Novedades en la categoría fragment

"El proceso de Sócrates es un proceso eterno; también hoy encontramos en todas las esquinas, en todos los Parlamentos, a los estúpidos que allí actuaron de jueces. Pensar que puede cambiarse eso es algo que desde siempre ha caracterizado a las mentes superficiales. La grandeza humana es algo que hay que conquistar una y otra vez con lucha. Esa grandeza obtiene la victoria cuando vence en su propio pecho el ataque de la vileza. La verdadera sustancia histórica está en esto, en la confrontación del ser humano consigo mismo, es decir: en la confrontación con su poder divino."

"Para el hombre de hoy ¿qué significado puede tener el dejarse guiar por el ejemplo de los vencedores de la muerte, por el ejemplo de los dioses, de los héroes y de los sabios? El siguiente: el significado de participar en la resistencia contra el tiempo, y no sólo contra este tiempo de ahora, sino contra todo tiempo, el cual tiene su poder fundamental en el miedo. [...] Entonces abatirá a los Gigantes, cuya arma es el terror."

“La gran soledad de la persona singular es uno de los signos característicos de nuestro tiempo.” La persona singular está cercada, está rodeada por el miedo, el cual va empujándola como si fuera un muro. El miedo toma formas reales -en las cárceles, en la esclavitud, en la batalla de cerco. Esto llena los pensamientos, los diálogos del hombre consigo mismo, esta llena tal vez también sus Diarios, en unos años en que no puede tener confianza ni siquiera en los que más próximos le son.”


Jünger, La emboscadura

(...) però correspon plenament a la intenció de presentar el sentiment de culpa com el problema més important de l'evolució de la civilització i d'exposar que el preu per al progrés de la civilització es paga amb pèrdua de felicitat per l'augment del sentiment de culpa. *

* (nota de Freud): "Així la consciència ens converteix a tots en covards..." (shakespeare, monòleg de Hamlet (...)). [l'educació actual] peca pel fet de no preparar el jove per a l'agressió, tot i estar destinat a ser-ne objecte. En deixar anar el jovent cap a la vida amb una orientació psicològica tan incorrecta, l'educació no es comporta pas de manera diferent de si s'equipés la gent que va a una expedició polar amb vestits d'estiu i mapes dels llacs de la Llombardia. Aquí a pareix amb claredat un cert abús de les exigències ètiques.

vaig escollir l'assignatura de Freud amb una mena de recel i de por. feia temps que odiava Freud perquè un senyor asquerós que vaig conèixer i que mai havia d'haver conegut -estic segura que cap camí m'hauria portat a conèixer-lo- utilitzava les teories de Freud per manipular la gent. per restaurar la imatge que tenia de Freud o, realment, per esborrar-la definitivament, vaig decidir que estaria bé matricular-me a l'assignatura.

estem llegint El malestar en la civilització, recent traducció de Terricabras -qui també és el professor que imparteix l'assignatura-. ahir, a la feina, vaig subratllar-ne algunes coses interessants que ara transcriuré. abans, però, vull dir que mai m'hauria imaginat que Freud expressés tan bé els meus sentiments en vers la societat/civilització. fa poc, el setembre/octubre passat, després d'uns fets ocorreguts, recordo haver dit coses com "gestos com aquest trenquen tota civilització" i parlar dels trencadors de civilització. ara, en llegir Freud, tot se m'aclareix. secretament (i això em passa cada any amb una assignatura del curs), aquest llibre m'haurà fet diferent. no perquè em faci actuar de manera diferent, sinó perquè m'haurà esvaït uns quants dubtes que em torturaven. és a dir: em farà més feliç.

"Diem si fa no fa el mateix quan deduïm l'oposició entre civilització i sexualitat del fet que l'amor sexual és una relació entre dues persones en la qual un tercer només pot ser sobrer o pertorbador, mentre que la civilització descansa sobre relacions entre un nombre més gran de persones. En el punt àlgid d'una relació amorosa ja no hi queda cap interès per al món del voltant; la parella amorosa en té prou amb si mateixa, tampoc no necessita el fill comú per ser feliç. No hi ha cap altre cas en què Eros delati d'una manera tan clara el nucli de la seva essència -el propòsit de fer, de més d'un, un de sol-, però quan ho ha aconseguit en l'enamorament de dues persones, ja no vol anar més enllà."

