Archivos Diciembre 2009
s'ha aixecat gris, com cada dia des de fa un mes aquí a Florència. som dins d'un núvol gris molt gran i molt dens que no deixa veure la llum. potser per això va nevar. a mi m'és igual, tot i que trobo a faltar el sol.
escric per acomiadar-me d'aquest any que encara no ha acabat. perquè s'ha de fer. hom ha de dir adéu a les coses. encara que sigui internament. hem d'acabar. posar-hi una ratlla, una cosa, el que sigui, per poder començar les coses noves amb més energia.
per mi l'any 2009 ha sigut fruit d'una lluita molt gran. ens hi vam deixar la pell. l'any 2008 va ser l'any de la merda, de la merda gran. va ser tan merda que fins i tot la maria i jo podríem haver tallat. o potser vam fer-ho i vam començar de nou... si he de ser sincera. però va arribar l'any 2009 i vam dir-nos que ho faríem, que lluitaríem perquè cap any no fos com el 2008, perquè s'hagués acabat la merda. i ho hem fet. hem convertit cada dia en un regal bonic, en una alegria constant, en una sorpresa, hem lluitat i lluitat i seguirem lluitant perquè neixin flors a cada instant, perquè cal que neixin. perquè quan no neixen flors, ens morim, ens morim de pena i de ràbia per no haver sembrat res.
conscients que només un fil molt prim separa l'alegria de la depressió: la felicitat del relativisme/nihilisme. conscients que ara ens ha tocat lluitar per poder separar-nos cada cop més de l'altra costat del fil (el nihilisme). crec que en un futur no caldrà lluitar per això: la vida, simplement, ens haurà estat donada d'una manera que no podrem ni entendre la paraula nihilisme. ara, però, la mig entenem, i és això el que és perillós: és això el que ens podria tornar a fer caure.
vam dir-ho, sí, va ser tot conscient i treballat. les coses no vénen perquè sí. la loteria no existeix. la sort? és una cosa que no saps si la tindràs o no, així que has de fer com si no existís, com si no t'hagués de tocar mai. la clau de tot és l'esforç, la fe, l'esforç i la fe. i la pacència.
he après a tenir pacièca, o a pensar que la tinc. m'espero, m'espero i sé que a vegades és millor esperar i no fer-ho tot de cop. és millor guardar els secrets que et fan tenir el pit ple de papallones i la panxa plena d'electricitat. és molt millor callar i no dir, no dir... les coses dites perden força, les coses dites que encara no són coses reals, perden tota la il·lusió.
secrets. secrets. sí, em sento protegida per una àurea que jo mateixa m'he creat. em sento, també, molt fràgil. sé que podria trencar-me: sinó, quina gràcia tindria?
tinc molts, moltíssims poemes guardats. escrits aquest 2009. bon any per la poesia, bon any per la fotografia, sí! espero poder-ne fer alguna cosa en un futur.
què he fet aquest any? he fet exàmens, els he aprovat, he anat de viatge dos cops a valència i he vist una mascletà des de primera fila, he cofundat amb la maria una revista de fotografia i il·lustració, hem contactat amb més de 400 persones, hem anat a parís, parís ciutat somiada, hem anat a florència, hem anat a la platja sense parar, he treballat caps de setmana i estiu com ja va molts anys que faig, i, sobretot,
hi he vist clar. he entès una mica què passa i què no passa. qui és qui i qui no hauria de ser qui. he vist que és més important la família que els amics. i ho dic així de clar. no pots avessar tanta força sobre el no-res, al final et canses. i no hi ha res pitjor que el cansament. estar cansat de la vida és com morir en vida.
ha arribat la maria. paro d'escriure. potser continuaré aquest any....
potser no.
escric per acomiadar-me d'aquest any que encara no ha acabat. perquè s'ha de fer. hom ha de dir adéu a les coses. encara que sigui internament. hem d'acabar. posar-hi una ratlla, una cosa, el que sigui, per poder començar les coses noves amb més energia.
