Archivos Abril 2009
dilluns exposició oral de mitjoreta... i em trobo utilitzant els coneixements adquirits l'any 2004 fent el treball de recerca. en aquest treball utilitzarem un discurs que vaig analtizar de Bush!
estic fent el treball amb la maria -la maria de classe-, la millor companya que podia trobar-me a la universitat (la vaig trobar una mica tard, però). és el pont entre ells i jo. ells = la resta de la classe. la maria va tan poc a classe com jo. ni la meitat de dies. o menys de la meitat de la meitat. molt i molt poc!
a mi em segueix fent cosa no anar a classe. em sento culpable i aquestes coses. però no entenc perquè: és el meu sistema -si és que se'n pot anomenar sistema- i no em va tan malament. les millors notes de la classe, normalment, me les emporto jo. a més, amb tants projectes aliens a la universitat que sempre tinc... em va bé no anar a classe. així tinc més temps.
en el fons em sento culpable perquè la definició d'Universitat hauria de ser la de dedicació completa. el meu ressentiment, però, per la merda de beca que em donen, que no em pagaria res, fa que no m'ho cregui això de la dedicació completa. la merda beca m'obliga a treballar. així, el propi sistema considera que jo he de partir el meu temps entre universitat i treballar. i a mi això ja em dóna peu a sospitar del sistema sencer.
els professors podran viure a la lluna -hi viuen, sí, sí-, però exigir assistència em sembla ja impossible a aquestes altures. no sé com canviarà tot amb Bolonya, però ja s'ho podrien currar més amb beques (potser també als que aproven sempre i treuen bones notes i no només als pobres pobres). el sistema no és gens elitista amb això de les beques, però després ho és en altres sentits. tot és un engany, això ja ho sabem...
també fot, és clar, veure que hi ha gent que no treballa (sobretot a l'estiu). potser perquè jo treballo. o perquè penso que treballar és natural, normal, necessari i útil. hi ha qui es va sorprendre que paguéssim la maria i jo la paga i senyal i el primer mes de venècia, però és que treballant, almenys la maria i jo, hem pogut estalviar una mica de diners. també hem pogut fer el que ens ha donat la gana: pagar gasolina, anar porahi, sopar on ens ha donat la gana, anar al teatre i al cinema, viatjar -tot i que londres & paris van ser mooooolt subvencionats pel papa i la mama-, comprar càmeres... -el portàtil me'l paguen els papes, també, ja que dono tants detalls... no obviaré aquest!-.
no sé on volia anar a parar amb aquests arguments. potser enlloc. potser només em justifico perquè últimament em fa por que em vegin a la universitat, després d'haver faltat tant. però no té sentit i ahir mateix ho vaig pensar: "no tinc res de què sentir vergonya!" i res, tan tranquil·la, a la cafeteria, amb la maledicció del vent que sempre ens acompanya quan intentem fer algun treball...
no... no està tot tan malament ni tan perdut!
però viure en aquesta incertesa constant és, a voltes, difícil. el més divertit és que la incertesa me la provoco jo fotent-me en més merders: que si la revista i com la imprimirem, la incertesa de si tindrem més visites, més èxit, el reportatge fotogràfic que m'he compromès a fer al primavera sound -amb acreditació de premsa- (la meva primera feina fotogràfica)... encaminant-me a ser llicenciada, amb un viatge a venècia deixant aquí tot el que estimem tant -la rutina, els papes, la pesseta, la teta emocionada i feliç, la judit, la iria, en luaret...-, tornant després de sis mesos -m'estalvio deixar la feina... aquesta incertesa sí que no m'agradaria gens!-, llicenciada deia, sí, però volent treballar com a freelance de fotògrafa o alguna cosa semblant, intentant evitar ser funcionària però encaminant-m'hi per necessitat. el món té l'oportunitat, ara, de dir-me i demostrar-me com em valora! perquè és ara que he de trobar el camí, el camí petit que em conduirà a construir la futura vida, ara, en quatre anys, més o menys!
he tingut la sensació tota la vida que he excel·lit en allò en què he volgut excel·lir. deu ser lleig parlar així, però si us expliqués com m'ha arribat a parlar la gent imbècil i idiota pel món, no pensaríeu que sóc poc humil. arriba un moment en què s'ha de dir prou i dir: aquí estic jo.
sortint del cementiri de piere lachaise a parís vaig mirar el mur que separava la ciutat del cementiri. era un mur mooolt alt i amb punxes a dalt. les punxes hi eren perquè la gent no s'hi colés. vaig pensar: "aquest mur és inofensiu i només fa mal si algú s'atreveix a desafiar-lo i saltar-lo", "té les punxes per avisar". i vaig pensar que jo hauria de ser més com aquest mur. fins ara, era un mur sense punxes. una mica alt, sí, o potser fins i tot massa baix, i deixava pujar a dalt a tothom qui volgués fer-ho. i els deixava fer-me mal i un colló de coses imbècils. però jo ja no podia ser més aquest mur, necessitava ser el mur amb punxetes.
estic desvariant perquè necessitava fer-ho. deslliurar-me de tots aquests pensaments i buidar-me un xic.
PD: ahir vaig plorar amb la final de fama ¡a bailar!
estic fent el treball amb la maria -la maria de classe-, la millor companya que podia trobar-me a la universitat (la vaig trobar una mica tard, però). és el pont entre ells i jo. ells = la resta de la classe. la maria va tan poc a classe com jo. ni la meitat de dies. o menys de la meitat de la meitat. molt i molt poc!
a mi em segueix fent cosa no anar a classe. em sento culpable i aquestes coses. però no entenc perquè: és el meu sistema -si és que se'n pot anomenar sistema- i no em va tan malament. les millors notes de la classe, normalment, me les emporto jo. a més, amb tants projectes aliens a la universitat que sempre tinc... em va bé no anar a classe. així tinc més temps.
en el fons em sento culpable perquè la definició d'Universitat hauria de ser la de dedicació completa. el meu ressentiment, però, per la merda de beca que em donen, que no em pagaria res, fa que no m'ho cregui això de la dedicació completa. la merda beca m'obliga a treballar. així, el propi sistema considera que jo he de partir el meu temps entre universitat i treballar. i a mi això ja em dóna peu a sospitar del sistema sencer.
