Archivos Octubre 2009
vaig anar a dormir una mica enfadada amb el món -i és que veure'n la misèria a partir de les 9 del vespre, ja pot fer que a l'hora d'anar a dormir encara estiguis enfadada-. però bé, no hi ha res com ignorar-la. o dormir i despertar-se content.
em vaig enfadar perquè voltant per aquests móns de déu vaig veure una altra revista que surt quan li dóna la gana i no promet res, demanava més diners a la gent per poder imprimir-se. la gent deu forrar-se a costa de fer revistes pel que veig. demanen diners, treuen una revista de paper de mala qualitat cada 4 o 5 mesos, desapareixen 3 mesos a l'estiu i tornen demanant calers... deuen voler que la gent pagui les seves vacances. el pitjor de tot és que la gent paga. deuen pagar per sortir a la revista.
ells tenen més de 1000 membres al grup de flickr. nosaltres 300. no ho entenc. hi ha coses que no entenc. més d'un cop he volgut esborrar-me del flickr, però no puc. al cap i al a fi ningú m'ha de treure d'on jo no vull que em treguin...
també vaig veure, precisament poc abans d'anar a dormir, com un col·laborador mediocre de la nostra revista que té un mètode molt especial perquè el publiquin: et fa la pilota fins que te'n canses i li dius d'acord, d'acord, sortiràs... li van publicar una sèrie en una revista. la que porta aquesta revista fa mesos que ens havia d'enviar fotos d'una botiga que té. nosaltres n'haguéssim fet publicitat gratuïtament a Carpaccio. però no... no les ha enviat, ni les enviarà.
tot el món fotogràfic (per sort, el món de la il·lustració és un altre) ignora Carpaccio Magazine. a totes les webs de revistes o pseudo-revistes, els links que posen d'altres webs interessants o d'altres revistes (i hi poden arribar a tenir més de 100 links) no hi és Carpaccio. el senyor de boom ens ignora repetidament, però fa sortir col·laboradors nostres a la seva web just el dia després d'haver publicat nosaltres la revista... sospitós. crec que miren Carpaccio i l'ignoren.
suposo que això són bones notícies. més que no pas males notícies. crec que es pensen que ignorant-nos faran que desapareixem o alguna cosa així... no sóc gaire partidària de la teoria de la conspiració. i està clar que entre ells no s'han dit res. només intenten ignorar-nos com si no fòssim ningú...
aquesta mateixa situació l'he viscut a classe, a la facultat, durant 4 anys. m'han ignorat quan parlava, se m'han posat al davant mentre parlava, provocant que jo quedés amagada, m'han robat literalment el lloc diverses vegades -jo hi tenia les meves coses-, m'han robat temes de treball, expressament, ui... suposo, torno a dir, que això només són bones notícies.
apa,
bon dia
i llarga vida a Carpaccio.
perquè els grans, grans serem... i mai ningú no ens podrà reduir!
emma, la que ve d'una estrella.
em vaig enfadar perquè voltant per aquests móns de déu vaig veure una altra revista que surt quan li dóna la gana i no promet res, demanava més diners a la gent per poder imprimir-se. la gent deu forrar-se a costa de fer revistes pel que veig. demanen diners, treuen una revista de paper de mala qualitat cada 4 o 5 mesos, desapareixen 3 mesos a l'estiu i tornen demanant calers... deuen voler que la gent pagui les seves vacances. el pitjor de tot és que la gent paga. deuen pagar per sortir a la revista.
ells tenen més de 1000 membres al grup de flickr. nosaltres 300. no ho entenc. hi ha coses que no entenc. més d'un cop he volgut esborrar-me del flickr, però no puc. al cap i al a fi ningú m'ha de treure d'on jo no vull que em treguin...
també vaig veure, precisament poc abans d'anar a dormir, com un col·laborador mediocre de la nostra revista que té un mètode molt especial perquè el publiquin: et fa la pilota fins que te'n canses i li dius d'acord, d'acord, sortiràs... li van publicar una sèrie en una revista. la que porta aquesta revista fa mesos que ens havia d'enviar fotos d'una botiga que té. nosaltres n'haguéssim fet publicitat gratuïtament a Carpaccio. però no... no les ha enviat, ni les enviarà.
tot el món fotogràfic (per sort, el món de la il·lustració és un altre) ignora Carpaccio Magazine. a totes les webs de revistes o pseudo-revistes, els links que posen d'altres webs interessants o d'altres revistes (i hi poden arribar a tenir més de 100 links) no hi és Carpaccio. el senyor de boom ens ignora repetidament, però fa sortir col·laboradors nostres a la seva web just el dia després d'haver publicat nosaltres la revista... sospitós. crec que miren Carpaccio i l'ignoren.