per mi l'any 2009 ha sigut fruit d'una lluita molt gran. ens hi vam deixar la pell. l'any 2008 va ser l'any de la merda, de la merda gran. va ser tan merda que fins i tot la maria i jo podríem haver tallat. o potser vam fer-ho i vam començar de nou... si he de ser sincera. però va arribar l'any 2009 i vam dir-nos que ho faríem, que lluitaríem perquè cap any no fos com el 2008, perquè s'hagués acabat la merda. i ho hem fet. hem convertit cada dia en un regal bonic, en una alegria constant, en una sorpresa, hem lluitat i lluitat i seguirem lluitant perquè neixin flors a cada instant, perquè cal que neixin. perquè quan no neixen flors, ens morim, ens morim de pena i de ràbia per no haver sembrat res.
conscients que només un fil molt prim separa l'alegria de la depressió: la felicitat del relativisme/nihilisme. conscients que ara ens ha tocat lluitar per poder separar-nos cada cop més de l'altra costat del fil (el nihilisme). crec que en un futur no caldrà lluitar per això: la vida, simplement, ens haurà estat donada d'una manera que no podrem ni entendre la paraula nihilisme. ara, però, la mig entenem, i és això el que és perillós: és això el que ens podria tornar a fer caure.
vam dir-ho, sí, va ser tot conscient i treballat. les coses no vénen perquè sí. la loteria no existeix. la sort? és una cosa que no saps si la tindràs o no, així que has de fer com si no existís, com si no t'hagués de tocar mai. la clau de tot és l'esforç, la fe, l'esforç i la fe. i la pacència.
he après a tenir pacièca, o a pensar que la tinc. m'espero, m'espero i sé que a vegades és millor esperar i no fer-ho tot de cop. és millor guardar els secrets que et fan tenir el pit ple de papallones i la panxa plena d'electricitat. és molt millor callar i no dir, no dir... les coses dites perden força, les coses dites que encara no són coses reals, perden tota la il·lusió.
secrets. secrets. sí, em sento protegida per una àurea que jo mateixa m'he creat. em sento, també, molt fràgil. sé que podria trencar-me: sinó, quina gràcia tindria?
tinc molts, moltíssims poemes guardats. escrits aquest 2009. bon any per la poesia, bon any per la fotografia, sí! espero poder-ne fer alguna cosa en un futur.
què he fet aquest any? he fet exàmens, els he aprovat, he anat de viatge dos cops a valència i he vist una mascletà des de primera fila, he cofundat amb la maria una revista de fotografia i il·lustració, hem contactat amb més de 400 persones, hem anat a parís, parís ciutat somiada, hem anat a florència, hem anat a la platja sense parar, he treballat caps de setmana i estiu com ja va molts anys que faig, i, sobretot,
hi he vist clar. he entès una mica què passa i què no passa. qui és qui i qui no hauria de ser qui. he vist que és més important la família que els amics. i ho dic així de clar. no pots avessar tanta força sobre el no-res, al final et canses. i no hi ha res pitjor que el cansament. estar cansat de la vida és com morir en vida.
ha arribat la maria. paro d'escriure. potser continuaré aquest any....
potser no.
fer un resum del 2009, hauria de fer un resum de l'època que va des del 2002 al 2009. no existeix el 2009 en tant que any individual, a part. existeix en tant que final d'un tot. un tot llarg, pesat, fosc i també alegre i optimista. la cançó de lluís llach, cal que neixin flors a cada instant, podria ser el lema d'aquests anys. cal que neixin flors a cada instant, cal lluitar -fins que l'ossada faci mal- perquè neixin flors a cada instant, ens hi hem de deixar la pell, tota la pell, ens hi hem de deixar a nosaltres mateixos, hem de mudar de pell, hem de convertir-nos en nosaltres mateixos deixant de ser-ho, hem de continuar, sempre, també com lluís llach diu: malgrat la boira. i de boira n'hi ha hagut molta, boira metafòrica, molta. incertesa, no sé on vaig ni on aniré ni com aniré allà on voldria anar. demà a la nit farà 7 anys que conec la maria.