Sobre la frase "Estimaràs el proïsme com a tu mateix", Freud en diu:

"Per què ho hem de fer això? En què ens ha d'ajudar? Però, sobretot, com ho durem a terme? Com ens serà possible? El meu amor és quelcom que valoro molt, quelcom que no puc llençar sense justificació. M'imposa obligacions que jo he d'estar preparat per satisfer amb sacrifici. Si jo estimo algú altre, aquest s'ho ha de merèixer d'alguna manera. Ell s'ho mereix quan, en aspectes importants, és tan semblant a mi que jo em puc estimar a mi mateix en ell. [...] Fins i tot faig mal fet si l'estimo, perquè el meu amor és valorat per tots els meus com a preferència; els faig un tort si equiparo l'estrany amb ells."

"La part de realitat volgudament dissimulada al darrere de tot això és que l'home no és un ésser amable, necessitat d'amor, que, com a molt, també es defensa quan és atacat, sinó que, entre les seves aptituds pulsionals, també s'hi pot comptar una bona dosi d'agressivitat. En conseqüència, el proïsme no és per a ell només un possible ajudant i objecte sexual, sinó també la temptació de satisfer en ell la seva agressió, d'aprofitar la seva força de treball sense compensació, d'usar-lo sexualment sense el seu consentiment, d'apoderar-se dels seus béns, d'humiliar-lo, d'infinglir-li dolor, de torturar-lo i de matar-lo. Homo homini lupus"

"Callad, filósofos. Tan pronto llenéis de razones mi valor, me echaré a temblar." 

la següent frase de Wittgenstein:


Arribes a la tragèdia quan l’arbre, en comptes de doblegar-se, es trenca.


etern problema de la humanitat, ja vist a antígona, quan parla dels yuncos del río!


ser ferms i rígids, sí, però sense trencar-nos: només doblegant-nos.
i anar cantant el propi vals que ens ha tocat ballar.
no sigui dit que no vivim.

de Bertolt Brecht:

Pero vosotros, cuando lleguen los tiempos
en que el hombre sea amigo del hombre,
pensad en nosotros
con indulgencia.

de Samuel Beckett:

Hay que pensar en ciertas cosas, cosas que te habitan por dentro, o no, mejor sí, hay que pensar en ellas porque si no pensamos en ellas, corremos el riesgo de encontrarlas, una a una, en la memoria. Es decir, hay que pensar durante un momento, un buen rato, todos los días y varias veces al día, hasta que el fango las recubra, con una costra infranqueable.

(futilitats no s'escriu amb "o"? després ho miraré al diccionari)

sóc a la biblioteca, aquell paradís perdut i sempre retrobat. aquell paradís que en època d'exàmens es converteix en un infern massa transitat i en un lloc inhabitable. diguem que en època d'exàmens tothom és a la biblioteca. ara no. no hi ha soroll. de fet, el so que faig en prémer les tecles m'està posant nerviosa. crida massa l'atenció.

una classe de 45 minuts i cap al carrer. però en comptes d'anar a casa m'he quedat a la biblioteca. he mirat llibres de fotografia, deixant el punt de vista que havia adoptat des que anava a olot, i tornant a adoptar el meu propi punt de vista. ho trobava a faltar. deixar el criteri propi apartat per a rebre noves influències a vegades és molt dur. i quan l'ídol cau, cau molt i molt baix -segurament perquè havia anat bastant enlaire.

estic llegint fragments d'aquell llibre etern, d'aquell que mai m'he acabat de llegir. Carnets, d'Albert Camus. Carnets I, II i III. massa per mi! només puc llegir a poc a poc, fragments.

"Nietzsche también conoce la nostalgia. Pero no quiere pedir nada al cielo. Su solución: lo que no se le puede pedir a Dios, se le pide al hombre: es el superhombre. Sorprendre que para vengarse de semejante pretensión no lo hayan hecho Dios a él. Tal vez sea cuestión de paciencia. Buda predica una sabiduría sin dioses y unos siglos después lo ponen en un altar."

