Novedades en la categoría quotidià
no sé què ha passat amb el dia d'avui... bé, sí, el que sé és que ja s'ha acabat. i jo no he estudiat res. m'hauré d'organitzar el temps d'alguna altra manera. aquest any no hi ha juny, i per mi no hi ha ni gener... resultat. no el sé. l'estrés de no poder permetre'm ni suspendre una assignatura per por a què no em donin la beca m'emprenya. per mi la paraula suspendre és inexistent. no pot ser. i sempre penso que suspendre equival a perdre tot un sou d'un mes d'estiu. i penso que un mes d'estiu, treballat cada dia, és tan molest... que treballar-lo perquè sí és inútil.
també penso que si no he suspès mai ¿com se m'acut començar ara? però la mandra s'ha apoderat de mi. les ganes de no fer res, de descansar, d'hivernar, de no pensar en res... i què faig jo amb aquestes ganes? dormir, dormir, i ja em prenc cafès, i faig coses, però la son no em deixa viure...
a part d'això: he agafat cert fàstic a la facultat. als professors. als alumnes. canvien dates d'examen sense avisar i no els publiquen a les dates oficials (bàsicament perquè no és permès de fer exàmens en segons quines dates). els professors, mandratitzats pel no-fer-res que els caracteritza, ni envien e-mails avisant. tot és una merda. i què seria, sinó? tot ensenyament és una merda. tot ensenyament és una merda. ple de professors inútils que només pensen el seu sou de fi de mes... per a poder gastar-se'l. algú em diria que no puc demanar res més com estan les coses avui dia. i jo dic que sí, que tothom s'ha de demanar a si mateix el màxim. no només parlo de la universitat. també parlo d'olot. haver de posar tots els meus esforços i diners en una cosa que, pel que veig, serà sempre can patxanga em sembla patètic. jo no sé viure si no és prenent-me les coses seriosament. fins i tot el riure me'l prenc seriosament. això vol dir que no m'agrada fer coses en va. ni perdre el temps. ni res...
per molt que em queixi, els professors continuaran tenint dret a demanar-me que compleixi amb el temari, que faci el que he de fer a l'examen... així que, què, emma? què fas sense estudiar?
també penso que si no he suspès mai ¿com se m'acut començar ara? però la mandra s'ha apoderat de mi. les ganes de no fer res, de descansar, d'hivernar, de no pensar en res... i què faig jo amb aquestes ganes? dormir, dormir, i ja em prenc cafès, i faig coses, però la son no em deixa viure...
a part d'això: he agafat cert fàstic a la facultat. als professors. als alumnes. canvien dates d'examen sense avisar i no els publiquen a les dates oficials (bàsicament perquè no és permès de fer exàmens en segons quines dates). els professors, mandratitzats pel no-fer-res que els caracteritza, ni envien e-mails avisant. tot és una merda. i què seria, sinó? tot ensenyament és una merda. tot ensenyament és una merda. ple de professors inútils que només pensen el seu sou de fi de mes... per a poder gastar-se'l. algú em diria que no puc demanar res més com estan les coses avui dia. i jo dic que sí, que tothom s'ha de demanar a si mateix el màxim. no només parlo de la universitat. també parlo d'olot. haver de posar tots els meus esforços i diners en una cosa que, pel que veig, serà sempre can patxanga em sembla patètic. jo no sé viure si no és prenent-me les coses seriosament. fins i tot el riure me'l prenc seriosament. això vol dir que no m'agrada fer coses en va. ni perdre el temps. ni res...
per molt que em queixi, els professors continuaran tenint dret a demanar-me que compleixi amb el temari, que faci el que he de fer a l'examen... així que, què, emma? què fas sense estudiar?
ja he cobrat... per últim cop (i només 129 euros...)!
i enmig de la crisi, jo també estic en crisi. pocs diners i moltes coses a fer.
de moment tot bé... crec que hem decidit que ja pararem quan ens quedem sense diners... i amb una mica de sort això serà al febrer, quan normalment cobro la beca!
i enmig de la crisi, jo també estic en crisi. pocs diners i moltes coses a fer.
de moment tot bé... crec que hem decidit que ja pararem quan ens quedem sense diners... i amb una mica de sort això serà al febrer, quan normalment cobro la beca!
vaaa, que també he d'explicar el cap de setmana!!
cap de setmana planejat des de feia mesos! ja des d'abans de l'estiu en parlàvem!
arantxa, montse, maria, emma i, al final, iria...
l'arantxa i la montse tan "agradables" com sempre (vull dir que amb elles sempre s'hi està bé i còmode! :D). i tenint en compte que l'arantxa portava desperta des de les dos quarts de cinc de la matinada...
vam anar a sopar, vam anar a un pub que es diu deja vu i, després, al kiut (que és on va venir l'iria). i cap a les sis del matí, a dormir a ca la germana de l'iria! descobrint patrimoni a sant andreu, un pati que conté tota catalunya en petit... oh, dormir tres hores, però quin llit més còmode! i no sé perquè, però llevar-me i mirar per la finestra i veure-hi barri de proletariat, barri industrial, barri metropolità, barri barceloní... em va agradar. llàstima que no portés la càmera.
al matí cap a casa. dinar i mirar simpsons, padre de familia i futurama. a futurama vaig adormir-me a la falda de la maria, i al cap d'una estona ella es va adormir a la meva esquena. jo em vaig despertar al cap d'una hora i li vaig dir a la maria que s'estirés al sofà. vaig fer deures, també castanyes, i vaig estudiar. a les sis, quan la maria es llevava de la migdiada llarga, va arribar la judit. portava cds que jo li havia fet feia temps (i altres), amb fotos, etc.
dues de les fotos que va portar, del 5 de setembre del 2005 (es veu que en aquell moment em va trucar la maria i la judit va aprofitar per fer fotos):
cap de setmana planejat des de feia mesos! ja des d'abans de l'estiu en parlàvem!
arantxa, montse, maria, emma i, al final, iria...
l'arantxa i la montse tan "agradables" com sempre (vull dir que amb elles sempre s'hi està bé i còmode! :D). i tenint en compte que l'arantxa portava desperta des de les dos quarts de cinc de la matinada...
vam anar a sopar, vam anar a un pub que es diu deja vu i, després, al kiut (que és on va venir l'iria). i cap a les sis del matí, a dormir a ca la germana de l'iria! descobrint patrimoni a sant andreu, un pati que conté tota catalunya en petit... oh, dormir tres hores, però quin llit més còmode! i no sé perquè, però llevar-me i mirar per la finestra i veure-hi barri de proletariat, barri industrial, barri metropolità, barri barceloní... em va agradar. llàstima que no portés la càmera.
al matí cap a casa. dinar i mirar simpsons, padre de familia i futurama. a futurama vaig adormir-me a la falda de la maria, i al cap d'una estona ella es va adormir a la meva esquena. jo em vaig despertar al cap d'una hora i li vaig dir a la maria que s'estirés al sofà. vaig fer deures, també castanyes, i vaig estudiar. a les sis, quan la maria es llevava de la migdiada llarga, va arribar la judit. portava cds que jo li havia fet feia temps (i altres), amb fotos, etc.
dues de les fotos que va portar, del 5 de setembre del 2005 (es veu que en aquell moment em va trucar la maria i la judit va aprofitar per fer fotos):
sí, ho sé, ho sé
l'espontaneïtat -aparent i real- de les meves ocurrències... que tantes vegades em salven de tantes coses,
pot fer creure a tothom qui no és jo -és a dir, fem la resta: tothom menys jo-, que tinc sort,
que tot és perquè sí, que quina xurra, que xupiguai...
que salvi un projecte vint minuts abans per a què s'acabés el temps de presentar-lo,
que d'una merda -mal enganxat, mal retallat-, en faci una catedral i, a sobre, rient, com qui no vol la cosa...
no sé què és, però sempre ho he tingut.
i no crec que sigui fruit de l'espontaneïtat més absurda -de la casualitat que no saps perquè ve i sempre esperes.
de fet,
mai no he confiat en la sort. paraula que no entenc, que no se m'acut mai.
mai no he confiat ni en la loteria, per cert. mai no he confiat en la sort, només en mi...
potser.
l'espontaneïtat -aparent i real- de les meves ocurrències... que tantes vegades em salven de tantes coses,
pot fer creure a tothom qui no és jo -és a dir, fem la resta: tothom menys jo-, que tinc sort,
que tot és perquè sí, que quina xurra, que xupiguai...
que salvi un projecte vint minuts abans per a què s'acabés el temps de presentar-lo,
que d'una merda -mal enganxat, mal retallat-, en faci una catedral i, a sobre, rient, com qui no vol la cosa...
no sé què és, però sempre ho he tingut.
i no crec que sigui fruit de l'espontaneïtat més absurda -de la casualitat que no saps perquè ve i sempre esperes.
de fet,
mai no he confiat en la sort. paraula que no entenc, que no se m'acut mai.
mai no he confiat ni en la loteria, per cert. mai no he confiat en la sort, només en mi...
potser.
fa molt que no escric a la web sobre coses que no siguin el dia a dia. i mira que el dia a dia ha estat una mica apagat! últimament la mandra i el cansament poden amb mi...
és "tard" ja. vull dir que falta poc per als exàmens&treballs&exàmens. tinc moltes coses per llegir, moltes! i deures i treballs i, fins i tot, tinc un examen demà! el calendari és estressant, però tinc temps.
i llevar-me un diumenge sense haver d'anar a treballar, encara que això suposi gastar i no tenir diners, és... diví!
jo no sé si és l'edat, o el temps -que ens va fotent òsties i moldejant-, però cada cop tinc menys "ambició" de fer coses superguais el cap de setmana. en certa manera, fa temps, als setze anys, això també era així. recordo disfrutar estirant-me al llit i mirar no sé quina sèrie on sortia l'emma vilarassau i no sé qui més, i recordo els diumenges... amb certa tristesa per haver d'anar on havia d'anar i amb certa alegria per tornar a començar... qué sé jo, esmorzar al mar de tasmània, per exemple. o agafar el cotxe i tornar per vies alternatives des de planils fins a anyells i acabar visitant la tomba de la pesseta II, que segueix igual. unes coses, així,... no gaire estrambòtiques.
l'altre dia em vaig beure una ampolla de lambrusco (i més). tres en total entre la judit, la maria i jo. vam ballar una mica, vam dir coses, vam trobar coses de fa gairebé deu anys i la judit va tocar el piano i la maria va flipar. dissabte que ve hem quedat: sortirem per barcelona amb l'arantxa, la montse, l'iria... aquesta quedada està planejada des de fa dos o tres mesos! i és que mai coincidim en horaris l'arantxa i jo.
no sé què més dir: dels dies, de les hores.... la pesseta creix. els cafès amb llet estan molt bons...
deures, treballs, exàmens:
demà: examen teo. imatge fotogràfica i entregar dossier per a exp. plàstica.
251108: examen tècnica fotogràfica i lliurar 3 exercicis que hem anat fent...
281108: examen camps fotogràfics
011208: entregar projecte sobre el buit
091208: entregar tres exercicis més de tècnica fotogràfica
101208: entregar treball aire, terra, aigua i foc.
111208: entregar documentació del projecte sobre el mirall.
i ja està, almenys pel que fa al CFGS de fotografia. a partir d'aquí, crec, no tindré classes a Olot i podré anar a Girona i quedar amb la maria-de-classe i repassar-ho tot abans de les vacances de nadal. per nadal m'hauré de llegir altre cop el carrer de les camèlies, el carrer estret, rellegir incerta glòria i llegir-me un altre llibre que ara mateix no sé, i també hauré de llegir bé, bé el tractatus de wittgenstein i repassar nietzsche, vattimo i aquestes coses del postnihilisme, diguem-ne hermenèutica, i també hauré de repassar les guies que ja hauria d'haver fet de filosofia de la ciència, estudiar... i estudiar molt hume. hume és l'autor que més hem fet a la carrera... és curiós. poca cosa més!
crec que podré fer-ho... si no vaig equivocada, és clar!
també hi ha un viatge a londres. i quan acabi els exàmens a la UdG hi ha un viatge a París. si he suspès algun examen a la UdG, en tornar del viatge tindré exàmens...
ja està. ja està.
organització!
PD: m'havia oblidat del viatge a madrid amb l'alba a veure l'últim concert de miguel bosé!
és "tard" ja. vull dir que falta poc per als exàmens&treballs&exàmens. tinc moltes coses per llegir, moltes! i deures i treballs i, fins i tot, tinc un examen demà! el calendari és estressant, però tinc temps.
i llevar-me un diumenge sense haver d'anar a treballar, encara que això suposi gastar i no tenir diners, és... diví!
jo no sé si és l'edat, o el temps -que ens va fotent òsties i moldejant-, però cada cop tinc menys "ambició" de fer coses superguais el cap de setmana. en certa manera, fa temps, als setze anys, això també era així. recordo disfrutar estirant-me al llit i mirar no sé quina sèrie on sortia l'emma vilarassau i no sé qui més, i recordo els diumenges... amb certa tristesa per haver d'anar on havia d'anar i amb certa alegria per tornar a començar... qué sé jo, esmorzar al mar de tasmània, per exemple. o agafar el cotxe i tornar per vies alternatives des de planils fins a anyells i acabar visitant la tomba de la pesseta II, que segueix igual. unes coses, així,... no gaire estrambòtiques.
l'altre dia em vaig beure una ampolla de lambrusco (i més). tres en total entre la judit, la maria i jo. vam ballar una mica, vam dir coses, vam trobar coses de fa gairebé deu anys i la judit va tocar el piano i la maria va flipar. dissabte que ve hem quedat: sortirem per barcelona amb l'arantxa, la montse, l'iria... aquesta quedada està planejada des de fa dos o tres mesos! i és que mai coincidim en horaris l'arantxa i jo.
no sé què més dir: dels dies, de les hores.... la pesseta creix. els cafès amb llet estan molt bons...
deures, treballs, exàmens:
demà: examen teo. imatge fotogràfica i entregar dossier per a exp. plàstica.