7 anys de bona sort o 7 anys de mala sort. és tot tan relatiu, no? no, no ho és.
també fa 7 anys i pico que escric aquest blog. tot va començar el mateix dia, la mateixa època, la mateixa era. jo vaig començar -perllongar-me- just en aquell moment. no sabria dir quin moment és, però segur que n'és un. el món va començar. dir què he fet en 7 anys és molt banal, crec. potser podria remetre'm al blog i dir que tot el que he fet és al blog. tampoc és cert del tot, això.
explicitaria tot el que estic pensant, però no puc. és més adequat mostrar que no pas dir directament. prefereixo la metàfora. prefereixo la literatura. prefereixo la mentida.
ara només hi ha ganes que comenci el 2010. tampoc diré perquè. jo ja ho sé. la maria ja ho sap. qui ho ha de saber ja ho sap. comença una nova era. un nou món... i no només un nou any. la vida és així de graciosa, ha volgut fer cas dels números, ha volgut fer tribut al número 7, ha volgut fer-me riure, ha volgut que aquest nou any comenci en lluna plena. i jo, els dies de lluna plena, sóc un llobató boig, sóc una histèrica que plora sense motius, que plora per plorar...
avui la maria i jo també fem 5 anys i 9 mesos. que faci 7 anys que ens coneixem, però només 5 anys i 9 mesos que estem juntes, vol dir que no tot va ser fàcil. també vol dir que hem lluitat molt. també vol dir que tot, en realitat, ens sembla fàcil. no és planer, el camí, però sí fàcil.
m'estic repetint. m'estic posant caòtica. no sé dir què vull dir. no sé mostrar-ho. em jutjo pensant que em llegiran. és igual. aquest blog és el que és i serveix pel que serveix. espero poder escriure un post millor abans que acabi l'any.
// no esperem que l'arbre doni fruits sense poda'l, l'hem de treballar, l'hem d'anar a regar encara que l'ossada ens faci mal // no somiem passats que el vent s'ha emportat, una flor d'avui es merceix just a l'endemà, cal que neixin flors a cada instant // cal que neixin flors a cada instant // fe no és esperar, fe no és somiar, fe és penosa lluita per l'avui i pel demà // fe és un cop de falç, fe és donar la mà, la fe no és viure d'un record passat // enterrem la nit, enterrem la por, apartem els núvols que ens amaguin la claror, hem de veure-hi clar, el camí és llarg i ja no tenim temps d'equivocan's // cal anar endavant sense perdre el pas, cal regar la terra amb la suor del dur treball // cal que neixin flors a cada instant // cal que neixin flors a cada instant...
7 anys de bona sort o 7 anys de mala sort. és tot tan relatiu, no? no, no ho és.
també fa 7 anys i pico que escric aquest blog. tot va començar el mateix dia, la mateixa època, la mateixa era. jo vaig començar -perllongar-me- just en aquell moment. no sabria dir quin moment és, però segur que n'és un. el món va començar. dir què he fet en 7 anys és molt banal, crec. potser podria remetre'm al blog i dir que tot el que he fet és al blog. tampoc és cert del tot, això.
explicitaria tot el que estic pensant, però no puc. és més adequat mostrar que no pas dir directament. prefereixo la metàfora. prefereixo la literatura. prefereixo la mentida.
ara només hi ha ganes que comenci el 2010. tampoc diré perquè. jo ja ho sé. la maria ja ho sap. qui ho ha de saber ja ho sap. comença una nova era. un nou món... i no només un nou any. la vida és així de graciosa, ha volgut fer cas dels números, ha volgut fer tribut al número 7, ha volgut fer-me riure, ha volgut que aquest nou any comenci en lluna plena. i jo, els dies de lluna plena, sóc un llobató boig, sóc una histèrica que plora sense motius, que plora per plorar...
avui la maria i jo també fem 5 anys i 9 mesos. que faci 7 anys que ens coneixem, però només 5 anys i 9 mesos que estem juntes, vol dir que no tot va ser fàcil. també vol dir que hem lluitat molt. també vol dir que tot, en realitat, ens sembla fàcil. no és planer, el camí, però sí fàcil.
m'estic repetint. m'estic posant caòtica. no sé dir què vull dir. no sé mostrar-ho. em jutjo pensant que em llegiran. és igual. aquest blog és el que és i serveix pel que serveix. espero poder escriure un post millor abans que acabi l'any.