suposo que això són bones notícies. més que no pas males notícies. crec que es pensen que ignorant-nos faran que desapareixem o alguna cosa així... no sóc gaire partidària de la teoria de la conspiració. i està clar que entre ells no s'han dit res. només intenten ignorar-nos com si no fòssim ningú...
aquesta mateixa situació l'he viscut a classe, a la facultat, durant 4 anys. m'han ignorat quan parlava, se m'han posat al davant mentre parlava, provocant que jo quedés amagada, m'han robat literalment el lloc diverses vegades -jo hi tenia les meves coses-, m'han robat temes de treball, expressament, ui... suposo, torno a dir, que això només són bones notícies.
apa,
bon dia
i llarga vida a Carpaccio.
perquè els grans, grans serem... i mai ningú no ens podrà reduir!
emma, la que ve d'una estrella.
vaig anar a dormir una mica enfadada amb el món -i és que veure'n la misèria a partir de les 9 del vespre, ja pot fer que a l'hora d'anar a dormir encara estiguis enfadada-. però bé, no hi ha res com ignorar-la. o dormir i despertar-se content.
em vaig enfadar perquè voltant per aquests móns de déu vaig veure una altra revista que surt quan li dóna la gana i no promet res, demanava més diners a la gent per poder imprimir-se. la gent deu forrar-se a costa de fer revistes pel que veig. demanen diners, treuen una revista de paper de mala qualitat cada 4 o 5 mesos, desapareixen 3 mesos a l'estiu i tornen demanant calers... deuen voler que la gent pagui les seves vacances. el pitjor de tot és que la gent paga. deuen pagar per sortir a la revista.
ells tenen més de 1000 membres al grup de flickr. nosaltres 300. no ho entenc. hi ha coses que no entenc. més d'un cop he volgut esborrar-me del flickr, però no puc. al cap i al a fi ningú m'ha de treure d'on jo no vull que em treguin...
també vaig veure, precisament poc abans d'anar a dormir, com un col·laborador mediocre de la nostra revista que té un mètode molt especial perquè el publiquin: et fa la pilota fins que te'n canses i li dius d'acord, d'acord, sortiràs... li van publicar una sèrie en una revista. la que porta aquesta revista fa mesos que ens havia d'enviar fotos d'una botiga que té. nosaltres n'haguéssim fet publicitat gratuïtament a Carpaccio. però no... no les ha enviat, ni les enviarà.
tot el món fotogràfic (per sort, el món de la il·lustració és un altre) ignora Carpaccio Magazine. a totes les webs de revistes o pseudo-revistes, els links que posen d'altres webs interessants o d'altres revistes (i hi poden arribar a tenir més de 100 links) no hi és Carpaccio. el senyor de boom ens ignora repetidament, però fa sortir col·laboradors nostres a la seva web just el dia després d'haver publicat nosaltres la revista... sospitós. crec que miren Carpaccio i l'ignoren.
suposo que això són bones notícies. més que no pas males notícies. crec que es pensen que ignorant-nos faran que desapareixem o alguna cosa així... no sóc gaire partidària de la teoria de la conspiració. i està clar que entre ells no s'han dit res. només intenten ignorar-nos com si no fòssim ningú...
aquesta mateixa situació l'he viscut a classe, a la facultat, durant 4 anys. m'han ignorat quan parlava, se m'han posat al davant mentre parlava, provocant que jo quedés amagada, m'han robat literalment el lloc diverses vegades -jo hi tenia les meves coses-, m'han robat temes de treball, expressament, ui... suposo, torno a dir, que això només són bones notícies.
apa,
bon dia
i llarga vida a Carpaccio.
perquè els grans, grans serem... i mai ningú no ens podrà reduir!
emma, la que ve d'una estrella.
em vaig enfadar perquè voltant per aquests móns de déu vaig veure una altra revista que surt quan li dóna la gana i no promet res, demanava més diners a la gent per poder imprimir-se. la gent deu forrar-se a costa de fer revistes pel que veig. demanen diners, treuen una revista de paper de mala qualitat cada 4 o 5 mesos, desapareixen 3 mesos a l'estiu i tornen demanant calers... deuen voler que la gent pagui les seves vacances. el pitjor de tot és que la gent paga. deuen pagar per sortir a la revista.
