Novedades en la categoría reflexions de la societat més propera
ens hem endinsat en la civilització... com un final inevitable, com una mort. reclamem llibertat a cada moment, fem coses en nom de la llibertat, en nom de nosaltes, en nom de la vida que ens queda per viure;
reclamem no dependre de res més que no sigui la feina dels altres -i la feina dels altres ben pagada està, oi?-, no dependre de res. oblidem que al supermercat, al cinema, a les carreteres, a les biblioteques, als col·legis hi ha algú treballant per a nosaltres, per a poder pagar-se el menjar.
legítim.
demanem llibertat a grits, la voldríem: fins que ens destrossés el cos. moriríem, si poguéssim, desintegrats per la llibertat. desapareguts del món...
sí,
i demanem legitimitat. si és legítim, és correcte.
però té algun sentit barrejar la paraula llibertat amb la de legitimitat? no seria la llibertat no haver d'esperar cap legitimitat? hem de reclamar els nostres drets contínuament oblidant els nostres deures perquè el tipus de llibertat en què creiem parla només dels drets i no dels deures?
què és la llibertat?
en nom de què?
legitimitat?
les relacions es basen en això? s'hi han de basar? existeix alguna cosa anomenada llibertat? podem prescindir de tota infraestructura, de tota intervenció humana sobre el medi? podem no dependre de res? podem erigir-nos com a éssers independents sense fer mal a ningú, sense oblidar els nostres deures?
___
m'estic liant amb tanta pregunta.
vaig a dinar.
reclamem no dependre de res més que no sigui la feina dels altres -i la feina dels altres ben pagada està, oi?-, no dependre de res. oblidem que al supermercat, al cinema, a les carreteres, a les biblioteques, als col·legis hi ha algú treballant per a nosaltres, per a poder pagar-se el menjar.
legítim.
demanem llibertat a grits, la voldríem: fins que ens destrossés el cos. moriríem, si poguéssim, desintegrats per la llibertat. desapareguts del món...
sí,
i demanem legitimitat. si és legítim, és correcte.
però té algun sentit barrejar la paraula llibertat amb la de legitimitat? no seria la llibertat no haver d'esperar cap legitimitat? hem de reclamar els nostres drets contínuament oblidant els nostres deures perquè el tipus de llibertat en què creiem parla només dels drets i no dels deures?
què és la llibertat?
en nom de què?
legitimitat?
les relacions es basen en això? s'hi han de basar? existeix alguna cosa anomenada llibertat? podem prescindir de tota infraestructura, de tota intervenció humana sobre el medi? podem no dependre de res? podem erigir-nos com a éssers independents sense fer mal a ningú, sense oblidar els nostres deures?
___
m'estic liant amb tanta pregunta.
vaig a dinar.
em fa tant de fàstic el món, a vegades... les persones, la mediocritat, el no-puc-més, les víctimes que són també botxins -perquè d'aquí no se'n surt-, l'amor que és sovint un no-res, els ideals que ningú accepta perquè ens fan por, perquè s'han fet massa guerres en nom dels ideals,
i no hem de creure en res, no, només hem de ser pràctics i anar vivint. vivint de què? vivint de l'aire que ens envolta, llevant-nos, menjant, pixant, cagant i poca cosa més, oi? potser mirar la tele una estona, esperar jugar a alguna cosa, divertir-nos, distreure'ns, treure'ns d'allò que ens ocupa,
d'allò que ens preocupa,
treure'ns d'allà on som,
imaginar-nos d'alguna altra manera: potser al cel,
potser voldríem que la terra fos el cel i la terra no és res més que un infern...
jo el veig, aquest infern, el veig i l'evito: i veig molta gent vivint-hi pensant que és al cel -com si el cel fos distreure's-. no es pot estar trist, no es pot plorar, no es pot fer res que no sigui somriure i cap endavant; i si no ens entenem, a fotre'ns: hi ha gent que, directament, assassinaria junts tots els poetes (poetes=artistes) del món. els penjarien tots junts en una massacre en una plaça de poble (una plaça tipus les de Lisboa: fredes, sense energia, perdudes, buides de sentit)...
