Novedades en la categoría caliu

i va ser molt divertit, i la gal·la flipant amb els bailoteos del grup (i la maria i jo també, és clar, tot i que vam dissimular). el primer concert que veiem, després de mesos i mesos intentant coincidir amb ells. i genials, com sempre, em van animar, van fer que deixés d'estar trista!

després kiko veneno, i quina il·lusió retrobar l'iris, i quines coses que passen, i una mica lent el concert i els genolls em feien figa, que pensava que cauria com el senyor de darrere nostre... i després cap ca la gal·la, bona nit, bona nit, voldríem quedar-nos a dormir... però només 3 hores? buf! un altre dia! :P i després cap a casa, a dormir, zzZzzzZzz

i avui ens hem aixecat ben tard! i ara ens morim de gana!

cuidar estrelles, i bona nit amb mimos, i quins ulls i quina llum que ja no sé ni d'on ve,


:*



PD: avui hi havia al cel més estrelles que mai...
i les de terra brillaven més...
i quina son, quin cansament, quin estiu!
___________


*

I

tot era lineal, abans, només esperàvem la casualitat de la nostra vida, una altra casualitat. poder creure d'alguna manera que res no és casual, i no rèiem, ens vam agafar gràvides perquè el que tocava era viure arran de terra, sentint el moviment del planeta, tan sensibles; volíem apropar-nos al centre del món, allà on diuen que hi ha foc, i ho volíem fer volant, destrossant totes les parets que poguéssim trobar, et vaig odiar més que no pas estimar, però què importa això si a tu no t'agrada la manera que tinc d'estimar? simplement, no em serveix. què és estimar? potser està sobrevalorat i l'únic que sabem ser és estrelles pampallugant sempre atraient-nos i desatraient-nos; i la vida i el temps podien ser diferents, juntament amb nosaltres, l'amor ja no és el mateix perquè ara puc viure ignorant-lo i el món no s'acaba, som aquí, i tot era entranyes, vísceres, sang i en certa manera em dones el que jo vull perquè m'agrada veure el tornado que ets, com ho arrossegues tot i fas el que vols mentre la gent es queda amagada sota la taula intentant veure't, encuriosida, per la finestra sabent que tornaràs i per això les cases sempre són dèbils; i per què fer-ho? per què construir cases de metall? búnkers imbècils? tothom t'espera i ho remous tot i t'estimo d'alguna manera; has arribat i has entrat d'una manera que sé que sempre més sabré de tu.

[...] i ja el destí jugava a fer-nos trobar i sempre em convidaves a te, i jo visc la vida així, i tu la vius així, i en el fons jo sabia que calia esperar perquè després tot seria flor d'estiu histèrica que dóna voltes sota un cel blau elèctric de vent que no ens abandona; i no és que no ho entenguem, és molt millor caminar a les palpentes, només així sé caminar, em conec cada esgraó. 

II

viuríem per matar-nos, aixecaríem el vol temptant-nos a volar més alt, a veure qui aguanta millor la caiguda // perquè cauríem, tu ho saps, de molt alt, només per veure la vida caure vertiginosament als nostres peus: ens mataríem fins la mort, només per amor a la vida; et diria que m'agrades molt, perquè jo sóc eternament així, sabent que no t'agrada, i tu, sense pietat, diries tu a mi no tant i jo llavors no pensaria en res, només que ets genial, perquè ho ets i penso que m'agrada veure com corres darrere de qui sap què, i perquè m'agrada córrer amb tu, a vegades; i m'aturo, i ens miro, i segueixo, i corro, i et veig corrents, corrents, i ric, ric de tot, i llavors et demano que em portis lluny, lluny, el més lluny que puguis...

III

caminàvem pel centre de la terra, jo escrivia, sempre escrivia intentant fer que veiessis les meves imatges, i tu dubtaves; caminàvem a les palpentes veient només el foc i el fum i jo buscava a Dionís intentant dissoldre el meu inexplicable d'un només n'hi ha un; Dionís no apareixia, dissoldre'm no era la resposta perquè continuàvem caminant.

a vegades trobàvem a faltar els ocells. era com les flors, tot junt: i només el cel blau de la tarda, però la terra i la gravetat ens empenyien, fent-nos saber que si hi ha quelcom que existeix vertaderament ha de ser per força la gravetat i la terra,
no era que volguéssim fer res, a mi sempr em fan por els efemèrides, veure el pas del temps desconcertant, esperant sempre alguna casualitat que ho regiri tot.