ells tenen més de 1000 membres al grup de flickr. nosaltres 300. no ho entenc. hi ha coses que no entenc. més d'un cop he volgut esborrar-me del flickr, però no puc. al cap i al a fi ningú m'ha de treure d'on jo no vull que em treguin...
també vaig veure, precisament poc abans d'anar a dormir, com un col·laborador mediocre de la nostra revista que té un mètode molt especial perquè el publiquin: et fa la pilota fins que te'n canses i li dius d'acord, d'acord, sortiràs... li van publicar una sèrie en una revista. la que porta aquesta revista fa mesos que ens havia d'enviar fotos d'una botiga que té. nosaltres n'haguéssim fet publicitat gratuïtament a Carpaccio. però no... no les ha enviat, ni les enviarà.
tot el món fotogràfic (per sort, el món de la il·lustració és un altre) ignora Carpaccio Magazine. a totes les webs de revistes o pseudo-revistes, els links que posen d'altres webs interessants o d'altres revistes (i hi poden arribar a tenir més de 100 links) no hi és Carpaccio. el senyor de boom ens ignora repetidament, però fa sortir col·laboradors nostres a la seva web just el dia després d'haver publicat nosaltres la revista... sospitós. crec que miren Carpaccio i l'ignoren.
suposo que això són bones notícies. més que no pas males notícies. crec que es pensen que ignorant-nos faran que desapareixem o alguna cosa així... no sóc gaire partidària de la teoria de la conspiració. i està clar que entre ells no s'han dit res. només intenten ignorar-nos com si no fòssim ningú...
aquesta mateixa situació l'he viscut a classe, a la facultat, durant 4 anys. m'han ignorat quan parlava, se m'han posat al davant mentre parlava, provocant que jo quedés amagada, m'han robat literalment el lloc diverses vegades -jo hi tenia les meves coses-, m'han robat temes de treball, expressament, ui... suposo, torno a dir, que això només són bones notícies.
apa,
bon dia
i llarga vida a Carpaccio.
perquè els grans, grans serem... i mai ningú no ens podrà reduir!
emma, la que ve d'una estrella.
ahir vaig rebre un e-mail d'una fantàstica-coneguda-recolzada revista que porta una noia de l'edat de la maria -és a dir, un any menys que jo-. en nom de la revista, aquesta noia demanava diners. i si li dones més de 50$ abans del 15 de novembre et regala una bosseta amb el logo de la revista serigrafiat (la bosseta, no cal dir-ho, li haurà costat 1 euro. o menys). diu que no pot pagar tots els gastos derivats de la revista (?? que deuen ser, és clar, cubates a punta pala).
això dels gastos, ho explico: ella ja va rebre donacions (uns 2000$) abans de fer la revista. després va poder fer-la sense problemes. tiratge de 1000 exemplars. bona distribució. això sí, una revista més o menys igual d'extensa que Carpaccio i la venia per 25$ tot i les subvencions que va rebre!! va vendre tots els exemplars. la pregunta és: amb els 25$ és evident que ha recuperat els diners que ja li van donar. com és que ara en demana més?
vaig agafar tal emprenyada (em vaig ofendre), que em vaig esborrar de la llista de correu. hi ha coses que no vull ni llegir. nosaltres, a part de perdre diners cada cop que imprimim la revista (és una cosa que tenim ben assumida), no hi volem guanyar diners. no, no. si aconseguim patrocinadors i/o subvencions, l'únic que volem és poder abaixar el preu de la revista, recuperar tots els diners invertits i poder-ne fer unes miques més per poder reinvertir en la revista.
tenim sort de la gent que ens compra la revista. no es queixen del preu, ni de l'elevat preu de correus, ni de res. compren i punt. hi ha col·laboradors que demanen un exemplar sense haver-lo de pagar, però quan els diem que no és possible, ho entenen perfectament.
ja m'he desfogat....
això dels gastos, ho explico: ella ja va rebre donacions (uns 2000$) abans de fer la revista. després va poder fer-la sense problemes. tiratge de 1000 exemplars. bona distribució. això sí, una revista més o menys igual d'extensa que Carpaccio i la venia per 25$ tot i les subvencions que va rebre!! va vendre tots els exemplars. la pregunta és: amb els 25$ és evident que ha recuperat els diners que ja li van donar. com és que ara en demana més?
