Novedades en la categoría estiu

i ja, per acabar:

dia d'excursió per cadaqués, portlligat i castelló d'empúries.
i quines aventures: hem marxat d'un lloc sense pagar (i amb el menjar a les mans) perquè ens han fet esperar massa (i quan dic massa, vull dir massa);
i ha plogut una mica, molt poc, i se m'han tallat els llavis, i m'he marejat amb les curves, i hem vist ocellets, animals, de tot;
hem menjat botifarra, all i oli, pollastre, nutella amb creps, fuet, pa, pizza (i hem començat el dia esmorzant: suc de taronja i poma i mini de pernil salat, croisant i cafè amb llet, hmmm),
ha fet molt de vent...

he tingut un problema amb el DVD de les fotos. hi ha un cd on també hi tinc còpies de les fotos, però ara no el localitzo, tot i que sé que és aqui, a prop...

fotos:

foto de l'emma feta per la tam a l'(de cop no em van els accents)ultima classe d'historia de l'art.
foto de la tam, l'elia i l'emma a l'ultima hora de l'ultim dia d'institut
foto típica (ara van els accéééééòònts de cop) de l'enganxina de la sele
foto del passadís dels barracons... que era l'única cosa que compartíem, perquè la tam i l'èlia no tenien el privilegi de ser del meu grup! bé, foto de l'últim dia de classe. un passadís d'uns barracons que ja no existeixen!

i la tardor era això!
torna el festival temporada alta!
èxtasis!


ue, ue, ue, ueeeeeeeeee!!!!! :D :D :D

espanta una mica obrir la meva udg i trobar-m'hi tantes assignatures. per sort, les de l'any passat ja són aigua passada! adéu siau!
demà tinc previst comprar llibres i llibretes per començar el dia 22 ben preparada!

segona setmana de setembre.
"setembre" és una paraula màgica, evocadora de milers de sentiments contradictoris entre si. i ganes de començar de nou, i ganes de continuar, i ganes de viure altre cop aquest, segons la meva germana, cicle.

com cada any, d'alguna manera inconscient-conscient, he fet una llista de propòsits o de coses que vull fer / vull que passin. alguns d'ells són:

- anar a dormir aviat.
- no deixar-me arrossegar (tant?) per la carrera de filosofia. paga la pena ulls tristos a canvi d'experiències intel·lectuals? aquest estiu m'han fet veure que NO.
- aprovar-ho tot (com sempre).
- no deixar-ho tot per l'últim moment -perquè em fa tornar boja-. sobretot a l'assignatura fil. de la ciència.
- continuar amb tot el que hem començat aquest estiu.
- ser feliç!
- anar a dormir aviat...


per cert, m'agrada aquesta foto:

un, dos, tres:

- m'ha enviat un e-mail una companya de classe (hem actualitzat estius) i m'ha dit que s'ha llegit La crítica de la raó pura. jo no és que no hagi fet coses denses i difícils d'entendre aquest estiu, però... llegir? Kant? déu meu, i hi penso i dic: aquest llibre és d'aquells que -i ho sé de fa temps- es necessita llegir 20 cops cada pàgina (com els prolegòmens). a pencar! quart de filosofia, metafísica I, ue!! ue!

- avui volia parlar de números, però de cop no recordo a què em referia. me n'he oblidat. començo a oblidar-me de les coses. quin dia és avui? òstia, torna a fer calor, estiu, setembre, tardor.

- setmana de les deu hores a la feina. quin avorriment!

- batibull de no-resos,... tot queda a l'aire... exàmens a prop... classes a prop... uh, uh!

- ah, la setmana que ve farà un any que vaig anar a finlàndia -buscant la fi del món, de la calor, morint-me de fred, de soledat-, que vaig acabar la vida de pi i tot l'estiu i vaig començar solitud que no vaig poder acabar...

- recordo. mirant el calendari-agenda de l'any passat, coses que havia oblidat. com ara que el viatge a finlàndia va ser més llarg del que recordava, que en tornar del viatge vaig fer una visita guiada en anglès, que el papa i la mama van anar a màlaga... que la maria va tornar de màlaga el 12 de setembre i això sí que ho recordava: que van anar al concert de miguel bosé mentre jo dormia a l'aeroport de helsinki i un boig em molestava!

continuant la sèrie d'autoretrats d'abans i d'ara:

bon dia pel dematí

feliç setembre per tot el mes

i va ser molt divertit, i la gal·la flipant amb els bailoteos del grup (i la maria i jo també, és clar, tot i que vam dissimular). el primer concert que veiem, després de mesos i mesos intentant coincidir amb ells. i genials, com sempre, em van animar, van fer que deixés d'estar trista!

