Archivos Mayo 2009

- 38.000 i pico euros seran els que demanarem a la subvenció. no és pas més del que necessitem. quedi clar. la pregunta és: com es desenvoluparia el projecte sense aquests diners? a dures penes! la revista serà careta...

- demà anem al Primavera Sound. en tenim moltes ganes!

- dimarts el primer examen (corrents ii)

- divendres un altre (schopenhauer)

- dimarts un altre (freud)

- dimecres un altre (metafísica ii)

i en dues setmanes un altre: filo ciència ii.

a veure!

l'any vinent la universitat de girona oferirà els nous graus... filosofia, filologia i totes les coses que em vaig plantejar estudiar algun dia, ja no seran el que eren. de cinc anys passen a quatre. hi ha pràctiques. filologia té un altre nom. de cop, la udg ofereix ciències polítiques i de l'administració. si m'ho haguessin dit fa un temps... tot hagués estat diferent, és clar que no hagués provat l'experiència de la UNED. de la meva vida, què se'n farà? no ho sé. estudiar filosofia  és cosa estranya com per encarar-ho a un futur vocacional concret. vocació? sé de què parlo, però no sé de què parlo. tot passa d'aquesta manera.

he decidit fer les assignatures que em toquen el quadrimestre que ve tot i estar a Venècia. i ho faig per no acabar la carrera "tan tard". així que, en principi, si tot va bé, d'aquí a un any estaré preparant-me per als últims exàmens de la carrera. i què faré, després? el setembre... no m'imagino res. sé que la vida canvia d'un dia per l'altre d'una manera tan imprevisible que se'm fa impossible formar-me imatges mentals de mi mateixa d'aquí a un temps. em deslligaré de l'estructura de la llicenciatura, ja que l'hauré acabat, i no sé si m'instal·laré en una altra estructura... no sé si seguiré necessitant el pal que em fa de guia, com les plantes.

escric aquí sobre la incertesa. la incertesa d'un futur... que voldria bo. d'un futur que és més pròxim del que sembla però que és més lluny, també, del que sembla. queden massa experiències per viure. massa desenganys per viure... així que la decisió es prendrà quan s'hagi de prendre -i no en queda exclosa la possibilitat d'error-.

ara toca estudiar i tinc el cap en un altre lloc. són els temps, segurament. la mandra s'apodera de mi. tinc son. ganes d'anar a la platja. i un avorriment estrany a sobre.

vull menjar-me el món. nyam!
i no vull quedar-me en res que em sigui petit. vull fer-me el meu propi món i fer alguna cosa.

no puc evitar mirar els arxius de maig-juny i gener-febrer per veure com de desesperada vaig arribar a estar i com, tot i estar així, vaig tenir èxit i vaig treure bones notes i bla, bla, bla. però quins nervis, quins nervis.
no em ve bé estudiar i pel que vaig mai em venia bé estudiar. m'avorreixo profundament.
a més, he mirat ventdelpla i m'han vingut ganes de plorar però no ho he fet, i com que no ho he fet m'ha vingut una mena de mal de cap asquerós i em sento com si tingués ressaca -tot i que jo mai he tingut ressaca-. el cas és que m'adormo i tinc set i no vull estudiar ni fer res. m'agradaria mirar sèries o avorrir-me una mica. anar a la platja, però tampoc fa bon temps. però no vull estudiar...
tampoc es tant.
i la recompensa paga la pena... així que...


PD: QUIN MAL DE CAP.

emboscada sóc, potser de naixement. i ho dic des de les més absolutes ganes que ningú no em pugui entendre perquè em fa, segons com, vergonya dir una cosa així. segurament per la mala o falsa interpretació que es pot donar a una frase així.

s'ha d'anar a poc a poc. i d'això es tracta.

lentament, zzzzz. ara a estudiar, o a fer-ho veure -com sempre-. en una setmana serem al mostrador del PS demanant el passe de premsa. i demà la primera revista impresa -sé que ho vaig dir ahir, però necessito repetir-m'ho. és com si tot, tot i que a poc a poc, hagués anat molt i molt ràpid. no voldria treure-li la màgia a res del que està passant. perquè és màgic.

