Novedades en la categoría maria
!!!
concert de sigur rós, fantàstic,...
inefable!
SOROLL! tocar guitarres amb arquets de violí!
soroll!
soroll!
la maria marxa, s'estira a terra, tanca els ulls i crea escola!
no és per res, però... això és música!
i tornant el techno escoltant-nos (ho dubtàvem...? qui escolta a qui?),
les llums,
paraules,
ens estimem
ens estimem
hi ha més maneres de dir-ho?
m'emociona anar a màlaga,
estudiar-hi per nadal,
m'emociona la vida al costat de la millor dona del món,
m'agrada que l'albert de la classe de la maria em digui "dona" en referència a la maria,
sí, sí,
jo sóc la seva dona!
sigur rós!
i quina felicitat comprar xapes, com al concert de radiohead, com al de travis! que feliç!
recuperar la il·lusió, quin concert, déu meu!
i ens parlaven en islandès, quina ràbia, no en sé!
volia una samarreta però no teníem diners...
concert de sigur rós, fantàstic,...
inefable!
SOROLL! tocar guitarres amb arquets de violí!
soroll!
soroll!
la maria marxa, s'estira a terra, tanca els ulls i crea escola!
no és per res, però... això és música!
i tornant el techno escoltant-nos (ho dubtàvem...? qui escolta a qui?),
les llums,
paraules,
ens estimem
ens estimem
hi ha més maneres de dir-ho?
m'emociona anar a màlaga,
estudiar-hi per nadal,
m'emociona la vida al costat de la millor dona del món,
m'agrada que l'albert de la classe de la maria em digui "dona" en referència a la maria,
sí, sí,
jo sóc la seva dona!
sigur rós!
i quina felicitat comprar xapes, com al concert de radiohead, com al de travis! que feliç!
recuperar la il·lusió, quin concert, déu meu!
i ens parlaven en islandès, quina ràbia, no en sé!
volia una samarreta però no teníem diners...
la màgia.... shh... has sentit l'esquellerinc? i els peus que m'estan tocant?
com dorms!
quina escalfor, quin caliu,
estufeta de 36 graus!
:*
com dorms!
quina escalfor, quin caliu,
estufeta de 36 graus!
:*
per fi a casa! quin dia! tot ben ordenat!
avui és l'aniversari de la maria i,
també, com cada 27, la maria i jo fem quatre anys i set mesos.
pastís, pastisset, que bo eres:
avui és l'aniversari de la maria i,
també, com cada 27, la maria i jo fem quatre anys i set mesos.
pastís, pastisset, que bo eres:
la insostenibilitat del propi sistema i de com no fer servir certes coses (i de com introduir en una frase la paraula "cert" sense fer referència a les veritats de les coses), de com tot peta i el temps es torna intransitable,
o és que podríem haver dit que teníem una bossa expressament per a fer certes coses (i de com tornar a dir certes es fa sospitós, sospitós de censura estranya i cabdal),
cabdal: tots ho sabem que moltes coses s'han d'expressar a través de l'art, de la simbologia, que no n'hi ha prou amb la pornografia per a erotitzar masses de gent, que no n'hi ha prou amb la pràctica per a viure la vida, que no n'hi ha prou amb no veure-ho tot,
que n'hi ha prou amb fixar-s'hi i deixar-se viure,
deixar-se ser i deixar-se viure i plorar, no per cantonades, sinó en silencis a través de paraules que van més enllà de tota pràctica humana,
i posar un poema a la taula, a la paret, al vidre del cotxe (aquella multa d'ahir, potser?), i entendre'ns una mica més,
només una mica,
potser per a poder beure el cafè tranquils i no haver de cantar totes les cançons del món,
fer unes quantes trucades (la judit treballa),
buscar inspiració: ho he fet sense voler, el meu cervell treballa sol i, de sobte, m'ha ofert -com sempre- la solució als treballs de classe... i a altres coses!
em sorprèn la maria cada dia -o cada setmana-, amb la seva manera d'aproximar-se als problemes i a les coses; i com és capaç de tenir les coses clares sempre o gairebé sempre. pensa d'una manera totalment diferent a la meva, però no sé com ho fem, cadascuna sense deixar de pensar de la seva manera, que sabem fer coincidir els pensaments. és, de fet, una unió gairebé impossible, però real i feta;
però de la manera de Heidegger a el origen de la obra de arte, la veritat que la maria i jo creem només pot continuar existint devenint-se, recreant-se, refent-se a cada moment,
amb moments de pausa i descans,
tal qual podria ser l'art (no ho deia schopenhauer?) o derivats.
