Archivos Noviembre 2009
*
m'agrada ser-hi
m'agrada ser-hi
*
el mes de novembre és un mes màgic, definitivament.
deu ser, diu la maria, que l'estiu s'ha acabat i ens hem de preparar pel nou any (per a nosaltres l'any acaba al juny, després hi ha un descans de tres mesos en què no hi ha any pròpiament dit, i al setembre comença un any nou. aquesta manera d'entendre el temps ens ve d'anar a l'escola... però encara que ja no hi anem i que, de fet, per nosaltres l'estiu signifiqui treballar, continuem pensant això)...
sí, sí, aquest any, el 2009, és ja en vies d'extinció. queden moltes coses per fer encara, és clar. com lliurar treballs a la Universitat, publicar encara una revista més, el número #9: "Every angel is terrible" i una guia més, la número 3, com a resum dels números #7, #8 i #9... sí, sí, però això, en realitat, ja és poca feina: és rutina. ahir vaig enviar 17 e-mails a col·laboradors de la revista. en buscava pel número #10. serà un número fantàstic. diria que com tots, però potser més! si em contesten, és clar.
les coses es gesten dins nostre. alguna cosa així com tenir un fill. les coses creixen i creixen i creixen fins que exploten. no hi ha fi, ni pausa, ni principi, tot és un continu. jo ja m'entenc. hi ha coses que no vull escriure aquí, coses que vull que romanguin en secret fins que passin de veritat, coses que... millor creuar els dits!
deu ser, diu la maria, que l'estiu s'ha acabat i ens hem de preparar pel nou any (per a nosaltres l'any acaba al juny, després hi ha un descans de tres mesos en què no hi ha any pròpiament dit, i al setembre comença un any nou. aquesta manera d'entendre el temps ens ve d'anar a l'escola... però encara que ja no hi anem i que, de fet, per nosaltres l'estiu signifiqui treballar, continuem pensant això)...
sí, sí, aquest any, el 2009, és ja en vies d'extinció. queden moltes coses per fer encara, és clar. com lliurar treballs a la Universitat, publicar encara una revista més, el número #9: "Every angel is terrible" i una guia més, la número 3, com a resum dels números #7, #8 i #9... sí, sí, però això, en realitat, ja és poca feina: és rutina. ahir vaig enviar 17 e-mails a col·laboradors de la revista. en buscava pel número #10. serà un número fantàstic. diria que com tots, però potser més! si em contesten, és clar.
les coses es gesten dins nostre. alguna cosa així com tenir un fill. les coses creixen i creixen i creixen fins que exploten. no hi ha fi, ni pausa, ni principi, tot és un continu. jo ja m'entenc. hi ha coses que no vull escriure aquí, coses que vull que romanguin en secret fins que passin de veritat, coses que... millor creuar els dits!
definitivament no puc escriure aquí. alguna cosa m'ho impedeix. alguna cosa molt gran. una nosa. una nàusea no, és clar, o potser sí. sento nàusees? per què? per qui? es poden sentir per algú? les coses? les persones? què farem, qui serem? quina!
no puc escriure aquí es com si ja no sabés què escriure, no no és què perquè tinc molts quès per escriure, simplement és que no sé com com com fer-m'ho per dir el que vull dir sense que sembli que vull dir alguna altra cosa, només busco la manera adequada, el camí adequat, allò que es pot fer, sí, no és autocensura: l'error és pensar-ho, com quan era adolescent i creia que tot ho era, no es tracta d'això, però quin sentit té parlar si el que dic no pot ser repetit als quatre vents? no té sentit, no en tindria, per molt humil i breu que acabi essent el que dic ha de ser quelcom de bo, quelcom amb algun sentit encaara que aquest no es pugui copsar al primer moment, ha de ser alguna cosa
existent
vertadera
i no puc!
ara no puc!
