Novedades en la categoría divagacions diverses

la pesseta al llit... convençuda que el millor que podia fer avui era dormir amb mi. orelles aixecades, ei, vull saber què passa en tot moment!

coldplay sonant. cançons tranquil·litzadores, com sempre...

________________________________________________


hi ha lluites personals, lluites globals, lluites universals, lluites locals... a nosaltres, sembla, ens ha tocat una lluita ben curiosa. decidir el nostre destí... decidir-lo davant de tot, no ser canviats per gaire res, no obeir a les regles... decidir el nostre destí. decidir-lo.

potser tot va de com viure la vida, de l'autenticitat d'ortega y gasset o de heidegger. potser tenen raó però a mi em fan por perquè no vull ser depredadora... però la lluita hi és.

a cada temps, la seva lluita.
a cada persona, la seva lluita.
a cada món, la seva lluita.

i lluita és obstacle, error repetit. lluita és dimoni amb disfresses, enganys i reptició. lluita és il·lusió. lluita és odi. lluita és obstacles...

lluitem, bàsicament, contra la mort, contra tot allò injust, contra tot allò que no forma part de la vida,
lluitem constra tot obstacle, sabent que la nostra innocència és la que ens permet de seguir lluitant,
sabent que no som conformistes, que la lluita és constant i infinita, lluitem,

ens sorprenem, sobretot, perquè no hem estat desenganyats d'aquest món: encara podem estimar, encara podem creure, encara podem elevar-nos, erigir-nos com torres enmig d'aquest desert de descreguts, incrèduls i amargats,

lluitem contra tot el que ens va en contra i, si fa molt de vent, també sabem vinclar-nos.

hem crescut amb la tramuntana,
amb el cel blau,
amb les flors salvatges enmig d'una pedra,
amb la llum de les finestres,
amb el sol de l'estiu i amb el sol de l'hivern,
hem crescut amb les roses, amb les pessetes, amb tots els gatets, amb el puigventós, amb l'aigüeta,
hem crescut conservant l'única cosa que ens podria conservar vius: la innocència.

PD: i sí, sí, cal que neixin flors a cada instant si no volem que tot s'acabi...

refaig, sense haver-ho sabut a priori, el camí ja fet;
només ressegueixo el meu contorn
en una eterna projecció de mi cap a mi mateixa.
i és que sóc finita, limitada,
aquí.

et deia amor, des de mi,
per a mi, cap allà:
i és dissolució de creences.


torno al principi del camí, allà,
allà on no sabia res
-i ara, de tan poc, de tan molt
em retorno i em revisc-,
en vosaltres, els poetes,
les paraules i la mort.

llegeixo el destí i sóc destí
llegeixo la vida i sóc vida,
no perquè no sàpiga ser destí,
no perquè no sàpiga ser vida:
és que m'encomano.

i no m'encomano de religió furiosa,
de ràbia per l'ésser,
de desentendre l'immediat;
m'encano de malaltia destructora.

destructora de realitats,
desdefinint qualsevol cosa.
començar de nou sota el cel d'allò etern.

_____

el salt cap a l'abisme,
el de la desexplicació.

deixaré de ser, em veig en l'adolescència de l'ésser,
en la poca contradicció que ja em queda;

no m'hauré de rebel·lar més contra la projecció de cap veritat,
no veuré cap imatge: sols taques, colors i formes.

em veig en l'adolescència de l'ésser,
expectant, deixant-me en la lluita,
destruint-me a cada pas
i d'alguna manera,
d'alguna manera,
retornant.

___

que per què no vaig escriure més poemes des del 2004?
m'he atrevit, algun cop, a respondre aquesta pregunta amb sinceritat?
m'he posat davant del mirall i he esperat de mi mateixa una resposta sincera?
he estat capaç de reconèixer vertader allò que em feia por?
m'he descregut constantment?

evidentment, no sé què vindrà. no sé què passarà.
no vull ser el crepuscle de mi mateixa.
no vull ser la limitació de fa anys: PERQUÈ ERA FALSA.

____

és temps de re,
i és temps de des.

++++++++++++++++

llegeixo alguna cosa semblant a profecies en el que escric. és curiós. m'agrada profetitzar, profetitzar-me, seguir-me, desseguir-me. algú em jutjaria de narcicista, i jo només dic que no em cal justificar-me -no, almenys, en aquest aspecte-. m'agrada teoritzar fins la mort, tot i que fins fa dos dies creia que fer-ho era perpetuar el buit nihilista, perpetuar l'absurd; però cal reconèixer que la vida és més que coses boniques al meu voltant. i me n'he estat convencent -escric línies que, sovint, són el contrari del que penso-, per veure-ho necessari per a la vida. serveix, sí, serveix tot el que hi ha més enllà de la metafísica. sobretot perquè la metafísica és també el més enllà de la metafísica -no hi ha una metafísica en si: és impossible! no hi ha resposta, no hi ha un "no hi ha un"-. no és que estiguem perduts, no és que siguem nihilistes, no és que busquem un déu, tot això és mentida, la postpostmodernitat tracta d'una altra cosa: estem llançats, i ja ho deia nietzsche -i tant temps ha fet falta!-, a desentendre per complet el món i tornar a la infantesa, havent-ho sabut tot; estem cridats a destruir-nos i a desaparèixer... llançats, projectats... i no al BUIT, com es creia, i no a l'ABISME, no a l'ABSURD, estem llançats a nosaltres mateixos. i no nosaltres mateixos erigits com a DÉUS. no és res de tot això! no és res de relativisme, no és res d'absolutisme, no és res de dogmatisme, no és res d'escepticisme, no és res d'idealisme, no és res de realisme metafísic, no és res de res de res de res de res;

però com eliminar les paraules que ballen al voltant nostre? com abandonar aquest ball que, tanmateix -reconeguem-ho-, hem hagut de ballar per collons -i és que a la vida s'ha de ballar sempre el ball que toca ballar-? com fer-ho? amb el temps,
amb la lluita,
amb poca cosa més.
perquè no se m'acut cap paraula més, no voldria fer etern el problema.


lluita.
lluita.
lluita.
lluita.
(en el temps)

queden pendents tants llocs: madrid, valencia, londres....
ara aquí, ara allà...

un curs sindical
atrevir-me a fer el pas: apuntar-me a fotografia (tornar a tenir fe en mi)
llevar-me aviat
fer quart de filosofia amb la il·lusió (la il·lusió de pensar en spinoza)...
fer equitació al febrer
treure'm el carnet de patrón de recreo (com es diu en català)

anar més enllà, sempre,
fer tantes coses, tantes, i mirar ventdelplà però recordar que per algun motiu vam deixar de veure'l i agafar el cotxe i anar a girona i visitar estrelles,

ens ho hem de creure ja, ens ho hem de creure!

estic suau,
tinc son,
m'avorreixo a mi mateixa i vull sortir, recordo lluís llach: enllà d'aquest jo petit que omple el cor però ens buida l'ànima,

perquè és això, ens omple el cor: l'omple molt i molt bé, però em buida totalment l'ànima,
i quina estupidesa.


fe!

hay que tener fe en las personas, no todas se corrompen...

no, és clar que no...

per què no ens ho volem creure mai del tot, això?

tinc moltes coses a dir. no sé per on començar. no és que tingui cap caos interior, sinó que penso moltes coses.

