Archivos Julio 2009
tenim els bitllets per anar a florència (pisa) i tot confirmat.
falta que ens tornin els diners de venècia
i falta que ens diguin on hem d'enviar els diners del pis de florència.
...
buf.
falta també l'acord d'estudis (de nou). anar a la UdG no sé pas quants cops (de nou).
la burocràcia falla i ho pago jo i no s'acaba i em fot mig estiu enlaire!
falta que ens tornin els diners de venècia
i falta que ens diguin on hem d'enviar els diners del pis de florència.
...
buf.
falta també l'acord d'estudis (de nou). anar a la UdG no sé pas quants cops (de nou).
la burocràcia falla i ho pago jo i no s'acaba i em fot mig estiu enlaire!
que lluny sóc (jo que mesuro el temps amb l'espai i sé que ha passat temps perquè sóc lluny però al mateix temps i intueixo que el temps és restar al mateix lloc essent, però, cada cop més lluny del lloc) d'aquell setembre passat, d'aquell agost passat, d'aquell juliol passat. com han canviat els dies. i les hores daurades ja no les veig a l'herba seca. em sembla estrany tot, ara: no podré negar-ho.
he après a viure de les pròpies coses: l'aventura no és fora. i això és ben cert. contenir-se -és a dir, ésser continent- potser és millor que no ésser una cosa que no s'és. recordo la pluja de londres del gener passat, caminant pels mateixos carrers de sempre, cridant-nos l'atenció els bars de tapes espanyoles i jo pensant com deuen ser aquests bars i què hi deu esperar la gent, a dins, en un bar així i recordo la pluja d'eivissa, també. vam comprar una cosa groga que ens tapava de la pluja però vam mullar-nos molt i recordo també la pluja de formentera i les bogeries d'un matí d'octubre. recordo que el vaixell no volia sortir perquè hi havia tempesta i recordo ser al port deixant-me emportar pel vent per treure'm unes quantes gotes de sobre i recordo la pluja de mil llocs perquè la pluja és l'artífex d'aquesta màquina anomenada temps. i si no ho enteneu, pregunteu-vos perquè diem que ha plogut mil cops des d'aquell dia d'abril...
recordo que el juny passat va ploure cada dia. que vam començar a llegir l'odissea.
recordo que no la vam acabar -i gairebé ni començar- perquè el temps va començar a ser allò que no era. més tard vaig continuar el llibre, però no el vaig acabar. em falten 10 pàgines. i encara més tard havia de descobrir que Odisseu no es queda amb la família, sinó que torna a marxar. no en sabia res, d'això. jo creia que tornava. no vull acabar el llibre (ho hauria de fer?).
els apleganúvols ens voltaven i potser tots parlàvem aladament i em sorprèn llegir a la revista les gavarres que "a la meva dona se li feia gros i a mi, si la meva dona no venia, també se'm feia gros"
les coses se'ns fan grosses... no les podem abraçar. hi cabem a dins: se'ns poden menjar. no va bé això, no, no, no.
recordo tantes coses.
i no paro de preguntar-me si aquests records confeccionen un laberint amb sentit però sense nucli i si és el camí vertader cap a alguna explicació d'alguna cosa: si les coses oblidades ho són per atzar o no. si tot el que recordo és tot el que he viscut i no pas perquè jo visqui dels records, sinó perquè potser és el més important.
recordo tantes coses.
mil pàgines podria escriure de tot el que recordo.
i ara només vull aprendre noves coses. saber més de la història local, del mar, dels vents, dels ocells, dels arbres, de grec modern i antic, d'alemany i de filosofia. no crec poder acabar mai,
no me l'acabaré pas el món,
ara escric per escriure
i hauria de ser al llit
demà treballo
i estic cansada
però...
*** kiss the future ***
he après a viure de les pròpies coses: l'aventura no és fora. i això és ben cert. contenir-se -és a dir, ésser continent- potser és millor que no ésser una cosa que no s'és. recordo la pluja de londres del gener passat, caminant pels mateixos carrers de sempre, cridant-nos l'atenció els bars de tapes espanyoles i jo pensant com deuen ser aquests bars i què hi deu esperar la gent, a dins, en un bar així i recordo la pluja d'eivissa, també. vam comprar una cosa groga que ens tapava de la pluja però vam mullar-nos molt i recordo també la pluja de formentera i les bogeries d'un matí d'octubre. recordo que el vaixell no volia sortir perquè hi havia tempesta i recordo ser al port deixant-me emportar pel vent per treure'm unes quantes gotes de sobre i recordo la pluja de mil llocs perquè la pluja és l'artífex d'aquesta màquina anomenada temps. i si no ho enteneu, pregunteu-vos perquè diem que ha plogut mil cops des d'aquell dia d'abril...
