Novedades en la categoría metablog
en resposta a moltes preguntes que m'he anat fent al llarg d'aquests anys de weblog i a un poema que sembla que encapçala el recull que la maria il·lustra en el seu projecte final:
sí, sóc desmesurada. la virtut de la desmesura, la virtut de la desproporció, la virtut de la voluptuositat.
sí, extrema i voluble -ingràvida, sobretot, o almenys ho intento-,
escindida entre la platja de pals -el racó-, i la lluna del desert de pals -l'obertura-,
entre l'espai obert que és tot o el laberint que ens fem...
sí, sóc l'extrem de l'extrem, l'oposició a mi i jo mateixa neutralment. sóc definició i paraula de la mateixa manera que sóc silenci, sobretot silenci.
sí, sóc desmesurada. la virtut de la desmesura, la virtut de la desproporció, la virtut de la voluptuositat.
sí, extrema i voluble -ingràvida, sobretot, o almenys ho intento-,
escindida entre la platja de pals -el racó-, i la lluna del desert de pals -l'obertura-,
entre l'espai obert que és tot o el laberint que ens fem...
sí, sóc l'extrem de l'extrem, l'oposició a mi i jo mateixa neutralment. sóc definició i paraula de la mateixa manera que sóc silenci, sobretot silenci.
sis anys escrivint 'aquí', des d'aquí i des d'allà, uns 1300 posts...
moltes coses a dir, sempre... moltes lletres, construccions, estats d'ànims, canvis!
molts poetes han passat pels meus ulls, però tampoc molts...
uns quants noms, uns quants llibres, unes quantes imatges, uns quants pensadors...
acadèmicament: des de primer de batxillerat fins a quart de filosofia i primer de fotografia passant per un primer de filologia anglesa frustrat,
laboralment: una molina i un p*bol, amb tres anys d'experiència, visites guiades en diversos idiomes i diners, una mica de diners, independització total dels diners aliens,
aventura a barcelona: i de no saber cuinar a cuinar força bé...
amorosament: de no tenir res a conèixer la maria a començar alguna cosa a tallar a deixar de parlar a tornar a parlar a conèixer-nos a estar juntes a quedar a veure'ns cada x temps a venir a viure aquí a anar a màlaga a començar coses i a seguir juntes, tant temps...
de família: d'anar a ca l'àvia cada diumenge a no anar-hi mai si no és per veure els papes, de veure els meus altres avis, de la teta marxant de casa "definitivament" i vivint a girona sense venir caps de setmana i estius a la teta vivint a la bisbal amb en ferran
d'amics: de no tenir colla a tenir colla, de no tenir amics a tenir amics, de no sortir a sortir, d'emborratxar-me per primer cop, de tot per primer cop...
de viatges: per força llocs he passat, tot i que abans de començar el weblog també viatjava; però he tingut els primers viatges sense els papes: quinze dies a londres, viatges amb la maria...
cançons: safe i don't panic, we live in a beautiful world... concerts, força concerts...
edat: dels 16 als 22...
de la vida: de no saber res a no saber res però tenint dirigida alguna cosa
de la vida: de no tenir ni idea de filosofia a saber alguna cosa de filosofia
moltes coses han canviat. moltes coses s'han quedat igual. moltes coses han rodat com en espirals, cap al centre, cap a l'origen de nou...
tota una vida continguda,
darrere d'aquestes paraules...
moltes coses a dir, sempre... moltes lletres, construccions, estats d'ànims, canvis!
molts poetes han passat pels meus ulls, però tampoc molts...
uns quants noms, uns quants llibres, unes quantes imatges, uns quants pensadors...
acadèmicament: des de primer de batxillerat fins a quart de filosofia i primer de fotografia passant per un primer de filologia anglesa frustrat,
laboralment: una molina i un p*bol, amb tres anys d'experiència, visites guiades en diversos idiomes i diners, una mica de diners, independització total dels diners aliens,
aventura a barcelona: i de no saber cuinar a cuinar força bé...