vaig agafar tal emprenyada (em vaig ofendre), que em vaig esborrar de la llista de correu. hi ha coses que no vull ni llegir. nosaltres, a part de perdre diners cada cop que imprimim la revista (és una cosa que tenim ben assumida), no hi volem guanyar diners. no, no. si aconseguim patrocinadors i/o subvencions, l'únic que volem és poder abaixar el preu de la revista, recuperar tots els diners invertits i poder-ne fer unes miques més per poder reinvertir en la revista.
tenim sort de la gent que ens compra la revista. no es queixen del preu, ni de l'elevat preu de correus, ni de res. compren i punt. hi ha col·laboradors que demanen un exemplar sense haver-lo de pagar, però quan els diem que no és possible, ho entenen perfectament.
ja m'he desfogat....
avui el nostre primer kebab florentí. al costat de casa, a més. aquelles coses que no veus fins que les veus. i que pots tardar tres setmanes en veure.
demà ens arreglen la caldaia. avui m'he rentat el cap fent bullir aigua en una olla. fotos al blog de la maria: http://www.florssalvatges.net/maria
avui també borges, llegir. rilke una bona estona. recito per la maria. només així entenc què dic, què llegeixo.
ahir escriure fins tard. parlar fins tard. la febre adolescent marxa del meu cap... la raó s'imposa. tornaré a ser nena,
solitària,
sí.
ara parlo amb la maria (declasse). els de classe estan fatal de la xota, com sempre. i jo tinc ganes de revenja personal. aquestes coses no les hauria d'escriure aquí, perquè això és un diari privat i de caràcter anònim. així que declaro de nou la ficció d'aquestes lletres que escric aquí de tant en tant. res existeix!!
demà ens arreglen la caldaia. avui m'he rentat el cap fent bullir aigua en una olla. fotos al blog de la maria: http://www.florssalvatges.net/maria
avui també borges, llegir. rilke una bona estona. recito per la maria. només així entenc què dic, què llegeixo.
ahir escriure fins tard. parlar fins tard. la febre adolescent marxa del meu cap... la raó s'imposa. tornaré a ser nena,
solitària,
sí.
ara parlo amb la maria (declasse). els de classe estan fatal de la xota, com sempre. i jo tinc ganes de revenja personal. aquestes coses no les hauria d'escriure aquí, perquè això és un diari privat i de caràcter anònim. així que declaro de nou la ficció d'aquestes lletres que escric aquí de tant en tant. res existeix!!
centrar, descentrar: trobo a faltar el llibre d'andreu vidal
un diccionari (català)
i un barret pel cap.
un diccionari (català)
i un barret pel cap.
feia dies que no entonava l'eulogy for evolution, aquell 0040 i més números que no comprenc què volen dir. no cal comprendre res, suposo, només escoltar. i mentre escolto no puc evitar d'escriure. no puc parar. sento els sorolls del carrer. noto el to taronja pàlid d'aquesta llum d'aquesta habitació florentina, via san gallo número 12, dins de muralla, la tele engegada: m'agrada i, a més, s'hi veuen gossos i els gossos m'agraden molt. la fregona a prop meu. ampolles d'aigua. el dibuix de la maria. dues vaques a la paret. un arc de sant martí que només funciona quan hi ha llum.
24 d'octubre de 2009. tot un any per haver-m'hi pensat. una cançó no escoltada el primer dia de l'any. la decisió de passar el cap d'any aquí, a florència, davant del duomo.
**
em perdo en els racons que sé que no he vist. una plaça a santa croce. nens i gossos. florència mai s'acaba. els caps de setmana és inhabitable. no s'hi pot caminar. normalment camino pel carrer insultant la gent. xoquen amb mi -tot i que jo m'aparto-, em fan mal amb el que porten a la mà i jo dic: "gilipolles". no he après a caminar per florència. i crec que mai m'hi acostumaré. és com qui va a islàndia a viure i arriba l'hivern i ha de viure al fons del pou on la llum no hi arriba. o s'hi acostuma des del primer moment o nanai de la xina. mai, mai podrà.
per sort el clima hi acompanya. el clima, la maria, els llibres -paul celan ve amb mi-. vaig comprar més llibres a la central l'altre dia. no vaig poder-ho evitar. me'ls enviaran aquí. els regals que he comprat a la maria pel seu aniversari -que no sap quins són- també ens acompanyaran força. un regal que sí que sap què és: les triplettes de belleville, "collector's edition". en francès. espero entendre les coses.
veig a la tele que parlen de l'"orario solare". això deu ser, si no vaig errada, que canvien l'hora. recordo que sempre la canviaven la penúltima setmana abans de plegar de la feina i que, fins i tot, un any vaig arribar tard perquè vaig canviar l'hora un dia abans del compte, per la por que em feia no recordar que havia de canviar l'hora quan ho havia de fer.
si canvien l'hora vol dir que es farà fosc més aviat. això, com cada any, és força depriment. se'ns emporten el sol, la llum: les hores. el dia.
