Novedades en la categoría filosofia

estic molt contenta d'haver fet aquesta associació d'idees tan culte i cultural -que s'entengui això com una ironia, si us plau-. quan vaig topar amb el text de Blake immediatament vaig recordar el llibre de Huxley. quin orgull. el llibre de Huxley jo l'he llegit. la història de com vaig trobar-me el llibre és força divertida:

quan la veïna va marxar (no sé si la recordeu, li deien "la ètnica") perquè ja era molt velleta, vam voler entrar a casa seva per veure si s'hi havia deixat alguna cosa interessant. vam saltar a la seva terrassa i vam veure que la porta per entrar a casa era tancada. llavors a mi se'm va ocórrer de mirar si per la part del darrere de la reixa hi havia les claus (com a les pelis) i, efectivament, hi havia claus. vam entrar a aquella mena de barraca freda i humida i en vam rescatar algunes coses. una d'aquestes coses va ser el llibre de Huxley. sense portada i mig destrossat pel temps, semblava un llibre clandestí. jo sabia de l'existència de Huxley a través d'Orwell (llibres "semblants" 1984 d'Orwell i Brave New World de Huxley), així que quan vaig començar a llegir el llibre The Doors of Perception vaig flipar pel canvi de temàtica.

The Doors of Perception és un llibre que descriu què sentia Huxley quan prenia mescalina. és més aviat una crònica d'un experiment científic que no pas una novel·la. el llibre pot interessar a qui vulgui saber quin efecte produeix la mescalina a la ment humana... però tot això no vol dir que Huxley es prengués drogues per escriure els seus llibres, sobretot perquè el tipus de droga que prenia no el deixava escriure. es prenia enteògens -que no sé com s'escriu en català- i "flipava".

per últim, dir que el grup The Doors es va inspirar en el títol del llibre de Huxley.
______________________

i, sí, tam, algun dia acabaré la carrera que vaig començar! (llegeixi's: filologia anglesa)
______________________

el que és curiós és que Blake és coetani de Kant i que tots dos, pel que veig, tenien interessos semblants. Kant ens advertia que és impossible conèixer les coses noumènicament (les coses en si) perquè sempre les contemplem des de "nosaltres" i, per tant, des de les nostres portes de la percepció (portes que no poden eludir-se).
_____________________

tot això em fa feliç! crec que quan acabi filosofia hauré de fer un màster i un doctorat per saciar aquesta set que tinc...

_____________________

crec que filosofia i literatura van de bracet. però he de confessar que la literatura pot contenir tota la filosofia en forma concreta, particular i que, per tant, d'alguna manera... la literatura pot abraçar tota la filosofia i situar-se una mica per sobre d'ella.

m'he tocat les ungles amb la boca, o m'he tocat la boca amb les ungles i tenia les mans plenes de líquids de revelar i ara tinc un mal de panxa estrany,

dec estar in to xi ca da.

tot i que també podria ser la gana, o la calor que he passat -contrast olot-girona- o què sé jo.

_____________________________________________________________________________

què en sabré jo, de filosofia...

a vegades la vida quotidiana és absurda.
sabem tots que els colors són colors en tant que els percebem, i punt. que no existeix una entitat anomenada 'vermell' que visqui, com Plató va dir, a un món a part. no existeixen els colors. no existeixen els sorolls -simples ones: i som capaços de percebre-les. i què és una 'ona'? mera descripció humana sobre una cosa-, no existeixen els sentiments -perquè no són causa-efecte-, no existeix gairebé res.

que una torrada se'm crema al matí? no n'he de fer cas. el mal gust que té només és cosa meva, sóc jo qui té una llengua massa sensible i predisposada a percebre gustos. la torrada només és la mateixa llesca d'abans una mica modificada per una cosa anomenada foc.

què és el foc i per què aquest fa que tard o d'hora ens faci fàstic una torrada? quina relació  hi ha entre jo, el foc i la torrada? per què hem de ser màquines foradades, sensibles, disposades contínuament a un torrent de sensacions? per què hem de percebre sempre? i per què hem d'entendre, també contínuament, que no és causa-efecte, que 'x' no provoca 'y', sinó que és en tant que éssers sensibles que som capaços de transformar 'x' en 'y'?

i com eliminar-nos, aniquilar-nos?

