Archivos Agosto 2009

tornen els dies (és 31 d'agost). llegeixo els llops. i sento udolar ambulàncies (o això creu la pesseta).

fa cosa d'un mes vaig unir l'amulet del món de la ballena amb un nou amulet d'una creu que jo creia que era una àncora, que és un crist agafat per una mena d'àngels... vam prometre a montserrat, comprant una estampeta en italià, que si tot sortia bé a itàlia, tornaríem allà i li retornaríem l'estampeta.

tot això va ser com una mena d'huracà estrany. l'endemà, dilluns, vaig posar-me els dos amulets convertits en un i vaig enfilar cap a la feina. vaig tornar i tenia una trucada esperant-me. res de venècia, em van dir en una trucada que va durar un quart d'hora per tal que jo no pogués ni (i aquest va ser l'ordre dels meus sentiments) plorar de tristesa, de desesperació i, després, exigir responsabilitats i tota mena de coses: per la negligència de la universitat i perquè aquesta negligència la pagava jo a un preu simbòlic de 600 euros (el que vam pagar de paga i senyal pel pis de venècia).

després d'aquell moment, tot ho he de dir, filòsofa a gairebé 5è any de carrera, coneixedora de la retòrica dels objectes, l'amulet doble em va fer por. sempre he entès que no pots demanar desitjos perquè mai no saps què estàs demanant concretament, ni quins camins seguiràs per arribar a la fita que t'havies proposat. així que jo, que també vaig encendre un ciri en honor a ma mare a ca la montserrat, l'únic que faig quan demano desitjos és deixar el cap en blanc en una mena d'eufòria que em recórrer el cos, esperant que això sigui suficient. l'amulet, com anava dient, em va fer por. ja no m'atrevia a posar-me'l perquè sí.

suposo que vaig crear una mena de monstre poderós. suposo que és bo el canvi de destí: florència. suposo que és molt millor el nou pis (que ens costarà 170 euros més al mes). no podré saber mai què hagués passat a venència. no podré creure mai en els amulets: al cap i a la fi això dels amulets és pura superstició. però mai no podré posar-me'l perquè sí.

avui me'l poso.
uuuh, uuuh...

mai, mai no n'hi ha prou de llibertat. després el llamp, la contingència com una esgarrifança, pell de gallina. et conec molt bé. mai no en tindrem prou, de lliberat, i potser això està bé. o potser no. qui sap. els temps ens acullen... com volen. i nosaltres, espero, sabem acceptar els temps. no hi deu haver cap altra sortida. o això penso jo, en aquest moment en què he pensat que la contingència, a part de ser una llavor per a la incredulitat, el relativisme, l'escepticisme i, per tant, el nihilisme, és també la llavor de la llibertat. si res no fos contingent, la llibertat no seria res més que una paraula estranya, una paraula a l'estil del lèxic que pretenien fer a 1984. potser només l'utilitzaríem per dir, com diuen els castellans, "hoy libro en el trabajo". és a dir, avui no hi vaig. val a dir que no he acabat mai d'entendre aquesta expressió de "librar". tot i que entenc molt millor l'expressió de "plego a les 9". perquè això de plegar veles deu ser molt bonic. així deixem de ser arrossegats pel vent i comencem la calma. com anava dient, la contingència deu ser la llavor de la pitjor malaltia que pot atacar l'home (i em pregunto si màrius sampere és nihilista fora dels seus poemes), però també la llavor d'una gran cosa com és el sentiment de llibertat.

continuo tenint son. deu fer molt que no escric, oi? el mar ha perdut la seva força. ara és verd i transparent. el sol del racó continua escindint el món en dos: i és que el món no és el mateix quan ets allà.