amorosament: de no tenir res a conèixer la maria a començar alguna cosa a tallar a deixar de parlar a tornar a parlar a conèixer-nos a estar juntes a quedar a veure'ns cada x temps a venir a viure aquí a anar a màlaga a començar coses i a seguir juntes, tant temps...
de família: d'anar a ca l'àvia cada diumenge a no anar-hi mai si no és per veure els papes, de veure els meus altres avis, de la teta marxant de casa "definitivament" i vivint a girona sense venir caps de setmana i estius a la teta vivint a la bisbal amb en ferran
d'amics: de no tenir colla a tenir colla, de no tenir amics a tenir amics, de no sortir a sortir, d'emborratxar-me per primer cop, de tot per primer cop...
de viatges: per força llocs he passat, tot i que abans de començar el weblog també viatjava; però he tingut els primers viatges sense els papes: quinze dies a londres, viatges amb la maria...
cançons: safe i don't panic, we live in a beautiful world... concerts, força concerts...
edat: dels 16 als 22...
de la vida: de no saber res a no saber res però tenint dirigida alguna cosa
de la vida: de no tenir ni idea de filosofia a saber alguna cosa de filosofia
moltes coses han canviat. moltes coses s'han quedat igual. moltes coses han rodat com en espirals, cap al centre, cap a l'origen de nou...
tota una vida continguda,
darrere d'aquestes paraules...
és que la llibertat no és un concepte que vingui sol, com baixat del cel. és un concepte trampa que confon a molta gent.
darrere la llibertat hi ha el concepte, com tu bé has apuntat, de la responsabilitat (deures). complir amb les responsabilitats que un mateix s'ha imposat o que els altres, ja sigui pel costum o pel rol que la societat ha establert, li han imposat.
sembla massa complicat, tot. si jo tinc la idea que el que faré serà millor que el que faran els altres, jo faré el dinar. perquè així m'asseguro que aquests menjaran bé (perquè m'interessa que mengin bé). el problema és que aquests acaben per pensar que això del dinar és una cosa gratuita, que ve donada per la gràcia de déu i que sempre tindran algú que els farà el dinar.
això sol passar amb les dones i totes les feines que tenen per fer: cuidar pares, cuidar sogres, cuidar fills, cuidar marits, cuidar animals domèstics, treballar, tirar endavant. hi ha una sèrie de tasques que s'espera que les dones facin.
reclamar la llibertat pot ser destruir-ho tot. deixar de fer el dinar, i si tots mengen merda, doncs que en mengin, problema seu. i si jo no vull cuidar vells, no en cuido. i si jo no vull cuidar fills, no en cuido. això són les feministes liberals, crec recordar... però també hi ha les feministes a seques, que són les que reivindiquen que es reconegui la diferència entre l'home i la dona i entre els rols d'aquests...
sembla que me n'hagi anat del tema, és clar. perquè m'has parlat del dinar, que és una cosa molt concreta...
la llibertat, simplement, com a cosa, com a cosa palpable, com a cosa segura, no hi és. existeix com a fita a assolir, com a ideal, com a cosa que ens agradaria, com a sentiment que podem experimentar. però crec que s'assembla massa al sentiment que sempre busquem: el de la felicitat. potser només hauríem de buscar sentiments com els de la concordànça, coherència amb nosaltres mateixos. sentiments que no ens provocarien tantes guerres interiors.
hem de ser més utilitaristes...
darrere la llibertat hi ha el concepte, com tu bé has apuntat, de la responsabilitat (deures). complir amb les responsabilitats que un mateix s'ha imposat o que els altres, ja sigui pel costum o pel rol que la societat ha establert, li han imposat.
sembla massa complicat, tot. si jo tinc la idea que el que faré serà millor que el que faran els altres, jo faré el dinar. perquè així m'asseguro que aquests menjaran bé (perquè m'interessa que mengin bé). el problema és que aquests acaben per pensar que això del dinar és una cosa gratuita, que ve donada per la gràcia de déu i que sempre tindran algú que els farà el dinar.