després kiko veneno, i quina il·lusió retrobar l'iris, i quines coses que passen, i una mica lent el concert i els genolls em feien figa, que pensava que cauria com el senyor de darrere nostre... i després cap ca la gal·la, bona nit, bona nit, voldríem quedar-nos a dormir... però només 3 hores? buf! un altre dia! :P i després cap a casa, a dormir, zzZzzzZzz

i avui ens hem aixecat ben tard! i ara ens morim de gana!

la tam vol fotos i se les mereix. jo no sé pas com han aguantat tant de temps... l'espera de les fotos.
així que anem-hi!

(i ara... bona nit! com es pugui, és clar, jo al cel hi veig estrelles... sempre) :*

(sempre començo sèries que mai acaben i potser ni continuen, però sempre, i ho juro, quan les començo tinc la intenció de continuar-les. avui començaré la sèrie de tresors fotogràfics. tinc la intenció de recuperar aquelles fotos que porten guardades en carpetes dins de cds oblidats fa anys i anys... fotografies que, al cap i a la fi, no em pertanyen, ja que són fragments d'un passat no només meu...)s

per exemple aquesta foto:

la mama encenent un cigarro (301202). m'agrada la foto.

la teta i en ferran el gener o febrer del 2003...



la teta i jo a barcelona (davant del macba) el gener del 2003

mais je suis pur et je viens d'une étoile

comença la sèrie d'autoretrats d'abans i d'ara

cuidar estrelles, i bona nit amb mimos, i quins ulls i quina llum que ja no sé ni d'on ve,


:*



PD: avui hi havia al cel més estrelles que mai...
i les de terra brillaven més...
i quina son, quin cansament, quin estiu!
___________


*

dedico aquest post a l'èlia.
(que crec que ja no llegeix aquest weblog) ... i que l'altre dia me la vaig trobar a la festa major i vaig tenir un rampell d'explicar-li intimitats,
i em va agradar.
em va agradar trobar-me-la i per un moment sentir-me com quan fa ja quatre anys.
vaig adonar-me que era molt divertit explicar coses (i perquè un lambrusco ens aniria molt bé, i fins i tot robar vodka absolut als de l'habitació del costat, dissimuladament,... i després anar a buscar la tamara, i no patiu que jo us explico tot filosofia i aprovareu amb un 9 perquè la tribu skeptomai sempre quedarà immune al pas del temps. i sé que sembla una tonteria tot això, després de quatre anys, però jo només vull dir-vos que segueixo pensant en vosaltres, o en nosaltres, d'alguna manera; i que sempre serà així)

parèntesis mig fals. continuo:

m'agrada la gent, sopar a la rodona improvitzadament com un batalló anti-demons amb la teta en ferran la judit i la maria, trucar l'iria i saber que voldria venir i pensar que ja vindrà un altre dia, passar la nit fora, no acabar-me l'amanida perquè no vull i menjar lenta perquè em surt així, escoltar marlango feliç, però trista; esperar la trucada de la gal·la i dir-li que l'esperava (perquè l'esperava) sabent que es posa contenta, m'agrada que la gal·la sàpiga que recordo el que ens diu,

m'agrada que la maria estigui dormint, descansant; m'agrada que la maria sigui una almudena...

m'agrada haver dit que estic trista... és així com estic. cansada, abatuda, no és que hagi perdut el sentit de res, només estic cansada. vull treva, però a vegades no toca. he hagut d'aguantar moltes mirades que no volia aguantar només per pensar que era el que havia de fer... buf, cansada.

m'agrada marlango i ballar un vals xiulat,
m'agraden les dones embarassades,
m'agraden els nens i les nenes,
m'agrada la llum (sobretot),
m'agrada dir què m'agrada,

i a les cançons de marlango trobo una mena d'illa de parèntesis plena de pau i tranquil·litat, tot i que trista; i és trista perquè faria com qui jo sé quan era petiteta i me n'aniria al peu del llit de dues estrelletes i me les quedaria mirant i diria: "vull jugar!", i us despertaria i me n'aniria; si sortíssim amb el cotxe ara, on arribaríem? voleu anar lluny, ben lluny a veure món?

