el dia

s'ha aixecat gris, com cada dia des de fa un mes aquí a Florència. som dins d'un núvol gris molt gran i molt dens que no deixa veure la llum. potser per això va nevar. a mi m'és igual, tot i que trobo a faltar el sol.

escric per acomiadar-me d'aquest any que encara no ha acabat. perquè s'ha de fer. hom ha de dir adéu a les coses. encara que sigui internament. hem d'acabar. posar-hi una ratlla, una cosa, el que sigui, per poder començar les coses noves amb més energia.

per mi l'any 2009 ha sigut fruit d'una lluita molt gran. ens hi vam deixar la pell. l'any 2008 va ser l'any de la merda, de la merda gran. va ser tan merda que fins i tot la maria i jo podríem haver tallat. o potser vam fer-ho i vam començar de nou... si he de ser sincera. però va arribar l'any 2009 i vam dir-nos que ho faríem, que lluitaríem perquè cap any no fos com el 2008, perquè s'hagués acabat la merda. i ho hem fet. hem convertit cada dia en un regal bonic, en una alegria constant, en una sorpresa, hem lluitat i lluitat i seguirem lluitant perquè neixin flors a cada instant, perquè cal que neixin. perquè quan no neixen flors, ens morim, ens morim de pena i de ràbia per no haver sembrat res.

conscients que només un fil molt prim separa l'alegria de la depressió: la felicitat del relativisme/nihilisme. conscients que ara ens ha tocat lluitar per poder separar-nos cada cop més de l'altra costat del fil (el nihilisme). crec que en un futur no caldrà lluitar per això: la vida, simplement, ens haurà estat donada d'una manera que no podrem ni entendre la paraula nihilisme. ara, però, la mig entenem, i és això el que és perillós: és això el que ens podria tornar a fer caure.

vam dir-ho, sí, va ser tot conscient i treballat. les coses no vénen perquè sí. la loteria no existeix. la sort? és una cosa que no saps si la tindràs o no, així que has de fer com si no existís, com si no t'hagués de tocar mai. la clau de tot és l'esforç, la fe, l'esforç i la fe. i la pacència.

he après a tenir pacièca, o a pensar que la tinc. m'espero, m'espero i sé que a vegades és millor esperar i no fer-ho tot de cop. és millor guardar els secrets que et fan tenir el pit ple de papallones i la panxa plena d'electricitat. és molt millor callar i no dir, no dir... les coses dites perden força, les coses dites que encara no són coses reals, perden tota la il·lusió.

secrets. secrets. sí, em sento protegida per una àurea que jo mateixa m'he creat. em sento, també, molt fràgil. sé que podria trencar-me: sinó, quina gràcia tindria?

tinc molts, moltíssims poemes guardats. escrits aquest 2009. bon any per la poesia, bon any per la fotografia, sí! espero poder-ne fer alguna cosa en un futur.

què he fet aquest any? he fet exàmens, els he aprovat, he anat de viatge dos cops a valència i he vist una mascletà des de primera fila, he cofundat amb la maria una revista de fotografia i il·lustració, hem contactat amb més de 400 persones, hem anat a parís, parís ciutat somiada, hem anat a florència, hem anat a la platja sense parar, he treballat caps de setmana i estiu com ja va molts anys que faig, i, sobretot,

hi he vist clar. he entès una mica què passa i què no passa. qui és qui i qui no hauria de ser qui. he vist que és més important la família que els amics. i ho dic així de clar. no pots avessar tanta força sobre el no-res, al final et canses. i no hi ha res pitjor que el cansament. estar cansat de la vida és com morir en vida.

ha arribat la maria. paro d'escriure. potser continuaré aquest any....

potser no.