recordo que el juny passat va ploure cada dia. que vam començar a llegir l'odissea.
recordo que no la vam acabar -i gairebé ni començar- perquè el temps va començar a ser allò que no era. més tard vaig continuar el llibre, però no el vaig acabar. em falten 10 pàgines. i encara més tard havia de descobrir que Odisseu no es queda amb la família, sinó que torna a marxar. no en sabia res, d'això. jo creia que tornava. no vull acabar el llibre (ho hauria de fer?).
els apleganúvols ens voltaven i potser tots parlàvem aladament i em sorprèn llegir a la revista les gavarres que "a la meva dona se li feia gros i a mi, si la meva dona no venia, també se'm feia gros"
les coses se'ns fan grosses... no les podem abraçar. hi cabem a dins: se'ns poden menjar. no va bé això, no, no, no.
recordo tantes coses.
i no paro de preguntar-me si aquests records confeccionen un laberint amb sentit però sense nucli i si és el camí vertader cap a alguna explicació d'alguna cosa: si les coses oblidades ho són per atzar o no. si tot el que recordo és tot el que he viscut i no pas perquè jo visqui dels records, sinó perquè potser és el més important.
recordo tantes coses.
mil pàgines podria escriure de tot el que recordo.
i ara només vull aprendre noves coses. saber més de la història local, del mar, dels vents, dels ocells, dels arbres, de grec modern i antic, d'alemany i de filosofia. no crec poder acabar mai,
no me l'acabaré pas el món,
ara escric per escriure
i hauria de ser al llit
demà treballo
i estic cansada
però...
*** kiss the future ***
el món ha arribat a la seva fi, dirien alguns. bé, alguns, potser només els personatges d'alguna novel·la estranya. jo no sé si sóc (o seria) un personatge d'una novel·la estranya. m'agrada la fosca, la platja de la fosca, amb la roca negra. vaig esborrar-me del facebook perquè no us hi volia veure: no volia veure com perdíeu el temps creient que éreu qui adoràveu. a mi m'estressa molt ser dins del món. prefereixo ser al meu món. una mena de món creat per mi on és més important un minut amb la pesseta que tres mil minuts amb idiotes. a mi m'agrada molt viure,
potser massa,
valoro tant el meu temps que quan sóc en algun lloc on no vui ser, em canvia la cara i he de convèncer-me que no passa res, que alguna cosa n'aprendré d'aquesta experiència. però la veritat surt, rebota: sura. i he de marxar. he d'anar-me'n. quan quelcom em fa fàstic només puc allunyar-me'n. com anava dient, vaig esborrar-me del facebook ja fa temps per no haver de veure què feia la gent. no suporto veure què fa la gent. no suporto que s'imposi la moda de l'idiota, la moda del mediocre. no suporto aquesta vida moderna en què només es valora allò mediocre i es creu que allò excels és només fruit de l'atzar, la casualitat: res és bo, res és elevat. no hi ha torres, no perquè no s'atreveixin a elevar-se, sinó perquè allà on n'hi ha la gent no hi veu res més que un desert.
estic envoltada d'ones, de mil ones,
i això és la vida,
i allà on jo hi veig ones, la resta hi veu desert.
no sé si moriran de set. probablement, no. aquesta gent no sol morir de res: més aviat viuen molts anys i creuen que la vida és una mena de cosa fàcil que t'enen a l'abast de la mà. fins i tot, a la seva mà, hi cap Michael Jackson. ells ho saben tot, ells ho tenen tot, ells hi entenen de tot.
fins i tot rebo trucades del món exterior. d'aquell món que em va tractar malament: no pas perquè jo sigui molt sensible, més aviat al revés. aguanto tant que es deuen pensar que tinc el cor fred, glaçat: mort. el meu cor no batega.
com anava dient, m'agrada la fosca. la platja. la sorra. els arcs de sant martí. m'agrada la tranquil·litat. m'agrada escriure i escriure i escriure sense parar i quant menys m'escolten més me n'en ric i més feliç sóc i més penso que el meu destí és trobar un raconet de diners per poder fer tot allò que vull fer... i me'n convenço. no vull lluitar la vida de la vida moderna. vull lluitar per la meva pròpia vida. vull anar allà on jo vulgui anar.