els professors podran viure a la lluna -hi viuen, sí, sí-, però exigir assistència em sembla ja impossible a aquestes altures. no sé com canviarà tot amb Bolonya, però ja s'ho podrien currar més amb beques (potser també als que aproven sempre i treuen bones notes i no només als pobres pobres). el sistema no és gens elitista amb això de les beques, però després ho és en altres sentits. tot és un engany, això ja ho sabem...
també fot, és clar, veure que hi ha gent que no treballa (sobretot a l'estiu). potser perquè jo treballo. o perquè penso que treballar és natural, normal, necessari i útil. hi ha qui es va sorprendre que paguéssim la maria i jo la paga i senyal i el primer mes de venècia, però és que treballant, almenys la maria i jo, hem pogut estalviar una mica de diners. també hem pogut fer el que ens ha donat la gana: pagar gasolina, anar porahi, sopar on ens ha donat la gana, anar al teatre i al cinema, viatjar -tot i que londres & paris van ser mooooolt subvencionats pel papa i la mama-, comprar càmeres... -el portàtil me'l paguen els papes, també, ja que dono tants detalls... no obviaré aquest!-.
no sé on volia anar a parar amb aquests arguments. potser enlloc. potser només em justifico perquè últimament em fa por que em vegin a la universitat, després d'haver faltat tant. però no té sentit i ahir mateix ho vaig pensar: "no tinc res de què sentir vergonya!" i res, tan tranquil·la, a la cafeteria, amb la maledicció del vent que sempre ens acompanya quan intentem fer algun treball...
no... no està tot tan malament ni tan perdut!
però viure en aquesta incertesa constant és, a voltes, difícil. el més divertit és que la incertesa me la provoco jo fotent-me en més merders: que si la revista i com la imprimirem, la incertesa de si tindrem més visites, més èxit, el reportatge fotogràfic que m'he compromès a fer al primavera sound -amb acreditació de premsa- (la meva primera feina fotogràfica)... encaminant-me a ser llicenciada, amb un viatge a venècia deixant aquí tot el que estimem tant -la rutina, els papes, la pesseta, la teta emocionada i feliç, la judit, la iria, en luaret...-, tornant després de sis mesos -m'estalvio deixar la feina... aquesta incertesa sí que no m'agradaria gens!-, llicenciada deia, sí, però volent treballar com a freelance de fotògrafa o alguna cosa semblant, intentant evitar ser funcionària però encaminant-m'hi per necessitat. el món té l'oportunitat, ara, de dir-me i demostrar-me com em valora! perquè és ara que he de trobar el camí, el camí petit que em conduirà a construir la futura vida, ara, en quatre anys, més o menys!
he tingut la sensació tota la vida que he excel·lit en allò en què he volgut excel·lir. deu ser lleig parlar així, però si us expliqués com m'ha arribat a parlar la gent imbècil i idiota pel món, no pensaríeu que sóc poc humil. arriba un moment en què s'ha de dir prou i dir: aquí estic jo.
sortint del cementiri de piere lachaise a parís vaig mirar el mur que separava la ciutat del cementiri. era un mur mooolt alt i amb punxes a dalt. les punxes hi eren perquè la gent no s'hi colés. vaig pensar: "aquest mur és inofensiu i només fa mal si algú s'atreveix a desafiar-lo i saltar-lo", "té les punxes per avisar". i vaig pensar que jo hauria de ser més com aquest mur. fins ara, era un mur sense punxes. una mica alt, sí, o potser fins i tot massa baix, i deixava pujar a dalt a tothom qui volgués fer-ho. i els deixava fer-me mal i un colló de coses imbècils. però jo ja no podia ser més aquest mur, necessitava ser el mur amb punxetes.
estic desvariant perquè necessitava fer-ho. deslliurar-me de tots aquests pensaments i buidar-me un xic.
PD: ahir vaig plorar amb la final de fama ¡a bailar!
he d'acudir a la realitat i salvar-la del desastre imminent.
quan tot cau i es desespera i sembla impossible, però possible.
quan la música es transforma en un avís de tempesta...
el sol no surt, encara no.
els núvols no em deixaran fins que ho acabi tot.
comença
ara
tot i que no vull i no em ve bé!!
se'n diu: d e u r e s + u n i v e r s i t a t.
PD: carpaccio mag ja té número issn!
quan tot cau i es desespera i sembla impossible, però possible.
quan la música es transforma en un avís de tempesta...
el sol no surt, encara no.
els núvols no em deixaran fins que ho acabi tot.
comença
ara
tot i que no vull i no em ve bé!!
se'n diu: d e u r e s + u n i v e r s i t a t.
PD: carpaccio mag ja té número issn!
em falten unes deu pàgines per acabar l'odissea.
fotògrafs professionals aconsellen no mirar fotos, però penso jo que com es pot evitar això, en aquest món tan visual? més que no mirar fotos, si em negués a mirar fotos, el que passaria és que veuria imatges-absurdes.
no crec que el meu cap es deixi omplir per res que no sigui poètic o que no valgui la pena. sempre he sabut discriminar i he pogut confiar en el meu criteri. i quan faig una cosa, normalment, sé perquè la faig. ara, però, estic aturada.
necessito pensar alguna cosa. o explotar alguna cosa. em sento inquieta i nerviosa, voltant per tot arreu. necessito descansar d'aquests nervis -que són acadèmics. desitjo un estiu gloriós, a prop de la mar vinosa, amb una càmera aquàtica bonica bonica, per poder nadar com una sirena durant hores, mirar el sol des del mar i veure aquells colors tan preciosos que només jo he vist. tornar allà on el món s'escindia en dos i no parar ni un moment de mirar el sol o la pluja. vull tranquil·litat i una beca d'almenys 700 euros per disfrutar-la a venècia. vull que la maria guanyi el concurs per al qual està dibuixant -i il·lustrant un conte meu- i vull que tot se succeeixi dins la tranquil·litat més tranquil·la, tot reservant les energies per allò important.