tot això és nihilisme, que vol dir res, i aniquilar és sinònim d'anihilar, així que per què ens anihilem?

per què tot ha de ser relatiu?

i ara aprenem l'absolutisme. ja era hora. com un gran sí a tot. perquè si jo veig el vermell és que hi ha vermell. perquè si jo percebo gust a cremat és que existeix el gust a cremat. perquè si jo tinc sentiments és que quelcom me'ls provoca. i tornem a relacionar-nos amb el món, tornem a ser-hi, aquí, desanihilats, ressucitats filosòficament,

però sempre tindrem el dubte. i si és autocompassió? autoindulgència? i si els humans estem fets per entendre la dualitat constant i absurda entre dos forces que es barallen entre si? volem entendre-ho? de veritat? viure enmig del remolí, cercant sempre un Dionís disposat a fer-nos creure que el caos és el millor...

era al llit, pensant, sense fer res, i de sobte he recordat el primer llibre de l'estiu de l'any passat. la emboscadura de Ernst Jünger,

l'he obert, sabent que hi hauria moltes coses subratllades, buscant qui sap què, i m'he trobat unes quantes coses (l'atzar!):

El crimen no tiene nada que ver con el nihilismo; más aún, constituye un refugio frente al vacío creado por éste -un vacio que destruye la conciencia de la propia dignidad-, constituye una escapatoria a este desierto. Ya Chamfort decía: "L'homme, dans l'état actuel de la societé, me paraît plus corrompu par sa raison que par ses passions."

El emboscado desciende a aquellos manantiales de la moralidad que aún no han sido repartidos por los canales de las instituciones. [...] Hoy viven innumerables personas que han atravesado los centros del proceso nihilista, las simas del Maelstrom. Saben que allí la mecánica se desvela como una realidad cada vez más amenazante; el ser humano se encuentra en el interior de una gran máquina que está pensada para aniquilarlo. Esas personas han tenido que hacer también la experiencia de que todo racionalismo lleva al mecanicismo y de que todo mecanicismo conduce a la tortura, que es su consecuencia lógica.

Vivimos gracias a ése elevarnos por encima de las funciones.

I, en resum, es parla de:

El hombre de que se trata es, por tanto, el que ha saboreado hasta las heces el dolor y la duda y que ha sido moldeado por el nihilismo mucho más que por la Iglesia. La duda y el dolor. Ellos son los dos grandes medios de reducción nihilista.

No es casual, desde luego, que todas esas cosas que nos mantienen sujetos a las preocupaciones temporales comiencen a diluirse con tanta fuerza así que nuestra mirada se vuelve hacia las flores y los árboles y se apodera de ella la fascinación que éstos ejercen.

llibre colpidor, dens, difícil d'entendre si no hi has passat. i jo no hi havia passat... què collons en sabia jo, de res? o en sé, és clar? aquesta modèstia meva em fa més mal que bé, i això volia escriure-ho, perquè si se'm dóna bé una cosa, se'm dóna bé...

PD: el meu pensament és curosament confeccionat per tot el que he escoltat, llegit, vist i, finalment, entès. de cada petit pensament que hi ha al meu cervell en podríem trobar tot un arbre geneològic d'idees que vénen d'aquí i d'allà. el llibre que he citat avui, suposo, tot i que no el vaig entendre gaire bé, em va donar eines per a enfrontar-me al nihilisme en general... sobretot el de la maria.

aquest any les meves discussions internes, les meves rallades de coco -com en diuen alguns-, els meus pensaments han estat dirigits, planificats des de l'assignatura de filo. del llenguatge.
hagués estat molt més fàcil endinsar-me en el pensament de l'assignatura de pensament contemporani, és clar; és això el que no entenc. m'he deixat portar per la lògica, pel llenguatge i pel perquè més absurd de tots. i aquí sóc, sí, tot i que no vaig fer l'examen i que sembla que no hagi anat a classe -tot i que hi he anat: això és que em sento fora de classe encara que hi sigui a dins-, els meus pensaments, el full de ruta, és aquesta filosofia.

són qüestions força sèries, tot i que també fan riure. s'ha de ser molt capficat per a pensar en segons què. els filòsofs deuen ser així, és clar, capficats. temes que mai abandonen.