- penso, per exemple, en quin llibre estava llegint just fa un any. em miro els meus llibres i per atzar trio el de Trífero de Ray Loriga. efectivament, llegit entre el 20 i el 24 de juliol del 2007. me'l miro i somric. l'obro. de què anava el llibre? què recordo d'ell? recordo fragments, recordo la feina, recordo el descans de mitja hora i jo llegint, recordo sempre la il·lusió de llegir Ray Loriga, la il·lusió per sobre de tot. recordo posar-me trista per llegir-lo en poc temps, per pensar que no l'havia aprofitat prou... que hi ha coses que s'han de viure a poc a poc, engruna a engruna, per a atipar-te'n lentament...

- penso, també, en la eli i en com la trobem a faltar i en les ganes que tinc de parlar amb ella! ara l'iria està tornant de barcelona, que tornava de valència, que tornava de... i penso que quina merda que la eli no hagi vingut a passar uns dies aquí. me n'aniria a valència, però és tot molt just. ja parlarem... a quatre!

- avui no he anat a treballar perquè tinc un mal de panxa estrany que no és mal de panxa i que el tinc des del divendres i em ve de tant en tant i jo pensava anar a treballar igualment i just quan m'anava a preparar el dinar a les 12 de la nit em va tornar a venir el mal i em vaig adormir quasi a l'instant al llit i la maria no sé pas on era però quan ha vingut ja devia fer estona que jo dormia...

- i com era allò? i sort que hi havia les flors.

- sí, com que de flors n'hi ha de salvatges (tot i que secretament us diré que totes són salvatges), i aquestes sobreviuen, sort que hi havia les flors.

- fragment de Trífero, llibre que no té res subratllat... quan no subratllo res és que tinc por de "desvirgar-lo" de convertir-lo en un llibre meu, no ja innocent. i perquè penso que si algun fragment del llibre és important per a mi, per a la meva vida i la meva supervivència, el trobaré sense dificultat [sí, potser Rayuela em va fer pensar en l'impossible]...:

"Jamás me atrapará la nostalgia, pensó Trífero al descubrir que las ensoñaciones de su nueva esposa le empujaban siempre hacia adelante, hacia un tiempo aún por inventar, jamás serán estos días la cárcel de otros días, jamás volverán mis pasos sobre estas huellas. [...] ¿Tienen las mujeres una habilidad especial para vivir inmersas no en éste, sino en todos los tiempos posibles, pasado, presente y futuro?"  Trífero, Ray Loriga

- avui, dia fantasma, dia invisible, dia il·legal, tinc ganes de llegir allò que ja vaig llegir, de recordar allò que vaig viure, però només per sobre... de mirar de reull tot el temps passat i fer, sense voler-ho o volent-ho, una pausa en el temps que passa. no és pas que vulgui aturar el temps (com si això fos possible), només vull fer-lo lent i inútil. escapar-me de la roda invencible d'aquest present que només avança i avança. avui recopilaré poemes i avui els enviarem al professor de la maria. avui recordaré sentits per a preparar-me i crear-ne de nous.

a vegades veig la vida -el temps viscut i el que queda per viure- com una cosa lineal. penso que dels vint aniré als trenta, que dels trenta aniré als quaranta, i així fins a morir. en aquesta descripció tan curta de la meva trajectòria vital no hi trobo res més que anys i anys i anys i anys
i res més...

res més.

el temps te molt més a veure amb la felicitat, amb la por, amb la infelicitat, i amb què sé jo, que no pas amb els mesos, els anys, les hores, els segons...

el sentiments confeccionen el temps. l'hi donen forma. el fan llarg, curt, estret o molt ample. insuportable, suportable, feixuc, moll, enganxifós, invisible. el camí no és fet de pedres, ni de sorra, ni de paisatges. el camí és fet de pensament, d'acció -de pas rere pas-, de constància, de cansament, de mort i de vida.

les coses viscudes són com una altra dimensió, capaces de modificar les altres tres dimensions. així, sí...

som volàtils.
ingràvids.
senzills i lleugers.

____
* suposo que ara em pregunto per què és el temps... i la vida. i quina relació té la vida amb el temps -si és que no són el mateix, o si és que no són dos noms diferents per a designar la mateixa cosa.

potser els llibres són coses mortes. em miro el llibre, el llibre imprès, a sobre la taula, i somric pensant: "quants anys continuarà essent llegit?", "quants pensaments cauran sobre d'ell?" i si pogués riuria molt i molt fort, perquè és horrorós, perquè els llibres duren més que les persones i
potser els llibres són coses mortes, més mortes que vives, i el món, què deu fer el món, deu trobar a faltar l'autor? és igual l'autor, és més fàcil quan no hi és...
potser els llibres són coses mortes, més mortes que vives, records d'un passat que no va existir, cor i sentiments, l'ànima del món que es nega a si mateix ser ànima,
potser els llibres... o potser jo...

aquest cop la mama no tenia raó. els posts que vaig escriure no van ser fruit de l'hora que era. jo no em deprimeixo més a la nit, ni al matí, ni a cap hora en concret. l'única cosa que podria dir és que, potser, tinc més temps per pensar -o de recordar què he pensat al llarg del dia- justament a la nit.

el meu post era un intent d'aniquilar el nihilisme -des del propi contacte amb el nihilisme i des de la superació del nihilisme-. em fa fàstic, el nihilisme. aniquilar. avui he vist un llibre que es diu El desafío del nihilismo. era una antologia del nihilisme, crec. no és pas res nou sota el sol, això del nihilisme.

és tan fàcil, després de considerar que déu ha mort, dir que res té sentit. ja la pròpia frase "déu ha mort" implica un "déu" -encara que ara aquest no existeixi- i, per tant, ens fa pensar que ens manca quelcom. aquesta cosa que sembla que ens manca ens fa embogir i buscar. dir "déu ha mort" és d'estúpids. d'estúpids, d'estúpids i d'estúpids. clarament. el que s'ha de dir és: "déu existeix" o "...". vull dir que el discurs contrari a la religió, el discurs anti-religiós, és, de fet, el mateix discurs que el religiós. l'altra cara de la mateixa moneda. escapar de la religió per anar a parar a l'anti-religió em sembla una bajanada molt gran. aquests són els malalts més greus, per cert. les mitges tintes són perilloses, perquè ens transporten a una mena d'incoherència interior que no som capaços de resoldre.

no podem ser tan estúpids com per matar un déu i després buscar transcendència. si volem transcendència, hem de tornar a tenir déu. només hem d'escollir. el que no es pot fer és escollir una opció, la de "no déu" i després buscar la transcendència més enllà d'aquest no-déu. el discurs nou, la nova perspectiva, hauria de ser la de no cercar la transcendència fora del que és al nostre abast.

què és el que tenim al nostre abast? el present, l'instant etern. el tenim clavat, com una creu, ens pesa, ens crema, ens arrenca la pell. l'instant etern, el temps. la distància, l'espai. el temps, sobretot el temps. què és el temps? aquest instant. fins i tot si penso en el passat, ho he de fer des d'aquest instant. no me'n puc escapar. si no puc escapar d'aquest instant, quin sentit té buscar transcendència? on? on la trobarem? més enllà d'això, més enllà d'aquí, més enllà de mi, més enllà d'un nosaltres limitat, què hi ha? un déu? una esperança? un sentit estúpid?