jo sí,
i no m'agrada la nit perquè s'ha de dormir,
i perquè demà serà demà i el temps no para de córrer i perquè la gent comenta que l'estiu s'acaba
i a mi aquestes coses m'angoixen massa perquè no sé tractar amb el temps
i vaig començar a llegir un llibre en què l'home protagonista de cop diu "jo sóc temps"
i crec que feia temps que no estava tan trista,
d'aquella tristesa pura i fins i tot sensual que no sé on arriba,
i m'agrada la suavitat,
els abraços,
els mimos (necessito),
les carícies,
l'amor,
les cançons tristes per ara, fins i tot the cure si fos capaç,*

____
* acabar amb una coma, com qui no vol acabar.

no tenia la intenció de fer parèntesis als "m'agrada" perquè m'havia proposat fer una llarga i extensa llista de les coses que m'agraden, essent així de positiva. només positiva!

fa poc vaig llegir El món groc d'Albert Espinosa i em va cridar l'atenció una cosa (entre d'altres, és clar). sintetitzant: en algun moment ens hem de preguntar qui érem (als 14, 15, 16, o l'edat que sigui) i qui som ara. i què ha passat. i reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, si fa falta. jo vaig pensar que era necessari per mi fer això. intentar conèixer-me altre cop (com era?). ho he anat fent a poc a poc (evitant saturació). llegint coses, mirant dibuixos, fotos. començo a arribar a alguna conclusió. sóc bastant jo. transcriuré aquí algunes coses que escrivia:

[del 24 de març del 2003]

Es van acabar les fonts d'energia.
També l'interès.
Ja ens hem esgotat.
Ja no tenim llum.
Ja no enlluernem, ni il·luminem.
No som res.
Però ens enganyem pensant que sí
i cada cop que parlem ens frustrem perquè no aconseguim el que volíem.

Cada cop tinc les mans més fredes.
Cada cop les meves paraules són més fredes i sobtants.
Cada cop espero amb menys il·lusió.
(es perd pel camí perquè hi ha moltes escletxes)

només escriuré això, perquè és... cansat continuar. semblava una nena deprimida, potser ho era. o pessimista, és clar. no sé què he estat tot aquest temps. ni quan vaig començar a ser així d'introspectiva -però crec que sempre-, ni quan així de reflexiva -però crec que sempre-. això sí, sempre he rigut, somrigut i m'ho he passat bé. però fallava alguna cosa en tot això. com si m'hagués faltat alguna cosa... i sé què és. perquè sempre ho he sabut: tenia massa secrets.

no es poden tenir secrets. és absurd. no hi ha res més absurd. els secrets creen laberints insalvables.
i la gent m'explicava els seus secrets perquè jo els escoltava de la manera que a mi m'hagués agradat que m'escoltessin.
però jo no explicava res [i les ganes que tenia de cridar!].
i no podia ser. mai explicava res.
i quan vaig començar a explicar em va semblar que imitava els altres en la manera d'explicar, i em vaig liar. perquè això és com un nus que s'ha anat fent tot sol. i jo només vull deslligar-lo. per això parlo de desvincular-me, desaferrar-me de tot.

recordar la molina, els motius, la mama i el papa, la teta i en ferran aquí, la sara per vuit persones que ens vam fotre, l'aniversari de la pesseta, l'afrodisíac que és la molina (i jo sola, soleta), treballar per primer cop i a sobre amb la mama, llegir les cartes dels nenes, escoltar l'home de les notícies dir a tiro de escupitajo, la banyera de després de treballar, cansadíssima, jugant amb les bombolles, parlant pel mòbil, els 200 euros de saldo que em vaig gastar en tres setmanes, comptar els dies perquè s'acabés tot però alhora desitjar que no s'acabés, el kosmopolis com a fita (cortázar esperant), i l'any 2004, i la merda de barcelona, quanta il·lusió, i m'agrada recordar la molina i recordar-la amb la teta i que després de quatre anys em digui que no podia suportar la idea que el papa i la mama marxessin, perquè jo tampoc, i que jo li digués que ella devia estar malament aquí pensant que tothom marxava, perquè res tenia sentit, però la molina era la molina, i no hi feia fred, i vaig pujar muntanyes, i vaig no fer res, i vaig treballar molt, i vam anar a andorra, i vam descobrir castells, i vam passejar la pesseta feliç eternament, i vaig sopar bistec de vedella amb cocacola després d'un dia sencer sense menjar perquè m'havia menjat qui sap quant purè de patates en pols perquè estava boja i m'agradava molt, i netejar la capella i voler tocar la roba del capellà i la mama dient-me que això no es feia que hi ha coses sagrades, i posar-me escot expressament perquè els nens del retiro de l'opus dei es tornessin bojos i marxessin d'aquell retiro absurd, i perquè mirava els arbres i m'explicaven que a l'hivern molts d'ells cauen per culpa dels llamps, i trobar amb el papa un cotxe abandonat enmig del bosc, i mirar l'estació d'esquí pensant que quina època millor que aquella, i passejar amb els papes, trobar cavalls, vaque llestes i emprenedores que obren camí i que fan de líders, vaques pixant enmig del cel, enmig dels núvols, mirant-nos, vaques enfilades on només podria haver arribat a dir que hi arribaria una cabra, i els pets de la mama, pets de trompeta, déu meu, quin riure, i la cafetera, i l'irene la boja de lluís llach i la carta que li vaig llegir i que deia que a la molina només s'hi podia anar en panda, que els tot terreny no van bé per la neu, i anar a puigcerdà a criticar el jefe i demanar-me una camamilla perquè encara em trobava malament i anar a un cibercafè a veure si havia cobrat, i cobrar, perquè finalment vaig cobrar...