251108: examen tècnica fotogràfica i lliurar 3 exercicis que hem anat fent...
281108: examen camps fotogràfics
011208: entregar projecte sobre el buit
091208: entregar tres exercicis més de tècnica fotogràfica
101208: entregar treball aire, terra, aigua i foc.
111208: entregar documentació del projecte sobre el mirall.
i ja està, almenys pel que fa al CFGS de fotografia. a partir d'aquí, crec, no tindré classes a Olot i podré anar a Girona i quedar amb la maria-de-classe i repassar-ho tot abans de les vacances de nadal. per nadal m'hauré de llegir altre cop el carrer de les camèlies, el carrer estret, rellegir incerta glòria i llegir-me un altre llibre que ara mateix no sé, i també hauré de llegir bé, bé el tractatus de wittgenstein i repassar nietzsche, vattimo i aquestes coses del postnihilisme, diguem-ne hermenèutica, i també hauré de repassar les guies que ja hauria d'haver fet de filosofia de la ciència, estudiar... i estudiar molt hume. hume és l'autor que més hem fet a la carrera... és curiós. poca cosa més!
crec que podré fer-ho... si no vaig equivocada, és clar!
també hi ha un viatge a londres. i quan acabi els exàmens a la UdG hi ha un viatge a París. si he suspès algun examen a la UdG, en tornar del viatge tindré exàmens...
ja està. ja està.
organització!
PD: m'havia oblidat del viatge a madrid amb l'alba a veure l'últim concert de miguel bosé!
la màgia.... shh... has sentit l'esquellerinc? i els peus que m'estan tocant?
com dorms!
quina escalfor, quin caliu,
estufeta de 36 graus!
:*
com dorms!
quina escalfor, quin caliu,
estufeta de 36 graus!
:*
I
segueixo malalta, malalteta... potser perquè ahir vaig sortir al carrer al matí a comprar coses a la farmàcia (tot i que no ho crec) i a la tarda vaig anar a buscar la iria i en luar (tot i que també ho dubto). el cas és que vaig tenir febre i tot. alguns de casa ho atribueixen a una última crescuda, així, prenent-me el pèl. jo no paro de menjar, perquè menjo encara que em diguin que no, i menjo coses com nutella i pistatxos i què sé jo... coses així! i no surto de casa i no faig gaire res i m'he aprimat... jo que pensava que m'hauria engreixat.
segueixo futuda i demà comença l'excursió de 3 dies al TRÀFIC de barcelona, quedant-nos a domir allà i tot. veient com estic no sé si és gaire recomenable que hi vagi, però hi aniré igualment... i si veiés que em trobo malament: cap a casa. i tot per haver passat fred i haver anat molla com una imbècil el dimarts passat. si és que... (sí, d'absurditats la vida n'està plena: no pas perquè siguin absurditats en si, sinó perquè hi ha coses que romanen sense explicació possible).
II
hi romanen perquè no em dóna la gana d'explicar-m'ho. quedi clar.
III
ahir vaig fer dibuixets i molen!
IV
vaig parlar amb ma germana del "taller de fotografia" que pretenem fer a la seva escola. quina emoció!
V
i vaig començar un projecte (fotogràfic) personal que té una durada d'uns sis mesos. tenint en compte que sóc una despistada... ja veurem si surt bé. jo crec que sí. em fa molta il·lusió.
VI
la maria dorm.. zzzz... i la pesseta ha intentat despertar-la en va. i jo estic desperta perquè tot i estar malalta no em sé aixecar més tard de les vuit.
segueixo malalta, malalteta... potser perquè ahir vaig sortir al carrer al matí a comprar coses a la farmàcia (tot i que no ho crec) i a la tarda vaig anar a buscar la iria i en luar (tot i que també ho dubto). el cas és que vaig tenir febre i tot. alguns de casa ho atribueixen a una última crescuda, així, prenent-me el pèl. jo no paro de menjar, perquè menjo encara que em diguin que no, i menjo coses com nutella i pistatxos i què sé jo... coses així! i no surto de casa i no faig gaire res i m'he aprimat... jo que pensava que m'hauria engreixat.
segueixo futuda i demà comença l'excursió de 3 dies al TRÀFIC de barcelona, quedant-nos a domir allà i tot. veient com estic no sé si és gaire recomenable que hi vagi, però hi aniré igualment... i si veiés que em trobo malament: cap a casa. i tot per haver passat fred i haver anat molla com una imbècil el dimarts passat. si és que... (sí, d'absurditats la vida n'està plena: no pas perquè siguin absurditats en si, sinó perquè hi ha coses que romanen sense explicació possible).
II
hi romanen perquè no em dóna la gana d'explicar-m'ho. quedi clar.
III
ahir vaig fer dibuixets i molen!
IV
vaig parlar amb ma germana del "taller de fotografia" que pretenem fer a la seva escola. quina emoció!
V
i vaig començar un projecte (fotogràfic) personal que té una durada d'uns sis mesos. tenint en compte que sóc una despistada... ja veurem si surt bé. jo crec que sí. em fa molta il·lusió.
VI
la maria dorm.. zzzz... i la pesseta ha intentat despertar-la en va. i jo estic desperta perquè tot i estar malalta no em sé aixecar més tard de les vuit.
la bisbal a les 8 del vespre és un lloc alegre. potser per la pressa dels qui hi passen, que ens fan creure que tenen alguna cosa a fer, algun objectiu. a les 9 tothom desapareix: és a sopar. i hi vénen els que no tenen res a fer, els penjats, els que fan que volguem marxar -mal rotllo-;
fins i tot a dins del bar hi havia una nena d'uns 18 anys que semblava una puta -tal qual- i que feia mitja por, parlant amb un home gran, bastant gran; semblava el bar d'una pel·lícula de l'oest de les d'ara -que encara n'hi ha, tot i que encobertes: i són sòrdides d'avorriment, silenci i buit-.
_________________________________
a vegades recordo, sense voler-ho, algunes coses. la literatura em remet a un estat de felicitat impossible de trobar enlloc més. miro tant temps perdut, en el fons... busco llibres que no trobo -s'amaguen de mi dins de casa: i és que ara no toquen-. ara toca llegir hume, vattimo i wittgenstein i dubois, i a sales a incèrta glòria i també altre cop el carrer estret i el carrer de les camèlies.
avui he somiat coses força estranyes. feia dies que no somiava res. no sóc a classe perquè ahir no em trobava gaire bé, però recuperaré aquestes hores el divendres a la tarda. està bé. a girona sí que hi aniré perquè avui tinc més classes que cap altre dia. estic mandrosa però sé que he de fer moltes coses.
no és que estigui mandrosa. és que costa obligar-se a començar. ara ho faré.
ja tinc la data dels exàmens de gener-febrer. les posaré aquí, bàsicament, per la il·lusió que em fa:
- 8/1/9: Metafísica I
- 9/1/9: Corrents actuals...
- 13/1/9: Literatura catalana del segle XX
- 14/1/9: Filo. de la ciència
si suspenc algun d'aquests exàmens me'n vaig a la segona convocatòria que és dues setmanes després, més o menys, de cada examen.
fins i tot a dins del bar hi havia una nena d'uns 18 anys que semblava una puta -tal qual- i que feia mitja por, parlant amb un home gran, bastant gran; semblava el bar d'una pel·lícula de l'oest de les d'ara -que encara n'hi ha, tot i que encobertes: i són sòrdides d'avorriment, silenci i buit-.
_________________________________
a vegades recordo, sense voler-ho, algunes coses. la literatura em remet a un estat de felicitat impossible de trobar enlloc més. miro tant temps perdut, en el fons... busco llibres que no trobo -s'amaguen de mi dins de casa: i és que ara no toquen-. ara toca llegir hume, vattimo i wittgenstein i dubois, i a sales a incèrta glòria i també altre cop el carrer estret i el carrer de les camèlies.
avui he somiat coses força estranyes. feia dies que no somiava res. no sóc a classe perquè ahir no em trobava gaire bé, però recuperaré aquestes hores el divendres a la tarda. està bé. a girona sí que hi aniré perquè avui tinc més classes que cap altre dia. estic mandrosa però sé que he de fer moltes coses.
no és que estigui mandrosa. és que costa obligar-se a començar. ara ho faré.
ja tinc la data dels exàmens de gener-febrer. les posaré aquí, bàsicament, per la il·lusió que em fa:
- 8/1/9: Metafísica I
- 9/1/9: Corrents actuals...
- 13/1/9: Literatura catalana del segle XX
- 14/1/9: Filo. de la ciència
si suspenc algun d'aquests exàmens me'n vaig a la segona convocatòria que és dues setmanes després, més o menys, de cada examen.
posar-se el pijama per estar per casa és genial, però posar-se'l per dormir és una de les millors coses del món! quin plaer l'escalfor! quin plaer dormir amb mitjons! i em desperto sense haver desfet el llit! avui, però, he passat fred... me n'havia anat a dormir sense mitjons.
abans d'ahir vaig dormir a ca la iria i també hi vaig estar molt còmode, uhhm, amb el nòrdic i tota la pesca. jo vaig dormir tota la nit, però la iria i la eli no van dormir gens. el senyoret luar es va despertar i de l'emoció de veure la eli volia que fos ja de dia, així que es va desvetllar... jo em vaig despertar cap a les 8 amb els sorolls d'en luar. així no es necessita despertador!
el dissabte vaig fer una visita guiada cobrant (se'n van fer tres de cop!) i a mi em va tocar el pitjor grup. els homes anaven borratxos, les dones eren soses i, bé... un home es va tirar un pet quan jo explicava la historieta -que és força interessant- de la reina de saba. a partir de llavors tot va ser dispersió. jo no tinc cap mena d'intenció d'obligar a ningú a que m'escolti; al cap i a la fi, són ells els qui han pagat i els qui s'han interessat pel tema, però sempre em queda el dubte de si entre els que no escolten hi ha gent que vol escoltar. quan penso en això, reacciono i torno a fer-los callar i demanar silenci.
el dia següient, en canvi, vaig fer una introducció que em va agradar molt. tenia estudiants de turisme escoltant-me i prenent apunts... i això va fer que ho fes millor que mai i que parlés diferent i més clar, fins i tot (vocalitzant més). els vaig preguntar que si estudiaven turisme i em van dir que sí, que a la UB.
aquest any potser compraré el número de loteria de la fundació. el temps passa i la meva concepció de les coses va canviant. no sé a tomb de què, però ho accepto i tiro endavant.
després de decidir no fer l'interrail vaig esborrar del meu cap la possibilitat de fer un viatge. el viatge a londres amb la meva germana també va quedar penjat... però ara tinc ganes d'anar-me'n d'aquí. havíem agafat un ritme interessant, sobretot quan arribava desembre. va bé marxar i veure altres coses... i quan estic massa temps aquí, sento la necessitat de veure món. l'últim viatge que vam fer va ser a eivissa, i el penúltim vaig fer-lo jo sola a lisboa. no em puc queixar, és clar, però davant del record d'una finlàndia-lapònia de setembre, d'una formentera d'octubre, d'un amsterdam i brussel·les de desembre i d'una granada-màlaga de desembre...
de fet, tot és caminar cap allà on hom vol anar.
abans d'ahir vaig dormir a ca la iria i també hi vaig estar molt còmode, uhhm, amb el nòrdic i tota la pesca. jo vaig dormir tota la nit, però la iria i la eli no van dormir gens. el senyoret luar es va despertar i de l'emoció de veure la eli volia que fos ja de dia, així que es va desvetllar... jo em vaig despertar cap a les 8 amb els sorolls d'en luar. així no es necessita despertador!
el dissabte vaig fer una visita guiada cobrant (se'n van fer tres de cop!) i a mi em va tocar el pitjor grup. els homes anaven borratxos, les dones eren soses i, bé... un home es va tirar un pet quan jo explicava la historieta -que és força interessant- de la reina de saba. a partir de llavors tot va ser dispersió. jo no tinc cap mena d'intenció d'obligar a ningú a que m'escolti; al cap i a la fi, són ells els qui han pagat i els qui s'han interessat pel tema, però sempre em queda el dubte de si entre els que no escolten hi ha gent que vol escoltar. quan penso en això, reacciono i torno a fer-los callar i demanar silenci.
el dia següient, en canvi, vaig fer una introducció que em va agradar molt. tenia estudiants de turisme escoltant-me i prenent apunts... i això va fer que ho fes millor que mai i que parlés diferent i més clar, fins i tot (vocalitzant més). els vaig preguntar que si estudiaven turisme i em van dir que sí, que a la UB.
aquest any potser compraré el número de loteria de la fundació. el temps passa i la meva concepció de les coses va canviant. no sé a tomb de què, però ho accepto i tiro endavant.
després de decidir no fer l'interrail vaig esborrar del meu cap la possibilitat de fer un viatge. el viatge a londres amb la meva germana també va quedar penjat... però ara tinc ganes d'anar-me'n d'aquí. havíem agafat un ritme interessant, sobretot quan arribava desembre. va bé marxar i veure altres coses... i quan estic massa temps aquí, sento la necessitat de veure món. l'últim viatge que vam fer va ser a eivissa, i el penúltim vaig fer-lo jo sola a lisboa. no em puc queixar, és clar, però davant del record d'una finlàndia-lapònia de setembre, d'una formentera d'octubre, d'un amsterdam i brussel·les de desembre i d'una granada-màlaga de desembre...
de fet, tot és caminar cap allà on hom vol anar.