tinc tantes coses per dir. tinc ràbia a dins, ho reconec. m'agradaria que no fos així, però no puc oblidar. no puc. ni tan sols puc ignorar-vos perquè sempre us dono una nova oportunitat. el món és com és, és fet de coses estranyes. trobo a faltar el primavera sound: era tan bonic, tan ple de llum.
jo no sóc tu.
potser massa,
valoro tant el meu temps que quan sóc en algun lloc on no vui ser, em canvia la cara i he de convèncer-me que no passa res, que alguna cosa n'aprendré d'aquesta experiència. però la veritat surt, rebota: sura. i he de marxar. he d'anar-me'n. quan quelcom em fa fàstic només puc allunyar-me'n. com anava dient, vaig esborrar-me del facebook ja fa temps per no haver de veure què feia la gent. no suporto veure què fa la gent. no suporto que s'imposi la moda de l'idiota, la moda del mediocre. no suporto aquesta vida moderna en què només es valora allò mediocre i es creu que allò excels és només fruit de l'atzar, la casualitat: res és bo, res és elevat. no hi ha torres, no perquè no s'atreveixin a elevar-se, sinó perquè allà on n'hi ha la gent no hi veu res més que un desert.
estic envoltada d'ones, de mil ones,
i això és la vida,
i allà on jo hi veig ones, la resta hi veu desert.
no sé si moriran de set. probablement, no. aquesta gent no sol morir de res: més aviat viuen molts anys i creuen que la vida és una mena de cosa fàcil que t'enen a l'abast de la mà. fins i tot, a la seva mà, hi cap Michael Jackson. ells ho saben tot, ells ho tenen tot, ells hi entenen de tot.
fins i tot rebo trucades del món exterior. d'aquell món que em va tractar malament: no pas perquè jo sigui molt sensible, més aviat al revés. aguanto tant que es deuen pensar que tinc el cor fred, glaçat: mort. el meu cor no batega.
com anava dient, m'agrada la fosca. la platja. la sorra. els arcs de sant martí. m'agrada la tranquil·litat. m'agrada escriure i escriure i escriure sense parar i quant menys m'escolten més me n'en ric i més feliç sóc i més penso que el meu destí és trobar un raconet de diners per poder fer tot allò que vull fer... i me'n convenço. no vull lluitar la vida de la vida moderna. vull lluitar per la meva pròpia vida. vull anar allà on jo vulgui anar.
tinc tantes coses per dir. tinc ràbia a dins, ho reconec. m'agradaria que no fos així, però no puc oblidar. no puc. ni tan sols puc ignorar-vos perquè sempre us dono una nova oportunitat. el món és com és, és fet de coses estranyes. trobo a faltar el primavera sound: era tan bonic, tan ple de llum.
jo no sóc tu.
saps que m'agrada el mar? m'agrada el mar calmat, tan estrany, tan no-ell, tan mirall, tan cel... m'agrada el mar esvalotat, tan estrany, tan ell, tan etern, esmicolant roques segle rere segle, mileni rere mileni, fent cales, platges, pedretes, sorra, m'agraden les ones que van i vénen i, sense resistència, guanyen espai, cada cop més enllà, m'agradan les ones de 3 metres, tan estranyes, tan altes, tan perilloses. el mar em fa por, el mar m'agrada. admiro el mar. el mar és quelcom indesxifrable. és l'etern retorn. és aquell més enllà que mai aconseguirem... el mar, el vent, les ones, la sorra, les roques, les àncores i els desitjos, aferrats a la terra, ens endinsem, més i més, a les profunditats on només hi cap el color blau verdós... el mar és lo cor de l'home,
i tot l'univers no hi cabria.
i tot l'univers no hi cabria.
persegueixo arcs de sant martí només despertar-me.
i no és cap metàfora.
hi ha coses que es poden fer...
i no és cap metàfora.
hi ha coses que es poden fer...
avui celebro el No. el gran no.
el final d'una etapa. el tret de sortida de totes les coses que haurien d'esdevenir-se.
avui celebro l'aire que respiro, recordo l'efemèride i em vomito a mi mateixa.
avui trec fora -recordant totes les coses que vaig començar i que hauré de continuar fent fora- tot allò que res té a veure amb mi, tot allò que em vol fer desaparèixer, tot allò que em fa ser una altra cosa.