i sé que això és il·legible
però només sé dir que sé perquè el papa i la mama són allà!

molts petons a tots,
que també m'agradeu.

I

tot era lineal, abans, només esperàvem la casualitat de la nostra vida, una altra casualitat. poder creure d'alguna manera que res no és casual, i no rèiem, ens vam agafar gràvides perquè el que tocava era viure arran de terra, sentint el moviment del planeta, tan sensibles; volíem apropar-nos al centre del món, allà on diuen que hi ha foc, i ho volíem fer volant, destrossant totes les parets que poguéssim trobar, et vaig odiar més que no pas estimar, però què importa això si a tu no t'agrada la manera que tinc d'estimar? simplement, no em serveix. què és estimar? potser està sobrevalorat i l'únic que sabem ser és estrelles pampallugant sempre atraient-nos i desatraient-nos; i la vida i el temps podien ser diferents, juntament amb nosaltres, l'amor ja no és el mateix perquè ara puc viure ignorant-lo i el món no s'acaba, som aquí, i tot era entranyes, vísceres, sang i en certa manera em dones el que jo vull perquè m'agrada veure el tornado que ets, com ho arrossegues tot i fas el que vols mentre la gent es queda amagada sota la taula intentant veure't, encuriosida, per la finestra sabent que tornaràs i per això les cases sempre són dèbils; i per què fer-ho? per què construir cases de metall? búnkers imbècils? tothom t'espera i ho remous tot i t'estimo d'alguna manera; has arribat i has entrat d'una manera que sé que sempre més sabré de tu.

[...] i ja el destí jugava a fer-nos trobar i sempre em convidaves a te, i jo visc la vida així, i tu la vius així, i en el fons jo sabia que calia esperar perquè després tot seria flor d'estiu histèrica que dóna voltes sota un cel blau elèctric de vent que no ens abandona; i no és que no ho entenguem, és molt millor caminar a les palpentes, només així sé caminar, em conec cada esgraó. 

II

viuríem per matar-nos, aixecaríem el vol temptant-nos a volar més alt, a veure qui aguanta millor la caiguda // perquè cauríem, tu ho saps, de molt alt, només per veure la vida caure vertiginosament als nostres peus: ens mataríem fins la mort, només per amor a la vida; et diria que m'agrades molt, perquè jo sóc eternament així, sabent que no t'agrada, i tu, sense pietat, diries tu a mi no tant i jo llavors no pensaria en res, només que ets genial, perquè ho ets i penso que m'agrada veure com corres darrere de qui sap què, i perquè m'agrada córrer amb tu, a vegades; i m'aturo, i ens miro, i segueixo, i corro, i et veig corrents, corrents, i ric, ric de tot, i llavors et demano que em portis lluny, lluny, el més lluny que puguis...

III

caminàvem pel centre de la terra, jo escrivia, sempre escrivia intentant fer que veiessis les meves imatges, i tu dubtaves; caminàvem a les palpentes veient només el foc i el fum i jo buscava a Dionís intentant dissoldre el meu inexplicable d'un només n'hi ha un; Dionís no apareixia, dissoldre'm no era la resposta perquè continuàvem caminant.

a vegades trobàvem a faltar els ocells. era com les flors, tot junt: i només el cel blau de la tarda, però la terra i la gravetat ens empenyien, fent-nos saber que si hi ha quelcom que existeix vertaderament ha de ser per força la gravetat i la terra,
no era que volguéssim fer res, a mi sempr em fan por els efemèrides, veure el pas del temps desconcertant, esperant sempre alguna casualitat que ho regiri tot.