"¡cap plaer comparable al de fer sofrir l'ídol per venjar-nos de l'adoració que ens inspira!", a incerta glòria
tinc tanta inspiració no utilitzada, tinc el cervell tan ple, tan estrany, ten meu, tan jo! sóc tan feliç tenint projectes, reptes aparentment impossibles, anant a Olot i anant a Girona, estudiant les dues coses que més m'agraden... que a vegades sóc a classe i penso: no m'ho crec, no pot ser, no pot ser!
i quina màgia simplement aixecar-se cada dia!
quina màgia viure envoltada d'art i pensament!
tinc tanta inspiració no utilitzada, tinc el cervell tan ple, tan estrany, ten meu, tan jo! sóc tan feliç tenint projectes, reptes aparentment impossibles, anant a Olot i anant a Girona, estudiant les dues coses que més m'agraden... que a vegades sóc a classe i penso: no m'ho crec, no pot ser, no pot ser!
i quina màgia simplement aixecar-se cada dia!
quina màgia viure envoltada d'art i pensament!
no sé si algú hi ha pensat en el post anterior. jo no! hi he pensat ara, que l'he rellegit. de fet, ni recordava haver-lo escrit. això està bé: és com llegir-me innocentment.... com veure el sexto sentido sense saber el final, però havent-lo vist. em va passar, per exemple, que vaig veure la sèrie (a trossos) de mirall trencat i a l'hora de llegir el llibre no em va afectar per res. tinc la sort -o: tinc la desgràcia- de no recordar gaire bé les imatges generals. recordo només petits detalls insignificants. és com si fes síntesis de les persones i les coses que veig. em passa, també, que sóc incapaç de recordar les lletres de les cançons. només puc recordar el concepte, la síntesis. això a mi em va bé per quan estudio o he de fer treballs o... però a l'àmbit social aquesta característica és més aviat un defecte (o una incapacitat). què hi farem.
que si algú ha pensat en el post anterior. jo, només llegir "las puertas de la percepción" he recordat the doors of perception d'Aldous Huxley i he pensat: oh, Huxley devia treure de Blake aquesta expressió? deu tenir la frase "the doors of perception" tradició a la literatura? -necessito l'ajuda de la tam per això, que jo vaig deixar d'estudiar la carrera-. pel que fa a la frase, o al vers, és estrictament filosòfica -de teoria del coneixement-, tot i que no negaré que la literatura se serveix de la filosofia molt sovint, és clar! ens recorda a Kant, potser?
____
avui ha estat un dia llarg... he anat a Olot, hem fet photoshop, plovia molt, feia fred... després classe de projectes, moltes hores, així que hem sortit una mica abans; després a Girona he dinat sola amb la vanguardia -però m'he avorrit de llegir-la- i he anat a classe amb un cafè amb llet. el professor s'ha emprenyat perquè força gent no havia llegit el llibre -que és llarguet-, així que ha fet un discurs dient que si volíem acabar essent caixeres de supermercat o perruqueres -veig que ha canviat de sexe als nois de la classe!-, que miréssim la tele, però que a la universitat, a filologia, s'hi anava per a llegir. molt paternalista, tot plegat. força absurd. perquè, al cap i a la fi, si jo passo per la uni sense haver-ne tret cap profit: problema meu! no necessito que vingui algú a dir-me que m'equivoco perquè no ho aprofito. crec que som prou grandets. i si no li agrada que la gent no llegeixi els llibres a temps, que faci exàmens i a suspendre. però el discurset elitistauniversitari i, a sobre, masclista, se'l podria haver estalviat. ha estat força incòmode tot plegat.
després he anat a la biblioteca i he agafat un llibre de Jaime Gil de Biedma i un altre de Angelina Gatell (tots dos de poesia) i un de fotografia d'un paio que m'agrada molt que es diu Laszlo Moholy-Nagy. quan he tornat al cotxe, després de passejar una estona per la ciutat de laberints de parets invisibles, amb carrers sense nom i carrerons amagats -llegeixi's: la girona de l'emma, amb aquell encant inexplicable-, com anava dient, "quan he tornat al cotxe", no hi havia cotxe! la grua.
taxi cap a mercagirona. pago 79 euros, condueixo cap a casa l'iria (i jo que volia anar-hi aviat per veure en luar...), la sortida de girona un malson que en teoria m'hauria d'haver estalviat...
sopar a casa l'iria, la eli està a punt d'arribar i avui és el seu aniversari. quina emoció!
PD: avui també he parlat per telèfon amb la maria, la gal·la i la judit. i ahir vaig anar a comprar 100 papers fotosensibles per revelar!!
que si algú ha pensat en el post anterior. jo, només llegir "las puertas de la percepción" he recordat the doors of perception d'Aldous Huxley i he pensat: oh, Huxley devia treure de Blake aquesta expressió? deu tenir la frase "the doors of perception" tradició a la literatura? -necessito l'ajuda de la tam per això, que jo vaig deixar d'estudiar la carrera-. pel que fa a la frase, o al vers, és estrictament filosòfica -de teoria del coneixement-, tot i que no negaré que la literatura se serveix de la filosofia molt sovint, és clar! ens recorda a Kant, potser?
____
avui ha estat un dia llarg... he anat a Olot, hem fet photoshop, plovia molt, feia fred... després classe de projectes, moltes hores, així que hem sortit una mica abans; després a Girona he dinat sola amb la vanguardia -però m'he avorrit de llegir-la- i he anat a classe amb un cafè amb llet. el professor s'ha emprenyat perquè força gent no havia llegit el llibre -que és llarguet-, així que ha fet un discurs dient que si volíem acabar essent caixeres de supermercat o perruqueres -veig que ha canviat de sexe als nois de la classe!-, que miréssim la tele, però que a la universitat, a filologia, s'hi anava per a llegir. molt paternalista, tot plegat. força absurd. perquè, al cap i a la fi, si jo passo per la uni sense haver-ne tret cap profit: problema meu! no necessito que vingui algú a dir-me que m'equivoco perquè no ho aprofito. crec que som prou grandets. i si no li agrada que la gent no llegeixi els llibres a temps, que faci exàmens i a suspendre. però el discurset elitistauniversitari i, a sobre, masclista, se'l podria haver estalviat. ha estat força incòmode tot plegat.
després he anat a la biblioteca i he agafat un llibre de Jaime Gil de Biedma i un altre de Angelina Gatell (tots dos de poesia) i un de fotografia d'un paio que m'agrada molt que es diu Laszlo Moholy-Nagy. quan he tornat al cotxe, després de passejar una estona per la ciutat de laberints de parets invisibles, amb carrers sense nom i carrerons amagats -llegeixi's: la girona de l'emma, amb aquell encant inexplicable-, com anava dient, "quan he tornat al cotxe", no hi havia cotxe! la grua.
taxi cap a mercagirona. pago 79 euros, condueixo cap a casa l'iria (i jo que volia anar-hi aviat per veure en luar...), la sortida de girona un malson que en teoria m'hauria d'haver estalviat...
sopar a casa l'iria, la eli està a punt d'arribar i avui és el seu aniversari. quina emoció!
PD: avui també he parlat per telèfon amb la maria, la gal·la i la judit. i ahir vaig anar a comprar 100 papers fotosensibles per revelar!!
torno de girona i el got blau no surt bé i hi ha maletes fent-se (no pas soles), i ara em dutxaré i després soparé,
i: què he fet avui?
ara torno d'una classe de metafísica i continuem amb el mateix tema: com combatre el relativisme... i parlem de colors, de vermell, de cavalls, d'idees... abans, converses al claustre -claustre forçós després del vent que ara explicaré- amb la maria-de-classe sobre professors, sexe i altres fins que ha arribat un noi de cinquè -no sóc bona pels noms- i ha sortit gent de la conferència i hem anat a classe,
abans d'això hem estat a la cafeteria perquè jo m'adormia a la biblioteca i hmm cafè amb llet i triangle,
i ha estat obrir el llibre de fundamentos de la filosofía de la ciencia i que vingués un tornado, no exagero.
efectivament: no feia gens de vent fins que hem obert el llibre. hem provat de tornar-lo a tancar i el vent marxava. així que l'hem tornat a obrir: i el vent tornava.... tan fort! fins al punt de tirar a terra una ampolla d'aigua de 2 litres mig plena! algú ha volgut creure que eren senyals... no tocava estudiar això.
abans he estat a la biblioteca mirant llibres, i abans he dinat sola llegint la vanguardia, i abans li he ensenyat a la lidia a posar el carret a la càmera i uns mossos m'han fet pum pum a la finestra perquè he aparcat en un lloc on no podia -però on no molestava- i amb mi a dins del cotxe he posat els "tac-tac" i m'he emprenyat molt perquè a 100m d'allà on era jo aparcada hi ha una comissaria de mossos on sempre hi ha cotxes aparcats a fora sense els "tac-tac" que dificulten la visió i poden provocar accidents.
abans d'això hem tornat d'olot, evidentment; i hem tingut quatre hores de classe de tècnica fotogràfica. una hora de teoria i les altres tres de pràctica. així que laboratori i a revelar! i abans hem anat a olot des de la bisbal, i abans m'he llevat a les 6.40 i abans dormia i abans havia anat a dormir...
coses que he fet i que m'he oblidat de dir: he fet pipi, he fet caca, he esmorzat dos cops, he begut gairebé dos litres d'aigua, he escoltat gorillaz, he pensat mentre conduia, he pensat mentre era a classe, he parlat amb la mama fa poc, he ensenyat als papes els fotogrames que he fet, he ajudat a la maria a buscar un llibre -i tot ha estat és aquí-, he pensat en el desembre i les vacances de nadal i he pensat que estic ben boja, he intentat mocar-me sense gaire èxit,...
i: què he fet avui?
ara torno d'una classe de metafísica i continuem amb el mateix tema: com combatre el relativisme... i parlem de colors, de vermell, de cavalls, d'idees... abans, converses al claustre -claustre forçós després del vent que ara explicaré- amb la maria-de-classe sobre professors, sexe i altres fins que ha arribat un noi de cinquè -no sóc bona pels noms- i ha sortit gent de la conferència i hem anat a classe,
abans d'això hem estat a la cafeteria perquè jo m'adormia a la biblioteca i hmm cafè amb llet i triangle,
i ha estat obrir el llibre de fundamentos de la filosofía de la ciencia i que vingués un tornado, no exagero.
efectivament: no feia gens de vent fins que hem obert el llibre. hem provat de tornar-lo a tancar i el vent marxava. així que l'hem tornat a obrir: i el vent tornava.... tan fort! fins al punt de tirar a terra una ampolla d'aigua de 2 litres mig plena! algú ha volgut creure que eren senyals... no tocava estudiar això.
abans he estat a la biblioteca mirant llibres, i abans he dinat sola llegint la vanguardia, i abans li he ensenyat a la lidia a posar el carret a la càmera i uns mossos m'han fet pum pum a la finestra perquè he aparcat en un lloc on no podia -però on no molestava- i amb mi a dins del cotxe he posat els "tac-tac" i m'he emprenyat molt perquè a 100m d'allà on era jo aparcada hi ha una comissaria de mossos on sempre hi ha cotxes aparcats a fora sense els "tac-tac" que dificulten la visió i poden provocar accidents.
abans d'això hem tornat d'olot, evidentment; i hem tingut quatre hores de classe de tècnica fotogràfica. una hora de teoria i les altres tres de pràctica. així que laboratori i a revelar! i abans hem anat a olot des de la bisbal, i abans m'he llevat a les 6.40 i abans dormia i abans havia anat a dormir...
coses que he fet i que m'he oblidat de dir: he fet pipi, he fet caca, he esmorzat dos cops, he begut gairebé dos litres d'aigua, he escoltat gorillaz, he pensat mentre conduia, he pensat mentre era a classe, he parlat amb la mama fa poc, he ensenyat als papes els fotogrames que he fet, he ajudat a la maria a buscar un llibre -i tot ha estat és aquí-, he pensat en el desembre i les vacances de nadal i he pensat que estic ben boja, he intentat mocar-me sense gaire èxit,...
sorra i sorra i sorra i enmig de la sorra l'hora, les set de la tarda -creia, no tenia pas rellotge-, i veia el mar, i la gent marxava i arribava la noia a dalt la roca; i el món se'm tornava infinit... amb l'aigua freda i el verd oceà, verd profund de tot allò que no es veu, la llum escolant-se per entre els millions de gotes, i ho veig, i és com tornar a néixer, si és que néixer no és morir d'un cordó ombilical;
les meves mans fora de l'aigua. el sol de les vuit.
la llum.
l'aigua.
el color verd.
la sorra infinita d'ondulacions.
la maria, fora de la mar, llegint La plaça del diamant, just el fragment... on diu que les ones vénen per tornar-se'n...
