Novedades en la categoría projectes
i tinc molta set. els nervis se'm mengen. tot és com tornar a començar.
com néixer de nou. com si tot estigués per fer -en plan miquelmartípol. demà examen i tinc el cap no sé pas on. no tinc concentració: no sé què és la concentració. sóc com una nena hiperactiva. no puc deixar de fer altres coses. coses. coses i més coses. si és que en tinc ganes de complicar-me-millorar-me-fer-me-feliç la vida! i tot per què? per aferrar-me aquí com més millor, per entendre sense entendre, déu meu, per deixar en un sensesentit tot aquell nihilisme malalt que mata tothom. estic d'acord amb ortega i amb heidegger, i a vegades no puc més amb una mena d'ansietat que se'm queda a la gola. és ansietat d'impaciència. de voler fer moltes i moltes coses i de saber que les faré però no saber, encara, la manera de fer-les. és curiós saber on arribaràs, però ni imaginar-te els camins que et portaran a aquest lloc. i tot canvia. si això de les vaques flaques és veritat és que ara en vénen de gordes gordes -grasses- gordes, gordes. perquè ja n'hi he tingut ben prou!
no us ho he dit, però publicaran fotos meves a la web entopicgroup.com amb tanta novetat i tant de festival i exàmens va quedar amagat, però a aquests nois els ha agradat el meu projecte l'u i silent // Eine und Leise i me'n publicaran fotos. és un projecte que m'agrada molt: pels colors, sobretot. són fotos de colors, d'abstraccions, de poemes, d'unitat, de déu -si hi creiés-.
la set se'm menja!! l'examen de demà és amb apunts: potser per això encara estic mig tranquil·la.
tinc massa coses per fer: acabar de redactar la memòria per demanar la subvenció, acabar de decidir els preus, tirar endavant amb l'últim pressupost de la revista impresa, atrevir-nos a fer un tiratge de 25 revistes (risc econòmic per si no les venguéssim), contactar amb una botiga d'alemanya que va dir-nos que podríem provar de vendre'n 5 allà, buscar patrocinadors... potser algú algun dia ens farà cas (com al primavera sound). la qüestió és fer, fer, fer. fer la revista, buscar continguts bons, treballar molt i molt... per arribar a algun lloc.
ja paro.
perquè si treballés igual pels exàmens tindria sempre matrícula d'honor (modèstia? cap!).
bona nit
com néixer de nou. com si tot estigués per fer -en plan miquelmartípol. demà examen i tinc el cap no sé pas on. no tinc concentració: no sé què és la concentració. sóc com una nena hiperactiva. no puc deixar de fer altres coses. coses. coses i més coses. si és que en tinc ganes de complicar-me-millorar-me-fer-me-feliç la vida! i tot per què? per aferrar-me aquí com més millor, per entendre sense entendre, déu meu, per deixar en un sensesentit tot aquell nihilisme malalt que mata tothom. estic d'acord amb ortega i amb heidegger, i a vegades no puc més amb una mena d'ansietat que se'm queda a la gola. és ansietat d'impaciència. de voler fer moltes i moltes coses i de saber que les faré però no saber, encara, la manera de fer-les. és curiós saber on arribaràs, però ni imaginar-te els camins que et portaran a aquest lloc. i tot canvia. si això de les vaques flaques és veritat és que ara en vénen de gordes gordes -grasses- gordes, gordes. perquè ja n'hi he tingut ben prou!
no us ho he dit, però publicaran fotos meves a la web entopicgroup.com amb tanta novetat i tant de festival i exàmens va quedar amagat, però a aquests nois els ha agradat el meu projecte l'u i silent // Eine und Leise i me'n publicaran fotos. és un projecte que m'agrada molt: pels colors, sobretot. són fotos de colors, d'abstraccions, de poemes, d'unitat, de déu -si hi creiés-.
la set se'm menja!! l'examen de demà és amb apunts: potser per això encara estic mig tranquil·la.