"Vivir con las propias pasiones es también vivir con los propios sufrimientos, que son su contrapeso, su correctivo, su equilibrio y su compensación. Cuando un hombre ha aprendido -y no en teoría- a permanecer solo en la intimidad de su sufrimiento, a superar su deseo de evasión, la ilusión de que otros puedan "compartirlo", le queda ya poco que aprender."

ara entenc, des d'una intimitat buscada i aconseguida, que això no s'acaba aquí. que no és el caràcter dels estudis els que em fan ser com sóc -no és que el pensament em vingui dictat-, sinó que ser com sóc ha fet que faci aquests estudis. tot això em sembla força absurd. explicar allò que ja dono per suposat, allò que penso en la meva soledat. però què més em queda, què passaria si no ho fes?

d'instants a cada instant, de coses a cada instant. sense fre!

dilluns parlaré amb qui em pot ajudar amb el tema de l'erasmus. en certa manera, em vindria bé anar a anglaterra, pero em fa molt més bon rotllo anar a frança.  al cap i a la fi, tinc un compte pendent amb el francès. a veure com va.

una altra cosa es llegir això, ara, aquí, abans d'anar a l'examen que repeteixo: "Que els pensaments quedin en calma. Aquest és l’anhel de qui filosofa"

* * *

de moment, poques coses més. hem caminat una horeta amb la iria (tres dies seguits). fa una mica de fred. la pesseta dorm. el sol ja comença a decidir-se a venir...

els fragments -o els llibres- que ens esperen -m'esperen- al prestatge: esperen ser rellegits, reinventats, reinterpretats, redescoberts. i això és veritat: de la mateixa manera que som capaços de rellegir, redescobrir persones -aquells amics amb qui creixem- i sembla que tot és un embolcall de novetats -envueltos en novedad-, però tot roman igual. i és que,
com li vaig dir a una amiga fa un mes, més o menys: per continuar essent jo, he hagut de canviar.

el cas és que aquests fragments -que, és clar, contenen les mateixes paraules any rere any- canvien de significat. o s'entenen millor. com es vulgui dir. tal és el cas, per exemple, d'aquest:

«Comprendo su sufrimiento, su dolor, cómo sencillamente tiene que salir a la superficie. No hace más que pasar de una persona a otra, el sufrimiento. Hay que ser una persona de una fuerza excepcional para coger y decir: basta. Hay que ser una persona débil para guardárselo todo dentro y dejar que te despedace sin hacer daño a nadie más. Yo no soy una persona de una fuerza excepcional. Kirsty tampoco. Los dos somos del montón y esto es una mierda. Los dos lo comprendemos todo.» de The Marabou Stork Nightmares de I. Welsh

no és perquè sí que aquest llibre em va marcar tant. hi ha un rerefons de veritat, de raons i de motius rere de cada acció -com seleccionar, precisament, aquest fragment- que fem. i això, volguem oblidar-ho o no, és real. jo sé de què parlo quan llegeixo aquest fragment de Las pesadillas del marabú,...

potser només reformulo els posts sobre els monstres i la gent dolenta (aquell tatuatge que, per pura innocència, mai no em faré: against demons). potser només reformulo l'examen que vaig fer el 9 de gener en què se me'n va anar l'olla completament en fer públic un dels meus pensaments més estranys i alienants que tinc...

no puc parar d'escoltar la cançó SAEGLOPUR de Sigur Rós.... èxtasis total!

anirem a veure cof cof a barcelona el 6 de febrer i a valència el 27 de febrer! els febrers sempre em sorprenen! m'encanta el mes de febrer! recorden la primavera que vindrà, la cendra que se'n va...

estava estudiant i llegeixo això:

"En nuestro planteamiento hemos afirmado que la propia interpretación u origen  filosófico, la interpretación desde los inicios del pensamiento de ese bien o mal llamado amor a la sabiduría desde Parménides interpretado por Platón, o más bien, por el platonismo y sus intérpretes, es lo que a los hombres comunes nos ha mantenido escindidos, y  a los  poetas (artistas) y filósofos,  desgarrados."

desgarrado! no diré pas que no.

m'he espantat en llegir això:

El joven Heidegger hubiese considerado el giro lingüístico recomendado por Frege y Wittgenstein meramente como una variación más del intento platónico por distanciarse del tiempo y el azar.

6.371 Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa són les explicacions dels fenòmens de la naturalesa.
6.373 El món és independent de la meva voluntat.

6.41 El sentit del món ha de trobar-se fora d'ell. En el món tot és tal com és, i tot succeeix tal com succeeix; en ell no hi ha cap valor - i si hi fos, no valdria res.
Si hi ha un valor que sigui valuós, ha de trobar-se fora de tota esdevinença i de tot ser-d'aquesta-manera. Perquè tota esdevinença i ser-d'aquesta-manera és casual.
Allò que ho fa no-casual no pot trobar-se en el món, perquè, si no, això seria, al seu torn, casual.
Ha de trobar-se fora del món.