això sol passar amb les dones i totes les feines que tenen per fer: cuidar pares, cuidar sogres, cuidar fills, cuidar marits, cuidar animals domèstics, treballar, tirar endavant. hi ha una sèrie de tasques que s'espera que les dones facin.
reclamar la llibertat pot ser destruir-ho tot. deixar de fer el dinar, i si tots mengen merda, doncs que en mengin, problema seu. i si jo no vull cuidar vells, no en cuido. i si jo no vull cuidar fills, no en cuido. això són les feministes liberals, crec recordar... però també hi ha les feministes a seques, que són les que reivindiquen que es reconegui la diferència entre l'home i la dona i entre els rols d'aquests...
sembla que me n'hagi anat del tema, és clar. perquè m'has parlat del dinar, que és una cosa molt concreta...
la llibertat, simplement, com a cosa, com a cosa palpable, com a cosa segura, no hi és. existeix com a fita a assolir, com a ideal, com a cosa que ens agradaria, com a sentiment que podem experimentar. però crec que s'assembla massa al sentiment que sempre busquem: el de la felicitat. potser només hauríem de buscar sentiments com els de la concordànça, coherència amb nosaltres mateixos. sentiments que no ens provocarien tantes guerres interiors.
hem de ser més utilitaristes...
jo també tindria aquesta paranoia si hagués d'anar a una casa com la meva. de fet, tinc una anècdota per explicar força divertida en referència a aquesta 'vergonya':
una nit els meus pares em van deixar a baix a casa a dins del tata (tot terreny força gran on hi cabien molts testos) amb el portal ben obert i van pujar cap a dalt a casa a buscar no sé què. va passar la policia i es va parar i va mirar molt estranyada: creien que érem lladres. llavors jo, ben espavilada, vaig cridar: "mama, mama", i la mama va respondre: "què, què". no arriba a contestar i estic segura que haguessin entrat a casa...
ara hi penso i dic: no podria ser jo la filla dels lladres? ah, i a partir d'aquell dia quan entro a casa meva jo també penso que la gent es pensa que sóc la meva lladre. imagina't si t'entenc!
____
a mi també em falten els crèdits de lliure elecció. no sé pas quan els faré. m'havia apuntat a 6 crèdits on-line, però no m'hi van voler perquè no hi havia prou places (intercampus?). em falten tots els crèdits, tot i que alguns els podré convalidar de filologia de la UB.
____
estic esperant la bústia...
____
hem de quedar un dia, no?
____
m'he finit.
ara escriuré un altre post sobre altres coses.
____
ets una postwoman?
ben bé podríem dir que sí! que poc definits que estem tots, i què hem de fer? jo visc en la més absoluta boira tot i que veig el sol a diari: i això és molt confús; i quanta llum i quants colors.
jo ja no em sento ni dona.
ara crec que sóc... sóc; buf.
postpostwoman?
m'encanta l'anglès i de quina manera aquesta llengua permet que els parlants/escrivents s'expressin.
una nit els meus pares em van deixar a baix a casa a dins del tata (tot terreny força gran on hi cabien molts testos) amb el portal ben obert i van pujar cap a dalt a casa a buscar no sé què. va passar la policia i es va parar i va mirar molt estranyada: creien que érem lladres. llavors jo, ben espavilada, vaig cridar: "mama, mama", i la mama va respondre: "què, què". no arriba a contestar i estic segura que haguessin entrat a casa...
ara hi penso i dic: no podria ser jo la filla dels lladres? ah, i a partir d'aquell dia quan entro a casa meva jo també penso que la gent es pensa que sóc la meva lladre. imagina't si t'entenc!