aquest estiu, burra de mi, vaig intentar trobar la màgia fora de mi. fora del món. fora. i hi vaig posar totes les forces. la màgia, però, no es pot trobar tan lluny. la màgia és aquí.

potser es tracta de baixar fins a baix de tot del pou. i tornar-ne a pujar. la merda nihilista ens va envoltar i ens va fer creure que tenia sentit preguntar-nos quin sentit tenia la vida. i una òstia a algú que s'arribi a preguntar bajandes d'aquest tipus... que no tenim temps, collons.

tot i que tenim temps per perdre, és clar. però no temps per malgastar.

- s'han perdut dos capítols d'un text... demà descobriré on són

- m'ha arribat el mail del primavera sound i de com ho he de fer per recollir els passes de premsa. zona de periodistes té internet, taquilles a 3 euros i els artistes se suposa que voltaran per allà, per si algú els vol entrevistar. el passe de fotògraf va a part i te'l donen ensenyant l'equip fotogràfic.

- més notícies? demà és l'últim dia de classe. però això, dit per mi, és com no dir res.

- carpaccio #1 té ja 2685 visites des del 14 d'abril.
- carpaccio #2 en 6 dies en té 925.

no sabria dir si és molt o si és poc... divendres que ve tindrem la primera prova d'impressió de la revista.

trobo a faltar tant la platja que m'estic tornant boja!

preguntar-se massa coses sobre la frase de l'últim post.  podríem preguntar-me què vull dir amb culpables. qui són aquests? desgraciadament, qui és culpable ja se sap culpable. i qui no s'ho sap, ja s'ho sabrà: que per això hi ha tant de temps al món.

el temps, de fet, a vegades arriba només per complir amb aquest tipus d'objectius.

la mort no és massa a prop.

avui he perdut més temps que mai. i la meva tolerància envers les coses que no vull, que no m'agraden i que no vull veure es fa més estreta. arribaré, potser, algun dia, a la intolerància?

no és res bo quan el perds de debò. perdre el temps és no dominar el propi temps, les pròpies hores. perdre el temps és que els altres decideixin on (normalment perdre temps tracta de ser on no s'ha de ser) ets. perdre el temps és no ser amo i senyor del teu temps.

hi ha temps perdut, temps perdut de veritat... temps que se'n va a les escombraries. una mica com radiohead solia dir "waste time". temps sotmès a temps, temps mort. temps que no esdevé, que no existeix.

i arribant a casa, tot pensant en els sentiments d'agressió que voltaven pel meu cap, he pensat: "que es sentin culpables els culpables".

"El proceso de Sócrates es un proceso eterno; también hoy encontramos en todas las esquinas, en todos los Parlamentos, a los estúpidos que allí actuaron de jueces. Pensar que puede cambiarse eso es algo que desde siempre ha caracterizado a las mentes superficiales. La grandeza humana es algo que hay que conquistar una y otra vez con lucha. Esa grandeza obtiene la victoria cuando vence en su propio pecho el ataque de la vileza. La verdadera sustancia histórica está en esto, en la confrontación del ser humano consigo mismo, es decir: en la confrontación con su poder divino."

"Para el hombre de hoy ¿qué significado puede tener el dejarse guiar por el ejemplo de los vencedores de la muerte, por el ejemplo de los dioses, de los héroes y de los sabios? El siguiente: el significado de participar en la resistencia contra el tiempo, y no sólo contra este tiempo de ahora, sino contra todo tiempo, el cual tiene su poder fundamental en el miedo. [...] Entonces abatirá a los Gigantes, cuya arma es el terror."

“La gran soledad de la persona singular es uno de los signos característicos de nuestro tiempo.” La persona singular está cercada, está rodeada por el miedo, el cual va empujándola como si fuera un muro. El miedo toma formas reales -en las cárceles, en la esclavitud, en la batalla de cerco. Esto llena los pensamientos, los diálogos del hombre consigo mismo, esta llena tal vez también sus Diarios, en unos años en que no puede tener confianza ni siquiera en los que más próximos le son.”