**
24 d'octubre de 2009. tot un any per haver-m'hi pensat. una cançó no escoltada el primer dia de l'any. la decisió de passar el cap d'any aquí, a florència, davant del duomo.
**
em perdo en els racons que sé que no he vist. una plaça a santa croce. nens i gossos. florència mai s'acaba. els caps de setmana és inhabitable. no s'hi pot caminar. normalment camino pel carrer insultant la gent. xoquen amb mi -tot i que jo m'aparto-, em fan mal amb el que porten a la mà i jo dic: "gilipolles". no he après a caminar per florència. i crec que mai m'hi acostumaré. és com qui va a islàndia a viure i arriba l'hivern i ha de viure al fons del pou on la llum no hi arriba. o s'hi acostuma des del primer moment o nanai de la xina. mai, mai podrà.
per sort el clima hi acompanya. el clima, la maria, els llibres -paul celan ve amb mi-. vaig comprar més llibres a la central l'altre dia. no vaig poder-ho evitar. me'ls enviaran aquí. els regals que he comprat a la maria pel seu aniversari -que no sap quins són- també ens acompanyaran força. un regal que sí que sap què és: les triplettes de belleville, "collector's edition". en francès. espero entendre les coses.
veig a la tele que parlen de l'"orario solare". això deu ser, si no vaig errada, que canvien l'hora. recordo que sempre la canviaven la penúltima setmana abans de plegar de la feina i que, fins i tot, un any vaig arribar tard perquè vaig canviar l'hora un dia abans del compte, per la por que em feia no recordar que havia de canviar l'hora quan ho havia de fer.
si canvien l'hora vol dir que es farà fosc més aviat. això, com cada any, és força depriment. se'ns emporten el sol, la llum: les hores. el dia.
**
buit de significat. i ni tan sols és que tinguin forma. això són les escoles. creadors de mediocres.
miro la web de humble arts foundation i l'únic que se m'acut dir és: sí, enginy. i s'assembla tant a les escoles. et demanen enginy, enginy per sobre de tot. però l'enginy sol ser buit. com el club de la comèdia. riure una estona. però no dius res. com a molt expresses l'enginy. però enginy per enginy: estupidesa. en diuen projectes, en diuen... miro les webs per buscar col·laboradors i totes em fan fàstic. totes em diuen res! però tots han rebut un bfa en fotografia o un com en vulguis dir. no puc trobar col·laboradors d'aquesta manera. no diuen res. una revista plena d'imatges com aquestes seria una revista plena de "ah, jaja" "ah, jaja" "ah, jaja", però no diria res. no diria res. i això és el que passa quan li demanes a algú que no té res a dir, que digui alguna cosa. quan institucionalment, quan per via de l'"educació", l'obligues: l'obligues. ell mateix s'hi ha obligat, és clar: de fet ell mateix s'ha apuntat a estudiar. però noi, no tens res, res a dir. tot és fastigós. només t'imagino a casa teva intentant imaginar coses rares, estranyes, enginyoses. diferents. diferents? al final tots sou iguals. em recorda a mi mateixa a olot intentant ves a saber què. al final ho vaig aconseguir, em va costar. però i què? no sé perquè exactament.
* hores després.
deu ser ben empordanès aquest sentiment de gravitat i ingravitat. hi ha un festival empordanès que es diu ingràvid. i jo, als meus poemes, no puc parar d'esmentar les coses gràvides i ingràvides. la tramuntana, potser.
que ens deixa ingràvids: volàtils. volant pel cel, volant i volant. quina por, la tramuntana. quines ganes. quina força. quin descans, també.
*
parlava de la poca substància de les coses. però és normal aquesta insubstància. és normal! fins i tot desitjable. si el "geni" (dosis de geni) no es concentrés de manera absurda en poques persones i es repartís a parts iguals... tots seríem igual d'artistes, igual de poetes, igual... i no sé si seria bo o no. seria estrany, més aviat. el món no és fet d'aquesta manera.
