disfresses, enganys i reptició. lluita és il·lusió. lluita és odi. lluita és obstacles...
lluitem, bàsicament, contra la mort, contra tot allò injust, contra tot allò que no forma part de la vida,
lluitem constra tot obstacle, sabent que la nostra innocència és la que ens permet de seguir lluitant,
sabent que no som conformistes, que la lluita és constant i infinita, lluitem,
ens sorprenem, sobretot, perquè no hem estat desenganyats d'aquest món: encara podem estimar, encara podem creure, encara podem elevar-nos, erigir-nos com torres enmig d'aquest desert de descreguts, incrèduls i amargats,
lluitem contra tot el que ens va en contra i, si fa molt de vent, també sabem vinclar-nos.
hem crescut amb la tramuntana,
amb el cel blau,
amb les flors salvatges enmig d'una pedra,
amb la llum de les finestres,
amb el sol de l'estiu i amb el sol de l'hivern,
hem crescut amb les roses, amb les pessetes, amb tots els gatets, amb el puigventós, amb l'aigüeta,
hem crescut conservant l'única cosa que ens podria conservar vius: la innocència.
PD: i sí, sí, cal que neixin flors a cada instant si no volem que tot s'acabi...
coldplay sonant. cançons tranquil·litzadores, com sempre...
________________________________________________
hi ha lluites personals, lluites globals, lluites universals, lluites locals... a nosaltres, sembla, ens ha tocat una lluita ben curiosa. decidir el nostre destí... decidir-lo davant de tot, no ser canviats per gaire res, no obeir a les regles... decidir el nostre destí. decidir-lo.
potser tot va de com viure la vida, de l'autenticitat d'ortega y gasset o de heidegger. potser tenen raó però a mi em fan por perquè no vull ser depredadora... però la lluita hi és.
a cada temps, la seva lluita.
a cada persona, la seva lluita.
a cada món, la seva lluita.
i lluita és obstacle, error repetit. lluita és dimoni amb disfresses, enganys i reptició. lluita és il·lusió. lluita és odi. lluita és obstacles...
lluitem, bàsicament, contra la mort, contra tot allò injust, contra tot allò que no forma part de la vida,
lluitem constra tot obstacle, sabent que la nostra innocència és la que ens permet de seguir lluitant,
sabent que no som conformistes, que la lluita és constant i infinita, lluitem,
ens sorprenem, sobretot, perquè no hem estat desenganyats d'aquest món: encara podem estimar, encara podem creure, encara podem elevar-nos, erigir-nos com torres enmig d'aquest desert de descreguts, incrèduls i amargats,
lluitem contra tot el que ens va en contra i, si fa molt de vent, també sabem vinclar-nos.
hem crescut amb la tramuntana,
amb el cel blau,
amb les flors salvatges enmig d'una pedra,
amb la llum de les finestres,
amb el sol de l'estiu i amb el sol de l'hivern,
hem crescut amb les roses, amb les pessetes, amb tots els gatets, amb el puigventós, amb l'aigüeta,
hem crescut conservant l'única cosa que ens podria conservar vius: la innocència.
PD: i sí, sí, cal que neixin flors a cada instant si no volem que tot s'acabi...
no sé què ha passat amb el dia d'avui... bé, sí, el que sé és que ja s'ha acabat. i jo no he estudiat res. m'hauré d'organitzar el temps d'alguna altra manera. aquest any no hi ha juny, i per mi no hi ha ni gener... resultat. no el sé. l'estrés de no poder permetre'm ni suspendre una assignatura per por a què no em donin la beca m'emprenya. per mi la paraula suspendre és inexistent. no pot ser. i sempre penso que suspendre equival a perdre tot un sou d'un mes d'estiu. i penso que un mes d'estiu, treballat cada dia, és tan molest... que treballar-lo perquè sí és inútil.