ho he pensat bastant. l'exemple: la meva feina.
quan la meva germana va començar a treballar allà on jo treballo ara, me'n parlava.  fins i tot vaig visitar el museu. tots aquests records eren les descripcions que m'anava creant al meu cap, les descripcions que em vaig anar confegint amb el temps. i un dia vaig començar-hi a treballar.
què passa quan les descripcions que altres m'havien fet d'aquell lloc, quan les descripcions inconscients que jo mateixa m'havia fet d'aquell lloc quan vaig visitar-lo, irrumpeixen en la realitat, és a dir, apareixen el dia -o els dies, fins i tot anys- següents en què jo aniria a aquell lloc? no ho sé.
no té res a veure aquell lloc quan el vaig visitar amb en pablius -que comentava en aquesta web-, amb el lloc en què jo vaig treballar. ni les finestres, ni el llit: res, res em recordava a aquell record que vaig confegir! les històries que m'explicava la meva germana, els detalls que jo m'anava imaginant, res, res tenia a veure amb la realitat!
i a vegades sóc allà, a la feina, i em poso contemplativa i reflexiva -sobretot quan em quedo sola- i recordo aquells records falsos -confegits per descripcions que em feia la meva germana i per la meva pròpia visita al lloc- i els comparo amb la realitat i dic: sí, són dos llocs ben diferents.

no us passa, això, a vosaltres? sé que no m'he explicat bé.
un altre exemple: tens una primera impressió d'algú. no et cau bé. o et cau molt bé, això és igual. al teu cap hi tens el record que no et cau bé. et veus forçat a tractar aquella persona més temps i acaba per caure't més simpàtica. has eliminat, així, la primera impressió o simplement l'has apartat i has decidit no fer-l'hi cas? si has fet això: ets capaç de recordar aquella primera impressió, aïllada de totes les altres impressions posteriors? segurament, sí. això és el que em passa a mi.

una altra cosa curiosa és que tots estem fets de descripcions definides. la gent utilitza descripcions per a referir-se a nosaltres: i es veu que això és el que som. una gran capa de descripcions -d'errors, segurament-. tot per convenció, és clar. estem carregats de punyetes!!

continuo estudiant, sí.

sí, sí, vosaltres,
si heu entès mai la frase: "Déu ha mort",
sabreu de què parlo:

éssers limitats, finits,
enteneu que hi ha quelcom més que tots vosaltres;
que totes les vostres qualitats es poden elevar a l'absolut,
que hi ha un infinit per al finit, que hi ha un més enllà per al més aquí,
que hi ha un saber-ho tot pel només sé que no sé res,
que hi ha un jo ho puc tot per un jo només puc el que el temps i l'espai em permet poder,
vosaltres,
que vau descobrir-vos limitats i en aquesta limitació vau atorgar les vostres impotències a Déu,
vosaltres,
que en crear Déu vau ser capaços de posseïr d'alguna manera allò que mai podríeu ser,
vosaltres,
dormint als braços de Déu, el vostre creador creat,
vosaltres,
que vau decidir ser ateus i creure en utopies: l'home serà! l'home serà!

serà? serà infinit? serà etern? deixarà de ser efímer? deixarà de morir a cada pas?
deixarà de no poder-ho tot? deixarà de no saber-ho tot? deixarà d'estar anclat, estancat,
atrapat, perdut, en la presó del temps i de l'espai?

mai!
mai!

Déu ha mort, sí,
Déu ha mort, i amb ell totes les seves categories, totes les seves possibilitats,
totes les seves facultats.

sols, sols, ens hem quedat sols.
no hi ha infinit rere el nostre finit,
no hi ha tot-saber rere el nostre limitat saber,
no hi ha tot-ho-puc rere el nostre poc-puc
no hi ha res rere nostre!

l'home està sol, sol, sol, perquè després de crear Déu,
va matar Déu.

PD: sort que Jesús era mortal, finit, efímer, però fill de Déu.

Punt de partida i punt d'arribada
invisibles, són, dins vostres esprîts.
L'esperit és l'espiral d'allò etern
on hem de pressuposar principi i final
tot copsant que és en aquest existir del principi i del final
que l'eternitat es fa a si mateixa evident.