tinc massa coses per fer: acabar de redactar la memòria per demanar la subvenció, acabar de decidir els preus, tirar endavant amb l'últim pressupost de la revista impresa, atrevir-nos a fer un tiratge de 25 revistes (risc econòmic per si no les venguéssim), contactar amb una botiga d'alemanya que va dir-nos que podríem provar de vendre'n 5 allà, buscar patrocinadors... potser algú algun dia ens farà cas (com al primavera sound). la qüestió és fer, fer, fer. fer la revista, buscar continguts bons, treballar molt i molt... per arribar a algun lloc.
ja paro.
perquè si treballés igual pels exàmens tindria sempre matrícula d'honor (modèstia? cap!).
bona nit
em trobo:
- rebent e-mail de confirmació d'acreditació de premsa pel Primavera Sound.
- rebent el flash que vaig comprar ahir, el Canon Speedlite 430 ex ii, sense saber fer-lo servir i carregant piles com una boja.
- descansant de dies intensos de deures, però cansant-me fent altres coses com
- contestar e-mails de la revista que no havia contestat i
- enviar e-mails a botigues de barcelona, alguna de berlin, preparant una mica el que serà la versió impresa de Carpaccio Magazine. el preu: uns 20 euros. una ganga, de veritat!
- enviant jo també una "submission" per Carpaccio Magazine. en aquest número trenco una mica les pròpies "regles" i com que el tema m'anava a pèl jo també hi participo. amb fotos inèdites!
- preparant els exàmens.
- enviant cartes (per correu ordinari) a Advanced Music (sónar) informant de la cobertura prèvia del festival. si els agrada, és possible que ens donin passe de premsa.
- això estaria molt bé perquè a Carpaccio el Sónar hi encaixa molt bé. i més perquè aquest any han volgut donar suport a artistes emergents.
- tot arribarà.
- fent feina... sí, feina retrassada!
- d'aquí a 8 dies tindrem carpaccio #2.
- buf!
Ariadna sóc jo.
Ariadna no va erràtica. i si hi ha anat és per ignorància, perquè ningú no pot adelantar-se als propis temps,
Ariadna sap que els laberints no existeixen. tanmateix, hi juga, hi passeja.
són murs il·lusoris.
no hi pot haver mur, camí fet, perquè el camí es fa en caminar.
els laberints només poden existir per als errants.
jo mateixa, fa 10 mesos:
avui: enmig de l'erratisme com a filosofia de vida, exalto la serietat com a font de diversió i felicitat.
Ariadna no va erràtica. i si hi ha anat és per ignorància, perquè ningú no pot adelantar-se als propis temps,
Ariadna sap que els laberints no existeixen. tanmateix, hi juga, hi passeja.
són murs il·lusoris.
no hi pot haver mur, camí fet, perquè el camí es fa en caminar.
els laberints només poden existir per als errants.
jo mateixa, fa 10 mesos:
sóc davant l'abisme,
l'albiro: m'hi penso, em sé capaç.
entre buit i buit,
cos i cos,
estiu i estiu,
viure allò no viscut, com infants, encara,
no hi ha pautes:
es destrueix el laberint.
ES DESTRUEIX EL LABERINT.
ES DESTRUEIX EL LABERINT.
davant meu el blanc, el no-res -tot-, la condensació de sol, moviment, vida.
tinc por.
tinc por.
de què?
preferim el laberint: creiem que la vida és perdre'ns, quelcom que no controlem.
que el fat i l'atzar ens governen. que algú escull els nostres camins.
