* * * * * *

després d'un temps sense llegir -un mes, exactament: des que va arribar la judit-. hi retorno i em retorno i tot és relax... i és que en aquest temps post-modern (així en diu la universitat, segons la meva germana) ningú no sap on va, i ho dic de veritat, ningú no té ni puta idea de saber on collons va, on collons anem: només, només perdurar per l'altre, ser per l'altre, parlar per l'altre, però l'altre, qui és? et farà ser alguna coseta? aconseguiràs alguna cosa? avessats al no-res: potser és aquesta la definició d'aquesta època que ens viu.

i caic  (hi caic) a la trampa, molt sovint, caic, caic, no puc evitar ser així, no puc evitar-ho: però relax... silenci... els projectes queden com coets llançats a l'aire i hem d'esperar, m'agrada esperar, m'agrada molt esperar perquè sé que el resultat de l'espera pot ser... grandiós. i d'això visc: de viure cada dia, a poc a poc, a poc a poc, pas a pas, treballant perquè l'espera signifiqui alguna cosa, cultivant llavors cada dia: només així aconseguiré que a cada instant neixin flors, floretes, de tots colors, salvatges, domesticades, és igual, com siguin,

no hi ha res al món tan fantàstic com una flor. cal dir-ho això, també.

escolto radiohead, intentant tornar als quinze anys: en algun moment ho has de fer, ho he de fer: recapitular i preguntar-me si sóc qui volia ser. això és cabdal. si he continuat potenciant allò que tenia... si he aconseguit alguna cosa. si he arribat a algun port, encara que sigui per dos minuts. puc dir que sí. la lluita ha estat difícil: ningú no va dir que fos fàcil, per cert. però alguna cosa he (hem) aconseguit. i als quinze anys, ja ho vaig dir, escrivia poesia i poca cosa més. després en vaig fer setze i vaig conèixer la maria. ara farà 7 anys. llavors, el projecte solitari es va convertir en projecte en comú.

encara tinc les converses. de desembre del 2002 a juny del 2003. la primera conversa, la segona conversa... ho tinc tot. vaig estar-ho llegint fa poc. quin riure, per cert. però sóc igual, som iguals: i diferents. és sorprenent.

** ***

("Benjamin meditó sobre la nueva pobreza que habita en el hombre junto al enorme desarrollo de la técnica, el aplastante triunfo de la fugacidad que todo lo arrastra hacia un remolino destructor.") potser d'això només me n'adono jo i uns quants (fa temps que llegeixo blogs de gent que s'han esborrat del facebook per aquests motius, tot i que ho expressen dient que ara que no hi són.... se senten lliures). remolí destructor. certament. aquesta sensació constant de notícia calenta, aquesta sensació constant que a tothom li interessa què dius. com? aquesta sensació que has de dir, has de fer... has de ser-hi. jo, que sóc esclava de les desmesures, tot i que amant de la mesura (gran problema mental meu!), no puc ser al facebook. noto en les meves entranyes aquest remolí destructor: i em fa por, molta por. el facebook és una màquina terrible. màquina innocent feta sense cap mena d'intenció, però dolenta, terrible: destructora. segur que molts de vosaltres no m'enteneu. això semblen neures meves: opinions subjectives. ho són, però també contenten quelcom de veritat.