també penso que si no he suspès mai ¿com se m'acut començar ara? però la mandra s'ha apoderat de mi. les ganes de no fer res, de descansar, d'hivernar, de no pensar en res... i què faig jo amb aquestes ganes? dormir, dormir, i ja em prenc cafès, i faig coses, però la son no em deixa viure...
a part d'això: he agafat cert fàstic a la facultat. als professors. als alumnes. canvien dates d'examen sense avisar i no els publiquen a les dates oficials (bàsicament perquè no és permès de fer exàmens en segons quines dates). els professors, mandratitzats pel no-fer-res que els caracteritza, ni envien e-mails avisant. tot és una merda. i què seria, sinó? tot ensenyament és una merda. tot ensenyament és una merda. ple de professors inútils que només pensen el seu sou de fi de mes... per a poder gastar-se'l. algú em diria que no puc demanar res més com estan les coses avui dia. i jo dic que sí, que tothom s'ha de demanar a si mateix el màxim. no només parlo de la universitat. també parlo d'olot. haver de posar tots els meus esforços i diners en una cosa que, pel que veig, serà sempre can patxanga em sembla patètic. jo no sé viure si no és prenent-me les coses seriosament. fins i tot el riure me'l prenc seriosament. això vol dir que no m'agrada fer coses en va. ni perdre el temps. ni res...
per molt que em queixi, els professors continuaran tenint dret a demanar-me que compleixi amb el temari, que faci el que he de fer a l'examen... així que, què, emma? què fas sense estudiar?
també penso que si no he suspès mai ¿com se m'acut començar ara? però la mandra s'ha apoderat de mi. les ganes de no fer res, de descansar, d'hivernar, de no pensar en res... i què faig jo amb aquestes ganes? dormir, dormir, i ja em prenc cafès, i faig coses, però la son no em deixa viure...
a part d'això: he agafat cert fàstic a la facultat. als professors. als alumnes. canvien dates d'examen sense avisar i no els publiquen a les dates oficials (bàsicament perquè no és permès de fer exàmens en segons quines dates). els professors, mandratitzats pel no-fer-res que els caracteritza, ni envien e-mails avisant. tot és una merda. i què seria, sinó? tot ensenyament és una merda. tot ensenyament és una merda. ple de professors inútils que només pensen el seu sou de fi de mes... per a poder gastar-se'l. algú em diria que no puc demanar res més com estan les coses avui dia. i jo dic que sí, que tothom s'ha de demanar a si mateix el màxim. no només parlo de la universitat. també parlo d'olot. haver de posar tots els meus esforços i diners en una cosa que, pel que veig, serà sempre can patxanga em sembla patètic. jo no sé viure si no és prenent-me les coses seriosament. fins i tot el riure me'l prenc seriosament. això vol dir que no m'agrada fer coses en va. ni perdre el temps. ni res...
per molt que em queixi, els professors continuaran tenint dret a demanar-me que compleixi amb el temari, que faci el que he de fer a l'examen... així que, què, emma? què fas sense estudiar?
cel serè! del sud al nord, de la fred humida a la fred diferent, de la pluja al sol, de la verdor estranya a la verdor coneguda... parant en milers d'estacions de servei, pensant que ja fa deu anys, ara que ja som al 2009, d'algunes coses, i pensar que sempre es pot ser -resser i tornar a ser i continuar essent-, que poca cosa canvia,
pluja a altea, vellets ballant, el mar cridant-nos, recordant-nos a cada instant,
tot allò no fet, tot allò no entès...
del 2008 no en volia fer cap resum. però ho faré, com pugui.
__________ 2008 __________
mesos: gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, setembre, octubre, novembre i desembre.
setmanes: 52...
dies: 366
i què? què he fet?
llibres? no he llegit gaire res.
música? concerts? molts.
