no caldrà gaire temps...

al final veurem com les paraules de mercè rodoreda, referents a la família de mirall trencat, es faran realitat:

“De la vanitat, de l’odi, de les miques d’amor, en quedava la pols i un trist espectacle d’esplendor i d’oblit.”

espectacle? al final serem espectadors de la decadència total d'altri. no podrem remeiar-ho, ni ho voldrem, ni ho voldran. n'hi ha que han nascut per caure: i només podran caure aquells que han pujat molt, molt amunt.
s'ha d'estar a l'aguait i mai deixar-se ensabonar per les aparences més estúpides.
és el temps qui ho dóna tot als altres. a mi, com ja vaig dir en aquell recull de poemes, el temps no em dóna res. res de res! sóc jo, si de cas.

mai he volgut ser espectadora de res, però. el meu caràcter xafarder és degut a les ganes de conèixer que tinc. vull saber i saber, per reformular, per entendre i per no cagar-la jo mateixa. el cas és que,
sí,
de la vanitat, de l'odi, de les miques d'amor (miques, miques),
en quedarà la pols (la destrossa, la ruina, l'esfondrament d'allò que té com a fonaments la mentida-el secret- la vanitat-, la casa inhabitada, abandonada, la llar inexistent, les absències de l'ignorant), i un trist espectacle (només espectacle, només per fora, només serà vist)
d'esplendor (quina? la falsa d'abans?)
i d'oblit (perquè destinats a l'oblit són només haver nascut).

mercè rodoreda,
t'adoro.

per omplir de significats el meu món.