Més enllà no podrem anar-hi.
Dins nostre nia l'eternitat,
mirem el cel: no té fi, no té principi.
Però, com entendre'ns, a nosaltres,
que som finits, si habitem l'infinit?

alguns dels pensaments d'aquests últims dies són:

I

a vegades hi ha més metàfora, més poesia, en un fet concret que no pas en un fet metafòric.

d'aquí, per explicar-ho:

a vegades un fet concret porta en ell mateix molta més metàfora que qualsevol metàfora. ho noto de sobte, un acte, un fet, és més que aquell propi fet. podria escriure's una novel·la sencera només amb la descripció d'aquest acte o d'aquest fet.

II

no s'entén la filosofia fins que es viu. i no sempre s'ha de viure per la via de l'experiència pròpia, sinó que es pot viure des de la poesia, des de l'art.

d'aquí, per explicar-ho:

llegeix llibres de filosofia, si vols. tots! els entendràs, potser? a mesura que tinc més edat, vaig entenent més allò de "no és recomanable estudiar la carrera de filosofia fins als cinquanta anys". de la filosofia que estudiem, n'entenc el 10%. el que m'ha anat passant és que entenc la filosofia estudiada ara un any després d'haver-la estudiat. influeixen en mi de tal manera les coses estudiades, que em canvien la manera de pensar i reflexionar el món. als noranta anys, suposo, podria entendre el 70% de la filosofia. en el fons, estudiar filosofia, només seria llegir en forma d'arguments i teories el que m'ha passat a la vida. és un plaer, però, per a mi, la filosofia. és un sentiment d'acompanyament, d'unitat amb quelcom: amb l'home individual, amb l'home com a espècie, amb la humanitat.

deia que la poesia pot ajudar-nos a comprendre la filosofia, en tant que ens possibilita experienciar experiències des de les quals la filosofia s'origina o la filosofia acaba. quan dic poesia, dic art. ja sabeu, o ja sé jo, o ja sé jo pel meu futur, que per a mi l'art és poesia. per a aconseguir el que dic s'ha de viure la poesia tan intensament, que reconec que pot resultar difícil apropar-se a aquestes experiències noves i acabar entenent-les a l'interior d'hom com a pròpies a través de la poesia. és per això que considero fins i tot la poesia com a quelcom incomplet (que no ofereix -igual que la filosofia tampoc ho fa- totes les metàfores necessàries per a entendre i copsar la vida).

així, doncs, què és allò que fa falta per a copsar la vida, si la filosofia és més una cosa a posteriori -ve després de l'experiència- i la poesia és incapaç d'ofernir-nos la totalitat de l'experiència? és evident: fa falta la vida. viure-la vida, atent sempre a la vida. la vida, la vida i només la vida fonamenta la pròpia vida. només la pròpia experiència fonamenta la pròpia experiència. però tots sabem que a vegades, tot i que la vida fonamenti la vida i que la pròpia experiència fonamenti la pròpia experiència, hom és incapaç de copsar res.

quina frustració, oi? que em dedico, potser, a deixar l'home com a incapaç de fer res de profit? de què serveix, doncs, des d'aquest escrit humil, la filosofia, l'art i la vida en si?

com és també evident, havia d'acabar aquest raonament amb una pregunta, i no pas amb una resposta. que sóc molt jove -i la filosofia també ho és, i l'art també ho és-, i crec que de respostes encara no n'he pogut obtenir. de moment, la pròpia vida esdevé col·lecció de preguntes. una pregunta supera l'altra, això sí, i és per això que algunes preguntes desapareixen de la meva ment. però seria agosarada, i tots ho sabeu, si digués que he obtingut alguna resposta.

la meva il·lusió per la vida, la meva eufòria incontrolable, sempre m'arriba des de l'apropament cap a la filosofia i cap a la poesia -de la qual en porto allunyada des de la meva desil·lusió per la carrera de filologia anglesa. tot i que ara m'està tornant la il·lusió, en haver estat capaç, en certa manera, de col·locar la poesia al lloc de la poesia i la filosofia al lloc de la filosofia-. així, seguiré viva, amb il·lusió, a menys que tingui algun accident no volgut, fins que el meu propi cos m'ho permeti. vull continuar amb l'experiència i amb la superació de preguntes per part d'altres preguntes. vull llegir aquest weblog amb noranta anys, després d'haver-lo escrit durant 75 anys.

La tierra es aquella no forzada, infatigable, sin obligación alguna*.



____
* frase extreta de L'origen de l'obra d'art, de Heidegger.