si volgués

fer un resum del 2009, hauria de fer un resum de l'època que va des del 2002 al 2009. no existeix el 2009 en tant que any individual, a part. existeix en tant que final d'un tot. un tot llarg, pesat, fosc i també alegre i optimista. la cançó de lluís llach, cal que neixin flors a cada instant, podria ser el lema d'aquests anys. cal que neixin flors a cada instant, cal lluitar -fins que l'ossada faci mal- perquè neixin flors a cada instant, ens hi hem de deixar la pell, tota la pell, ens hi hem de deixar a nosaltres mateixos, hem de mudar de pell, hem de convertir-nos en nosaltres mateixos deixant de ser-ho, hem de continuar, sempre, també com lluís llach diu: malgrat la boira. i de boira n'hi ha hagut molta, boira metafòrica, molta. incertesa, no sé on vaig ni on aniré ni com aniré allà on voldria anar. demà a la nit farà 7 anys que conec la maria.

7 anys de bona sort o 7 anys de mala sort. és tot tan relatiu, no? no, no ho és.

també fa 7 anys i pico que escric aquest blog. tot va començar el mateix dia, la mateixa època, la mateixa era. jo vaig començar -perllongar-me- just en aquell moment. no sabria dir quin moment és, però segur que n'és un. el món va començar. dir què he fet en 7 anys és molt banal, crec. potser podria remetre'm al blog i dir que tot el que he fet és al blog. tampoc és cert del tot, això.

explicitaria tot el que estic pensant, però no puc. és més adequat mostrar que no pas dir directament. prefereixo la metàfora. prefereixo la literatura. prefereixo la mentida.

ara només hi ha ganes que comenci el 2010. tampoc diré perquè. jo ja ho sé. la maria ja ho sap. qui ho ha de saber ja ho sap. comença una nova era. un nou món... i no només un nou any. la vida és així de graciosa, ha volgut fer cas dels números, ha volgut fer tribut al número 7, ha volgut fer-me riure, ha volgut que aquest nou any comenci en lluna plena. i jo, els dies de lluna plena, sóc un llobató boig, sóc una histèrica que plora sense motius, que plora per plorar...

avui la maria i jo també fem 5 anys i 9 mesos. que faci 7 anys que ens coneixem, però només 5 anys i 9 mesos que estem juntes, vol dir que no tot va ser fàcil. també vol dir que hem lluitat molt. també vol dir que tot, en realitat, ens sembla fàcil. no és planer, el camí, però sí fàcil.

m'estic repetint. m'estic posant caòtica. no sé dir què vull dir. no sé mostrar-ho. em jutjo pensant que em llegiran. és igual. aquest blog és el que és i serveix pel que serveix. espero poder escriure un post millor abans que acabi l'any.

// no esperem que l'arbre doni fruits sense poda'l, l'hem de treballar, l'hem d'anar a regar encara que l'ossada ens faci mal // no somiem passats que el vent s'ha emportat, una flor d'avui es merceix just a l'endemà, cal que neixin flors a cada instant // cal que neixin flors a cada instant // fe no és esperar, fe no és somiar, fe és penosa lluita per l'avui i pel demà // fe és un cop de falç, fe és donar la mà, la fe no és viure d'un record passat // enterrem la nit, enterrem la por, apartem els núvols que ens amaguin la claror, hem de veure-hi clar, el camí és llarg i ja no tenim temps d'equivocan's // cal anar endavant sense perdre el pas, cal regar la terra amb la suor del dur treball // cal que neixin flors a cada instant // cal que neixin flors a cada instant...