o és que podríem haver dit que teníem una bossa expressament per a fer certes coses (i de com tornar a dir certes es fa sospitós, sospitós de censura estranya i cabdal),
cabdal: tots ho sabem que moltes coses s'han d'expressar a través de l'art, de la simbologia, que no n'hi ha prou amb la pornografia per a erotitzar masses de gent, que no n'hi ha prou amb la pràctica per a viure la vida, que no n'hi ha prou amb no veure-ho tot,
que n'hi ha prou amb fixar-s'hi i deixar-se viure,
deixar-se ser i deixar-se viure i plorar, no per cantonades, sinó en silencis a través de paraules que van més enllà de tota pràctica humana,
i posar un poema a la taula, a la paret, al vidre del cotxe (aquella multa d'ahir, potser?), i entendre'ns una mica més,
només una mica,
potser per a poder beure el cafè tranquils i no haver de cantar totes les cançons del món,
fer unes quantes trucades (la judit treballa),
buscar inspiració: ho he fet sense voler, el meu cervell treballa sol i, de sobte, m'ha ofert -com sempre- la solució als treballs de classe... i a altres coses!
em sorprèn la maria cada dia -o cada setmana-, amb la seva manera d'aproximar-se als problemes i a les coses; i com és capaç de tenir les coses clares sempre o gairebé sempre. pensa d'una manera totalment diferent a la meva, però no sé com ho fem, cadascuna sense deixar de pensar de la seva manera, que sabem fer coincidir els pensaments. és, de fet, una unió gairebé impossible, però real i feta;
però de la manera de Heidegger a el origen de la obra de arte, la veritat que la maria i jo creem només pot continuar existint devenint-se, recreant-se, refent-se a cada moment,
amb moments de pausa i descans,
tal qual podria ser l'art (no ho deia schopenhauer?) o derivats.
hem dormit migdiades estranyes la maria i jo escoltant ismael serrano, o escoltant el cirque du soleil... ens hem adormit hores i hores seguides, inconscients a voluntat, abraçades, cremant -dues estufes a 35 graus- demanant més temps per al no-res en conjunt. demanant aquella cambra on tot era blanc de bola de drac. la recordeu, aquella cambra? era infinita, fins i tot t'hi podies perdre. un blanc infinit. el temps que hi passava a dins, no era el mateix que passava a fora. mil dies a dins, podien ser cent dies a fora. en goku i en son goan podien entrenar-s'hi, esdevenir millors... tenir més temps.
la voldria jo aquesta cambra... quants cops he volgut aturar el temps? per a què continuar? ja estàvem bé... quants cops hem estat bé, oi? i sumar-los tots? això no es pot fer. sóc un obstacle per a tu, i tu ets un obstacle per a mi. deixo que m'esgarrapis, que m'esgarrapeu quatre gats que hi sou, aquí; arrenca'm la pell: tant és. tornarà.
però dels altres, què dir-ne. deixar-me arrencar la roba i després la pell... paga la pena? no, no ho fa.
sovint penso que la vida m'ha posat a mi -i a altres membres de la meva família- davant de situacions morals extremes -i si no extremes, almenys davant de situacions morals-. i no és que m'hi hagi posat un cop o dos, no, m'hi ha posat molts cops. no només com a espectadora, també com a protagonista. de totes aquestes situacions, la meva ment, o jo, n'ha anat fent una classificació estranya. la filosofia kantiana moltes vegades s'assembla a la meva manera d'entendre el món. els imperatius categòrics. ara llegeixo que hi ha gent que fa perquè diu que ha de dormir amb si mateix. això encara no ho he experimentat. no he tingut gairebé mai remordiments. jo no dic que la vida tracti de seguir el camí de fer allò correcte en tot moment. seria una bajanada dir que la vida es redueix a això. només intento explicar que hi ha una sèrie de valors entorn dels quals vivim i que no tots els valors són iguals.
