Novedades en la categoría metami-metajo
ho sabia... tenia caducitat! volia escriure coses al weblog i ara no recordo res de res... (però fa dos minuts sí).
llegeixo a incerta glòria coses sobre el deliri i el no sé què de la joventut, no sé què més dir, jo sé que el post anava d'això i d'altres coses, també pensava en contestar a la meva mare, la primera filòsofa que vaig conèixer, i explicar-li què és l'utilitarisme, i també pensava en la vida en general, en perquè serveixen les coses, les coses viscudes. ara pensava en nietzsche i anava a dir que tots carreguem amb alguna cosa, amb la creu, i com diu sales a incerta glòria "la creu o l'absurd"; o l'agafes, o res. tu mateix; i pensava en les
(deixo de ser caòtica):
pensava en les espirals de sentiments en què entrem i m'agradaria solucionar-ho o, si més no, poder dir que hi ha filosofia, que hi ha pensament, que no estem perduts, déu meu, que tranquils! que gairebé tot el que pensem ja està pensat, que gairebé tot el que fem ja ha estat fet, que el marge que tenim és en un altre lloc...
i els límits, també volia parlar dels límits, avui.
avui en dia els límits són interpretats com una cosa horrible. atrapen, ofeguen, ens treuen tota possibilitat de llibertat. com podem tenir límits i alhora afirmar que som lliures? no sembla compatible. tot ha de ser poder fer-ho tot. tot ha de ser llibertat.
pensant-hi un xic, hom aviat s'adona que alguna cosa falla. la frase que em ve al cap després de l'últim paràgraf i després d'haver conegut algunes coses, és: som fràgils. som tan,tan fràgils...
ens podem destrossar tan fàcilment! sempre! tinguem l'edat que tinguem. l'error és pensar que ser adult és no ser fràgil, suposo; perquè si et despistes i penses que no ets fràgil (perquè ets adult), encara ets més fràgil. només s'ha d'anar en compte, vigilar aquestes coses, ser conscient, sobretot, dels límits, de la fragilitat... tenim a la mà una cosa molt valuosa, és la vida, sí... a vegades sembla que se'ns escola, que res té a veure amb nosaltres, que és buida i imbècil, a vegades volem aventura, a vegades la tenim tota agafada dins la mà, tant que fins i tot ens fa por (tant de control, d'avorriment)... i no ens adonem que aquesta vida que tenim agafada entre les mans és fràgil. que apretant una mica la podem trencar, que si cau... la trencarem,... no convé ni apretar-la ni deixar-la lliure. hi ha d'haver algun límit*.
amb límit em refereixo a llindar**. i amb llindar em refereixo a un abans i a un després d'alguna cosa. amb llindar em refereixo a "ara, que hi sents, aquí?" i mig milímetre més enllà: "que hi sents, aquí?" "ui, sí, quin mal". no saber on és el nostre llindar pot provocar greus conseqüències: pot canviar les característiques del sistema establert fins a trencar-lo. ara direm que està bé trencar sistemes, trencar-ho tot, ser anarquistes dels sentiments, provar els límits de tot, a veure fins a on puc arribar. drogar-nos de nosaltres mateixos, és clar, fins a arribar a un estat alterat de consciència: i és que de tant apretar o abandonar la vida que tenim entre les mans podem provocar-nos tot això. podem deixar de saber qui som, podem deixar d'estimar, podem abandonar-nos al nihilisme més horrorós i suicidar-nos un dia, més enllà, per avorriment i prou...
no estic fent un elogi al conservadorisme ni res semblant. només adverteixo de la importància que té conéixer els propis límits i contemplar-los, envoltar-los... intentant traspassar-los, sí, però a poc a poc -diguem que sense drogues-.
dic sense drogues perquè és evident que les drogues ens fan traspassar fronteres inimaginables, deixant-nos un regust de "el món ha estat diferent i per un moment l'he entès i ara no puc entendre res" que només el temps serà capaç de treure'ns. i és que per entendre les coses som molt i molt lents, i només ho fem a través de l'experiència.
___________________
* és evident que el meu concepte de límit és bastant verge. és a dir: en cap moment penso en què pensa la gent sobre què vol dir límit quan parlo de límit. penso en el que jo penso, i per això ho escric aquí: si algú vol saber què penso, pot llegir-me.
**
llegeixo a incerta glòria coses sobre el deliri i el no sé què de la joventut, no sé què més dir, jo sé que el post anava d'això i d'altres coses, també pensava en contestar a la meva mare, la primera filòsofa que vaig conèixer, i explicar-li què és l'utilitarisme, i també pensava en la vida en general, en perquè serveixen les coses, les coses viscudes. ara pensava en nietzsche i anava a dir que tots carreguem amb alguna cosa, amb la creu, i com diu sales a incerta glòria "la creu o l'absurd"; o l'agafes, o res. tu mateix; i pensava en les
(deixo de ser caòtica):
pensava en les espirals de sentiments en què entrem i m'agradaria solucionar-ho o, si més no, poder dir que hi ha filosofia, que hi ha pensament, que no estem perduts, déu meu, que tranquils! que gairebé tot el que pensem ja està pensat, que gairebé tot el que fem ja ha estat fet, que el marge que tenim és en un altre lloc...
i els límits, també volia parlar dels límits, avui.
avui en dia els límits són interpretats com una cosa horrible. atrapen, ofeguen, ens treuen tota possibilitat de llibertat. com podem tenir límits i alhora afirmar que som lliures? no sembla compatible. tot ha de ser poder fer-ho tot. tot ha de ser llibertat.
pensant-hi un xic, hom aviat s'adona que alguna cosa falla. la frase que em ve al cap després de l'últim paràgraf i després d'haver conegut algunes coses, és: som fràgils. som tan,tan fràgils...
ens podem destrossar tan fàcilment! sempre! tinguem l'edat que tinguem. l'error és pensar que ser adult és no ser fràgil, suposo; perquè si et despistes i penses que no ets fràgil (perquè ets adult), encara ets més fràgil. només s'ha d'anar en compte, vigilar aquestes coses, ser conscient, sobretot, dels límits, de la fragilitat... tenim a la mà una cosa molt valuosa, és la vida, sí... a vegades sembla que se'ns escola, que res té a veure amb nosaltres, que és buida i imbècil, a vegades volem aventura, a vegades la tenim tota agafada dins la mà, tant que fins i tot ens fa por (tant de control, d'avorriment)... i no ens adonem que aquesta vida que tenim agafada entre les mans és fràgil. que apretant una mica la podem trencar, que si cau... la trencarem,... no convé ni apretar-la ni deixar-la lliure. hi ha d'haver algun límit*.
amb límit em refereixo a llindar**. i amb llindar em refereixo a un abans i a un després d'alguna cosa. amb llindar em refereixo a "ara, que hi sents, aquí?" i mig milímetre més enllà: "que hi sents, aquí?" "ui, sí, quin mal". no saber on és el nostre llindar pot provocar greus conseqüències: pot canviar les característiques del sistema establert fins a trencar-lo. ara direm que està bé trencar sistemes, trencar-ho tot, ser anarquistes dels sentiments, provar els límits de tot, a veure fins a on puc arribar. drogar-nos de nosaltres mateixos, és clar, fins a arribar a un estat alterat de consciència: i és que de tant apretar o abandonar la vida que tenim entre les mans podem provocar-nos tot això. podem deixar de saber qui som, podem deixar d'estimar, podem abandonar-nos al nihilisme més horrorós i suicidar-nos un dia, més enllà, per avorriment i prou...
no estic fent un elogi al conservadorisme ni res semblant. només adverteixo de la importància que té conéixer els propis límits i contemplar-los, envoltar-los... intentant traspassar-los, sí, però a poc a poc -diguem que sense drogues-.
dic sense drogues perquè és evident que les drogues ens fan traspassar fronteres inimaginables, deixant-nos un regust de "el món ha estat diferent i per un moment l'he entès i ara no puc entendre res" que només el temps serà capaç de treure'ns. i és que per entendre les coses som molt i molt lents, i només ho fem a través de l'experiència.
___________________
* és evident que el meu concepte de límit és bastant verge. és a dir: en cap moment penso en què pensa la gent sobre què vol dir límit quan parlo de límit. penso en el que jo penso, i per això ho escric aquí: si algú vol saber què penso, pot llegir-me.
**
| 2 1 FÍS Valor extrem (màxim o mínim) d'una magnitud que, en ésser traspassat, fa canviar les característiques del sistema establert. |
neix en mi una pedreta, pedreta (que no núvol), de dins de ben endins, que em diu: "no saps res"; i no puc i em retorno i no sé què dir. i no és que no sàpiga què dir, és que m'he buidat -d'alguna manera ja no sóc perquè no tinc més motius per a la perllongació d'un pensament-,
i m'oblido de tot, és una mena de rapidesa que em demano, que se'ns demana des d'algun lloc llunyà -llegeixi's: el món-, i de tan ràpid, de tan merda, de tanta son perquè hi ha tantes coses a fer i fa tanta mandra tot... que no sé res! no sé res! no sé res!
no sóc una dona a l'altura dels temps,
perdò, hauria de dir: no sóc a l'altura dels temps -he dit en el post anterior que ni dona em sento, perquè ja ha perdut en mi el sentit aquesta paraula-, no sóc a l'altura dels temps! i els temps estan molt alts! hi ha tantes coses a saber, em sento tan ignorant a cada pas que dono, em fa tanta vergonya no saber res,
perdo, perdo, perdo sentits cada hora que visc; oblido i reoblido. em perdo i llavors la brisa a la cara és el món sencer i la felicitat eterna, però una set que ve de lluny -com totes les coses importants- em diu que hi ha alguna cosa més que té un sentit més aquí que altres coses...
i m'oblido de tot, és una mena de rapidesa que em demano, que se'ns demana des d'algun lloc llunyà -llegeixi's: el món-, i de tan ràpid, de tan merda, de tanta son perquè hi ha tantes coses a fer i fa tanta mandra tot... que no sé res! no sé res! no sé res!
no sóc una dona a l'altura dels temps,
perdò, hauria de dir: no sóc a l'altura dels temps -he dit en el post anterior que ni dona em sento, perquè ja ha perdut en mi el sentit aquesta paraula-, no sóc a l'altura dels temps! i els temps estan molt alts! hi ha tantes coses a saber, em sento tan ignorant a cada pas que dono, em fa tanta vergonya no saber res,
perdo, perdo, perdo sentits cada hora que visc; oblido i reoblido. em perdo i llavors la brisa a la cara és el món sencer i la felicitat eterna, però una set que ve de lluny -com totes les coses importants- em diu que hi ha alguna cosa més que té un sentit més aquí que altres coses...
la insostenibilitat del propi sistema i de com no fer servir certes coses (i de com introduir en una frase la paraula "cert" sense fer referència a les veritats de les coses), de com tot peta i el temps es torna intransitable,
o és que podríem haver dit que teníem una bossa expressament per a fer certes coses (i de com tornar a dir certes es fa sospitós, sospitós de censura estranya i cabdal),
cabdal: tots ho sabem que moltes coses s'han d'expressar a través de l'art, de la simbologia, que no n'hi ha prou amb la pornografia per a erotitzar masses de gent, que no n'hi ha prou amb la pràctica per a viure la vida, que no n'hi ha prou amb no veure-ho tot,
que n'hi ha prou amb fixar-s'hi i deixar-se viure,
deixar-se ser i deixar-se viure i plorar, no per cantonades, sinó en silencis a través de paraules que van més enllà de tota pràctica humana,
i posar un poema a la taula, a la paret, al vidre del cotxe (aquella multa d'ahir, potser?), i entendre'ns una mica més,
només una mica,
potser per a poder beure el cafè tranquils i no haver de cantar totes les cançons del món,
fer unes quantes trucades (la judit treballa),
buscar inspiració: ho he fet sense voler, el meu cervell treballa sol i, de sobte, m'ha ofert -com sempre- la solució als treballs de classe... i a altres coses!
em sorprèn la maria cada dia -o cada setmana-, amb la seva manera d'aproximar-se als problemes i a les coses; i com és capaç de tenir les coses clares sempre o gairebé sempre. pensa d'una manera totalment diferent a la meva, però no sé com ho fem, cadascuna sense deixar de pensar de la seva manera, que sabem fer coincidir els pensaments. és, de fet, una unió gairebé impossible, però real i feta;
però de la manera de Heidegger a el origen de la obra de arte, la veritat que la maria i jo creem només pot continuar existint devenint-se, recreant-se, refent-se a cada moment,
amb moments de pausa i descans,
tal qual podria ser l'art (no ho deia schopenhauer?) o derivats.
o és que podríem haver dit que teníem una bossa expressament per a fer certes coses (i de com tornar a dir certes es fa sospitós, sospitós de censura estranya i cabdal),
cabdal: tots ho sabem que moltes coses s'han d'expressar a través de l'art, de la simbologia, que no n'hi ha prou amb la pornografia per a erotitzar masses de gent, que no n'hi ha prou amb la pràctica per a viure la vida, que no n'hi ha prou amb no veure-ho tot,
que n'hi ha prou amb fixar-s'hi i deixar-se viure,
deixar-se ser i deixar-se viure i plorar, no per cantonades, sinó en silencis a través de paraules que van més enllà de tota pràctica humana,
i posar un poema a la taula, a la paret, al vidre del cotxe (aquella multa d'ahir, potser?), i entendre'ns una mica més,
només una mica,
potser per a poder beure el cafè tranquils i no haver de cantar totes les cançons del món,
fer unes quantes trucades (la judit treballa),
buscar inspiració: ho he fet sense voler, el meu cervell treballa sol i, de sobte, m'ha ofert -com sempre- la solució als treballs de classe... i a altres coses!
em sorprèn la maria cada dia -o cada setmana-, amb la seva manera d'aproximar-se als problemes i a les coses; i com és capaç de tenir les coses clares sempre o gairebé sempre. pensa d'una manera totalment diferent a la meva, però no sé com ho fem, cadascuna sense deixar de pensar de la seva manera, que sabem fer coincidir els pensaments. és, de fet, una unió gairebé impossible, però real i feta;
però de la manera de Heidegger a el origen de la obra de arte, la veritat que la maria i jo creem només pot continuar existint devenint-se, recreant-se, refent-se a cada moment,
amb moments de pausa i descans,
tal qual podria ser l'art (no ho deia schopenhauer?) o derivats.
mais je suis pur et je viens d'une étoile
no tenia la intenció de fer parèntesis als "m'agrada" perquè m'havia proposat fer una llarga i extensa llista de les coses que m'agraden, essent així de positiva. només positiva!
fa poc vaig llegir El món groc d'Albert Espinosa i em va cridar l'atenció una cosa (entre d'altres, és clar). sintetitzant: en algun moment ens hem de preguntar qui érem (als 14, 15, 16, o l'edat que sigui) i qui som ara. i què ha passat. i reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, si fa falta. jo vaig pensar que era necessari per mi fer això. intentar conèixer-me altre cop (com era?). ho he anat fent a poc a poc (evitant saturació). llegint coses, mirant dibuixos, fotos. començo a arribar a alguna conclusió. sóc bastant jo. transcriuré aquí algunes coses que escrivia:
només escriuré això, perquè és... cansat continuar. semblava una nena deprimida, potser ho era. o pessimista, és clar. no sé què he estat tot aquest temps. ni quan vaig començar a ser així d'introspectiva -però crec que sempre-, ni quan així de reflexiva -però crec que sempre-. això sí, sempre he rigut, somrigut i m'ho he passat bé. però fallava alguna cosa en tot això. com si m'hagués faltat alguna cosa... i sé què és. perquè sempre ho he sabut: tenia massa secrets.
no es poden tenir secrets. és absurd. no hi ha res més absurd. els secrets creen laberints insalvables.
i la gent m'explicava els seus secrets perquè jo els escoltava de la manera que a mi m'hagués agradat que m'escoltessin.
però jo no explicava res [i les ganes que tenia de cridar!].
i no podia ser. mai explicava res.
i quan vaig començar a explicar em va semblar que imitava els altres en la manera d'explicar, i em vaig liar. perquè això és com un nus que s'ha anat fent tot sol. i jo només vull deslligar-lo. per això parlo de desvincular-me, desaferrar-me de tot.
fa poc vaig llegir El món groc d'Albert Espinosa i em va cridar l'atenció una cosa (entre d'altres, és clar). sintetitzant: en algun moment ens hem de preguntar qui érem (als 14, 15, 16, o l'edat que sigui) i qui som ara. i què ha passat. i reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, si fa falta. jo vaig pensar que era necessari per mi fer això. intentar conèixer-me altre cop (com era?). ho he anat fent a poc a poc (evitant saturació). llegint coses, mirant dibuixos, fotos. començo a arribar a alguna conclusió. sóc bastant jo. transcriuré aquí algunes coses que escrivia:
[del 24 de març del 2003]
Es van acabar les fonts d'energia.
