Archivos Septiembre 2009
d'eixuts poemes tardorencs
d'estrelles mortes esperant la soga,
l'art i la mentida
dins la mentàfora de les vanitats.
espera l'ego,
t'espero a tu, no-a-tu-,
espero l'amor. no-a-tu-,
t'odio inventadora de noms,
però no sé què vol dir odiar.
espera l'amor, darrere qualsevol ensurt,
darrere qualsevol ensumada d'artificialitats,
espera,
espera,
com el gos l'amo, com aquell qui vola, com les ales del vol,
com l'amor desesperat, com la tristesa de la suor,
com els nervis del boig,
com
com
si tot és com, tot és quan, tot és qui, tot és on,
tot és tot,
tot sóc jo,
t'ofegues
i et venero, t'exalto, et miro,
és tard,
sorrento, limoncello,
no sé parlar italià,
la vida passa, demà no treballo, adoro la pesseta,
l'amor,
no entendre res i les borratxeres,
adoro l'alcohol i l'amor, la vida i la nissaga,
els jueus i l'hebreu
l'alemany dels no-alemanys,
l'amor dels enamorats,
la soledat de l'amor
i els pèls perduts del gos enamorat,
et miro i remiro i remiro i remiro,
remiro com la merla,
l'estornell
l'estol de persones,
falto
la jefa un cuento chino,
no ho sé, encara no ho sé, no sé què és l'edat,
la cuqueta, la pesseta, miren, remiren, no hi entenen de nit ni de dia, dormen quan poden,
quan volen, quan fa calor, quan fa fred,
no veig la pantalla,
l'amor
l'amor
l'amor
...
ganivets
i estranys -gravats de tu.
d'estrelles mortes esperant la soga,
l'art i la mentida
dins la mentàfora de les vanitats.
espera l'ego,
t'espero a tu, no-a-tu-,
espero l'amor. no-a-tu-,
t'odio inventadora de noms,
però no sé què vol dir odiar.
espera l'amor, darrere qualsevol ensurt,
darrere qualsevol ensumada d'artificialitats,
espera,
espera,
com el gos l'amo, com aquell qui vola, com les ales del vol,
com l'amor desesperat, com la tristesa de la suor,
com els nervis del boig,
com
com
si tot és com, tot és quan, tot és qui, tot és on,
tot és tot,
tot sóc jo,
t'ofegues
i et venero, t'exalto, et miro,
és tard,
sorrento, limoncello,
no sé parlar italià,
la vida passa, demà no treballo, adoro la pesseta,
l'amor,
no entendre res i les borratxeres,
adoro l'alcohol i l'amor, la vida i la nissaga,
els jueus i l'hebreu
l'alemany dels no-alemanys,
l'amor dels enamorats,
la soledat de l'amor
i els pèls perduts del gos enamorat,
et miro i remiro i remiro i remiro,
remiro com la merla,
l'estornell
l'estol de persones,
falto
la jefa un cuento chino,
no ho sé, encara no ho sé, no sé què és l'edat,
la cuqueta, la pesseta, miren, remiren, no hi entenen de nit ni de dia, dormen quan poden,
quan volen, quan fa calor, quan fa fred,
no veig la pantalla,
l'amor
l'amor
l'amor
...
ganivets
i estranys -gravats de tu.
m'apunto a un curs de tedesco a itàlia??? hmmm....
encara aprendré dues llengües alhora!
què faig, què faig?
encara aprendré dues llengües alhora!
què faig, què faig?
he tingut l'ocurrència de mirar el meu expedient a la UB. jo pensava que només havia fet dues assignatures i... he descobert que en un quadrimestre en vaig fer 4 de 6 crèdits. és a dir, tinc 24 crèdits fets a la UB.