PD: veig les fotos d'en luar i... ai, el trobo a faltar!!!
les meves mans fora de l'aigua. el sol de les vuit.
la llum.
l'aigua.
el color verd.
la sorra infinita d'ondulacions.
la maria, fora de la mar, llegint La plaça del diamant, just el fragment... on diu que les ones vénen per tornar-se'n...
PD: veig les fotos d'en luar i... ai, el trobo a faltar!!!
com que s'apropa final de curs, havia de fer alguna cosa per a planificar el temps que em queda. després de passar un estrés estrany durant dos mesos -creia que no podria amb tot, que si durant dues setmanes no fotia res de deures ni estudiava, no aprovaria-, ara he vist que tot era mentida, o fals, o el que sigui.
de moment, sembla que tinc temps. m'he proposat unes quantes dates límit per a unes quantes coses. jo crec que tot anirà bé, que ho aprovaré tot a la primera i que tindré beca l'any que ve.
que bé! ja falta poc per a deixar d'anar a classe. em fa mandra, com sempre, anar a girona. també em fa mandra anar a classe. aquest curs m'ha passat molt ràpid -sé que encara no ha acabat-, però també molt lent. suposo que com tot.
el canvi important aquest any és que de cap de setmana a cap de setmana em sembla que han passat anys. els altres anys no era capaç de compaginar la feina de caps de setmana amb les classes entre setmana, acabava no anant a classe -astènia-. això provocava que quan tornàvem a ser dissabte a mi em semblés que no havia passat cap dia. com que últimament estic més activa, encara que sigui sense fer deures, quan vaig a la feina em sento molt millor.
a la feina torno a estudiar, però també perdo el temps, com sempre. suposo que quan encara s'apropi més la data d'exàmens, la feina serà un bon lloc on estudiar. de moment m'he llegit 130 pàgines de Mirall trencat, que d'aquí a poc em demanaran que llegeixi per a literatura catalana. el que em fa més gràcia és que l'estiu del 2006, el primer estiu que vaig treballar en aquesta feina, quan em feien anar a substituir la persona de taquilla -que ara sóc jo-, sempre anava d'amagats a buscar el llibre. no vaig tenir temps a acabar-me'l en tot l'estiu. em faltaven 20 pàgines, crec. ara, en dos dies de feina, ja quasi l'he enllestit.
de moment, sembla que tinc temps. m'he proposat unes quantes dates límit per a unes quantes coses. jo crec que tot anirà bé, que ho aprovaré tot a la primera i que tindré beca l'any que ve.
que bé! ja falta poc per a deixar d'anar a classe. em fa mandra, com sempre, anar a girona. també em fa mandra anar a classe. aquest curs m'ha passat molt ràpid -sé que encara no ha acabat-, però també molt lent. suposo que com tot.
el canvi important aquest any és que de cap de setmana a cap de setmana em sembla que han passat anys. els altres anys no era capaç de compaginar la feina de caps de setmana amb les classes entre setmana, acabava no anant a classe -astènia-. això provocava que quan tornàvem a ser dissabte a mi em semblés que no havia passat cap dia. com que últimament estic més activa, encara que sigui sense fer deures, quan vaig a la feina em sento molt millor.
a la feina torno a estudiar, però també perdo el temps, com sempre. suposo que quan encara s'apropi més la data d'exàmens, la feina serà un bon lloc on estudiar. de moment m'he llegit 130 pàgines de Mirall trencat, que d'aquí a poc em demanaran que llegeixi per a literatura catalana. el que em fa més gràcia és que l'estiu del 2006, el primer estiu que vaig treballar en aquesta feina, quan em feien anar a substituir la persona de taquilla -que ara sóc jo-, sempre anava d'amagats a buscar el llibre. no vaig tenir temps a acabar-me'l en tot l'estiu. em faltaven 20 pàgines, crec. ara, en dos dies de feina, ja quasi l'he enllestit.
a la botiga, amb la rosa de la mama...
és més gran la rosa que jo?
és més gran la rosa que jo?
sóc a la biblioteca pública de Girona. no he trobat cap dels llibres que he buscat. davant meu hi tinc un home que llegeix, tot i que crec que m'ha mirat de reüll -suposo que ha notat que jo el mirava-, La nàusea de Sartre. he pensat: a aquestes edats, llegeix Sartre? no és pas que digui que hi hagi tal edat per llegir-lo, però m'ha semblat estrany. estic segura que aquest llibre, per a aquest home, no suposa cap mena de punt d'inflexió a la seva vida. deu haver descobert, tot sol, que la vida és contingent i que tot és gratuït. si ho ha descobert, llegir el llibre només li confirmarà. potser de jove ja va llegir aquest llibre, i ara el vol reviure. o potser, de tant pensar, un dia va adonar-se que altres també havien pensat i ara dedica cada matí a cercar-se a si mateix en les paraules dels altres -o en la misèria dels altres, perquè les paraules, a voltes -o gairebé sempre- no són més que misèria-. sembla entretingut.
jo també sento nàusees, no pas perquè déu no existeixi, o perquè no hi hagi res absolutament necessari que m'esperi a dins o a fora o on sigui. no sento nàusees pel destí de cada dia -l'únic que puc mirar de fit a fit-, ni per la meva soledat eterna -fins la mort, abans de la mort i durant la vida-, no sento nàusees per tot el que el senyor Sartre deia que en podríem sentir, no.
sento nàusees perquè he begut cervesa. i m'he emborratxat al Viena de Girona, jo tota soleta. amb una hamburguesa completa, una amanida verda i una canya.
Russell m'espera, però no puc deixar de pensar en aquest home i en quins motius deu tenir per a seure en aquesta taula a aquesta hora -no és hora de dinar, ara?- a llegir Sartre. me l'imagino amb quinze anys, en aquella època en què encara es podia anar pel carrer tanquil·lament i on hi havia basses per banyar-se i no piscines estrambòtiques, me l'imagino festejant amb la seva xicota, amb un somriure. me l'imagino en blanc i negre, és clar... i qui deu ser? potser només és un professor més d'universitat, o qualsevol intel·lectual pseudointel·lectuós que corren per aquests móns de déu...
busco la innocència primera, aquella ingenuitat ingènua -que no va néixer? o va néixer lliure-, i puc dir que la gent de coco no me la donarà pas. avui al tren les converses eren molt més interessants que el que es podia estar dient en aquells mateixos instants en qualsevol aula d'universitat. al cap i a la fi, tot hom és filòsof, i d'aquí se'n desprèn tota la poesia de la vida -aquella màgia que vam crear abans i després de descobrir que no hi havia Déu perquè l'havíem matat-.
jo també sento nàusees, no pas perquè déu no existeixi, o perquè no hi hagi res absolutament necessari que m'esperi a dins o a fora o on sigui. no sento nàusees pel destí de cada dia -l'únic que puc mirar de fit a fit-, ni per la meva soledat eterna -fins la mort, abans de la mort i durant la vida-, no sento nàusees per tot el que el senyor Sartre deia que en podríem sentir, no.
sento nàusees perquè he begut cervesa. i m'he emborratxat al Viena de Girona, jo tota soleta. amb una hamburguesa completa, una amanida verda i una canya.
Russell m'espera, però no puc deixar de pensar en aquest home i en quins motius deu tenir per a seure en aquesta taula a aquesta hora -no és hora de dinar, ara?- a llegir Sartre. me l'imagino amb quinze anys, en aquella època en què encara es podia anar pel carrer tanquil·lament i on hi havia basses per banyar-se i no piscines estrambòtiques, me l'imagino festejant amb la seva xicota, amb un somriure. me l'imagino en blanc i negre, és clar... i qui deu ser? potser només és un professor més d'universitat, o qualsevol intel·lectual pseudointel·lectuós que corren per aquests móns de déu...
busco la innocència primera, aquella ingenuitat ingènua -que no va néixer? o va néixer lliure-, i puc dir que la gent de coco no me la donarà pas. avui al tren les converses eren molt més interessants que el que es podia estar dient en aquells mateixos instants en qualsevol aula d'universitat. al cap i a la fi, tot hom és filòsof, i d'aquí se'n desprèn tota la poesia de la vida -aquella màgia que vam crear abans i després de descobrir que no hi havia Déu perquè l'havíem matat-.
ha començat a ploure mentre dinava, a l'una del migdia. i encara plou!
he estat no fent res i fent de tot, venent entrades.
ara tinc son i voldria dormir...
he llegit un llibre que ja havia llegit,
n'he començat un de nou i m'he estressat.
també he escrit poemes.
a vegades penso que he de fer massa coses,
que només caldria frenar una mica
i llavors penso que no faig mai res.
no tinc ganes de tornar a classe. no m'agrada la gent que hi ha,
no m'agrada l'ambient que s'hi respira,
no m'agrada quedar-m'hi a dinar...
i penso que em queden més de dos anys.
continuar i acabar ho faré, crec, a hores d'ara, pel títol.
he estat no fent res i fent de tot, venent entrades.
ara tinc son i voldria dormir...
he llegit un llibre que ja havia llegit,
n'he començat un de nou i m'he estressat.
també he escrit poemes.
a vegades penso que he de fer massa coses,
que només caldria frenar una mica
i llavors penso que no faig mai res.
no tinc ganes de tornar a classe. no m'agrada la gent que hi ha,
no m'agrada l'ambient que s'hi respira,
no m'agrada quedar-m'hi a dinar...
i penso que em queden més de dos anys.
continuar i acabar ho faré, crec, a hores d'ara, pel títol.
la maria i jo aquesta setmana hem fet de cangurs dos cops!!
vaig endarrerida en uns deures que he de lliurar avui on-line. però no passa res, espero que l'ordinador jugui a favor meu... jo ja m'entenc. no sé si és bo exposar aquí quines trampes utilitzo. almenys puc dir que no faig servir xuletes als exàmens! (de què em servirien?).
estic molt estressada perquè hauria de fer una sèrie de coses que no faig. el més important és treure'm de sobre les guies de lectura de filosofia del llenguatge del quadrimestre passat. ja vaig començar-les i eren de bon fer (m'ho passava bé). però ara ho veig tot distorsionadament i no em ve bé. tot i això, com que estic arribant al nivell vermell -de marcador SUBJECTIU de perill-, algun dia -sí, un dia d'aquests- començaré amb tot el que tinc endarrerit.
PD: a vegades em faig cafès tan bons que al cap d'hores i hores encara -tot i haver-me rentat les dents- tinc el gust del cafè a la boca... hmmm.... hmm... (era descafeïnat perquè feia poc m'havia fet un te).
estic molt estressada perquè hauria de fer una sèrie de coses que no faig. el més important és treure'm de sobre les guies de lectura de filosofia del llenguatge del quadrimestre passat. ja vaig començar-les i eren de bon fer (m'ho passava bé). però ara ho veig tot distorsionadament i no em ve bé. tot i això, com que estic arribant al nivell vermell -de marcador SUBJECTIU de perill-, algun dia -sí, un dia d'aquests- començaré amb tot el que tinc endarrerit.
