Novedades en la categoría de_poesia

només vull continuar, impertorbable,
tot allò ja començat de fa segles:
de quantes miques deu estar fet tot, o potser de quantes profunditats me'n podria dir.
el mateix sentiment originari,
aquell que ho fundà tot:
recordo cada estèril joc -com aquest que juguem-
sense rastres de nihilisme.

només fujo o vaig fugir
de malentesos dialèctics.
sabent que -o sabent-me altra cosa- no és via,
via d'arribar enlloc.

ho he après,
per error i caiguda aixecar-me i caiguda,
cop rere cop,
i ho hauré d'aprendre eternament -com la roda que gira-,
d'allò que no se'n pot parlar,
se n'ha de parlar.

recordar que homo homini lupus
enmig de tants llobatons reclamant aliment:
senyorejant les harpies i els dèmons
en constant afavoriment d'allò altre:
no sempre hi ha la desgràcia,
però,
a vegades un bri de llum desperta la innocència.

Ariadna sóc jo.

Ariadna no va erràtica. i si hi ha anat és per ignorància, perquè ningú no pot adelantar-se als propis temps,
Ariadna sap que els laberints no existeixen. tanmateix, hi juga, hi passeja.
són murs il·lusoris.
no hi pot haver mur, camí fet, perquè el camí es fa en caminar.

els laberints només poden existir per als errants.

jo mateixa, fa 10 mesos:

sóc davant l'abisme,
l'albiro: m'hi penso, em sé capaç.
entre buit i buit,
cos i cos,
estiu i estiu,
viure allò no viscut, com infants, encara,
no hi ha pautes:

es destrueix el laberint.

ES DESTRUEIX EL LABERINT.
ES DESTRUEIX EL LABERINT.

davant meu el blanc, el no-res -tot-, la condensació de sol, moviment, vida.

tinc por.
tinc por.
de què?

preferim el laberint: creiem que la vida és perdre'ns, quelcom que no controlem.
que el fat i l'atzar ens governen. que algú escull els nostres camins.
és fàcil: com podem culpar-nos de l'error, de mantenir-nos erràtics, si vivim en un laberint? no podem.

escollim, sí, però el camí existeix quan i només quan el fem, així que no hi ha laberint a priori -el laberint no existeix-,
ni destí,
ni atzar.

ha de ser alguna altra cosa: probablement nosaltres.

avui: enmig de l'erratisme com a filosofia de vida, exalto la serietat com a font de diversió i felicitat.

potser va de poetes morts que feien fotografies,
d'òlibes vistes només en poemes,
o dites només en paraules.

potser va d'exercicis inútils al costat de la finestra,
allà on el vent vol xiular més,
o potser del refugi de la xemeneia -on em consta que hi ha una família d'ocells-,

potser de desdir allò dit,
sense negar haver dit,

d'anys de silenci -interromput a vegades-,
d'indecisions sobre el lloc i la mesura.

refaig, sense haver-ho sabut a priori, el camí ja fet;
només ressegueixo el meu contorn
en una eterna projecció de mi cap a mi mateixa.
i és que sóc finita, limitada,
aquí.

et deia amor, des de mi,
per a mi, cap allà:
i és dissolució de creences.


torno al principi del camí, allà,
allà on no sabia res
-i ara, de tan poc, de tan molt
em retorno i em revisc-,
en vosaltres, els poetes,
les paraules i la mort.

llegeixo el destí i sóc destí
llegeixo la vida i sóc vida,
no perquè no sàpiga ser destí,
no perquè no sàpiga ser vida:
és que m'encomano.

i no m'encomano de religió furiosa,
de ràbia per l'ésser,
de desentendre l'immediat;
m'encano de malaltia destructora.

destructora de realitats,
desdefinint qualsevol cosa.
començar de nou sota el cel d'allò etern.