caminàvem. ho recordes?

naixeran noves estrelles, ens adormirem sota el sol, ignorarem tot allò ja ignorat -continuarem-, buscarem. i tot era com ballar una cançó normal com si fos d'ska, i tot era relacionar-nos, cercar-nos, dry gin, que bo, que bo,

i sempre hi ha una galeta que està molt bona i que vol que me la mengi, potser té xocolata i és príncipe, o potser ahir vaig comprar nutella només per tenir-la a casa -sí, encara no ho sé-, així podré somiar nutella sense pensar que no en tinc.

però no en vull.
i sempre és tornar al dia següent // i pensar que es podrien dir moltes més coses // i pensar que pensar és quelcom semblant a rumiar / i tu no vols que pensi, tu vols que t'ho digui, però després no em dius / i jo no em perdo pas, i aquestes paraules que hi ha voltant pel meu cap són només paraules perquè m'agrada anar aquí i m'agradar anar allà i buscar-me i buscar-vos a tots per després tornar / i poc m'importen les coses, que jo sempre sóc aquí // i m'agrada barallar-me

sentir dins meu la violència de la diferència
i que costa acceptar-te
acceptar-me
acceptar-nos
violència
t'odïo
et vull matar
em vull matar
amb aquests ulls pampallugants, va dir // ho he perdut, tornem a veure manhattan, així m'enviaràs l'sms,
i fer-te de xòfer, ser-hi tant, mala puta!

sentir dins meu la violència, el xoc constant entre cossos // que ha fet possible el món,
jo no sóc tu,
mai podria dir-ho tan bé...

hi ha coses que em fan tornar boja, que m'exalten, que em posen en un estat estrany d'embriaguesa inexplicable.
una d'aquestes coses és la pluja. cada cop que plou, em torno boja. necessito sortir a cridar que plou, necessito enviar sms a tothom i dir: "PLOU", i si plou molt i molt, encara em torno més boja. desito que hi hagi un diluvi, que la pluja mai s'aturi...

una altra d'aquestes coses és la llum. tot, que és llum. doncs tot el que és llum. la llum de les nou del matí em provoca èxtasis, la llum de les deu em fa tornar boja, la llum de les dotze em fa flipar, la llum de les sis de la tarda... la llum que s'escola per escletxes, la llum taronja, poderosa, groga, càlida, eterna -però efímera- d'alguns moments...  de fet, sempre que faig fotos el que intento és captar aquesta llum -sort que per funció la càmera té satisfer aquest meu objectiu-.


avui feia un d'aquells dies que... no sé ni com explicar-ho. el cel era ple de núvols blaus i la llum del sol a punt de marxar ho penetrava tot. el blau dels núvols més el taronja del sol aconseguien una mena de perfecció que només he pogut trobar a la natura. ha plovisquejat, i llavors la llum encara tenia més força.

una de les fotos que he fet avui ha estat aquesta:

com ser davant d'una pluja de flors i no poder captar-la?

puc deixar-vos escapar?
sóc capaç de retenir les imatges al meu cervell, per a tota la vida?

la fotografia se'm fa inevitable, imprescindible,
i així com he d'aprendre a mirar, a entendre,
també he d'aprendre a fotografiar.


la llum efímera, només;
la llum.

(i amb quina força cal que neixin flors a cada instant!)



(estem allargant el temps,
fent la vida més ampla.
estem robant, com diu lluís llach,
temps al temps d'un rellotge aturat;

s'aixampla, com diu màrius sampere,
la vida,
el temps, l'amor;
desapareix la línia, l'horitzó primer, i m'imagino en un oceà, gran, gran,
verd i profund,
albirant el temps)

(i, de fet, tot és:

Una finestra al mar,
una mirada
i veure el món passar
entre les barques i tu.
Jugar amb l'atzar quan pinta
el Blau dels blaus amb crestes blanques.

Una finestra al mar
i aquella xarxa
per llençar-la als estels
dels sentiments que hem perdut
i no poder salpar mai més
per un embruix i una aigua clara.

Una finestra al mar
i perdre l'àncora
i enderrocar tants fars
i abjurar dels astres... amb tu
per fer del nostre demà
el fruit d'un art imprevisible.

Una finestra al mar
petita i blanca
que ens obligui a somiar
enllà dels nostres absurds,
enllà d'aquest jo petit
que ens omple el cor però buida l'ànima.