això vol dir que aquests 24 crèdits, sumats als crèdits als quals estic matriculada a la UdG (més els que he fet aquests quatre anys)... fan 297 crèdits. és curiós. vol dir que no cal que faci res a itàlia. això em fa molt de riure, és clar. puc no anar a classe mai. no necessito crèdits de lliure elecció: SÓC LLIURE! em faltaran, però, 3 crèdits... que no sé d'on treuré (tot i que si m'hi posés, podria convalidar el 3r d'anglès de la EOI i llavors ja si que no em faltaria res). tot això també vol dir que quan torni d'erasmus tindré les assignatures normals... i no una acumulació exagerada d'assignatures (que serien les de lliur elecció).
bona notícia tot plegat: em falten només 57 crèdits per acabar filosofia.
això vol dir que aquests 24 crèdits, sumats als crèdits als quals estic matriculada a la UdG (més els que he fet aquests quatre anys)... fan 297 crèdits. és curiós. vol dir que no cal que faci res a itàlia. això em fa molt de riure, és clar. puc no anar a classe mai. no necessito crèdits de lliure elecció: SÓC LLIURE! em faltaran, però, 3 crèdits... que no sé d'on treuré (tot i que si m'hi posés, podria convalidar el 3r d'anglès de la EOI i llavors ja si que no em faltaria res). tot això també vol dir que quan torni d'erasmus tindré les assignatures normals... i no una acumulació exagerada d'assignatures (que serien les de lliur elecció).
bona notícia tot plegat: em falten només 57 crèdits per acabar filosofia.
celan em continua fent plorar d'una manera estranya.
llegeixo la correspondència entre la seva dona i ell. és, tot plegat, aclaparador.
*
de tot l'horror, sempre en queda la vida.
de tot l'horror, sempre ens queda la vida.
sempre ens queda la paraula.
almenys a mi, és clar. suposo que no tothom escriu.
*
tot i això, no sabria viure sense la paraula escrita. per altres i per mi.
*
vinc de barcelona. barcelona bruta de gent amb cares demacrades. barcelona bruta d'asfalt. barcelona bruta de ciment. barcelona bruta d'enyorança de verd. barcelona bruta de no hi ha mar. barcelona bruta de suor. barcelona bruta de massificació. barcelona... 5 mesos sense trepitjar-la. l'últim cop que ho vaig fer (Sant Jordi), a més, va ser, cap al final, penediment: només volia tornar a Girona, la gran ciutat. museu marítim. navegar. àncores. cordes. mapes antics impressionants. vaixells, records d'infantesa desmentits -i ara estic confosa-: es veu que el que recordava -jo i la meva amiga- sobre aquell museu, no hi era. potser ho han tret, qui sap.
després dinar.
la central. no em sentia còmode. han canviat les coses de lloc. i, a més, una de les coses que m'agradaven d'aquesta llibreria era que hi hagués un apartat de correspondència i memòries. ara ja no hi és. la correspondència de paul celan, per exemple, estava a l'apartat de "narrativa germànica traduïda". no sé pas de quina narrativa parlen, però. i, a més, celan era poeta. ja l'he buscat a poesia, però no hi era. estan una mica confosos. tampoc tenien tota la correspondència de celan. però m'ha sorprès -no sabia que existia- veure la correspondència entre ell i la seva dona. l'he comprat. millor que no digui el preu. tapa dura i editorial siruela. l'editorial siruela, per cert, és exquisida. crec que era d'un dels fills de la duquesa de alba. tot i això, molt bon gust. un plaer.
sigur rós potser té alguna cosa a veure amb celan. petita. evidentment, no m'atreveixo a escriure això que acabo d'escriure. les comparacions són odioses i celan, suposo, no es mereix ser comparat amb ningú. però no puc evitar de recordar el concert de sigur rós i, bé, pensar en celan.
*
la maria llegeix els meus poemes amb un amic seu. els llegeix en català i després els tradueix i comenten l'etimologia. suposo que de "melic" deuen haver arribat a l'italià (per record de la cançó, és clar) "ombelico" i d'ombelico a "melico"... "melic". no sé si s'han fixat en aquesta paraula, és clar. però a mi m'ha agradat. també parlo de la merla i el llargandaix. de polsims i polsegueres. esvalotats. aigües, mars. coses que passen.