_____

el salt cap a l'abisme,
el de la desexplicació.

deixaré de ser, em veig en l'adolescència de l'ésser,
en la poca contradicció que ja em queda;

no m'hauré de rebel·lar més contra la projecció de cap veritat,
no veuré cap imatge: sols taques, colors i formes.

em veig en l'adolescència de l'ésser,
expectant, deixant-me en la lluita,
destruint-me a cada pas
i d'alguna manera,
d'alguna manera,
retornant.

___

que per què no vaig escriure més poemes des del 2004?
m'he atrevit, algun cop, a respondre aquesta pregunta amb sinceritat?
m'he posat davant del mirall i he esperat de mi mateixa una resposta sincera?
he estat capaç de reconèixer vertader allò que em feia por?
m'he descregut constantment?

evidentment, no sé què vindrà. no sé què passarà.
no vull ser el crepuscle de mi mateixa.
no vull ser la limitació de fa anys: PERQUÈ ERA FALSA.

____

és temps de re,
i és temps de des.

++++++++++++++++

llegeixo alguna cosa semblant a profecies en el que escric. és curiós. m'agrada profetitzar, profetitzar-me, seguir-me, desseguir-me. algú em jutjaria de narcicista, i jo només dic que no em cal justificar-me -no, almenys, en aquest aspecte-. m'agrada teoritzar fins la mort, tot i que fins fa dos dies creia que fer-ho era perpetuar el buit nihilista, perpetuar l'absurd; però cal reconèixer que la vida és més que coses boniques al meu voltant. i me n'he estat convencent -escric línies que, sovint, són el contrari del que penso-, per veure-ho necessari per a la vida. serveix, sí, serveix tot el que hi ha més enllà de la metafísica. sobretot perquè la metafísica és també el més enllà de la metafísica -no hi ha una metafísica en si: és impossible! no hi ha resposta, no hi ha un "no hi ha un"-. no és que estiguem perduts, no és que siguem nihilistes, no és que busquem un déu, tot això és mentida, la postpostmodernitat tracta d'una altra cosa: estem llançats, i ja ho deia nietzsche -i tant temps ha fet falta!-, a desentendre per complet el món i tornar a la infantesa, havent-ho sabut tot; estem cridats a destruir-nos i a desaparèixer... llançats, projectats... i no al BUIT, com es creia, i no a l'ABISME, no a l'ABSURD, estem llançats a nosaltres mateixos. i no nosaltres mateixos erigits com a DÉUS. no és res de tot això! no és res de relativisme, no és res d'absolutisme, no és res de dogmatisme, no és res d'escepticisme, no és res d'idealisme, no és res de realisme metafísic, no és res de res de res de res de res;

però com eliminar les paraules que ballen al voltant nostre? com abandonar aquest ball que, tanmateix -reconeguem-ho-, hem hagut de ballar per collons -i és que a la vida s'ha de ballar sempre el ball que toca ballar-? com fer-ho? amb el temps,
amb la lluita,
amb poca cosa més.
perquè no se m'acut cap paraula més, no voldria fer etern el problema.


lluita.
lluita.
lluita.
lluita.
(en el temps)

és quasi novembre i d'aquí a poc aquesta web complirà sis anys,
bukowski va començar amb mi, el savi -que alguna cosa sabia-:

and
we need so much
if we only knew
what it
was.

it is
probably
everything

and we will all
probably die
trying to get
it

or die

because we
don't get
it.

I hope
you will understand
when I am dead

I got
as much
as
possible.

perquè és fàcil tornar als orígens, sempre esperen -com un niu-.
llavors tot pren sentit: el camí només ha estat un viatge des de l'origen cap a l'origen.
sí, som explicats per la literatura,
som explicats per nosaltres mateixos -i humans i humans i humans, ¿quants? repetint la història de la humanitat-.

retorno a la poesia -a aquelles tardes del 2002 en què llegia i llegia poemes sense parar-,
en la intenció de refer-nos, de ser, d'alguna manera,
ser -sense compromisos i sense adjectius-.