l'última frase és de vital importància: és a dir, és important per a la vida. l'energia psíquica -i física- és limitada. jo no sé perquè ens entossudim a malgastar-la per tot arreu, com si fòssim imbècils. l'energia hi és pel que hi és. per treballar -o aconseguir diners- i ja no sabria dir perquè més. ah, potser sí, per ser feliços.
per sort m'he adonat de quina pot ser la manera per arribar a ser feliç... i és això. de temps i de vida només n'hi ha un. una línia recta que avança -a vegades en espiral, a vegades enrere, sí, però avança, perquè de temps només n'hi ha un.
he definit, sense voler, l'estil de fotografia per la qual avançaré pròximament. no m'agraden les ciutats. no m'agrades les tonteries. m'agrada documentar la ficció -que és més real que la realitat perquè
només
a
través
de
metàfores
es pot explicar la realitat.
i és que allò real no pot ser referit per allò real, sinó que se n'ha de fer referència a través d'una altra cosa.
així és com som capaços de convertir allò inexpressable en expressable.
un dia acabaré la carrera de filosofia, feliçment; i crec que aquell dia començaré, de debò, la meva carrera de filòsofa.
és una sensació que em persegueix des de fa temps.
queda tot un món per explotar, per esdevenir, per ser.
molts llocs on arribar, ignorant jo de quins seran els camins que m'hi portaran.
una sensació que em persegueix a tothora.
a vegades voldria ser odisseu, però, per matar els pretendents i les serventes.
a vegades voldria ser odisseu, cruel,
fent justícia.
fotògrafs professionals aconsellen no mirar fotos, però penso jo que com es pot evitar això, en aquest món tan visual? més que no mirar fotos, si em negués a mirar fotos, el que passaria és que veuria imatges-absurdes.
no crec que el meu cap es deixi omplir per res que no sigui poètic o que no valgui la pena. sempre he sabut discriminar i he pogut confiar en el meu criteri. i quan faig una cosa, normalment, sé perquè la faig. ara, però, estic aturada.
necessito pensar alguna cosa. o explotar alguna cosa. em sento inquieta i nerviosa, voltant per tot arreu. necessito descansar d'aquests nervis -que són acadèmics. desitjo un estiu gloriós, a prop de la mar vinosa, amb una càmera aquàtica bonica bonica, per poder nadar com una sirena durant hores, mirar el sol des del mar i veure aquells colors tan preciosos que només jo he vist. tornar allà on el món s'escindia en dos i no parar ni un moment de mirar el sol o la pluja. vull tranquil·litat i una beca d'almenys 700 euros per disfrutar-la a venècia. vull que la maria guanyi el concurs per al qual està dibuixant -i il·lustrant un conte meu- i vull que tot se succeeixi dins la tranquil·litat més tranquil·la, tot reservant les energies per allò important.
l'última frase és de vital importància: és a dir, és important per a la vida. l'energia psíquica -i física- és limitada. jo no sé perquè ens entossudim a malgastar-la per tot arreu, com si fòssim imbècils. l'energia hi és pel que hi és. per treballar -o aconseguir diners- i ja no sabria dir perquè més. ah, potser sí, per ser feliços.
per sort m'he adonat de quina pot ser la manera per arribar a ser feliç... i és això. de temps i de vida només n'hi ha un. una línia recta que avança -a vegades en espiral, a vegades enrere, sí, però avança, perquè de temps només n'hi ha un.
he definit, sense voler, l'estil de fotografia per la qual avançaré pròximament. no m'agraden les ciutats. no m'agrades les tonteries. m'agrada documentar la ficció -que és més real que la realitat perquè
només
a
través
de
metàfores
es pot explicar la realitat.
i és que allò real no pot ser referit per allò real, sinó que se n'ha de fer referència a través d'una altra cosa.
així és com som capaços de convertir allò inexpressable en expressable.
un dia acabaré la carrera de filosofia, feliçment; i crec que aquell dia començaré, de debò, la meva carrera de filòsofa.
és una sensació que em persegueix des de fa temps.
queda tot un món per explotar, per esdevenir, per ser.
molts llocs on arribar, ignorant jo de quins seran els camins que m'hi portaran.
una sensació que em persegueix a tothora.
a vegades voldria ser odisseu, però, per matar els pretendents i les serventes.
a vegades voldria ser odisseu, cruel,
fent justícia.
vaig escollir l'assignatura de Freud amb una mena de recel i de por. feia temps que odiava Freud perquè un senyor asquerós que vaig conèixer i que mai havia d'haver conegut -estic segura que cap camí m'hauria portat a conèixer-lo- utilitzava les teories de Freud per manipular la gent. per restaurar la imatge que tenia de Freud o, realment, per esborrar-la definitivament, vaig decidir que estaria bé matricular-me a l'assignatura.
estem llegint El malestar en la civilització, recent traducció de Terricabras -qui també és el professor que imparteix l'assignatura-. ahir, a la feina, vaig subratllar-ne algunes coses interessants que ara transcriuré. abans, però, vull dir que mai m'hauria imaginat que Freud expressés tan bé els meus sentiments en vers la societat/civilització. fa poc, el setembre/octubre passat, després d'uns fets ocorreguts, recordo haver dit coses com "gestos com aquest trenquen tota civilització" i parlar dels trencadors de civilització. ara, en llegir Freud, tot se m'aclareix. secretament (i això em passa cada any amb una assignatura del curs), aquest llibre m'haurà fet diferent. no perquè em faci actuar de manera diferent, sinó perquè m'haurà esvaït uns quants dubtes que em torturaven. és a dir: em farà més feliç.
Sobre la frase "Estimaràs el proïsme com a tu mateix", Freud en diu:
estem llegint El malestar en la civilització, recent traducció de Terricabras -qui també és el professor que imparteix l'assignatura-. ahir, a la feina, vaig subratllar-ne algunes coses interessants que ara transcriuré. abans, però, vull dir que mai m'hauria imaginat que Freud expressés tan bé els meus sentiments en vers la societat/civilització. fa poc, el setembre/octubre passat, després d'uns fets ocorreguts, recordo haver dit coses com "gestos com aquest trenquen tota civilització" i parlar dels trencadors de civilització. ara, en llegir Freud, tot se m'aclareix. secretament (i això em passa cada any amb una assignatura del curs), aquest llibre m'haurà fet diferent. no perquè em faci actuar de manera diferent, sinó perquè m'haurà esvaït uns quants dubtes que em torturaven. és a dir: em farà més feliç.