// no esperem que l'arbre doni fruits sense poda'l, l'hem de treballar, l'hem d'anar a regar encara que l'ossada ens faci mal // no somiem passats que el vent s'ha emportat, una flor d'avui es merceix just a l'endemà, cal que neixin flors a cada instant // cal que neixin flors a cada instant // fe no és esperar, fe no és somiar, fe és penosa lluita per l'avui i pel demà // fe és un cop de falç, fe és donar la mà, la fe no és viure d'un record passat // enterrem la nit, enterrem la por, apartem els núvols que ens amaguin la claror, hem de veure-hi clar, el camí és llarg i ja no tenim temps d'equivocan's // cal anar endavant sense perdre el pas, cal regar la terra amb la suor del dur treball // cal que neixin flors a cada instant // cal que neixin flors a cada instant...
i la pesseta em persegueixen per tota la casa!
i no sóc a màlaga.
així que em sembla que torno a tenir 17 o 18 anys i que torno a ser una adolescent que per nadal s'està a casa llegint i no fent gaire res... amb la diferència, és clar, que no paro de fer coses.
semblar-me que no hauria d'estar fent res i fer moltes coses m'està tornant una mica boja. crec que estic atacada per l'estrés.. per la confusió? no ser a màlaga per nadal és estrany. fa uns quants anys no vaig anar a màlaga fins el 24 a la nit, però vaig anar-hi. i el cap d'any, des de l'any 2004-2005 que el celebrem a cals pares de la maria. aquest any serà diferent. el celebrarem a florència.
no sé exactament què vull dir.. o potser sí. m'agradaria estar-me a casa notant que és fosc sense fotre res, sense fer res amb cap sentit ni objectiu... m'agradaria no treballar, tenir vacances reals. i crec que no puc. el temps és una "matèria" estranya que ja no sé com tractar, a vegades se'm menja o jo me'l menjo a ell, però ja no hi ha la relació d'abans. abans jo era ell i ell era jo... i la foscor em feia estar més unida al temps. ara m'és igual que sigui fosc, jo treballo igual. em moro de son des de fa dies:
l'última setmana a florència... bé, dormíem 5 hores al dia. o menys. ens vam tornar boges. intentàvem anar a dormir aviat, però era com si estiguéssim enamorades -enamorades de la vida-, ens passàvem la nit parlant... fins que ens adormíem, però volíem llevar-nos aviat, i ho fèiem, i, és clar, al cap d'uns dies el mal de cap de la son ataca i ja no saps què fer per solucionar-ho perquè vols continuar treballant i no pots. treballar, dic, sí, treballar en i per la revista... sempre! tantes hores invertides...
s'acabarà d'aquí a poc l'any i hem passat ja les 7 vaques flaques. farà 7 anys que la maria i jo ens coneixem (d'aquí a 6 dies). ara entrarà l'època de les 7 vaques gordes gordes gordes gordíssimes, n'estic segura. de fet, ja han començat!! sí, sí, no estic pas boja, no...
* * *
així que em sembla que torno a tenir 17 o 18 anys i que torno a ser una adolescent que per nadal s'està a casa llegint i no fent gaire res... amb la diferència, és clar, que no paro de fer coses.
semblar-me que no hauria d'estar fent res i fer moltes coses m'està tornant una mica boja. crec que estic atacada per l'estrés.. per la confusió? no ser a màlaga per nadal és estrany. fa uns quants anys no vaig anar a màlaga fins el 24 a la nit, però vaig anar-hi. i el cap d'any, des de l'any 2004-2005 que el celebrem a cals pares de la maria. aquest any serà diferent. el celebrarem a florència.
no sé exactament què vull dir.. o potser sí. m'agradaria estar-me a casa notant que és fosc sense fotre res, sense fer res amb cap sentit ni objectiu... m'agradaria no treballar, tenir vacances reals. i crec que no puc. el temps és una "matèria" estranya que ja no sé com tractar, a vegades se'm menja o jo me'l menjo a ell, però ja no hi ha la relació d'abans. abans jo era ell i ell era jo... i la foscor em feia estar més unida al temps. ara m'és igual que sigui fosc, jo treballo igual. em moro de son des de fa dies:
l'última setmana a florència... bé, dormíem 5 hores al dia. o menys. ens vam tornar boges. intentàvem anar a dormir aviat, però era com si estiguéssim enamorades -enamorades de la vida-, ens passàvem la nit parlant... fins que ens adormíem, però volíem llevar-nos aviat, i ho fèiem, i, és clar, al cap d'uns dies el mal de cap de la son ataca i ja no saps què fer per solucionar-ho perquè vols continuar treballant i no pots. treballar, dic, sí, treballar en i per la revista... sempre! tantes hores invertides...
s'acabarà d'aquí a poc l'any i hem passat ja les 7 vaques flaques. farà 7 anys que la maria i jo ens coneixem (d'aquí a 6 dies). ara entrarà l'època de les 7 vaques gordes gordes gordes gordíssimes, n'estic segura. de fet, ja han començat!! sí, sí, no estic pas boja, no...