*
sigur rós.
*
paul celan
*
el meu cap és ple de bones coses.
*
a vegades penso que si he de ser competitiva, ho hauria de ser en un àmbit que no tingui res a veure amb mi. perquè competir en les coses que m'importen, no ho suporto. no hi ha res més lleig que competir, que veure's obligat a posar-se a l'altura dels altres i córrer des de la mateixa línia, que aturar-se i esperar (és evident que guanyar definitivament no és competir), mirar de reüll constantment l'altre i veure com et miren... viure dels altres, per als altres. mai el motor de la meva vida podrà ser aquest. odio competir. crec que hi ha coses que si les tens guanyades, les tens guanyades.
*
a tot això, venia de barcelona. pensava en josep pla mentre escoltava techno a flaix fm després de recollir el cotxe a flaçà. i pensava que estava tornant a la terra de josep pla. que també és meva, és clar, però d'una altra manera. perquè jo ja mai no la podré viure com es vivia abans. i l'empordà, tot sigui dit, perdut de l'abans,... va desorientat. suposo que cal tornar-hi, tornar-nos-hi, ser empordanesos fins la medul·la. potser després d'això aquestes terres podran respirar tranquil·les, com abans, i exhalar una olor ancestral, l'olor ancestral de l'empordà.
evidentment, no sé de què parlo. però ho intueixo.
*
l'empordà deu exhalar mar, és clar, l'últim sospir, l'últim udol. deu exhalar gavarres (petites embarcacions de vímet). és curiós que les muntanyes de l'empordà hagin de dir-se una paraula que abans volia dir petita embarcació... és clar que també podríem fer referència a l'altra accepció que diu que gavarra, en botànica, fa referència a diverses espècies de rosers, especialment el roser caní.
*
així, muntanya, mar, rosa i embarcació de vímet. bona descripció de l'empordà!
*
llagosta i pollastre.
*
llobarros.
*
sardines.
*
niu.
llegeixo la correspondència entre la seva dona i ell. és, tot plegat, aclaparador.
*
de tot l'horror, sempre en queda la vida.
de tot l'horror, sempre ens queda la vida.
sempre ens queda la paraula.
almenys a mi, és clar. suposo que no tothom escriu.
*
tot i això, no sabria viure sense la paraula escrita. per altres i per mi.
*
vinc de barcelona. barcelona bruta de gent amb cares demacrades. barcelona bruta d'asfalt. barcelona bruta de ciment. barcelona bruta d'enyorança de verd. barcelona bruta de no hi ha mar. barcelona bruta de suor. barcelona bruta de massificació. barcelona... 5 mesos sense trepitjar-la. l'últim cop que ho vaig fer (Sant Jordi), a més, va ser, cap al final, penediment: només volia tornar a Girona, la gran ciutat. museu marítim. navegar. àncores. cordes. mapes antics impressionants. vaixells, records d'infantesa desmentits -i ara estic confosa-: es veu que el que recordava -jo i la meva amiga- sobre aquell museu, no hi era. potser ho han tret, qui sap.
després dinar.
la central. no em sentia còmode. han canviat les coses de lloc. i, a més, una de les coses que m'agradaven d'aquesta llibreria era que hi hagués un apartat de correspondència i memòries. ara ja no hi és. la correspondència de paul celan, per exemple, estava a l'apartat de "narrativa germànica traduïda". no sé pas de quina narrativa parlen, però. i, a més, celan era poeta. ja l'he buscat a poesia, però no hi era. estan una mica confosos. tampoc tenien tota la correspondència de celan. però m'ha sorprès -no sabia que existia- veure la correspondència entre ell i la seva dona. l'he comprat. millor que no digui el preu. tapa dura i editorial siruela. l'editorial siruela, per cert, és exquisida. crec que era d'un dels fills de la duquesa de alba. tot i això, molt bon gust. un plaer.
sigur rós potser té alguna cosa a veure amb celan. petita. evidentment, no m'atreveixo a escriure això que acabo d'escriure. les comparacions són odioses i celan, suposo, no es mereix ser comparat amb ningú. però no puc evitar de recordar el concert de sigur rós i, bé, pensar en celan.