_________________________
amb quines paraules puc definir un any sencer?
valors, estafa, diferència, viratge, enganys, llops vestits de xai, àngels esparrecats, estafa, diferència, viratge, valors, selva, egoisme, bogeria extrema, egocentrisme, visitó unilateral, antiempatia, sensevergonya, cassandra inútil, paciència, calma, fal·làcies, credibilitat, enganys, prepotència, valors, estafa, diferència, unilateralisme, llops vestits de xai, lisboa, eivissa, londres, màlaga, setmana santa, exàmens, nadal, deixar allò, començar allò, educació, diplomàcia, valors, estafa.
va...
no sé si ha estat una merda d'any o un any totalment profitós.
tinc l'autoestima pujada per tots costats.
però em falta la calma...
PD: el 2008 també ha estat temps per adonar-me d'altres coses. mentre la merda m'envoltava, m'adonava de les coses que no eren merda. he rigut molt, m'ho he passat molt bé, he disfrutat fent moltes coses, he estudiat molt, també, he fet moltes coses... una mica d'aquí, una mica d'allà.
PD: PREGUNTEU avui. accepto preguntes. respondré.
PD: a mesura que els anys avancen, noto la soledat eterna que tots portem a sobre. la soledat ridícula, madurada, mesurada... i noto, també, la companyia, companyia dels altres. la comunicació possible, la impossible. el llenguatge de les coses dites i no pas el de les coses pensades. el llenguatge dels gestos, de tot el que hi ha que no es veu i que no s'enregistra... però noto, és clar, la soledat.
la pura i dura soledat...
i no ho dic com si aquesta soledat fos trista, ridícula. no us espanteu.
és una soledat amb regust dolç, amb regust de calma, de vida, de felicitat.
crec que aquesta soledat és el nom de la felicitat.
no m'estic tornant boja.
potser encara no sé explicar-me: però sí sé sentir-me...
pluja a altea, vellets ballant, el mar cridant-nos, recordant-nos a cada instant,
tot allò no fet, tot allò no entès...
del 2008 no en volia fer cap resum. però ho faré, com pugui.
__________ 2008 __________
mesos: gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, setembre, octubre, novembre i desembre.
setmanes: 52...
dies: 366
i què? què he fet?
llibres? no he llegit gaire res.
música? concerts? molts.
_________________________
amb quines paraules puc definir un any sencer?
valors, estafa, diferència, viratge, enganys, llops vestits de xai, àngels esparrecats, estafa, diferència, viratge, valors, selva, egoisme, bogeria extrema, egocentrisme, visitó unilateral, antiempatia, sensevergonya, cassandra inútil, paciència, calma, fal·làcies, credibilitat, enganys, prepotència, valors, estafa, diferència, unilateralisme, llops vestits de xai, lisboa, eivissa, londres, màlaga, setmana santa, exàmens, nadal, deixar allò, començar allò, educació, diplomàcia, valors, estafa.
- valors: adonar-me que no tothom té els mateixos valors.
- estafa: adonar-me que molta gent s'aprofita de la diferència entre valors per enganyar els altres.
- ser diplomàtic i educat no vol dir ser imbècil: avís.
- diferència: no tots som iguals.
- enganys: estafa. valors. diferència. ser educada ha donat peu a que molta gent m'estafés.
- bogeria extrema: n'hi ha molta. també hi ha la gent que m'ha sapigut valorar. des d'aquí gràcies a gairebé tots els meus companys de feina per fer-me sentir recolzada amb només una mirada.
- visió unilateral: la majoria, qui ho diria? cree el ladrón que todos son de su condición. jo, per empàtica, crec que tots son emàtics. i pocs ho són.
- innocència: en el fons, el meu error és ser innocent. la meva innocència, però, comença a cansar-me. qui, però, ha de ser capaç de canviar-me?
- el més difícil del món és viure a la selva i veure que els altres t'exigeixen que, tot i ser lleó, no te'ls mengis.
- una puta hiena se m'ha menjat.
- dues putes hienes se m'han menjat.
- sóc molt llesta. sóc cassandra. no ho dic per dir, no m'he de justificar.
- he crescut.