i què us creieu?
la majoria aplaudirien. bravo! fora! fora el pensament, fora els poetes, fora els artistes! diuen coses que ningú no entén! fora el pensament! marxem de la humanitat, habitem la bestialitat! quedem-nos-hi! podrem fer-nos creure que la vida és llevar-se i anar a dormir sense pensar en res més? és clar! per què els volem, els poetes? a la merda!
i és que fins i tot percebo la seva por, la por a que algú els miri als ulls i els digui una veritat que no volen escoltar; la por a no ser res, la por a quedar-se enganxats al fons d'un pou d'on mai més en podran surar -quina poca fe tenen en ells mateixos!-, la por a veure la llum dins de les coses, la llum: perquè està barrejada amb les tenebres, perquè és foscor, perquè d'algun lloc surt; la por a veure la veritat dels altres, la por a conèixer més enllà del seu nas, la por a haver d'admetre l'existència dels altres -massa difícil conceptualment-, la por a haver de pensar en una hipotètica empatia...
hi ha un sentiment absurd que ens ve de l'instint de sobreviure. aquest sentiment és: la vida segueix, oblida't de tot, que la vida segueix. però la vida segueix cap al seu inevitable final: la mort; i si entre la vida i la mort l'únic que hem fet ha estat tirar endavant en suposada progressió, haurem fet alguna cosa més en tota la vida que no sigui morir? no.
hi ha gent que només viu per morir, per disfrutar uns quants plaers efímers i estúpids -que només prendran sentit en el record: que els dirà que han viscut alguna cosa-; jo també visc per tot això, però també visc per tot allò; per totes les altres coses suposadament inútils...
inútil. inútil. és que els utilitaristes -que sabeu qui eren? no, oi?- no van prendre's l'art com a alguna cosa necessària? és que schopenhauer no va dir res de l'art? és que nietzsche no ho va fer? a qui se l'hi acut...
silenci.
i no hem de creure en res, no, només hem de ser pràctics i anar vivint. vivint de què? vivint de l'aire que ens envolta, llevant-nos, menjant, pixant, cagant i poca cosa més, oi? potser mirar la tele una estona, esperar jugar a alguna cosa, divertir-nos, distreure'ns, treure'ns d'allò que ens ocupa,
d'allò que ens preocupa,
treure'ns d'allà on som,
imaginar-nos d'alguna altra manera: potser al cel,
potser voldríem que la terra fos el cel i la terra no és res més que un infern...
jo el veig, aquest infern, el veig i l'evito: i veig molta gent vivint-hi pensant que és al cel -com si el cel fos distreure's-. no es pot estar trist, no es pot plorar, no es pot fer res que no sigui somriure i cap endavant; i si no ens entenem, a fotre'ns: hi ha gent que, directament, assassinaria junts tots els poetes (poetes=artistes) del món. els penjarien tots junts en una massacre en una plaça de poble (una plaça tipus les de Lisboa: fredes, sense energia, perdudes, buides de sentit)...
i què us creieu?
la majoria aplaudirien. bravo! fora! fora el pensament, fora els poetes, fora els artistes! diuen coses que ningú no entén! fora el pensament! marxem de la humanitat, habitem la bestialitat! quedem-nos-hi! podrem fer-nos creure que la vida és llevar-se i anar a dormir sense pensar en res més? és clar! per què els volem, els poetes? a la merda!
i és que fins i tot percebo la seva por, la por a que algú els miri als ulls i els digui una veritat que no volen escoltar; la por a no ser res, la por a quedar-se enganxats al fons d'un pou d'on mai més en podran surar -quina poca fe tenen en ells mateixos!-, la por a veure la llum dins de les coses, la llum: perquè està barrejada amb les tenebres, perquè és foscor, perquè d'algun lloc surt; la por a veure la veritat dels altres, la por a conèixer més enllà del seu nas, la por a haver d'admetre l'existència dels altres -massa difícil conceptualment-, la por a haver de pensar en una hipotètica empatia...