el món s'escindia en dos, es rebolcava i perdia tota referència de llum.
em parlen de jardins, una vegada i una altra. la font, l'escletxa de llum: la humitat, el secret.
la profunditat del mar, la mort i la fred; on res neix és on no hi ha llum.
però fins i tot la llum sorprèn.

el món s'escindia en dos.

hi havia el jardí,
el meu únic jardí.
amb cirerer, plataner, la mimosa de la mama -sempre de la mama-, què més hi havia? un avet, és clar.
dos gronxadors.
l'hamaca.

i a les novel·les em parlen de jardins... i treballo prop d'un jardí i no ho entenc. no entenc què és jardí si no penso en el primer jardí.

_________

i no entenc què és amor, si no penso en el primer amor.
la maria se'm torna definició de tot allò que hi ha al meu voltant.
el seu poder evocador -la llum, la gran musa, la gran creadora, amb mi, de sentit- transforma la meva vida.
tan se val tot,
tot i tot i tot i tot.
_________

esdevinc creadora de sentits, de móns. construir i construir.
who he gives an answer.
esdevinc cassandra, i tantes coses, tantes!
em fa vergonya ser, sovint.

em fa vergonya ser,

sovint.

suposo que vaig voler viure en una nota a peu de plana, a recés de qualsevol crítica -això no té sentit, això no hi cap aquí, no vius la vida com s'ha de viure!- i ara tot just desperto d'aquest somni...
desperto i pujo cap a la superfície, allà on el text no és tan petit i on es demana una conclusió amb final.

vaig començar a viure buscant un port on aferrar-me,
creia que el trobaria! cercava la veritat
a cada text, a cada pensament propi i aliè.

les decisions que prenia s'encaminaven cap a la suposada veritat,
creia tenir un bon objectiu,
vaig començar a navegar amb l'esperança de trobar una illa;

però ara, i no sé pas ni com ho sé -és d'aquelles coses que no vénen d'ara-,
sé que no hi ha illa: només hi ha oceà.

___________

arribada a aquest port fictici,
sense far que il·lumini prou porció de terra com per anar cap a allò segur:
he de decidir.

vull tenir la meva vida, com un cigró, dins del puny?
puny clos, no t'escapis, no et perdis.

no em crec la incomprensió que desperten o van despertar els meus poemes,
més aviat em crec la mandra, massa mandra.
cercant la comprensió.


no serà això, també, el que és comú a tots els homes?
no, no ho crec; però sí si parlem de la majoria.

quan el llenguatge no és res més que una pròpia construcció personal, infinita -de llarg- i eterna -en el temps-,
quan més sóc és quan més llenguatge ha passat per mi,
res més que pròpia construcció personal;
intento oferir ponts que arribin a mi, camins transitables -però potser m'equivoco-, i no ho aconsegueixo perquè les paraules són lentes:
perquè darrere de cada una d'elles hi ha tot un món -món meu-
i perquè no es pot accedir al meu món -així com així-,
es perden els significats en la traducció que és llegir quelcom;
i deu ser aquest el gran problema del món, el que ha fet que humans i humans corressin rere equivocacions, erràtics, esmaperduts,
deu ser aquest el gran problema del món: no ens entenem... no ens entenem...

el desenllaç:

no visc d'esma -que tampoc l'he perdut-,
probablement -com ja han dit molts-,
visc de morir -que no d'anar morint-

dins d'aquella nostàlgia eterna que és la literatura, aquí visc; hi vaig néixer. jo no sé perquè. quan era petita era la teta la que llegia llibres. i ara jo rellegeixo els llibres que ella va llegir i hi escric el meu nom, a sota del seu, o a sota del de la mama, amb orgull i serenitat. orgull per seguir passos, per poder ser germana petita i filla; i serenitat perquè és el que donen els anys, i escriure una data -com qui s'escriu en un banc a londres, davant d'una botiga levi's; o com qui s'escriu en una soca d'arbre- en un lloc etern -com són els llibres- és l'única manera que he trobat de traspassar el moment actual i transportar-me'n a un altre. i com que les persones estan fets per a això, per a tocar de peus a terra però per a mirar el cel mentre ho fan, jo també he de tenir el meu cel, i l'he de tenir a l'abast, petit, de tots colors, amable, cruel, vertader -massa vertader-. i als llibres és on hi he trobat tota la pau que necessito. als llibres, que són iguals que l'escalfor del sol, que són vida i vida i més vida.