la vida és això. la vida és jo escrivint aquest post, la maria agfant el seu ordinador, la meva fred al peu, els meus sentiments, les meves emocions, el joc que segueixo, els instants feliços que visc cada dia -en són molts-, els propis canvis que faig -evoluciono, sóc millor-, la il·lusió per un futur -però no només això-. la constant il·lusió per viure. he estat molt temps pensant que quin sentit tenia la meva vida. i no només la meva, també la de l'altra gent. i volia saber si la gent es demanava pel sentit de la seva vida. aquesta opció, aquesta manera de pensar només porta a una estupidesa molt gran: jo i la massa, jo i la gent, jo i tal. la supèrbia del pensador pessimista.

no, no.

cal superar-nos, déu meu!
cal superar-nos!

jo ja ho he fet. avui ho he aconseguit. he trobat solució a un problema. era meu. i conec més gent que el té, i gent que mai podrà arribar enlloc perquè són víctimes del seu temps, de la seva època i de les seves circumstàncies. gent que es va construir un discurs quan era jove i que ara no pot desfer-se'n. víctimes del seu temps.

un dia em vaig emprenyar molt amb una meva amiga perquè va dir que era igual que un nen tingués leucèmia, que no calia provar de fer-li un transplant de mèdula perquè segurament el nen moriria igualment i que les possibilitats d'aconseguir que se salvés eren molt poques. a partir d'aquell dia al meu interior s'hi va crear una barrera contra aquella persona. hi ha coses que jo, emma, qui escriu ara mateix, qui pensa, qui reflexiona, sí, qui té pensaments propis, no accepto. i una d'elles és aquesta.

i abans de dormir, avui, costipada i malalta, maleïda pel fred a la feina i la calor a la feina, sento la necessitat de fer l'últim crit. l'últim crit abans del son, abans del no-res oníric ple de colors,
sigur rós de fons, el festival perfecte es fa al nord de frança, jo no hi aniré.

bucarest, la memòria perduda i com a reflexions emocionals entorn del documental: sento que a cada temps de la vida hi ha quelcom per a viure. quelcom que ha de ser viscut... el camí. la memòria,
imaginar-me la maria, d'aquí a molts anys, tants anys!, sense saber qui sóc: com deu ser, això?
hi ha vides inimaginables. però sempre hi ha el propi record de tot el que ha estat: y que me quiten lo bailao.
l'instant és llarg, durem molt. ens fem eterns -d'efímers-. si la vida és tan curta com diuen i si la vida és tan llarga com diuen: què queda? poca por, hauria de quedar. gens de por.

i una pregunta que s'ha fet un ex-comunista: i on és aquell altre món possible? sí, el món en què no som sísifs, el món absurd en què la pedra no cau i no dormim per a tornar a recollir-la, somrient mentre suem inútilment. i on és aquell altre món possible on no existeix el salari mínim interprofessional?

de tots els móns possibles, aquest és el millor món possible? jo continuo creient que sí. i ho dic perquè no penso en veritats ni en mentides, ni en bé ni en mal, sinó que penso en és. les coses són, sembla, tal com han de ser. com fer enrere i dir que hi ha altres móns possibles?

era impossible el comunisme? ho és? sí, suposo que sí. la humanitat no és això. caldria entendre'ns. caldrà que passin anys.

avui ho dic de nou: aquest weblog continuarà, amb mi, passi el que passi, fins que em mori.

bona nit...?

PD: acabant de desmantellar els meus pensaments, hauré de confessar-ho: quan em trobo gent absurda, penso en la vida que tenen. la meva encarregada, per exemple -i altres persones que corren per aquí, tot i que he de dir que normalment això només m'ho imagino en dones-. penso en la seva vida i la veig absurda. tan absurda que per a mi la seva vida és un abisme. vertigen, sento, cada cop que hi penso. no entenc les anades i les venides, els desitjos imbècils, l'amor per a res als diners -estalviar és per a gastar, oi? o ara em diràs que no...-, l'amargor de la seva vida: vol follar-se mil nois, i no pot, però té xicot, i a saber... m'imagino el seu dia a dia, no me l'imagino cagant, però; normalment me l'imagino anant en cotxe, parlant amb la seva família: quin absurd, tot plegat. em fa por. la vida dels altres em fa por perquè per res del món voldria ser ells. m'entristeix un noi que treballa amb mi, un noi que no es mereix treballar del que treballa, que té la meva edat, que volia fer més, però que un imbècil estúpid, d'aquells que molesten perquè no saben estimar res, va fer-li mal innecessàriament. i ara què? hi ha més, a la vida. hi ha diferències, sembla, sí, petites, però n'hi ha. la hipoteca es pot fer suportable o insuportable. l'amor no ho és tot, no siguem ingenus. hi ha l'amor propi, l'orgull de seguir el propi camí: de saber que no ens equivoquem -no anar tan erràtics-. jo també em vaig emprenyar molt quan a l'examen de literatura la professora em va corregir una suposada "falta de redacció" perquè resulta que l'acadèmia catalana no accepta les repeticions -i jo vaig començar filologia anglesa, i resulta que l'acadèmia anglesa, per contra, valora molt positivament les repeticions-. jo crec que no vaig fer cap falta de redacció, i ho seguiré creient. aquest any, per a mi, ha estat l'any del desencís universitari. i gràcies a això, tot i que em va deprimir força, ara puc dir que m'he lliurat -sí, sóc lliure- d'una cosa que em tenia lligada. no hi ha ídols a la universitat.

faig allò que la maria creu que no sé fer: miro videoclips. però me n'he cansat, i escric a l'ordinador.
ahir treballar va tornar a ser normal. jo no sabia pas on era. la normalitat em semblava aliena. he treballat mai, jo? la inèrcia em va ajudar molt. vaig fer deures,
avui també n'he fet, i he escrit poemes i tot, i també he fet res, i més coses. demà tornaré a treballar: és setmana santa i demà és festa.

veure les coses materials: et dono un paper i penso: mira, que tontos que som, construim papers per a després escriure-hi! i és tan, tan estrany, tenir papers i caminar per la ciutat i veure-hi edificis i xemeneies de fàbriques de fa un segle i anar al supermercat: tants objectes! què en fem, de tanta materialitat-externalitat coses alienes a nosaltres? què en fem de tot allò que no som? què en fem?

vivim amb això. som animalets a qui els agraden les coses de fora.
les construim.
treballem el món per a construir-ne un de nou.
quan fa que no veieu res que no sigui tractat?
ja ho vaig dir: aquelles pomes que no podíem menjar a la bíblia, ara tampoc les podem menjar. ens mataran els productes químics: morirem intoxicats, noantioxidats, tòxics de tot: quin fàstic, les cèl·lules ens mutaran, tindrem càncer, tot per culpa nostra: quanta merda!
què va,
jo menjo pomes. les maduixes absorbeixen molt bé els productes asquerosos, ho vaig llegir.
tanta tonteria.
tanta cosa construida.
tanta cosa que no és nosaltres...

juguem, juguem... em dóna la sensació que només juguem. jo també jugo al joc, les regles són semblants per a tothom. dóna'm el paper, emma, sí, una merda de paper que no té sentit. el guardaràs en una carpeta fins l'eternitat més eterna -haurà de cremar el món per a què aquest museu desapareixi? d'aquí a tres segles la gent continuarà visitant-lo? em recordaran com a treballadora? algú cremarà les memòries on hi apareix el meu nom?-.

però algun dia cremarà el món.
potser llavors els humans que vindran després de nosaltres ja viuran en un altre planeta.
potser llavors ja hauran entès que l'eternitat és l'ara, i punt.
potser llavors la paraula Déu només sortirà en diccionaris sobre la llengua antiga, i haurà desaparegut del vocabulari el Déu de tots.
potser llavors tothom imaginarà la nostra vida, i per a saber si se l'imagina bé consultarà weblogs absurds de gent absurda*.
potser llavors...

què, llavors?