sí, amb això apel·lo al desafortunat relativisme. amb això apel·lo al no s'hi val que tot s'hi valgui. puc semblar absolutista. no tothom pot entendre la meva posició, però tampoc ho desitjo amb gaires forces. prou en tinc d'entendre'm a mi mateixa. i és precisament per això que accepto segons quines crítiques. és evident que ningú no pot opinar sense conèixer amb totalitat (què passa? que ho dic per les eleccions? no, tranquils) i és tan difícil conèixer amb totalitat que... sí, que... tant és.
sóc al llit. acabo d'acabar-me un llibre: el día que Nietzsche lloró. avui he parlat amb el delegat de l'altre museu. quedarem, i em demanaré hores sindicals. una amiga m'ha dit que farà un concert el dissabte que ve, però veig que em serà impossible d'assistir-hi, tot i que me fa molta il·lusió. no sé si al dia següent arribaria a temps a la feina... i jo què sé què més. per què collons he de començar a treballar la setmana que ve?
la voldria jo aquesta cambra... quants cops he volgut aturar el temps? per a què continuar? ja estàvem bé... quants cops hem estat bé, oi? i sumar-los tots? això no es pot fer. sóc un obstacle per a tu, i tu ets un obstacle per a mi. deixo que m'esgarrapis, que m'esgarrapeu quatre gats que hi sou, aquí; arrenca'm la pell: tant és. tornarà.
però dels altres, què dir-ne. deixar-me arrencar la roba i després la pell... paga la pena? no, no ho fa.
sovint penso que la vida m'ha posat a mi -i a altres membres de la meva família- davant de situacions morals extremes -i si no extremes, almenys davant de situacions morals-. i no és que m'hi hagi posat un cop o dos, no, m'hi ha posat molts cops. no només com a espectadora, també com a protagonista. de totes aquestes situacions, la meva ment, o jo, n'ha anat fent una classificació estranya. la filosofia kantiana moltes vegades s'assembla a la meva manera d'entendre el món. els imperatius categòrics. ara llegeixo que hi ha gent que fa perquè diu que ha de dormir amb si mateix. això encara no ho he experimentat. no he tingut gairebé mai remordiments. jo no dic que la vida tracti de seguir el camí de fer allò correcte en tot moment. seria una bajanada dir que la vida es redueix a això. només intento explicar que hi ha una sèrie de valors entorn dels quals vivim i que no tots els valors són iguals.
sí, amb això apel·lo al desafortunat relativisme. amb això apel·lo al no s'hi val que tot s'hi valgui. puc semblar absolutista. no tothom pot entendre la meva posició, però tampoc ho desitjo amb gaires forces. prou en tinc d'entendre'm a mi mateixa. i és precisament per això que accepto segons quines crítiques. és evident que ningú no pot opinar sense conèixer amb totalitat (què passa? que ho dic per les eleccions? no, tranquils) i és tan difícil conèixer amb totalitat que... sí, que... tant és.
sóc al llit. acabo d'acabar-me un llibre: el día que Nietzsche lloró. avui he parlat amb el delegat de l'altre museu. quedarem, i em demanaré hores sindicals. una amiga m'ha dit que farà un concert el dissabte que ve, però veig que em serà impossible d'assistir-hi, tot i que me fa molta il·lusió. no sé si al dia següent arribaria a temps a la feina... i jo què sé què més. per què collons he de començar a treballar la setmana que ve?
quan només queda un refugi, i a aquest li pots posar nom.
quan des d'aquest refugi tot cobra sentit.
quan sents que l'intent d'un sistema filosòfic es pot resumir en l'amor.
quan sents que la vida és un sensentit i en el teu interior somrius, somrius i somrius: quines estupideses!
quan sents que el present és ineluctable, que tot és una sèrie d'instants infinits, que no entens la vida perquè no entens el temps.
quan sents que, això, que la vida és un vals.
quan només queda un refugi, i és des d'aquest que tot cobra sentit, sí, és des d'aquest absolut, sí, quan sents...
quan sents...
quan només...
quan des d'aquest refugi tot cobra sentit.
quan sents que l'intent d'un sistema filosòfic es pot resumir en l'amor.
quan sents que la vida és un sensentit i en el teu interior somrius, somrius i somrius: quines estupideses!
quan sents que el present és ineluctable, que tot és una sèrie d'instants infinits, que no entens la vida perquè no entens el temps.
quan sents que, això, que la vida és un vals.
quan només queda un refugi, i és des d'aquest que tot cobra sentit, sí, és des d'aquest absolut, sí, quan sents...
quan sents...
quan només...