____
a mi també em falten els crèdits de lliure elecció. no sé pas quan els faré. m'havia apuntat a 6 crèdits on-line, però no m'hi van voler perquè no hi havia prou places (intercampus?). em falten tots els crèdits, tot i que alguns els podré convalidar de filologia de la UB.
____
estic esperant la bústia...
____
hem de quedar un dia, no?
____
m'he finit.
ara escriuré un altre post sobre altres coses.
____
ets una postwoman?
ben bé podríem dir que sí! que poc definits que estem tots, i què hem de fer? jo visc en la més absoluta boira tot i que veig el sol a diari: i això és molt confús; i quanta llum i quants colors.
jo ja no em sento ni dona.
ara crec que sóc... sóc; buf.
postpostwoman?
m'encanta l'anglès i de quina manera aquesta llengua permet que els parlants/escrivents s'expressin.
confirmo que escriure a la web em va molt i molt bé. això de fer públic què sento sabent que ho llegirà força gent... em va bé, molt bé!
així que escric aquest mini post per a deixar constància -una vegada més- de la utilitat d'aquesta web... deixant per entès que continuaré -sempre endavant-, sense por!
i sense fer-me de cap club estúpid i sense anar a conferències estúpides sobre què passa al món blogosfèric. perquè de fet, de tanta ràbia que em fa tot això, només puc mirar cap a un altre costat desitjant que la gent deixi de parlar de gilipollades absurdes. i parlo de catapings i aquestes merdes que passen avui en dia i de les explicacions del fenomen weblog i la merda que els va parir a tots perquè sempre és el mateix: egocèntrics som qui escrivim weblogs, ens pensem que tenim alguna cosa a dir, ens fa fàstic com a catalans dir 'weblogs' perquè n'hauriíem de poder dir alguna cosa amb un nom català i no manllevat tant a lo bèstia, però resulta que nosaltres no ens vam inventar res i que què més dóna tot plegat; merda de weblogs, merda d'internet, i jo sempre fora de tot això, a part, que ningú em digui res, sabent que estic fent alguna cosa que no té nom però que és molt més que qualsevol nom,
i m'acomiado, jo, que mai havia dit tan explícitament què pensava de la merda de la blogosfera dient que què més dóna què pensi jo, o tu, o qui sigui, que feu el que us doni la gana que jo també ho faré....
de la (blogaire?) emma, després de gairebé 6 anys escrivint la meva vida d'alguna manera...
encantada de ser aquí.
així que escric aquest mini post per a deixar constància -una vegada més- de la utilitat d'aquesta web... deixant per entès que continuaré -sempre endavant-, sense por!
i sense fer-me de cap club estúpid i sense anar a conferències estúpides sobre què passa al món blogosfèric. perquè de fet, de tanta ràbia que em fa tot això, només puc mirar cap a un altre costat desitjant que la gent deixi de parlar de gilipollades absurdes. i parlo de catapings i aquestes merdes que passen avui en dia i de les explicacions del fenomen weblog i la merda que els va parir a tots perquè sempre és el mateix: egocèntrics som qui escrivim weblogs, ens pensem que tenim alguna cosa a dir, ens fa fàstic com a catalans dir 'weblogs' perquè n'hauriíem de poder dir alguna cosa amb un nom català i no manllevat tant a lo bèstia, però resulta que nosaltres no ens vam inventar res i que què més dóna tot plegat; merda de weblogs, merda d'internet, i jo sempre fora de tot això, a part, que ningú em digui res, sabent que estic fent alguna cosa que no té nom però que és molt més que qualsevol nom,
i m'acomiado, jo, que mai havia dit tan explícitament què pensava de la merda de la blogosfera dient que què més dóna què pensi jo, o tu, o qui sigui, que feu el que us doni la gana que jo també ho faré....
de la (blogaire?) emma, després de gairebé 6 anys escrivint la meva vida d'alguna manera...
encantada de ser aquí.
en el vocabulari d'aquests dies hi surten paraules que sempre m'ha fet por dir. però s'han de dir. m'ha fet por constatar mitjançant la veu coses que no voldria que existissin.