*
la maria llegeix els meus poemes amb un amic seu. els llegeix en català i després els tradueix i comenten l'etimologia. suposo que de "melic" deuen haver arribat a l'italià (per record de la cançó, és clar) "ombelico" i d'ombelico a "melico"... "melic". no sé si s'han fixat en aquesta paraula, és clar. però a mi m'ha agradat. també parlo de la merla i el llargandaix. de polsims i polsegueres. esvalotats. aigües, mars. coses que passen.
*
sigur rós.
*
paul celan
*
el meu cap és ple de bones coses.
*
a vegades penso que si he de ser competitiva, ho hauria de ser en un àmbit que no tingui res a veure amb mi. perquè competir en les coses que m'importen, no ho suporto. no hi ha res més lleig que competir, que veure's obligat a posar-se a l'altura dels altres i córrer des de la mateixa línia, que aturar-se i esperar (és evident que guanyar definitivament no és competir), mirar de reüll constantment l'altre i veure com et miren... viure dels altres, per als altres. mai el motor de la meva vida podrà ser aquest. odio competir. crec que hi ha coses que si les tens guanyades, les tens guanyades.
*
a tot això, venia de barcelona. pensava en josep pla mentre escoltava techno a flaix fm després de recollir el cotxe a flaçà. i pensava que estava tornant a la terra de josep pla. que també és meva, és clar, però d'una altra manera. perquè jo ja mai no la podré viure com es vivia abans. i l'empordà, tot sigui dit, perdut de l'abans,... va desorientat. suposo que cal tornar-hi, tornar-nos-hi, ser empordanesos fins la medul·la. potser després d'això aquestes terres podran respirar tranquil·les, com abans, i exhalar una olor ancestral, l'olor ancestral de l'empordà.
evidentment, no sé de què parlo. però ho intueixo.
*
l'empordà deu exhalar mar, és clar, l'últim sospir, l'últim udol. deu exhalar gavarres (petites embarcacions de vímet). és curiós que les muntanyes de l'empordà hagin de dir-se una paraula que abans volia dir petita embarcació... és clar que també podríem fer referència a l'altra accepció que diu que gavarra, en botànica, fa referència a diverses espècies de rosers, especialment el roser caní.
*
així, muntanya, mar, rosa i embarcació de vímet. bona descripció de l'empordà!
*
llagosta i pollastre.
*
llobarros.
*
sardines.
*
niu.
la vida és ràpida. deus veure el rellotge cada instant. i si no veus el rellotge, suposo que veus el sol, la gana, la son, la llum movent-se: les coses passant dia rere dia, iguals, impertinents: indiferents a la teva desgràcia. suposo que et conec, però em faig creure que sóc una fatxenda -què és això de creure'm que conec algú!-.
estic molt confosa perquè fa dies que vull escriure aquí sobre coses interessants. i hi penso i escric mentalment, però quan arribo davant l'ordinador -ara amb mig cos depressiu per culpa d'una heineken-, no puc escriure res de bo. avui, però, m'he obligat a fer-ho. el temps passa, com no podem deixar de constatar contínuament. és evident -hi ha res de més evident?-.
la son ens atura.
em repeteixo perquè és com si no volgués dir alguna cosa. no sé el què.
llegeixo paul celan en veu baixa, en castellà. tot i que m'escric paraules en alemany per anar aprenent encara que sigui una mica el lèxic. i em poso a plorar perquè en un moment s'atreveix -fins i tot, en un atac de cinisme, he arribat a pensar que era ironia, però no n'estic segura- a dir "te comprendemos, vida". em sorprèn que pugui dir això. tant, tant, tant, que no m'ho crec. ho diu, precisament, al recull de poemes que va escriure després que els seus pares decidissin no fugir amb ell. després que el seu pare morís en un camp de concentració i que la seva mare acabés morint d'un tret a la nuca. com pot dir que comprèn la vida, ell que va eludir el destí d'aquesta manera tan absurda?
