Novedades en la categoría fragment

6.371 Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa són les explicacions dels fenòmens de la naturalesa.
6.373 El món és independent de la meva voluntat.

6.41 El sentit del món ha de trobar-se fora d'ell. En el món tot és tal com és, i tot succeeix tal com succeeix; en ell no hi ha cap valor - i si hi fos, no valdria res.
Si hi ha un valor que sigui valuós, ha de trobar-se fora de tota esdevinença i de tot ser-d'aquesta-manera. Perquè tota esdevinença i ser-d'aquesta-manera és casual.
Allò que ho fa no-casual no pot trobar-se en el món, perquè, si no, això seria, al seu torn, casual.
Ha de trobar-se fora del món.

6.42 Per això tampoc hi pot haver proposicions d'ètica.
Les proposicions no poden expressar res de més elevat.

6.421 És clar que l'ètica no es pot expressar.
L'ètica és transcendental.
(Ètica i estètica són u.)

6.4311 La mort no és un esdeveniment de la vida. De la mort, no se'n té vivència.
Si per eternitat no s'entén infinita durada temporal, sinó intemporalitat, aleshores viu eternament el que viu en el present.
La nostra vida és tan sense fi com el nostre camp visual és sense límits.

(Wittgenstein a El Tractatus)

el camí ja fet era el camí del contorn,
perfil de perfils: separació i divorci (amistós).

“Hay sólo una soledad, y es grande y no es fácil de sobrellevar, y a casi todos les llegan las horas en que de buena gana se querría cambiar la soledad por una comunidad, aunque fuera banal y barata, por la apariencia de una escasa coincidencia con el primer llegado, con el más indigno... Pero quizá son esas precisamente las horas en que crece la soledad; pues su crecimiento es doloroso como el crecimiento de los niños y triste como el comienzo de las primaveras. Pero no puede equivocarse usted. Lo que se necesita, sin embargo, es sólo esto: soledad, gran soledad interior. Entrar en sí y no encontrarse con nadie durante horas y horas, eso es lo que se debe poder alcanzar. Estar solo, como se estaba solo de niño, cuando los mayores andaban por ahí, enredados con cosas que parecían importantes y grandes, porque los mayores parecían tan ocupados y porque no se entendía nada de lo que hacían.”
Rilke, Cartas a un joven poeta

“Hombre, si eres alguien, anda solo y habla contigo y no te escondas en el coro.”
Epicteto

en somnis hi ha visita,
et deixo entrar perquè ja hi ets -i a voltes es millor fingir saber-,
coneguda de nou, resposta de nou,
notícia (és: no et sabia)...

despertar era el mateix,
podem viure i reviure dins del no-res -dins nostre-.

només era un malson,
matèria inexistent: imatges que provoquen sentiments.

curiós.

"Jo crec amb tota l'ànima que si necessitem tant la poesia i la fe per no sentir-nos molt més desventurats que si no fóssim ni haguéssim estat mai és perquè la poesia i la fe són l'existència i la vida, perquè sense elles tot aquest món es desfaria en no-res com una vana fantasmagoria sense cap consistència" incerta glòria

" Si las puertas de la percepción se depurasen, todo aparecería a los hombres como realmente es: infinito. Pues el hombre se ha encerrado en sí mismo hasta ver todas las cosas a través de las estrechas rendijas de su caverna. "

William Blake

estic llegint incerta glòria. transcric aquí fragments que m'han semblat interessants:

"la roca i el núvol, la permanència i l'evanescència. El núvol passa, però que esplèndid en el seu aspecte canviant a l'hora de la posta; la roca és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en la nostra vida; què val més dels dos? [...] ¿O és que som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que conèixer un moment gloriós, un sol moment, i esvair-nos?"

"Haig de viure -em deia a mi mateix-; haig de cuitar a viure abans que els meus ossos no siguin llençats a la buitrera sense fons que m'espera; haig de viure, però ¿com es fa, per viure? ¡Viure!"

"La bellesa fa por; per sort, no ens barra el pas més que rares vegades"

"Un se sent sol davant l'univers com un reu davant un tribunal inapel·lable. ¿De què se'ns acusa? De ser tan petits, tan mesquins, tan lletjos; la immensitat ens jutja i ens esclafa..."

PD: quan surto de la feina sempre espero que hi hagi algú que m'hagi vingut a buscar per sorpresa... fa dos anys i mig que treballo aquí i no hi ha hagut dia que en sortir no miri a tots costats esperant trobar-hi algú amagat. avui, que no he anat a treballar, ha estat el dia esperat. avui la judit m'ha anat a buscar a la feina per sorpresa.