alguns jocs, trobar cors d'arcs de sant martí a l'últim lloc del món, la botiga més maca, el camí més calorós, la copisteria més barata, les baralles més absurdes i jo sempre al mig, al bell mig del melic del meu món, actuant i desfent, desactuant i en el punt de mira, la pesseta i la cuqueta jugant, felicitat arreu, el mal de cap de la son que m'arriba ben aviat, pensar que falta molt poc per florència, que hem comprat ja unes quantes coses pel pis i que avui hem comprat alguna cosa per decorar-lo (sorpresa!), recuperar la il·lusió per l'analògic, més mal de cap (massa son, massa estrès), projectes que no sé com dur a terme perquè no conec ningú, no m'atreveixo, tampoc: com entrar, de cop, dins d'aquesta esfera? s'acaba l'estiu, estic més negra que l'any passat, però no tant com voldria (el meu desig era quedar com Dalí), uuuhm, falta poc per anar a portlligat, falta poc per... maria, que vols tornar a figueres de nit? "ejkv3333jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjhfffffffffffffffffffffffffffffffffff" (diu la pesseta, que s'ha posat sobre el teclat), la cuqueta intenta posar-se dins la meva bosseta lowepro per la càmera, la pesseta la persegueix, això és l'estiu, això és la vida, això i ser hermètica tan sovint amb qui em veig cada dia... llegir,
la maria llegeix menorca, és a dir, el laberint de les girafes: és el meu llibre de principis d'estiu. jo llegeixo un llibrot llarguet que estic tardant molt poc a llegir (600 pàgines en 4 dies), i m'he comprat el quadern gris, els llops i l'obra completa de paul celan. el quadern gris i paul celan són llibres per florència: no formen pas part de la decoració només, sinó que forma part d'un dels projectes que tinc al cap per florència: llegir. llegir "molt". la maria també pensa fer això.

fa calor, sí... amb la fred que vam arribar a passar! la nostra vida és realment lletja massa sovint. com vols que faci cròniques d'haver-me passat part de l'hivern mirant fama ajeguda al sofà? l'únic que té de bo això és que les tardes les passava amb la maria! i que fama molava, sí, però res per recordar. de sobte un dia em van enviar un e-mail de talenthouse i em vaig emocionar molt i va ser com despertar. després de deixar olot no volia ni continuar endavant. reconec que no ha estat fins fa poc que tot ha anat millor. i espero que vagi millor. no sé què en serà del meu futur. tinc clar què no vull fer i això ja deu ser molt.

llibres i més llibres. jo no sóc ningú. però a vegades em toca decidir, defensar, ser aquest algú. i em pregunto perquè. em pregunto, també, si el destí em tocarà alguna vegada més, si em farà decidir, si em farà fer alguna cosa que repercuteixi en alguna altra cosa. suposo que m'agrada trobar-me en aquestes situacions. no les provoco jo, però. simplement, m'hi trobo. i un cop m'hi trobo tot és un repte. tot és dificultat i em fa molta mandra lluitar perquè el cor se'm cansa, però sempre penso que l'únic que puc fer és lluitar, que no hi ha altra opció: que jo ho he volgut així: he volgut que no hi hagi cap altra opció.

d'altra banda, aquest cansament del cor potser no és pur cansament, potser és alguna altra cosa molt millor. al cap i a la fi encara sóc jove i no tinc perquè saber identificar tots els sentiments que em sobrevenen. de fet, molt sovint pateixo de confusió sentimental. estic enfadada però em sembla que estic trista, estic trista, però em sembla que estic cansada, estic...

un dels objectes decoratius de florència... hmmm, una ampolla on la maria hi haurà de construir un "barco". introduirà el barco amb unes pinces! és fantàstic. jo no m'hi poso a fer aquestes coses perquè no m'atreveixo, no estan fetes per mi. ho faria malament, ho sé.

**

only love can break your heart!

**

Because he's not a hero. He's a silent guardian, a watchful protector...a dark knight.

*

perquè per ser heroi t'has d'embrutar les mans i mai no pots fer tothom content. perquè els herois no existeixen, sempre ho són a mitges, sempre seran un no-res per alguna altra persona, una molèstia. sempre s'és antiheroi i no heroi.

es pot dir que ja sento declinar l'estiu.
i que em sento trepitjant efemèrides eterns (dia a dia).

busca'm a l'empordà, o potser en una illa blanca (quan vulgui descansar),
potser on el sol és meu i sé per on anirà i què farà i els cels d'agost tornen a ser de Dalí -i potser és aquesta l'única cosa que sé de Dalí: que els cels de l'empordà són seus-,

son
i no m'atreveixo a ser torre.

dixit.

m'emporto a la feina males impressions de les companyes i penso que no crec que sigui gaire important. que s'ha de saber anar per la vida causant mala impressió, caient malament: simplement perquè no tenim temps a explicar-nos, a excusar-nos davant de tothom.

