Novedades en la categoría meu
quan estic sola em poso a escoltar coses com ólafur arnalds o ólof arnalds o sigur rós o mogwai i qui sap, quanta menys lletra millor.
normalment, treballo en silenci. silenci absolut (d'aquell que té un sorollet de fons d'altres persones fent coses: els meus pares).
quan vaig en cotxe, m'il·lusiona posar música. una il·lusió estranya, molt forta.
ahir vaig anar fins Sa Tuna. va ser un viatge ple de curves. el primer cop que el vaig fer va ser amb el Tata i no feia pas gaire que conduïa. el record d'aquest trajecte era una mica tormentós. creia que era pitjor. el Tata, a part de ser un pseudo tot terreny -no ho era perquè no tenia allò de les 4 rodes-, era graaaan, i diesel, i costava més que l'atos que pugés les pujades. així que imagineu-vos: pujada i curva alhora, pobre Tata! (el tornaria a tenir, eh).
el cas és que amb l'atos em dóna la sensació, després d'haver anat amb el Tata, d'anar amb un kart o amb un fòrmula 1. un cotxe baix que córrer molt (i no pujo de 120 mai!).
curves i curves.
un cop a la platja, fantàstic. no hi ha paradís semblant. ho dubto! almenys paradís per ser mirat. tot tenia uns tons blavencs-vermellosos per flipar. hi havia un pescador molt tranquil (quan acabi el post posaré fotos).
vaig fer-me fotos a mi mateixa. en la meva línia. m'agrada molt fer-me fotos a mi mateixa perquè em sembla la cosa menys antinatural del món. em sembla molt més estrany fer fotos a altres persones en les poses en què em poso jo. a la maria, encara. però més enllà de les persones més íntimes, em sembla estrany. és per això que no veureu gaires fotos meves de gent estranya, que no consegui, de gent del carrer, per exemple. no m'agrada fer fotos a gent que no conec precisament perquè no els conec. em sembla tot tan fals que fins i tot em ve un nus a l'estomac (jo funciono així, tan sentimental: ho sento tot d'una manera força profunda que millor que ni se sàpiga, ja que qui s'ha adonat d'això ho ha fet servir en contra meva).
el cas és que al pescador li vaig fer fotos perquè em semblava una escena bonica. i a mi em vaig fer fotos perquè sóc força íntima de mi mateixa, o això crec. m'agrada fer cara de sèria a les fotos, a totes! a les que em fan els altres i a les que em faig jo. ja des de petita. m'agrada la cara que tinc de sèria... perquè normalment pel carrer porto un somriure. i, no ho sé, no veig perquè la serietat ha de ser mal vista. m'agrada sortir quieta com una estàtua i recta, cap amunt. com un arbre que creix i creix i creix, subjectat sempre al terra. el que no puc saber és si jo transmeto el que vull transmetre amb les meves fotos. és a dir, que no quedin forçades. que els autoretrats no semblin fotografies forçades... però bé, em refio de mi mateixa i del que jo veig. algun dia faré alguna cosa.
ahir vaig fer un test de la UdG, d'una gent que necessitava voluntaris per fer-lo. un test de personalitat. i et puntuaven: 50 eres dins la mitja, de 50 cap a punt no i de 50 cap avall no. en algunes coses a mi em va sortir 28! i era la part de si em defenso (amb violència) quan algú em fa mal, o si vull iniciar baralles. doncs, en aquest sentit, sóc anormal a la baixa. em va fer ràbia veure-ho. també sortia 68 en la qüestió de confiança en un mateix. no m'estaven dient que tenia massa confiança, sinó que la majoria de gent no confia tan en si mateixa... sortien moltes altres coses, però vaig tancar sense voler la finestra.