és fàcil: com podem culpar-nos de l'error, de mantenir-nos erràtics, si vivim en un laberint? no podem.
escollim, sí, però el camí existeix quan i només quan el fem, així que no hi ha laberint a priori -el laberint no existeix-,
ni destí,
ni atzar.
ha de ser alguna altra cosa: probablement nosaltres.
avui: enmig de l'erratisme com a filosofia de vida, exalto la serietat com a font de diversió i felicitat.
m'acaba d'arribar un e-mail de resposta a un e-mail que vaig enviar fa dos dies a una revista impresa (també és mig on-line, a mode de previsualització). m'han dit que volen incloure la meva sèrie de fotos d'Odisseu a alguna de les pròximes edicions de la revista!!
aquesta revista és gratuïta i en reparteixen 10.000 exemplars a la ciutat de -ara no la vull dir-.
i si col·labores a la revista, te n'envien a casa 3 exemplars!
no estic ni contenta ni no contenta, potser és que no m'ho crec.
espero que tot això només sigui el principi d'alguna cosa gran, molt gran...
PD: més informació pròximament, quan en sàpiga els detalls.
aquesta revista és gratuïta i en reparteixen 10.000 exemplars a la ciutat de -ara no la vull dir-.
i si col·labores a la revista, te n'envien a casa 3 exemplars!
no estic ni contenta ni no contenta, potser és que no m'ho crec.
espero que tot això només sigui el principi d'alguna cosa gran, molt gran...
PD: més informació pròximament, quan en sàpiga els detalls.
la pesseta egípcia mira cap a la cuina buscant la mama. intentant veure els sorolls -això és el que fa tothom, és clar, però els gossos no ho amaguen. la maria toca la pesseta i l'ordinador a la vegada. i jo m'acomiado dels dies de no fer res i m'acostumo a portar el pes de la responsabilitat estudiantil a sobre.
com que anem a venècia, acabaré la carrera mig any més tard. concretament, si tot va bé, gener del 2011. aquesta frase que acabo d'escriure em sona fora de lloc, no sé perquè.
sigur rós comença a sonar i tot cobra sentit de nou. avui ha aparegut un ocell blanc blanc a la finestra de la classe b1 de la facultat. després, he mirat a la dreta i hi he vist la maria. sona i resona sigur rós.
el meu desig per al futur és, ho confesso seriosament: ser autònoma i treballar amb la maria. si això fos possible, unir les dues coses, un dels meus somnis s'hauria fet realitat. l'alternativa de ser funcionària sempre la tindré i no em desagradarà, però lluitaré el que faci falta per ser autònoma, freelance, diguem-ne com volguem.
com que anem a venècia, acabaré la carrera mig any més tard. concretament, si tot va bé, gener del 2011. aquesta frase que acabo d'escriure em sona fora de lloc, no sé perquè.
sigur rós comença a sonar i tot cobra sentit de nou. avui ha aparegut un ocell blanc blanc a la finestra de la classe b1 de la facultat. després, he mirat a la dreta i hi he vist la maria. sona i resona sigur rós.
el meu desig per al futur és, ho confesso seriosament: ser autònoma i treballar amb la maria. si això fos possible, unir les dues coses, un dels meus somnis s'hauria fet realitat. l'alternativa de ser funcionària sempre la tindré i no em desagradarà, però lluitaré el que faci falta per ser autònoma, freelance, diguem-ne com volguem.
em llevo a les 8 i pico del matí, jo tota sola: no puc dormir més.
aniré a fer fotos aprofitant que hi ha sol.
ariadna m'espera!
aniré a fer fotos aprofitant que hi ha sol.
ariadna m'espera!
tot va començar fa un any, no ho negaré.
buscant i rebuscant.
i al novembre a barcelona vaig veure un llibre dedicat al tema dels laberints, però no el vaig comprar perquè el vaig trobar car i em va saber greu,
i tants anys buscant coses de nietzsche i, de sobte, no sé encara perquè, trobo la frase que todo hombre laberíntico no busca jamás la verdad, sino su ariadna, i jo com que crec en la impersonalitat dels homes i les dones, en aquest sentit, em semblaria que tota persona busca la seva ariadna, que no és res més que dir que tota ariadna busca la seva ariadna,
i ja a l'estiu, mentre escrivia poemes i vivia d'aquella manera, vaig escriure sobre endinsar-nos més i més en el laberint, no pas per a sortir-ne, precisament,
i després vaig començar fotografia i se'm passava pel cap fer un projecte sobre el tema,
i després al cap d'un temps em voltava pel cap una beca que donen por ahí als estats units i pensava presentar-m'hi amb aquest tema,
però no el tenia preparat,
i ara farà un mes abans d'anar a dormir vaig escriure-ho tot,
i ara farà tres setmanes al llit, també abans d'anar a dormir, vaig escriure'n més coses,
i ara farà dues setmanes vaig fer el primer storyboard,
i la setmana passada un storyboard molt detallat
i avui,
ara,
avanço veloçment cap algun lloc.