no puc escriure aquí es com si ja no sabés què escriure, no no és què perquè tinc molts quès per escriure, simplement és que no sé com com com fer-m'ho per dir el que vull dir sense que sembli que vull dir alguna altra cosa, només busco la manera adequada, el camí adequat, allò que es pot fer, sí, no és autocensura: l'error és pensar-ho, com quan era adolescent i creia que tot ho era, no es tracta d'això, però quin sentit té parlar si el que dic no pot ser repetit als quatre vents? no té sentit, no en tindria, per molt humil i breu que acabi essent el que dic ha de ser quelcom de bo, quelcom amb algun sentit encaara que aquest no es pugui copsar al primer moment, ha de ser alguna cosa
existent
vertadera
i no puc!
ara no puc!
si les coses no canvien, he de dir que hem trobat títol pel nostre Gran Projecte que ens convertirà en Grans persones (que ja ho som, és clar, però ho serem públicament).
aquest Projecte no té res a veure amb la revista. per sort no som castrades. i fem coses a part de la revista. si no féssim res més ploraríem de nostàlgia: com ens ho faríem? anem avançant pel nostre camí de formiguetes. camí inexplicable i llunyà - lontano - de la quotidianitat que no sé pas qui però algú ens volia imposar: com anar a classe cada dia, estudiar història de l'art només perquè sí i aquestes coses que fa la gent (atenció: no faig referència a la teta), es veu que nosaltres som lliures,
no,
però sense recança, és clar. la recança és aquell sentiment que em diu que he de tornar a la normalitat, que no faig res bé. però jo sé que sí i només tinc por de deixar de fer les coses bé, de fer-les malament. però em sembla que mai les he fet malament, les coses: però sempre he tingut por. són coses que solen passar. no puc fer-hi res. els excessos em fan por però la meva vida és un gran excés. què hi podria fer. canviar no.
abans parlava dels quinze anys. recordo l'intercanvi amb nenes estúpides que vaig fer fa anys. em van deixar tancada a una habitació sense gaire sortida possible un 23 d'abril del 2001. jo volia sortir, però no podia. tots els meus amics eren fora: jo no. jo tancada a frança en una habitació. vaig escriure coses molt rares aquell dia. tancada a frança en una casa enmig de la muntanya de a auvergne... recordo que m'escrivia missatges. sms. sort dels sms. i llegia, llegia molt, però era tot molt avorrit. i em feia por aquella casa perquè quan anava al lavabo havia de passar per l'habitació de la francesa i després pujar unes escales de cargol, tot de fusta, aquella casa en realitat tenia forma de vaixell, era un vaixell a sobre d'una muntanya en un poble on només hi havia 6 llars, i quan pujava les escales de cargol el gos s'espantava, una mena de galgo, i pujava sobre meu i em volia tirar... i jo em posava nerviosa. i així va ser com només arribar vaig oferir-los un bisbalenc de la bisbal. una pasta molt bona amb cabell d'àngel i jo no en vaig voler per postres i vaig pensar que pensarien que els volia enverinar perquè jo no volia menjar el menjar que vaig oferir-los. cal dir que la gent anava a aquest viatge amb moltes ampolles d'oli. gran regal pels francesos.
a mi els francesos no em donaven esmorzar. a l'altra gent sí. ni dinar. així és com jo havia d'estar-me unes quinze hores sense menjar (perquè allà sopen molt aviat). havia d'esperar que les meves companyes em donessin dels seus esmorzars i dinars... si no hagués estat per aquest tipus de solidaritat i per les coses comprades a l'autopista no hagués sobreviscut perquè hagués preferit morir-me abans que demanar menjar a aquella família estranya. de fet, un dia em van portar a veure la mtv en una habitació falsa: allà no hi havia habitacions, tot era com un loft, el cas és que em va venir un atac de tos d'uns 20 minuts i allà ningú no em donava ni aigua ni caramels, res de res. jo em moria de vergonya. tot em feia vergonya i por. era molt estrany!