caminàvem. ho recordes?

naixeran noves estrelles, ens adormirem sota el sol, ignorarem tot allò ja ignorat -continuarem-, buscarem. i tot era com ballar una cançó normal com si fos d'ska, i tot era relacionar-nos, cercar-nos, dry gin, que bo, que bo,

i sempre hi ha una galeta que està molt bona i que vol que me la mengi, potser té xocolata i és príncipe, o potser ahir vaig comprar nutella només per tenir-la a casa -sí, encara no ho sé-, així podré somiar nutella sense pensar que no en tinc.

però no en vull.
i sempre és tornar al dia següent // i pensar que es podrien dir moltes més coses // i pensar que pensar és quelcom semblant a rumiar / i tu no vols que pensi, tu vols que t'ho digui, però després no em dius / i jo no em perdo pas, i aquestes paraules que hi ha voltant pel meu cap són només paraules perquè m'agrada anar aquí i m'agradar anar allà i buscar-me i buscar-vos a tots per després tornar / i poc m'importen les coses, que jo sempre sóc aquí // i m'agrada barallar-me

sentir dins meu la violència de la diferència
i que costa acceptar-te
acceptar-me
acceptar-nos
violència
t'odïo
et vull matar
em vull matar
amb aquests ulls pampallugants, va dir // ho he perdut, tornem a veure manhattan, així m'enviaràs l'sms,
i fer-te de xòfer, ser-hi tant, mala puta!

sentir dins meu la violència, el xoc constant entre cossos // que ha fet possible el món,
jo no sóc tu,
mai podria dir-ho tan bé...

(un mes, un mes, un mes!)

queden pendents tants llocs: madrid, valencia, londres....
ara aquí, ara allà...

un curs sindical
atrevir-me a fer el pas: apuntar-me a fotografia (tornar a tenir fe en mi)
llevar-me aviat
fer quart de filosofia amb la il·lusió (la il·lusió de pensar en spinoza)...
fer equitació al febrer
treure'm el carnet de patrón de recreo (com es diu en català)

anar més enllà, sempre,
fer tantes coses, tantes, i mirar ventdelplà però recordar que per algun motiu vam deixar de veure'l i agafar el cotxe i anar a girona i visitar estrelles,

ens ho hem de creure ja, ens ho hem de creure!

estic suau,
tinc son,
m'avorreixo a mi mateixa i vull sortir, recordo lluís llach: enllà d'aquest jo petit que omple el cor però ens buida l'ànima,

perquè és això, ens omple el cor: l'omple molt i molt bé, però em buida totalment l'ànima,
i quina estupidesa.


fe!

hay que tener fe en las personas, no todas se corrompen...

no, és clar que no...

per què no ens ho volem creure mai del tot, això?

hi ha coses que em fan tornar boja, que m'exalten, que em posen en un estat estrany d'embriaguesa inexplicable.
una d'aquestes coses és la pluja. cada cop que plou, em torno boja. necessito sortir a cridar que plou, necessito enviar sms a tothom i dir: "PLOU", i si plou molt i molt, encara em torno més boja. desito que hi hagi un diluvi, que la pluja mai s'aturi...

una altra d'aquestes coses és la llum. tot, que és llum. doncs tot el que és llum. la llum de les nou del matí em provoca èxtasis, la llum de les deu em fa tornar boja, la llum de les dotze em fa flipar, la llum de les sis de la tarda... la llum que s'escola per escletxes, la llum taronja, poderosa, groga, càlida, eterna -però efímera- d'alguns moments...  de fet, sempre que faig fotos el que intento és captar aquesta llum -sort que per funció la càmera té satisfer aquest meu objectiu-.


avui feia un d'aquells dies que... no sé ni com explicar-ho. el cel era ple de núvols blaus i la llum del sol a punt de marxar ho penetrava tot. el blau dels núvols més el taronja del sol aconseguien una mena de perfecció que només he pogut trobar a la natura. ha plovisquejat, i llavors la llum encara tenia més força.

una de les fotos que he fet avui ha estat aquesta:

com ser davant d'una pluja de flors i no poder captar-la?

puc deixar-vos escapar?
sóc capaç de retenir les imatges al meu cervell, per a tota la vida?

la fotografia se'm fa inevitable, imprescindible,
i així com he d'aprendre a mirar, a entendre,
també he d'aprendre a fotografiar.


la llum efímera, només;
la llum.