- sé que he madurat, com el vi.
- i sé que sóc molt jove.
- espereu-vos. la meva innocència crescuda... no acabaré la frase avui.
- sóc lleó que observa. fora del cercle, per cert. tant a dins, però, que ningú podria no dir-me sensible.
- visc en aquest món de tal manera que el batec del meu cor està unit a alguna mena de batec universal.
- calma: a la cassandra ningú la creu si no és utilitzant la calma. com que tot tarda, la paciència és una característica que he de buscar. i és que a la cassandra tothom se la creu quan tot ja ha passat, quan els fets poden demostrar allò que deia...
- egocentrisme: antiempatisme. descobrir que la majoria de gent és incapaç de ser empàtica em fa vomitar.
- sentir fàstic.
- eivissa: l'aigua, el sol, el cotxe.
- lisboa: àngels esparrecats, estafa d'innocència estúpida.
- màlaga: eterna malaltia, temps estrany de freds que el temps no confirma.
- octubre: la puta merda. octubre em va avisar de tot el que el món és capaç de fer.
- i de tot el que jo sóc capaç de fer.
- l'estiu? orgia i borratxera, conduir massa. encara espero unes quantes "gràcies". ho feia de bona fe, és clar.
- l'estiu? llibres mal llegits, mals llibres llegits i una puta merda.
- setembre? mal de panxa.
- setembre? olot.
- setembre? girona.
- setembre? tornar a començar.
- l'any? la vida és llarga. i tot això només ha estat una petita part del que serà.
- paciència? molta.
- calma? l'intento. però la meva impulsivitat em fa sentir més humana.
- fal·làcies? massa.
- credibilitat? per bajandes, semblava no tenir-ne. no agrada que jo tingui raó. molts cops és millor ignorar-me. sóc odiosa. ho sé. sóc massa útil, ho sé.
- he odiat a mort la gent que es ven a si mateixa. no ho veieu? venent-vos, l'únic que feu és presentar un producte per a què sigui consumit. i les coses consumides s'acaben.
- comerciants del món, uniu-vos i suicideu-vos. desapareixeu.
- no sé dir mentides.
- una frase que vaig dir aquest any, que pot resumir-lo: "depèn de l'ètica que tinguis".
- no parlo només d'això. parlo de tantes coses.
- no m'agrada que la gent es vengui.
- i no ho faré avui jo. només vull dir: trigareu temps a trobar algú que valgui tant la pena com jo. fer mal inútilment a algú com jo no us serà gens profitós.
- no em barallaré. sóc un lleó que no menja animals perquè ha decidit que no és manera d'anar per la vida. però d'aquí a pensar-vos que podríeu menjar-me...
va...
no sé si ha estat una merda d'any o un any totalment profitós.
tinc l'autoestima pujada per tots costats.
però em falta la calma...
PD: el 2008 també ha estat temps per adonar-me d'altres coses. mentre la merda m'envoltava, m'adonava de les coses que no eren merda. he rigut molt, m'ho he passat molt bé, he disfrutat fent moltes coses, he estudiat molt, també, he fet moltes coses... una mica d'aquí, una mica d'allà.
PD: PREGUNTEU avui. accepto preguntes. respondré.
PD: a mesura que els anys avancen, noto la soledat eterna que tots portem a sobre. la soledat ridícula, madurada, mesurada... i noto, també, la companyia, companyia dels altres. la comunicació possible, la impossible. el llenguatge de les coses dites i no pas el de les coses pensades. el llenguatge dels gestos, de tot el que hi ha que no es veu i que no s'enregistra... però noto, és clar, la soledat.
la pura i dura soledat...
i no ho dic com si aquesta soledat fos trista, ridícula. no us espanteu.
és una soledat amb regust dolç, amb regust de calma, de vida, de felicitat.
crec que aquesta soledat és el nom de la felicitat.
no m'estic tornant boja.
potser encara no sé explicar-me: però sí sé sentir-me...