*
fa temps que vull fer una revista. no la de carpaccio magazine, que ja està en dansa, ben feliç. ben maca! cada dia més (tot i que el número 7 és una mica fluixet per culpa d'aquest trasllat a florència). em refereixo a una revista de poesia. però no puc. alguna cosa m'atura i em supera: la por. tinc por d'alguna cosa que no sabria ni dir què és. o potser sí: tinc por de no saber-ho fer. és absurd, és clar, després de fer carpaccio i de l'èxit que està tenint i de l'"èxit" de vendes (almenys no quedar-nos revistes en stock).
*
la part de mi que té por apel·la a coses com: ja n'hi ha, de revistes. la vella escola és vella (m'encanta la vella escola). les que hi ha no es venen... bla, bla, bla.i bla, bla, bla... infinits bla, bla, bla.
*
em poso a estudiar alemany i quan m'avorreixo de les frases senzilles miro el llibre de paul celan i tradueixo coses. fins i tot em vaig posar a -intentar- traduir un poema de nelly sachs. el cas és que aquests dos versos de paul celan m'encanten i... m'atreviré a posar-ne la "meva" humil traducció:
"Das Namengeben hat eine Ende
über dich werf ich mein Schicksal"
Donar nom té un final
sobre teu llenço el meu destí.
si no els enteneu a la primera, llegiu-los i rellegiu-los. com deia Paul Celan, la manera d'entendre els seus poemes és rellegint-los sense parar. ell, de fet, no estava d'acord amb l'adjectiu que alguns li posaven: hermenèutic.
penseu també en la bíblia. donar nom. un final. un destí. jo dono nom. o penseu també en la poesia que és, de fet, donar nom. compromís. escriuria més, però, ho he de confessar: em fa vergonya. aquestes coses, fora de l'àmbit acadèmic, em fan vergonya. diria que em sembla que no sóc ningú, que no sóc cap veu, per dir coses sobre paul celan, per interpretar-lo: per donar la meva opinió. aquest és un dels motius pels quals no m'atreveixo a fer una revista literària: qui sóc jo? és clar que, a cinquè de carrera, hauria de tenir al cap ja que s'apropa l'abisme de no tenir ningú que posi nota. que aprovi: que em doni permís, llicència. pensant-hi bé: seré llicenciada... però en filosofia, és clar. la filologia la vaig deixar enrere (tot i que sempre m'he considerat més propera a la filologia que no pas a la filosofia).
*
sí, sí, cinquè. aquest any acabaré la carrera. tampoc m'atreveixo a dir això perquè sempre penso que tinc possibilitats de no aprovar. tot i que suposo que no gaires. perquè al segon quadrimestre aniré a classe (això és el que tinc pensat) i... vaja, tindré temps. no crec que suspengui res. més perillosa era -sense jo saber-ho- l'assignatura de Schopenhauer: i ella li vaig donar la responsabilitat de tenir beca aquest any o no -encara em fa por saber això.
*
miro la web de humble arts foundation i l'únic que se m'acut dir és: sí, enginy. i s'assembla tant a les escoles. et demanen enginy, enginy per sobre de tot. però l'enginy sol ser buit. com el club de la comèdia. riure una estona. però no dius res. com a molt expresses l'enginy. però enginy per enginy: estupidesa. en diuen projectes, en diuen... miro les webs per buscar col·laboradors i totes em fan fàstic. totes em diuen res! però tots han rebut un bfa en fotografia o un com en vulguis dir. no puc trobar col·laboradors d'aquesta manera. no diuen res. una revista plena d'imatges com aquestes seria una revista plena de "ah, jaja" "ah, jaja" "ah, jaja", però no diria res. no diria res. i això és el que passa quan li demanes a algú que no té res a dir, que digui alguna cosa. quan institucionalment, quan per via de l'"educació", l'obligues: l'obligues. ell mateix s'hi ha obligat, és clar: de fet ell mateix s'ha apuntat a estudiar. però noi, no tens res, res a dir. tot és fastigós. només t'imagino a casa teva intentant imaginar coses rares, estranyes, enginyoses. diferents. diferents? al final tots sou iguals. em recorda a mi mateixa a olot intentant ves a saber què. al final ho vaig aconseguir, em va costar. però i què? no sé perquè exactament.
* hores després.
deu ser ben empordanès aquest sentiment de gravitat i ingravitat. hi ha un festival empordanès que es diu ingràvid. i jo, als meus poemes, no puc parar d'esmentar les coses gràvides i ingràvides. la tramuntana, potser.
que ens deixa ingràvids: volàtils. volant pel cel, volant i volant. quina por, la tramuntana. quines ganes. quina força. quin descans, també.