2 d'abril.
posaré fotos (a http://www.florssalvatges.net hi ha moltes fotos noves, per cert. algunes de les que posaré aquí, però també moltes de les que aquí no hi ha). a reveure.
normalment, treballo en silenci. silenci absolut (d'aquell que té un sorollet de fons d'altres persones fent coses: els meus pares).
quan vaig en cotxe, m'il·lusiona posar música. una il·lusió estranya, molt forta.
ahir vaig anar fins Sa Tuna. va ser un viatge ple de curves. el primer cop que el vaig fer va ser amb el Tata i no feia pas gaire que conduïa. el record d'aquest trajecte era una mica tormentós. creia que era pitjor. el Tata, a part de ser un pseudo tot terreny -no ho era perquè no tenia allò de les 4 rodes-, era graaaan, i diesel, i costava més que l'atos que pugés les pujades. així que imagineu-vos: pujada i curva alhora, pobre Tata! (el tornaria a tenir, eh).
el cas és que amb l'atos em dóna la sensació, després d'haver anat amb el Tata, d'anar amb un kart o amb un fòrmula 1. un cotxe baix que córrer molt (i no pujo de 120 mai!).
curves i curves.
un cop a la platja, fantàstic. no hi ha paradís semblant. ho dubto! almenys paradís per ser mirat. tot tenia uns tons blavencs-vermellosos per flipar. hi havia un pescador molt tranquil (quan acabi el post posaré fotos).
vaig fer-me fotos a mi mateixa. en la meva línia. m'agrada molt fer-me fotos a mi mateixa perquè em sembla la cosa menys antinatural del món. em sembla molt més estrany fer fotos a altres persones en les poses en què em poso jo. a la maria, encara. però més enllà de les persones més íntimes, em sembla estrany. és per això que no veureu gaires fotos meves de gent estranya, que no consegui, de gent del carrer, per exemple. no m'agrada fer fotos a gent que no conec precisament perquè no els conec. em sembla tot tan fals que fins i tot em ve un nus a l'estomac (jo funciono així, tan sentimental: ho sento tot d'una manera força profunda que millor que ni se sàpiga, ja que qui s'ha adonat d'això ho ha fet servir en contra meva).
el cas és que al pescador li vaig fer fotos perquè em semblava una escena bonica. i a mi em vaig fer fotos perquè sóc força íntima de mi mateixa, o això crec. m'agrada fer cara de sèria a les fotos, a totes! a les que em fan els altres i a les que em faig jo. ja des de petita. m'agrada la cara que tinc de sèria... perquè normalment pel carrer porto un somriure. i, no ho sé, no veig perquè la serietat ha de ser mal vista. m'agrada sortir quieta com una estàtua i recta, cap amunt. com un arbre que creix i creix i creix, subjectat sempre al terra. el que no puc saber és si jo transmeto el que vull transmetre amb les meves fotos. és a dir, que no quedin forçades. que els autoretrats no semblin fotografies forçades... però bé, em refio de mi mateixa i del que jo veig. algun dia faré alguna cosa.
ahir vaig fer un test de la UdG, d'una gent que necessitava voluntaris per fer-lo. un test de personalitat. i et puntuaven: 50 eres dins la mitja, de 50 cap a punt no i de 50 cap avall no. en algunes coses a mi em va sortir 28! i era la part de si em defenso (amb violència) quan algú em fa mal, o si vull iniciar baralles. doncs, en aquest sentit, sóc anormal a la baixa. em va fer ràbia veure-ho. també sortia 68 en la qüestió de confiança en un mateix. no m'estaven dient que tenia massa confiança, sinó que la majoria de gent no confia tan en si mateixa... sortien moltes altres coses, però vaig tancar sense voler la finestra.
2 d'abril.
posaré fotos (a http://www.florssalvatges.net hi ha moltes fotos noves, per cert. algunes de les que posaré aquí, però també moltes de les que aquí no hi ha). a reveure.
foto de l'altre dia...:
jo no sé què passa, però cada cop que ens reunim totes quatre em sembla que el temps no ha passat i no sabria dir si som ara, el febrer passat, el desembre de l'any passat o fa dos anys...
jo no sé què passa, però cada cop que ens reunim totes quatre em sembla que el temps no ha passat i no sabria dir si som ara, el febrer passat, el desembre de l'any passat o fa dos anys...