6.42 Per això tampoc hi pot haver proposicions d'ètica.
Les proposicions no poden expressar res de més elevat.

6.421 És clar que l'ètica no es pot expressar.
L'ètica és transcendental.
(Ètica i estètica són u.)

6.4311 La mort no és un esdeveniment de la vida. De la mort, no se'n té vivència.
Si per eternitat no s'entén infinita durada temporal, sinó intemporalitat, aleshores viu eternament el que viu en el present.
La nostra vida és tan sense fi com el nostre camp visual és sense límits.

(Wittgenstein a El Tractatus)

el camí ja fet era el camí del contorn,
perfil de perfils: separació i divorci (amistós).

“Hay sólo una soledad, y es grande y no es fácil de sobrellevar, y a casi todos les llegan las horas en que de buena gana se querría cambiar la soledad por una comunidad, aunque fuera banal y barata, por la apariencia de una escasa coincidencia con el primer llegado, con el más indigno... Pero quizá son esas precisamente las horas en que crece la soledad; pues su crecimiento es doloroso como el crecimiento de los niños y triste como el comienzo de las primaveras. Pero no puede equivocarse usted. Lo que se necesita, sin embargo, es sólo esto: soledad, gran soledad interior. Entrar en sí y no encontrarse con nadie durante horas y horas, eso es lo que se debe poder alcanzar. Estar solo, como se estaba solo de niño, cuando los mayores andaban por ahí, enredados con cosas que parecían importantes y grandes, porque los mayores parecían tan ocupados y porque no se entendía nada de lo que hacían.”
Rilke, Cartas a un joven poeta

“Hombre, si eres alguien, anda solo y habla contigo y no te escondas en el coro.”
Epicteto

en somnis hi ha visita,
et deixo entrar perquè ja hi ets -i a voltes es millor fingir saber-,
coneguda de nou, resposta de nou,
notícia (és: no et sabia)...

despertar era el mateix,
podem viure i reviure dins del no-res -dins nostre-.

només era un malson,
matèria inexistent: imatges que provoquen sentiments.

curiós.

"Jo crec amb tota l'ànima que si necessitem tant la poesia i la fe per no sentir-nos molt més desventurats que si no fóssim ni haguéssim estat mai és perquè la poesia i la fe són l'existència i la vida, perquè sense elles tot aquest món es desfaria en no-res com una vana fantasmagoria sense cap consistència" incerta glòria

" Si las puertas de la percepción se depurasen, todo aparecería a los hombres como realmente es: infinito. Pues el hombre se ha encerrado en sí mismo hasta ver todas las cosas a través de las estrechas rendijas de su caverna. "

William Blake

estic llegint incerta glòria. transcric aquí fragments que m'han semblat interessants:

"la roca i el núvol, la permanència i l'evanescència. El núvol passa, però que esplèndid en el seu aspecte canviant a l'hora de la posta; la roca és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en la nostra vida; què val més dels dos? [...] ¿O és que som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que conèixer un moment gloriós, un sol moment, i esvair-nos?"

"Haig de viure -em deia a mi mateix-; haig de cuitar a viure abans que els meus ossos no siguin llençats a la buitrera sense fons que m'espera; haig de viure, però ¿com es fa, per viure? ¡Viure!"

"La bellesa fa por; per sort, no ens barra el pas més que rares vegades"

"Un se sent sol davant l'univers com un reu davant un tribunal inapel·lable. ¿De què se'ns acusa? De ser tan petits, tan mesquins, tan lletjos; la immensitat ens jutja i ens esclafa..."

PD: quan surto de la feina sempre espero que hi hagi algú que m'hagi vingut a buscar per sorpresa... fa dos anys i mig que treballo aquí i no hi ha hagut dia que en sortir no miri a tots costats esperant trobar-hi algú amagat. avui, que no he anat a treballar, ha estat el dia esperat. avui la judit m'ha anat a buscar a la feina per sorpresa.