PD: a vegades em faig cafès tan bons que al cap d'hores i hores encara -tot i haver-me rentat les dents- tinc el gust del cafè a la boca... hmmm.... hmm... (era descafeïnat perquè feia poc m'havia fet un te).
hem dormit migdiades estranyes la maria i jo escoltant ismael serrano, o escoltant el cirque du soleil... ens hem adormit hores i hores seguides, inconscients a voluntat, abraçades, cremant -dues estufes a 35 graus- demanant més temps per al no-res en conjunt. demanant aquella cambra on tot era blanc de bola de drac. la recordeu, aquella cambra? era infinita, fins i tot t'hi podies perdre. un blanc infinit. el temps que hi passava a dins, no era el mateix que passava a fora. mil dies a dins, podien ser cent dies a fora. en goku i en son goan podien entrenar-s'hi, esdevenir millors... tenir més temps.
la voldria jo aquesta cambra... quants cops he volgut aturar el temps? per a què continuar? ja estàvem bé... quants cops hem estat bé, oi? i sumar-los tots? això no es pot fer. sóc un obstacle per a tu, i tu ets un obstacle per a mi. deixo que m'esgarrapis, que m'esgarrapeu quatre gats que hi sou, aquí; arrenca'm la pell: tant és. tornarà.
però dels altres, què dir-ne. deixar-me arrencar la roba i després la pell... paga la pena? no, no ho fa.
sovint penso que la vida m'ha posat a mi -i a altres membres de la meva família- davant de situacions morals extremes -i si no extremes, almenys davant de situacions morals-. i no és que m'hi hagi posat un cop o dos, no, m'hi ha posat molts cops. no només com a espectadora, també com a protagonista. de totes aquestes situacions, la meva ment, o jo, n'ha anat fent una classificació estranya. la filosofia kantiana moltes vegades s'assembla a la meva manera d'entendre el món. els imperatius categòrics. ara llegeixo que hi ha gent que fa perquè diu que ha de dormir amb si mateix. això encara no ho he experimentat. no he tingut gairebé mai remordiments. jo no dic que la vida tracti de seguir el camí de fer allò correcte en tot moment. seria una bajanada dir que la vida es redueix a això. només intento explicar que hi ha una sèrie de valors entorn dels quals vivim i que no tots els valors són iguals.
sí, amb això apel·lo al desafortunat relativisme. amb això apel·lo al no s'hi val que tot s'hi valgui. puc semblar absolutista. no tothom pot entendre la meva posició, però tampoc ho desitjo amb gaires forces. prou en tinc d'entendre'm a mi mateixa. i és precisament per això que accepto segons quines crítiques. és evident que ningú no pot opinar sense conèixer amb totalitat (què passa? que ho dic per les eleccions? no, tranquils) i és tan difícil conèixer amb totalitat que... sí, que... tant és.
sóc al llit. acabo d'acabar-me un llibre: el día que Nietzsche lloró. avui he parlat amb el delegat de l'altre museu. quedarem, i em demanaré hores sindicals. una amiga m'ha dit que farà un concert el dissabte que ve, però veig que em serà impossible d'assistir-hi, tot i que me fa molta il·lusió. no sé si al dia següent arribaria a temps a la feina... i jo què sé què més. per què collons he de començar a treballar la setmana que ve?
la voldria jo aquesta cambra... quants cops he volgut aturar el temps? per a què continuar? ja estàvem bé... quants cops hem estat bé, oi? i sumar-los tots? això no es pot fer. sóc un obstacle per a tu, i tu ets un obstacle per a mi. deixo que m'esgarrapis, que m'esgarrapeu quatre gats que hi sou, aquí; arrenca'm la pell: tant és. tornarà.
però dels altres, què dir-ne. deixar-me arrencar la roba i després la pell... paga la pena? no, no ho fa.
sovint penso que la vida m'ha posat a mi -i a altres membres de la meva família- davant de situacions morals extremes -i si no extremes, almenys davant de situacions morals-. i no és que m'hi hagi posat un cop o dos, no, m'hi ha posat molts cops. no només com a espectadora, també com a protagonista. de totes aquestes situacions, la meva ment, o jo, n'ha anat fent una classificació estranya. la filosofia kantiana moltes vegades s'assembla a la meva manera d'entendre el món. els imperatius categòrics. ara llegeixo que hi ha gent que fa perquè diu que ha de dormir amb si mateix. això encara no ho he experimentat. no he tingut gairebé mai remordiments. jo no dic que la vida tracti de seguir el camí de fer allò correcte en tot moment. seria una bajanada dir que la vida es redueix a això. només intento explicar que hi ha una sèrie de valors entorn dels quals vivim i que no tots els valors són iguals.
sí, amb això apel·lo al desafortunat relativisme. amb això apel·lo al no s'hi val que tot s'hi valgui. puc semblar absolutista. no tothom pot entendre la meva posició, però tampoc ho desitjo amb gaires forces. prou en tinc d'entendre'm a mi mateixa. i és precisament per això que accepto segons quines crítiques. és evident que ningú no pot opinar sense conèixer amb totalitat (què passa? que ho dic per les eleccions? no, tranquils) i és tan difícil conèixer amb totalitat que... sí, que... tant és.
sóc al llit. acabo d'acabar-me un llibre: el día que Nietzsche lloró. avui he parlat amb el delegat de l'altre museu. quedarem, i em demanaré hores sindicals. una amiga m'ha dit que farà un concert el dissabte que ve, però veig que em serà impossible d'assistir-hi, tot i que me fa molta il·lusió. no sé si al dia següent arribaria a temps a la feina... i jo què sé què més. per què collons he de començar a treballar la setmana que ve?
malsons radiofònics,
la cara d'ell
es fa amb la veu...
i em llevo.
més tard el meu avi em pregunta:
"quan et despertes no tens ganes de quedar-te al llit tot el dia?"
i jo dic: "sí, tot el dia"
em llevo, sí,
el que haurà de ser.
no faig res pensant que he de fer.
estic confosa: sento que els exàmens seran ja,
però falten tres mesos.
sento que tres mesos no és res,
però tres mesos són tres mesos.
no he anat a classe, quina mandra,
em feia mal el genoll d'ahir,
però, sobretot,
em feia mandra la fred la pluja el cotxe el dinar i esperar,
les classes i l'avorriment.
un cafè que no m'hauria d'haver pres,
el cor batega i jo l'escolto,
volia llegir Ortega y Gasset i més coses,
però no puc: he de fer i no faig,
tres mesos, quants mesos són?
a ioga, plou i deixa de ploure,
em moc, ajunto la pelvis amb les costelles tot el que puc,
estiro les cames i els dits dels peus fins la lluna,
col·loco bé les espatlles, la columna.
m'agrada el cos, el cos en general,
en el fons: és l'únic que tinc.
mirem el zoo, que no el treguin,
després per casa, i sopem,
i la terribas ens parla de coses
i jo ballo la seva cançó i la maria riu.
sóc aquí: hauria de llegir.
el temps és llarg, però no ample.
no sé què he de fer, ni què puc fer.
tinc temps? no en tinc?
els horaris em confonen.
això no acaba.
la cara d'ell
es fa amb la veu...
i em llevo.
més tard el meu avi em pregunta:
"quan et despertes no tens ganes de quedar-te al llit tot el dia?"
i jo dic: "sí, tot el dia"
em llevo, sí,
el que haurà de ser.
no faig res pensant que he de fer.
estic confosa: sento que els exàmens seran ja,
però falten tres mesos.
sento que tres mesos no és res,
però tres mesos són tres mesos.
no he anat a classe, quina mandra,
em feia mal el genoll d'ahir,
però, sobretot,
em feia mandra la fred la pluja el cotxe el dinar i esperar,
les classes i l'avorriment.
un cafè que no m'hauria d'haver pres,
el cor batega i jo l'escolto,
volia llegir Ortega y Gasset i més coses,
però no puc: he de fer i no faig,
tres mesos, quants mesos són?
a ioga, plou i deixa de ploure,
em moc, ajunto la pelvis amb les costelles tot el que puc,
estiro les cames i els dits dels peus fins la lluna,
col·loco bé les espatlles, la columna.
m'agrada el cos, el cos en general,
en el fons: és l'únic que tinc.
mirem el zoo, que no el treguin,
després per casa, i sopem,
i la terribas ens parla de coses
i jo ballo la seva cançó i la maria riu.
sóc aquí: hauria de llegir.
el temps és llarg, però no ample.
no sé què he de fer, ni què puc fer.
tinc temps? no en tinc?
els horaris em confonen.
això no acaba.
ahir vam estar tot el dia a casa la maria i jo. últimament això ens dóna un plaer inexplicable. potser és el tipus de plaer que té ma germana quan es queda a mandrejar a casa i no fot res en tot el dia.
vam mirar dos capítols nous de lost i dos capítols de la sèrie cashmire mafia dels creadors de sex & the city. la nova sèrie està bé: si féssim una comparació dels temes de l'una i dels temes de l'altra, veuríem que els temps han canviat. no gaire, però ho han fet. el feminisme liberal ens envolta... i els problemes que els homes tenen quan la seva dona és com és.
els temps canvien, sí.
avui aniré a apagar incendis al parc de bombers de figueres. serà divertit, suposo. no sé quina roba posar-me. i són aquests els problemes quotidians: també s'han d'expressar, d'una manera o altra, a la web.
a barcelona ens ho vam passar molt bé. l'exposició de Bodies fa una olor estranya. tots els cossos eren petits i esquifits, i no hi havia gaires dones. les crítiques que vaig sentir a la ràdio ja fa mesos m'han fet pensar que els periodistes sovint són com nens petits intentant ser els primers en viure quelcom per a poder-ho explicar. i que quan ho expliquen ho fan d'una manera sensacionalista i estranya -sobre les seves impressions subjectives: la majoria prescindibles, per cert- que provoca sentiments de contrarietat a l'espectador que hi anirà després del periodista. això també ho vaig notar amb l'últim concert de Lluís Llach: els mitjans de comunicació van tenir molta por que els espectadors els prenessin què era aquell concert, què significava; i per això quan en feien referència semblava que volguessin posseir -sense aconseguir-ho- Lluís Llach. s'equivoquen. potser aquestes coses només són possibles en un Palau Sant Jordi on ningú és prou a prop dels seus ídols i necessita la televisió per a pensar que hi ha estat, a prop. el cas és que, almenys a RAC 1, es van ben equivocar amb els comentaris que van fer sobre Bodies. només parlaven de tites, i de l'interès de la gent en veure tites, i que d'amagats i de reüll les miraven... jo m'imaginava veure polles ja, directament, i res, res de res. quines bajanades! no hauríem de llegir crítiques, ni escoltar comentaris de cap periodista imbècil, ni de cap crític imbècil, crec, abans de veure un espectable. que se'n vagin a la merda.
és evident que jo també parlo sobre les meves impressions sobre aquesta exposició. però jo no sóc periodista, ni sóc a la ràdio, ni a la televisió ni al diari, ni estic comentant l'exposició abans que ningú perquè la meva acreditació com a periodista m'ha permès d'entrar a l'exposició abans que ningú.
el que em va agradar menys de l'exposició Bodies, que em va fer sortir amb un regust de boca estrany, va ser el missatge moral que intenta donar. que si hem de deixar de fumar, que si veure és conèixer (?), que si, per tant, hem de fer abdominals, que si... pretenen canviar-nos la vida amb la visita a aquesta exposició. jo no crec que una exposició d'aquest tipus hagi d'entrar en el terreny de la moralitat (no pas perquè la moralitat de l'exposició es pugui posar en tela de judici, sinó perquè a la ciència, i ho sento molt, no li pertoca aquest deure). fa por, certament.
després vam fer un vol per barcelona. tranquil·lament, és clar. no teníem pas pressa. vaig comprar-me tres llibres. dos per l'assignatura de pensament contemporani i un perquè sí. la maria també es va comprar un llibre. un llibre infantil molt ben il·lustrat.
ara tinc gana, nyam.
vam mirar dos capítols nous de lost i dos capítols de la sèrie cashmire mafia dels creadors de sex & the city. la nova sèrie està bé: si féssim una comparació dels temes de l'una i dels temes de l'altra, veuríem que els temps han canviat. no gaire, però ho han fet. el feminisme liberal ens envolta... i els problemes que els homes tenen quan la seva dona és com és.
els temps canvien, sí.
avui aniré a apagar incendis al parc de bombers de figueres. serà divertit, suposo. no sé quina roba posar-me. i són aquests els problemes quotidians: també s'han d'expressar, d'una manera o altra, a la web.
a barcelona ens ho vam passar molt bé. l'exposició de Bodies fa una olor estranya. tots els cossos eren petits i esquifits, i no hi havia gaires dones. les crítiques que vaig sentir a la ràdio ja fa mesos m'han fet pensar que els periodistes sovint són com nens petits intentant ser els primers en viure quelcom per a poder-ho explicar. i que quan ho expliquen ho fan d'una manera sensacionalista i estranya -sobre les seves impressions subjectives: la majoria prescindibles, per cert- que provoca sentiments de contrarietat a l'espectador que hi anirà després del periodista. això també ho vaig notar amb l'últim concert de Lluís Llach: els mitjans de comunicació van tenir molta por que els espectadors els prenessin què era aquell concert, què significava; i per això quan en feien referència semblava que volguessin posseir -sense aconseguir-ho- Lluís Llach. s'equivoquen. potser aquestes coses només són possibles en un Palau Sant Jordi on ningú és prou a prop dels seus ídols i necessita la televisió per a pensar que hi ha estat, a prop. el cas és que, almenys a RAC 1, es van ben equivocar amb els comentaris que van fer sobre Bodies. només parlaven de tites, i de l'interès de la gent en veure tites, i que d'amagats i de reüll les miraven... jo m'imaginava veure polles ja, directament, i res, res de res. quines bajanades! no hauríem de llegir crítiques, ni escoltar comentaris de cap periodista imbècil, ni de cap crític imbècil, crec, abans de veure un espectable. que se'n vagin a la merda.
