Novedades en la categoría música

em fa il·lusió tornar a donar noms que ja havia donat...
el concert de l'altre dia?

Sigur Rós.

ara escolto? Ólöf Arnalds,
i escoltava... no fa pas tant temps: Ólafur Arnalds


esperem-los... que estic segura que d'aquí a poc vindran!


això va per la teta!

!!!

concert de sigur rós, fantàstic,...

inefable!

SOROLL! tocar guitarres amb arquets de violí!
soroll!
soroll!

la maria marxa, s'estira a terra, tanca els ulls i crea escola!

no és per res, però... això és música!

i tornant el techno escoltant-nos (ho dubtàvem...? qui escolta a qui?),
les llums,
paraules,

ens estimem
ens estimem
hi ha més maneres de dir-ho?
m'emociona anar a màlaga,
estudiar-hi per nadal,
m'emociona la vida al costat de la millor dona del món,
m'agrada que l'albert de la classe de la maria em digui "dona" en referència a la maria,
sí, sí,
jo sóc la seva dona!

sigur rós!

i quina felicitat comprar xapes, com al concert de radiohead, com al de travis! que feliç!
recuperar la il·lusió, quin concert, déu meu!

i ens parlaven en islandès, quina ràbia, no en sé!
volia una samarreta però no teníem diners...

esta vida hay que beberla en sorbitos de cristal,
un sorbito pa nosotros y otro pa los que no están!

sarandonga!

cuchiviricuchiviricuchiviricuchiviri!
_______

qué bonito cuando te veo
qué bonito cuando te siento

qué bonito sentir que estás aquí... junto a mí,
aai,
qué bonito sería poder volar y a tu lado ponerme yo a cantar
como siempre hacíamos los dos...

qué bonito tu cuerpo entero...

PD: la maria, que em posa música!
PD2: s'espera un post emotiu sobre el sisè aniversari del weblog

fa anys que reflexiono entorn d'una idea que la lletra de la cançó Optimistic de Radiohead em va transmetre. en concret, aquest fragment:

You can try the best you can
If you try the best you can
The best you can is good enough

potser aquest és un dels pensaments que més temps m'ha acompanyat. és suficient tot el que pot fer hom? si fem tot el que podem, serà suficient? funciona així, el món? i no parlo ja del món, parlo de les relacions humanes. és suficient? no se suposa que topem amb obstacles per a millorar i anar més enllà de les nostres possibilitats? hem de jutjar pels resultats o per les intencions? i què passa quan els resultats són insatisfactoris, insuficients durant molt temps i la persona amb qui et relaciones no té cap mena d'intenció d'exigir-se res a si mateixa perquè sap que the best you can és suficient?  això passa molt a les aules, suposo que els professors es troben cada dia amb alumnes que amb un cinc en tenen prou... ho poso com a exemple per a veure com d'universal és el que estic dient. 

i qui no veu més enllà del seu nas?
i qui xafa constantment pensant que com que els altres ho "permeten", ja va bé, amb l'excusa que si no es queixen és perquè no tenen realment cap queixa a fer; presuposant sempre que tothom es queixa, que tothom és com ells...

situació d'exemple. extret de l'experiència de l'Aida:

imaginem-nos un nen fent un castell de sorra al pati de l'escola, ben tranquil, solitari, feliç. passa un nen per allà i decideix emprenyar-lo: li trepitja i destrossa el castell i després li tira una patada al nen tranquil. l'Aida, ben emprenyada, li diu al nen destructor que perquè ha fet això, que això no es fa, que aquell nen no li ha fet res, i el nen destructor li diu a l'Aida: "ell no s'ha queixat, per tant no em pots dir res!" i a partir de llavors el nen destructor va tractar malament l'Aida...

ah! com que el nen no es queixava...
com que no m'han denunciat...

a vegades fa més por parlar que no callar, no tothom té les paraules de rèplica a punt de sortir-li de la boca, no tothom ho té tot tan clar davant dels altres; i no és pas per falta d'autoestima, és per prudència, per educació, per protocol: per totes aquelles coses que han fet possible que hi hagi societat (i què és la societat? la possibilitat de menjar, vestir-nos, viure protegits, etc. etc. sense que ens ho hàgim de fer tot nosaltres).