i els meus companys de classe només fumaven porros. porros i més porros. i els francesos també. de fet, quan els francesos van venir a la bisbal els pares dels francesos es van queixar perquè els seus nens havien sigut pervertits pels bisbalencs. cosa que no m'estranya perquè vam quedar un dimecres (amb quinze anys) per anar a un bar asquerós de la bisbal i allà tothom bevia cubates. jo no entenia res de res. jo no vaig beure fins els 17 anys i mai vaig beure un dimecres, déu meu! el cas és que
a frança tots follaven amb tots. realment no follaven perquè eren nens petits i no haguessin sabut on fer-ho. va haver-hi un moment que vaig mirar al meu voltant i hi havia 25 francesos/franceses fent-se petons d'uns 20 minuts sense respirar -no exagero- amb 25 bisbalencs/bisbalenques (també hi havia gent de torroella i la tallada d'empordà), el cas és que aquests nens i nenes no feien res més que petonejar-se. jo estava amb unes noies de la bisbal i també de la tallada, algunes tenien nòvio i les altres flipaven, com jo. vam apoderar-nos de la sala de ball i jo, que portava a sobre uns 40 cds (tampoc exagero) perquè en aquella època escoltava molta música, vaig posar al CD red hot chili peppers i vam estar ballant una estona
després, tot ho he de dir, un francès em va dir lletja. no és que jo sabés gaire francès, però a ell sí que el vaig entendre. perfectament. tot plegat va ser molt estrany, molt repetible, també.
aquest Projecte no té res a veure amb la revista. per sort no som castrades. i fem coses a part de la revista. si no féssim res més ploraríem de nostàlgia: com ens ho faríem? anem avançant pel nostre camí de formiguetes. camí inexplicable i llunyà - lontano - de la quotidianitat que no sé pas qui però algú ens volia imposar: com anar a classe cada dia, estudiar història de l'art només perquè sí i aquestes coses que fa la gent (atenció: no faig referència a la teta), es veu que nosaltres som lliures,
no,
però sense recança, és clar. la recança és aquell sentiment que em diu que he de tornar a la normalitat, que no faig res bé. però jo sé que sí i només tinc por de deixar de fer les coses bé, de fer-les malament. però em sembla que mai les he fet malament, les coses: però sempre he tingut por. són coses que solen passar. no puc fer-hi res. els excessos em fan por però la meva vida és un gran excés. què hi podria fer. canviar no.
abans parlava dels quinze anys. recordo l'intercanvi amb nenes estúpides que vaig fer fa anys. em van deixar tancada a una habitació sense gaire sortida possible un 23 d'abril del 2001. jo volia sortir, però no podia. tots els meus amics eren fora: jo no. jo tancada a frança en una habitació. vaig escriure coses molt rares aquell dia. tancada a frança en una casa enmig de la muntanya de a auvergne... recordo que m'escrivia missatges. sms. sort dels sms. i llegia, llegia molt, però era tot molt avorrit. i em feia por aquella casa perquè quan anava al lavabo havia de passar per l'habitació de la francesa i després pujar unes escales de cargol, tot de fusta, aquella casa en realitat tenia forma de vaixell, era un vaixell a sobre d'una muntanya en un poble on només hi havia 6 llars, i quan pujava les escales de cargol el gos s'espantava, una mena de galgo, i pujava sobre meu i em volia tirar... i jo em posava nerviosa. i així va ser com només arribar vaig oferir-los un bisbalenc de la bisbal. una pasta molt bona amb cabell d'àngel i jo no en vaig voler per postres i vaig pensar que pensarien que els volia enverinar perquè jo no volia menjar el menjar que vaig oferir-los. cal dir que la gent anava a aquest viatge amb moltes ampolles d'oli. gran regal pels francesos.
a mi els francesos no em donaven esmorzar. a l'altra gent sí. ni dinar. així és com jo havia d'estar-me unes quinze hores sense menjar (perquè allà sopen molt aviat). havia d'esperar que les meves companyes em donessin dels seus esmorzars i dinars... si no hagués estat per aquest tipus de solidaritat i per les coses comprades a l'autopista no hagués sobreviscut perquè hagués preferit morir-me abans que demanar menjar a aquella família estranya. de fet, un dia em van portar a veure la mtv en una habitació falsa: allà no hi havia habitacions, tot era com un loft, el cas és que em va venir un atac de tos d'uns 20 minuts i allà ningú no em donava ni aigua ni caramels, res de res. jo em moria de vergonya. tot em feia vergonya i por. era molt estrany!