"Diem si fa no fa el mateix quan deduïm l'oposició entre civilització i sexualitat del fet que l'amor sexual és una relació entre dues persones en la qual un tercer només pot ser sobrer o pertorbador, mentre que la civilització descansa sobre relacions entre un nombre més gran de persones. En el punt àlgid d'una relació amorosa ja no hi queda cap interès per al món del voltant; la parella amorosa en té prou amb si mateixa, tampoc no necessita el fill comú per ser feliç. No hi ha cap altre cas en què Eros delati d'una manera tan clara el nucli de la seva essència -el propòsit de fer, de més d'un, un de sol-, però quan ho ha aconseguit en l'enamorament de dues persones, ja no vol anar més enllà."
Sobre la frase "Estimaràs el proïsme com a tu mateix", Freud en diu:
"Per què ho hem de fer això? En què ens ha d'ajudar? Però, sobretot, com ho durem a terme? Com ens serà possible? El meu amor és quelcom que valoro molt, quelcom que no puc llençar sense justificació. M'imposa obligacions que jo he d'estar preparat per satisfer amb sacrifici. Si jo estimo algú altre, aquest s'ho ha de merèixer d'alguna manera. Ell s'ho mereix quan, en aspectes importants, és tan semblant a mi que jo em puc estimar a mi mateix en ell. [...] Fins i tot faig mal fet si l'estimo, perquè el meu amor és valorat per tots els meus com a preferència; els faig un tort si equiparo l'estrany amb ells."
"La part de realitat volgudament dissimulada al darrere de tot això és que l'home no és un ésser amable, necessitat d'amor, que, com a molt, també es defensa quan és atacat, sinó que, entre les seves aptituds pulsionals, també s'hi pot comptar una bona dosi d'agressivitat. En conseqüència, el proïsme no és per a ell només un possible ajudant i objecte sexual, sinó també la temptació de satisfer en ell la seva agressió, d'aprofitar la seva força de treball sense compensació, d'usar-lo sexualment sense el seu consentiment, d'apoderar-se dels seus béns, d'humiliar-lo, d'infinglir-li dolor, de torturar-lo i de matar-lo. Homo homini lupus"
m'acaba d'arribar un e-mail de resposta a un e-mail que vaig enviar fa dos dies a una revista impresa (també és mig on-line, a mode de previsualització). m'han dit que volen incloure la meva sèrie de fotos d'Odisseu a alguna de les pròximes edicions de la revista!!
aquesta revista és gratuïta i en reparteixen 10.000 exemplars a la ciutat de -ara no la vull dir-.
i si col·labores a la revista, te n'envien a casa 3 exemplars!
no estic ni contenta ni no contenta, potser és que no m'ho crec.
espero que tot això només sigui el principi d'alguna cosa gran, molt gran...
PD: més informació pròximament, quan en sàpiga els detalls.
aquesta revista és gratuïta i en reparteixen 10.000 exemplars a la ciutat de -ara no la vull dir-.
i si col·labores a la revista, te n'envien a casa 3 exemplars!
no estic ni contenta ni no contenta, potser és que no m'ho crec.
espero que tot això només sigui el principi d'alguna cosa gran, molt gran...
PD: més informació pròximament, quan en sàpiga els detalls.
sant jordí bonic, bonic!
1600 vistes la revista.
no sé què més dir. m'acabo de saturar.
1600 vistes la revista.
no sé què més dir. m'acabo de saturar.
la pesseta egípcia mira cap a la cuina buscant la mama. intentant veure els sorolls -això és el que fa tothom, és clar, però els gossos no ho amaguen. la maria toca la pesseta i l'ordinador a la vegada. i jo m'acomiado dels dies de no fer res i m'acostumo a portar el pes de la responsabilitat estudiantil a sobre.
com que anem a venècia, acabaré la carrera mig any més tard. concretament, si tot va bé, gener del 2011. aquesta frase que acabo d'escriure em sona fora de lloc, no sé perquè.
sigur rós comença a sonar i tot cobra sentit de nou. avui ha aparegut un ocell blanc blanc a la finestra de la classe b1 de la facultat. després, he mirat a la dreta i hi he vist la maria. sona i resona sigur rós.
el meu desig per al futur és, ho confesso seriosament: ser autònoma i treballar amb la maria. si això fos possible, unir les dues coses, un dels meus somnis s'hauria fet realitat. l'alternativa de ser funcionària sempre la tindré i no em desagradarà, però lluitaré el que faci falta per ser autònoma, freelance, diguem-ne com volguem.
com que anem a venècia, acabaré la carrera mig any més tard. concretament, si tot va bé, gener del 2011. aquesta frase que acabo d'escriure em sona fora de lloc, no sé perquè.
sigur rós comença a sonar i tot cobra sentit de nou. avui ha aparegut un ocell blanc blanc a la finestra de la classe b1 de la facultat. després, he mirat a la dreta i hi he vist la maria. sona i resona sigur rós.
el meu desig per al futur és, ho confesso seriosament: ser autònoma i treballar amb la maria. si això fos possible, unir les dues coses, un dels meus somnis s'hauria fet realitat. l'alternativa de ser funcionària sempre la tindré i no em desagradarà, però lluitaré el que faci falta per ser autònoma, freelance, diguem-ne com volguem.
he de començar a estudiar pels exàmens. no sóc exagerada: només vull anar tranquil·la.
he pujat al meu portfolio les fotos d'Ariadna, la senyora del laberint: "Ariadna sense Asterió". aquestes fotos formen part d'un projecte encara no acabat -per la falta de sol- que pretenia presentar a un lloc força conegut. he decidit no presentar-me enlloc, encara. per descansar, reposar. l'art no es pot fer amb presses. s'ha de mirar, remirar. m'he d'aturar. llegir. omplir-me. últimament només em buidava i em buidava... no sé com explicar-me.
he de tornar a estudiar. i llegir poesia. i una mica d'aquestes coses. ara que llegeixo l'Odissea (i em flipa), m'han sortit unes fotos precioses referents a l'Odissea. a mi m'agraden. cada dia veig més netedat a les fotos. no sé com explicar-ho tampoc. tinc unes ganes terribles que sigui estiu, que hi hagi sol perquè, com diu la maria, el sol és la meva firma. i jo sense sol no sóc jo.