També l'interès.
Ja ens hem esgotat.
Ja no tenim llum.
Ja no enlluernem, ni il·luminem.
No som res.
Però ens enganyem pensant que sí
i cada cop que parlem ens frustrem perquè no aconseguim el que volíem.
Cada cop tinc les mans més fredes.
Cada cop les meves paraules són més fredes i sobtants.
Cada cop espero amb menys il·lusió.
(es perd pel camí perquè hi ha moltes escletxes)
només escriuré això, perquè és... cansat continuar. semblava una nena deprimida, potser ho era. o pessimista, és clar. no sé què he estat tot aquest temps. ni quan vaig començar a ser així d'introspectiva -però crec que sempre-, ni quan així de reflexiva -però crec que sempre-. això sí, sempre he rigut, somrigut i m'ho he passat bé. però fallava alguna cosa en tot això. com si m'hagués faltat alguna cosa... i sé què és. perquè sempre ho he sabut: tenia massa secrets.
no es poden tenir secrets. és absurd. no hi ha res més absurd. els secrets creen laberints insalvables.
i la gent m'explicava els seus secrets perquè jo els escoltava de la manera que a mi m'hagués agradat que m'escoltessin.
però jo no explicava res [i les ganes que tenia de cridar!].
i no podia ser. mai explicava res.
i quan vaig començar a explicar em va semblar que imitava els altres en la manera d'explicar, i em vaig liar. perquè això és com un nus que s'ha anat fent tot sol. i jo només vull deslligar-lo. per això parlo de desvincular-me, desaferrar-me de tot.
naixeran noves estrelles, ens adormirem sota el sol, ignorarem tot allò ja ignorat -continuarem-, buscarem. i tot era com ballar una cançó normal com si fos d'ska, i tot era relacionar-nos, cercar-nos, dry gin, que bo, que bo,
i sempre hi ha una galeta que està molt bona i que vol que me la mengi, potser té xocolata i és príncipe, o potser ahir vaig comprar nutella només per tenir-la a casa -sí, encara no ho sé-, així podré somiar nutella sense pensar que no en tinc.
però no en vull.
i sempre és tornar al dia següent // i pensar que es podrien dir moltes més coses // i pensar que pensar és quelcom semblant a rumiar / i tu no vols que pensi, tu vols que t'ho digui, però després no em dius / i jo no em perdo pas, i aquestes paraules que hi ha voltant pel meu cap són només paraules perquè m'agrada anar aquí i m'agradar anar allà i buscar-me i buscar-vos a tots per després tornar / i poc m'importen les coses, que jo sempre sóc aquí // i m'agrada barallar-me
sentir dins meu la violència de la diferència
i que costa acceptar-te
acceptar-me
acceptar-nos
violència
t'odïo
et vull matar
em vull matar
amb aquests ulls pampallugants, va dir // ho he perdut, tornem a veure manhattan, així m'enviaràs l'sms,
i fer-te de xòfer, ser-hi tant, mala puta!
sentir dins meu la violència, el xoc constant entre cossos // que ha fet possible el món,
jo no sóc tu,
mai podria dir-ho tan bé...
i sempre hi ha una galeta que està molt bona i que vol que me la mengi, potser té xocolata i és príncipe, o potser ahir vaig comprar nutella només per tenir-la a casa -sí, encara no ho sé-, així podré somiar nutella sense pensar que no en tinc.
però no en vull.
i sempre és tornar al dia següent // i pensar que es podrien dir moltes més coses // i pensar que pensar és quelcom semblant a rumiar / i tu no vols que pensi, tu vols que t'ho digui, però després no em dius / i jo no em perdo pas, i aquestes paraules que hi ha voltant pel meu cap són només paraules perquè m'agrada anar aquí i m'agradar anar allà i buscar-me i buscar-vos a tots per després tornar / i poc m'importen les coses, que jo sempre sóc aquí // i m'agrada barallar-me
sentir dins meu la violència de la diferència
i que costa acceptar-te
acceptar-me
acceptar-nos
violència
t'odïo
et vull matar
em vull matar
amb aquests ulls pampallugants, va dir // ho he perdut, tornem a veure manhattan, així m'enviaràs l'sms,
i fer-te de xòfer, ser-hi tant, mala puta!
sentir dins meu la violència, el xoc constant entre cossos // que ha fet possible el món,
jo no sóc tu,
mai podria dir-ho tan bé...
ara descobreixo que em vaig posar dins d'una caixa.
que la ficció que escrivia era realitat,
que em vaig embolicar com vaig poder i em vaig tancar en una caixa, sabent que allí no hi podria créixer; i després vaig tancar la caixa, i no sé pas com vaig marxar corrents, sense esperar ningú, sense ni esperar-me a mi que, de fet, i sense adonar-me'n, tampoc hi havia cabia dins la caixa.
i tot se'm torna força absurd, i com pot ser que llegint coses que vaig escriure fa cinc anys hi reconegui la mateixa persona, però a la vegada em faci por perquè d'alguna manera la innocència una mica perduda em fa sentir avergonyida d'haver crescut i de ser diferent? i en realitat sóc igual, perquè d'aquí a un temps llegiré això i pensaré el mateix;
noto diferències entre la web -que existia en aquells moments-i el que escrivia per a mi i penso que totes aquestes llibretes són el meu tresor, són jo... i m'adono que eren fora de la caixa (a la caixa no hi cabien!), i que per això les havia oblidades i que per això m'havia oblidat -tot pensant que em tenia-; i com pot ser tanta contradicció si ni tan sols s'assembla a Dionís, com pot ser que no fos capaç de dissoldre-ho tot, com pot ser que fos capaç de guanyar d'aquesta manera una batalla destinada a ser perduda?
i odïo el món a vegades, perquè sóc tan jo que només se'm pot veure i no puc dissimular sempre,
però em rendeixo en eterna redempció i admeto que és molt millor ser vençut, normalment, que no pas jugar o guanyar,
i ara no sé què he de fer, però sé que he de seguir parlant i escrivint,
que he de continuar el camí que vaig començar i que aquest camí té poc a veure amb mi però tot a veure amb mi, però que és etern i diferent i separat i
sé que vull dir alguna cosa
i ho sé
no paro d'escriure-ho
hi ha alguna cosa que vull dir
no em surt, encara.
petons
tinc ganes d'estrelles, d'asteriscs ***, de veure el món de color blau cel amb vosaltres,
de volta celeste mirant-nos,
tinc ganes de núvol blanc, de rastre d'avió,
tinc ganes d'altures, de somnis, de les nou del matí,
tinc ganes de fotos a altres hores, tinc ganes de llum diferent,
tinc ganes d'estimar i d'agafar la caixa que m'havia embolcallat i llançar-la al riu de la pesseta i veure com es fon, com desapareix, com l'aigua la fa tendre... fins a desaparèixer...
no puc deixar d'escriure
PD: tinc tantes tantes ganes d'anar a valència! busquem una data? anem-hi?
que la ficció que escrivia era realitat,
que em vaig embolicar com vaig poder i em vaig tancar en una caixa, sabent que allí no hi podria créixer; i després vaig tancar la caixa, i no sé pas com vaig marxar corrents, sense esperar ningú, sense ni esperar-me a mi que, de fet, i sense adonar-me'n, tampoc hi havia cabia dins la caixa.
i tot se'm torna força absurd, i com pot ser que llegint coses que vaig escriure fa cinc anys hi reconegui la mateixa persona, però a la vegada em faci por perquè d'alguna manera la innocència una mica perduda em fa sentir avergonyida d'haver crescut i de ser diferent? i en realitat sóc igual, perquè d'aquí a un temps llegiré això i pensaré el mateix;
noto diferències entre la web -que existia en aquells moments-i el que escrivia per a mi i penso que totes aquestes llibretes són el meu tresor, són jo... i m'adono que eren fora de la caixa (a la caixa no hi cabien!), i que per això les havia oblidades i que per això m'havia oblidat -tot pensant que em tenia-; i com pot ser tanta contradicció si ni tan sols s'assembla a Dionís, com pot ser que no fos capaç de dissoldre-ho tot, com pot ser que fos capaç de guanyar d'aquesta manera una batalla destinada a ser perduda?
i odïo el món a vegades, perquè sóc tan jo que només se'm pot veure i no puc dissimular sempre,
però em rendeixo en eterna redempció i admeto que és molt millor ser vençut, normalment, que no pas jugar o guanyar,
i ara no sé què he de fer, però sé que he de seguir parlant i escrivint,
que he de continuar el camí que vaig començar i que aquest camí té poc a veure amb mi però tot a veure amb mi, però que és etern i diferent i separat i
sé que vull dir alguna cosa
i ho sé
no paro d'escriure-ho
hi ha alguna cosa que vull dir
no em surt, encara.
petons
tinc ganes d'estrelles, d'asteriscs ***, de veure el món de color blau cel amb vosaltres,
de volta celeste mirant-nos,
tinc ganes de núvol blanc, de rastre d'avió,
tinc ganes d'altures, de somnis, de les nou del matí,
tinc ganes de fotos a altres hores, tinc ganes de llum diferent,
tinc ganes d'estimar i d'agafar la caixa que m'havia embolcallat i llançar-la al riu de la pesseta i veure com es fon, com desapareix, com l'aigua la fa tendre... fins a desaparèixer...
no puc deixar d'escriure
PD: tinc tantes tantes ganes d'anar a valència! busquem una data? anem-hi?
com era allò? els camins del senyor són... no ho recordo. però ja sabem de què parlo, oi? qui sap on seré. ahir pensava en fa just un any enrere. quins canvis d'escenaris, de circumstàncies, d'objectius, de raons, de pensaments, d'amors, de desitjos, de tot...
torno a treballar cada dia, però no puc dir que ha començat l'estiu: la maria no hi és, i he de fer dos exàmens més.
ortega m'està explicant el món. tot allò que no entenia, ho estic entenent.
què més?
tinc set, calor. no tinc ganes d'estudiar. estic confosa. sempre que passen coses importants, em quedo confosa. suposo que a tothom li passa. se'm queden coses a dins, i se'm remouen coses. i ara no sé què fer. aquest 'i ara no sé què fer' tan repetit és vertader i propi d'el meu ara mateix. no puc escapar-ne.
ara no sé què fer.
quines coses tinc per fer? en el meu dia a dia: anar a la platja, anar a treballar, trucar al sindicat quan fa falta, què més? estudiar...
per què em pregunto què fer? això no ho respondré aquí, com si la facilitat en què les lletres quedarien escrites fos suficient per a demostrar-me que la pregunta és estúpida i redundant.
demà no treballo. torna la maria i jo ja no recordo ni quin dia va marxar. diria que fa anys i panys i vés a saber, però només fa cinc dies. crec que ja no sé escriure. no em surt. escric d'esma, sense saber com fer-ho. estic sèria i trista quan escric, com si tot fos solemne i tràgic. però no ho és.
no hi ha tragèdia ni solemnitat en aquestes paraules. no.
torno a treballar cada dia, però no puc dir que ha començat l'estiu: la maria no hi és, i he de fer dos exàmens més.
ortega m'està explicant el món. tot allò que no entenia, ho estic entenent.
què més?
tinc set, calor. no tinc ganes d'estudiar. estic confosa. sempre que passen coses importants, em quedo confosa. suposo que a tothom li passa. se'm queden coses a dins, i se'm remouen coses. i ara no sé què fer. aquest 'i ara no sé què fer' tan repetit és vertader i propi d'el meu ara mateix. no puc escapar-ne.
ara no sé què fer.
quines coses tinc per fer? en el meu dia a dia: anar a la platja, anar a treballar, trucar al sindicat quan fa falta, què més? estudiar...
per què em pregunto què fer? això no ho respondré aquí, com si la facilitat en què les lletres quedarien escrites fos suficient per a demostrar-me que la pregunta és estúpida i redundant.
demà no treballo. torna la maria i jo ja no recordo ni quin dia va marxar. diria que fa anys i panys i vés a saber, però només fa cinc dies. crec que ja no sé escriure. no em surt. escric d'esma, sense saber com fer-ho. estic sèria i trista quan escric, com si tot fos solemne i tràgic. però no ho és.
no hi ha tragèdia ni solemnitat en aquestes paraules. no.
suposo que vaig voler viure en una nota a peu de plana, a recés de qualsevol crítica -això no té sentit, això no hi cap aquí, no vius la vida com s'ha de viure!- i ara tot just desperto d'aquest somni...
desperto i pujo cap a la superfície, allà on el text no és tan petit i on es demana una conclusió amb final.
desperto i pujo cap a la superfície, allà on el text no és tan petit i on es demana una conclusió amb final.
és cert que jo permetia que aquelles coses externes se m'apropessin. vaig caure dins d'aquell pou fosc de les confusions i de les mentides en què un es creu obligat a fer una cosa que no té perquè fer. semblant a la servitud voluntària jo em creia obligada a ser serva de qui res té a veure amb mi.