PD: jo també visc en el sensesentit. ja no hi ha remei... per a això. però ahir vaig preguntar-me: i què passaria si hi hagués un sentit (o tres o quatre)? que no hi hagi sentit, i això ho sabem tots -sembla que no n'hi ha-, suposo que no vol dir que necessitem algun sentit, oi? sí, l'amor és la resposta a aquesta desesperació. potser l'amor és allò que podem tenir d'eterns... com la frase d'El carrer de les camèlies: "Tot era diferent i em semblava que l'amor era la diferència que hi ha entre tot el que és igual". la solució al nihilisme? espero que no sigui tornar enrere. què hem de fer? jugar al joc de l'absurd, apostant, d'alguna manera -com Pascal-, no fos cas que, finalment, algun dia hi hagués quelcom que ens interessés -o potser la mateixa por a morir-. jugar al joc significa fer sense mostrar a tothora que res té sentit. però en la solitud de la ment tothom ho deu pensar, això. o potser no, què sé jo, és clar, del que pensa la gent...
___
* sí, el meu!

són totes les relacions, relacions de poder?

hi ha coses fàcils de veure a simple vista: tots ens movem per una superficialitat -una capa molt fina, però alhora molt resistent- pactada. això és el convencionalisme. quan parlem, més o menys sabem de què parlem. sabem quin és el límit del que podem dir. ens relacionem com si tots esperéssim el mateix de tots, com si res fos absurd, com si la vida tingués sentit...

seria impossible, potser, relacionar-se d'una altra manera. el pessimisme no és una bona manera de relacionar-se amb els altres. no convé, i no convé perquè és massa aprop. darrere d'aquesta fina capa on tot cobra sentit -la superficialitat-, hi ha un caos, un batibull de preguntes i dubtes sense resposta ni solució. com mostrar aquest caos sense sentir-se desprotegit? com parlar sense pensar que si demà canvies d'opinió, el que vas dir ahir et perseguirà? com estar tan segur de tu mateix?

sí, la vida acaba essent un vaivé, un anar i tornar, un anar amunt i avall, caure i aixecar-se. totes les torres cauen. sempre hi ha tempesta disposada a ensenyar-nos que res queda (res queda? no, al final, final, no, evidentment). com acabar aquest post?

explicant una cosa que ningú sap: i anar a la central i tenir a les mans un llibre de Rilke, o un de Hölderlin i saber que és millor no comprar-lo...

Nada se atreve a elevarse. En ninguna parte una Torre. Rilke

(¿nada se atreve a elevarse? quin insult, quin atreviment, quina provocació...)
(fer de la vida allò que vulguis fer-ne, que tot el que et passi no et sembli circumstancial i buit de sentit, contingent, sinó que et sembli apropiat, inevitable, i no només això: que et sembli escollit per tu)
(tanta pressió sobre un mateix. la resposta és ben clara, sempre... sovint no la volem escoltar. ¿Nada se atreve a elevarse? En ninguna parte una torre... Ser torre, a això convida. no diu que no es pugui ser torre, només que res s'hi atreveix. és difícil viure la vida, sobretot quan intentem viure-la del revés. és difícil escoltar-nos. dic tot això, i em sembla filosofia barata: en el fons sé que és mentida. res de tot això no és difícil. viure no és difícil! escoltar-me no és difícil! però, em sembla, ens ho fem difícil. i per què? qui sap... millor no saber-ho.)
(anar-se'n de la filosofia per a tornar-hi. aquesta carrera, per a mi, és una qüestió vital. és tant important entendre què és el nihilisme com aprendre a fer ous al forn. no només entendre intel·lectualment, sinó emocionalment. aquesta és la meva elecció. la vull, no me'n penedeixo. és difícil deixar-se portar: donar-se completament. és difícil entendre que és més realitzador donar que rebre. és difícil ser qui s'és quan contínuament ens estem comparant amb els altres. és difícil seguir el propi camí. dic que és difícil, però pot fer-se. tot pot fer-se. podem ser torres. puc ser torre. només m'hi he d'atrevir. llançar-m'hi... a poc a poc)

Mas no nos es dado
en sitio alguno posar.
Vacilan y caen
los hombres sufrientes,
ciegos, de una
hora en la otra,
como aguas de roca
en roca lanzados,
eternamente, hacia lo incierto.

(Hölderlin, Hiperión)

i, maria, que se m'adormin les mans no vol dir que t'estigui trobant a faltar:
precisament perquè ets just davant meu,
tot i que ho oblido.

perquè no vull soroll, ni vull res;
només el meu, només jo.
el cor bategava fort perquè es volia sentir,
és evident:
ara vull sentir aquella veu sense so una estona...

desitjo escriure poesia de nou, però no puc:
tot és difícil, insuficient.
la quotidianitat se'm fa difícil: la realitat és inexpressable
i ho és perquè és realitat.

com deia Mercè Rodoreda, més o menys,
si ella no podia fer-li dir a un personatge seu "estic desesperada",
ni "estava desesperada", jo tampoc puc descriure la realitat tal i com és esperant ser compresa.

ara que tinc la regla, haver dit "esperant ser compresa" és tot un acudit...
acudit molt dolent, per cert.

acabo de descobrir que hi ha més gent que es diu emma.
això és un cop baix.
i he pensat: com deu ser dir-se un nom que té tothom?
i no n'era conscient, d'això. hi ha gent que, fins i tot, a la seva classe hi té una altra persona que té el seu mateix nom.
jo he viscut tota la vida amb un nom diferent,
i m'he sentit, en certa manera, diferent.
vaig conèixer una emma ja fa molts anys,
i una emma fa un any, una emma boja i estranya, d'uns quaranta anys, francesa, crec,
però arribar per casualitat a un nou blog i veure-hi "escrit per emma" fa por,
sona a que hi ha una altra jo,
desdoblada,
m'he dividit.

hi ha més gent que comparteix el meu nom?