hi ha un sentiment absurd que ens ve de l'instint de sobreviure. aquest sentiment és: la vida segueix, oblida't de tot, que la vida segueix. però la vida segueix cap al seu inevitable final: la mort; i si entre la vida i la mort l'únic que hem fet ha estat tirar endavant en suposada progressió, haurem fet alguna cosa més en tota la vida que no sigui morir? no.
hi ha gent que només viu per morir, per disfrutar uns quants plaers efímers i estúpids -que només prendran sentit en el record: que els dirà que han viscut alguna cosa-; jo també visc per tot això, però també visc per tot allò; per totes les altres coses suposadament inútils...
inútil. inútil. és que els utilitaristes -que sabeu qui eren? no, oi?- no van prendre's l'art com a alguna cosa necessària? és que schopenhauer no va dir res de l'art? és que nietzsche no ho va fer? a qui se l'hi acut...
silenci.
fa anys que reflexiono entorn d'una idea que la lletra de la cançó Optimistic de Radiohead em va transmetre. en concret, aquest fragment:
potser aquest és un dels pensaments que més temps m'ha acompanyat. és suficient tot el que pot fer hom? si fem tot el que podem, serà suficient? funciona així, el món? i no parlo ja del món, parlo de les relacions humanes. és suficient? no se suposa que topem amb obstacles per a millorar i anar més enllà de les nostres possibilitats? hem de jutjar pels resultats o per les intencions? i què passa quan els resultats són insatisfactoris, insuficients durant molt temps i la persona amb qui et relaciones no té cap mena d'intenció d'exigir-se res a si mateixa perquè sap que the best you can és suficient? això passa molt a les aules, suposo que els professors es troben cada dia amb alumnes que amb un cinc en tenen prou... ho poso com a exemple per a veure com d'universal és el que estic dient.
i qui no veu més enllà del seu nas?
i qui xafa constantment pensant que com que els altres ho "permeten", ja va bé, amb l'excusa que si no es queixen és perquè no tenen realment cap queixa a fer; presuposant sempre que tothom es queixa, que tothom és com ells...
situació d'exemple. extret de l'experiència de l'Aida:
imaginem-nos un nen fent un castell de sorra al pati de l'escola, ben tranquil, solitari, feliç. passa un nen per allà i decideix emprenyar-lo: li trepitja i destrossa el castell i després li tira una patada al nen tranquil. l'Aida, ben emprenyada, li diu al nen destructor que perquè ha fet això, que això no es fa, que aquell nen no li ha fet res, i el nen destructor li diu a l'Aida: "ell no s'ha queixat, per tant no em pots dir res!" i a partir de llavors el nen destructor va tractar malament l'Aida...
ah! com que el nen no es queixava...
com que no m'han denunciat...
a vegades fa més por parlar que no callar, no tothom té les paraules de rèplica a punt de sortir-li de la boca, no tothom ho té tot tan clar davant dels altres; i no és pas per falta d'autoestima, és per prudència, per educació, per protocol: per totes aquelles coses que han fet possible que hi hagi societat (i què és la societat? la possibilitat de menjar, vestir-nos, viure protegits, etc. etc. sense que ens ho hàgim de fer tot nosaltres).
(però we live in a beautiful world...)
You can try the best you can
If you try the best you can
The best you can is good enough
potser aquest és un dels pensaments que més temps m'ha acompanyat. és suficient tot el que pot fer hom? si fem tot el que podem, serà suficient? funciona així, el món? i no parlo ja del món, parlo de les relacions humanes. és suficient? no se suposa que topem amb obstacles per a millorar i anar més enllà de les nostres possibilitats? hem de jutjar pels resultats o per les intencions? i què passa quan els resultats són insatisfactoris, insuficients durant molt temps i la persona amb qui et relaciones no té cap mena d'intenció d'exigir-se res a si mateixa perquè sap que the best you can és suficient? això passa molt a les aules, suposo que els professors es troben cada dia amb alumnes que amb un cinc en tenen prou... ho poso com a exemple per a veure com d'universal és el que estic dient.
i qui no veu més enllà del seu nas?
i qui xafa constantment pensant que com que els altres ho "permeten", ja va bé, amb l'excusa que si no es queixen és perquè no tenen realment cap queixa a fer; presuposant sempre que tothom es queixa, que tothom és com ells...