és fonamental saber que 'res té a veure amb mi'. així, l'obligació me la imposava jo. fins a cert punt, és clar. el fet de dir ¡prou! a les coses externes estúpides i haver aconseguit un cert prou demostra que jo continuo tenint el poder sobre algunes coses.
continuo tenint. sí, perquè ja el tenia.
s'està convertint en un tema recurrent, aquest. necessito entendre algunes coses que no aconseguia comprendre. ara tot és molt més fàcil. haver guanyat terreny, de nou, és satisfactori. i poder defensar la meva mare, encara més. de fet, em fa riure pensar en la temptativa d'aquella dona de criticar la meva mare. una infructífera que no sap què és canviar panyals -i no és pas això tenir fills, tampoc-, que no sap què és portar una família amb sogra, mare, pare, nena i nena, gent estúpida, envejosos i arpies, amb insolvències comercials incloses, i que s'ha atrevit a dir-me que és com la meva mare, o com la de l'altre... cap dit de front! cap dit de front!
després d'aquest rebuig, és clar, m'adono d'una cosa que ja sabia: que jo mai m'havia apropat a aquella dona. mai li havia ofert la meva intimitat -mai m'ha conegut: no sap res de mi a part del que li vaig mostrar el dia de la discussió- i ella tampoc mai no havia volgut saber res de mi. em fa cosa, també, haver-me hagut de mostrar el dia de la discussió. no volia mostrar com em sentia i ho vaig haver de fer. un preu a pagar, sí, però paga la pena.
bé, continuo estudiant.
és fonamental saber que 'res té a veure amb mi'. així, l'obligació me la imposava jo. fins a cert punt, és clar. el fet de dir ¡prou! a les coses externes estúpides i haver aconseguit un cert prou demostra que jo continuo tenint el poder sobre algunes coses.
continuo tenint. sí, perquè ja el tenia.
s'està convertint en un tema recurrent, aquest. necessito entendre algunes coses que no aconseguia comprendre. ara tot és molt més fàcil. haver guanyat terreny, de nou, és satisfactori. i poder defensar la meva mare, encara més. de fet, em fa riure pensar en la temptativa d'aquella dona de criticar la meva mare. una infructífera que no sap què és canviar panyals -i no és pas això tenir fills, tampoc-, que no sap què és portar una família amb sogra, mare, pare, nena i nena, gent estúpida, envejosos i arpies, amb insolvències comercials incloses, i que s'ha atrevit a dir-me que és com la meva mare, o com la de l'altre... cap dit de front! cap dit de front!
després d'aquest rebuig, és clar, m'adono d'una cosa que ja sabia: que jo mai m'havia apropat a aquella dona. mai li havia ofert la meva intimitat -mai m'ha conegut: no sap res de mi a part del que li vaig mostrar el dia de la discussió- i ella tampoc mai no havia volgut saber res de mi. em fa cosa, també, haver-me hagut de mostrar el dia de la discussió. no volia mostrar com em sentia i ho vaig haver de fer. un preu a pagar, sí, però paga la pena.
bé, continuo estudiant.
no em crec la incomprensió que desperten o van despertar els meus poemes,
més aviat em crec la mandra, massa mandra.
cercant la comprensió.
no serà això, també, el que és comú a tots els homes?
no, no ho crec; però sí si parlem de la majoria.
quan el llenguatge no és res més que una pròpia construcció personal, infinita -de llarg- i eterna -en el temps-,
quan més sóc és quan més llenguatge ha passat per mi,
res més que pròpia construcció personal;
intento oferir ponts que arribin a mi, camins transitables -però potser m'equivoco-, i no ho aconsegueixo perquè les paraules són lentes:
perquè darrere de cada una d'elles hi ha tot un món -món meu-
i perquè no es pot accedir al meu món -així com així-,
es perden els significats en la traducció que és llegir quelcom;
i deu ser aquest el gran problema del món, el que ha fet que humans i humans corressin rere equivocacions, erràtics, esmaperduts,
deu ser aquest el gran problema del món: no ens entenem... no ens entenem...
més aviat em crec la mandra, massa mandra.
cercant la comprensió.
no serà això, també, el que és comú a tots els homes?
no, no ho crec; però sí si parlem de la majoria.
quan el llenguatge no és res més que una pròpia construcció personal, infinita -de llarg- i eterna -en el temps-,
quan més sóc és quan més llenguatge ha passat per mi,
res més que pròpia construcció personal;
intento oferir ponts que arribin a mi, camins transitables -però potser m'equivoco-, i no ho aconsegueixo perquè les paraules són lentes:
perquè darrere de cada una d'elles hi ha tot un món -món meu-
i perquè no es pot accedir al meu món -així com així-,
es perden els significats en la traducció que és llegir quelcom;
i deu ser aquest el gran problema del món, el que ha fet que humans i humans corressin rere equivocacions, erràtics, esmaperduts,
deu ser aquest el gran problema del món: no ens entenem... no ens entenem...
el desenllaç:
no visc d'esma -que tampoc l'he perdut-,
probablement -com ja han dit molts-,
visc de morir -que no d'anar morint-
dins d'aquella nostàlgia eterna que és la literatura, aquí visc; hi vaig néixer. jo no sé perquè. quan era petita era la teta la que llegia llibres. i ara jo rellegeixo els llibres que ella va llegir i hi escric el meu nom, a sota del seu, o a sota del de la mama, amb orgull i serenitat. orgull per seguir passos, per poder ser germana petita i filla; i serenitat perquè és el que donen els anys, i escriure una data -com qui s'escriu en un banc a londres, davant d'una botiga levi's; o com qui s'escriu en una soca d'arbre- en un lloc etern -com són els llibres- és l'única manera que he trobat de traspassar el moment actual i transportar-me'n a un altre. i com que les persones estan fets per a això, per a tocar de peus a terra però per a mirar el cel mentre ho fan, jo també he de tenir el meu cel, i l'he de tenir a l'abast, petit, de tots colors, amable, cruel, vertader -massa vertader-. i als llibres és on hi he trobat tota la pau que necessito. als llibres, que són iguals que l'escalfor del sol, que són vida i vida i més vida.
no visc d'esma -que tampoc l'he perdut-,
probablement -com ja han dit molts-,
visc de morir -que no d'anar morint-
dins d'aquella nostàlgia eterna que és la literatura, aquí visc; hi vaig néixer. jo no sé perquè. quan era petita era la teta la que llegia llibres. i ara jo rellegeixo els llibres que ella va llegir i hi escric el meu nom, a sota del seu, o a sota del de la mama, amb orgull i serenitat. orgull per seguir passos, per poder ser germana petita i filla; i serenitat perquè és el que donen els anys, i escriure una data -com qui s'escriu en un banc a londres, davant d'una botiga levi's; o com qui s'escriu en una soca d'arbre- en un lloc etern -com són els llibres- és l'única manera que he trobat de traspassar el moment actual i transportar-me'n a un altre. i com que les persones estan fets per a això, per a tocar de peus a terra però per a mirar el cel mentre ho fan, jo també he de tenir el meu cel, i l'he de tenir a l'abast, petit, de tots colors, amable, cruel, vertader -massa vertader-. i als llibres és on hi he trobat tota la pau que necessito. als llibres, que són iguals que l'escalfor del sol, que són vida i vida i més vida.
I
a vegades la literatura resol problemes interiors com els de no saber com dir una cosa, o no saber com explicar una cosa.
acabar retornant a l'esperit, que és, de fet, l'antiga pàtria perduda
II
acaba essent, doncs, tot, la circumstància del canvi de l'esperit, i no pas la circumstància del canvi del cos; la subtilitat dins nostre -perquè és a fora-... i tot això només s'explica a través de la literatura -que no és res més que materialitzar quelcom no material; així deu ser la primera invenció de totes, la que ha fet possible totes les altres. la gènesi.
a vegades la literatura resol problemes interiors com els de no saber com dir una cosa, o no saber com explicar una cosa.
acabar retornant a l'esperit, que és, de fet, l'antiga pàtria perduda
II
acaba essent, doncs, tot, la circumstància del canvi de l'esperit, i no pas la circumstància del canvi del cos; la subtilitat dins nostre -perquè és a fora-... i tot això només s'explica a través de la literatura -que no és res més que materialitzar quelcom no material; així deu ser la primera invenció de totes, la que ha fet possible totes les altres. la gènesi.
tinc o tindré algun alter ego, disposat a anar més enllà que no pas jo? disposat a arriscar-se, mirar l'abisme de fit a fit i fins i tot llançar-s'hi, sense esperar la mort ni la ressurrecció, sense por? tindré una doble, una triple, una quatriple vida?
arribaré a tots els confins de mi mateixa i els creuaré, tot convertint-los en fites d'èpoques passades?
arribaré a tots els confins de mi mateixa i els creuaré, tot convertint-los en fites d'èpoques passades?
intueixo un breu simbolisme, simbolisme que vaig sentir i viure i que, posteriorment, vaig eliminar. del nihilisme, al no-res, que és el mateix, i del no-res al no-res, evidentment. així, immersa en el no-res, el simbolisme queda eliminat.
la intuïció, però, que hi ha quelcom més que aquest no-res, que aquesta matèria amb la qual juguem dia i nit -la imatge del nadó experimentant tothora amb aquesta matèria, que és el món-. la intuïció que segueixo, com si fos la llum de la meva vida, la fita per assolir, aquella brúixola...
sí, hi ha quelcom més. intueixo els noms: ariadna, potser, quin nom, oi? parlar de laberints, ara que els entenc, és com dir-me el nom de la felicitat -la de la comprensió-; fins i tot llàgrimes em vindrien. la lentitud amb la qual vull caminar aquests passos, els del retorn, el retorn d'allò que fa temps vaig perdre.
vint-i-un anys, diu, són els que jo tinc. en passaran quaranta i rellegir tot això serà exaltació, una carta d'amor sense fi cap a mi mateixa, i dir-ho em sembla pretensiós -fins i tot violent-, però no vull esborrar aquestes línies.
Pessoa al meu cap a tothora quan penso en el viatge a Lisboa. el sol, la llum, i jo sola caminant per carrers que fan pujada per a després fer baixada, veure el cristu per a ensenyar-li al papa -que s'assembla, sembla, al del tibidabo-, llegir, començar a llegir l'Odissea en aquest viatge. dormir sola, a l'hotel, sentir les nits eternes, la soledat volguda, aquella que reconforta -al cap i a la fi, a casa sempre m'hi esperen!-.
m'emporto a casa dos llibres de la biblioteca. estic fent campana a classe de filosofia del llenguatge. sentia que tenia altres coses a fer, avui. vaig cap a casa, a fer el dinar per a menjar-me'l, a descansar per a cansar-me, a somiar desperta per no haver de somiar adormida...
la intuïció, però, que hi ha quelcom més que aquest no-res, que aquesta matèria amb la qual juguem dia i nit -la imatge del nadó experimentant tothora amb aquesta matèria, que és el món-. la intuïció que segueixo, com si fos la llum de la meva vida, la fita per assolir, aquella brúixola...
sí, hi ha quelcom més. intueixo els noms: ariadna, potser, quin nom, oi? parlar de laberints, ara que els entenc, és com dir-me el nom de la felicitat -la de la comprensió-; fins i tot llàgrimes em vindrien. la lentitud amb la qual vull caminar aquests passos, els del retorn, el retorn d'allò que fa temps vaig perdre.
vint-i-un anys, diu, són els que jo tinc. en passaran quaranta i rellegir tot això serà exaltació, una carta d'amor sense fi cap a mi mateixa, i dir-ho em sembla pretensiós -fins i tot violent-, però no vull esborrar aquestes línies.
Pessoa al meu cap a tothora quan penso en el viatge a Lisboa. el sol, la llum, i jo sola caminant per carrers que fan pujada per a després fer baixada, veure el cristu per a ensenyar-li al papa -que s'assembla, sembla, al del tibidabo-, llegir, començar a llegir l'Odissea en aquest viatge. dormir sola, a l'hotel, sentir les nits eternes, la soledat volguda, aquella que reconforta -al cap i a la fi, a casa sempre m'hi esperen!-.
m'emporto a casa dos llibres de la biblioteca. estic fent campana a classe de filosofia del llenguatge. sentia que tenia altres coses a fer, avui. vaig cap a casa, a fer el dinar per a menjar-me'l, a descansar per a cansar-me, a somiar desperta per no haver de somiar adormida...
llegir que els dies són passats per sempre no reconforta gaire, més aviat fa por, és colpidor, sí, a l'estòmac un cop de puny. pensar en l'etern retorn dels dies també és força colpidor: així, què voldria per a mi? recuperar els dies, no; angoixa de pensar a tornar enrere. però, i tots els errors? tot allò que no voldria que es repetís eternament, que voldria tornar a fer per a fer bé.
però qui sóc jo per a jutjar la meva vida, ara, que encara en pujo el primer o segon esglaó? quin dret hi tinc, jo, que no sé res sobre mi, i que no sabré res fins que m'apropi als esglaons finals? cap dret.
els desitjos, diuen, vigila si els desitges: a vegades es compleixen. és per això que només podem cenyir-nos al més estricte present, sense desitjar altra cosa. no fos cas.
llegir la por de morir de diversos autors, veure la por als ulls, als llavis, al tot de qualsevol persona ja morta. què n'he de fer, d'aquest sentiment? m'abat, em destrossa, em quedo dins la bassa sense poder respirar ni moure'm, fang de fang i res més. esperant la meva mort, llegint la vostra por...
dels vençuts, melancòlics, perduts... no, dels qui se saben vençuts, melancòlics, perduts... jo sóc tota vostra, de ningú més, de ningú més... -que de mi, en aquest desert, que de vosaltres, en aquesta terra, que de les flors, només les salvatges i les domèstiques, que del món, el que existeix i només existeix, i el que regala i només regala (flors a l'altar, i el sí etern, el sí a la vida, vull i vull, en les misèries més míseres)-, sóc tota vostra, em lliuro,
perduda (flor), vençuda (en la vida i en la mort), melancòlica (de tot i del no-res).
però qui sóc jo per a jutjar la meva vida, ara, que encara en pujo el primer o segon esglaó? quin dret hi tinc, jo, que no sé res sobre mi, i que no sabré res fins que m'apropi als esglaons finals? cap dret.
els desitjos, diuen, vigila si els desitges: a vegades es compleixen. és per això que només podem cenyir-nos al més estricte present, sense desitjar altra cosa. no fos cas.
llegir la por de morir de diversos autors, veure la por als ulls, als llavis, al tot de qualsevol persona ja morta. què n'he de fer, d'aquest sentiment? m'abat, em destrossa, em quedo dins la bassa sense poder respirar ni moure'm, fang de fang i res més. esperant la meva mort, llegint la vostra por...
dels vençuts, melancòlics, perduts... no, dels qui se saben vençuts, melancòlics, perduts... jo sóc tota vostra, de ningú més, de ningú més... -que de mi, en aquest desert, que de vosaltres, en aquesta terra, que de les flors, només les salvatges i les domèstiques, que del món, el que existeix i només existeix, i el que regala i només regala (flors a l'altar, i el sí etern, el sí a la vida, vull i vull, en les misèries més míseres)-, sóc tota vostra, em lliuro,
perduda (flor), vençuda (en la vida i en la mort), melancòlica (de tot i del no-res).
deixo rastre, aquí, unes quantes petjades... com si això fos la terra, com si les flors caminessin, com si les arrels es desarrelessin i com si jo fos flor, arrel, terra i,
podria ser -fins i tot-,
mar.
com si jo fos, sí, però és que sóc i sóc i no deixo de ser: tant flor com arrel....
hi havia aquella flor de fulles foradades per on hi passava el que feia mal. i hi ha aquesta flor ferma, flexible, però ferma i ferma i ferma, que díficilment podrà renunciar a totes aquelles coses -totes aquestes coses-.