Jünger, La emboscadura

els desconeguts romandran desconeguts
i els coneguts, coneguts.

tot girarà entorn de la idea del núvol gris
-explicat anteriorment en nits de somni profund-.

no ens hi deixarem atrapar. ni hi voldrem entrar.
el fàstic, l'angoixa ens sobrevindran només sentir-ne la presència.

odiarem tot allò que sigui fals, falsable o, en el fons, inútil.
fugirem d'allò que té com a objectiu fer-nos canviar de camí.

no hi ha viratges possibles,
no hi ha opinions.

----

sí, sí. he proclamat més d'un cop que jo no demano l'opinió quan explico: només explico. hi ha una diferència notable. crec que la meva vida no ha de ser sotmesa a votació. en tot cas, si ho hagués de ser, no seria una votació amb sufragi universal -tan estúpida no sóc: ningú és demòcrata en aquests casos, per cert-, seria una votació elitista.

sí, sí. elitista, fatxa. excluiria a molta. molta gent. no voldries ni saber-ho. et deuen fer por aquestes paraules. si et fan por és perquè mai n'has volgut saber el seu significat vertader. ets víctima dels significats canviants, ets víctima de les modes més estúpides. has de parlar amb eufemismes i enganyar sobre què penses de la majoria de coses.

però parlar és parlar. les paraules no valen per res, deus creure. les opinions, segons tu, no deuen valer per res. queda clar que tenir opinió no vol dir per res del món haver pensat. i jo crec que sense haver pensat, no cal donar l'opinió.

i allò que no cal -sobretot si ha de fer mal- és millor no fer-ho.

és clar que tu creuràs que tothom ha de ser escoltat i que totes les propostes han de passar a ser revisades, pensades. creuràs que ningú et pot fer callar: apel·laràs al teu dret. com era allò tan asquerós, en el fons? tothom té dret a donar l'opinió...? lliure expressió, ah, sí! que bé! rebé! no cal exercir-la com idiotes. és com si l'eutanàsia fos legal i ens dediquéssim a exercir-la perquè sí. hi ha coses estúpides al món. però jo mai no t'ho diré.

"L'homme, dans l'état actuel de la societé, me paraît plus corrompu par sa raison que par ses passions". Chamfort.

després, evidentment, toca rellegir i pensar-nos a nosaltres mateixos:

hauria de dir que l'agressió sol ser subtil. som agredits contínuament sense adonar-nos-en. o almenys jo. bé, no puc pas dir que no me n'adono mai. pateixo agressions com a alumne, com a companya de classe, com a conductora, com a delegada sindical, com a treballadora, com a """""amiga"""", com a component de la societat -en general-, com a néta, com a coneguda,...

la llista és gairebé infinita. en totes les facetes de la meva vida pateixo agressions. ho dic així de clar perquè és veritat.

estic d'acord amb freud: no ens preparen per a l'agressió, tot i ser-ne objecte. molt sovint he d'aguantar agressions de tots costats i no sé com reaccionar. l'única sensació que tinc és que en un futur, quan sigui més gran, sabré com reaccionar. de moment, m'espavilo com puc. la pressió exterior a voltes és molt forta, quasi insuportable, i pot fer que una agressió... quedi dissimulada. la massa agredeix, la massa és la bota de 1984 que aixafa tothom.

no respondré com vosaltres, però tampoc posaré l'altra galta.

(...) però correspon plenament a la intenció de presentar el sentiment de culpa com el problema més important de l'evolució de la civilització i d'exposar que el preu per al progrés de la civilització es paga amb pèrdua de felicitat per l'augment del sentiment de culpa. *

* (nota de Freud): "Així la consciència ens converteix a tots en covards..." (shakespeare, monòleg de Hamlet (...)). [l'educació actual] peca pel fet de no preparar el jove per a l'agressió, tot i estar destinat a ser-ne objecte. En deixar anar el jovent cap a la vida amb una orientació psicològica tan incorrecta, l'educació no es comporta pas de manera diferent de si s'equipés la gent que va a una expedició polar amb vestits d'estiu i mapes dels llacs de la Llombardia. Aquí a pareix amb claredat un cert abús de les exigències ètiques.