últimament estic molt nietzscheana:

La meva nova via cap a l’afirmació. -La filosofia tal com l’he entès i viscut fins aquest moment, consisteix en l’investigació voluntària dels aspectes, fins i tots dels més avorrits i menyspreats, de l’existència. Per la llarga experiència que semblant pelegrinatge a través de les glaceres i deserts m’ha proporcionat, vaig aprendre a mirar d’una altra manera tot el que fins ara ha estat considerat la filosofia; posant-se molt en clar per a mi la secreta història de la filosofia, la psicologia dels seus més il·lustres representants. «Quanta veritat suporta un esperit, fins a quanta veritat s’atreveix?», aquesta va ser per a mi la pregunta clau per considerar els valors. L’error és una covardia... Tota conquesta del coneixement és conseqüència del valor, de la duresa amb si mateix, de la puresa per a amb si mateix... Una filosofia experimental tal com jo la visc, comença per suprimir, a títol d’experiment, fins i tot la possibilitat mateixa del pessimisme absolut, sense voler dir amb això que es detingui en una negació, en un no, en una voluntat de negació. Més que això, allò que es vol és penetrar fins allò contrari, fins una afirmació dionisíaca de l’univers tal com és, sense possibilitat alguna de sostracció, d’excepció o d’elecció. Ella vol el cicle etern: les mateixes coses, la mateixa lògica o el mateix il·logisme dels encadenaments. Estat suprem que pugui aconseguir un filòsof: una actitud dionisíaca enfront de l’existència; la meva fórmula per a això és «amor fati».

Això implica que els aspectes fins ara negats de l’existència es conceben no sols com a necessaris, sinó com a desitjables; i desitjables no sols respecte als aspectes fins ara afirmats (dels que són el complement o la condició), sinó per ells mateixos, perquè són els aspectes més poderosos, més fecunds, més vertaders de l’existència, aquells en què es manifesta millor la seva voluntat.

Nietzsche, Voluntat de Poder, llibre II, Introducció, § 14.

m'ha semblat divertit llegir això al llibre que estic estudiant:

La dèria per la filosofia, igual que la dèria per la religió, sembla propensa a la inconveniència següent: que, tot i aspirar a la correcció de la nostra conducta i a l'extirpació dels nostres vicis, només pot servir, a causa d'una administració imprudent, per a fomentar una inclinació predominant i empènyer la ment, amb més d'afany, cap al cantó que ja tendeix massa per la inclinació i la predisposició del tremp natural. Mentre ens delim per la magn+anima fermesa del savi filòsof i ens esforcem a enquibir del tot els nostres plaers dins les nostres ments, podem al capdavall, és clar, convertir la nostra filosofia en semblant a la d'Epíctet i d'altres estoics, només un sistema més refinat d'egoisme, i raonar tant al marge de tota virtut com del gaudi social. Mentre estudiem amb atenció la vanitat de la vida humana i girem els nostres pensaments vers la condició buida i fugista de les riqueres i els honors, qui sap si estem adulant tota l'estona la nostra indolència natural, la qual, en odiar el tràfec del món i les penes i els treballs de les coses, cerca un simulacre de raó per tal d'ensarronar-se amb la indulgència total i sense cap mena de control.

és de Hume, secció V d'Investigacions sobre l'enteniment humà

avui no m'he llevat a l'hora que m'havia de llevar. no he sentit cap despertador, res. mut, tot mut. a les dotze he obert els ulls i he pensat: no pot ser. ho he pensat i m'ho he cregut, així que he tardat una estona en adonar-me'n que eren realment les dotze.

he pogut lliurar el treball igualment, així que no ha passat res.

em costa escriure a la web perquè m'agradaria insultar i assassinar la casa del libro; i perquè la interioritat forçada per l'exterior, al final, fa que hagi de callar totalment.

millor època vindrà, suposo.

ah, però un fragment de l'exterior sempre va bé. a l'atzar, del llibre que tinc a la meva dreta:

¡Qué importa a los hombres la verdad!
La vida más elevada y pura es posible en la creencia de poseer la verdad. Es necesaria al hombre la creencia en la verdad.
La verdad aparece como una necesidad social, después de una metástasis se usa para todo, donde no es necesaria.
Todas las virtudes surgen de necesidades. Con la sociedad comienza la necesidad de veracidad. En otro caso, el hombre vive en el eterno disimulo. La fundación del Estado provoca la veracidad.

Que el hombre haya evolucionado así y no de otra manera es sin lugar a dudas su obra: estar tan inmerso en la ilusión (los sueños) y condenado a la superficialidad (el ojo) es su esencia. ¿Es extraordinario el que los instintos de verdad lleven de nuevo, en último término, a su ser primordial?

fragments d'un llibre recopilatori de textos de Nietzsche.

bona nit.