Novedades en la categoría exposicions
torno a ser a casa...
sobretot amb la maria. no ho anava dient, però com pot ser... trobar-nos tant a faltar? només han sigut dos dies!
i quins dos dies! ni me n'adonava: tinc el cervell regirat.
excursió a barcelona. exposició al macba. tràfic. fotògrafs, preguntes... exposició a la pedrera. reflexions a la llibreteta blava. dormir. sopar el que es pugui mig adormida. excursió? feia més de quatre anys que no en feia!
esmorzars, cafès amb llet, avui plàtans...
sense oblidar la sort que hem tingut que l'alba ens oferís lloc per dormir... i que jo, a sobre, "gràcies" al costipat de la setmana passada, hagi pogut dormir en un llit com déu mana...
sense oblidar l'interès amb què escoltava la "xerrada" dels fotògrafs, tot i el cansament i la son acumulats després d'un dia sencer anant amunt i avall
sense oblidar que m'he portat bé i que no m'he comprat cap llibre... trista perquè a la maria tampoc, tot i que sempre que vaig a barcelona torno amb un llibre per ella (i ja té una mini col·lecció de llibres regalats per mi)
i sense oblidar la cervesa que em vaig prendre ahir tot esperant en paco elvira, i la borratxera que vaig recordar que hem d'agafar amb la judit
i sense oblidar haver dinat dos dies a la facultat de filologia, on fa anys vaig estudiar-hi el primer any de filologia anglesa. quins records!
sense oblidar, tampoc, les dues o tres úniques fotos que he fet... perquè estudiar fotografia, crec que ja ho vaig dir, més que portar-te a fer fotos, et porta a no fer-ne.
i més, més coses que ara, per la son i pel cansament, se'm fa difícil recordar
i un text de ródtxenko que vaig llegir a l'exposició:
sobretot amb la maria. no ho anava dient, però com pot ser... trobar-nos tant a faltar? només han sigut dos dies!
i quins dos dies! ni me n'adonava: tinc el cervell regirat.
excursió a barcelona. exposició al macba. tràfic. fotògrafs, preguntes... exposició a la pedrera. reflexions a la llibreteta blava. dormir. sopar el que es pugui mig adormida. excursió? feia més de quatre anys que no en feia!
esmorzars, cafès amb llet, avui plàtans...
sense oblidar la sort que hem tingut que l'alba ens oferís lloc per dormir... i que jo, a sobre, "gràcies" al costipat de la setmana passada, hagi pogut dormir en un llit com déu mana...
sense oblidar l'interès amb què escoltava la "xerrada" dels fotògrafs, tot i el cansament i la son acumulats després d'un dia sencer anant amunt i avall
sense oblidar que m'he portat bé i que no m'he comprat cap llibre... trista perquè a la maria tampoc, tot i que sempre que vaig a barcelona torno amb un llibre per ella (i ja té una mini col·lecció de llibres regalats per mi)
i sense oblidar la cervesa que em vaig prendre ahir tot esperant en paco elvira, i la borratxera que vaig recordar que hem d'agafar amb la judit
i sense oblidar haver dinat dos dies a la facultat de filologia, on fa anys vaig estudiar-hi el primer any de filologia anglesa. quins records!
sense oblidar, tampoc, les dues o tres úniques fotos que he fet... perquè estudiar fotografia, crec que ja ho vaig dir, més que portar-te a fer fotos, et porta a no fer-ne.
i més, més coses que ara, per la son i pel cansament, se'm fa difícil recordar
i un text de ródtxenko que vaig llegir a l'exposició:
La pintura ha arrancat! Però horroritza!
És pintura d'esquerres...
I Déu meu, quina alegria ser d'esquerres...
Ser jo després de tots aquests turments, oposat al sentit comú.
No ensorrar-me, pintar amb plaer!
El que hagi de ser, serà! Pero moriré d'esquerres i deixaré obres bones!.
Estic pintant diverses coses alhora i estic increïblement content. En moments com aquest, la gent diria "És boig!".
Només Mulia em perdonarà i comprendrà. Ja no podia continuar coaccionant-me a mi mateix. Pot ser que sigui el cami equivocat, però produeix obres valuoses.(Rodxenko, dels seus diaris, 30 de juliol del 1943)
ahir vam estar tot el dia a casa la maria i jo. últimament això ens dóna un plaer inexplicable. potser és el tipus de plaer que té ma germana quan es queda a mandrejar a casa i no fot res en tot el dia.
vam mirar dos capítols nous de lost i dos capítols de la sèrie cashmire mafia dels creadors de sex & the city. la nova sèrie està bé: si féssim una comparació dels temes de l'una i dels temes de l'altra, veuríem que els temps han canviat. no gaire, però ho han fet. el feminisme liberal ens envolta... i els problemes que els homes tenen quan la seva dona és com és.
els temps canvien, sí.
avui aniré a apagar incendis al parc de bombers de figueres. serà divertit, suposo. no sé quina roba posar-me. i són aquests els problemes quotidians: també s'han d'expressar, d'una manera o altra, a la web.