situació d'exemple. extret de l'experiència de l'Aida:
imaginem-nos un nen fent un castell de sorra al pati de l'escola, ben tranquil, solitari, feliç. passa un nen per allà i decideix emprenyar-lo: li trepitja i destrossa el castell i després li tira una patada al nen tranquil. l'Aida, ben emprenyada, li diu al nen destructor que perquè ha fet això, que això no es fa, que aquell nen no li ha fet res, i el nen destructor li diu a l'Aida: "ell no s'ha queixat, per tant no em pots dir res!" i a partir de llavors el nen destructor va tractar malament l'Aida...
ah! com que el nen no es queixava...
com que no m'han denunciat...
a vegades fa més por parlar que no callar, no tothom té les paraules de rèplica a punt de sortir-li de la boca, no tothom ho té tot tan clar davant dels altres; i no és pas per falta d'autoestima, és per prudència, per educació, per protocol: per totes aquelles coses que han fet possible que hi hagi societat (i què és la societat? la possibilitat de menjar, vestir-nos, viure protegits, etc. etc. sense que ens ho hàgim de fer tot nosaltres).
(però we live in a beautiful world...)
"Quan llegeixo llibres que no valen res sento que perdo el temps i em quedo molt decebut. Abans era diferent. Tenia molt temps lliure i, encara que sabés que no valien gaire cosa, tenia la sensació que en treuria algun profit. Ho veia així, però ara és diferent. Només em sembla que perdo el temps. Deu ser que em faig gran." (pàgina 113 de butxaca 62 de L'amant perillosa de Haruki Murakami)
sí, quan llegeixo llibres que no són obres mestres però que contenen alguna idea que descriu ben bé com és una cosa. aquest no ha estat el millor llibre que he llegit, però de cap manera m'ha fet sentir decebuda.
avui estava inquieta, la sèrie que mirava m'avorria, sentia que d'alguna manera perdia el temps. finalment, me n'he adonat que necessitava dormir i, després, llegir. llegir un llibre força absurd, sí, però que no sé perquè em fa sentir bé. els llibres són bàlsams, per a mi.
_______________
als vint-i-dos anys podria dir algunes coses sobre mi. una d'elles és que tinc una certa intuïció molt i molt forta que em serveix per a saber coses que no es veuen a simple vista. com que la racionalitat va venir a veure'm i em va xuclar la ment -el sueño de la razón produce monstruos-, no sé confiar en aquesta meva intuïció. tot i això, aquest sisè sentit cada dia m'ofereix proves de la seva existència. suposo que un dels objectius actuals de la meva vida és intentar confiar més en aquest sisè sentit.
és força absurd tot això. si jo sé caminar a les palpentes, posem per cas, i sovint s'apaga el llum i ens quedem a les fosques, per què molts cops em nego a caminar a les palpentes? ho faig, però sense creure'm que camino. penso que és un somni i que res és real... em sembla, també, força absurd parlar d'això. el relativisme/nihilisme (que ve, recordem-ho, després del racionalisme [quan aquest va adonar-se de les seves limitacions]) em va xuclar, també. no és pas que estigui malalta de nihilisme, d'això en vaig poder sortir. però tinc seqüeles. una d'aquestes seqüeles és que crec que tothom és igual. tothom, pel fet de ser humà, és igual. no hi ha res diferent. després llegeixo a Mercè Rodoreda i em diu que tot era diferent i em semblava que l'amor era la diferència que hi ha entre tot el que és igual; no me la crec, però, i continuo pensant que tot és igual. i al final veig girasols i penso: com és que n'hi ha de més bonics que els altres? com és que tots eren llavors que a simple vista juraries iguals, però han esdevingut girasols diferents? què fa la diferència? la pluja no era la mateixa? l'aigua? algú els ha dit alguna cosa? la porció de terra era millor? probablement, no. però jo miro els girasols i en veig de més bonics. i miro paisatges i paisatges i en veig de bonics, però també en veig de molt més bonics. també passa amb els núvols... amb les persones.