hi ha l'amor, que diuen que ve sol,
la confusió, el desig incontrolable -el remolí, l'espiral interior-,
saber-me sempre jo i solitària jo i jo i jo i només jo,
i és mentida -sí, tot plegat-, ho sabem perquè ens sabem bastant falsos
com per a poder ser vertaders.
som alguna cosa semblant,
molt semblant o poc semblant a nosaltres mateixos...
aquell, l'amor, el que ve sol,
el que vol però mai ve sol,
passa pel camí estret esperant no trobar res més: però allà s'hi troba amb tot.
com eriços, doncs, sense espines o sense punxes... pot ser?
podria ser -fins i tot-,
mar.
com si jo fos, sí, però és que sóc i sóc i no deixo de ser: tant flor com arrel....
hi havia aquella flor de fulles foradades per on hi passava el que feia mal. i hi ha aquesta flor ferma, flexible, però ferma i ferma i ferma, que díficilment podrà renunciar a totes aquelles coses -totes aquestes coses-.
hi ha l'amor, que diuen que ve sol,
la confusió, el desig incontrolable -el remolí, l'espiral interior-,
saber-me sempre jo i solitària jo i jo i jo i només jo,
i és mentida -sí, tot plegat-, ho sabem perquè ens sabem bastant falsos
com per a poder ser vertaders.
som alguna cosa semblant,
molt semblant o poc semblant a nosaltres mateixos...
aquell, l'amor, el que ve sol,
el que vol però mai ve sol,
passa pel camí estret esperant no trobar res més: però allà s'hi troba amb tot.
com eriços, doncs, sense espines o sense punxes... pot ser?
tot vibra amb l'ema... emma..... mmmmmmmm...
repetiu llargament mmmmmmmm....
adomir-nos.
l'interès pel sol i les seves coses, el món i la vida, són tan grans!
la veu m'arriba pels ulls, sempre.
la pau i la tranqui·litat.
dos grans temes.
fa poc una persona va dir que la vida són quatre dies i que passava de passar-se'n tres pensant.
jo penso el mateix -és curiós que ho hagi de pensar-,
bastant el mateix.
m'he saturat. aquell sol del 6 de febrer va ser mortal,
aquella alegria del carrer després d'aquell altre examen,
l'aire fresc i no resclosit,
cuinar i quedar amb gent, o no fotre res,
el vent,
la tramuntana -quin invent!-.
la feina, la pluja -gota a gota, gota a gota-,
sí, fins i tot l'herba, els cels atramuntanats vermells violetes blaus i contrastats.
d'aquí a dos mesos torno a tenir exàmens.
odïo les meves constants.
constants.
constants.
constants.
que no formin part de les variables dels meus posts,
ni dels meus pensaments.
el weblog em va fer fàstic després dels exàmens.
aquí, a vegades, costa que el sol hi càpiga.
repetiu llargament mmmmmmmm....
adomir-nos.
l'interès pel sol i les seves coses, el món i la vida, són tan grans!
la veu m'arriba pels ulls, sempre.
la pau i la tranqui·litat.
dos grans temes.
fa poc una persona va dir que la vida són quatre dies i que passava de passar-se'n tres pensant.
jo penso el mateix -és curiós que ho hagi de pensar-,
bastant el mateix.
m'he saturat. aquell sol del 6 de febrer va ser mortal,
aquella alegria del carrer després d'aquell altre examen,
l'aire fresc i no resclosit,
cuinar i quedar amb gent, o no fotre res,
el vent,
la tramuntana -quin invent!-.
la feina, la pluja -gota a gota, gota a gota-,
sí, fins i tot l'herba, els cels atramuntanats vermells violetes blaus i contrastats.
d'aquí a dos mesos torno a tenir exàmens.
odïo les meves constants.
constants.
constants.
constants.
que no formin part de les variables dels meus posts,
ni dels meus pensaments.
el weblog em va fer fàstic després dels exàmens.
aquí, a vegades, costa que el sol hi càpiga.
aquest cop la mama no tenia raó. els posts que vaig escriure no van ser fruit de l'hora que era. jo no em deprimeixo més a la nit, ni al matí, ni a cap hora en concret. l'única cosa que podria dir és que, potser, tinc més temps per pensar -o de recordar què he pensat al llarg del dia- justament a la nit.
el meu post era un intent d'aniquilar el nihilisme -des del propi contacte amb el nihilisme i des de la superació del nihilisme-. em fa fàstic, el nihilisme. aniquilar. avui he vist un llibre que es diu El desafío del nihilismo. era una antologia del nihilisme, crec. no és pas res nou sota el sol, això del nihilisme.
és tan fàcil, després de considerar que déu ha mort, dir que res té sentit. ja la pròpia frase "déu ha mort" implica un "déu" -encara que ara aquest no existeixi- i, per tant, ens fa pensar que ens manca quelcom. aquesta cosa que sembla que ens manca ens fa embogir i buscar. dir "déu ha mort" és d'estúpids. d'estúpids, d'estúpids i d'estúpids. clarament. el que s'ha de dir és: "déu existeix" o "...". vull dir que el discurs contrari a la religió, el discurs anti-religiós, és, de fet, el mateix discurs que el religiós. l'altra cara de la mateixa moneda. escapar de la religió per anar a parar a l'anti-religió em sembla una bajanada molt gran. aquests són els malalts més greus, per cert. les mitges tintes són perilloses, perquè ens transporten a una mena d'incoherència interior que no som capaços de resoldre.
no podem ser tan estúpids com per matar un déu i després buscar transcendència. si volem transcendència, hem de tornar a tenir déu. només hem d'escollir. el que no es pot fer és escollir una opció, la de "no déu" i després buscar la transcendència més enllà d'aquest no-déu. el discurs nou, la nova perspectiva, hauria de ser la de no cercar la transcendència fora del que és al nostre abast.
què és el que tenim al nostre abast? el present, l'instant etern. el tenim clavat, com una creu, ens pesa, ens crema, ens arrenca la pell. l'instant etern, el temps. la distància, l'espai. el temps, sobretot el temps. què és el temps? aquest instant. fins i tot si penso en el passat, ho he de fer des d'aquest instant. no me'n puc escapar. si no puc escapar d'aquest instant, quin sentit té buscar transcendència? on? on la trobarem? més enllà d'això, més enllà d'aquí, més enllà de mi, més enllà d'un nosaltres limitat, què hi ha? un déu? una esperança? un sentit estúpid?
la vida és això. la vida és jo escrivint aquest post, la maria agfant el seu ordinador, la meva fred al peu, els meus sentiments, les meves emocions, el joc que segueixo, els instants feliços que visc cada dia -en són molts-, els propis canvis que faig -evoluciono, sóc millor-, la il·lusió per un futur -però no només això-. la constant il·lusió per viure. he estat molt temps pensant que quin sentit tenia la meva vida. i no només la meva, també la de l'altra gent. i volia saber si la gent es demanava pel sentit de la seva vida. aquesta opció, aquesta manera de pensar només porta a una estupidesa molt gran: jo i la massa, jo i la gent, jo i tal. la supèrbia del pensador pessimista.
no, no.
cal superar-nos, déu meu!
cal superar-nos!
jo ja ho he fet. avui ho he aconseguit. he trobat solució a un problema. era meu. i conec més gent que el té, i gent que mai podrà arribar enlloc perquè són víctimes del seu temps, de la seva època i de les seves circumstàncies. gent que es va construir un discurs quan era jove i que ara no pot desfer-se'n. víctimes del seu temps.
un dia em vaig emprenyar molt amb una meva amiga perquè va dir que era igual que un nen tingués leucèmia, que no calia provar de fer-li un transplant de mèdula perquè segurament el nen moriria igualment i que les possibilitats d'aconseguir que se salvés eren molt poques. a partir d'aquell dia al meu interior s'hi va crear una barrera contra aquella persona. hi ha coses que jo, emma, qui escriu ara mateix, qui pensa, qui reflexiona, sí, qui té pensaments propis, no accepto. i una d'elles és aquesta.
el meu post era un intent d'aniquilar el nihilisme -des del propi contacte amb el nihilisme i des de la superació del nihilisme-. em fa fàstic, el nihilisme. aniquilar. avui he vist un llibre que es diu El desafío del nihilismo. era una antologia del nihilisme, crec. no és pas res nou sota el sol, això del nihilisme.
és tan fàcil, després de considerar que déu ha mort, dir que res té sentit. ja la pròpia frase "déu ha mort" implica un "déu" -encara que ara aquest no existeixi- i, per tant, ens fa pensar que ens manca quelcom. aquesta cosa que sembla que ens manca ens fa embogir i buscar. dir "déu ha mort" és d'estúpids. d'estúpids, d'estúpids i d'estúpids. clarament. el que s'ha de dir és: "déu existeix" o "...". vull dir que el discurs contrari a la religió, el discurs anti-religiós, és, de fet, el mateix discurs que el religiós. l'altra cara de la mateixa moneda. escapar de la religió per anar a parar a l'anti-religió em sembla una bajanada molt gran. aquests són els malalts més greus, per cert. les mitges tintes són perilloses, perquè ens transporten a una mena d'incoherència interior que no som capaços de resoldre.
no podem ser tan estúpids com per matar un déu i després buscar transcendència. si volem transcendència, hem de tornar a tenir déu. només hem d'escollir. el que no es pot fer és escollir una opció, la de "no déu" i després buscar la transcendència més enllà d'aquest no-déu. el discurs nou, la nova perspectiva, hauria de ser la de no cercar la transcendència fora del que és al nostre abast.
què és el que tenim al nostre abast? el present, l'instant etern. el tenim clavat, com una creu, ens pesa, ens crema, ens arrenca la pell. l'instant etern, el temps. la distància, l'espai. el temps, sobretot el temps. què és el temps? aquest instant. fins i tot si penso en el passat, ho he de fer des d'aquest instant. no me'n puc escapar. si no puc escapar d'aquest instant, quin sentit té buscar transcendència? on? on la trobarem? més enllà d'això, més enllà d'aquí, més enllà de mi, més enllà d'un nosaltres limitat, què hi ha? un déu? una esperança? un sentit estúpid?
la vida és això. la vida és jo escrivint aquest post, la maria agfant el seu ordinador, la meva fred al peu, els meus sentiments, les meves emocions, el joc que segueixo, els instants feliços que visc cada dia -en són molts-, els propis canvis que faig -evoluciono, sóc millor-, la il·lusió per un futur -però no només això-. la constant il·lusió per viure. he estat molt temps pensant que quin sentit tenia la meva vida. i no només la meva, també la de l'altra gent. i volia saber si la gent es demanava pel sentit de la seva vida. aquesta opció, aquesta manera de pensar només porta a una estupidesa molt gran: jo i la massa, jo i la gent, jo i tal. la supèrbia del pensador pessimista.
no, no.
cal superar-nos, déu meu!
cal superar-nos!
jo ja ho he fet. avui ho he aconseguit. he trobat solució a un problema. era meu. i conec més gent que el té, i gent que mai podrà arribar enlloc perquè són víctimes del seu temps, de la seva època i de les seves circumstàncies. gent que es va construir un discurs quan era jove i que ara no pot desfer-se'n. víctimes del seu temps.
un dia em vaig emprenyar molt amb una meva amiga perquè va dir que era igual que un nen tingués leucèmia, que no calia provar de fer-li un transplant de mèdula perquè segurament el nen moriria igualment i que les possibilitats d'aconseguir que se salvés eren molt poques. a partir d'aquell dia al meu interior s'hi va crear una barrera contra aquella persona. hi ha coses que jo, emma, qui escriu ara mateix, qui pensa, qui reflexiona, sí, qui té pensaments propis, no accepto. i una d'elles és aquesta.
un nou dia comença.
una part ínfima del pensament no és, evidentment, tota la part.
vergonya i ràbia de dir que res no té sentit: no fos cas que sigui malinterpretada.
espero que em pugui fer entendre, almenys a mi mateixa:
cal un nou punt de vista, una nova perspectiva.
no cal mirar la vida des del sentit i des del no sentit.
no cal continuar amb la tradició, perpetuar anys i anys d'un discurs caducat.
espero que se m'entengui.
per a mi, no hi ha res més bonic que la vida.
una part ínfima del pensament no és, evidentment, tota la part.
vergonya i ràbia de dir que res no té sentit: no fos cas que sigui malinterpretada.
espero que em pugui fer entendre, almenys a mi mateixa:
cal un nou punt de vista, una nova perspectiva.
no cal mirar la vida des del sentit i des del no sentit.
no cal continuar amb la tradició, perpetuar anys i anys d'un discurs caducat.
espero que se m'entengui.
per a mi, no hi ha res més bonic que la vida.
ahir parlava de bola de drac. és curiós: en el meu imaginari hi apareixen moltes referències a bola de drac. mentre feien bola de drac a la tele, jo anava a les monges i m'explicaven paràboles. de les paràboles també se me n'han quedat moltes referències (encara hi penso, encara són metàfores del que sento, encara...). però de bola de drac... el judici final de bola de drac era molt millor que el judici final de la bíblia. era divertit, i real, alhora. a més, no gaire diferent del de la bíblia. el cel de bola de drac era fantàstic. i l'infern, també... en goku va poder ressucitar dos cops o tres, crec. mitjançant les boles de drac i els desitjos que aquestes concedien (les calces!). després ja no va poder ressucitar més. que trist! però va poder baixar un dia del cel per a veure el seu nét. les aventures d'en goku són entranyables, no sé com dir-ho, em provoquen nostàlgia quan les recordo i tinc ganes de veure la sèrie des del principi fins al final. i quan en son goan es va quedar sol amb en corpetit? jo volia ser en songoan! jo volia volar! jo volia créixer! jo volia tenir cua! jo volia tenir un corpetit... un repte personal, és clar. crec que només he conseguit el pentinat d'en son goan (tot i que de petita em vaig disfressar de son goan i també tenia cua!) i el seu intel·lectualisme (recordem que va estudiar a la uni).
tinc la sort que la maria també va créixer amb bola de drac. ella llegia els còmics, però és igual: té les mateixes referències que jo. i el mateix desig que jo en el mateix moment quan penso en la cambra blanca... el déu de la terra també era fantàstic, per cert: i es podia anar a casa seva pujant per una columna molt llarga. és interessant, molt interessant.
hi ha més coses per dir, és clar. però he d'estudiar, no?
tinc la sort que la maria també va créixer amb bola de drac. ella llegia els còmics, però és igual: té les mateixes referències que jo. i el mateix desig que jo en el mateix moment quan penso en la cambra blanca... el déu de la terra també era fantàstic, per cert: i es podia anar a casa seva pujant per una columna molt llarga. és interessant, molt interessant.
hi ha més coses per dir, és clar. però he d'estudiar, no?
hem dormit migdiades estranyes la maria i jo escoltant ismael serrano, o escoltant el cirque du soleil... ens hem adormit hores i hores seguides, inconscients a voluntat, abraçades, cremant -dues estufes a 35 graus- demanant més temps per al no-res en conjunt. demanant aquella cambra on tot era blanc de bola de drac. la recordeu, aquella cambra? era infinita, fins i tot t'hi podies perdre. un blanc infinit. el temps que hi passava a dins, no era el mateix que passava a fora. mil dies a dins, podien ser cent dies a fora. en goku i en son goan podien entrenar-s'hi, esdevenir millors... tenir més temps.