[...] presoner d'un cos insospitat,
d'un desig que no esperava... )

(i tot és somni,
tot just nosaltres,
poca cosa més;
i tot és somni,
tot just nosaltres...
cantem i somiem i poca cosa més, poca cosa més,
tot just nosaltres)
 

han tornat les flors,

les flors salvatges, les de salitre, les de la gal·la, les de la maria,

To see a World in a Grain of Sand
And a Heaven in a Wild Flower,
Hold Infinity in the palm of your hand
And Eternity in an hour.

cal recordar... cal preguntar-nos i per què les flors?

quan, d'alguna manera, everything is in its right place, sorgeix la vida,
la tendresa,
l'amor,
la tranquil·litat,

el no-res (del tot).

ahir vam tornar allà on el món s'escindia en dos que, deixant d'ésser críptica, és la platja del racó de Pals, la del costat de la platja de l'Illa roja (nudista). allà el món es va escindir en dos fa temps i jo vaig veure la llum des de la foscor.

això ningú no ho sabia. és que segurament no calia que ho sabés ningú...

però ahir hi vam tornar després de 16 dies. quina eternitat des de llavors, quines coses. on era tot?


escric de laberints, de la vida, del temps, de què sóc o vaig ser o pretenc ser. de què sento o què hauria d'estar sentint. escric de mi de mi de mi, tinc un diari a apart, és clar. jo només sé dir que el laberint es destrueix com una mena de profecia present-futura, és descobrir el món saber que no hi ha laberint; i és clar també pensar que el laberint és el jardí i que la font màgica i humida és el secret dins la foscor i que la vida és dins nostre i que el temps ni s'escola ni es mor ni és sorra ni és rendició només és no-res, i que prou, prou de fer mal i de fer bestieses i d'equivocar-nos i la vida és ampla, i és així com s'ha transformat, res és lineal i miro el mar i confonc -ja s'ha escindit en dos però ara vol confondre'm- l'horitzó amb el cel i amb el mar perquè hi ha boira -i malgrat la boira cal caminar- i estic bé, molt bé, tendre per la son, poca cosa més... jo...

jo potser no tinc tant a dir, o només m'ho dic a mi perquè molts cops només he estat jo i el Temps, perquè el Temps m'ha permès no haver de dir certes coses, no haver de fer certes coses, mentre jo plorava, mentre jo esperava, mentre jo em moria per dins i per fora esperant; però ja està no ho veus? era el temps que no donava res, tot i que jo li ho donava tot; relació no recíproca, sí, que no cau pas,

perquè aquí encara hi sóc, amb el Temps, amb la mirada, amb els teus ulls, les meves mans i tot el que ens envolta, encara hi sóc per tocar la teva pell, per enamorar-me de tu, encara hi sóc per esperar-te, per esperar-me (sobretot esperar-me a mi). encara hi sóc per saber qui ets, per saber qui som, per aixecar torres que ningú s'ha atrevit a aixecar, encara hi sóc per a somiar, per a atrevir-nos, per a escoltar música amb la llum,

jo què vols que hi faci, no puc fer-hi més, faig tot el que puc, o això crec, elimino qualsevol mur de laberint, però potser n'hi ha un que no puc eliminar i espero que no sigui el mur que envolta el cor, perquè si és així aquest mur només el podrà tombar el temps i a vegades el Temps no hi és per a nosaltres -i les campanes toquen i toquen i no deixen de tocar i d'esperar-nos inútilment com si res més no tinguessin a fer que tocar-, i no ho sé,

em disculpo estrelles i núvols, àngels i floretes, tot allò que de bo hi ha a la vida, em disculpo per no saber-ho veure sempre, per deixar-me amagar i distorsionar per vels inútils, per amagar-me darrere la rutina i la normalitat, les pautes i els camins fets, per deixar-me vèncer per mi mateixa...

però també em dono forces i ànims per a continuar en aquesta lluita diària de la supervivència amb un mateix, que jo sempre vaig a més, que no tinc res més a fer que anar a més, i que això és el que intento fer... perquè quedi clar que sempre ho intento...

no sé si ho sabeu, però pels antics la definició de 'definició és:

'definició és eliminar'


en el fet de definir només es diu què no és una cosa, i no pas què és. una vegada feta la llista de què no és una cosa, se sap què és.