volia fer tots els exàmens al juny. un rere l'altre. com una boja. ara un, ara l'altre. ara m'ho repenso i penso que disfrutaria més deixant-me'n un per finals de juny (filosofia de la ciència ii). l'any passat i aquest gener ho vaig fer i em va anar molt bé.
m'he desapuntat de gairebé tots els grups del flickr on estava apuntada.
al final hom acaba creient que és amb qui intenta barrejar-se. jo intento no fer res que em despisti.

molta gent d'altres generacions diu que ho tenim molt fàcil els d'aquesta generació. hi ha feina. i si no n'hi ha no ens morirem de gana. hi ha estudis, hi ha beques. tothom té dret a fer de tot. tot està obert. jo crec que, i ho dic sense haver viscut cap altre època que la meva -però amb una gran capacitat d'empatia-, és més difícil viure la vida que vivim ara.

hi ha massa camins per recòrrer. el menjar ja no és cap problema: això vol dir que hem de lluitar per coses que no són estrictament necessàries. hem de lluitar per allò relatiu, contingent. hem de decidir què és allò que volem a la vida. no n'hi ha prou amb dir que volem menjar. no dic que abans tothom desitgés únicament menjar, si hagués estat així ni Carles Riba, ni Mercè Rodoreda ni què sé jo quants més mai haguessin escrit res i potser jo, a causa de l'efecte papallona, ni hagués existit: potser perquè només seria una persona incapaç d'expressar, per falta de ponts, per haver nascut del no-res, per ser filla de la necessitat de menjar, en comptes de ser filla d'allò inútil: la poesia. el cas és que ara hem d'escollir.

i hem d'intentar no caure en els paranys. el dimoni és arreu, sí, tal com diu la Bíblia: les distraccions, les temptacions, les confusions -el dimoni vestit amb altres vestits-, són més a prop que mai. tothom sap com enganyar, com fer creure, les aparences juguen un paper tan important que la majoria s'ha oblidat que les aparences són això: només aparences. i que hi ha quelcom més profund rere les aparences. evidentment. potser per això sempre tanta preocupació per la veritat, i per anar més enllà.

no volem anar més enllà només per anar-hi. més enllà vol dir més aquí, més endins, endins, endins... res més que això. el buit romandrà amb nosaltres si continuem buscant el més enllà en les aparences.

en temps difícils com aquests -sí, són difícils, viure en la transició, en la indeterminació, en la indecisió, en la incertesa és molt difícil- hom només pot confiar en si mateix. i no en un mateix d'ara, sinó en el "un mateix" més original, en el primer un mateix. hom ha de recordar els seus primers dies, els seus primers pensaments, les seves primeres impressions i aferrar-s'hi. no anàvem errats. no ens podíem equivocar. no es pot dubtar d'allò que vam pensar tan fermament sense interferència ni influència de ningú.

l'únic que podem fer, doncs, és quedar-nos allà on érem. i partir d'aquí. mai fer un pas en fals. mai no entrar en el joc del laberint. només hem de caminar, construint camí.

si l'any passat la maria i jo vam anar de vacances a finals de maig a eivissa,
aquest any anem a.... barcelona!

dues nits, dormir en una part de barcelona on mai hem dormit, quedar-nos davant del mar,
treballar -perquè hi anem a treballar-.

la mama ha trobat un hotel davant del fòrum! així no haurem d'agafar taxis i tot serà més còmode!!

ara escolto saint etienne, m'encanten!

i res, una mica estressada per feines alienes: la pròpia feina, el sindicat, els deures.

segueix el seu curs. imparable. els mesos s'acumulen un rere l'altre. els visc intensament. em sembla mentida que només faci 2 mesos que carpacciomagazine.com és on-line. i d'aquí a una setmana sortirà el segon número. hem fet amics i tot. la qualitat és excel·lent. la gent és educada. s'alegren que els contestem: diuen que es pensaven que mai ho faríem. de fet, gairebé cap revista on-line on enviis coses et contestarà. no sé què fan. no hi ha serietat. no n'hi ha mai enlloc. i tot acaba a la basura, al final. a la merda, ben amagat.