* * *
després d'un temps sense llegir -un mes, exactament: des que va arribar la judit-. hi retorno i em retorno i tot és relax... i és que en aquest temps post-modern (així en diu la universitat, segons la meva germana) ningú no sap on va, i ho dic de veritat, ningú no té ni puta idea de saber on collons va, on collons anem: només, només perdurar per l'altre, ser per l'altre, parlar per l'altre, però l'altre, qui és? et farà ser alguna coseta? aconseguiràs alguna cosa? avessats al no-res: potser és aquesta la definició d'aquesta època que ens viu.
i caic (hi caic) a la trampa, molt sovint, caic, caic, no puc evitar ser així, no puc evitar-ho: però relax... silenci... els projectes queden com coets llançats a l'aire i hem d'esperar, m'agrada esperar, m'agrada molt esperar perquè sé que el resultat de l'espera pot ser... grandiós. i d'això visc: de viure cada dia, a poc a poc, a poc a poc, pas a pas, treballant perquè l'espera signifiqui alguna cosa, cultivant llavors cada dia: només així aconseguiré que a cada instant neixin flors, floretes, de tots colors, salvatges, domesticades, és igual, com siguin,
no hi ha res al món tan fantàstic com una flor. cal dir-ho això, també.
escolto radiohead, intentant tornar als quinze anys: en algun moment ho has de fer, ho he de fer: recapitular i preguntar-me si sóc qui volia ser. això és cabdal. si he continuat potenciant allò que tenia... si he aconseguit alguna cosa. si he arribat a algun port, encara que sigui per dos minuts. puc dir que sí. la lluita ha estat difícil: ningú no va dir que fos fàcil, per cert. però alguna cosa he (hem) aconseguit. i als quinze anys, ja ho vaig dir, escrivia poesia i poca cosa més. després en vaig fer setze i vaig conèixer la maria. ara farà 7 anys. llavors, el projecte solitari es va convertir en projecte en comú.
encara tinc les converses. de desembre del 2002 a juny del 2003. la primera conversa, la segona conversa... ho tinc tot. vaig estar-ho llegint fa poc. quin riure, per cert. però sóc igual, som iguals: i diferents. és sorprenent.
** ***
("Benjamin meditó sobre la nueva pobreza que habita en el hombre junto al enorme desarrollo de la técnica, el aplastante triunfo de la fugacidad que todo lo arrastra hacia un remolino destructor.") potser d'això només me n'adono jo i uns quants (fa temps que llegeixo blogs de gent que s'han esborrat del facebook per aquests motius, tot i que ho expressen dient que ara que no hi són.... se senten lliures). remolí destructor. certament. aquesta sensació constant de notícia calenta, aquesta sensació constant que a tothom li interessa què dius. com? aquesta sensació que has de dir, has de fer... has de ser-hi. jo, que sóc esclava de les desmesures, tot i que amant de la mesura (gran problema mental meu!), no puc ser al facebook. noto en les meves entranyes aquest remolí destructor: i em fa por, molta por. el facebook és una màquina terrible. màquina innocent feta sense cap mena d'intenció, però dolenta, terrible: destructora. segur que molts de vosaltres no m'enteneu. això semblen neures meves: opinions subjectives. ho són, però també contenten quelcom de veritat.
i caic (hi caic) a la trampa, molt sovint, caic, caic, no puc evitar ser així, no puc evitar-ho: però relax... silenci... els projectes queden com coets llançats a l'aire i hem d'esperar, m'agrada esperar, m'agrada molt esperar perquè sé que el resultat de l'espera pot ser... grandiós. i d'això visc: de viure cada dia, a poc a poc, a poc a poc, pas a pas, treballant perquè l'espera signifiqui alguna cosa, cultivant llavors cada dia: només així aconseguiré que a cada instant neixin flors, floretes, de tots colors, salvatges, domesticades, és igual, com siguin,
no hi ha res al món tan fantàstic com una flor. cal dir-ho això, també.