no, no podrem: perquè rodolarà el cap, dins del cap;
no podrem descriure'ns, no podrem somniar més.
hauré de destruir el llobató que vaig fer néixer:
i només perquè en vaig parlar,
perquè te'n vaig parlar.

sóc demiürga, encara ho puc ser.
ho podem ser tots,
aquesta matèria que ens envolta:
juguem-hi com infants,
riem-hi com infants,
sentim-hi com infants...
que el cap rodola i rodola i rodola,

ara sé què és el centre de gravetat,
i la falta d'equilibri.
sé què és ser empesa cap al món,
cap a la terra,
cap al secret embolcallat de cucs i d'arrels,
-però no sé res més-.

llegir que els dies són passats per sempre no reconforta gaire, més aviat fa por, és colpidor, sí, a l'estòmac un cop de puny. pensar en l'etern retorn dels dies també és força colpidor: així, què voldria per a mi? recuperar els dies, no; angoixa de pensar a tornar enrere. però, i tots els errors? tot allò que no voldria que es repetís eternament, que voldria tornar a fer per a fer bé.
però qui sóc jo per a jutjar la meva vida, ara, que encara en pujo el primer o segon esglaó? quin dret hi tinc, jo, que no sé res sobre mi, i que no sabré res fins que m'apropi als esglaons finals? cap dret.
els desitjos, diuen, vigila si els desitges: a vegades es compleixen. és per això que només podem cenyir-nos al més estricte present, sense desitjar altra cosa. no fos cas.

llegir la por de morir de diversos autors, veure la por als ulls, als llavis, al tot de qualsevol persona ja morta. què n'he de fer, d'aquest sentiment? m'abat, em destrossa, em quedo dins la bassa sense poder respirar ni moure'm, fang de fang i res més. esperant la meva mort, llegint la vostra por...

dels vençuts, melancòlics, perduts... no, dels qui se saben vençuts, melancòlics, perduts... jo sóc tota vostra, de ningú més, de ningú més... -que de mi, en aquest desert, que de vosaltres, en aquesta terra, que de les flors, només les salvatges i les domèstiques, que del món, el que existeix i només existeix, i el que regala i només regala (flors a l'altar, i el sí etern, el sí a la vida, vull i vull, en les misèries més míseres)-, sóc tota vostra, em lliuro,
perduda (flor), vençuda (en la vida i en la mort), melancòlica (de tot i del no-res).

no pot ser -es devia dir-, no pot ser -es devia dir-,
trobar la felicitat tan aviat -no deien que això no existia? que només era el camí?-
però tant dir, tant explicar,
no en sabien pas res tots ells.
només era una percepció -el camí correcte, la pau, la tranquil·litat-,
no cap definició, un dia li van dir ingènua i allí es devia quedar.
no sabia pas què volia dir, però:
hi ha coses que mai no s'arriben a entendre -potser aquestes sí, és clar.
però d'aquella manera inefable-,
et sona, la manera inefable? quants cops l'haurem dit,
quants cops ens haurem cregut fora de tota humanitat -si l'home és un animal racional-?
quants cops ens hem erigit déus només perquè no ens enteníem?
si tot era més fàcil,
anys de camí i camí per a acabar tornant al punt de partida,
sí és que només som un punt que arriba i se'n va per tornar.
veure la felicitat arreu, disfrutar-la i viure-la, córrer dins meu l'amor pel pròxim,
aquell que em recomenaven i que tanta utilitat té:
sí, utilitat: però no cal pensar-hi, no cal justificar-s'hi. ho recordes? ingènua.
devia estar perduda enmig d'aquell no-res, esperant.
i aquest camí llarg, per a què fer-lo? la vida és llarga, molt llarga, sí,
tot era per l'el·lipsi. l'el·lipsi és la culpable de tot,
ens vam oblidar de l'altra part, donant-la per entesa...