opto pel somriure.

hom s'adona que el que compte de les grans persones que han "arribat lluny" no és la carrera que hagin cursat, sinó els coneixements que hagin adquirit sense cap professor pel mig.

la vida segueix el seu curs. cada cop que vaig a treballar segueix semblant-me el primer. quina mena de cosa estranya és, aquesta? miro màsters i més màsters i no sé què faré l'any que ve. el que està clar és que en vull fer un d'un any (no més!). miro també la clínica dexeus. potser tot s'acosta irremeiablement i només hem de fer que viure i deixar-nos viure. haurem d'aprofitar que vivim en aquesta tranquil·litat.

l'absurd, però, tot i la tranquil·litat, el tenim aquí. potser l'únic que podem fer és allunyar-nos-en. l'absurd és tot allò que no segueix les regles, les normes: passa dels drets humans, de l'ètica elemental, d'allò que fa que confiem en els altres. l'absurd ens fa o més forts o més dèbils.

tot i que l'absurd m'ha fet més forta: m'ha donat coneixement i m'ha fet saber unes quantes coses de la vida i del món, crec que hom se n'ha d'allunyar. l'absurd no té límit. és una bèstia inhumana disfraçada d'humana. és el sensesentit, el no-res: mai no l'entendrem, mai no en podrem donar cap explicació, de l'absurd. i tanmateix el vivim, el sentim, n'escrivim poemes.

potser només serveix per agumentar la ràbia del món. no ho sé. molts humans em fan fàstic. no hi encaixo de cap manera perquè, no sé com, sé veure-hi dins i sé que el que hi ha no m'agrada gens. i ja he comprovat que no és pur capritx: quan veig alguna cosa, aquesta cosa acaba essent veritat. i, per cert, mai m'ha agradat tenir la raó.

no sé on som, ni si jo en puc parlar -i només en parlaré en qualitat d'europea-, d'on som: però aquesta tranquil·litat pocs cops trencada, aquesta sensació que la lluita no és el camí -després de tantes guerres, revoltes,...- i aquesta sensació, dels que no lluiten, que els que lluiten ho fan per fer (i no crec ser cínica) és del tot estrany. europa s'ajunta, esdevé una: jo no sé alemany. sé anglès i el francès, mira, per proximitat. aniré a florència a viure mig any. però la majoria de viatges els fem en condició de turistes i no pas d'europeus.

el primer pensament és d'estar en contra d'una europa unida. estar en contra de tot: ser conservadors. potser pensem que ens ha costat molt d'arribar on hem arribat com per cedir a la primera de canvi i deixar-nos canviar l'estructura de les universitats, per exemple, o el valor de la nostra moneda. i com vam arribar allà on hem arribat? què hi ha al passat d'espanya? què hi ha al passat de catalunya? recordem les guerres mundials, franco, hitler, mussolini...? la vergonya europea. i potser europa, avui en dia, és això: una "civilització" molt diversa fundada sobre la vergonya. no ho sabria dir: no en sé gaire res.

de fet, ja és significatiu que no en sàpiga gaire res. pocs dels que estan al meu voltant es plantegen, tan sols, què és l'euro o perquè serveix una constitució europea. pocs es plantegen que fa cent anys estaria a punt de començar la primera guerra mundial i que el segle passat va ser, gairebé tot, un espant. potser no volen pensar-hi, si és que algun hi han pensat: és més fàcil seguir endavant i canviar de segle, pensar que res hi tenim a veure. però no m'estranyaria que aquesta tranquil·litat no fos res més que un sentiment imposat.

ens hem de sentir privilegiats per poder tornar a disfrutar de la seguretat, la tranquil·litat. els joves desconfien dels polítics -jo mateixa no me'n crec ni un-, la corrupció va amunt i avall demostrant-nos que ningú no en queda lliure, arreu hi ha l'escepticisme. aquest escepticisme no només plana sobre la política, també ataca l'art i tot el que pot ser elevat, excel·lent. avui en dia res paga la pena. el temps és or i no el podem perdre. hem de disfrutar d'aquella tranquil·litat que els nostres pares i avis, es veu, van intentar aconseguir per nosaltres. i ells ens han de retreure, quan poden, la nostra tranquil·litat: res en sabem de la vida, pensen alguns.