a barcelona ens ho vam passar molt bé. l'exposició de Bodies fa una olor estranya. tots els cossos eren petits i esquifits, i no hi havia gaires dones. les crítiques que vaig sentir a la ràdio ja fa mesos m'han fet pensar que els periodistes sovint són com nens petits intentant ser els primers en viure quelcom per a poder-ho explicar. i que quan ho expliquen ho fan d'una manera sensacionalista i estranya -sobre les seves impressions subjectives: la majoria prescindibles, per cert- que provoca sentiments de contrarietat a l'espectador que hi anirà després del periodista. això també ho vaig notar amb l'últim concert de Lluís Llach: els mitjans de comunicació van tenir molta por que els espectadors els prenessin què era aquell concert, què significava; i per això quan en feien referència semblava que volguessin posseir -sense aconseguir-ho- Lluís Llach. s'equivoquen. potser aquestes coses només són possibles en un Palau Sant Jordi on ningú és prou a prop dels seus ídols i necessita la televisió per a pensar que hi ha estat, a prop. el cas és que, almenys a RAC 1, es van ben equivocar amb els comentaris que van fer sobre Bodies. només parlaven de tites, i de l'interès de la gent en veure tites, i que d'amagats i de reüll les miraven... jo m'imaginava veure polles ja, directament, i res, res de res. quines bajanades! no hauríem de llegir crítiques, ni escoltar comentaris de cap periodista imbècil, ni de cap crític imbècil, crec, abans de veure un espectable. que se'n vagin a la merda.
és evident que jo també parlo sobre les meves impressions sobre aquesta exposició. però jo no sóc periodista, ni sóc a la ràdio, ni a la televisió ni al diari, ni estic comentant l'exposició abans que ningú perquè la meva acreditació com a periodista m'ha permès d'entrar a l'exposició abans que ningú.
el que em va agradar menys de l'exposició Bodies, que em va fer sortir amb un regust de boca estrany, va ser el missatge moral que intenta donar. que si hem de deixar de fumar, que si veure és conèixer (?), que si, per tant, hem de fer abdominals, que si... pretenen canviar-nos la vida amb la visita a aquesta exposició. jo no crec que una exposició d'aquest tipus hagi d'entrar en el terreny de la moralitat (no pas perquè la moralitat de l'exposició es pugui posar en tela de judici, sinó perquè a la ciència, i ho sento molt, no li pertoca aquest deure). fa por, certament.
després vam fer un vol per barcelona. tranquil·lament, és clar. no teníem pas pressa. vaig comprar-me tres llibres. dos per l'assignatura de pensament contemporani i un perquè sí. la maria també es va comprar un llibre. un llibre infantil molt ben il·lustrat.
ara tinc gana, nyam.
vam mirar dos capítols nous de lost i dos capítols de la sèrie cashmire mafia dels creadors de sex & the city. la nova sèrie està bé: si féssim una comparació dels temes de l'una i dels temes de l'altra, veuríem que els temps han canviat. no gaire, però ho han fet. el feminisme liberal ens envolta... i els problemes que els homes tenen quan la seva dona és com és.
els temps canvien, sí.
avui aniré a apagar incendis al parc de bombers de figueres. serà divertit, suposo. no sé quina roba posar-me. i són aquests els problemes quotidians: també s'han d'expressar, d'una manera o altra, a la web.
a barcelona ens ho vam passar molt bé. l'exposició de Bodies fa una olor estranya. tots els cossos eren petits i esquifits, i no hi havia gaires dones. les crítiques que vaig sentir a la ràdio ja fa mesos m'han fet pensar que els periodistes sovint són com nens petits intentant ser els primers en viure quelcom per a poder-ho explicar. i que quan ho expliquen ho fan d'una manera sensacionalista i estranya -sobre les seves impressions subjectives: la majoria prescindibles, per cert- que provoca sentiments de contrarietat a l'espectador que hi anirà després del periodista. això també ho vaig notar amb l'últim concert de Lluís Llach: els mitjans de comunicació van tenir molta por que els espectadors els prenessin què era aquell concert, què significava; i per això quan en feien referència semblava que volguessin posseir -sense aconseguir-ho- Lluís Llach. s'equivoquen. potser aquestes coses només són possibles en un Palau Sant Jordi on ningú és prou a prop dels seus ídols i necessita la televisió per a pensar que hi ha estat, a prop. el cas és que, almenys a RAC 1, es van ben equivocar amb els comentaris que van fer sobre Bodies. només parlaven de tites, i de l'interès de la gent en veure tites, i que d'amagats i de reüll les miraven... jo m'imaginava veure polles ja, directament, i res, res de res. quines bajanades! no hauríem de llegir crítiques, ni escoltar comentaris de cap periodista imbècil, ni de cap crític imbècil, crec, abans de veure un espectable. que se'n vagin a la merda.
és evident que jo també parlo sobre les meves impressions sobre aquesta exposició. però jo no sóc periodista, ni sóc a la ràdio, ni a la televisió ni al diari, ni estic comentant l'exposició abans que ningú perquè la meva acreditació com a periodista m'ha permès d'entrar a l'exposició abans que ningú.
el que em va agradar menys de l'exposició Bodies, que em va fer sortir amb un regust de boca estrany, va ser el missatge moral que intenta donar. que si hem de deixar de fumar, que si veure és conèixer (?), que si, per tant, hem de fer abdominals, que si... pretenen canviar-nos la vida amb la visita a aquesta exposició. jo no crec que una exposició d'aquest tipus hagi d'entrar en el terreny de la moralitat (no pas perquè la moralitat de l'exposició es pugui posar en tela de judici, sinó perquè a la ciència, i ho sento molt, no li pertoca aquest deure). fa por, certament.
després vam fer un vol per barcelona. tranquil·lament, és clar. no teníem pas pressa. vaig comprar-me tres llibres. dos per l'assignatura de pensament contemporani i un perquè sí. la maria també es va comprar un llibre. un llibre infantil molt ben il·lustrat.
ara tinc gana, nyam.