*
parlava de la poca substància de les coses. però és normal aquesta insubstància. és normal! fins i tot desitjable. si el "geni" (dosis de geni) no es concentrés de manera absurda en poques persones i es repartís a parts iguals... tots seríem igual d'artistes, igual de poetes, igual... i no sé si seria bo o no. seria estrany, més aviat. el món no és fet d'aquesta manera.
*
fa temps que vull fer una revista. no la de carpaccio magazine, que ja està en dansa, ben feliç. ben maca! cada dia més (tot i que el número 7 és una mica fluixet per culpa d'aquest trasllat a florència). em refereixo a una revista de poesia. però no puc. alguna cosa m'atura i em supera: la por. tinc por d'alguna cosa que no sabria ni dir què és. o potser sí: tinc por de no saber-ho fer. és absurd, és clar, després de fer carpaccio i de l'èxit que està tenint i de l'"èxit" de vendes (almenys no quedar-nos revistes en stock).
*
la part de mi que té por apel·la a coses com: ja n'hi ha, de revistes. la vella escola és vella (m'encanta la vella escola). les que hi ha no es venen... bla, bla, bla.i bla, bla, bla... infinits bla, bla, bla.
*
em poso a estudiar alemany i quan m'avorreixo de les frases senzilles miro el llibre de paul celan i tradueixo coses. fins i tot em vaig posar a -intentar- traduir un poema de nelly sachs. el cas és que aquests dos versos de paul celan m'encanten i... m'atreviré a posar-ne la "meva" humil traducció:
"Das Namengeben hat eine Ende
über dich werf ich mein Schicksal"
Donar nom té un final
sobre teu llenço el meu destí.
si no els enteneu a la primera, llegiu-los i rellegiu-los. com deia Paul Celan, la manera d'entendre els seus poemes és rellegint-los sense parar. ell, de fet, no estava d'acord amb l'adjectiu que alguns li posaven: hermenèutic.
penseu també en la bíblia. donar nom. un final. un destí. jo dono nom. o penseu també en la poesia que és, de fet, donar nom. compromís. escriuria més, però, ho he de confessar: em fa vergonya. aquestes coses, fora de l'àmbit acadèmic, em fan vergonya. diria que em sembla que no sóc ningú, que no sóc cap veu, per dir coses sobre paul celan, per interpretar-lo: per donar la meva opinió. aquest és un dels motius pels quals no m'atreveixo a fer una revista literària: qui sóc jo? és clar que, a cinquè de carrera, hauria de tenir al cap ja que s'apropa l'abisme de no tenir ningú que posi nota. que aprovi: que em doni permís, llicència. pensant-hi bé: seré llicenciada... però en filosofia, és clar. la filologia la vaig deixar enrere (tot i que sempre m'he considerat més propera a la filologia que no pas a la filosofia).
*
sí, sí, cinquè. aquest any acabaré la carrera. tampoc m'atreveixo a dir això perquè sempre penso que tinc possibilitats de no aprovar. tot i que suposo que no gaires. perquè al segon quadrimestre aniré a classe (això és el que tinc pensat) i... vaja, tindré temps. no crec que suspengui res. més perillosa era -sense jo saber-ho- l'assignatura de Schopenhauer: i ella li vaig donar la responsabilitat de tenir beca aquest any o no -encara em fa por saber això.
*
deu ser que cauen les fulles. que l'spotify no va. que ha tornat la fred. que les cançons canten.
dir alguna cosa en aquest blog.
sort que la maria escriu cròniques florentines. perquè si fos per mi, poc en quedaria d'això! els dies passen. no és que passin sols o perquè sí. passen perquè els fem passar. però alguna cosa llunyana em ve de ben a prop.
no m'acostumo a sentir persones caminar per les escales del pis. em sembla que són dins de casa o que hi volen entrar! no m'acostumo, tampoc, a ser atropellada per tots els vianants de florència. són coses estranyes que et fan adonar de com en pot arribar a ser de diferent un altre país, una altra ciutat, un altre riu.
però no un altre clima. perquè de moment s'assembla molt. avui tramuntana. la mateixa fred.
no veig el polsim. ara només la pols. entrava per la finestra fins fa dos dies. ara només entra fred! la gent continua al carrer. al grec han posat estufes. avui hem anat al festival della creatività. ahir també. confusió de dates. patrick wolf no hi era, i mira que a mi em venia bé d'escoltar llobatons. però un altre dia serà: potser en un altre lloc.
a dins: unes ganes de no sé què diria jo. ara és època de confusió. per això no escric aquí. perquè tot el que escriuria seria esborrat i ja faig prou esforç ara mateix... per omplir unes quantes línies i quedar bé amb el mi d'un futur.