no, no en sabré gaire res de la vida. ni anhel·lo temps de guerra. però tot era més fàcil, abans, quan no hi havia camins per escollir i quan no es vivia en una societat que l'única cosa que eleva per sobre de tot és l'oci inútil, el plaer efímer d'una tarda. la superficialitat, la mediocritat regnen, avui en dia. i qualsevol intent d'aprofundir és mal vist pel jovent d'avui en dia.

i ho sé perquè sóc jovent i perquè mai he estat ben vista pels del meu voltant, pels de la meva generació. em pregunto si mai coneixeré algú, algun jove poeta o alguna cosa semblant, que em confirmi que no estic sola en aquest horitzó, en aquest laberint de paraules.

no sé si demano massa o si m'elevo a mi mateixa d'una manera exagerada. la desoconfiança envers mi mateixa està instal·lada dins meu des de sempre. i m'agrada: així mai no m'equivocaré tant.

m'havia oblidat de dir que avui ha vingut en Maragall a la feina. m'ha volgut pagar amb menys diners, per pura mandra de mirar quants me n'estava donant, i jo li he dit que en faltaven. en donar-me el bitllet m'ha tocat la mà i jo, estremida totalment, he pensat que havia tocat el nét del poeta...

estic sonada.

i encara flipo quan llegeixo biografies de poetes i escriptors i veig que els meus pares ja havien nascut quan ells encara eren vius: i penso que vivien els mateixo temps, que respiraven el mateix aire!

avui vindrà més gent al museu, he pensant. i, sí, més gent: però no sé si més gent que ahir o que abans d'ahir. no aconsegueixo recordar res de la feina. quan hi vaig em semblo que estic anant a un lloc on mai no he anat, i quan me'n vaig em sembla que estic tornant d'un lloc estrany, que res té a veure amb mi. no sé perquè a la tarda no puc pensar que és de veritat que aquest mateix matí he anat a treballar. i al matí, mentre treballo, no puc pensar que a la tarda hi haurà alguna cosa més. no entenc perquè em passa tot això: ja fa dos mesos que estic anant a treballar cada dia. ja fa dos mesos que em llevo cada dia a les 9 o abans de les 9. tot i això, cada dia em sembla nou, diferent: com si no tingués res a veure amb l'anterior.

i els dies passen.

els mestres i professors que vénen al museu i intenten entrar de franc em cansen. em cansa que s'emprenyin amb mi. que no puguin entendre una cosa que ja els van dir: que el seu carnet només serveix per als museus públics. no entenen què és una fundació privada. no entenen que cada museu té les seves pròpies condicions d'accés. no entenen que pel fet de ser mestres o professors no els tractin com a reis...

altres coses que passen: hi ha institucions que són, encara, feudals. continuen amb els mateixos privilegis aristocràtics. un pot fer, l'altre no. un és pel sol fet de néixer. l'altre no. coses estranyes, sí.

els turistes continuen venint en massa. deuen buscar la platja, el sol, la calor. i quan fa mal temps me n'alegro i penso que així veuran que la costa brava no és només platja i sol. també és dia gris. tempesta i xàfec d'estiu. xafogor insuportable. neguit celestial. tramuntana oprimida. felicitat distesa.

demà tinc festa.

no és bo saber que podria llogar una casa a formentera per 45 euros una setmana just en aquelles dates boges que no acabo ni d'entendre. jo, que sempre he desitjat fugir del mundanal ruido -ara ho dic en veu alta-, pensar en una formentera per la maria i per mi, sense ningú més, sense res més que les ones, la sorra, les dunes i el sol i l'ombra...

tot arribarà, però.

fa temps que vull fer el pas, el gran pas, el petit pas: comprar una obra en una llengua que no sigui la meva i llegir-la tranquil·lament, paraula per paraula, intentant traduir-la, estimar-la.

feia temps també que no escrivia en aquest racó, tan meu, tan amagat, tan inintel·ligible quins són els meus desitjos.

la cuqueta es desperta i li demana coses a la maria. a casa hi tenim gat i gos: som de mar i muntanya.

europa segueix ben gran i resplendent... no sap que arribarà la seva fi: aquella fi que va fer que ningú mai més no sabés, de naixement, assaborir el temps.

i això deu ser perdre la innocència: el que abans se sabia pel sol fet d'haver nascut, ara s'ha d'aprendre. i l'aprenentatge, tan dur, tan contradictori, tan pesat no pot ser res d'innocent.