estic tan eixuta, eixorca -d'inspiració-, com deia l'altre dia, que em fa cosa, fins i tot, escriure. però com que, en certa manera, em vaig obligar a escriure cada dia, estic escrivint.
topen entre si, així, dos maneres de veure les coses: per un costat, jo no hauria d'escriure perquè no tinc res a escriure, i per l'altre costat, jo he d'escriure perquè vaig pensar que escriuria cada dia.
de fet, només en escriure això ja estic escrivint.
ni que sigui per a deixar constància d'aquesta eixutesa d'inspiració que estic vivint.
estic així perquè fa sol, perquè tinc ganes d'anar al carrer, perquè tinc ganes de jugar i perquè no puc fer res de tot això: estic obligada a quedar-me aquí, estudiant, o obligant-me a estudiar sense estudiar, i punt. quin remei. sí, quin remei. pel meu cap passen frases com: "que es fotin, jo no hi vaig, a l'examen", però, en realitat, qui es fotria seria jo, perquè si no el faig ara l'hauré de fer el juny. i tampoc vull tornar-me boja al juny, és clar. tot i que ja ho estic ara, de boja. això ha estat un frenesí estrany. massa assignatures. massa coses! i no sé pas com m'ho he fet, però tot el que he fet ho he fet amb bona nota. serà que se'm dóna bé l'estrés i la bogeria i totes aquestes coses que a un altre el destrossarien. no dic pas que no m'hagin destrossat, perquè ja no sé ni el que em dic, però almenys he pogut treure -i feia temps que no em passava- bones notes en tot el que he fet. fins i tot en l'examen de la UNED d'ahir que, tot i que no en sé la nota, sé que almenys he tret un 7. tot i que tenia algunes dificultats per a expressar-me acadèmicament en castellà: no pas perquè jo no sàpiga castellà, sinó perquè feia temps que no feia cap examen en castellà (des de filologia anglesa) tipus acadèmic... i a l'examen vaig fer servir moltes expressions "acadèmiques" típiques catalanes. tot i això, no hi havia cap falta a l'examen. ni gramatical, ni ortogràfica.
escriure així va bé, així puc vomitar tot el que penso. em fa mal la gola. he de començar a estudiar teoria del coneixement. llegir-me les investigacions sobre l'enteniment humà de hume i no sé pas què més. tinc el cap com un timbal. és primavera freda, a mi ningú m'enganya!
fa fred. la maria arribarà a les quatre i a les cinc ja serà a la "feina" de les pràctiques! quina vida que porta. i després arriba a casa i encara té esma per a fer deures. és un bon partit, oi?
jo faré el sopar. ah, no. avui vaig a ioga, així que tornaré a casa cap a les deu.
que bé.
ja callo, sí.
fins aviat.

he estat avorrida jo també últimament. amb un neguit a dins -que em deia: fes alguna cosa!- i amb un tedi a sobre -que em deia: no hi ha res per a fer!- insuportable. llavors penso: si pogués anar al teatre avui! si pogués anar al cinema sense que em fes mandra, si pogués llegir un llibre sense avorrir-me, si fos dilluns i fessin ventdelplà o de cop passessin tots els capítols del cor de la ciutat que no he vist. si pogués anar a la platja o disposar de les hores: ara fes-te de dia, ara fes-te de nit. si pogués transportar-me allà on no puc transportar-me... i m'avorreixo, m'avorreixo profundament i llavors res té sentit i tot és absurd i arribo a fer un treball sobre el suïcidi en què tot gira entorn d'aquest sentiment -ho sabia, això, la professora? se'm va notar?- i penso en la filosofia del tedi i en pascal i tot el que deia. però no em serveix saber pascal, no em serveix saber que la gent se sap avorridíssima, no em serveix saber que el tedi és una patologia de la societat, no em serveix de res saber que l'oci sovint és només oci i que ens hem d'acceptar consumidors de sensacions i emocions i que els concerts i els teatres sovint no són res més que això.
i el buit m'ompla i voldria matar tothom per diversió, i voldria fer mal per a què hi hagués drama, i voldria ser obligada a fer quelcom urgent perquè no suporto el no fer res. i no hi ha solució.
no és això la descripció dels diumenges a la tarda?
què sé jo.
el dilluns tot torna a la vida. fins i tot el sol té sentit. els cotxes es mouen. la ciutat mig dorm, encara. girona sencera badalla. hi ha aturats, o jubilats, o mares amb fills, i ningú no fa res. totes les botigues estan tancades: qui ho diria, això, quan es passeja per girona a la tarda? ningú no ho diria. llavors penso: òstia, la bici, me la podria haver emportat. fer un vol per girona deu ser tot un plaer. i llavors: què en faig jo, d'aquest sol? em toca a la cara. surto i fa fred.
s'han de mantenir els dos discursos, interiorment. i costa molt ser sincer quan es parla cap a fora: com puc pensar, sovint, que la vida és un sensesentit quan tot el que dic, a fora, i tot el que visc, i totes les accions que emprenc es basen en què la vida no és un sensesentit?
em sembla que tenim la malaltia pròpia dels qui deixen de creure en déu. i ho sé, perquè m'ho han diagnosticat diverses filosofies i, fins i tot, la meva contemporaneitat. però, ja ho dic, ja ho sabem, la solució no és tornar-hi a creure.
ens hem de fotre.
viure les transicions de milers d'anys.
i a sobre, hem de saber que no podrem saber mai què passarà.
i al diari hi diu que una tercera part dels fills que tinguem tindran una esperança de vida de cent anys. o sigui que si jo tinc un fill d'aquí a 10 anys, per posar una data, pot ser que aquest fill meu visqui fins el 2118. viurà en el futur, és clar. i això, què vol dir? com educar-nos en l'oci i en no caure en el tedi? com continuar la vida, aquella que solia ser viscuda per a ser sobreviscuda, per a començar una nova vida...? tenim prous recursos?
estic divagant, perquè la cançó m'hi porta. quan la cançó s'atura, deixo d'escriure i res d'això té sentit.

probablement queda la música.
la que mai ha parlat.
la que mai ha dit res.
la que ha deixat fluir.
probablement ens queda la música com a absolut.
probablement ens queda la música.

estic molt nerviosa. des que l'astènia va desaparèixer que estic molt nerviosa.
em fa posar nerviosa el fet que demà hagi d'anar al centre associat de la UNED: no sé on és, no hi he anat mai.
em fa posar nerviosa l'examen del dijous. el professor s'ha esforçat molt per a què tots entenguem el temari. em fa por suspendre: seria "ridícul". tinc fe, però, sé que puc aprovar. i no em dirà ningú que no és absurd haver estat estudiant introducció a les ciències polítiques i, de cop, posar-me a estudiar teoria del coneixement... notésentit.notésentit.
em fa posar nerviosa el fet que demà no sé què faré quan acabi l'examen de la UNED (i hi haurà algú fent l'examen amb mi? això també em fa por: estar sola): aniré a estudiar a la biblioteca, a la UdG o a casa? aniré a buscar la maria a les 15.00 a flaçà des de girona -i si ho faig, on dinaré?- o hi aniré des de casa?
faré l'examen bé?
la setmana que ve tornen les classes. fa mesos que no hi vaig!! bé, mesos, des del 20 de desembre. però el mes de desembre quasi no vaig anar a classe... així que... bé, 50 dies segur. i ara què? què faré a classe? no sé pas què em dic, ja ho sé, però volia escriure aquest desconcert que estic vivint -sí, visc un desconcert perquè ja no sóc al concert!
estic avorrida, no sé si aprovaré, però jo ja no puc més. és tot molt tècnic. he de memoritzar moltes coses. sé moltes coses, però no sé si les sé. tinc son però no podré dormir. tinc ganes de vomitar, tinc poleo menta a la panxa. la maria dorm sense mi i quan vagi al llit s'espantarà inconscientment perquè tinc els peus freds i jo pensaré: per què, per què he de tenir els peus freds; i després pensaré que és millor, que què puc fer-hi, jo, amb això...
ja hem passat el llindar. 4 de febrer. avui és l'aniversari d'una amiga meva. no sé si la felicitaré. ja només per dir això...
em sento eixuta i penso en El comte Arnau, a anys llum de mi, i penso en l'adjectiu xorca, i penso en què a principis de gener algú va parlar-me de la sublimació de la lujuria (ja és fort que no sàpiga com es diuen els pecats capitals en català: més que fort, és significatiu) i, bah, xorca diuen, sí.