vaig escriure un conte molt bonic. la maria l'il·lustrarà. qui em llegeixi, recordeu-ho: arribarem molt lluny la maria i jo. ho asseguro.
però per arribar-hi s'ha de descansar, reposar, contemplar, conèixer més. i això és el que intentaré fer d'aquí al juny (tot esperant el sol).
venècia ens espera.
el niuet d'amor.
avui a girona hem vist uns mòbils preciosos per penjar al sostre...
aaahm
:)
fins aviat, estrelletes de l'univers!
he pujat al meu portfolio les fotos d'Ariadna, la senyora del laberint: "Ariadna sense Asterió". aquestes fotos formen part d'un projecte encara no acabat -per la falta de sol- que pretenia presentar a un lloc força conegut. he decidit no presentar-me enlloc, encara. per descansar, reposar. l'art no es pot fer amb presses. s'ha de mirar, remirar. m'he d'aturar. llegir. omplir-me. últimament només em buidava i em buidava... no sé com explicar-me.
he de tornar a estudiar. i llegir poesia. i una mica d'aquestes coses. ara que llegeixo l'Odissea (i em flipa), m'han sortit unes fotos precioses referents a l'Odissea. a mi m'agraden. cada dia veig més netedat a les fotos. no sé com explicar-ho tampoc. tinc unes ganes terribles que sigui estiu, que hi hagi sol perquè, com diu la maria, el sol és la meva firma. i jo sense sol no sóc jo.
vaig escriure un conte molt bonic. la maria l'il·lustrarà. qui em llegeixi, recordeu-ho: arribarem molt lluny la maria i jo. ho asseguro.
però per arribar-hi s'ha de descansar, reposar, contemplar, conèixer més. i això és el que intentaré fer d'aquí al juny (tot esperant el sol).
venècia ens espera.
el niuet d'amor.
avui a girona hem vist uns mòbils preciosos per penjar al sostre...
aaahm
:)
fins aviat, estrelletes de l'univers!
a començar un projecte de nou.
o refer-lo i esborrar-lo.
m'agraden més les fotos que vaig fer ahir que totes les que tinc d'ariadna.
potser per la llum: a les d'ariadna no hi ha sol i a les d'ahir, en canvi, sí. així, què he de fer?
el sol ha tornat a marxar.
el temps s'esgota.
tinc deures per fer.
i massa mandra...
...
o refer-lo i esborrar-lo.
m'agraden més les fotos que vaig fer ahir que totes les que tinc d'ariadna.
potser per la llum: a les d'ariadna no hi ha sol i a les d'ahir, en canvi, sí. així, què he de fer?
el sol ha tornat a marxar.
el temps s'esgota.
tinc deures per fer.
i massa mandra...
...
el món no s'acabava aquí, va pensar. si és que podem parlar de món sense entrar en discussions filosòfiques de més de 2000 anys. el món no s'acabava aquí, ni s'acabarà allà ni molt més enllà. si és que hi hagués començament i final, si és que hi hagués centre (sacre), si és que hi hagués entrada i sortida.
no és com escollir. si és que alguna cosa és com escollir.
no crec que al laberint hi hagi parets. no crec que estiguem parlant de passadissos enlairats, de murs que no ens deixen veure, de pedres.
no sé de què parlo (exactament), però sí sé de què voldria parlar...
només un camí per entendre tres raons. és com mirar una escena a través d'un mirall trencat.
no és com escollir. si és que alguna cosa és com escollir.
no crec que al laberint hi hagi parets. no crec que estiguem parlant de passadissos enlairats, de murs que no ens deixen veure, de pedres.
no sé de què parlo (exactament), però sí sé de què voldria parlar...
només un camí per entendre tres raons. és com mirar una escena a través d'un mirall trencat.
"Callad, filósofos. Tan pronto llenéis de razones mi valor, me echaré a temblar."
de Los Reyes de Julio Cortázar
no sé quants anys han fet falta per entendre mínimament Borges. bé, sí ho sé, però no crec que facil falta comptar-los -com si tingués algun sentit-,
per fi entenc alguna cosa.
i el projecte sobre ariadna... queda perfectament explicat per aquest home. i com m'ho faré, jo, per expressar tot això en fotos?
per fi entenc alguna cosa.
i el projecte sobre ariadna... queda perfectament explicat per aquest home. i com m'ho faré, jo, per expressar tot això en fotos?
em llevo a les 8 i pico del matí, jo tota sola: no puc dormir més.
aniré a fer fotos aprofitant que hi ha sol.
ariadna m'espera!
aniré a fer fotos aprofitant que hi ha sol.
ariadna m'espera!
tinc un problema! no puc anar a dormir. m'hi nego. jo crec que treballar no em senta bé: vull fer més i més coss. arriba la nit, em fan mal els ulls, em fa mal tot, estic cansadíssima, però penso que no he aprofitat el temps, que no pot ser que un dia sigui així!
valga'm déu!
ni la son em calma!
m'he d'obligar a anar a dormir. com un nen petit obligat pels pares...
prou de tele! prou d'ordinador! prou de llegir!
a dormir amb la pesseta, que ja fa hores que dorm!
valga'm déu!
ni la son em calma!
m'he d'obligar a anar a dormir. com un nen petit obligat pels pares...
prou de tele! prou d'ordinador! prou de llegir!
a dormir amb la pesseta, que ja fa hores que dorm!
he mirat el cel i he vist la llum.
cuquetes de llum!
estrelles que es veien de dia, llum i llum i més llum!!
(pol·len il·luminat)
cuquetes de llum!
estrelles que es veien de dia, llum i llum i més llum!!