va ser un error que ens ha mantingut erràtics:
l'altra part que deia que d'un només n'hi ha un, i que, de camí, també,
només n'hi ha un.

ingènua, perduda,
convençuda, eficaç,
ara ja desencisada -i per això tanta innocència-.
només és estil.

són totes les relacions, relacions de poder?

hi ha coses fàcils de veure a simple vista: tots ens movem per una superficialitat -una capa molt fina, però alhora molt resistent- pactada. això és el convencionalisme. quan parlem, més o menys sabem de què parlem. sabem quin és el límit del que podem dir. ens relacionem com si tots esperéssim el mateix de tots, com si res fos absurd, com si la vida tingués sentit...

seria impossible, potser, relacionar-se d'una altra manera. el pessimisme no és una bona manera de relacionar-se amb els altres. no convé, i no convé perquè és massa aprop. darrere d'aquesta fina capa on tot cobra sentit -la superficialitat-, hi ha un caos, un batibull de preguntes i dubtes sense resposta ni solució. com mostrar aquest caos sense sentir-se desprotegit? com parlar sense pensar que si demà canvies d'opinió, el que vas dir ahir et perseguirà? com estar tan segur de tu mateix?

sí, la vida acaba essent un vaivé, un anar i tornar, un anar amunt i avall, caure i aixecar-se. totes les torres cauen. sempre hi ha tempesta disposada a ensenyar-nos que res queda (res queda? no, al final, final, no, evidentment). com acabar aquest post?

explicant una cosa que ningú sap: i anar a la central i tenir a les mans un llibre de Rilke, o un de Hölderlin i saber que és millor no comprar-lo...

Nada se atreve a elevarse. En ninguna parte una Torre. Rilke

(¿nada se atreve a elevarse? quin insult, quin atreviment, quina provocació...)
(fer de la vida allò que vulguis fer-ne, que tot el que et passi no et sembli circumstancial i buit de sentit, contingent, sinó que et sembli apropiat, inevitable, i no només això: que et sembli escollit per tu)
(tanta pressió sobre un mateix. la resposta és ben clara, sempre... sovint no la volem escoltar. ¿Nada se atreve a elevarse? En ninguna parte una torre... Ser torre, a això convida. no diu que no es pugui ser torre, només que res s'hi atreveix. és difícil viure la vida, sobretot quan intentem viure-la del revés. és difícil escoltar-nos. dic tot això, i em sembla filosofia barata: en el fons sé que és mentida. res de tot això no és difícil. viure no és difícil! escoltar-me no és difícil! però, em sembla, ens ho fem difícil. i per què? qui sap... millor no saber-ho.)
(anar-se'n de la filosofia per a tornar-hi. aquesta carrera, per a mi, és una qüestió vital. és tant important entendre què és el nihilisme com aprendre a fer ous al forn. no només entendre intel·lectualment, sinó emocionalment. aquesta és la meva elecció. la vull, no me'n penedeixo. és difícil deixar-se portar: donar-se completament. és difícil entendre que és més realitzador donar que rebre. és difícil ser qui s'és quan contínuament ens estem comparant amb els altres. és difícil seguir el propi camí. dic que és difícil, però pot fer-se. tot pot fer-se. podem ser torres. puc ser torre. només m'hi he d'atrevir. llançar-m'hi... a poc a poc)

Mas no nos es dado
en sitio alguno posar.
Vacilan y caen
los hombres sufrientes,
ciegos, de una
hora en la otra,
como aguas de roca
en roca lanzados,
eternamente, hacia lo incierto.

(Hölderlin, Hiperión)