aquesta frase em va desfer. literalment. potser per això avui sentia marejos. no seria tan estrany que el meu cos tingués connexió amb la meva ment.
te comprendemos, vida
te comprendemos, vida
sembla un missatge d'horror, de fatiga, d'horror total. comprendre l'horror ha de ser horrorós. però no té perquè aportar més horror -pot aportar poesia. i la poesia és, al cap i a la fi, una altra forma d'horror (igual que la llum, tan cruel, sempre mostrant-nos-ho tot)
*
estic molt confosa perquè fa dies que vull escriure aquí sobre coses interessants. i hi penso i escric mentalment, però quan arribo davant l'ordinador -ara amb mig cos depressiu per culpa d'una heineken-, no puc escriure res de bo. avui, però, m'he obligat a fer-ho. el temps passa, com no podem deixar de constatar contínuament. és evident -hi ha res de més evident?-.
la son ens atura.
em repeteixo perquè és com si no volgués dir alguna cosa. no sé el què.
llegeixo paul celan en veu baixa, en castellà. tot i que m'escric paraules en alemany per anar aprenent encara que sigui una mica el lèxic. i em poso a plorar perquè en un moment s'atreveix -fins i tot, en un atac de cinisme, he arribat a pensar que era ironia, però no n'estic segura- a dir "te comprendemos, vida". em sorprèn que pugui dir això. tant, tant, tant, que no m'ho crec. ho diu, precisament, al recull de poemes que va escriure després que els seus pares decidissin no fugir amb ell. després que el seu pare morís en un camp de concentració i que la seva mare acabés morint d'un tret a la nuca. com pot dir que comprèn la vida, ell que va eludir el destí d'aquesta manera tan absurda?
aquesta frase em va desfer. literalment. potser per això avui sentia marejos. no seria tan estrany que el meu cos tingués connexió amb la meva ment.
te comprendemos, vida
te comprendemos, vida
sembla un missatge d'horror, de fatiga, d'horror total. comprendre l'horror ha de ser horrorós. però no té perquè aportar més horror -pot aportar poesia. i la poesia és, al cap i a la fi, una altra forma d'horror (igual que la llum, tan cruel, sempre mostrant-nos-ho tot)
*
et trobaré, et trobaré a la fi del món i et trobaré perquè tu em trobaràs i llavors encendrem les espirals -espelmes- de rosa i entendrem que la vida és una, no-efímera, potser reculant -enrere-, agafar embranzida i arremetre més i més fort contra el forat del temps: contra la mola de roca pesant que no ens aixafa, però que ens omple de pols i més pols, de polsim de granit, diamant, pluma, de polsim d'espurnes de vida i de mort -de sol i de lluna: de llum i resplendor.
córrer i més córrer cap a la llum de la fi del món empeses per la tramuntana, per l'ull, per l'epicentre de la vida i de la mort: amb aquells colors infinits -diferents- i aquelles flors resseques colrades pel sol -i de tan colrades, descolorides-, i tornar enrere buscant la banya del brau -la pell de l'intrèpid-, el crit eixordidor de la plaça del diamant on algú hi passejà de nit -alta nit- en un temps perdut pel gas de la cervesa a la recerca d'un lloc tranquil, llunyà on ningú no opinés. -efectivament, només he estat un cop a la meva vida a la plaça del diamant. i fou una nit de novembre en què jo, embriagada de cervesa, intentava trobar el lloc tranquil on descansaria del meu refredat. anava amb altra gent, però, per què dir-ho?-
---
potser era llevar-se cada matí esperant veure la llum.
---
sé de què parlo i d'això escric.