**

de com un noiet es va apuntar a fer filosofia només per no haver d'anar a classe i de com jo ja sabia, quan ell parlava de buscar una carrera que li permetés fer aquesta cosa, que es tractava de filosofia. i no és que jo no vagi a classe: que hi vaig (però molt poc). però sempre m'he adormit, i molt. i si no m'he adormit he pensat en altres coses. i si no he pensat en res el mal de cap que m'ha vingut m'ha fet insuportable la classe. i és que jo després del batxillerat ja mai més vaig poder anar a classe amb normalitat. qualsevol llibre m'és molt més profitós que no pas vint classes.

no culpo els professors. crec, sincerament, que només puc anar a classes de professors que parlin molt bé i llegeixin molt bé els llibres (tal era el cas de la mita... i el plaer que jo sentia escoltant-la; o tal és el cas d'en terri i de les històries que explica). pel que fa als companys: m'avorreixen si no parlen i m'avorreixen encara més quan parlen. aquest any a classe de schopenhauer vaig veure les mans d' un noi molt savi -no deixa parlar ningú- tremolar com si estigués refrenant un atac d'ira. em va veure i va aturar-se el tremolor, però tot plegat em va semblar molt estrany.

jo a classe només hi miro la finestra. intento encaixar la reixa de ferro amb una carretereta petita que hi ha al bell mig de girona: i veig passar els cotxes per dins d'aquest petit forat. vaig movent el cap perseguint més cotxes... poca cosa més. això ho faig des de les classes d'ètica. que, per cert, les classes d'ètica m'encantaven i m'han marcat molt. encara visc escindida entre utilitaristes, kantians odiant els emotivistes i pensant que realment el que importa és el fur intern.

però això no ho puc dir, jo. perquè si bé jo no tinc intenció de fer mal a ningú, no puc assegurar que els altres visquin d'aquest sentiment tan pur. de fet, asseguraria que molta gent viu per fer mal. o potser només viu confosa, sense saber què vol: odiant i desitjant en una mena de mar esvalotat que no la deixa respirar. no, no ho sé què fa la gent ni què pensa però m'he dedicat a observar bona part de la meva vida. tot sovint m'ha fet por actuar, posar-me al mig de la batalla: però també tot sovint -massa sovint- em foto al mig de la batalla i dic el que penso amb una por que m'atura l'ànima i m'enrojola fins a semblar una tomata. en aquests casos m'espanto perquè no sé d'on em surt aquest atreviemnt: suposo que de la por.

el cas és que jo sóc aquí, a l'empordà: diuen que la toscana empordanesa o potser la toscana és l'empordà italià. qui sap i qui ho dirà (si és que té alguna importància). intentant viure aquella costa brava inexistent i desitjar aprendre allò que hauria d'haver après pel sol fet d'haver nascut: assaborir el temps.

assaborir el temps en les coordenades possibles -o imaginables per mi-: lletres, mar, sorra, no-asfalt. tranquil·litat.
el meu ideal de vida -o diríem que: allò que vull ser de gran- res té a veure amb la fama, els altres o els diners: només té a veure amb la tranquil·litat de la terra, de les coses ben fetes, de l'esforç per quelcom que mereixi la pena...

vaig començar l'estiu amb la història d'una menorca esfondrada, desapareguda... segueixo amb la història d'una costa brava que mai més no podré veure si no és a la platja de castell o de la gola de ter: els móns s'acaben i només qui és capaç de copsar-ho podrà fer alguna cosa per evitar-ho, ni que sigui escrivint: i és així com em reenamoro de josep pla. i ja el llegiré, em dic. després d'el carrer estret: quin bon gust de boca. llegeixo, també, el món d'ahir, d'stefan zweig, i aquest món d'ahir, també... diguem, em fa enveja pel temps. crec que tenen raó: abans se sabia assaborir el temps.

ja fa temps que visc obsessionada pensant o intentant repensar el temps. no és fàcil: el temps no és fàcil. no existeix i el vivim, en som. som temps... i què és el temps? un no-res. tan inexplicable és, tot plegat.

* * *

anava a dir més coses: però no sé expressar-les en prosa.