la voldria jo aquesta cambra... quants cops he volgut aturar el temps? per a què continuar? ja estàvem bé... quants cops hem estat bé, oi? i sumar-los tots? això no es pot fer. sóc un obstacle per a tu, i tu ets un obstacle per a mi. deixo que m'esgarrapis, que m'esgarrapeu quatre gats que hi sou, aquí; arrenca'm la pell: tant és. tornarà.
però dels altres, què dir-ne. deixar-me arrencar la roba i després la pell... paga la pena? no, no ho fa.
sovint penso que la vida m'ha posat a mi -i a altres membres de la meva família- davant de situacions morals extremes -i si no extremes, almenys davant de situacions morals-. i no és que m'hi hagi posat un cop o dos, no, m'hi ha posat molts cops. no només com a espectadora, també com a protagonista. de totes aquestes situacions, la meva ment, o jo, n'ha anat fent una classificació estranya. la filosofia kantiana moltes vegades s'assembla a la meva manera d'entendre el món. els imperatius categòrics. ara llegeixo que hi ha gent que fa perquè diu que ha de dormir amb si mateix. això encara no ho he experimentat. no he tingut gairebé mai remordiments. jo no dic que la vida tracti de seguir el camí de fer allò correcte en tot moment. seria una bajanada dir que la vida es redueix a això. només intento explicar que hi ha una sèrie de valors entorn dels quals vivim i que no tots els valors són iguals.
sí, amb això apel·lo al desafortunat relativisme. amb això apel·lo al no s'hi val que tot s'hi valgui. puc semblar absolutista. no tothom pot entendre la meva posició, però tampoc ho desitjo amb gaires forces. prou en tinc d'entendre'm a mi mateixa. i és precisament per això que accepto segons quines crítiques. és evident que ningú no pot opinar sense conèixer amb totalitat (què passa? que ho dic per les eleccions? no, tranquils) i és tan difícil conèixer amb totalitat que... sí, que... tant és.
sóc al llit. acabo d'acabar-me un llibre: el día que Nietzsche lloró. avui he parlat amb el delegat de l'altre museu. quedarem, i em demanaré hores sindicals. una amiga m'ha dit que farà un concert el dissabte que ve, però veig que em serà impossible d'assistir-hi, tot i que me fa molta il·lusió. no sé si al dia següent arribaria a temps a la feina... i jo què sé què més. per què collons he de començar a treballar la setmana que ve?
la voldria jo aquesta cambra... quants cops he volgut aturar el temps? per a què continuar? ja estàvem bé... quants cops hem estat bé, oi? i sumar-los tots? això no es pot fer. sóc un obstacle per a tu, i tu ets un obstacle per a mi. deixo que m'esgarrapis, que m'esgarrapeu quatre gats que hi sou, aquí; arrenca'm la pell: tant és. tornarà.
però dels altres, què dir-ne. deixar-me arrencar la roba i després la pell... paga la pena? no, no ho fa.
sovint penso que la vida m'ha posat a mi -i a altres membres de la meva família- davant de situacions morals extremes -i si no extremes, almenys davant de situacions morals-. i no és que m'hi hagi posat un cop o dos, no, m'hi ha posat molts cops. no només com a espectadora, també com a protagonista. de totes aquestes situacions, la meva ment, o jo, n'ha anat fent una classificació estranya. la filosofia kantiana moltes vegades s'assembla a la meva manera d'entendre el món. els imperatius categòrics. ara llegeixo que hi ha gent que fa perquè diu que ha de dormir amb si mateix. això encara no ho he experimentat. no he tingut gairebé mai remordiments. jo no dic que la vida tracti de seguir el camí de fer allò correcte en tot moment. seria una bajanada dir que la vida es redueix a això. només intento explicar que hi ha una sèrie de valors entorn dels quals vivim i que no tots els valors són iguals.
sí, amb això apel·lo al desafortunat relativisme. amb això apel·lo al no s'hi val que tot s'hi valgui. puc semblar absolutista. no tothom pot entendre la meva posició, però tampoc ho desitjo amb gaires forces. prou en tinc d'entendre'm a mi mateixa. i és precisament per això que accepto segons quines crítiques. és evident que ningú no pot opinar sense conèixer amb totalitat (què passa? que ho dic per les eleccions? no, tranquils) i és tan difícil conèixer amb totalitat que... sí, que... tant és.
sóc al llit. acabo d'acabar-me un llibre: el día que Nietzsche lloró. avui he parlat amb el delegat de l'altre museu. quedarem, i em demanaré hores sindicals. una amiga m'ha dit que farà un concert el dissabte que ve, però veig que em serà impossible d'assistir-hi, tot i que me fa molta il·lusió. no sé si al dia següent arribaria a temps a la feina... i jo què sé què més. per què collons he de començar a treballar la setmana que ve?
alguns dels pensaments d'aquests últims dies són:
I
a vegades hi ha més metàfora, més poesia, en un fet concret que no pas en un fet metafòric.
d'aquí, per explicar-ho:
a vegades un fet concret porta en ell mateix molta més metàfora que qualsevol metàfora. ho noto de sobte, un acte, un fet, és més que aquell propi fet. podria escriure's una novel·la sencera només amb la descripció d'aquest acte o d'aquest fet.
II
no s'entén la filosofia fins que es viu. i no sempre s'ha de viure per la via de l'experiència pròpia, sinó que es pot viure des de la poesia, des de l'art.
d'aquí, per explicar-ho:
llegeix llibres de filosofia, si vols. tots! els entendràs, potser? a mesura que tinc més edat, vaig entenent més allò de "no és recomanable estudiar la carrera de filosofia fins als cinquanta anys". de la filosofia que estudiem, n'entenc el 10%. el que m'ha anat passant és que entenc la filosofia estudiada ara un any després d'haver-la estudiat. influeixen en mi de tal manera les coses estudiades, que em canvien la manera de pensar i reflexionar el món. als noranta anys, suposo, podria entendre el 70% de la filosofia. en el fons, estudiar filosofia, només seria llegir en forma d'arguments i teories el que m'ha passat a la vida. és un plaer, però, per a mi, la filosofia. és un sentiment d'acompanyament, d'unitat amb quelcom: amb l'home individual, amb l'home com a espècie, amb la humanitat.
deia que la poesia pot ajudar-nos a comprendre la filosofia, en tant que ens possibilita experienciar experiències des de les quals la filosofia s'origina o la filosofia acaba. quan dic poesia, dic art. ja sabeu, o ja sé jo, o ja sé jo pel meu futur, que per a mi l'art és poesia. per a aconseguir el que dic s'ha de viure la poesia tan intensament, que reconec que pot resultar difícil apropar-se a aquestes experiències noves i acabar entenent-les a l'interior d'hom com a pròpies a través de la poesia. és per això que considero fins i tot la poesia com a quelcom incomplet (que no ofereix -igual que la filosofia tampoc ho fa- totes les metàfores necessàries per a entendre i copsar la vida).
així, doncs, què és allò que fa falta per a copsar la vida, si la filosofia és més una cosa a posteriori -ve després de l'experiència- i la poesia és incapaç d'ofernir-nos la totalitat de l'experiència? és evident: fa falta la vida. viure-la vida, atent sempre a la vida. la vida, la vida i només la vida fonamenta la pròpia vida. només la pròpia experiència fonamenta la pròpia experiència. però tots sabem que a vegades, tot i que la vida fonamenti la vida i que la pròpia experiència fonamenti la pròpia experiència, hom és incapaç de copsar res.
quina frustració, oi? que em dedico, potser, a deixar l'home com a incapaç de fer res de profit? de què serveix, doncs, des d'aquest escrit humil, la filosofia, l'art i la vida en si?
com és també evident, havia d'acabar aquest raonament amb una pregunta, i no pas amb una resposta. que sóc molt jove -i la filosofia també ho és, i l'art també ho és-, i crec que de respostes encara no n'he pogut obtenir. de moment, la pròpia vida esdevé col·lecció de preguntes. una pregunta supera l'altra, això sí, i és per això que algunes preguntes desapareixen de la meva ment. però seria agosarada, i tots ho sabeu, si digués que he obtingut alguna resposta.
la meva il·lusió per la vida, la meva eufòria incontrolable, sempre m'arriba des de l'apropament cap a la filosofia i cap a la poesia -de la qual en porto allunyada des de la meva desil·lusió per la carrera de filologia anglesa. tot i que ara m'està tornant la il·lusió, en haver estat capaç, en certa manera, de col·locar la poesia al lloc de la poesia i la filosofia al lloc de la filosofia-. així, seguiré viva, amb il·lusió, a menys que tingui algun accident no volgut, fins que el meu propi cos m'ho permeti. vull continuar amb l'experiència i amb la superació de preguntes per part d'altres preguntes. vull llegir aquest weblog amb noranta anys, després d'haver-lo escrit durant 75 anys.
I
a vegades hi ha més metàfora, més poesia, en un fet concret que no pas en un fet metafòric.
d'aquí, per explicar-ho:
a vegades un fet concret porta en ell mateix molta més metàfora que qualsevol metàfora. ho noto de sobte, un acte, un fet, és més que aquell propi fet. podria escriure's una novel·la sencera només amb la descripció d'aquest acte o d'aquest fet.
II
no s'entén la filosofia fins que es viu. i no sempre s'ha de viure per la via de l'experiència pròpia, sinó que es pot viure des de la poesia, des de l'art.
d'aquí, per explicar-ho:
llegeix llibres de filosofia, si vols. tots! els entendràs, potser? a mesura que tinc més edat, vaig entenent més allò de "no és recomanable estudiar la carrera de filosofia fins als cinquanta anys". de la filosofia que estudiem, n'entenc el 10%. el que m'ha anat passant és que entenc la filosofia estudiada ara un any després d'haver-la estudiat. influeixen en mi de tal manera les coses estudiades, que em canvien la manera de pensar i reflexionar el món. als noranta anys, suposo, podria entendre el 70% de la filosofia. en el fons, estudiar filosofia, només seria llegir en forma d'arguments i teories el que m'ha passat a la vida. és un plaer, però, per a mi, la filosofia. és un sentiment d'acompanyament, d'unitat amb quelcom: amb l'home individual, amb l'home com a espècie, amb la humanitat.
deia que la poesia pot ajudar-nos a comprendre la filosofia, en tant que ens possibilita experienciar experiències des de les quals la filosofia s'origina o la filosofia acaba. quan dic poesia, dic art. ja sabeu, o ja sé jo, o ja sé jo pel meu futur, que per a mi l'art és poesia. per a aconseguir el que dic s'ha de viure la poesia tan intensament, que reconec que pot resultar difícil apropar-se a aquestes experiències noves i acabar entenent-les a l'interior d'hom com a pròpies a través de la poesia. és per això que considero fins i tot la poesia com a quelcom incomplet (que no ofereix -igual que la filosofia tampoc ho fa- totes les metàfores necessàries per a entendre i copsar la vida).
així, doncs, què és allò que fa falta per a copsar la vida, si la filosofia és més una cosa a posteriori -ve després de l'experiència- i la poesia és incapaç d'ofernir-nos la totalitat de l'experiència? és evident: fa falta la vida. viure-la vida, atent sempre a la vida. la vida, la vida i només la vida fonamenta la pròpia vida. només la pròpia experiència fonamenta la pròpia experiència. però tots sabem que a vegades, tot i que la vida fonamenti la vida i que la pròpia experiència fonamenti la pròpia experiència, hom és incapaç de copsar res.
quina frustració, oi? que em dedico, potser, a deixar l'home com a incapaç de fer res de profit? de què serveix, doncs, des d'aquest escrit humil, la filosofia, l'art i la vida en si?
com és també evident, havia d'acabar aquest raonament amb una pregunta, i no pas amb una resposta. que sóc molt jove -i la filosofia també ho és, i l'art també ho és-, i crec que de respostes encara no n'he pogut obtenir. de moment, la pròpia vida esdevé col·lecció de preguntes. una pregunta supera l'altra, això sí, i és per això que algunes preguntes desapareixen de la meva ment. però seria agosarada, i tots ho sabeu, si digués que he obtingut alguna resposta.
la meva il·lusió per la vida, la meva eufòria incontrolable, sempre m'arriba des de l'apropament cap a la filosofia i cap a la poesia -de la qual en porto allunyada des de la meva desil·lusió per la carrera de filologia anglesa. tot i que ara m'està tornant la il·lusió, en haver estat capaç, en certa manera, de col·locar la poesia al lloc de la poesia i la filosofia al lloc de la filosofia-. així, seguiré viva, amb il·lusió, a menys que tingui algun accident no volgut, fins que el meu propi cos m'ho permeti. vull continuar amb l'experiència i amb la superació de preguntes per part d'altres preguntes. vull llegir aquest weblog amb noranta anys, després d'haver-lo escrit durant 75 anys.
he volgut utilitzar, sovint o gairebé sempre, aquesta web per a fer un cant a mi mateixa. un cant personal, públic, exterior. avui ho faré explícitament.
molts cops, tot parlant he callat. i només així he pogut callar.
no és per elogiar-me a mi mateixa, però he de dir que jo sempre he intentat, i he sigut -en la mesura en què he pogut-, una lliurepensadora. m'he apropat a altres horitzons per curiositat, per ganes de conèixer, però mai ningú no m'ha convençut de res. no és trist que ningú no m'hagi convençut de res: no vol dir que jo sigui impermeable com una pedra. només vol dir que no he cregut convenient adaptar-me a altres pensaments.
a l'interior de la meva ment ningú no sabrà mai què hi ha. no cal que digui, per cert, que jo mai sabré què hi ha a l'interior de la ment de ningú -ja prou que em costa saber-me a mi mateixa-. ho sabreu, vosaltres, els altres, en la mesura en què jo ho permeti. en la mesura en què volgueu entendre'm. en la mesura en què us permeteu llegir-me o escoltar-me sense prejudicis. sense voler aixafar-me.
he anat veient, tota la meva vida, com molta gent volia aixafar-me amb una bota. aplastar-me. fer-me desaparèixer. durant molt temps he pensat que tot això era un problema meu, que jo no sabia viure la vida, que potser m'estava equivocant. ho pensava superficialment, és clar, ja que mai he cregut que jo anés equivocada en una cosa tant gran com és viure la vida. aquest fet ha provocat que durant un temps cregués en una massa, apartada de mi, i en un jo, que sóc jo. en una massa, inferior a mi, i en un jo, que sóc jo. i no només això: durant un temps he cregut que la massa era superior a mi. aquesta eterna contradicció, viscuda per molta gent, pot fer molt mal. alienació, se'n pot dir. estranyesa d'un mateix, se'n pot dir. inseguretat. baixa autoestima. necessitat d'aprovació. arrogància. milers de coses.
he vist, també, durant molt temps a certa gent com una pedra. una pedra erigida en l'univers. impenetrables, immutables. aquestes són les persones que, al meu parer, eren segures de si mateixes -com els personatges de moltes pel·lícules de Hollywood, que no dubten, que si ploren, ploren; que si riuen, riuen; que no coneixen les mitges tintes; que segueixen el seu camí sense mirar-ne d'altres: aquells herois moderns-. altres persones, més properes a mi -no es pot ser proper a mi si s'és una pedra, tot i que la hipocresia ens ha portat a fingir, molt sovint, també- m'han dit que aquestes persones, en realitat, no estan segures de si mateixes i que és precisament per aquest motiu que intenten aplastar-me amb una bota.
si aquest és el vostre problema, i em dirigeixo a vosaltres, ara, persones pedra, persones erigides en l'univers, impenetrables, no us entenc. he hagut de patir-vos durant molt temps. he hagut de dubtar durant molt temps. dec ser, en el fons, un antiheroi.