avui em recordo i em revisc amb una felicitat inexplicable. una felicitat de ser estimada, no només per mi, sinó per tots aquells pels quals vull ser estimada. avui revisc la felicitat, sóc felicitat essent també la tristesa infinita del món, la tristesa d'allò que va errant perquè no sap dir NO.
jo vaig aprendre a dir no. durament, és clar. amb la innocència tocant a terra, engreixada com les mamelles de la pesseta quan va tenir l'embaràs psicològic. avui dic no i em trec de sobre tota la brutícia.
el vent deu ser el mateix. tornat i retornat. jo no sóc la mateixa: ara ja no estic disposada a dir que sí a tot.
el final d'una etapa. el tret de sortida de totes les coses que haurien d'esdevenir-se.
avui celebro l'aire que respiro, recordo l'efemèride i em vomito a mi mateixa.
avui trec fora -recordant totes les coses que vaig començar i que hauré de continuar fent fora- tot allò que res té a veure amb mi, tot allò que em vol fer desaparèixer, tot allò que em fa ser una altra cosa.
avui em recordo i em revisc amb una felicitat inexplicable. una felicitat de ser estimada, no només per mi, sinó per tots aquells pels quals vull ser estimada. avui revisc la felicitat, sóc felicitat essent també la tristesa infinita del món, la tristesa d'allò que va errant perquè no sap dir NO.
jo vaig aprendre a dir no. durament, és clar. amb la innocència tocant a terra, engreixada com les mamelles de la pesseta quan va tenir l'embaràs psicològic. avui dic no i em trec de sobre tota la brutícia.
el vent deu ser el mateix. tornat i retornat. jo no sóc la mateixa: ara ja no estic disposada a dir que sí a tot.
no hi ha llibres de paul celan a la biblioteca de la universitat de girona.
els compraria tots, en alemany i traduits i els regalaria. futures generacions ignoraran paul celan potser només perquè els seus llibres són ignorats per la universitat i, potser,
si no fos perquè ara ja és vell i ja li fan més cas, també màrius sampere seria gairebé ignorat.
però aquest és el destí dels poetes. soledat. soledat volguda, adquirida, soledat amb mèrits. bona soledat.
no és pas la soledat dels cruels. això ja ho dono per entès.
paul celan diu que no la teixírem pas nosaltres l'escuma de l'eternitat, perquè "les nostres mans no eren lliures". no ho eren, de lliures, però mai no ens podran dir que no vam intentar alliberar-nos. potser sense aconseguir-ho. no sé on he arribat,
sí,
jo creia, fa uns anys, que sempre escriuiria. després vaig deixar d'escriure i un home-noi de la bisbal em deia que no deixés de fer-ho perquè després ja no podria retornar al costum de fer-ho. jo pensava que l'home era boig. i ho continuo pensant. escriure poemes, un costum? sempre vaig pensar que era una manera de viure i que si plegava de fer-ho era per reposar, per créixer.
ara vaig publicant els poemes que escric (per primer cop en viu i en directe) a la meva web principal (portfolio): florssalvatges.net a "el temps no et..."
ara la pesseta dorm sobre meu i la maria ha acabat de fer el sopar.
nyam!
els compraria tots, en alemany i traduits i els regalaria. futures generacions ignoraran paul celan potser només perquè els seus llibres són ignorats per la universitat i, potser,
si no fos perquè ara ja és vell i ja li fan més cas, també màrius sampere seria gairebé ignorat.
però aquest és el destí dels poetes. soledat. soledat volguda, adquirida, soledat amb mèrits. bona soledat.
no és pas la soledat dels cruels. això ja ho dono per entès.
paul celan diu que no la teixírem pas nosaltres l'escuma de l'eternitat, perquè "les nostres mans no eren lliures". no ho eren, de lliures, però mai no ens podran dir que no vam intentar alliberar-nos. potser sense aconseguir-ho. no sé on he arribat,
sí,
jo creia, fa uns anys, que sempre escriuiria. després vaig deixar d'escriure i un home-noi de la bisbal em deia que no deixés de fer-ho perquè després ja no podria retornar al costum de fer-ho. jo pensava que l'home era boig. i ho continuo pensant. escriure poemes, un costum? sempre vaig pensar que era una manera de viure i que si plegava de fer-ho era per reposar, per créixer.
ara vaig publicant els poemes que escric (per primer cop en viu i en directe) a la meva web principal (portfolio): florssalvatges.net a "el temps no et..."
ara la pesseta dorm sobre meu i la maria ha acabat de fer el sopar.
nyam!