és evident que jo també parlo sobre les meves impressions sobre aquesta exposició. però jo no sóc periodista, ni sóc a la ràdio, ni a la televisió ni al diari, ni estic comentant l'exposició abans que ningú perquè la meva acreditació com a periodista m'ha permès d'entrar a l'exposició abans que ningú.
el que em va agradar menys de l'exposició Bodies, que em va fer sortir amb un regust de boca estrany, va ser el missatge moral que intenta donar. que si hem de deixar de fumar, que si veure és conèixer (?), que si, per tant, hem de fer abdominals, que si... pretenen canviar-nos la vida amb la visita a aquesta exposició. jo no crec que una exposició d'aquest tipus hagi d'entrar en el terreny de la moralitat (no pas perquè la moralitat de l'exposició es pugui posar en tela de judici, sinó perquè a la ciència, i ho sento molt, no li pertoca aquest deure). fa por, certament.
després vam fer un vol per barcelona. tranquil·lament, és clar. no teníem pas pressa. vaig comprar-me tres llibres. dos per l'assignatura de pensament contemporani i un perquè sí. la maria també es va comprar un llibre. un llibre infantil molt ben il·lustrat.
ara tinc gana, nyam.
resum d'avui:
- he fet fotos a l'avi a la granja i he estat amb ell per allà amb les ovelles, els xais, les cabres i els cabrits una bona estona
- he fet una pizza gran per a dues persones que no m'ha sortit tan bé com altres cops
- m'han trucat de la feina: tornar a confirmar que dilluns he de fer -perquè ho vull- un curs de com apagar incendis amb tots els de la feina i que no puc fer el curs de primers auxilis perquè està ple
- ha vingut la maria
- he fet dues hores de classes d'anglès a una nena (és ja el segon cop). m'he inventat un joc sobre la marxa, i un cop fet el joc, me n'he inventat un altre. avui m'ha semblat que la nena estava una mica farta de tant estudiar, i l'únic recurs, crec, era el de fer jocs. ha acabat rient, contenta i, a sobre, aprenent el que havia d'aprendre.
- per fer-ho he cobrat 20 euros. diners que em costa acceptar perquè m'agrada molt fer-ho i m'ho passo molt bé i el temps passa volant.
- m'he trobat a la tia i a l'àvia de l'aida i s'han posat molt contentes (sobretot l'àvia). m'ha agafat la mà i tot. després jo també li he agafat i la tia s'hi ha fixat. li deu haver semblat estrany. m'han dit que estic molt guapa.
- he anat al supermercat i dels 20 euros me n'he gastat 16 i pico
- he anat a casa
- he estat a la cuina amb la meva mare mentre feia el sopar:
- he anat a buscar la maria a la 'feina'
- hem parlat al cotxe
- hem entrat a casa i no sé què hem fet... he mirat el correu: m'han acceptat per al curs de lliure elecció la institució parlamentària a l'estat contemporani
- hem sopat
- he retocat fotos amb el portàtil a la cuina mentre tots érem a la cuina. la maria també n'ha retocat algunes.
- la maria ha anat a dormir i jo li he dit bona nit
- he comprat entrades per a l'exposició Bodies
- he mirat trens i altres
- he fet quatre entrepans
- he preparat dues bosses amb els entrepans i festucs o pistatxos i kinder délice i quatre trossos de tableta de xocolata boníssima del bonarea
- sóc aquí
- ara aniré a dormir
- bona nit
- bona nit altre cop (he rellegit el post)
- he fet fotos a l'avi a la granja i he estat amb ell per allà amb les ovelles, els xais, les cabres i els cabrits una bona estona
- he fet una pizza gran per a dues persones que no m'ha sortit tan bé com altres cops
- m'han trucat de la feina: tornar a confirmar que dilluns he de fer -perquè ho vull- un curs de com apagar incendis amb tots els de la feina i que no puc fer el curs de primers auxilis perquè està ple
- ha vingut la maria
- he fet dues hores de classes d'anglès a una nena (és ja el segon cop). m'he inventat un joc sobre la marxa, i un cop fet el joc, me n'he inventat un altre. avui m'ha semblat que la nena estava una mica farta de tant estudiar, i l'únic recurs, crec, era el de fer jocs. ha acabat rient, contenta i, a sobre, aprenent el que havia d'aprendre.
- per fer-ho he cobrat 20 euros. diners que em costa acceptar perquè m'agrada molt fer-ho i m'ho passo molt bé i el temps passa volant.
- m'he trobat a la tia i a l'àvia de l'aida i s'han posat molt contentes (sobretot l'àvia). m'ha agafat la mà i tot. després jo també li he agafat i la tia s'hi ha fixat. li deu haver semblat estrany. m'han dit que estic molt guapa.
- he anat al supermercat i dels 20 euros me n'he gastat 16 i pico
- he anat a casa
- he estat a la cuina amb la meva mare mentre feia el sopar:
- he anat a buscar la maria a la 'feina'
- hem parlat al cotxe
- hem entrat a casa i no sé què hem fet... he mirat el correu: m'han acceptat per al curs de lliure elecció la institució parlamentària a l'estat contemporani
- hem sopat
- he retocat fotos amb el portàtil a la cuina mentre tots érem a la cuina. la maria també n'ha retocat algunes.
- la maria ha anat a dormir i jo li he dit bona nit
- he comprat entrades per a l'exposició Bodies
- he mirat trens i altres
- he fet quatre entrepans
- he preparat dues bosses amb els entrepans i festucs o pistatxos i kinder délice i quatre trossos de tableta de xocolata boníssima del bonarea
- sóc aquí
- ara aniré a dormir
- bona nit
- bona nit altre cop (he rellegit el post)
fa una setmana que no escric. això, després de la fal·lera dels últims temps, és quasi un insult. com m'he atrevit...
ja han tornat les classes. estic una mica avorrida. avui pensava en altres coses, a classe. després he intentat tornar a escoltar, i depsrés me n'he tornat a anar. llavors pensava en una cosa: encara sort que no m'adormo. ja és estrany, sí, que no m'adormi.
la setmana ha anat bé. la maria i jo vam agafar un costipat molt fort. m'ho vaig passar molt bé mentre tenia el costipat. tot i que tot em feia mal, i després a la nit no podia dormir bé. però tenir excusa per no fer res i dormir durant tres dies és una de les millors coses que em pot passar...
ara tinc son. les mans brutes de xocolata. és el dia dels enamorats i hi havia pastís a casa. veiem que els meus pares han consumit (o consumat?) ben aviat aquest pastís... a les 12 i pico ja se l'havien menjat. jo no celebro el dia dels enamorats. cada cop que és 14 de febrer penso que a Texas, ara ja fa 14 anys, em van comprar un 'mapatxe' d'ulls tapats amb una bossa que és encara a la meva habitació. el segon record que tinc d'un 14 de febrer és que la maria, l'any 2004, em va enviar un sms dient "t'estimo :_)", encara tinc l'sms al mòbil.
a vegades penso que qualsevol obsessió és denunciable i il·legítima. tota la vida he tingut por que em diguin que sóc desmesurada. que no tinc mesura. que m'obsessiono, etc. fa temps que ningú no m'ho diu, però em fa certa por. el perquè, ara no el sé, o sí, tant és.
he de comprar llibres, o això ha dit el professor, d'Ortega i Gasset per a l'assignatura de pensament contemporani. encara em falten dues notes per saber.
bona nit.
ja han tornat les classes. estic una mica avorrida. avui pensava en altres coses, a classe. després he intentat tornar a escoltar, i depsrés me n'he tornat a anar. llavors pensava en una cosa: encara sort que no m'adormo. ja és estrany, sí, que no m'adormi.
la setmana ha anat bé. la maria i jo vam agafar un costipat molt fort. m'ho vaig passar molt bé mentre tenia el costipat. tot i que tot em feia mal, i després a la nit no podia dormir bé. però tenir excusa per no fer res i dormir durant tres dies és una de les millors coses que em pot passar...
ara tinc son. les mans brutes de xocolata. és el dia dels enamorats i hi havia pastís a casa. veiem que els meus pares han consumit (o consumat?) ben aviat aquest pastís... a les 12 i pico ja se l'havien menjat. jo no celebro el dia dels enamorats. cada cop que és 14 de febrer penso que a Texas, ara ja fa 14 anys, em van comprar un 'mapatxe' d'ulls tapats amb una bossa que és encara a la meva habitació. el segon record que tinc d'un 14 de febrer és que la maria, l'any 2004, em va enviar un sms dient "t'estimo :_)", encara tinc l'sms al mòbil.
a vegades penso que qualsevol obsessió és denunciable i il·legítima. tota la vida he tingut por que em diguin que sóc desmesurada. que no tinc mesura. que m'obsessiono, etc. fa temps que ningú no m'ho diu, però em fa certa por. el perquè, ara no el sé, o sí, tant és.
he de comprar llibres, o això ha dit el professor, d'Ortega i Gasset per a l'assignatura de pensament contemporani. encara em falten dues notes per saber.
bona nit.
em dec haver condemnat a un juny horrorós, però, què hi podia fer... ahir a la tarda vaig acabar fent el que volia fer. vaig anar a casa de l'iria, vam fer un vol amb en luar, que es va adormir, i quan vam tornar l'iria va fer classes de català a un noi indi i jo la vaig ajudar (amb les dues coses: amb en luar i amb el noi). vaig tornar a casa i vaig estar amb la maria, tranquil·lament, vam fer el sopar: amanida d'arrós per la maria amb musclos! i vam mirar la tele una estoneta -la maria estava rebentada! per sort ahir vam poder estar juntes al migdia!- i cap al llit (23.40). la maria es va adormir perseguint-me: tenia el cap al meu pit i si jo em movia ella també. jo volia aixecar-me i no em deixava, em posava la cama a sobre i què sé jo què més feia... van arribar els meus pares amb la meva yaya i vaig fer-me l'adormida perquè no podia escapar-me de la maria (i tampoc ho volia fer), però al cap d'una estona vaig sortir del meu cau, del nostre cau, i vaig anar a saludar. quan vaig tornar al llit, després d'un bol de llet amb galetes príncipe, ja eren quarts de dos. vaig estar estudiant, força divertit, per cert. no és pas que no m'ho sapigués, però no en sabia prou com per a fer-ne un examen: ho dic perquè, sí, ara hauria d'estar fent l'examen i sóc aquí, a casa, acabo de tornar de tornar a la meva yaya, de fer tractes amb la dependenta per a fer-li classes d'anglès a la seva filla de 12 anys per 10 euros l'hora una hora i mitja la setmana, i del supermercat, que m'he comprat una crema dove per a celebrar la nova feina, aigua bezoya per la meva princeseta i també iogurs de fruits del bosc, coca-cola light sense cafeïna i un tros de pa andalús, que està molt bo. ah, i blat de moro, nyam, per les amanides. el que tinc previst per ara: anar a fer un vol en bici, tornar, dutxar-me, esperar la maria -això ocupa bona part de la meva vida, i ja puc ben dir que m'agrada-, dinar corrents amb ella, portar-la a la 'feina' per a aprofitar fins els últims minuts, i esperar-la a les 8 amb el sopar quasi fet, quina il·lusió.
quina vida.
ara, si fos a girona, sabria la nota que he tret del primer examen que vaig fer el 10 de gener.
i ja està.
bon dia!!!
quina vida.
ara, si fos a girona, sabria la nota que he tret del primer examen que vaig fer el 10 de gener.
i ja està.
bon dia!!!
no puc, no vull. no puc, no vull. no puc, no vull. no puc, no vull...
puta merda...
-------------------------
hi ha un post del 5 de febrer de l'any passat força curiós, diu així:
he de fer un exercici: intentar esbrinar, segons la utilitat, si em val la pena o no estudiar ara per l'examen del dijous. fent servir la raó, essent raonable, doncs, pensant que potser estudiant un dia i mig -i acabant de tornar-me boja- aconsegueixo aprovar un examen força difícil -quanta fe tinc!- arribo a la conclusió que és més útil -em produeix més plaer- esforçarm-me dos dies en estudiar i després ja no haver-ho d'estudiar al juny. en cas de suspendre, doncs no ho sé. ja no hi arribo!
no hi arribo!
delirant.
per què fa tant de sol?
per què fa bon temps?
per què l'aire del carrer em senta tan bé?
per què la bici m'espera?
per què estic avorrida?
per què, per què tot?
puta merda...
