Archivos Enero 2010

em dedico a les coses prosaiques que, tot i ser prosaiques, no podria dir que estan faltes totalment de poètica...

intento redactar informes, fer estudis sobre la societat: farem una enquesta bonica, oh, molt bonica,
llegeixo i més llegeixo,

comprem entrades de marlango
esperem que plogui, aigua, aigua, del cel,

fem tractes amb la catherine-ideal-fantàstica-trencarem motlles i ens els posarem per barret,
farem llibres i música i tot el que ens vingui bé de fer,
farem, continuarem, aquest és el nostre camí i el nostre any,
hold me tigh,
marlango han tornat! i els trobava a faltar
tant
tant

que quan vaig veure que feien un concert vaig córrer a comprar les entrades,
com boja,
boja!
i mira que són cares, són al liceu, però m'és igual

l'últim cop que els vam veure va ser a primera fila, a figueres, gratis, ella tenia un bombo de 8 mesos i era un concert acústic, sense bateries, i va ser fantàstic,
adoro la leonor! i als altres components del grup també,
i adoro el marit de la leonor,
pare dels seus fills,
en drexler

/////// ja paro de delirar.

.

si no ho fem, caure, potser, per sortir volant ingràvids, qui volarà mai? com mirarem el cel sense plorar? com podrem llegir els poemes escrits fa temps sense un regust de mel podrida? qui voldrà ignorar la torre infinita de calç-oxidada? qui ens llegirà les mans i ens dirà que no hi ha res a dir, que tot era fet, que les línies eren per decorar perquè la vida és meva, meva i només meva?

per què no dic res al blog? perquè no sé com dir què vull dir. és aquella famosa, antiga, tradicional autocensura. i no és que tingui por, o potser sí, i em poso de mal humor, perquè hem arribat al mateix atzucac que sempre, i d'aquí no en podem sortir si no trenquem alguna cosa, si no transgredim alguna cosa: i ho estic fent, preparant la meva sortida, preparant la meva mort: la difícil sortida al meu món.

ens hem distret durant temps. hem pogut culpar als altres, però sempre amb la puta i dura convicció que tot, o gairebé tot, era cupla nostra. i ho és, sí, culpa nostra haver aguantat a subnormals que ens deien què havíem de fer mentre deien que eren els nostres amics, sí, culpa nostra no saber dir que no, no saber marxar, no saber no iniciar una discussió, no saber deixar amb la cara un pam de nas, i ja no tinc ràbia, n'he tingut molt temps, però ara no, ara només vull passar a l'altra estació, l'altra fase, l'altra vida:

ressucito el blog perquè és necessari que em ressuciti a mi.
prou!

som al bar, al campus bar, ja fa uns dies que hi anem a esmorzar, fa poc vam llegir un llibre, bé, el va llegir la maria mentre jo feia marketing, que deia que primer t'has de pagar a tu mateix i després als altres (es referia a pagar literalment: és a dir, es referia a diners). jo vaig pensar que això també es podria aplicar al temps, paga't a tu mateix, després als altres. amb el que et sobri: distribueix. bé, no venia a parlar d'això, venia a parlar de diners.

seguint aquesta teoria de primer pagar-me a mi mateixa, sí, sí... és la teoria perfecte per permetre'ns esmorzar al bar. com quan esmorzàvem al mar de tasmània.. que no és precisament un lloc barat, en plena crisis econòmica (la maria i jo sempre estem en crisis econòmica el mes de gener-febrer, bàsicament perquè fa mesos que no cobro res perquè fa mesos que no treballo!).

aquest any els diners han anat rodats. no sé com, la veritat, no sé com, però hem pogut pagar un lloguer de 700 euros, bé, 750 euros, més el menjar caríssim, hem comprat coses artístiques (encara per arribar) de 150 euros (una inversió, que diria jo), hem anat a botiges d'art (aquí a florència és un puto plaer!!!) a comprar colors i més colors a 1,7 euros cada un, que no és gaire, però ves sumant.. hem anat a sopar fora quan hem volgut, hem fet...sí, hem fet tot el que hem volgut, i no és que tinguem gaires diners al banc. una altra persona s'espantaria si veiés què tenim al banc i què hem de pagar encara. jo no! perquè sé que podré pagar-ho tot i que tot anirà bé!

és increïble, sí, sí.

per cert, la beca erasmus va morir el mateix dia de néixer. només he rebut diners de la udg. misèria! espero, encara, la beca de cada any: 600 euros a canvi d'estudiar. m'aniran mooolt bé. normalment es cobren al febrer. aquest any també? espero que sí, perquè quan tornem de florència haurem de pagar moltes coses!

fins i tot, la maria es farà autònoma. jo no, perquè treballaré, i per fi, aquest pròxim octubre, em posaré a l'atur. mai m'hi he posat. i m'hi posaré disfrutant! sí, sí!

aquest any 2010 es presenta tan ple de projectes, tan ple de coses per fer, coses precioses... que no m'hi imagino res de dolent. hem lluitar perquè això sigui així i així serà.

hem publicat el número #10 de Carpaccio Magazine, amb tema: "The impossible is possible, tonight":

ho intento, m'hi poso, he llegit la poètica d'aristòtil, intentant tirar per aquí, he llegit molt sobre borges, ho vaig fer, ho prometo, he llegit llibres que no tenia perquè llegir, ho he fet, però no puc, no puc fer treballs, no m'inspiro, no em diuen res, per primer cop entenc la gent que no pot, per primer cop no puc, tinc la ment bloquejada i només lluito i lluito intentant convèncer-me que la tinc per mandra, que no valc per res, que ho he de fer, que ho he de fer, que ho he de fer, que no puc fer res més que aprovar aquests exàmens, que pensar que ja ho faré al juny i que, posteriorment, ja ho faré al setembre només és fer que tot duri més i que no podré, que no podré, i no puc, estic cansada, no se m'acut de què fer el treball d'estètica i el faria del que tothom ho fa sempre, però no m'inspira perquè no puc dir tot el que ja ha estat dit, i no sé ni si el puc fer barrejant-hi coses modernes perquè ja hi ha una altra assignatura on fer això, i m'avorreixo molt, molt, molt i estic eixuta, ben eixuta, i no paro de dir-me que ho he de fer, que ara és el moment, que ho he de fer, que ho he de fer, però no puc fer-ho

i com continuii així acabaré fatal, pel que veig.

tinc una lluita mental dins del meu cap que no puc suportar.

hmfmfmmkfmrmrkfrf