--
córrer i més córrer cap a la llum de la fi del món empeses per la tramuntana, per l'ull, per l'epicentre de la vida i de la mort: amb aquells colors infinits -diferents- i aquelles flors resseques colrades pel sol -i de tan colrades, descolorides-, i tornar enrere buscant la banya del brau -la pell de l'intrèpid-, el crit eixordidor de la plaça del diamant on algú hi passejà de nit -alta nit- en un temps perdut pel gas de la cervesa a la recerca d'un lloc tranquil, llunyà on ningú no opinés. -efectivament, només he estat un cop a la meva vida a la plaça del diamant. i fou una nit de novembre en què jo, embriagada de cervesa, intentava trobar el lloc tranquil on descansaria del meu refredat. anava amb altra gent, però, per què dir-ho?-
---
potser era llevar-se cada matí esperant veure la llum.
---
sé de què parlo i d'això escric.
--
suposo que les coses acaben per no ofendre.
o potser poques coses ja m'ofenen. últimament, davant la ignomínia, ric.
no suporto, però, que em diguin què he de fer. aquesta deu ser l'última ofensa a superar. l'última riallada, la més divertida.
*
com insignificants intenten esfondrar-me, com si els fonaments de la torre fossin fets amb escuradents. hi ha tants il·lusos al món!
o potser poques coses ja m'ofenen. últimament, davant la ignomínia, ric.
no suporto, però, que em diguin què he de fer. aquesta deu ser l'última ofensa a superar. l'última riallada, la més divertida.
*
com insignificants intenten esfondrar-me, com si els fonaments de la torre fossin fets amb escuradents. hi ha tants il·lusos al món!
es pot ser nihilista davant la llum de la fi del món? davant els penya-segats amb la tramuntana més forta que hom pugui experimentar?
després, colrades pel sol banyant-nos en calces, tocant les pedres plenes d'algues, amb gent fent nudisme i gent que no, amb nens, amb gent dinant a les quatre de la tarda amb xibeques, amb un mar preciós, únic, volcànic -ple d'espurnes, com tot el que és bell.
el sol, el sol.
i la tramuntana emportant-se tot el que no paga la pena de tenir.
el silenci de la nit.
la son.
dormir nou hores i pico.
escoltar música al matí.
escriure aquí.
són coses... coses.
després, colrades pel sol banyant-nos en calces, tocant les pedres plenes d'algues, amb gent fent nudisme i gent que no, amb nens, amb gent dinant a les quatre de la tarda amb xibeques, amb un mar preciós, únic, volcànic -ple d'espurnes, com tot el que és bell.
el sol, el sol.
i la tramuntana emportant-se tot el que no paga la pena de tenir.
el silenci de la nit.
la son.
dormir nou hores i pico.
escoltar música al matí.
escriure aquí.
són coses... coses.
el mar ens xucla. primer la vista: no podem deixar de mirar quan som a dalt, baixant a les seves profunditats. després el tacte: no som els mateixos davant del mar, sota d'ell, o dins d'ell. després... nosaltres. ens ho xucla tot. ens evapora. ens mata. el mar no ens deixa sobreviure: ens atrau amb un magnetisme únic (el magnetisme d'ésser gràvid, sobre la terra, líquid i vapor -evaporat-) i ens converteix en éssers diferents...
tal és la vida que vull. jo sóc el mar, o com el mar, o potser com el mar vol que jo sigui. ens buida de la merda que portem a dins, ens treu el cansament absurd i ens sedueix a dormir amb la nit i a llevar-nos amb el sol. la llum és el mar. el mar és la llum. potser en ser mirall s'ha confós.
tal és la vida que vull. jo sóc el mar, o com el mar, o potser com el mar vol que jo sigui. ens buida de la merda que portem a dins, ens treu el cansament absurd i ens sedueix a dormir amb la nit i a llevar-nos amb el sol. la llum és el mar. el mar és la llum. potser en ser mirall s'ha confós.