havia de fer un últim post per aquest gener tan estrany i, aparentment, llarg. dic aparentment perquè tothom no para de dir-me que ha semblat molt llarg. a mi, la veritat, de tant dir-ho, ja no sé si ara és gener o febrer o un altre mes. tinc malsons a la nit: somio que és finals d'estiu i que no he anat a la platja en tot l'estiu; així que, mentalment, no sóc aquí.

no, no soc gaire aquí, ni sé on sóc. si m'hagués de buscar, diria que em vaig perdre dins d'un llibre. no és gaire pràctic això d'endinsar-se en la feina. m'adono que no he de permetre que res m'absorveixi tant. la passió, la desmesura, i les merdes, les deixo per a una altra vida. prefereixo cert equilibri desequilibritat -mai hi ha equilibri, o això sembla- que no l'obsessió sense fi per un tema.

avui hem ajudat el meu pare i jo a l'iria a fer el trasllat -a acabar de fer-lo-. 31 de gener i, fins i tot, hi ha hagut temps de canviar de casa. tornant al tema del primer paràgraf, què ha passat aquest gener: en primer lloc, cal dir que l'1 de gener va començar l'any 2008 (per si ens n'havíem oblidat), en segon lloc, que érem a màlaga i vam tornar, en tercer lloc, que vaig presentar què sé jo quants treballs, van venir l'alba i en carlos, vam anar al concert de marlango, van operar la maria d'un queixal del seny i a hores d'ara encara està fotuda (per cert, qui es va quedar aquell queixal? l'hauran reciclat?), hem hagut de plantejar-nos si anar o no anar a fer una cosa a canvi de diners: hem optat pels no-diners. estic esperant la beca, per cert, que no arriba mai. ens fan patir. no sé què més ha passat, ah, sí, la eli ha marxat a viure a valència; i, no ho sé, ja no ho sé. el que sí sé és que el desembre també va ser un mes surrealista: que si amsterdam, que si brussel·les, que si granada, que si màlaga, que si màlaga altre cop, que si dormir dos dies en un aeroport, d'aquí cap allà, caminar i més caminar, turrons i no turrons, a màlaga tot estrany, tot l'ambient... i ara, què? així es comença l'any?

l'any el començo amb molt de pessimisme. arreu meu hi ha senyals que he de tornar a treballar d'aquí a poc. l'iria m'ho va recordar. després em trobo una companya de feina al supermercat (mai me'n trobo cap!), després em truca l'encarregada dient que és urgent que digui si vull treballar o no aquesta temporada, em truca dia sí, dia també, fan el sopar d'empresa, no hi vaig, què... tantes coses. i ara he vist que tenia e-mails del sindicat del 15 de gener, sort que no els he vist fins ara...

el 31 de gener (si no era el 30) del 2003 vaig llegir-me l'Alquimista de Coelho. recordo que feia tramuntana, que la llum va marxar, que no hi havia res interessant per a fer... fins i tot a classe vaig estar tot el dia passant dels professors i llegint. i res,

fins aviat, això, que l'1 de febrer no sigui tan llarg com els 31 dies d'aquest primer mes de l'any 2008.

sembla que quants més fills tingui hom, més néts tindrà i, potser, més besnéts, tindrà. així, això de tenir família sembla que és una cosa exponencial (si tot va bé, és clar).

si tenim en compte això, poder veure la vida durant tu -feta per tu- sembla una bona manera de viure. fer possibles les condicions per a què hi hagi relacions, més gent, més felicitat, potser.

l'aventura de la vida... que l'hauríem de voler infinita (fins la nostra mort).

últimament he reflexionat força sobre què pensava jo que era ser professor d'universitat i què és, realment, ésser professor d'universitat. tot això des de la perspectiva de l'alumne, és clar: i des de la pròpia experiència com a alumna.

hi ha gent que classifica els professors en dues maneres diferents de ser:

- el professor que no sap parlar, que no sap comunicar-se, però molt expert en el seu tema. aquell que té coneixement, perquè s'ha dedicat a aprofundir en el seu coneixement, però no sap expressar-lo.

quan he tingut professors d'aquest tipus (diria que la meitat, més o menys) m'he hagut de sentir, quasi obligatòriament, inútil. incapaç d'entendre'ls. ja no això: he hagut de suportar les seves dèries (aprofundir en un tema quan en queden molts i molts i que seran, és clar, 'matèria' d'examen), les seves maneres de parlar que més que parlar podria ser contemplar un paper tota l'estona (i aquests que contemplen el paper s'emprenyen si algú els pregunta quelcom, perquè llavors es perden!), o parlar com si estiguessin sota els efectes d'un tranquil·litzant (un vàlium, per exemple)... quan tinc un professor d'aquests jo no vaig a classe. no ho suporto. no faig l'esforç. directament me'n vaig al llibre -que, per cert, no han escrit ells- de la bibliografia i m'ho estudio per mi mateixa. no cal perdre temps!

ara, l'altre tipus de professor:

- aquest altre tipus de professor també té coneixements (hem de tenir en compte que la impotència per a ser un bon docent del primer tipus de professor s'ampara, es disculpa, pel propi coneixement -que, com ja he dit, és incapaç de transmetre. en què ha aprofundit). és un bon comunicador, sap parlar, sap emocionar (moure cors), sap transmetre els seus coneixements.

bé, del que he dit se'n pot deduir que jo crec que tots els professors universitaris tenen algun coneixement per transmetre. alguns no el saben transmetre -i, llavors, per què fan classe? què són, com professors de la UNED?- i alguns altres el saben transmetre.

altres problemes que tinc amb professors: vaig al seu despatx i no em reben (en hora de despatx, que sol ser 1h per setmana, per cert) perquè han d'escriure un no sé què, els hi escric un e-mail i no em responen, un altre i: res, tampoc. o, el que és pitjor, em posen un 8,5 sense donar-me la possibilitat d'apujar la nota al 9. l'altre dia en parlava, d'això, amb una noia i a ella li passa el mateix. em va dir que, fins i tot, va sortir plorant d'una revisió d'examen. a mi m'ha passat això en un treball (no he plorat, eh!). m'ho he pres com si la professora en qüestió volgués que jo aprengui una lliçó. no he anat a classe més que dos o tres dies com a molt i, tot i això, tinc el 8,5. i ara què? per què no em dóna la possiblitat d'apujar la nota i em diu que la meva nota ja és prou bona? qui ho diu que la meva nota és prou bona? si jo tinc ganes de millorar, i per un 0,5 arribar al 9 (excel·lent), quin problema hi ha? a mi m'ha semblat que em volia castigar. fer-me patir. jo només posaria un 8,5 sense possibilitat de millorar la nota per a fer patir.

d'aquest últim tema voldria dir:em vaig atrevir a dir-li a la professora (per primera vegada a la universitat, per cert) que voldria tenir una nota més alta que la que em va posar i que faria un altre exercici o corregiria el meu propi exercici per a poder millorar la nota perquè, després de reflexionar-hi, vaig arribar a la conclusió que a la universitat es demanen alumnes amb iniciativa, amb ganes de millorar encar aque això comporti més feina, i amb ganes d'arribar més lluny. si no fos per aquests motius, mostrar-me superba davant la professora no em feia res. és així, crec, que els alumnes haurien de ser. demanar més nota, crec, només demostra el meu interès per a la cosa acadèmica.