aquests dies han servit per a delirar una mica, aquest weblog i la majoria de converses quotidianes no em serveixen de res. en aquests llocs hi mana la lògica, la sintaxi fina i correcta i jo no puc més. odio la lògica, la versemblança, el tu has dit això per tant no diguis allò,
tot això és fals i tots ho sabem, però ens encanta la lògica, sí, pobrets humanets, ens encanta utilitzar fal·làcies, fer creure que parlar és tal, que déu existeix només perquè existir vol dir el que vol dir; no, a la merda, filla de puta i de la gran puta, ho saps, n'estic fins als collons del llenguatge que no em deixa parlar, que no em deixa dir, de totes les normes que ens imposem mutuament perquè tinc por que algú surti volant com en aquell curt que vam veure a l'estiu enmig de girasols en què un home es treia les sabates de plom i sortia volant, un home mediocre, per cert, un home lleig, un pringat, com som tots, sí,
aquests dies han servit per a delirar una mica, aquest weblog i la majoria de converses quotidianes no em serveixen de res. en aquests llocs hi mana la lògica, la sintaxi fina i correcta i jo no puc més. odio la lògica, la versemblança, el tu has dit això per tant no diguis allò,
tot això és fals i tots ho sabem, però ens encanta la lògica, sí, pobrets humanets, ens encanta utilitzar fal·làcies, fer creure que parlar és tal, que déu existeix només perquè existir vol dir el que vol dir; no, a la merda, filla de puta i de la gran puta, ho saps, n'estic fins als collons del llenguatge que no em deixa parlar, que no em deixa dir, de totes les normes que ens imposem mutuament perquè tinc por que algú surti volant com en aquell curt que vam veure a l'estiu enmig de girasols en què un home es treia les sabates de plom i sortia volant, un home mediocre, per cert, un home lleig, un pringat, com som tots, sí,
cal que recordi la fingida ficció d'aquest weblog? o la real ficció d'aquest weblog? cal que us faci recordar que d'allò escrit l'autor només n'és l'autor i poca cosa més? cal que recordi que no respondré lògicament a les coses que escric aquí, perquè encara que siguin coses versemblants -que semblen veritat- no són més que fàbula?
sí, just com deia jo, el ferro calent es doblega fàcilment, no és pas que això sigui un fet constatable -i no ho és perquè no m'interessa que ho sigui-, és que ho diu la gent, el ferro calent...és força absurd, també, és clar, què s'ha fet per escalfar aquest ferro? del ferro només en sé que gos mort no mossega, però segueix cremant? aquelles coses que diuen, pobre ferro, pobre gos mort; i el senyor sempre damunt nostre, planejant com una oreneta, feliç, mirant amb ulls humans, amb boca humana, menjant tot allò que no podem menjar... sí, el mateix senyor que dóna mocadors a qui no té mocs -però potser en tindran, no diuen que més val prevenir que curar?-,
cansada de les vostres futeses, com un burro calçat i vestit, la infinitat de l'estupidesa,
no em creguis, deixa'm de creure!
no em creguis!
imbècil.
sí, just com deia jo, el ferro calent es doblega fàcilment, no és pas que això sigui un fet constatable -i no ho és perquè no m'interessa que ho sigui-, és que ho diu la gent, el ferro calent...és força absurd, també, és clar, què s'ha fet per escalfar aquest ferro? del ferro només en sé que gos mort no mossega, però segueix cremant? aquelles coses que diuen, pobre ferro, pobre gos mort; i el senyor sempre damunt nostre, planejant com una oreneta, feliç, mirant amb ulls humans, amb boca humana, menjant tot allò que no podem menjar... sí, el mateix senyor que dóna mocadors a qui no té mocs -però potser en tindran, no diuen que més val prevenir que curar?-,
cansada de les vostres futeses, com un burro calçat i vestit, la infinitat de l'estupidesa,
no em creguis, deixa'm de creure!