escolto radiohead, intentant tornar als quinze anys: en algun moment ho has de fer, ho he de fer: recapitular i preguntar-me si sóc qui volia ser. això és cabdal. si he continuat potenciant allò que tenia... si he aconseguit alguna cosa. si he arribat a algun port, encara que sigui per dos minuts. puc dir que sí. la lluita ha estat difícil: ningú no va dir que fos fàcil, per cert. però alguna cosa he (hem) aconseguit. i als quinze anys, ja ho vaig dir, escrivia poesia i poca cosa més. després en vaig fer setze i vaig conèixer la maria. ara farà 7 anys. llavors, el projecte solitari es va convertir en projecte en comú.
encara tinc les converses. de desembre del 2002 a juny del 2003. la primera conversa, la segona conversa... ho tinc tot. vaig estar-ho llegint fa poc. quin riure, per cert. però sóc igual, som iguals: i diferents. és sorprenent.
** ***
("Benjamin meditó sobre la nueva pobreza que habita en el hombre junto al enorme desarrollo de la técnica, el aplastante triunfo de la fugacidad que todo lo arrastra hacia un remolino destructor.") potser d'això només me n'adono jo i uns quants (fa temps que llegeixo blogs de gent que s'han esborrat del facebook per aquests motius, tot i que ho expressen dient que ara que no hi són.... se senten lliures). remolí destructor. certament. aquesta sensació constant de notícia calenta, aquesta sensació constant que a tothom li interessa què dius. com? aquesta sensació que has de dir, has de fer... has de ser-hi. jo, que sóc esclava de les desmesures, tot i que amant de la mesura (gran problema mental meu!), no puc ser al facebook. noto en les meves entranyes aquest remolí destructor: i em fa por, molta por. el facebook és una màquina terrible. màquina innocent feta sense cap mena d'intenció, però dolenta, terrible: destructora. segur que molts de vosaltres no m'enteneu. això semblen neures meves: opinions subjectives. ho són, però també contenten quelcom de veritat.
gola del llop o a la panxa del bou!! és aquí, sí, on he de ser. estic confosa. estic bé, però anem a dormir i parlem durant hores i hores, això és florència, això és tot el que estem fent,
parlar durant hores per la confusió... de fet, de confusió no n'hi ha: i és això el que crea confusió!! tinc por, por, por, por de coses que jo mateixa he tirat endavant i que jo mateixa em menjaré amb patates si surt bé o si surt malament... però deu ser això ser autònom (encara no ho som, però com si ho fòssim), tenir un negoci, arriscar-se,... sí, sí... m'encanta,
m'encanta,
m'encanta
és com estar enamorat, i no de l'amor, sinó de la vida! de la feina! perquè això és feina. dedicar tantes hores al dia a un projecte que pot ser tan gran: això és feina!!
sembla que m'estigui flipant: però això avui ho escric per mi i no per vosaltres, així que la part que us falta per entendre què dic.... us la perdeu... i no podeu entendre de què parlo!!
bé,
només diré que vam comprar-nos una agenda dina4.......... de l'any 2010!
parlar durant hores per la confusió... de fet, de confusió no n'hi ha: i és això el que crea confusió!! tinc por, por, por, por de coses que jo mateixa he tirat endavant i que jo mateixa em menjaré amb patates si surt bé o si surt malament... però deu ser això ser autònom (encara no ho som, però com si ho fòssim), tenir un negoci, arriscar-se,... sí, sí... m'encanta,
m'encanta,
m'encanta
és com estar enamorat, i no de l'amor, sinó de la vida! de la feina! perquè això és feina. dedicar tantes hores al dia a un projecte que pot ser tan gran: això és feina!!
sembla que m'estigui flipant: però això avui ho escric per mi i no per vosaltres, així que la part que us falta per entendre què dic.... us la perdeu... i no podeu entendre de què parlo!!
bé,
només diré que vam comprar-nos una agenda dina4.......... de l'any 2010!