projectils volàtils, ingràvids cap al cel, llançats en do you feel loved, amb ecos d'amors desitjos i paraules,
com aire expulsats del món, del dolor, com aire rebuts pel cos més càlid,
ingràvids, sobretot ingràvids,
torres de torres, erosionades pel vent, per la terra,
per la pols,
pel temps, pels abraços i per la vida que passa,

torres de torres (pessimisme),
l'erosió mínima és entre cossos,
la resta és inútil

ens miren els temples que més han protegit
ens miren els fars
ens mira el món, protegint-nos, ens el mirem,

què és això tan màgic que tenim entre les mans?
què és això que hem embolcallat?

com podem sentir tanta emoció en només sentir la paraula Vida?

flors naixent,
obrint-se cada matí...

pel temps...

què deia?

erosió...
el vent,...

recordes l'aire?
recordes l'amor?
recordes el record?
recordes l'emoció?
recordes la vida?

es normalitzen horaris, es normalitzen situacions!
com deu ser això d'anar a dormir a les 1:30? era el que feia abans!
em fa mal tot
tot tot tot

menys el pit,
que el tinc ben ple,
com diu la mama: de joia, de joia, de joia!


bona nit pels somiadors, bona nit pels amants, bona nit pels angelets i les estrelles que ens abriguen i ens protegeixen els somnis, bona nit a tots...

____

no em fa falta tenir por

p l
o u
p l o r o i p r o u

c a u  p
o o l s s s i m m  m d e e f f l l o o r s s
n o

t
i
n
c
p
o
r

p
o
l
s
i
m
d
e
f
l
o
r
s

no res, no res, només un dia més!

ahir vaig beure més que en tota la meva vida, i em vaig fumar un porro que no em va sentar malament amb una molt bona companyia.

arantxa i maria!*



aquest matí, després de dormir poc, però de dormir bé, ens hem aixecat sense que ningú ens escoltés, shhh, shhh, ho hem preparat tot i hem marxat deixant una noteta. pel camí escoltàvem facto delafe y las flores azules, però també rosana, però sobretot factodelafeylasfloresazules,

: i tenir l'honor d'estar desperta amb la maria a aquesta hora! quan feia que no estàvem juntes a tal hora? m'atreviria a dir que mesos, anys!

la luz de la mañana...
dia gris amb escletxes de llum, hi ha res millor que el vent? vent fred, déu meu, èxtasis.
la metereologia em manté aferrada al món i a la vida. esperar estacions i esperar vents, freds, calors, i altres em fa sentir bé.

la luz de la mañana, llega, llega, llega... a través de las persianas, por las cerraduras, bajo las puertas, entre las ranuras, sobre las montañas, hasta el fondo del mar, tus ojos lucen reflejada solar,

entre las rejas,... las hojas de los árboles, las banderas que no paran de luchar,
a través de las botellas, los pasos de la lucha anterior,
la red del pescador, cruzando la galaxia a gran velocidad, precisa y clara,
la llama solar, entre los armarios,...

vuela, avanza,
nieve, desierto, ciudades y bosques, entre las estrellas,
llega hasta esta cama con la misma fuerza
la luz de la mañana


* i pel meu mal de panxa... entrecot de l'arantxa!

el plaer de les trucades infinites -com passa el temps, déu meu, enganxada al telèfon, conversa a tres!
el plaer de les cerveses begudes i no begudes, del record de les que ja s'han begut a la vora d'una amiga infinita, que encara que d'origen no sigui meva, ben meva és,
el plaer dels bons moments, de la suma de tots ells al llarg del dia, del record de la eli, de l'iria, d'el petit príncep que ja parla una mica,
el plaer de la felicitat dels altres, de com felicitat i felicitat fan més felicitat, i no pas menys felicitat,
de com les coses dolentes no són capaces de penetrar res... quedant-se a la superfície, inútils, perdudes, gràvides* i imbècils,

el Temps: descobrir que es pot viure de manera diferent
l'Amor: descobrir que és infinit: i això vol dir que es multiplica, que existeix per a ser-hi més, que no té fi, que no pot acabar-se mai
la Vida: és Temps i Amor. quin descobriment.

al final tot és:

el plaer de deixar les hores passar
sense objectiu
sense meta
sense interessos
sense res darrere de cada paraula dita, de cada mirada feta, de cada gest

això és la vida
això és el sentit de totes les hores viscudes
això és.

d'explosió de sentits, de móns,
de creació de tot,


All walls are great
If the roof doesn't fall


_______

tornem al principi, a l'origen.
origen...

el món s'escindia en dos...
hi havia la llum, fins i tot la llum blava de la lluna,
espurnes de tot,
hi havia, també, l'univers...