la setmana que ve començo amb les fotos.
tinc les localitzacions fetes -per això tanta excursió-.
però encara tinc molts dubtes i un trípode tort i un objectiu que no sé com netejar bé del tot.
o sigui que no tot són flors i violes.
ara, fent l'storyboard:
buscant i rebuscant.
i al novembre a barcelona vaig veure un llibre dedicat al tema dels laberints, però no el vaig comprar perquè el vaig trobar car i em va saber greu,
i tants anys buscant coses de nietzsche i, de sobte, no sé encara perquè, trobo la frase que todo hombre laberíntico no busca jamás la verdad, sino su ariadna, i jo com que crec en la impersonalitat dels homes i les dones, en aquest sentit, em semblaria que tota persona busca la seva ariadna, que no és res més que dir que tota ariadna busca la seva ariadna,
i ja a l'estiu, mentre escrivia poemes i vivia d'aquella manera, vaig escriure sobre endinsar-nos més i més en el laberint, no pas per a sortir-ne, precisament,
i després vaig començar fotografia i se'm passava pel cap fer un projecte sobre el tema,
i després al cap d'un temps em voltava pel cap una beca que donen por ahí als estats units i pensava presentar-m'hi amb aquest tema,
però no el tenia preparat,
i ara farà un mes abans d'anar a dormir vaig escriure-ho tot,
i ara farà tres setmanes al llit, també abans d'anar a dormir, vaig escriure'n més coses,
i ara farà dues setmanes vaig fer el primer storyboard,
i la setmana passada un storyboard molt detallat
i avui,
ara,
avanço veloçment cap algun lloc.
la setmana que ve començo amb les fotos.
tinc les localitzacions fetes -per això tanta excursió-.
però encara tinc molts dubtes i un trípode tort i un objectiu que no sé com netejar bé del tot.
o sigui que no tot són flors i violes.
ara, fent l'storyboard:
els preparatius per les meves imatges per un projecte que tinc van, a poc a poc, realitzant-se:
- tinc un lot.
em falta un vestidet blanc, fil blanc, fil negre...
- tinc un lot.
em falta un vestidet blanc, fil blanc, fil negre...
al final he creat un nou projecte a florssalvatges.net (el meu portfolio). feia dies que hi pensava.
de tantes coses que tinc a dir.
aquestes en seran algunes.
però encara en vull dir més, més i més...
de tantes coses que tinc a dir.
aquestes en seran algunes.
però encara en vull dir més, més i més...
oh,
senyor meu,
amb quina força vénen les idees! les més venerades, les més delicioses!
oh,
senyor meu,
amb quin narcissime em recordo i em llegeixo a través de tot el que he fet!
oh,
senyora, senyora! senyora meva,
idea primera,
amb quina gratitud et dic:
love is real...
love is love...
love is...
senyor meu,
amb quina força vénen les idees! les més venerades, les més delicioses!
oh,
senyor meu,
amb quin narcissime em recordo i em llegeixo a través de tot el que he fet!
oh,
senyora, senyora! senyora meva,
idea primera,
amb quina gratitud et dic:
love is real...
love is love...
love is...
cada tema escollit a desenvolupar et porta a mil temes diferents, no pas per dispersió, sinó per necessitat.
i com cada treball fet, com cada escrit amb principi i final no es pot presentar sinó com a una cosa inacabada que té conclusió només per a seguir les regles del joc -acadèmic, per exemple.
començo, i és en començar que inicïo la impossibilitat d'acabar.
però per alguna raó morim, oi?