(pol·len il·luminat)
tot va començar fa un any, no ho negaré.
buscant i rebuscant.
i al novembre a barcelona vaig veure un llibre dedicat al tema dels laberints, però no el vaig comprar perquè el vaig trobar car i em va saber greu,
i tants anys buscant coses de nietzsche i, de sobte, no sé encara perquè, trobo la frase que todo hombre laberíntico no busca jamás la verdad, sino su ariadna, i jo com que crec en la impersonalitat dels homes i les dones, en aquest sentit, em semblaria que tota persona busca la seva ariadna, que no és res més que dir que tota ariadna busca la seva ariadna,
i ja a l'estiu, mentre escrivia poemes i vivia d'aquella manera, vaig escriure sobre endinsar-nos més i més en el laberint, no pas per a sortir-ne, precisament,
i després vaig començar fotografia i se'm passava pel cap fer un projecte sobre el tema,
i després al cap d'un temps em voltava pel cap una beca que donen por ahí als estats units i pensava presentar-m'hi amb aquest tema,
però no el tenia preparat,
i ara farà un mes abans d'anar a dormir vaig escriure-ho tot,
i ara farà tres setmanes al llit, també abans d'anar a dormir, vaig escriure'n més coses,
i ara farà dues setmanes vaig fer el primer storyboard,
i la setmana passada un storyboard molt detallat
i avui,
ara,
avanço veloçment cap algun lloc.
la setmana que ve començo amb les fotos.
tinc les localitzacions fetes -per això tanta excursió-.
però encara tinc molts dubtes i un trípode tort i un objectiu que no sé com netejar bé del tot.
o sigui que no tot són flors i violes.
ara, fent l'storyboard:
buscant i rebuscant.
i al novembre a barcelona vaig veure un llibre dedicat al tema dels laberints, però no el vaig comprar perquè el vaig trobar car i em va saber greu,
i tants anys buscant coses de nietzsche i, de sobte, no sé encara perquè, trobo la frase que todo hombre laberíntico no busca jamás la verdad, sino su ariadna, i jo com que crec en la impersonalitat dels homes i les dones, en aquest sentit, em semblaria que tota persona busca la seva ariadna, que no és res més que dir que tota ariadna busca la seva ariadna,
i ja a l'estiu, mentre escrivia poemes i vivia d'aquella manera, vaig escriure sobre endinsar-nos més i més en el laberint, no pas per a sortir-ne, precisament,
i després vaig començar fotografia i se'm passava pel cap fer un projecte sobre el tema,
i després al cap d'un temps em voltava pel cap una beca que donen por ahí als estats units i pensava presentar-m'hi amb aquest tema,
però no el tenia preparat,
i ara farà un mes abans d'anar a dormir vaig escriure-ho tot,
i ara farà tres setmanes al llit, també abans d'anar a dormir, vaig escriure'n més coses,
i ara farà dues setmanes vaig fer el primer storyboard,
i la setmana passada un storyboard molt detallat
i avui,
ara,
avanço veloçment cap algun lloc.
la setmana que ve començo amb les fotos.
tinc les localitzacions fetes -per això tanta excursió-.
però encara tinc molts dubtes i un trípode tort i un objectiu que no sé com netejar bé del tot.
o sigui que no tot són flors i violes.
ara, fent l'storyboard:
¿Quién me calienta, quién me ama todavía?
¡Dadme manos ardientes!
¡dadme un brasero para el corazón!
Tendida en la tierra, estremeciéndome,
como una medio muerta a quien se le calienta los pies,
agitada, ay, por fiebres desconocidas,
temblando ante glaciales flechas agudas de escalofrío,
cazada por ti, ¡pensamiento!
¡Innombrable! ¡Encubierto! ¡Aterrador!
¿Tú, cazador entre las nubes!
¡Fulminada a tierra por ti,
ojo sarcástico que me mira desde lo oscuro!
Así yazgo,
me doblo, me retuerzo, atormentada
por todos los martirios eternos,
herida,
por ti, el más cruel cazador,
tu desconocido, dios...
¡Hiere más hondo!
¡Hiere de nuevo!
¡Pica, repica en este corazón!
¿A que viene este martirio
con flechas de dientes romos?
¿Qué miras otra vez
sin cansarte del tormento humano
con malévolos ojos de rayos divinos?
¿No quieres matar,
sólo martirizar, martirizar?
¡Para qué martirizarme a mí,
malévolo dios desconocido?
¡Ah, ah!
¿Te acercas sinuoso
en semejante medianoche?...
¿Qué quieres?
¡Habla!
Me estrechas, me oprimes,
¡ah, ya demasiado cerca!
Me oyes respirar,
acechas mi corazón,
¡celoso!
-¿pero celoso de que?-
¡Fuera, fuera!
¿para qué la escala?
¿quieres subir
adentro, hasta el corazón,
subir hasta mis más
secretos pensamientos?
¡Impúdico! ¡Desconocido! ¡Ladrón!
¿Qué quieres sacar robando?
¿Qué quieres sacar escuchando?
¿Qué quieres sacar atormentando?
¡tú, atormentador!
¡tú, dios verdugo!
¿O como el perro debo
refregarme contra el suelo ante ti?
¿Sumisa, embelesada fuera de mí
menear la cola por amor?
¡Es inútil!
¡Punza otra vez,
aguijón el más cruel!
No soy tu perro, sólo tu presa,
¡cazador el más cruel!
tu más orgullosa prisionera,
bandido tras las nubes...
¡Habla al fin!
¡Tú, encubierto con el
rayo! ¡Desconocido! ¡habla!
¿Qué quieres, salteador, de mi?...
¿Cómo?
¿Un rescate?
¿Qué quieres de rescate?
Pide mucho, ¡lo aconseja mi orgullo!
Y habla poco, ¡lo aconseja mi orgullo!
¡Ah, ah!
¿a mí es a quien
quieres? ¿a mí?
¿a mí entera?...
¡Ah, ah!
¿Y me martirizas? ¡Loco que eres un loco!
¿Requetemartirizas mi orgullo?
Dame amor, ¿quién me calienta todavía?
¿quién me ama todavía?
dame manos ardientes,
dame un brasero para el corazón,
dame, a la más solitaria,
a la que el hielo, ¡ay!, siete capas de hielo
enseñan a añorar enemigos,
da, sí, entrega,
enemigo el más cruel,
dame ¡a ti!..
¡Se acabó!
Entonces huyo él,
mi único compañero,
mi gran enemigo
¡mi dios verdugo!...
¡No!
¡vuelve!
¡Con todos tus martirios!