és ironia el que acabo de dir. és evident que jo no só cap antiheroïna. jo sóc una heroïna. sabeu quants cops he callat el que pensava per saber que dir-ho només em portaria a una de les vostres discussions estúpides sense sentit? saps quants cops he callat, i no t'he dit res, per saber que només vols fer-me mal, encara que sigui inconscientment? saps quants cops m'he hagut de sentir capaç de veure molt més enllà que tu i, per tant, de sentir-me incompresa? saps quants cops he fingit? quants cops t'he somrigut per a fer-te callar? quants cops t'he donat la raó? quants cops he deixat d'explicar-te qui era jo, quan tu el que suposadament em demanaves era saber qui sóc jo? i saps quants cops me n'he adonat de la por que t'ha fet, a tu -a tots vosaltres-, conèixer-me? i saps quants cops m'he sentit trista i allunyada de tots precisament per culpa teva, per la teva por a conèixer-me? saps quants cops m'he hagut de convèncer a mi mateixa que no sóc com qualsevol altre: que sóc jo?
ho saps? vols saber-ho? vols treure't el vel i veure més enllà per a viure una vida més plena? vols sortir de tu mateix per a endinsar-te en els altres, en mi, tu que fingeixes voler-ho fer però saps que només em mires des de la superficialitat dels teus ulls? tens intenció de viure aquesta vida?
saps que és el primer cop que faig un discurs d'aquest tipus, tu que tants me n'has fet? tu que tants cops has intentat convèncer-me que visqui una vida com la teva, que visqui la meva vida com tu vols que la visqui? saps que no sóc capaç de dir a qui estic parlant per respecte? saps què és el respecte? ho saps, potser, tu, tots vosaltres que tants cops m'heu intentat fer desaparèixer? saps quants cops m'he sentit reticent a priori a mostrar-me tal i com sóc als nouvinguts, per por a que fossin un altre tu?
no heu fet de mi ningú millor. ni això us podria agraïr. jo ja era qui sóc. només m'heu fet saber algunes coses. i hagués preferit no haver d'obtenir aquest coneixement mitjançant l'experiència.
________
por, por, por,
només hi ha por al món.
la por que tu em vols fer tenir,
perquè tems que jo no en tingui.
vols compartir la por amb mi,
la por de viure.
tinc por, jo.
por de tu, sempre de tu i de la teva por.
què en farem, de tanta por?
tanta por inútil?
no podràs sortir mai del cau?
no podràs estimar mai,
ho saps?
________
Escoli
ja de petita vaig començar a tenir els meus problemes amb tu. m'insultaves, ho recodes? em deies que la meva mare era gorda. que la meva mare era hippy. em robaves el llàpis que m'havia comprat nou i me'l tornaves sense mina. em criticaves perquè al zoo de barcelona em vaig comprat un dofí. em criticaves perquè a port aventura havia aconseguit guanyar un taz. em criticaves el meu ull, sóc estràbica, quants cops ho hauré sentit, això? cap a on mires, emma? cap a on mires, em deies. i jo sempre he hagut de pensar que la meva mirada era lletja. no ha estat fins ara que he descobert que això és mentida. mentida. m'has criticat perquè em vaig atrevir a dir que em dutxava un cop a la setmana als sis anys, quan jo anava sempre neta. m'has volgut robar l'esmorzar cada matí, a mi i a l'aida. però jo sempre era més llesta: me l'amagava i quan vaig poder portava esmorzar per les altres nenes a qui tu robaves l'esmorzar. sempre em vas fer sentir diferent, tu. i no pas jo amb la meva arrogància. sempre vas sentir-te diferent de mi. sempre et vaig fer por. sempre m'havies de triar última a educació física, no pas perquè fos dolenta jugant -que ho vaig acabar essent: en el joc només podia badar-, sinó per crueltat. vaig estar sola molt temps, no m'entenies, no em volies entendre. vas robar-me les meves manualitats i les vas fer passar per teves, fent que hagués d'actuar de xivata davant la monja. i encara volies que plorés aquell últim dia de les monges? encara tenies esma per a demanar-me que plorés? vas veure que no plorava, i en veure-ho em vas fer fora. volies que compartís el teu dolor absurd. més tard, ja cap als dotze anys, començant l'institut, quan faltava a classe i tornava, sempre hi eres tu, al portal, esperant-me. m'esperaves per a preguntar-me on havia anat, què havia fet, per què havia faltat a classe. no amb ganes d'animar-me -potser havia estat malalta-, sinó amb ganes de criticar-me. després vas voler, tu i tu, torturar-me per la meva afició a la marca nike. et feia por. molta por. no ho negaràs. ningú no ho podria negar, si tots portessim el cor a la mà, si tots fòssim capaços de ser sincers fins al final. vas fer-me més coses. vas dir-me gorda en una redacció d'anglès que s'havia de llegir davant de tota la classe. vas picar-me amb una pilota ben fort, només perquè vas voler-ho. i tu, què n'he de dir de tu. em vas fer fora de la teva vida al pati de l'escola, davant de tothom, dient-me que jo mai seria capaç de ser com tu, sense saber que tenies raó i que jo mai podria acabar essent, passés el que passés, com tu. la teva por cap a mi, va fer que haguessis d'allunyar-te de mi tot enviant-me a la merda. et feia vergonya que et veiessin amb mi. éreu com hienes fent fora el lleó. vas trencar-me el cor, tu, sí, tu, únic refugi. més tard, oblidant moltes coses, vaig conèixer-vos a tu i a tu i a tu i a tu, tu vas entrar a la meva vida, jo mai vaig oblidar, però, les preguntes inquisitòries que m'havies fet als dotze anys, i tu, i tu, i tu, em vas prendre el pèl. et feien por les meves paraules, incomprensibles per tu. i com que et feia por, volies eliminar-me. et feien por les meves notes. et feia por el meu treball de recerca. et feia por tota jo. massa gran, per a tu. et recordava massa la teva condició de miserable -i oblidaves que jo també la tinc, aquesta condició de miserable, i que és precisament aquesta condició de miserables la que ens uneix-.
ha passat el temps. mai no t'he dit res. has volgut veure en mi sempre el que tu has volgut, no el que jo he sigut. has hagut de fugir de mi. has fet que em sentís allunyada de tot: jo vivia la realitat real, i tu la realitat inventada. però, qui t'ho deia això? no és fàcil sentir-se incomprès. ni tan sols això se m'ha reconegut. he tingut ganes de venjança. has fet niar dins meu la ràbia. les ganes de justícia. però, en el fons, sempre he sabut que la justícia ja hi era a priori. que res d'això no hauria passat si la justícia no hagués existit. que la teva vida miserable mai podrà omplir-te. que la teva inhumanitat mai serà suficient per a fer-te creure humà. és una condemna, del qui no és lliure perquè no es vol lliure. guiat per la por, al·legant a nous déus i a nous no-déus, perdut per sempre més en la boira, tu, que et sentiràs temptat a sentir-te mencionat en aquest text i hauràs de callar per sempre més, per por a que la pregunta acabi amb una resposta afirmativa. sí, parlo de tu, sí, parlo de tu, sí parlo de tu. i ho saps.
______
Epíleg:
i, per últim, voldria agraïrli a la maria, aquell tu infinit que hi ha al meu costat des de fa ja cinc anys -encara que ens separéssim durant un temps-, el seu interès infatigable en mi, aquella fe infatigable en mi, aquella il·lusió posada en la nostra vida en conjunt. agraïr-li a la maria, el meu tu particuar, que hagi estat i que sigui sempre, sempre més, aquell mirall on enmirallar-me, on entendre'm, on comprendre'm, on veure'm bella tot mirant la teva bellesa. al teu costat només puc creure en l'amor. al teu costat, només puc creure en tu. en tu. el meu amor per tu és inefable, com dèiem fa cinc anys, el meu amor per tu, i el teu amor per mi, que jo ho sé, és infinit, infatigable. som jo i tu. tu i jo. i aquesta reconciliació amb el món és la que em fa ser, en certa manera, més jo.
la il·lusió del dia continua essent, per a mi, dormir amb tu a la nit. no hi ha seguretat que em sembli més confortable, que em faci sentir més segura, que la de dormir amb tu.
i si aquest post és un cant a mi; també és, tu ja ho sabràs, un cant a tu.
molts cops, tot parlant he callat. i només així he pogut callar.
no és per elogiar-me a mi mateixa, però he de dir que jo sempre he intentat, i he sigut -en la mesura en què he pogut-, una lliurepensadora. m'he apropat a altres horitzons per curiositat, per ganes de conèixer, però mai ningú no m'ha convençut de res. no és trist que ningú no m'hagi convençut de res: no vol dir que jo sigui impermeable com una pedra. només vol dir que no he cregut convenient adaptar-me a altres pensaments.
a l'interior de la meva ment ningú no sabrà mai què hi ha. no cal que digui, per cert, que jo mai sabré què hi ha a l'interior de la ment de ningú -ja prou que em costa saber-me a mi mateixa-. ho sabreu, vosaltres, els altres, en la mesura en què jo ho permeti. en la mesura en què volgueu entendre'm. en la mesura en què us permeteu llegir-me o escoltar-me sense prejudicis. sense voler aixafar-me.
he anat veient, tota la meva vida, com molta gent volia aixafar-me amb una bota. aplastar-me. fer-me desaparèixer. durant molt temps he pensat que tot això era un problema meu, que jo no sabia viure la vida, que potser m'estava equivocant. ho pensava superficialment, és clar, ja que mai he cregut que jo anés equivocada en una cosa tant gran com és viure la vida. aquest fet ha provocat que durant un temps cregués en una massa, apartada de mi, i en un jo, que sóc jo. en una massa, inferior a mi, i en un jo, que sóc jo. i no només això: durant un temps he cregut que la massa era superior a mi. aquesta eterna contradicció, viscuda per molta gent, pot fer molt mal. alienació, se'n pot dir. estranyesa d'un mateix, se'n pot dir. inseguretat. baixa autoestima. necessitat d'aprovació. arrogància. milers de coses.
he vist, també, durant molt temps a certa gent com una pedra. una pedra erigida en l'univers. impenetrables, immutables. aquestes són les persones que, al meu parer, eren segures de si mateixes -com els personatges de moltes pel·lícules de Hollywood, que no dubten, que si ploren, ploren; que si riuen, riuen; que no coneixen les mitges tintes; que segueixen el seu camí sense mirar-ne d'altres: aquells herois moderns-. altres persones, més properes a mi -no es pot ser proper a mi si s'és una pedra, tot i que la hipocresia ens ha portat a fingir, molt sovint, també- m'han dit que aquestes persones, en realitat, no estan segures de si mateixes i que és precisament per aquest motiu que intenten aplastar-me amb una bota.
si aquest és el vostre problema, i em dirigeixo a vosaltres, ara, persones pedra, persones erigides en l'univers, impenetrables, no us entenc. he hagut de patir-vos durant molt temps. he hagut de dubtar durant molt temps. dec ser, en el fons, un antiheroi.
és ironia el que acabo de dir. és evident que jo no só cap antiheroïna. jo sóc una heroïna. sabeu quants cops he callat el que pensava per saber que dir-ho només em portaria a una de les vostres discussions estúpides sense sentit? saps quants cops he callat, i no t'he dit res, per saber que només vols fer-me mal, encara que sigui inconscientment? saps quants cops m'he hagut de sentir capaç de veure molt més enllà que tu i, per tant, de sentir-me incompresa? saps quants cops he fingit? quants cops t'he somrigut per a fer-te callar? quants cops t'he donat la raó? quants cops he deixat d'explicar-te qui era jo, quan tu el que suposadament em demanaves era saber qui sóc jo? i saps quants cops me n'he adonat de la por que t'ha fet, a tu -a tots vosaltres-, conèixer-me? i saps quants cops m'he sentit trista i allunyada de tots precisament per culpa teva, per la teva por a conèixer-me? saps quants cops m'he hagut de convèncer a mi mateixa que no sóc com qualsevol altre: que sóc jo?
ho saps? vols saber-ho? vols treure't el vel i veure més enllà per a viure una vida més plena? vols sortir de tu mateix per a endinsar-te en els altres, en mi, tu que fingeixes voler-ho fer però saps que només em mires des de la superficialitat dels teus ulls? tens intenció de viure aquesta vida?
saps que és el primer cop que faig un discurs d'aquest tipus, tu que tants me n'has fet? tu que tants cops has intentat convèncer-me que visqui una vida com la teva, que visqui la meva vida com tu vols que la visqui? saps que no sóc capaç de dir a qui estic parlant per respecte? saps què és el respecte? ho saps, potser, tu, tots vosaltres que tants cops m'heu intentat fer desaparèixer? saps quants cops m'he sentit reticent a priori a mostrar-me tal i com sóc als nouvinguts, per por a que fossin un altre tu?
no heu fet de mi ningú millor. ni això us podria agraïr. jo ja era qui sóc. només m'heu fet saber algunes coses. i hagués preferit no haver d'obtenir aquest coneixement mitjançant l'experiència.
________
por, por, por,
només hi ha por al món.
la por que tu em vols fer tenir,
perquè tems que jo no en tingui.
vols compartir la por amb mi,
la por de viure.
tinc por, jo.
por de tu, sempre de tu i de la teva por.
què en farem, de tanta por?
tanta por inútil?
no podràs sortir mai del cau?
no podràs estimar mai,
ho saps?