______

que què dic? recordo en present el que recordaré en futur.
aquí escrivint només omplo els dies de sentit... -de més sentit del que tenen.

dedico aquest post a:

- a la meva teta, la meva primera teta, que sap veure com sóc i que sempre li he agradat i que sempre m'ha adorat. per ser com ets, i per ensenyar-me que hi ha moltes maneres de ser i que es pot conviure amb qui és "diferent" (però igual), i també a la meva teta, que com que m'ha fet pensar en com l'estimo, també m'ha fet pensar en com estimo la

- mama, per ser com és, per ser el pilar i el fonament de tota normalitat, de tota vida. columna de columnes, torre més alta que no cau en la tempesta.

- al papa, per aguantar el que va haver d'aguantar, per haver-se atrevit a marxar i a fer el que volia, tot i les conseqüències.

- a la maria, perquè cada dia m'adono més de com és i cada dia m'agrada més. també totalment torre, m'encanta veure com té les coses clares i com és, també, fonament de tota normalitat i de vida; de seguretat, d'amor...

- i a mi mateixa, també, perquè m'agrada ser com sóc, no puc fer-hi més. em faig gràcia, bàsicament. estic escrivint això sabent que arribaré tard a la feina, però m'és igual. ho havia de fer! ... perquè obeeixo a les necessitats que se m'imposen, com si fos el més important: perquè tinc clar quines són les meves prioritats i perquè lluito per a complir-les. i això ho he après de tot el meu entorn: de la mama i del papa.

- a tota la meva famíla (que som 6) per fer-me entendre dia rere dia el significat de família i per fer-me veure que és el més important que hi ha. sense excepció.

- i a tots els nouvinguts a la meva vida, en especial a la Gal·la. i ho escric aquí perquè la Gal·la no és només una nouvinguda, una nova amiga, una nova coneixença, una nova persona amb qui passar l'estona. perquè sé que si per circumstàncies estranyes no ens veiéssim mai més, jo no podria oblidar-la. és una d'aquelles persones que valen la pena, per sobre de tot. i això no és fàcil de trobar.

apoteòsic.

i, arribant a la i, increïble, inefable -com tot el que és autèntic-.

despertant-me tota la nit, per por, suposo, a que passi el temps. despertant-me tota la nit, per por, suposo, a assimilar, emmagatzemar a la memòria i convertir els fets en records.

però m'és igual. segurament sóc, i som, una persona que es llança a el que li vingui. però mai m'hi havia trobat, així que poc sabia de mi.

només feia falta que jo digués "això no passarà mai" per a què passi. això em fa petar el cul de riure... aquests mais, o aquests mais més, dits perquè sí, quan no es compleixen... fan riure.

doble doble chocolate! a vegades les paraules prenen sentit més tard de ser dites, sí.*

*només hi ha dues coses a la vida que hagin tingut la força necessària per a canviar-me, regirar-me, i fer-me repensar-ho tot. dues coses! i de sobte tot gira, canvia. i...

(de l'altre dia: fins i tot la llum sorprèn. la llum de la lluna, blava, vessada directament del cel, la teva lum i la teva llum llum, la meva pròpia llum, que brilla cada cop més, la llum de les estrelles -que ens protegeixen-, la llum)

aconseguir viure el temps d'una manera diferent. hi ha res més bonic per dir?

"Quan llegeixo llibres que no valen res sento que perdo el temps i em quedo molt decebut. Abans era diferent. Tenia molt temps lliure i, encara que sabés que no valien gaire cosa, tenia la sensació que en treuria algun profit. Ho veia així, però ara és diferent. Només em sembla que perdo el temps. Deu ser que em faig gran." (pàgina 113 de butxaca 62 de L'amant perillosa de Haruki Murakami)

sí, quan llegeixo llibres que no són obres mestres però que contenen alguna idea que descriu ben bé com és una cosa. aquest no ha estat el millor llibre que he llegit, però de cap manera m'ha fet sentir decebuda.

avui estava inquieta, la sèrie que mirava m'avorria, sentia que d'alguna manera perdia el temps. finalment, me n'he adonat que necessitava dormir i, després, llegir. llegir un llibre força absurd, sí, però que no sé perquè em fa sentir bé. els llibres són bàlsams, per a mi.
_______________

als vint-i-dos anys podria dir algunes coses sobre mi. una d'elles és que tinc una certa intuïció molt i molt forta que em serveix per a saber coses que no es veuen a simple vista. com que la racionalitat va venir a veure'm i em va xuclar la ment -el sueño de la razón produce monstruos-, no sé confiar en aquesta meva intuïció. tot i això, aquest sisè sentit cada dia m'ofereix proves de la seva existència. suposo que un dels objectius actuals de la meva vida és intentar confiar més en aquest sisè sentit.