(però we live in a beautiful world...)

corrien dies d'innocència després d'aquell primer estiu, l'estiu en què vaig fer divuit anys; corrien dies de fred, de costipats, com cada octubre, corrien dies d'especulacions immobiliàries, de no tantes fiances, corrien dies de plaça francesc macià i dies d'autobús 68 i fins la tarda fins el matí i recordo el temps llarg, més llarg del que va ser, molta pols, i recordo que escoltava la cançó que escolto ara i que m'ha empès a escriure aquest post.

sí, corrien dies del rincón de la victòria, de la meva pròpia victòria, del believe in me as i believe in you, perquè el cinc d'octubre es va obrir un paper llançat a l'atzar on hi deia believe in me, i com tot funciona si ens hi posem i si hi posem colors. corrien dies de pèrdua, de lofts, de fnacs, de passejades, d'autobús 9, corrien dies de plaça espanya raves a altes hores, corrien dies de em llevo, igual que ara, corrien dies de supersamplers, corrien dies de fotografia, corrien dies d'esperança, corrien dies d'el món és meu i només meu, corrien dies d'adéu no et vull veure més, corrien dies de diagonal, de patins, d'exàmens de conduir, corrien dies de caminar, corrien dies d'estalviar, corrien dies d'internet i el powerbook encès durant mesos dia i nit, corrien dies de razzmatazz, corrien dies de vent, de sol, de fred, de classes, d'anglès, de collarets, de carrer tallers, corrien dies!

abans he parlat d'una cançó. és aquesta: Morning of our lives de Jonathan Richman. la lletra d'aquesta cançó va estar penjada a la meva habitació tot el curs i crec en ella, encara!. la lletra:

It hurts me to hear, to see you got no faith in yourself.
It bothers me now to watch you, you got no faith in your own self.
You listen more to your friends than to your own heart inside.
Well, you listen to them, oh but you hide.
You don't got nothin' to be afraid of.
You're not as bad as you think.
And you're always puttin' yourself down,
But i'm just gonna tell you that i like you.
Darling, you always put yourself down, but i like you.
That's all i came to say.
Then there's no need to think that other people can do things better than you can do 'em
'cause you got the same power in you.
I got faith in you. sometimes you don't have it in yourself,
But i got faith in you.

And our time is right now, now we can do anything we really want to.
Our time is now, here in the morning of our lives.

And it ain't just me who thinks so, dear, i asked my friends.
Now, leroy and asa and d. sharpe,
Tell her not to be afraid.
Tell her it's okay.
Tell her it's all right.

And our time is now, we can do anything we really believe in.
Our time is now, here in the morning of our lives.

Dear, i asked leroy and asa and d. sharpe, and they said,
Don't you love her too?
Then tell her she's okay.
Tell her she's all right.
You're okay, dear. there's nothing to feel inferior about. you can do it.
And our time is now, we can do anything you really believe in.
I know it.
Our time is now, here in the morning of our lives.
Our time is right now, you can do anything you set your heart on.
Our time is now, here in the morning of our lives.

We're young now. right now's when we can enjoy it.
Now's the time for us to have faith in what we can do.
No need to fear, cause now's the time to have faith in what we can do.
 

i va ser molt divertit, i la gal·la flipant amb els bailoteos del grup (i la maria i jo també, és clar, tot i que vam dissimular). el primer concert que veiem, després de mesos i mesos intentant coincidir amb ells. i genials, com sempre, em van animar, van fer que deixés d'estar trista!

després kiko veneno, i quina il·lusió retrobar l'iris, i quines coses que passen, i una mica lent el concert i els genolls em feien figa, que pensava que cauria com el senyor de darrere nostre... i després cap ca la gal·la, bona nit, bona nit, voldríem quedar-nos a dormir... però només 3 hores? buf! un altre dia! :P i després cap a casa, a dormir, zzZzzzZzz

i avui ens hem aixecat ben tard! i ara ens morim de gana!

no res, no res, només un dia més!

ahir vaig beure més que en tota la meva vida, i em vaig fumar un porro que no em va sentar malament amb una molt bona companyia.

arantxa i maria!*



aquest matí, després de dormir poc, però de dormir bé, ens hem aixecat sense que ningú ens escoltés, shhh, shhh, ho hem preparat tot i hem marxat deixant una noteta. pel camí escoltàvem facto delafe y las flores azules, però també rosana, però sobretot factodelafeylasfloresazules,

: i tenir l'honor d'estar desperta amb la maria a aquesta hora! quan feia que no estàvem juntes a tal hora? m'atreviria a dir que mesos, anys!

