qui, com

si no ho fem, caure, potser, per sortir volant ingràvids, qui volarà mai? com mirarem el cel sense plorar? com podrem llegir els poemes escrits fa temps sense un regust de mel podrida? qui voldrà ignorar la torre infinita de calç-oxidada? qui ens llegirà les mans i ens dirà que no hi ha res a dir, que tot era fet, que les línies eren per decorar perquè la vida és meva, meva i només meva?

per què no dic res al blog? perquè no sé com dir què vull dir. és aquella famosa, antiga, tradicional autocensura. i no és que tingui por, o potser sí, i em poso de mal humor, perquè hem arribat al mateix atzucac que sempre, i d'aquí no en podem sortir si no trenquem alguna cosa, si no transgredim alguna cosa: i ho estic fent, preparant la meva sortida, preparant la meva mort: la difícil sortida al meu món.

ens hem distret durant temps. hem pogut culpar als altres, però sempre amb la puta i dura convicció que tot, o gairebé tot, era cupla nostra. i ho és, sí, culpa nostra haver aguantat a subnormals que ens deien què havíem de fer mentre deien que eren els nostres amics, sí, culpa nostra no saber dir que no, no saber marxar, no saber no iniciar una discussió, no saber deixar amb la cara un pam de nas, i ja no tinc ràbia, n'he tingut molt temps, però ara no, ara només vull passar a l'altra estació, l'altra fase, l'altra vida:

ressucito el blog perquè és necessari que em ressuciti a mi.
prou!