dir alguna cosa en aquest blog.
sort que la maria escriu cròniques florentines. perquè si fos per mi, poc en quedaria d'això! els dies passen. no és que passin sols o perquè sí. passen perquè els fem passar. però alguna cosa llunyana em ve de ben a prop.
no m'acostumo a sentir persones caminar per les escales del pis. em sembla que són dins de casa o que hi volen entrar! no m'acostumo, tampoc, a ser atropellada per tots els vianants de florència. són coses estranyes que et fan adonar de com en pot arribar a ser de diferent un altre país, una altra ciutat, un altre riu.
però no un altre clima. perquè de moment s'assembla molt. avui tramuntana. la mateixa fred.
no veig el polsim. ara només la pols. entrava per la finestra fins fa dos dies. ara només entra fred! la gent continua al carrer. al grec han posat estufes. avui hem anat al festival della creatività. ahir també. confusió de dates. patrick wolf no hi era, i mira que a mi em venia bé d'escoltar llobatons. però un altre dia serà: potser en un altre lloc.
a dins: unes ganes de no sé què diria jo. ara és època de confusió. per això no escric aquí. perquè tot el que escriuria seria esborrat i ja faig prou esforç ara mateix... per omplir unes quantes línies i quedar bé amb el mi d'un futur.
les quatre de la tarda del dos d'octubre del 2009. som a florència. parant el vent davant les dues finestres que ens han tocat (un bé de déu), grans i formoses. donen a mestral (ho comprovaré quan tingui la brúixola que la maria es va deixar a la bisbal). al matí hi ha llum i, a la tarda, encara més. la llum de la tarda no ve directa, sinó que ve de cantó.
l'edifici és vell. no sabria, però, situar-lo en el temps (no hi entenc). som al primer pis. just a sota del nostre pis hi ha un restaurant grec. a la nit posen música (dedueixo que ballen) i fan molt de xivarri. res que no es pugui arreglar amb taps per les orelles! a l'esquerre del nostre edifici (en el qual hi ha 4 apartaments diferents) hi ha la facultat de geografia i història. amb una biblioteca que només obre de 09.00 a 12.00 i uns cafès de màquina boníssims a 0.35e. davant el nostre edifici hi ha una esglèsia. l'estan restaurant. a la dreta de l'edifici hi ha un altre edifici i, després, un departament de l'exèrcit (no he llegit què era). el nostre barri, santa croce, és ple de cotxes, bicis, motos i gent. hi ha molts estudiants (les facultats són per aquí).
en teoria ens havien de donar el pis net, però estava tan brut que feia fàstic entrar-hi! ahir vam estar tot el dia netejant. avui també. la cuina ja és més decent. el menjador-sala d'estar també.
els mosquits se't mengen a les nits i als supers només hi trobem les pastilles matamosquits, però no hi trobem l'aparell on s'hi posa la pastilla. esperem trobar-ne abans que torni a ser de nit, perquè sinó tornarem a passar una nit ben... puta!
fa calor. ahir va ploure una mica (molt poc).
l'edifici és vell. no sabria, però, situar-lo en el temps (no hi entenc). som al primer pis. just a sota del nostre pis hi ha un restaurant grec. a la nit posen música (dedueixo que ballen) i fan molt de xivarri. res que no es pugui arreglar amb taps per les orelles! a l'esquerre del nostre edifici (en el qual hi ha 4 apartaments diferents) hi ha la facultat de geografia i història. amb una biblioteca que només obre de 09.00 a 12.00 i uns cafès de màquina boníssims a 0.35e. davant el nostre edifici hi ha una esglèsia. l'estan restaurant. a la dreta de l'edifici hi ha un altre edifici i, després, un departament de l'exèrcit (no he llegit què era). el nostre barri, santa croce, és ple de cotxes, bicis, motos i gent. hi ha molts estudiants (les facultats són per aquí).
en teoria ens havien de donar el pis net, però estava tan brut que feia fàstic entrar-hi! ahir vam estar tot el dia netejant. avui també. la cuina ja és més decent. el menjador-sala d'estar també.
els mosquits se't mengen a les nits i als supers només hi trobem les pastilles matamosquits, però no hi trobem l'aparell on s'hi posa la pastilla. esperem trobar-ne abans que torni a ser de nit, perquè sinó tornarem a passar una nit ben... puta!
fa calor. ahir va ploure una mica (molt poc).