Todo el curso de mis lagrimas
discurre hacia ti,
y la última llama de mi corazón
para ti se enardece.
¡Oh, vuelve,
mi dios desconocido! ¡mi dolor!
¡mi última felicidad!...
Un rayo. Dionisyos aparece con esmeraldina belleza.
Dionysos:
Sé juiciosa, Ariadna...
Tienes oreja pequeñas, tienes mis orejas:
¡mete en ellas una palabra juiciosa!
¿No hay que odiarse primero, si se ha de amarse?...
Yo soy tu laberinto...
distància de terra que apaga focs -és a dir, temps- entre els morts i els vius,
entre els presents i els absents.
són tan pocs els presents quan els contem, que ens espantem.
no pot ser que més de sis mil milions d'humans es redueixin a la proximitat de tres o quatre.
a la tele la gent és viva -jo no m'ho acabo de creure-,
i els ossos dels morts que resten abandonats en fosses comunes -morosos morts- de cementiris locals no em sorprenen gens.
a mi em sorprenen les coses vives, les que hi són.
i no deixo de sentir-me alienada d'encara no sé què quan em preocupo més per allò que no és que per allò que és.
aquesta també deu ser una de les coses que fem normalment,
anar tan enllà que ens perdem.
del laberint només en coneixem les parets actuals.
sinó, no en diríem laberint.
del laberint en sabem que fa poc havíem triat un camí i que ara en triarem un altre, poca cosa més.
del laberint ens en sabem a dins, ben a dins i amb poques ganes de sortir-ne.
i qui digui el contrari
o intenta elevar-se a la torre del mig i ser plató a dalt la muntanya veient tots els camins fets
o s'arrossega per terra sense haver vist mai cap paret ni cap camí a escollir.
poca cosa més a dir-ne.
segueixo pensant en heidegger i en ortega y gasset,
els que em van semblar tan fatxes, tan poc socialistes -déu meu-, tan...
no devien trobar cap altra manera de dir el que volien dir,
i de demostrar-ho -perquè al cap i a la fi, no ens enganyem, tot tracta de demostrar-
i jo no volia donar-los-hi la raó,
no perquè no la tinguin,
sinó perquè no voldria.
no voldria sortir d'on sóc.
de creure que tothom és en laberints diferents i que alguns porten a algun lloc i els altres no.
però em veig obligada a creure que el laberint és el mateix,
i que hi ha qui no vol caminar, ni seguir endavant,
i hi ha qui...
la història de la humanitat?
aquella tan pesada que sempre arriba al mateix lloc?
la història de la mediocritat?
la història?
el què?
radiohead torna al meu cap, com una bomba.
entre els presents i els absents.
són tan pocs els presents quan els contem, que ens espantem.
no pot ser que més de sis mil milions d'humans es redueixin a la proximitat de tres o quatre.
a la tele la gent és viva -jo no m'ho acabo de creure-,
i els ossos dels morts que resten abandonats en fosses comunes -morosos morts- de cementiris locals no em sorprenen gens.
a mi em sorprenen les coses vives, les que hi són.
i no deixo de sentir-me alienada d'encara no sé què quan em preocupo més per allò que no és que per allò que és.
aquesta també deu ser una de les coses que fem normalment,
anar tan enllà que ens perdem.
del laberint només en coneixem les parets actuals.
sinó, no en diríem laberint.
del laberint en sabem que fa poc havíem triat un camí i que ara en triarem un altre, poca cosa més.
del laberint ens en sabem a dins, ben a dins i amb poques ganes de sortir-ne.
i qui digui el contrari
o intenta elevar-se a la torre del mig i ser plató a dalt la muntanya veient tots els camins fets
o s'arrossega per terra sense haver vist mai cap paret ni cap camí a escollir.
poca cosa més a dir-ne.
segueixo pensant en heidegger i en ortega y gasset,
els que em van semblar tan fatxes, tan poc socialistes -déu meu-, tan...
no devien trobar cap altra manera de dir el que volien dir,
i de demostrar-ho -perquè al cap i a la fi, no ens enganyem, tot tracta de demostrar-
i jo no volia donar-los-hi la raó,
no perquè no la tinguin,
sinó perquè no voldria.
no voldria sortir d'on sóc.
de creure que tothom és en laberints diferents i que alguns porten a algun lloc i els altres no.
però em veig obligada a creure que el laberint és el mateix,
i que hi ha qui no vol caminar, ni seguir endavant,
i hi ha qui...
la història de la humanitat?
aquella tan pesada que sempre arriba al mateix lloc?
la història de la mediocritat?
la història?
el què?
radiohead torna al meu cap, com una bomba.
quan estic sola em poso a escoltar coses com ólafur arnalds o ólof arnalds o sigur rós o mogwai i qui sap, quanta menys lletra millor.
normalment, treballo en silenci. silenci absolut (d'aquell que té un sorollet de fons d'altres persones fent coses: els meus pares).
quan vaig en cotxe, m'il·lusiona posar música. una il·lusió estranya, molt forta.
ahir vaig anar fins Sa Tuna. va ser un viatge ple de curves. el primer cop que el vaig fer va ser amb el Tata i no feia pas gaire que conduïa. el record d'aquest trajecte era una mica tormentós. creia que era pitjor. el Tata, a part de ser un pseudo tot terreny -no ho era perquè no tenia allò de les 4 rodes-, era graaaan, i diesel, i costava més que l'atos que pugés les pujades. així que imagineu-vos: pujada i curva alhora, pobre Tata! (el tornaria a tenir, eh).
el cas és que amb l'atos em dóna la sensació, després d'haver anat amb el Tata, d'anar amb un kart o amb un fòrmula 1. un cotxe baix que córrer molt (i no pujo de 120 mai!).
curves i curves.
un cop a la platja, fantàstic. no hi ha paradís semblant. ho dubto! almenys paradís per ser mirat. tot tenia uns tons blavencs-vermellosos per flipar. hi havia un pescador molt tranquil (quan acabi el post posaré fotos).