-------------------------
hi ha un post del 5 de febrer de l'any passat força curiós, diu així:
de què em serveix, saber això? havia d'estudiar, fa un any, per l'examen d'italià. em va anar molt bé tot (l'examen constava de quatre parts, crec) menys la gramàtica. vaig treure un 3,8 -si no recordo malament. al juny ja ho vaig aprovar, és clar-. de què em va servir tornar-me boja? de res! collons! això! de res! vaig suspendre!!no vulll estudiar més. n'estic fins als collons.
què faig? ara m'he d'obligar a mi mateixa a estudiar? déu meu... quin avorriment...
he de fer un exercici: intentar esbrinar, segons la utilitat, si em val la pena o no estudiar ara per l'examen del dijous. fent servir la raó, essent raonable, doncs, pensant que potser estudiant un dia i mig -i acabant de tornar-me boja- aconsegueixo aprovar un examen força difícil -quanta fe tinc!- arribo a la conclusió que és més útil -em produeix més plaer- esforçarm-me dos dies en estudiar i després ja no haver-ho d'estudiar al juny. en cas de suspendre, doncs no ho sé. ja no hi arribo!
no hi arribo!
delirant.
per què fa tant de sol?
per què fa bon temps?
per què l'aire del carrer em senta tan bé?
per què la bici m'espera?
per què estic avorrida?
per què, per què tot?
comença aquest febrer, deixant enrere aquell gener, el primer d'any, per nom, és clar, per res més.
comença aquest febrer eixut, pobre, no sé si esmaperdut -ja ho veurem-,
sí, comença aquest febrer en què estalviar per necessitat serà l'objectiu perseguit.
comença aquest febrer, acabarà aquest febrer. aquest any serà el meu sant, altre cop. algú em regalarà?
comença aquest febrer, amb fred, no vaig veure cap rosa aquell gener, escolto a l'itunes que aunque todo ha terminado, de hecho, todo está empezando; de debó? somos los únicos miembros de una sociedad secreta,
son preciosos nuestros besos, què dir?
comença aquest febrer ple de projectes. la maria farà les pràctiques, tenim previst fer dos còmics. dic previst perquè ara, es veu, sóc guionista! però, és clar, només sóc guionista en tant que hi ha una maria que il·lustra/dibuixa. sinó, seria pura idea abstracte en potència, que moriria al cap del temps sense realitzar-se -esdevenir realitat- i sense objectivar-se -esdevenir objecte, material- i sense ser, com ja es preveu que anava a dir, en acte.
comença aquest febrer. aquest febrer. aquest febrer.
blau i negre, de fred i de nit, de fred i de nit. blau i negre.
comença aquest febrer de neu i de cel, de tramuntana i de pluja, de neu i de mar, de neu i de cel, de neu i d'amor.
comença aquest febrer i m'he proposat escriure el post més absurd de l'any.
comença febrer i, en silenci:
cerquem la vida.
la vida (saps què és? la primavera)
cerquem la ressurrecció.
comença aquest febrer.
comença aquest febrer eixut, pobre, no sé si esmaperdut -ja ho veurem-,
sí, comença aquest febrer en què estalviar per necessitat serà l'objectiu perseguit.
comença aquest febrer, acabarà aquest febrer. aquest any serà el meu sant, altre cop. algú em regalarà?
comença aquest febrer, amb fred, no vaig veure cap rosa aquell gener, escolto a l'itunes que aunque todo ha terminado, de hecho, todo está empezando; de debó? somos los únicos miembros de una sociedad secreta,
son preciosos nuestros besos, què dir?
comença aquest febrer ple de projectes. la maria farà les pràctiques, tenim previst fer dos còmics. dic previst perquè ara, es veu, sóc guionista! però, és clar, només sóc guionista en tant que hi ha una maria que il·lustra/dibuixa. sinó, seria pura idea abstracte en potència, que moriria al cap del temps sense realitzar-se -esdevenir realitat- i sense objectivar-se -esdevenir objecte, material- i sense ser, com ja es preveu que anava a dir, en acte.
comença aquest febrer. aquest febrer. aquest febrer.
blau i negre, de fred i de nit, de fred i de nit. blau i negre.
comença aquest febrer de neu i de cel, de tramuntana i de pluja, de neu i de mar, de neu i de cel, de neu i d'amor.
comença aquest febrer i m'he proposat escriure el post més absurd de l'any.
comença febrer i, en silenci:
cerquem la vida.
la vida (saps què és? la primavera)
cerquem la ressurrecció.
comença aquest febrer.
no sé si algú s'hi ha fixat: porto dies avisant, d'alguna manera, del "perill" de la retòrica. amb aquest "perill" em refereixo al perill que hi ha en apropar-se a algú que utilitza la retòrica i quedar-se escoltant mentre es bada.
no sóc pas jo qui diu això, ja vaig parlar dels sofistes l'altre dia (i suposant la confrontació entre 'filòsofs' i sofistes, per cert). només cal escoltar el discurs de Rajoy sense fer gaire cas a què hi ha rere el discurs: podríem, fins i tot, arribar a votar-lo (molta gent vota el PP, oi? no és pas tan estrany!). sense fixar-s'hi gaire, sense gaire cultura política, i sense gaire mala fe (s'ha de tenir mala fe per a escoltar segons quin polític, pensar sempre malament i, sobretot, no fiar-se'n) ens poden obligar a fer bajanades.
ja no és només això, al cap i a la fi un vot és un vot: i anem a votar i cap a casa i ¡au! al carrer i aquí res ha passat. no, no, no és només això: els discursos ben fets -els més perillosos, tot i que són, potser, els més bells: i això sí, cal recordar la insuficiència de la paraula i l'elecció que es fa en tot discurs: mai es diu tot- fan mal. s'arrelen dins de la persona que escolta -si aquesta, com ja he dit, no està atenta- i li poden crear una divisió interior.
si jo sé tal cosa, però no la sé explicar: si en aquesta societat només és veritat, només és real, allò traduible a arguments, allò traduible a la lògica més elemental: què n'he de fer, jo, dels meus sentiments? com puc explicar-te, si em dius que no t'importa, i que el que importen són les persones, la importància que té això del català? com puc explicar-te res si tu em portes -i aquí la Terribas es va quedar callada, per cert- cap a un altre costat? si em fas veure que els teus valors no tenen res a veure amb els meus i que, a sobre, els teus valors són millors perquè apel·len a la llibertat? sí, manipular i parlar: tot són un. quin PP tenim al davant? quines persones que creuen aquest PP tenim al davant? quin grau de relativisme estem utilitzant, fins i tot, a quin grau de "ja no cal la política" (quan enretirar la política es fa, precisament, des d'una política) vols arribar?
ja vaig dir que no em serveixen aquests discursos, aquestes retòriques, aquest no-diàleg (el de Rajoy amb la Terribas, per exemple): no em poden convèncer. però els arguments es queden dins meu i necessito totes les armes que tingui al meu abast per vèncer-los interiorment. a dins meu hi ha una guerra des de fa temps. una guerra que he de lliurar.
no, no m'heu vençut!
no sóc pas jo qui diu això, ja vaig parlar dels sofistes l'altre dia (i suposant la confrontació entre 'filòsofs' i sofistes, per cert). només cal escoltar el discurs de Rajoy sense fer gaire cas a què hi ha rere el discurs: podríem, fins i tot, arribar a votar-lo (molta gent vota el PP, oi? no és pas tan estrany!). sense fixar-s'hi gaire, sense gaire cultura política, i sense gaire mala fe (s'ha de tenir mala fe per a escoltar segons quin polític, pensar sempre malament i, sobretot, no fiar-se'n) ens poden obligar a fer bajanades.
ja no és només això, al cap i a la fi un vot és un vot: i anem a votar i cap a casa i ¡au! al carrer i aquí res ha passat. no, no, no és només això: els discursos ben fets -els més perillosos, tot i que són, potser, els més bells: i això sí, cal recordar la insuficiència de la paraula i l'elecció que es fa en tot discurs: mai es diu tot- fan mal. s'arrelen dins de la persona que escolta -si aquesta, com ja he dit, no està atenta- i li poden crear una divisió interior.
si jo sé tal cosa, però no la sé explicar: si en aquesta societat només és veritat, només és real, allò traduible a arguments, allò traduible a la lògica més elemental: què n'he de fer, jo, dels meus sentiments? com puc explicar-te, si em dius que no t'importa, i que el que importen són les persones, la importància que té això del català? com puc explicar-te res si tu em portes -i aquí la Terribas es va quedar callada, per cert- cap a un altre costat? si em fas veure que els teus valors no tenen res a veure amb els meus i que, a sobre, els teus valors són millors perquè apel·len a la llibertat? sí, manipular i parlar: tot són un. quin PP tenim al davant? quines persones que creuen aquest PP tenim al davant? quin grau de relativisme estem utilitzant, fins i tot, a quin grau de "ja no cal la política" (quan enretirar la política es fa, precisament, des d'una política) vols arribar?
ja vaig dir que no em serveixen aquests discursos, aquestes retòriques, aquest no-diàleg (el de Rajoy amb la Terribas, per exemple): no em poden convèncer. però els arguments es queden dins meu i necessito totes les armes que tingui al meu abast per vèncer-los interiorment. a dins meu hi ha una guerra des de fa temps. una guerra que he de lliurar.
no, no m'heu vençut!
La palabra es un poderoso soberano, que con un pequenísimo y muy invisible cuerpo realiza empresas absolutamente divinas. En efecto, puede eliminar el temor, suprimir la tristeza, infundir alegría, aumentar la compasión.
Gorgias
Gorgias
a vegades la filosofia no és res més que un allunyament de si mateix -alienació- i d'una mateixa època, per a poder entendre no només èpoques anteriors i persones anteriors, sinó, també, el jo actual i l'època actual. si cal allunyar-se, alienar-se d'un quelcom per a conèixer-lo, no sembla que el poguem conèixer bé. no sóc aquí, avui, per a discutir això. només voldria dir, com ja he dit més cops, que una de les il·lusions de la meva vida és entendre, comprendre. i prou. seria com viure en un parc d'atraccions tot el dia. vull que la muntanya russa sigui la meva vida! m'agrada viure a la meva carn el que penso i el que s'ha pensat. m'agrada viure, en definitiva: és això el que estic dient. però no sóc aquí, tampoc, per a parlar sobre aquest tema.
sóc aquí per a recordar a qui em llegeixi -anava a dir a la humanitat, però això seria pixar fora de test: poca gent em llegeix- que no m'agrada discutir. que no m'agrada utilitzar la raó, ni escrita ni parlada, per a discutir. ni tan sols per a dialogar si només és per a convèncer (en tot cas, estaria bé fer-la servir per a enrahonar, no creieu? sense ganes de convèncer, sense sofismes, sense voler atropellar). fa temps, o potser no tant temps, vaig "descobrir" que la raó no mana. no és que no mani, i que jo estigui dient que és el cor qui parla, no. només dic el que els primers filòsofs van "descobrir", intuir, o veure: que hom pot utilitzar la raó com li convingui per a convèncer.
sí, parlo dels sofistes. és fàcil ser sofista: només cal haver estudiat, practicat l'art de la raó -o l'art de tenir raó-, la retòrica*. últimament estic coneguent molta gent que, enlluernada per la raó, creu que només aquesta és suficient per enamorar (ho deia l'altre dia en Josep, més o menys), que només és aquesta necessària per convèncer i que, en definitiva, només la raó és la que val.
jo sé més que això: jo sé que hi ha coses que són difícils d'expressar mitjançant la raó -i sé que molta gent (jo, per exemple) dediquen la seva vida a intentar fer-ho-, sé que hi ha coses que només l'art pot expressar -sí, a vegades la raó és insuficient-, i sé que poca gent es deixa enlluernar per la raó. o això espero.
sí, ho dic: he conegut sofistes, últimament. defensen el tema que volen -hi creuen, també, segons com es miri- utilitzant la raó com a arma: deixant a l'altre, que no ha tingut temps a pensar en el tema, indefens. he conegut gent que ha sortit feliç de parlar amb mi només perquè jo m'he quedat callada, sense arguments. he conegut gent que, mitjançant l'art de la retòrica, m'ha conduit per on ha volgut i m'ha fet dir el que ha volgut que digués i que ha utilitzat això que he dit, fora de context, per desbancar-me i fer-me veure que jo no tenia raó.
només vull avisar -recordar-me a mi mateixa-: no m'heu convençut. i no podreu fer-ho. per a saber més dels sofistes, i de com funcionaven us recomano L'elogi d'Elena de Gorgias (crec, i dic crec perquè a hores d'ara ja no sé de què he d'estar segura, que el petit text que encapçala el post és d'ell i de l'obra que recomano).
fins aviat.
________
*
| 1 RET Art
de l'eloqüència, de l'expressió oral i escrita, fixada d'acord amb unes
regles que, introduïdes a Grècia pels sofistes, es perpetuaren i
s'enriquiren en la tradició successiva. | ||
hom pot sentir malestar, i no saber d'on ve.
jo sé d'on ve el meu malestar: vaig en pijama. no suporto anar en pijama pel món! a aquestes hores! has vist el sol que hi ha al carrer?
volia anar a la biblioteca, però m'he dormit, o sigui que res... em volia dutxar a les 14:00, després d'estar estudiant una estona, i ja enllaçar amb el dinar; per a després sortir corrents cap a la biblioteca Cánovas del castillo. ara em sento asquerosa, asquerosa! necessito dutxar-me ja! i treure'm el pijama!!
jo sé d'on ve el meu malestar: vaig en pijama. no suporto anar en pijama pel món! a aquestes hores! has vist el sol que hi ha al carrer?
volia anar a la biblioteca, però m'he dormit, o sigui que res... em volia dutxar a les 14:00, després d'estar estudiant una estona, i ja enllaçar amb el dinar; per a després sortir corrents cap a la biblioteca Cánovas del castillo. ara em sento asquerosa, asquerosa! necessito dutxar-me ja! i treure'm el pijama!!
avui no m'he llevat a l'hora que m'havia de llevar. no he sentit cap despertador, res. mut, tot mut. a les dotze he obert els ulls i he pensat: no pot ser. ho he pensat i m'ho he cregut, així que he tardat una estona en adonar-me'n que eren realment les dotze.
he pogut lliurar el treball igualment, així que no ha passat res.
em costa escriure a la web perquè m'agradaria insultar i assassinar la casa del libro; i perquè la interioritat forçada per l'exterior, al final, fa que hagi de callar totalment.
millor època vindrà, suposo.
ah, però un fragment de l'exterior sempre va bé. a l'atzar, del llibre que tinc a la meva dreta:
bona nit.
he pogut lliurar el treball igualment, així que no ha passat res.
em costa escriure a la web perquè m'agradaria insultar i assassinar la casa del libro; i perquè la interioritat forçada per l'exterior, al final, fa que hagi de callar totalment.
millor època vindrà, suposo.
ah, però un fragment de l'exterior sempre va bé. a l'atzar, del llibre que tinc a la meva dreta:
¡Qué importa a los hombres la verdad!fragments d'un llibre recopilatori de textos de Nietzsche.