i els meus companys de classe només fumaven porros. porros i més porros. i els francesos també. de fet, quan els francesos van venir a la bisbal els pares dels francesos es van queixar perquè els seus nens havien sigut pervertits pels bisbalencs. cosa que no m'estranya perquè vam quedar un dimecres (amb quinze anys) per anar a un bar asquerós de la bisbal i allà tothom bevia cubates. jo no entenia res de res. jo no vaig beure fins els 17 anys i mai vaig beure un dimecres, déu meu! el cas és que
a frança tots follaven amb tots. realment no follaven perquè eren nens petits i no haguessin sabut on fer-ho. va haver-hi un moment que vaig mirar al meu voltant i hi havia 25 francesos/franceses fent-se petons d'uns 20 minuts sense respirar -no exagero- amb 25 bisbalencs/bisbalenques (també hi havia gent de torroella i la tallada d'empordà), el cas és que aquests nens i nenes no feien res més que petonejar-se. jo estava amb unes noies de la bisbal i també de la tallada, algunes tenien nòvio i les altres flipaven, com jo. vam apoderar-nos de la sala de ball i jo, que portava a sobre uns 40 cds (tampoc exagero) perquè en aquella època escoltava molta música, vaig posar al CD red hot chili peppers i vam estar ballant una estona
després, tot ho he de dir, un francès em va dir lletja. no és que jo sabés gaire francès, però a ell sí que el vaig entendre. perfectament. tot plegat va ser molt estrany, molt repetible, també.
he volgut entrar en una mena de caos, expressament: sí, sí, ho he fet expressament. i l'emoció de veure la maria convertir una cosa escrita per mi en un moment d'inspiració total (a la feina sempre m'inspiro, per això m'agrada estar-hi sola)... tot plegat és tan inexplicable que no puc dir res aquí!
diré que, fins i tot, he escrit poemes en castellà. que tinc més de 600 línies escrites en català. que m'agradaria presentar-me a un concurs o una cosa encara millor: fer un llibre amb la maria. ja tinc clar que pel meu aniversari demanaré un tòrcul per fer gravats. i el magatzem de casa, part d'ell, es convertirà en el nostre propi taller i no sé què més farem.
llegeixo molt i com més llegeixo més caòtica estic. llegeixo la bíblia. llegeixo zona de mathias enard, llegeixo molt a borges (llegeixo rellegeixo), llegeixo walter benjamin, llegeixo paul celan, llegeixo un assaig de ricardo foster sobre "los hermeneutas de la noche", m'encanta tot, no acabo res, però, només avanço i començo una altra cosa i no puc res més que viure en aquest laberint de llibres... a vegades interromput per les classes d'alemany i els meus oblits però una sobtada millora la setmana passada...
hmmmf...
diré que, fins i tot, he escrit poemes en castellà. que tinc més de 600 línies escrites en català. que m'agradaria presentar-me a un concurs o una cosa encara millor: fer un llibre amb la maria. ja tinc clar que pel meu aniversari demanaré un tòrcul per fer gravats. i el magatzem de casa, part d'ell, es convertirà en el nostre propi taller i no sé què més farem.
llegeixo molt i com més llegeixo més caòtica estic. llegeixo la bíblia. llegeixo zona de mathias enard, llegeixo molt a borges (llegeixo rellegeixo), llegeixo walter benjamin, llegeixo paul celan, llegeixo un assaig de ricardo foster sobre "los hermeneutas de la noche", m'encanta tot, no acabo res, però, només avanço i començo una altra cosa i no puc res més que viure en aquest laberint de llibres... a vegades interromput per les classes d'alemany i els meus oblits però una sobtada millora la setmana passada...
hmmmf...
quants cops he esborrat posts escrits. he pensat, abans d'esborrar-los (el firefox em pregunta si n'estic segura), que estaria bé tenir-los aquí. tampoc molesten. no deia bajanades, no ofenia ningú,... però no podia. i aquest post, ara mateix, no sé si també l'esborraré. suposo que no. m'ho he proposat. he de trencar aquesta barrera estranya.