explicaré algunes coses que m'han passat últimament: l'altre dia vaig anar a classe per fer una exposició oral de més de mitja hora. la meva companya i jo estàvem preparades per a fer-la ja abans que ningú entrés a la classe. vam seure i vam esperar que la gent vingués. la profe va arribar un xic tard. la gent va anar venint i, tret de 2, tots ens miraven malament.
malament!
feien cara d'ofesos! com si els haguéssim fet alguna cosa! estaven emprenyats! em vaig emprenyar tant que vaig fer-ho millor que mai. amb seguretat, veu potent i ganes. felicitació de la professora. quan va acabar la classe, ens va dir que ho havíem fet millor que ningú.

hi ha tanta gent de merda, gent merda al món... que fa fàstic. faria fàstic estar per aquí. sempre he hagut de confiar en mi mateixa i en el que penso, perquè si em posés a intentar viure confiant en aquella gent, em sembla que estaria ben enfonsada.

des d'aquí us desitjo el millor a la vostra vida, sí, però sense mi...

crec que no recordaré per sempre les vostres males cares. però m'heu ensenyat que no m'equivoco.

em trobo:

• rebent e-mail de confirmació d'acreditació de premsa pel Primavera Sound.
• rebent el flash que vaig comprar ahir, el Canon Speedlite 430 ex ii, sense saber fer-lo servir i carregant piles com una boja.
• descansant de dies intensos de deures, però cansant-me fent altres coses com
• contestar e-mails de la revista que no havia contestat i
• enviar e-mails a botigues de barcelona, alguna de berlin, preparant una mica el que serà la versió impresa de Carpaccio Magazine. el preu: uns 20 euros. una ganga, de veritat!
• enviant jo també una "submission" per Carpaccio Magazine. en aquest número trenco una mica les pròpies "regles" i com que el tema m'anava a pèl jo també hi participo. amb fotos inèdites!
• preparant els exàmens.
• enviant cartes (per correu ordinari) a Advanced Music (sónar) informant de la cobertura prèvia del festival. si els agrada, és possible que ens donin passe de premsa.
• això estaria molt bé perquè a Carpaccio el Sónar hi encaixa molt bé. i més perquè aquest any han volgut donar suport a artistes emergents.
• tot arribarà.
• fent feina... sí, feina retrassada!
• d'aquí a 8 dies tindrem carpaccio #2.
• buf!
  

Ariadna sóc jo.

Ariadna no va erràtica. i si hi ha anat és per ignorància, perquè ningú no pot adelantar-se als propis temps,
Ariadna sap que els laberints no existeixen. tanmateix, hi juga, hi passeja.
són murs il·lusoris.
no hi pot haver mur, camí fet, perquè el camí es fa en caminar.

els laberints només poden existir per als errants.

jo mateixa, fa 10 mesos:

sóc davant l'abisme,
l'albiro: m'hi penso, em sé capaç.
entre buit i buit,
cos i cos,
estiu i estiu,
viure allò no viscut, com infants, encara,
no hi ha pautes:

es destrueix el laberint.

ES DESTRUEIX EL LABERINT.
ES DESTRUEIX EL LABERINT.

davant meu el blanc, el no-res -tot-, la condensació de sol, moviment, vida.

tinc por.
tinc por.
de què?

preferim el laberint: creiem que la vida és perdre'ns, quelcom que no controlem.
que el fat i l'atzar ens governen. que algú escull els nostres camins.
és fàcil: com podem culpar-nos de l'error, de mantenir-nos erràtics, si vivim en un laberint? no podem.

escollim, sí, però el camí existeix quan i només quan el fem, així que no hi ha laberint a priori -el laberint no existeix-,
ni destí,
ni atzar.

ha de ser alguna altra cosa: probablement nosaltres.

avui: enmig de l'erratisme com a filosofia de vida, exalto la serietat com a font de diversió i felicitat.