no em creguis!
imbècil.
un nou dia comença.
una part ínfima del pensament no és, evidentment, tota la part.
vergonya i ràbia de dir que res no té sentit: no fos cas que sigui malinterpretada.
espero que em pugui fer entendre, almenys a mi mateixa:
cal un nou punt de vista, una nova perspectiva.
no cal mirar la vida des del sentit i des del no sentit.
no cal continuar amb la tradició, perpetuar anys i anys d'un discurs caducat.
espero que se m'entengui.
per a mi, no hi ha res més bonic que la vida.
una part ínfima del pensament no és, evidentment, tota la part.
vergonya i ràbia de dir que res no té sentit: no fos cas que sigui malinterpretada.
espero que em pugui fer entendre, almenys a mi mateixa:
cal un nou punt de vista, una nova perspectiva.
no cal mirar la vida des del sentit i des del no sentit.
no cal continuar amb la tradició, perpetuar anys i anys d'un discurs caducat.
espero que se m'entengui.
per a mi, no hi ha res més bonic que la vida.
aquest és el nou weblog. és el mateix, és clar. però és diferent.
el disseny anterior el vaig fer a finals de maig de l'any 2004. ho recordo perquè vaig aprofitar per fer-lo quan vam acabar els exàmens finals de 2n de batxillerat (i se suposava que havíem d'estudiar per la sele). vaig estar-m'hi tres o quatre dies. sense parar.
aquest cop m'ha passat el mateix. els dies de festa me'ls he agafat jo. no he anat a classe. he estat hores i hores davant l'ordinador, sense ni tan sols adonar-me'n. fa por.
la novetat: hi ha un fotolog.
més novetats: el disseny de la meva germana també ha canviat substancialment. em sembla que l'actual és molt millor que el d'abans.
la maria té un weblog, per fi. de moment no escriure la direcció aquí, tot i que no cal pensar gaire per a descobrir quin és.
el disseny dels comentaris és molt millor. ah, i per fi es poden posar categories (tot ben ordenat!).
i el que he d'intentar solucionar: les imatges de la capçalera a l'anterior disseny eren aleatòries. d'aquí a uns dies, suposo, tornaré a fer que siguin aleatòries.
si el castellà us produeix urticària: ho sento. he intentat traduir tot el que he pogut, però hi ha coses que se m'han escapat.
fins aviat.
PD: ja tinc ganes de publicar fotos al fotolog. hmm... vaig a estrenar-lo ara!
el disseny anterior el vaig fer a finals de maig de l'any 2004. ho recordo perquè vaig aprofitar per fer-lo quan vam acabar els exàmens finals de 2n de batxillerat (i se suposava que havíem d'estudiar per la sele). vaig estar-m'hi tres o quatre dies. sense parar.
aquest cop m'ha passat el mateix. els dies de festa me'ls he agafat jo. no he anat a classe. he estat hores i hores davant l'ordinador, sense ni tan sols adonar-me'n. fa por.
la novetat: hi ha un fotolog.
més novetats: el disseny de la meva germana també ha canviat substancialment. em sembla que l'actual és molt millor que el d'abans.
la maria té un weblog, per fi. de moment no escriure la direcció aquí, tot i que no cal pensar gaire per a descobrir quin és.
el disseny dels comentaris és molt millor. ah, i per fi es poden posar categories (tot ben ordenat!).
i el que he d'intentar solucionar: les imatges de la capçalera a l'anterior disseny eren aleatòries. d'aquí a uns dies, suposo, tornaré a fer que siguin aleatòries.
si el castellà us produeix urticària: ho sento. he intentat traduir tot el que he pogut, però hi ha coses que se m'han escapat.
fins aviat.
PD: ja tinc ganes de publicar fotos al fotolog. hmm... vaig a estrenar-lo ara!
(continuar llegint...) benvingut i benvinguda (ara ja som tres floretes salvatges).