la luz de la mañana...
dia gris amb escletxes de llum, hi ha res millor que el vent? vent fred, déu meu, èxtasis.
la metereologia em manté aferrada al món i a la vida. esperar estacions i esperar vents, freds, calors, i altres em fa sentir bé.

la luz de la mañana, llega, llega, llega... a través de las persianas, por las cerraduras, bajo las puertas, entre las ranuras, sobre las montañas, hasta el fondo del mar, tus ojos lucen reflejada solar,

entre las rejas,... las hojas de los árboles, las banderas que no paran de luchar,
a través de las botellas, los pasos de la lucha anterior,
la red del pescador, cruzando la galaxia a gran velocidad, precisa y clara,
la llama solar, entre los armarios,...

vuela, avanza,
nieve, desierto, ciudades y bosques, entre las estrellas,
llega hasta esta cama con la misma fuerza
la luz de la mañana


* i pel meu mal de panxa... entrecot de l'arantxa!

escolto els ocells, però també Olafur Arnalds. i aquesta harmonia tan perfecte -també la que el soroll de camions passar provoca- em sembla tan impossible, que la destrosso escrivint aquí.
quan sóc posada davant la bellesa, quan per fi trobo el repòs al llit o estirada a la gespa, o a la platja, quan he trobat les paraules exactes, quan sóc davant d'allò anomenat felicitat, em moc, no ho suporto,
la quietud. la que conserva, la que congela, la que eternitza
és insuportable per mi

necessito fer acabar les coses, començar-ne de noves, continuar-les.
la justícia, la bellesa, la pau, tots aquests mots impossibles, immutables -d'un altre món-, posats en allò concret que sóc, moren.

moren perquè no són. no han estat mai, de fet.

continuo escoltant els ocells i Olafur Arnalds és condemnat per mi a fer la millor música que he escoltat en molt temps i a no ser ben escoltat,
com quasi tots els genis.
qui suporta l'obra mestra? la quietud que aquesta comporta?
qui suporta la perfecció?
qui suporta admetre que existeix quelcom que, a priori, sembla no haver d'existir?

sí,
qui és capaç d'allunyar-se?

crec que pocs cops he recomenat música. avui ho faré. ja fa temps que escolto Sigur Rós... l'altre dia a last.fm se'm va acudir d'escoltar grups que s'assemblessin a Sigur Rós. vaig acabar posant que volia escoltar música "icelandic", és a dir, islandesa. vaig descobrir un "grup" nou, d'aquells que saps que no abandonaràs, que et poden acompanyar temps i temps. és Ólafur Arnalds, un noi molt jove que diuen que fa "indie classic", és a dir, música independent clàssica. escolteu-lo, no cal pas que el descrigui.

potser a la meva germana és a qui més li agradarà, qui sap.

vam anar al concert d'ivan ferreiro el divendres passat. un regal que li vaig fer a la maria -i també a mi- pel nostre 4t aniversari.
no vull fer cap crònica del concert ni res semblant, només dir que quan ivan ferreiro va preguntar quina cançó de Los piratas volíem que toqués, quasi tot el públic va estar d'acord en què toqués El equilibrio es imposible. en una mena de comunió entre tots els assistents, una cosa estranya.
el que més em fa reflexionar és la lletra de la cançó. què deu passar?

la poso aquí:

Confía en mí
nunca has soñado
poder gritar
y te enfureces
es horrible el miedo incontenible

Entonces ven
dame un pedazo
no te conozco cuando dices
qué felices qué caras más tristes...
qué caras mas tristes...
Ella sabe y presiente
que algo ha cambiado
¿donde estás?
no te veo es mejor ya lo entiendo
ahora ya no me lamento
no sigo detrás
¿para qué?
si cada vez que vienes me convences
me abrazas y me hablas de los dos...
y yo siento que no voy
que el equilibrio es imposible
cuando vienes
y me hablas de nosotros dos
no te diré que no
yo te sigo
porque creo que en el fondo hay algo...
Ella no me imagina
cazando en los bares
viviendo deprisa
para qué para qué
cada vez que vienes me convences
me abrazas y me hablas de los dos...
y yo siento que no voy
que el equilibrio es imposible
cuando vienes y me hablas de nosotros dos
no te diré que no
yo te sigo porque creo que en el fondo hay algo...
Oh! oh!
yo te sigo porque creo que en el fondo hay algo...
Confía en mí
nunca has soñado poder gritar
y te enfureces
es horrible el miedo incontenible
Entonces ven
dame un abrazo no te conozco cuando dices
qué felices qué caras más tristes...
qué caras más tristes...