no em serà fàcil començar a estudiar més temes. però ja ho hauria d'haver fet. on és aquella emma de fa dos dies que no deixava els llibres en cap moment? on és aquella emma? s'ha perdut! sí, després d'aquell últim funeral-examen, s'ha perdut. li han demanat un canvi de tema i, és clar, primer hi ha d'haver el dol.

res: he passat dos dies avorridíssima. res em feia contenta, res em distreia, res em divertia. ni la tele, ni internet, ni res del que en aquests dies d'estudiar no vaig poder fer. només em va posar contenta tornar a començar a llegir Mirall trencat. llegir em posava contenta, sí. és difícil arribar a aquesta conclusió. jo creia que necessitava alguna altra cosa més... mundana (i no em refereixo a dona prostituta, com diu el diccionari de les "dones mundanes"), menys ideal. més terrenal. fora el cel!

doncs no! jo volia el cel, fixa't. i una mica de diversió, una miqueta, fora d'aquest cel. i tot anirà bé... que per què no començo ja a estudiar? suposo que em fa mandra tornar a "obsessionar-me" (això és estudiar intensivament) amb un tema per a després aprovar l'examen i oblidar-me'n per a anar a altres temes. tinc por!!

ara, deixant de parlar, deixant de pensar, m'obligaré a mi mateixa (encara que no em ve bé) a estudiar.

fins aviat.

a sants cada cop hi ha control i més control. avui hem vist una discussió entre un noi que volia acompanyar a la seva nòvia (passo de dir xicota) -és que ja no queden "homes-com-déu-mana" després de la revolució feminista-masclista-dedones-d'homes?- al tren per a acomiadar-se com déu mana. vinga a discutir, "que sí, hombre, que sí, que ahora subiré" i l'altre: "sube ya, no te vayas". sort que no hi havia cap guarda jurat per allà, sinó hauria viscut la meva segona mitja pallissa en una estació. n'estic segura.

jo només vull constatar que fa uns quants anys -no en fa tants, de fet-, això no passava. no vull idealitzar el temps passat -que tampoc recordo massa-, només deixar constància que no sempre tot ha estat així, no.

no sempre hem hagut de despullar-nos abans d'agafar un avió. no sempre hem hagut de treure el portàtil de la motxilla i de la funda per a poder passar-lo. no sempre hem hagut de tirar ampolles d'aigua abans de pujar a un avió. no sempre hem hagut de pagar, sense que ens avisin, i això és important, 9 euros de plus per a facturar una maleta (això és molt fort, també: no s'adonen que si fan pagar per facturar, la gent deixa de facturar i al final puja la maleta dalt de l'avió i això provoca que la gent s'estigui molta estona intentant guardar la maleta bé dins de l'avió,...etc?). els consumidors callats. aquest no ve, aquest transportista ens porta no sé què a casa i no deixa missatge a la bústia i el compressor de la maria se'n torna cap a alemanya. els de la casa del libro són els fills de puta més grans que hi ha en aquest moment venent llibres per internet. venent estafes, per cert. compres un bitllet de tren i et volen alliçonar -i aquí la paraula clau- perquè tens el carnet jove caducat de fa 20 dies. dius, vale, vale noi. i el noi et respon que ens podrien denunciar. sí, ¡au! bronques per part del revisor? a milers. por mentre treballo, no fos cas que vingués un boig a robar-me i el subnormal del costat amb les seves "tienen 13 motivos para no robar" 13 bales... i jo morta, sí, al cap i a la fi, paguen justos per pecadors.

qui són els pecadors? la temptació de pensar en una associació d'unes 4 o 5 persones ordint un pla cada dia sobre: "com fotre a la gent" és molt gran. però, hi podem creure en un pla així? podem creure que la constant renúncia a la llibertat per aconseguir seguretat és només un pla de 4 o 5 homes bojos? podem creure que poques persones són capaces de canviar la manera de relacionar-se de la gent?

a mi quan em passa alguna cosa -del tipus: he de denunciar-ho a l'associació del consumidor- no em poso a cridar als de l'atenció al client, ni em poso a... penso que el culpable és algú altre. però no, ja he dit que no. o sigui que l'únic culpable del mal funcionament de tot, de la ràbia de tothom -i és aquesta ràbia la que vivim dia a dia- és, simplement, l'estructura de relacions que vivim.

jo treballo i faig entrades reduïdes a qui no n'he de fer. intento no discutir amb la gent que per una engruna serien capaços de matar-me -i això en el seu dia de festa!-, gent que no té raó i només té ganes d'insultar-me. intento que tothom se'n vagi content, que no hi hagi conflicte. però és impossible. ells sols es creen el conflicte. el busquen pel món. no hi ha res mai que estigui bé. si li faig la reduida a algú, no és pas aquest algú el que em busca el conflicte, me'l busca el guarda que hi tinc al costat, que em retreu els meus defectes -es pensen que ho he fet malament i que m'he equivocat-.

en realitat, el que domina el món és quelcom semblant a això: "si jo he patit això, si jo he hagut de veure com no em feien descompte encara que me'l mereixés, si jo he hagut de veure com em feien tal cosa, si jo, bla bla bla bla, tu també ho has de patir" i sobre aquesta venjança recíproca i infinita ens estem movent. no és que l'home vulgui dominar l'home -espiar-lo, mirar si rendeix a la feina mitjançant un software futurista, entrar dins els seus somnis per a saber què pensa-, només vol sotmetre'l per a fer-lo patir.

demana patiment. demana dels altres la infelicitat, i no la felicitat. quanta gent hi ha així, al món? quants cops anem al cinema un diumenge a la tarda i ens plantegem que el nostre oci depèn de la feina dels altres? quants cops ens adonem que per a què nosaltres poguem fer tal cosa, n'hi ha d'altres que estan, literalment, servint? quan ens n'adonarem de l'eterna servitud, esclavitud que els propis humans ens estem infligint a nosaltres mateixos? nosaltres, que som d'occident, que se suposa que hem aconseguit arribar a treballar per a l'oci i no per a sobreviure, quan ens n'adonarem de què estem fent? de la infelicitat que hi ha al nostre voltant? de l'ànsia de venjança? de la mala llet que no ha trencat cap plat? com pot ser que a la meva feina em vingui un professor i em digui, amb molta mala llet, que es mereix tenir la gratuitat per ser professor, i jo li digui que és una fundació privada, o sigui es regeix per la seva pròpia normativa i no la normativa de la generalitat, i que es posin a cridar-me? com pot ser que quan a algú li parles del funcionariat, només sap pensar en no fotre res i en enxufats? com pot ser que tots continuem regint-nos per valors que ja no necessitem? com és que sucumbim, dia a dia, i ens deixem vèncer per aquests valors que en realitat no són nostres? quan deixarem de voler la venjança i començarem a mirar per les generacions futures i per la seva felicitat? quin premi de consolació se suposa que estem rebent, el premi de consolació per haver passat les pitjors guerres de la humanitat just al segle que va darrere nostre? i aquest premi de consolació és legítim? som nosaltres qui hem de disfrutar-lo? no hauríem de construir, des de les relacions, des de l'estructura de relacions, una altra mena d'humanitat? no hauríem de deixar enrere la por que ens agrada tenir -per a poder abandonar la llibertat- i començar a ser homes lliures? per què ens hem perdut? què cal per a recuperar-nos? algú s'adona d'això?