últimament estic molt nietzscheana:

La meva nova via cap a l’afirmació. -La filosofia tal com l’he entès i viscut fins aquest moment, consisteix en l’investigació voluntària dels aspectes, fins i tots dels més avorrits i menyspreats, de l’existència. Per la llarga experiència que semblant pelegrinatge a través de les glaceres i deserts m’ha proporcionat, vaig aprendre a mirar d’una altra manera tot el que fins ara ha estat considerat la filosofia; posant-se molt en clar per a mi la secreta història de la filosofia, la psicologia dels seus més il·lustres representants. «Quanta veritat suporta un esperit, fins a quanta veritat s’atreveix?», aquesta va ser per a mi la pregunta clau per considerar els valors. L’error és una covardia... Tota conquesta del coneixement és conseqüència del valor, de la duresa amb si mateix, de la puresa per a amb si mateix... Una filosofia experimental tal com jo la visc, comença per suprimir, a títol d’experiment, fins i tot la possibilitat mateixa del pessimisme absolut, sense voler dir amb això que es detingui en una negació, en un no, en una voluntat de negació. Més que això, allò que es vol és penetrar fins allò contrari, fins una afirmació dionisíaca de l’univers tal com és, sense possibilitat alguna de sostracció, d’excepció o d’elecció. Ella vol el cicle etern: les mateixes coses, la mateixa lògica o el mateix il·logisme dels encadenaments. Estat suprem que pugui aconseguir un filòsof: una actitud dionisíaca enfront de l’existència; la meva fórmula per a això és «amor fati».

Això implica que els aspectes fins ara negats de l’existència es conceben no sols com a necessaris, sinó com a desitjables; i desitjables no sols respecte als aspectes fins ara afirmats (dels que són el complement o la condició), sinó per ells mateixos, perquè són els aspectes més poderosos, més fecunds, més vertaders de l’existència, aquells en què es manifesta millor la seva voluntat.

Nietzsche, Voluntat de Poder, llibre II, Introducció, § 14.

m'ha semblat divertit llegir això al llibre que estic estudiant:

La dèria per la filosofia, igual que la dèria per la religió, sembla propensa a la inconveniència següent: que, tot i aspirar a la correcció de la nostra conducta i a l'extirpació dels nostres vicis, només pot servir, a causa d'una administració imprudent, per a fomentar una inclinació predominant i empènyer la ment, amb més d'afany, cap al cantó que ja tendeix massa per la inclinació i la predisposició del tremp natural. Mentre ens delim per la magn+anima fermesa del savi filòsof i ens esforcem a enquibir del tot els nostres plaers dins les nostres ments, podem al capdavall, és clar, convertir la nostra filosofia en semblant a la d'Epíctet i d'altres estoics, només un sistema més refinat d'egoisme, i raonar tant al marge de tota virtut com del gaudi social. Mentre estudiem amb atenció la vanitat de la vida humana i girem els nostres pensaments vers la condició buida i fugista de les riqueres i els honors, qui sap si estem adulant tota l'estona la nostra indolència natural, la qual, en odiar el tràfec del món i les penes i els treballs de les coses, cerca un simulacre de raó per tal d'ensarronar-se amb la indulgència total i sense cap mena de control.

és de Hume, secció V d'Investigacions sobre l'enteniment humà

avui no m'he llevat a l'hora que m'havia de llevar. no he sentit cap despertador, res. mut, tot mut. a les dotze he obert els ulls i he pensat: no pot ser. ho he pensat i m'ho he cregut, així que he tardat una estona en adonar-me'n que eren realment les dotze.

he pogut lliurar el treball igualment, així que no ha passat res.

em costa escriure a la web perquè m'agradaria insultar i assassinar la casa del libro; i perquè la interioritat forçada per l'exterior, al final, fa que hagi de callar totalment.

millor època vindrà, suposo.

ah, però un fragment de l'exterior sempre va bé. a l'atzar, del llibre que tinc a la meva dreta:

¡Qué importa a los hombres la verdad!
La vida más elevada y pura es posible en la creencia de poseer la verdad. Es necesaria al hombre la creencia en la verdad.
La verdad aparece como una necesidad social, después de una metástasis se usa para todo, donde no es necesaria.
Todas las virtudes surgen de necesidades. Con la sociedad comienza la necesidad de veracidad. En otro caso, el hombre vive en el eterno disimulo. La fundación del Estado provoca la veracidad.

Que el hombre haya evolucionado así y no de otra manera es sin lugar a dudas su obra: estar tan inmerso en la ilusión (los sueños) y condenado a la superficialidad (el ojo) es su esencia. ¿Es extraordinario el que los instintos de verdad lleven de nuevo, en último término, a su ser primordial?

fragments d'un llibre recopilatori de textos de Nietzsche.

bona nit.