vaig fer-me fotos a mi mateixa. en la meva línia. m'agrada molt fer-me fotos a mi mateixa perquè em sembla la cosa menys antinatural del món. em sembla molt més estrany fer fotos a altres persones en les poses en què em poso jo. a la maria, encara. però més enllà de les persones més íntimes, em sembla estrany. és per això que no veureu gaires fotos meves de gent estranya, que no consegui, de gent del carrer, per exemple. no m'agrada fer fotos a gent que no conec precisament perquè no els conec. em sembla tot tan fals que fins i tot em ve un nus a l'estomac (jo funciono així, tan sentimental: ho sento tot d'una manera força profunda que millor que ni se sàpiga, ja que qui s'ha adonat d'això ho ha fet servir en contra meva).
el cas és que al pescador li vaig fer fotos perquè em semblava una escena bonica. i a mi em vaig fer fotos perquè sóc força íntima de mi mateixa, o això crec. m'agrada fer cara de sèria a les fotos, a totes! a les que em fan els altres i a les que em faig jo. ja des de petita. m'agrada la cara que tinc de sèria... perquè normalment pel carrer porto un somriure. i, no ho sé, no veig perquè la serietat ha de ser mal vista. m'agrada sortir quieta com una estàtua i recta, cap amunt. com un arbre que creix i creix i creix, subjectat sempre al terra. el que no puc saber és si jo transmeto el que vull transmetre amb les meves fotos. és a dir, que no quedin forçades. que els autoretrats no semblin fotografies forçades... però bé, em refio de mi mateixa i del que jo veig. algun dia faré alguna cosa.
ahir vaig fer un test de la UdG, d'una gent que necessitava voluntaris per fer-lo. un test de personalitat. i et puntuaven: 50 eres dins la mitja, de 50 cap a punt no i de 50 cap avall no. en algunes coses a mi em va sortir 28! i era la part de si em defenso (amb violència) quan algú em fa mal, o si vull iniciar baralles. doncs, en aquest sentit, sóc anormal a la baixa. em va fer ràbia veure-ho. també sortia 68 en la qüestió de confiança en un mateix. no m'estaven dient que tenia massa confiança, sinó que la majoria de gent no confia tan en si mateixa... sortien moltes altres coses, però vaig tancar sense voler la finestra.
2 d'abril.
posaré fotos (a http://www.florssalvatges.net hi ha moltes fotos noves, per cert. algunes de les que posaré aquí, però també moltes de les que aquí no hi ha). a reveure.
normalment, treballo en silenci. silenci absolut (d'aquell que té un sorollet de fons d'altres persones fent coses: els meus pares).
quan vaig en cotxe, m'il·lusiona posar música. una il·lusió estranya, molt forta.
ahir vaig anar fins Sa Tuna. va ser un viatge ple de curves. el primer cop que el vaig fer va ser amb el Tata i no feia pas gaire que conduïa. el record d'aquest trajecte era una mica tormentós. creia que era pitjor. el Tata, a part de ser un pseudo tot terreny -no ho era perquè no tenia allò de les 4 rodes-, era graaaan, i diesel, i costava més que l'atos que pugés les pujades. així que imagineu-vos: pujada i curva alhora, pobre Tata! (el tornaria a tenir, eh).
el cas és que amb l'atos em dóna la sensació, després d'haver anat amb el Tata, d'anar amb un kart o amb un fòrmula 1. un cotxe baix que córrer molt (i no pujo de 120 mai!).
curves i curves.
un cop a la platja, fantàstic. no hi ha paradís semblant. ho dubto! almenys paradís per ser mirat. tot tenia uns tons blavencs-vermellosos per flipar. hi havia un pescador molt tranquil (quan acabi el post posaré fotos).
vaig fer-me fotos a mi mateixa. en la meva línia. m'agrada molt fer-me fotos a mi mateixa perquè em sembla la cosa menys antinatural del món. em sembla molt més estrany fer fotos a altres persones en les poses en què em poso jo. a la maria, encara. però més enllà de les persones més íntimes, em sembla estrany. és per això que no veureu gaires fotos meves de gent estranya, que no consegui, de gent del carrer, per exemple. no m'agrada fer fotos a gent que no conec precisament perquè no els conec. em sembla tot tan fals que fins i tot em ve un nus a l'estomac (jo funciono així, tan sentimental: ho sento tot d'una manera força profunda que millor que ni se sàpiga, ja que qui s'ha adonat d'això ho ha fet servir en contra meva).
el cas és que al pescador li vaig fer fotos perquè em semblava una escena bonica. i a mi em vaig fer fotos perquè sóc força íntima de mi mateixa, o això crec. m'agrada fer cara de sèria a les fotos, a totes! a les que em fan els altres i a les que em faig jo. ja des de petita. m'agrada la cara que tinc de sèria... perquè normalment pel carrer porto un somriure. i, no ho sé, no veig perquè la serietat ha de ser mal vista. m'agrada sortir quieta com una estàtua i recta, cap amunt. com un arbre que creix i creix i creix, subjectat sempre al terra. el que no puc saber és si jo transmeto el que vull transmetre amb les meves fotos. és a dir, que no quedin forçades. que els autoretrats no semblin fotografies forçades... però bé, em refio de mi mateixa i del que jo veig. algun dia faré alguna cosa.
ahir vaig fer un test de la UdG, d'una gent que necessitava voluntaris per fer-lo. un test de personalitat. i et puntuaven: 50 eres dins la mitja, de 50 cap a punt no i de 50 cap avall no. en algunes coses a mi em va sortir 28! i era la part de si em defenso (amb violència) quan algú em fa mal, o si vull iniciar baralles. doncs, en aquest sentit, sóc anormal a la baixa. em va fer ràbia veure-ho. també sortia 68 en la qüestió de confiança en un mateix. no m'estaven dient que tenia massa confiança, sinó que la majoria de gent no confia tan en si mateixa... sortien moltes altres coses, però vaig tancar sense voler la finestra.
2 d'abril.
posaré fotos (a http://www.florssalvatges.net hi ha moltes fotos noves, per cert. algunes de les que posaré aquí, però també moltes de les que aquí no hi ha). a reveure.
i de pagar.
1 d'abril.
abril.
abril.
abril.
abril.
li posaria aquest nom a una filla meva.
abril!
1 d'abril.
abril.
abril.
abril.
abril.
li posaria aquest nom a una filla meva.
abril!