________
Escoli
ja de petita vaig començar a tenir els meus problemes amb tu. m'insultaves, ho recodes? em deies que la meva mare era gorda. que la meva mare era hippy. em robaves el llàpis que m'havia comprat nou i me'l tornaves sense mina. em criticaves perquè al zoo de barcelona em vaig comprat un dofí. em criticaves perquè a port aventura havia aconseguit guanyar un taz. em criticaves el meu ull, sóc estràbica, quants cops ho hauré sentit, això? cap a on mires, emma? cap a on mires, em deies. i jo sempre he hagut de pensar que la meva mirada era lletja. no ha estat fins ara que he descobert que això és mentida. mentida. m'has criticat perquè em vaig atrevir a dir que em dutxava un cop a la setmana als sis anys, quan jo anava sempre neta. m'has volgut robar l'esmorzar cada matí, a mi i a l'aida. però jo sempre era més llesta: me l'amagava i quan vaig poder portava esmorzar per les altres nenes a qui tu robaves l'esmorzar. sempre em vas fer sentir diferent, tu. i no pas jo amb la meva arrogància. sempre vas sentir-te diferent de mi. sempre et vaig fer por. sempre m'havies de triar última a educació física, no pas perquè fos dolenta jugant -que ho vaig acabar essent: en el joc només podia badar-, sinó per crueltat. vaig estar sola molt temps, no m'entenies, no em volies entendre. vas robar-me les meves manualitats i les vas fer passar per teves, fent que hagués d'actuar de xivata davant la monja. i encara volies que plorés aquell últim dia de les monges? encara tenies esma per a demanar-me que plorés? vas veure que no plorava, i en veure-ho em vas fer fora. volies que compartís el teu dolor absurd. més tard, ja cap als dotze anys, començant l'institut, quan faltava a classe i tornava, sempre hi eres tu, al portal, esperant-me. m'esperaves per a preguntar-me on havia anat, què havia fet, per què havia faltat a classe. no amb ganes d'animar-me -potser havia estat malalta-, sinó amb ganes de criticar-me. després vas voler, tu i tu, torturar-me per la meva afició a la marca nike. et feia por. molta por. no ho negaràs. ningú no ho podria negar, si tots portessim el cor a la mà, si tots fòssim capaços de ser sincers fins al final. vas fer-me més coses. vas dir-me gorda en una redacció d'anglès que s'havia de llegir davant de tota la classe. vas picar-me amb una pilota ben fort, només perquè vas voler-ho. i tu, què n'he de dir de tu. em vas fer fora de la teva vida al pati de l'escola, davant de tothom, dient-me que jo mai seria capaç de ser com tu, sense saber que tenies raó i que jo mai podria acabar essent, passés el que passés, com tu. la teva por cap a mi, va fer que haguessis d'allunyar-te de mi tot enviant-me a la merda. et feia vergonya que et veiessin amb mi. éreu com hienes fent fora el lleó. vas trencar-me el cor, tu, sí, tu, únic refugi. més tard, oblidant moltes coses, vaig conèixer-vos a tu i a tu i a tu i a tu, tu vas entrar a la meva vida, jo mai vaig oblidar, però, les preguntes inquisitòries que m'havies fet als dotze anys, i tu, i tu, i tu, em vas prendre el pèl. et feien por les meves paraules, incomprensibles per tu. i com que et feia por, volies eliminar-me. et feien por les meves notes. et feia por el meu treball de recerca. et feia por tota jo. massa gran, per a tu. et recordava massa la teva condició de miserable -i oblidaves que jo també la tinc, aquesta condició de miserable, i que és precisament aquesta condició de miserables la que ens uneix-.
ha passat el temps. mai no t'he dit res. has volgut veure en mi sempre el que tu has volgut, no el que jo he sigut. has hagut de fugir de mi. has fet que em sentís allunyada de tot: jo vivia la realitat real, i tu la realitat inventada. però, qui t'ho deia això? no és fàcil sentir-se incomprès. ni tan sols això se m'ha reconegut. he tingut ganes de venjança. has fet niar dins meu la ràbia. les ganes de justícia. però, en el fons, sempre he sabut que la justícia ja hi era a priori. que res d'això no hauria passat si la justícia no hagués existit. que la teva vida miserable mai podrà omplir-te. que la teva inhumanitat mai serà suficient per a fer-te creure humà. és una condemna, del qui no és lliure perquè no es vol lliure. guiat per la por, al·legant a nous déus i a nous no-déus, perdut per sempre més en la boira, tu, que et sentiràs temptat a sentir-te mencionat en aquest text i hauràs de callar per sempre més, per por a que la pregunta acabi amb una resposta afirmativa. sí, parlo de tu, sí, parlo de tu, sí parlo de tu. i ho saps.
______
Epíleg:
i, per últim, voldria agraïrli a la maria, aquell tu infinit que hi ha al meu costat des de fa ja cinc anys -encara que ens separéssim durant un temps-, el seu interès infatigable en mi, aquella fe infatigable en mi, aquella il·lusió posada en la nostra vida en conjunt. agraïr-li a la maria, el meu tu particuar, que hagi estat i que sigui sempre, sempre més, aquell mirall on enmirallar-me, on entendre'm, on comprendre'm, on veure'm bella tot mirant la teva bellesa. al teu costat només puc creure en l'amor. al teu costat, només puc creure en tu. en tu. el meu amor per tu és inefable, com dèiem fa cinc anys, el meu amor per tu, i el teu amor per mi, que jo ho sé, és infinit, infatigable. som jo i tu. tu i jo. i aquesta reconciliació amb el món és la que em fa ser, en certa manera, més jo.
la il·lusió del dia continua essent, per a mi, dormir amb tu a la nit. no hi ha seguretat que em sembli més confortable, que em faci sentir més segura, que la de dormir amb tu.
i si aquest post és un cant a mi; també és, tu ja ho sabràs, un cant a tu.
sóc jove, em sé jove. m'exalto. m'euforitzo a mi mateixa. i no sé què fer-ne, no sé què fer-ne dels sentiments. enlloc de sentir-me feliç, em sento confosa. enlloc de quedar-me quieta, disfrutant dels moments feliços, em quedo inquieta, sense saber com disfrutar-los.
necessito sortir corrents, com si en comptes de ser feliç, fos infeliç i necessités una altra cosa.
no faig més que fugir, i fugir i fugir, sense saber on vaig.
quedar-me aquí, ho sé, és això el que em demano a mi mateixa.
però l'eufòria, jo, com la mantinc? però l'exaltació, jo, com l'aturo?
com m'aturo a mi mateixa?
què n'he de fer d'allò que em sembla bell?
contemplar-ho i prou?
l'eterna frustració de no posseir allò que ens sembla bell.
sí, de fet, tot és això.
necessito sortir corrents, com si en comptes de ser feliç, fos infeliç i necessités una altra cosa.
no faig més que fugir, i fugir i fugir, sense saber on vaig.
quedar-me aquí, ho sé, és això el que em demano a mi mateixa.
però l'eufòria, jo, com la mantinc? però l'exaltació, jo, com l'aturo?
com m'aturo a mi mateixa?
què n'he de fer d'allò que em sembla bell?
contemplar-ho i prou?
l'eterna frustració de no posseir allò que ens sembla bell.
sí, de fet, tot és això.
escoltant: smashing pumpkins @ disarm
no sé si els meus lectors recordaran -jo sí, en tant que lectora i en tant que jo-, que d'entre tots els caps d'any reflexionats en aquesta web -o a poesiasalvaje-, n'hi va haver alguns en què vaig fer apologia de l'absurditat de fer recompte només perquè una data ho diu.
ja fa un any, no sé quant exactament, que aquesta opinió va canviar. i, en el fons, sempre he sabut que escriua a finals de desembre era molt diferent d'escriure a principis de juliol. al cap i a la fi, no puc pas negar que som a l'hivern, que l'any s'acaba, que la gent es reuneix per a celebrar-ho i que a l'ambient hi flota un intent de recapitulació i reflexió. els propòsits, per molt que revistes com el jueves i d'altres s'ho prenguin com a la gilipollada de la gent, són necessaris. la voluntat de canviar, de ser millor. de mirar enrere i reflexionar mai hauria de ser motiu per prendre-li el pèl a ningú.
des d'aquesta posició vull fer jo la meva reflexió de l'any. reflexió difícil -qui nega que pensar és difícil?-, difícil perquè mirar enrere, recordar coses, admetre coses, no és fàcil. a vegades hem de decidir deixar enrere comportaments nostres que, la veritat, portem tant temps mantenint-los, que no ens imagem la vida sense ells. a vegades, també, hem de dir adéu a persones, a coses, a gent. la vida és així. jo crec que molt sovint vivim en un constant viure: no hi ha temps per a aturar-se i pensar. pensar i, sobretot, aturar-se -volen dir el mateix, quasi, quasi- és necessari per a seguir endavant. així que les festes de nadal no són pas en va. per molt que la gent critiqui l'esperit consumista de la gent aquests dies, que digui que és metida que Jesús va néixer per nadal, que, bla, bla... hi ha, en el fons, una essència, un esperit, un quelcom inefable, inexplicable característic d'aquestes festes. ho podríem saber sense pensar gaire: després de la tardor -nostàlgia- tot queda mort: l'hivern ha tornat. toca morir, deixar enrere el que sobra, desfer-nos de tot allò que no necessitem i saber dir adéu a allò que se'n va tot i que no volem que se'n vagi... toca plorar, plorar celebrant-ho: ballant, fent festa, menjant raïms. a l'espera d'una nova primavera.
______________________
suposo que m'he fet gran. aquest any he entès perquè hi ha un dia dels morts. he entès perquè hi ha cementiris. he sabut que a mi m'agradaria ser enterrada o incinerada, però no m'agradaria ser repartida per tot el món en forma de cendra voladora. potser canviaré d'opinió, i d'això es tracta, també.
podria rellegir la meva web per a saber més de mi, però no m'interessa. em quedaré amb el que tinc al meu cap, que és poc i massa. intentaré fer un resum dels mesos, però és possible que a mesura que ho vagi fent canvii de sistema.
aquest gener. bé, al gener hi ha exàmens. així que per a mi el gener és una època de reflexió i mandra. el gener passa entre un fer molt i no fer res i, un cop s'han acabat els exàmens al febrer... tot torna a la normalitat. l'any no va pas començar bé, i això m'ha sabut greu tot l'any. perquè les coses no s'obliden d'un mes per l'altre. ni d'un any per l'altre. van lentament...
el febrer vam anar a un taller la maria i jo. què n'ha resultat d'aquest taller? seré sincera, per primer cop aquí, en aquest weblog, de fet meu i només meu: no me n'he recuperat ara encara. estic a punt de fer-ho, però encara no he pogut. oh, direu, però si parla del febrer. fa deu mesos d'això. sí, deu mesos, i què? no sé què més va passar al febrer. recordo un dia passejant amb l'iria i l'eli en un camp verd, verd... amb el sol apareixent, de nou. al febrer el sol torna, per a fer-nos creure que ve la primavera... però no ve, encara.
al març, buf, què: tornar a la feina. amb un propòsit, perquè jo també en tinc de propòsits. i normalment els compleixo. aquest any el meu propòsit era llegir molts llibres a la feina. i fora de la feina. però sobretot a la feina. ho he aconseguit -i d'això en parlaré quan arribi als mesos d'estiu-. a part de tornar a la feina, no hi ha gaire res al març. el mes de març va ser l'últim cop que vaig veure a una meva amiga que m'havia acompanyat tot primer de filosofia i quasi tot el segon: la cristina. vam estar parlant un dia molta estona i, sense poder dir adéu, va desaparèixer. vaig saber que s'ha canviat de carrera, però no en sé res més. a vegades se'm fa estrany, quan estic a classe, recordar que vaig arribar a tenir una amiga fixa a la carrera. vaig tan sola...
a l'abril vaig anar a màlaga per setmana santa, per a no tornar-hi fins ara, 8 mesos després. mentre érem a màlaga va néixer en luar. els meus pares van obrir una botiga, el dia del seu aniversari. 21 anys de casats. 11 dies després la pesseta va morir. la seva mort va ser molt maca, si és que hi ha morts maques -crec que sí-. va morir en un bosc... la maria li va posar una injecció i en menys d'un instant va morir. la vam enterrar amb el seu nòvio, un ninot que em van comprar a puigcerdà ara fa molts anys. de la meva vida amb la pesseta hi ha molt a dir. era més que un gos, és evident. i era més que un gos d'una família: per a mi, era el meu gos. hi ha una pesseta meva, només meva, que ningú compartia amb mi. i aquesta pesseta era -i és- la meva pesseta. als meus vint anys, haver viscut la meitat de la meva vida amb una mateixa gossa, és molt. tant que jo sento que tot just ara estic superant el dol. a part de tot això, quan va morir la pesseta vaig tenir a les meves mans -i només a les meves mans, perquè tota decisió encara que sigui presa per una altra persona recau sempre sobre un mateix- la decisió d'operar-la per a què vivís més temps o no. tenia els diners -els mitjans-, però no tenia la seguretat de saber si allò era el millor per a ella. al final vaig decidir que no, que era millor que morís. al gener ja l'havíem operat i, bé, semblava que tard o d'hora alguna cosa l'havia de fer caure. quan va morir la pesseta jo només tenia una pregunta al meu cap: i on és? va morir quasi als meus braços, i per a mi era -i segueix essent- incomprensible la diferència entre la vida i la mort. en menys d'un instant ja no hi havia pesseta, ja no la podia cridar. què és la mort? aquesta gran pregunta ha estat passejant-se pel meu cap tot aquest temps. la resposta encara no la sé. l'únic que sé és que la gent accepta la mort. l'accepta. jo, mesos després, encara li preguntava a la maria: ¿dónde está peseta? ¿estará bien? preguntes estúpides, ho sé.
al maig no sé què va passar. ara mateix no recordo res. van acabar les classes, vaig començar a estudiar, treballava als caps de setmana, tenia moltes visites guiades...
juny. exàmens. tot aprovat a la primera i amb bones notes. felicitat. el dia després de l'últim examen: començo la temporada d'estiu a la feina. treballava sis dies la setmana amb un dia de festa a canvi de treballar-ne un deu hores seguides. així és. la maria va tornar de màlaga i vam anar a celebrar el primer dia d'estiu. primer dia infinit, no s'acabava mai. ens va donar les pistes per a un estiu etern...
juliol. 21 anys. elegida com a delegada sindical. platja i platja i platja. l'altre dia vaig tenir un malson: em deien que era estiu. i després em deien que l'estiu ja s'acabava. i jo vinga a plorar, i la platja? no hem fet res! per sort, en despertar-me vaig recordar aquest hivern, que em manté recollida en mi mateixa. com un animal en plena hivernació. cap aquí, cap allà.
agost. més o menys el mateix. cap aquí, cap allà, molt de res, molt de tot...
setembre. toca fer balanç dels llibres llegits en tot l'estiu: 26. quin rècord. afició a la novel·la, oh, que fàcil llegir-la.
me'n vaig a finlàndia: descobreixo que és trist viatjar sol si el destí és plujós i fred, molt fred. volia anar lluny, molt lluny. arribar molt alt. per això vaig triar el cercle polar àrtic. a més, viatjar sol té cert plaer estrany i inexplicable: però aquest cop no el vaig experimentar. sé de sobres que puc viatjar sola, així que no em va servir per reafirmar-me en mi mateixa. feia massa fred! a més, cal tenir en compte que el setembre és massa a prop com per a poder reflexionar bé sobre ell.
octubre. la maria va fer 20 anys. s'ha fet gran! no recordo gaire res més. formentera? anar a classe...
novembre. s'acaba la feina. comencen els caps de setmana. però ja no ve bé anar gaire lluny amb el cotxe. fa fred, la primavera ha marxat. així que res.
desembre. anem a amsterdam, brussel·les, granada, màlaga. entremig vam saber que dues amigues han tallat. això per a mi -i ho dic egoistament, des de la meva web- no ha estat gens fàcil. no vull escriure res més al weblog sobre aquest tema, de moment, només que estic trista. sóc a màlaga: el present em diu que avui és 31 de desembre, que aquesta nit hi haurà celebracions de tot tipus, que l'any que ve tindrem una gosseta nova que es dirà pesseta, en honor a la pesseta; que aprovaré els exàmens que a mi em doni la gana aprovar, que l'any que ve farem alguna cosa amb la maria: si no anar a salamanca -de moment no sembla viable per qüestions de crèdits a la universitat i, sobretot, per qüestions de beques. no només perdria la beca d'un any per no poder matricular-me a totes les assignatures, sinó que perdria la de l'any que ve...-, fer un interrail. alguna cosa. així de simple i buit resulta dir-ho: fer alguna cosa. oi que sona a ociositat? si és que es pot jutjar malament a la gent si hom vol....
en conjunt: no sé pas què dir. jo crec que l'any que ve serà un bon any, i ho crec des d'una perspectiva d'intuició. per a mi és tota una aventura viure amb mi mateixa, amb la meva consciència, amb el meu pensament. per a mi és tota una sort viure amb mi mateixa. poder veure'm. des de la part narcicista necessària per a sobreviure, jo estic ben satisfeta.