*
és com si em costés parlar aquí. tinc moltes coses al cap, suposo.
he d'acabar aquí, si no ho fes.... acabaria esborrant el post.
primer intent.
*
és com si em costés parlar aquí. tinc moltes coses al cap, suposo.
he d'acabar aquí, si no ho fes.... acabaria esborrant el post.
primer intent.
(només ho tinc en castellà, ho sento):
Como alguien que en la barra fija hace la rueda, así también, de adolescente, uno mismo hace girar la rueda de la fortuna de la que tarde o temprano saldrá el número premiado. Pues sólo aquello que ya sabíamos o practicábamos a los quince años constituirá algún día nuestra attrativa. Por eso hay algo que ya nunca se podrá remediar: el no haberse escapado de la casa paterna. A esa edad, en cuarenta y ocho horas de estar abandonado a sí mismo toma cuerpo, como en una solución alcalina, el cristal de la felicidad de toda la vida.
Walter Benjamin a Dirección única
i així va ser com jo, que als quinze anys era una boja de carrer i a la vegada una gran lectora d'obres "prohibides" (welsh, bukowski, ginsberg, kerouac...), jo que em passava les tardes llegint i escrivint en una mena de febre estranya que ja mai més he sabut recuperar ni sentir ni oblidar... si m'haguessis preguntat què fas, hagués dit: escric poemes (cal dir que l'únic concurs que he guanyat de poesia va ser als 16 anys...). res més, m'haguessin preguntat. i jo hagués dit: no, no gaire res més...
i aquí rau la meva felicitat. faci el que faci. fugi o no fugi. no podria fer-hi res.
jo sóc poeta.
Como alguien que en la barra fija hace la rueda, así también, de adolescente, uno mismo hace girar la rueda de la fortuna de la que tarde o temprano saldrá el número premiado. Pues sólo aquello que ya sabíamos o practicábamos a los quince años constituirá algún día nuestra attrativa. Por eso hay algo que ya nunca se podrá remediar: el no haberse escapado de la casa paterna. A esa edad, en cuarenta y ocho horas de estar abandonado a sí mismo toma cuerpo, como en una solución alcalina, el cristal de la felicidad de toda la vida.
Walter Benjamin a Dirección única
i així va ser com jo, que als quinze anys era una boja de carrer i a la vegada una gran lectora d'obres "prohibides" (welsh, bukowski, ginsberg, kerouac...), jo que em passava les tardes llegint i escrivint en una mena de febre estranya que ja mai més he sabut recuperar ni sentir ni oblidar... si m'haguessis preguntat què fas, hagués dit: escric poemes (cal dir que l'únic concurs que he guanyat de poesia va ser als 16 anys...). res més, m'haguessin preguntat. i jo hagués dit: no, no gaire res més...
i aquí rau la meva felicitat. faci el que faci. fugi o no fugi. no podria fer-hi res.
jo sóc poeta.
fa 7 anys i uns quants dies.... vaig començar aquest blog. ho celebro, altre cop, amb el poema amb el qual vaig començar:
Everything by Charles Bukowski
Everything by Charles Bukowski
The dead do not need
aspirin or
sorrow,
I suppose.
but they might need
rain.
not shoes
but a place to
walk.
not cigarettes,
they tell us,
but a place to
burn.
or we're told:
space and a place to
fly
might be the
same.
the dead don't need
me.
nor do the
living.
but the dead might need
each
other.
in fact, the dead might need
everything we
need
and
we need so much
if we only knew
what it
was.
it is
probably
everything
and we will all
probably die
trying to get
it
or die
because we
don't get
it.
I hope
you will understand
when I am dead
I got
as much
as
possible.
i escric, com cada any, els meus anys: dels 16 als 23.