______
parlant amb la maria vaig adonar-me que necessita els meus poemes com a cosa acabada i refeta, com a recull per on començar. i és feina meva recollir poemes i ajuntar-los fingint que són un tot -perquè és així com es presenten les coses: seria impossible agafar-me a mi mateixa i que la maria m'il·lustrés, sóc vergonyosa i no sé fer performances; tot i que reconec que l'única manera de presentar les coses que escric/penso seria a través de la pura vida animada. reflexionant-hi: no sé si és possible un projecte com aquest. seria així com "viu amb l'emma una setmana"- bé, com anava dient! he de fer un tot a la maria, i escriure una mena d'explicació-introducció de què són els meus poemes. i són, bàsicament, el projecte d'una vida -la meva-, el meu projecte vital: intentar arribar a alguna comprensió sobre alguna cosa. molts poemes parlen de la incomunicació i de la impossibilitat de la comprensió/comunicació precisament perquè, en escriure i viure, m'adono que tal cosa no és possible. però shhh... farem veure que sí, cap problema! :)
____
constato ara mateix, aquí, en el si de mi mateixa -dins de mi dins el meu niu: la biblioteca-, que sí, que sóc irònica, que ric molt quan estic sola i que, sobretot, i que: és impossible abastar-ho tot! tan sols la llum del sol que entra per la finestra, els colors ataronjats d'aquesta tarda descontextualitzada, la cursa que faig amb el temps quan llegeixo, el camí de tornada cap a casa, una taula plena de llibres, la calor i la samarreta negra, el soroll d'uns imbècils que probablement són de turisme, jo mateixa llegint això d'aquí a uns anys, els meus fills llegint això d'aquí a més i més anys, el pare de la maria trucant-me per telèfon...
i com cada treball fet, com cada escrit amb principi i final no es pot presentar sinó com a una cosa inacabada que té conclusió només per a seguir les regles del joc -acadèmic, per exemple.
començo, i és en començar que inicïo la impossibilitat d'acabar.
però per alguna raó morim, oi?
______
parlant amb la maria vaig adonar-me que necessita els meus poemes com a cosa acabada i refeta, com a recull per on començar. i és feina meva recollir poemes i ajuntar-los fingint que són un tot -perquè és així com es presenten les coses: seria impossible agafar-me a mi mateixa i que la maria m'il·lustrés, sóc vergonyosa i no sé fer performances; tot i que reconec que l'única manera de presentar les coses que escric/penso seria a través de la pura vida animada. reflexionant-hi: no sé si és possible un projecte com aquest. seria així com "viu amb l'emma una setmana"- bé, com anava dient! he de fer un tot a la maria, i escriure una mena d'explicació-introducció de què són els meus poemes. i són, bàsicament, el projecte d'una vida -la meva-, el meu projecte vital: intentar arribar a alguna comprensió sobre alguna cosa. molts poemes parlen de la incomunicació i de la impossibilitat de la comprensió/comunicació precisament perquè, en escriure i viure, m'adono que tal cosa no és possible. però shhh... farem veure que sí, cap problema! :)
____
constato ara mateix, aquí, en el si de mi mateixa -dins de mi dins el meu niu: la biblioteca-, que sí, que sóc irònica, que ric molt quan estic sola i que, sobretot, i que: és impossible abastar-ho tot! tan sols la llum del sol que entra per la finestra, els colors ataronjats d'aquesta tarda descontextualitzada, la cursa que faig amb el temps quan llegeixo, el camí de tornada cap a casa, una taula plena de llibres, la calor i la samarreta negra, el soroll d'uns imbècils que probablement són de turisme, jo mateixa llegint això d'aquí a uns anys, els meus fills llegint això d'aquí a més i més anys, el pare de la maria trucant-me per telèfon...