La vida más elevada y pura es posible en la creencia de poseer la verdad. Es necesaria al hombre la creencia en la verdad.
La verdad aparece como una necesidad social, después de una metástasis se usa para todo, donde no es necesaria.
Todas las virtudes surgen de necesidades. Con la sociedad comienza la necesidad de veracidad. En otro caso, el hombre vive en el eterno disimulo. La fundación del Estado provoca la veracidad.
Que el hombre haya evolucionado así y no de otra manera es sin lugar a dudas su obra: estar tan inmerso en la ilusión (los sueños) y condenado a la superficialidad (el ojo) es su esencia. ¿Es extraordinario el que los instintos de verdad lleven de nuevo, en último término, a su ser primordial?
bona nit.
I
una infinitat, tota per a mi. i poder veure el món sota el que, de moment, no puc veure'l. incapacitada, per la cultura, per mi mateixa, per a fer segons què.
II
eren quarts de cinc i feia sol, molt de sol. i vaig pensar: fora, fora d'aquí. deixa'm. fes-te fosc, cel. fes-te fosc.
III
integrada en les estacions, suposo. ara desitjo l'hivern: som a l'hivern. ara desitjo la primavera: som a la primavera. i així el món sencer, el temps sencer, la vida sencera.
IV
just ara he acabat El naixement de la tragèdia. des dels meus coneixements filosòfics em pregunto com entenen els alumnes de primer d'història de l'art aquesta obra -evidentment, parlo d'aquells que no tenen coneixements ni de Kant, ni de Schopenhauer, ni sabran què és la cosa en si ni el fenomen ni res de res-.
V
sembla que avui és el dia aquell en què la gent va a sopar. és el tió, o el dia de nochebuena, jo només espero poder tornar a casa aviat i seguir amb els meus afers. que en són molts.
una infinitat, tota per a mi. i poder veure el món sota el que, de moment, no puc veure'l. incapacitada, per la cultura, per mi mateixa, per a fer segons què.
II
eren quarts de cinc i feia sol, molt de sol. i vaig pensar: fora, fora d'aquí. deixa'm. fes-te fosc, cel. fes-te fosc.
III
integrada en les estacions, suposo. ara desitjo l'hivern: som a l'hivern. ara desitjo la primavera: som a la primavera. i així el món sencer, el temps sencer, la vida sencera.
IV
just ara he acabat El naixement de la tragèdia. des dels meus coneixements filosòfics em pregunto com entenen els alumnes de primer d'història de l'art aquesta obra -evidentment, parlo d'aquells que no tenen coneixements ni de Kant, ni de Schopenhauer, ni sabran què és la cosa en si ni el fenomen ni res de res-.
V
sembla que avui és el dia aquell en què la gent va a sopar. és el tió, o el dia de nochebuena, jo només espero poder tornar a casa aviat i seguir amb els meus afers. que en són molts.
anem a màlaga.
dormir a l'aeroport.
que gran el nen, altre cop. oh.
adéu, adéu, abraç. preguntes entre línies,
és que les coses van així.
nostàlgia del que encara no ha passat: què hi farem.
records per al futur,
i estimar és això.
demà a màlaga.
m'esperen molts treballs.
tot sortirà bé.
bon nadal...,
espero escriure demà.
dormir a l'aeroport.
que gran el nen, altre cop. oh.
adéu, adéu, abraç. preguntes entre línies,
és que les coses van així.
nostàlgia del que encara no ha passat: què hi farem.
records per al futur,
i estimar és això.
demà a màlaga.
m'esperen molts treballs.
tot sortirà bé.
bon nadal...,
espero escriure demà.
m'he despertat amb la maria. poques vegades passa, això!
oi, quasi arribo tard a classe. que poca estona que ha durat el viatge!
a classe. fa calor, fa fred, què fa? el desodorant no funciona...
a dinar, quina gana! m'hi trobo una companya de classe.
dino mentre ella no dina: ja ho havia fet. anem a la sala d'estudis.
parlem. com que som llunyanes -i això és el que crida l'atenció- entre nosaltres,
tenim coses de què parlar. jo parlo molt, com sempre, semblo una cotorra.
a classe.
niet.
que bé.
torno.
d'aquí a dos dies marxem a màlaga. estarem molt dies sense veure'ns, el nen haurà crescut molt quan tornem.
i quan tornem anirem al concert de marlango, oi? ningú m'ho treurà això.
a mi els canvis se'm fan difícils, fins i tot els que no canvien substancialment la meva vida.
però així ho he de viure, perquè si no ho visc de la manera que ho estic vivint, no sé pas què passaria.
em puc passar tres hores plorant en un concert d'isamel serrano.
quan cuino no puc estar malament. perquè si ho estic tot em surt malament.
se'm cremen les coses, res no surt bé. ho he comprovat.
avui he cremat una cosa.
coses que passen.
és igual.
els xampinyons naturals fregits estan boníssims.
la panotxa he decidit guardar-la per a quan tornem de màlaga.
el carbassó també.
demà dinaré espaguetis de la mama a la facultat.
espero trobar-hi la vanguardia: no vull avorrir-me mentre dino.
la maria vol que olot nevi,
i jo també.
a girona no, no fa falta.
el nadal és a prop. he de fotocopiar moltes coses.
tot s'apropa.
què farem?
tant estudiar... podré?
sé que sí, però l'estrés el tinc.
és l'estrés, de fet, que fa que pugui.
pressió, se'n diu.
tot bé, de moment.
la maria estudia ara mateix, sense ganes.
ho sol deixar tot per l'últim moment.
és una manera de funcionar.
ho deixa més a l'últim moment que jo.
potser perquè si jo ho deixés per l'últim moment de la manera en què ella ho fa, acabaria no fent res.
jo prefereixo dormir.
moltes hores, si pot ser. com descartes.
no sé si descartes dormia molt quan vivia a Amsterdam.
jo vaig estar una estona mirant el paisatge, més o menys, que ell veia.
tranquil·litat...
tinc son però no vull dormir.
ara voldria que el dia tingués 28 hores. potser no l'he aprofitat bé,
potser me'n falten, de dies.
i potser si no me'n faltessin moriria d'avorriment i estupidesa.
oi, quasi arribo tard a classe. que poca estona que ha durat el viatge!
a classe. fa calor, fa fred, què fa? el desodorant no funciona...
a dinar, quina gana! m'hi trobo una companya de classe.
dino mentre ella no dina: ja ho havia fet. anem a la sala d'estudis.
parlem. com que som llunyanes -i això és el que crida l'atenció- entre nosaltres,
tenim coses de què parlar. jo parlo molt, com sempre, semblo una cotorra.
a classe.
niet.
que bé.
torno.
d'aquí a dos dies marxem a màlaga. estarem molt dies sense veure'ns, el nen haurà crescut molt quan tornem.
i quan tornem anirem al concert de marlango, oi? ningú m'ho treurà això.
a mi els canvis se'm fan difícils, fins i tot els que no canvien substancialment la meva vida.
però així ho he de viure, perquè si no ho visc de la manera que ho estic vivint, no sé pas què passaria.
em puc passar tres hores plorant en un concert d'isamel serrano.
quan cuino no puc estar malament. perquè si ho estic tot em surt malament.
se'm cremen les coses, res no surt bé. ho he comprovat.
avui he cremat una cosa.
coses que passen.
és igual.
els xampinyons naturals fregits estan boníssims.
la panotxa he decidit guardar-la per a quan tornem de màlaga.
el carbassó també.
demà dinaré espaguetis de la mama a la facultat.
espero trobar-hi la vanguardia: no vull avorrir-me mentre dino.
la maria vol que olot nevi,
i jo també.
a girona no, no fa falta.
el nadal és a prop. he de fotocopiar moltes coses.
tot s'apropa.
què farem?
tant estudiar... podré?
sé que sí, però l'estrés el tinc.
és l'estrés, de fet, que fa que pugui.
pressió, se'n diu.
tot bé, de moment.
la maria estudia ara mateix, sense ganes.
ho sol deixar tot per l'últim moment.
és una manera de funcionar.
ho deixa més a l'últim moment que jo.
potser perquè si jo ho deixés per l'últim moment de la manera en què ella ho fa, acabaria no fent res.
jo prefereixo dormir.
moltes hores, si pot ser. com descartes.
no sé si descartes dormia molt quan vivia a Amsterdam.
jo vaig estar una estona mirant el paisatge, més o menys, que ell veia.
tranquil·litat...
tinc son però no vull dormir.
ara voldria que el dia tingués 28 hores. potser no l'he aprofitat bé,
potser me'n falten, de dies.
i potser si no me'n faltessin moriria d'avorriment i estupidesa.
escoltant: 2Raumwohnung @ Ich Weiss Warum
crònica del dia d'avui. algunes parts escrites en paper, altres pensades i oblidades i, altres, produïdes per l'espontaneïtat del blog.
crònica del dia d'avui. algunes parts escrites en paper, altres pensades i oblidades i, altres, produïdes per l'espontaneïtat del blog.
als matins sempre hi ha son.ara, faré una altra crònica del dia d'avui, totalment diferent:
son falsa, per cert. enganyosa:
em deixa escollir! dormir 12 hores o començar el dia.
res m'hi obliga, a començar el dia.
tot és decisió: deliberació.
tant és una cosa com l'altra: tot és viure.
de fet, el temps passa: aquí o allà.
dormida o desperta.
vaig pensar, però, fa temps,
que no era el mateix disfrutar el temps que,
simplement,
deixar-lo passar.
posar-ho en dubte, i ara ho entenc, és ser cínic amb un mateix.
esmorzar? si no tinc gana.
cafè amb llet? diuen que treu la son,
però ahir me'n vaig prendre un i tot seguit vaig dormir.
sortir de casa. ai, les flors!
ulleres de sol, la ràdio: el cotxe.
escoltar música:
sí, últimament prefereixo la música.
a tres minuts per a tres quarts de deu arribo.
córrer cap a classe, i escoltar i escriure i entendre.
la felicitat d'entendre. quantes coses!
la poma verda, mai vermella.
abans, però, els pipis tímids dels lavabos poc íntims.
a classe: és quasi nadal.
quasi tots parlen. els de la dreta. jo fora.
escoltar, sí, sí, fa fred. la finestra oberta.
onze de desembre del 2007.
el sol entrant, fent equip amb la calefacció.
dinar, el diari, la contra.
la biblioteca, a una hora per començar una altra classe,
escrivint, llegint.
l'emoció de la vida: l'entusiasme -exaltació de l'ànima, si pogués creure
en un déu, seria aquest el meu-
d'aprendre.
aquesta vida que m'aporta la perspectiva de l'eternitat: sí,
sí,
-en secret ho diré:- només si la visc com jo la vull viure.
a mitja classe, penso: què faré per sopar? no, no em puc distreure.
d'aquestes coses parlem a classe...
jo que pensava que els meus pensaments eren infructuosos i paranoics.
aquí descobreixo gent com jo. insistent, amb ganes d'anar més enllà.
aquí ningú em diria pesada, déu meu.
quins pensaments, deixe'm-ho.
la biblioteca, de nou.
descobreixo la literatura. sempre m'ha atret. molt més que res.
potser per això me n'allunyo.
ara. ens saludem. no ens diem res.
el diàleg no és. com sempre. què hi farem.
quanta gent. els filòsofs no han de fer por a ningú.
no han de fer preguntes per fotre!
a casa, amb cotxe. la música.
acabo ballant reggaeton al cotxe.
necessito música. necessito ritme.
el criteri no el tinc, ara mateix.
la tramuntana arriba -o sóc jo la que arriba?-:
què hi fa aquí? deu haver estat tot el dia així...
a classe de ioga, quina fred.
m'oblido de mi: potser només per dos segons,
però aquests dos segons són l'eternitat sencera.
desaparèixer i notar-me alhora és com un massatge psíquic.
a casa. fer el sopar. com era?
ceba, espinacs, carbassó, all, pastanaga,
què més?
xampinyons, bròquil...
torrades amb alvocat, patè.
formatge,
panotxa; cocacola light sense cafeïna;
ventdelpla,
fer el dinar per demà.
ser aquí, a l'ordinador, escrivint.
quin mal de cap,
un efferalgan,
hauré d'anar a dormir.
i tot el que queda per fer?
el dia no dóna de si.
he estat onze hores i mitja fora de casa.
bona nit.
m'he llevat a dos quarts de deu.
a tres quarts d'onze era a classe.
literatura catalana.
a fer pipi i la poma verda.
filo. del llenguatge.
que poc temps queda per tot!
si ja és nadal.
dinar. sola. clic, clac: el diari m'acompanya.
ja son les dues del migdia.
la biblioteca.
ja son les tres.
a classe. ta del coneixement.
ja son dos quarts de cinc.
el professor s'ha deixat el mòbil a la taula.
corro a buscar-lo: aquí el tens.
fins les sis: biblioteca.
maragall i les cartes que enviava.
visions.
quina gràcia, nietzsche.
conferència.
me n'he d'anar, arribo tard a ioga.
a les vuit menys deu arribo a casa,
em canvio: a les vuit sóc a ioga.
a tres quarts de deu arribo a casa, per fi.
a fer el sopar.
el dinar de demà.
l'efferalgan, m'estic costipant.
e