-----------------
recompte íntim i cultural:
segon de filosofia acabat.
tercer de filosofia començat.
primer de ciències polítiques començat.
35 llibres llegits.
illes balears: eivissa, formentera.
finlàndia: hèlsinki, rovaniemi, kemijärvi.
països baixos: amsterdam.
bèlgica: brussel·les.
andalusia: granada, màlaga.
no sé si els meus lectors recordaran -jo sí, en tant que lectora i en tant que jo-, que d'entre tots els caps d'any reflexionats en aquesta web -o a poesiasalvaje-, n'hi va haver alguns en què vaig fer apologia de l'absurditat de fer recompte només perquè una data ho diu.
ja fa un any, no sé quant exactament, que aquesta opinió va canviar. i, en el fons, sempre he sabut que escriua a finals de desembre era molt diferent d'escriure a principis de juliol. al cap i a la fi, no puc pas negar que som a l'hivern, que l'any s'acaba, que la gent es reuneix per a celebrar-ho i que a l'ambient hi flota un intent de recapitulació i reflexió. els propòsits, per molt que revistes com el jueves i d'altres s'ho prenguin com a la gilipollada de la gent, són necessaris. la voluntat de canviar, de ser millor. de mirar enrere i reflexionar mai hauria de ser motiu per prendre-li el pèl a ningú.
des d'aquesta posició vull fer jo la meva reflexió de l'any. reflexió difícil -qui nega que pensar és difícil?-, difícil perquè mirar enrere, recordar coses, admetre coses, no és fàcil. a vegades hem de decidir deixar enrere comportaments nostres que, la veritat, portem tant temps mantenint-los, que no ens imagem la vida sense ells. a vegades, també, hem de dir adéu a persones, a coses, a gent. la vida és així. jo crec que molt sovint vivim en un constant viure: no hi ha temps per a aturar-se i pensar. pensar i, sobretot, aturar-se -volen dir el mateix, quasi, quasi- és necessari per a seguir endavant. així que les festes de nadal no són pas en va. per molt que la gent critiqui l'esperit consumista de la gent aquests dies, que digui que és metida que Jesús va néixer per nadal, que, bla, bla... hi ha, en el fons, una essència, un esperit, un quelcom inefable, inexplicable característic d'aquestes festes. ho podríem saber sense pensar gaire: després de la tardor -nostàlgia- tot queda mort: l'hivern ha tornat. toca morir, deixar enrere el que sobra, desfer-nos de tot allò que no necessitem i saber dir adéu a allò que se'n va tot i que no volem que se'n vagi... toca plorar, plorar celebrant-ho: ballant, fent festa, menjant raïms. a l'espera d'una nova primavera.
______________________
suposo que m'he fet gran. aquest any he entès perquè hi ha un dia dels morts. he entès perquè hi ha cementiris. he sabut que a mi m'agradaria ser enterrada o incinerada, però no m'agradaria ser repartida per tot el món en forma de cendra voladora. potser canviaré d'opinió, i d'això es tracta, també.
podria rellegir la meva web per a saber més de mi, però no m'interessa. em quedaré amb el que tinc al meu cap, que és poc i massa. intentaré fer un resum dels mesos, però és possible que a mesura que ho vagi fent canvii de sistema.
aquest gener. bé, al gener hi ha exàmens. així que per a mi el gener és una època de reflexió i mandra. el gener passa entre un fer molt i no fer res i, un cop s'han acabat els exàmens al febrer... tot torna a la normalitat. l'any no va pas començar bé, i això m'ha sabut greu tot l'any. perquè les coses no s'obliden d'un mes per l'altre. ni d'un any per l'altre. van lentament...
el febrer vam anar a un taller la maria i jo. què n'ha resultat d'aquest taller? seré sincera, per primer cop aquí, en aquest weblog, de fet meu i només meu: no me n'he recuperat ara encara. estic a punt de fer-ho, però encara no he pogut. oh, direu, però si parla del febrer. fa deu mesos d'això. sí, deu mesos, i què? no sé què més va passar al febrer. recordo un dia passejant amb l'iria i l'eli en un camp verd, verd... amb el sol apareixent, de nou. al febrer el sol torna, per a fer-nos creure que ve la primavera... però no ve, encara.
al març, buf, què: tornar a la feina. amb un propòsit, perquè jo també en tinc de propòsits. i normalment els compleixo. aquest any el meu propòsit era llegir molts llibres a la feina. i fora de la feina. però sobretot a la feina. ho he aconseguit -i d'això en parlaré quan arribi als mesos d'estiu-. a part de tornar a la feina, no hi ha gaire res al març. el mes de març va ser l'últim cop que vaig veure a una meva amiga que m'havia acompanyat tot primer de filosofia i quasi tot el segon: la cristina. vam estar parlant un dia molta estona i, sense poder dir adéu, va desaparèixer. vaig saber que s'ha canviat de carrera, però no en sé res més. a vegades se'm fa estrany, quan estic a classe, recordar que vaig arribar a tenir una amiga fixa a la carrera. vaig tan sola...
a l'abril vaig anar a màlaga per setmana santa, per a no tornar-hi fins ara, 8 mesos després. mentre érem a màlaga va néixer en luar. els meus pares van obrir una botiga, el dia del seu aniversari. 21 anys de casats. 11 dies després la pesseta va morir. la seva mort va ser molt maca, si és que hi ha morts maques -crec que sí-. va morir en un bosc... la maria li va posar una injecció i en menys d'un instant va morir. la vam enterrar amb el seu nòvio, un ninot que em van comprar a puigcerdà ara fa molts anys. de la meva vida amb la pesseta hi ha molt a dir. era més que un gos, és evident. i era més que un gos d'una família: per a mi, era el meu gos. hi ha una pesseta meva, només meva, que ningú compartia amb mi. i aquesta pesseta era -i és- la meva pesseta. als meus vint anys, haver viscut la meitat de la meva vida amb una mateixa gossa, és molt. tant que jo sento que tot just ara estic superant el dol. a part de tot això, quan va morir la pesseta vaig tenir a les meves mans -i només a les meves mans, perquè tota decisió encara que sigui presa per una altra persona recau sempre sobre un mateix- la decisió d'operar-la per a què vivís més temps o no. tenia els diners -els mitjans-, però no tenia la seguretat de saber si allò era el millor per a ella. al final vaig decidir que no, que era millor que morís. al gener ja l'havíem operat i, bé, semblava que tard o d'hora alguna cosa l'havia de fer caure. quan va morir la pesseta jo només tenia una pregunta al meu cap: i on és? va morir quasi als meus braços, i per a mi era -i segueix essent- incomprensible la diferència entre la vida i la mort. en menys d'un instant ja no hi havia pesseta, ja no la podia cridar. què és la mort? aquesta gran pregunta ha estat passejant-se pel meu cap tot aquest temps. la resposta encara no la sé. l'únic que sé és que la gent accepta la mort. l'accepta. jo, mesos després, encara li preguntava a la maria: ¿dónde está peseta? ¿estará bien? preguntes estúpides, ho sé.
al maig no sé què va passar. ara mateix no recordo res. van acabar les classes, vaig començar a estudiar, treballava als caps de setmana, tenia moltes visites guiades...
juny. exàmens. tot aprovat a la primera i amb bones notes. felicitat. el dia després de l'últim examen: començo la temporada d'estiu a la feina. treballava sis dies la setmana amb un dia de festa a canvi de treballar-ne un deu hores seguides. així és. la maria va tornar de màlaga i vam anar a celebrar el primer dia d'estiu. primer dia infinit, no s'acabava mai. ens va donar les pistes per a un estiu etern...
juliol. 21 anys. elegida com a delegada sindical. platja i platja i platja. l'altre dia vaig tenir un malson: em deien que era estiu. i després em deien que l'estiu ja s'acabava. i jo vinga a plorar, i la platja? no hem fet res! per sort, en despertar-me vaig recordar aquest hivern, que em manté recollida en mi mateixa. com un animal en plena hivernació. cap aquí, cap allà.
agost. més o menys el mateix. cap aquí, cap allà, molt de res, molt de tot...
setembre. toca fer balanç dels llibres llegits en tot l'estiu: 26. quin rècord. afició a la novel·la, oh, que fàcil llegir-la.
me'n vaig a finlàndia: descobreixo que és trist viatjar sol si el destí és plujós i fred, molt fred. volia anar lluny, molt lluny. arribar molt alt. per això vaig triar el cercle polar àrtic. a més, viatjar sol té cert plaer estrany i inexplicable: però aquest cop no el vaig experimentar. sé de sobres que puc viatjar sola, així que no em va servir per reafirmar-me en mi mateixa. feia massa fred! a més, cal tenir en compte que el setembre és massa a prop com per a poder reflexionar bé sobre ell.
octubre. la maria va fer 20 anys. s'ha fet gran! no recordo gaire res més. formentera? anar a classe...
novembre. s'acaba la feina. comencen els caps de setmana. però ja no ve bé anar gaire lluny amb el cotxe. fa fred, la primavera ha marxat. així que res.
desembre. anem a amsterdam, brussel·les, granada, màlaga. entremig vam saber que dues amigues han tallat. això per a mi -i ho dic egoistament, des de la meva web- no ha estat gens fàcil. no vull escriure res més al weblog sobre aquest tema, de moment, només que estic trista. sóc a màlaga: el present em diu que avui és 31 de desembre, que aquesta nit hi haurà celebracions de tot tipus, que l'any que ve tindrem una gosseta nova que es dirà pesseta, en honor a la pesseta; que aprovaré els exàmens que a mi em doni la gana aprovar, que l'any que ve farem alguna cosa amb la maria: si no anar a salamanca -de moment no sembla viable per qüestions de crèdits a la universitat i, sobretot, per qüestions de beques. no només perdria la beca d'un any per no poder matricular-me a totes les assignatures, sinó que perdria la de l'any que ve...-, fer un interrail. alguna cosa. així de simple i buit resulta dir-ho: fer alguna cosa. oi que sona a ociositat? si és que es pot jutjar malament a la gent si hom vol....
en conjunt: no sé pas què dir. jo crec que l'any que ve serà un bon any, i ho crec des d'una perspectiva d'intuició. per a mi és tota una aventura viure amb mi mateixa, amb la meva consciència, amb el meu pensament. per a mi és tota una sort viure amb mi mateixa. poder veure'm. des de la part narcicista necessària per a sobreviure, jo estic ben satisfeta.
-----------------
recompte íntim i cultural:
segon de filosofia acabat.
tercer de filosofia començat.
primer de ciències polítiques començat.
35 llibres llegits.
illes balears: eivissa, formentera.
finlàndia: hèlsinki, rovaniemi, kemijärvi.
països baixos: amsterdam.
bèlgica: brussel·les.
andalusia: granada, màlaga.
la massa: aquella gran desconeguda.
la massa: aquell dir tu i tots vosaltres menys jo.
la massa: aquell desprendre's de la relació entre jos i jos.
la massa: aquell afirmar la independència del jo, la independència del pensament.
la massa: aquell afirmar: jo no puc saber si tu penses. jo no puc saber si tu ets un robot. jo no puc entrar dins la teva ment.
la massa: aquell elevar-se, erigir-se.
la massa: aquella eterna contradicció interna que té tot hom -que no tothom?- quan no sap si creure's un tot o creure's individu.
la massa: aquella tristesa, eterna tristesa. elevar-se en front de qui? en realitat, tothom hi enten de justícia o d'allò just. tothom sap que ningú té dret a creure's més alt.
la massa: l'orgull del qui diu massa.
la massa: por a l'altre.
la massa: por a mi mateix.
la massa: por a l'un. por al tot.
la massa: ignorància eterna -qua mai es podrà resoldre-.
la massa... continuarà.
la massa: aquell dir tu i tots vosaltres menys jo.
la massa: aquell desprendre's de la relació entre jos i jos.
la massa: aquell afirmar la independència del jo, la independència del pensament.
la massa: aquell afirmar: jo no puc saber si tu penses. jo no puc saber si tu ets un robot. jo no puc entrar dins la teva ment.
la massa: aquell elevar-se, erigir-se.
la massa: aquella eterna contradicció interna que té tot hom -que no tothom?- quan no sap si creure's un tot o creure's individu.
la massa: aquella tristesa, eterna tristesa. elevar-se en front de qui? en realitat, tothom hi enten de justícia o d'allò just. tothom sap que ningú té dret a creure's més alt.
la massa: l'orgull del qui diu massa.
la massa: por a l'altre.
la massa: por a mi mateix.
la massa: por a l'un. por al tot.
la massa: ignorància eterna -qua mai es podrà resoldre-.
la massa... continuarà.
sense consciència del temps: amb molt d'aquest encara per endavant fins a tornar a tenir l'obligació d'anar a classe.
els principi d'any són estranys: per a mi només residus de l'any anterior.
a través d'aquest weblog, dels meus poemes passats, i de tot el que he anat escrivint, es pot veure la meva evolució.
fa poc vaig llegir alguns d'aquells poemes del 2003 i em van semblar tan frescos, tan impropis de mi mateixa que em vaig espantar.
he dit això perquè en el que penso jo és precisament en la diferència. i parlo de la diferència perquè, en certa manera, estic tornant als orígens. encara que hagi de plorar per cada bajanada, em vull mantenir ferma en el meu estat, fins a trobar una solució millor...
mar esvalotat.
mar esvalotat.
si el mar es troba esvalotat, jo també em trobaré esvalotada.
així, quedi aquest post com a preludi d'un post recordatori de tot aquest any.
els principi d'any són estranys: per a mi només residus de l'any anterior.
a través d'aquest weblog, dels meus poemes passats, i de tot el que he anat escrivint, es pot veure la meva evolució.
fa poc vaig llegir alguns d'aquells poemes del 2003 i em van semblar tan frescos, tan impropis de mi mateixa que em vaig espantar.
he dit això perquè en el que penso jo és precisament en la diferència. i parlo de la diferència perquè, en certa manera, estic tornant als orígens. encara que hagi de plorar per cada bajanada, em vull mantenir ferma en el meu estat, fins a trobar una solució millor...
mar esvalotat.
mar esvalotat.
si el mar es troba esvalotat, jo també em trobaré esvalotada.
així, quedi aquest post com a preludi d'un post recordatori de tot aquest any.