he estat avorrida jo també últimament. amb un neguit a dins -que em deia: fes alguna cosa!- i amb un tedi a sobre -que em deia: no hi ha res per a fer!- insuportable. llavors penso: si pogués anar al teatre avui! si pogués anar al cinema sense que em fes mandra, si pogués llegir un llibre sense avorrir-me, si fos dilluns i fessin ventdelplà o de cop passessin tots els capítols del cor de la ciutat que no he vist. si pogués anar a la platja o disposar de les hores: ara fes-te de dia, ara fes-te de nit. si pogués transportar-me allà on no puc transportar-me... i m'avorreixo, m'avorreixo profundament i llavors res té sentit i tot és absurd i arribo a fer un treball sobre el suïcidi en què tot gira entorn d'aquest sentiment -ho sabia, això, la professora? se'm va notar?- i penso en la filosofia del tedi i en pascal i tot el que deia. però no em serveix saber pascal, no em serveix saber que la gent se sap avorridíssima, no em serveix saber que el tedi és una patologia de la societat, no em serveix de res saber que l'oci sovint és només oci i que ens hem d'acceptar consumidors de sensacions i emocions i que els concerts i els teatres sovint no són res més que això.
i el buit m'ompla i voldria matar tothom per diversió, i voldria fer mal per a què hi hagués drama, i voldria ser obligada a fer quelcom urgent perquè no suporto el no fer res. i no hi ha solució.
no és això la descripció dels diumenges a la tarda?
què sé jo.
el dilluns tot torna a la vida. fins i tot el sol té sentit. els cotxes es mouen. la ciutat mig dorm, encara. girona sencera badalla. hi ha aturats, o jubilats, o mares amb fills, i ningú no fa res. totes les botigues estan tancades: qui ho diria, això, quan es passeja per girona a la tarda? ningú no ho diria. llavors penso: òstia, la bici, me la podria haver emportat. fer un vol per girona deu ser tot un plaer. i llavors: què en faig jo, d'aquest sol? em toca a la cara. surto i fa fred.
s'han de mantenir els dos discursos, interiorment. i costa molt ser sincer quan es parla cap a fora: com puc pensar, sovint, que la vida és un sensesentit quan tot el que dic, a fora, i tot el que visc, i totes les accions que emprenc es basen en què la vida no és un sensesentit?
em sembla que tenim la malaltia pròpia dels qui deixen de creure en déu. i ho sé, perquè m'ho han diagnosticat diverses filosofies i, fins i tot, la meva contemporaneitat. però, ja ho dic, ja ho sabem, la solució no és tornar-hi a creure.
ens hem de fotre.
viure les transicions de milers d'anys.
i a sobre, hem de saber que no podrem saber mai què passarà.
i al diari hi diu que una tercera part dels fills que tinguem tindran una esperança de vida de cent anys. o sigui que si jo tinc un fill d'aquí a 10 anys, per posar una data, pot ser que aquest fill meu visqui fins el 2118. viurà en el futur, és clar. i això, què vol dir? com educar-nos en l'oci i en no caure en el tedi? com continuar la vida, aquella que solia ser viscuda per a ser sobreviscuda, per a començar una nova vida...? tenim prous recursos?
estic divagant, perquè la cançó m'hi porta. quan la cançó s'atura, deixo d'escriure i res d'això té sentit.

probablement queda la música.
la que mai ha parlat.
la que mai ha dit res.
la que ha deixat fluir.
probablement ens queda la música com a absolut.
probablement ens queda la música.

venim del concert d'Antònia Font i l'orquestra simfònica de Girona a l'auditori del palau de congressos de Girona:


  diverses reflexions corren pel meu cap. ara, però, no és moment. per cert, la gent estava molt maca (com sempre) a l'auditori (si cliqueu a la imatge us sortirà en gran, així qui s'hi hagi de veure s'hi podrà veure!):

no és que jo l'hagués pogut escriure -no seria honest dir-ho-, però... jo l'hagués pogut escriure. em refereixo a la cançó Enero en la playa (l'altre dia en vaig parlar). és tan real.
més real que aquest febrer.