porto anys sense voler intimar amb ningú. avui ho pensava. quan vaig anar al col·legi major, la primera companya d'habitació que vaig tenir em va agradar perquè em va dir que tenia la intenció d'estudiar molt. l'habitació, evidentment -i ara quin pardillo hi deu viure en aquesta habitació de merda?-, i l'ambient, la van fer marxar, igual que  a mi. la segona companya d'habitació fumava porros a tot hora i em demanva el meu llit per a poder follar-se a tius. i aquest era l'interès de la majoria. l'interès de la majoria.

i és per l'interès de la majoria que aquests valors amb els quals ens regim quan estem en societat són valors reals. no m'ho invento pas jo, això. per això admiro el quillo de l'estació de tren que volia acompanyar a la seva nòvia al tren. per això admiro a qui és capaç de dir no, no, senyor revisor, vagi-se'n a pastar fang...

oh, sí, em desperto de bon dematí, ui, que aviat! i me'n torno al llit. dormir, dormir. ara somio, ara malsonejo, ara tinc fred i, més tard, calor. la maria al meu costat, vol que m'hi apropi i quan ho faig molt no vol res de mi ni de ningú: només vol dormir. des que la van operar quan dorm escolto la seva respiració: així sé si dorm bé o si dorm malament.

una de les coses que he somiat aquesta nit és la maria menjant postres, perquè sé que ho vol fer i, coses de parella, les seves frustracions es converteixen en frustracions pròpies. això de tenir parella a vegades penso que és reducció del propi jo. però reducció bona. menys narcicisme, en diria. oblidar-se d'un mateix. si pateixo les coses de la maria, a part de patir les meves, em torno més humana, més col·lectiva, més empàtica. deu ser un constant millorar-se.

sí, ho acabo d'afirmar, no crec en la superació d'un mateix per un mateix, sinó que crec en la superació d'un mateix quan es posa davant d'un altre. i aquest altre ha de ser un altre constant, que poques vegades desapareixi de l'horitzó, és a dir, no pot ser un amic de de tan en tan... pot ser un amic molt i molt proper, o un germà, per exemple. però la parella és la definició més encertada d'aquest un altre al qual m'estic referint.

posa obstacles, els supero. propis obstacles que mai hauria superat, perquè no n'hagués tingut necessitat: ni hauria sabut que existeixen. constant canvi: cap a millor, sempre.

hom pot sentir malestar, i no saber d'on ve.
jo sé d'on ve el meu malestar: vaig en pijama. no suporto anar en pijama pel món! a aquestes hores! has vist el sol que hi ha al carrer?

volia anar a la biblioteca, però m'he dormit, o sigui que res... em volia dutxar a les 14:00, després d'estar estudiant una estona, i ja enllaçar amb el dinar; per a després sortir corrents cap a la biblioteca Cánovas del castillo. ara em sento asquerosa, asquerosa! necessito dutxar-me ja! i treure'm el pijama!!

he anat pensant, al llarg del dia, en una sèrie de posts que podria publicar. ara, però, amb els ulls vermells de la son, cansada físicament però no psíquicament d'estudiar, ja no sé ni què havia d'escriure.

quedi aquest post, així, com a recordatori.

demà tinc un examen de literatura contemporània. és el primer d'aquest curs, ja que fins ara només havia lliurat treballs. la setmana vinent n'hi ha un dimecres, la següent un dilluns i els pròxims dilluns i dimarts de...

he estat avui a girona. enlloc d'anar a la biblioteca de la facultat, he anat a la biblioteca pública. hi ha més llibres, perquè no hi ha tants estudiants com a la biblioteca de la facultat. després he anat a dinar. he intentat anar al bocata, tot i que no m'agrada, només perquè estava a prop. quan anava a pagar, m'han dit que no cobren amb targeta, així que me n'he anat. després he anat caminant fins el viena, i allà hi he menjat un bosià tacat -força curiós el nom, oi?- amb una cocacola light.

tot això sembla trivial i estúpid. però és que ha estat avui, en aquest dia, en què m'he adonat de com m'agrada passejar per Girona. amb aquell cel blau, núvols pintats,... l'estació plena de gent boja, els carrers canviants, com sempre...

em fan mal els ulls.
bona nit.

demà em llevaré a dos quarts d'onze del matí i aniré a la facultat tot xino-xano (en cotxe, és clar). el treball que acabo d'acabar m'ha quedat força bonic. no puc deixar de posar, últimament, o potser des del meu amat treball de recerca, tocs irònics o opinions personals enmig de cada treball. el toc personal sempre hi és. l'acadèmia, sovint, et demana el contrari. redempció del jo. que no sembli que hi ha un autor darrere de cada text. és, però, això, possible? pocs llibres he llegit -acadèmics, vull dir- en què no hagi notat la petjada de l'autor. de fet, malament rai si no se sap on es troba l'autor dins de tot el llibre. gran manipulador pot acabar essent (en té les armes)!

això ho dic per un post que vaig llegir d'en Josep del seu comentari a un poema de Joan Maragall. quan pugui, Josep, si la vergonya no em mata, t'enviaré el meu comentari d'El comte Arnau: una anada de l'olla monumental. l'any passat també vaig escriure una anada de l'olla força gran per a una assignatura de la mateixa professora i em va posar un excel·lent. també et puc passar, Josep, una ressenya que vaig fer sobre una obra de teatre. i veuràs com en sóc capaç, jo, de mentir només pel gust d'escriure! igual que tothom, és clar. no intento pas tirar-me floretes.

el treball que acabo d'acabar és sobre Giordano Bruno, una mena d'apropament que em vaig imposar. sí, imposar: aquest treball era de temàtica lliure. jo no coneixia gaire res de G. B., però cada cop que el professor d'història de la filosofia moderna en parlava li brillaven els ulls i jo, és clar, no entenia perquè. ara ho entenc, més o menys. no puc pas saber absolutament perquè a un home li brillen els ulls en parlar d'un filòsof...

es nota que aquest post és una divagació una mica absurda. l'escric perquè m'hi he obligat. un dia, un post. una nit, un post.

bé, ja és hora d'anar a dormir!

PD: aprofito aquest moment nocturn per a fer publicitat i promoció del meu flog. que ningù se'l mira, eh? és molt fàcil anar-hi: veieu aquí dalt que posa "weblog" i "fotolog" i "llibres" i altres coses...? allà!

la joana a vegades em diu que faci alguna cosa creativa, que la carrera que estic estudiant no m'ho permet i que ho necessito. quan m'ho diu jo m'emprenyo sense saber-ne el motiu: no ho entenc. o no ho entenia.

sí, ara ho he entès. quan em diu això em sento frustrada perquè no sé com explicar que aquesta carrera és precisament molt creativa i que el que necessito, a vegades, és desaparèixer totalment: deixar de crear.

ara mateix desitjaria que la carrera que estic estudiant durés deu anys. aquesta o una altra. de fet, ho penso mentre estic fent un treball per una assignatura d'història de l'art.

en aquest terreny -estic fent un comentari d'una obra literària a través d'unes obres que hem llegit a una assignatura d'història de l'art-, m'hi sento bé. la interdisciplinarietat em fa ser feliç. és per això que sempre trec més bona nota a assignatures que no són de la meva carrera. a les altres assignatures utilitzo les meves eines com a estudiant de filsoofia, i obtinc un triomf (un excel·lent).

si em sento animada a fer-ho, potser penjaré coses en aquesta web. alguna ressenya que estic escrivint o que he  escrit.

fins aviat.