és força absurd tot això. si jo sé caminar a les palpentes, posem per cas, i sovint s'apaga el llum i ens quedem a les fosques, per què molts cops em nego a caminar a les palpentes? ho faig, però sense creure'm que camino. penso que és un somni i que res és real... em sembla, també, força absurd parlar d'això. el relativisme/nihilisme (que ve, recordem-ho, després del racionalisme [quan aquest va adonar-se de les seves limitacions]) em va xuclar, també. no és pas que estigui malalta de nihilisme, d'això en vaig poder sortir. però tinc seqüeles. una d'aquestes seqüeles és que crec que tothom és igual. tothom, pel fet de ser humà, és igual. no hi ha res diferent. després llegeixo a Mercè Rodoreda i em diu que tot era diferent i em semblava que l'amor era la diferència que hi ha entre tot el que és igual; no me la crec, però, i continuo pensant que tot és igual. i al final veig girasols i penso: com és que n'hi ha de més bonics que els altres? com és que tots eren llavors que a simple vista juraries iguals, però han esdevingut girasols diferents? què fa la diferència? la pluja no era la mateixa? l'aigua? algú els ha dit alguna cosa? la porció de terra era millor? probablement, no. però jo miro els girasols i en veig de més bonics. i miro paisatges i paisatges i en veig de bonics, però també en veig de molt més bonics. també passa amb els núvols... amb les persones.

què passa amb les persones? molta gent a la meva vida m'ha dit especial. jo no podia creure'm-ho. per exemple, l'any passat vam anar a un alberg a granada i la senyora de recepció, que era francesa, em va dir que el meu nom era molt especial i que jo tenia pinta de ser escriptora. la professora de l'EOI de l'intensiu d'anglès, l'estiu que vaig deixar de parlar amb la maria i que tenia els ulls vermells de tant plorar, em va dir que jo era especial, molt especial. això només són exemples. jo, tot i que em feia cosa, mai me'ls vaig creure. pensava que era mentida. que tots són humans, que tots tenim cervell, que tots tenim el mateix. és veritat, això? què passa quan coneixes algú especial? i se't planta davant i dius: "sí, de tu ho diria! ets especial". últimament m'han dit, també, que tinc habilitats estudiantils bones -això ja ho sabia-, amb la possibilitat de fer doctorats i merdes d'aquestes, però jo penso: aquesta és la meva vida? jo estic "destinada" a fer això? és aquest el món que vull tenir al meu voltant? no.

jo vull fer una família. veig que les famílies són el pilar de tot. que una família ben fundada crea gent feliç, i que una família mal fundada crea gent infeliç. tenint en compte que l'objectiu a la nostra vida és, en teoria, aconseguir moments/porcions/èpoques/motius de felicitat, sembla que la família -valorada de manera estranya avui en dia- és el més important.

... i que la felicitat és aquella cosa que hem d'anar cultivant dia a dia, sense perdre mai l'interès i la constància (no tot és igual, i tot s'ha de cuidar). i que quan trobem aquests moments els hem d'aprofitar al màxim, sense recança, sense por, sense res que ens interrompi. només s'han de tenir les coses clares.
_______

em fa la sensació que tota aquesta època nihlista/relativista va deixar-me més seqüeles de les que he escrit. tinc cansament. estic cansada. tinc un pes a dins. feixuc, feixuc, feixuc. es tira endavant, no es pot mirar enrere, tot és continuar. però quan se't presenta al davant l'oportunitat de viure el temps d'una manera diferent... no es pot rebutjar. em veig com un mamífer buscant amor, calor. poca cosa més. poca cosa més! els llibres m'ofereixen un repòs a tot aquest cansament. els llibres, la maria i una persona nova que ha entrat, de sobte, a la meva vida.

i l'hi dedico aquest post.

una abraçada.