què passa amb les persones? molta gent a la meva vida m'ha dit especial. jo no podia creure'm-ho. per exemple, l'any passat vam anar a un alberg a granada i la senyora de recepció, que era francesa, em va dir que el meu nom era molt especial i que jo tenia pinta de ser escriptora. la professora de l'EOI de l'intensiu d'anglès, l'estiu que vaig deixar de parlar amb la maria i que tenia els ulls vermells de tant plorar, em va dir que jo era especial, molt especial. això només són exemples. jo, tot i que em feia cosa, mai me'ls vaig creure. pensava que era mentida. que tots són humans, que tots tenim cervell, que tots tenim el mateix. és veritat, això? què passa quan coneixes algú especial? i se't planta davant i dius: "sí, de tu ho diria! ets especial". últimament m'han dit, també, que tinc habilitats estudiantils bones -això ja ho sabia-, amb la possibilitat de fer doctorats i merdes d'aquestes, però jo penso: aquesta és la meva vida? jo estic "destinada" a fer això? és aquest el món que vull tenir al meu voltant? no.
jo vull fer una família. veig que les famílies són el pilar de tot. que una família ben fundada crea gent feliç, i que una família mal fundada crea gent infeliç. tenint en compte que l'objectiu a la nostra vida és, en teoria, aconseguir moments/porcions/èpoques/motius de felicitat, sembla que la família -valorada de manera estranya avui en dia- és el més important.
... i que la felicitat és aquella cosa que hem d'anar cultivant dia a dia, sense perdre mai l'interès i la constància (no tot és igual, i tot s'ha de cuidar). i que quan trobem aquests moments els hem d'aprofitar al màxim, sense recança, sense por, sense res que ens interrompi. només s'han de tenir les coses clares.
_______
em fa la sensació que tota aquesta època nihlista/relativista va deixar-me més seqüeles de les que he escrit. tinc cansament. estic cansada. tinc un pes a dins. feixuc, feixuc, feixuc. es tira endavant, no es pot mirar enrere, tot és continuar. però quan se't presenta al davant l'oportunitat de viure el temps d'una manera diferent... no es pot rebutjar. em veig com un mamífer buscant amor, calor. poca cosa més. poca cosa més! els llibres m'ofereixen un repòs a tot aquest cansament. els llibres, la maria i una persona nova que ha entrat, de sobte, a la meva vida.
i l'hi dedico aquest post.
una abraçada.
sí, quan llegeixo llibres que no són obres mestres però que contenen alguna idea que descriu ben bé com és una cosa. aquest no ha estat el millor llibre que he llegit, però de cap manera m'ha fet sentir decebuda.
avui estava inquieta, la sèrie que mirava m'avorria, sentia que d'alguna manera perdia el temps. finalment, me n'he adonat que necessitava dormir i, després, llegir. llegir un llibre força absurd, sí, però que no sé perquè em fa sentir bé. els llibres són bàlsams, per a mi.
_______________
als vint-i-dos anys podria dir algunes coses sobre mi. una d'elles és que tinc una certa intuïció molt i molt forta que em serveix per a saber coses que no es veuen a simple vista. com que la racionalitat va venir a veure'm i em va xuclar la ment -el sueño de la razón produce monstruos-, no sé confiar en aquesta meva intuïció. tot i això, aquest sisè sentit cada dia m'ofereix proves de la seva existència. suposo que un dels objectius actuals de la meva vida és intentar confiar més en aquest sisè sentit.
és força absurd tot això. si jo sé caminar a les palpentes, posem per cas, i sovint s'apaga el llum i ens quedem a les fosques, per què molts cops em nego a caminar a les palpentes? ho faig, però sense creure'm que camino. penso que és un somni i que res és real... em sembla, també, força absurd parlar d'això. el relativisme/nihilisme (que ve, recordem-ho, després del racionalisme [quan aquest va adonar-se de les seves limitacions]) em va xuclar, també. no és pas que estigui malalta de nihilisme, d'això en vaig poder sortir. però tinc seqüeles. una d'aquestes seqüeles és que crec que tothom és igual. tothom, pel fet de ser humà, és igual. no hi ha res diferent. després llegeixo a Mercè Rodoreda i em diu que tot era diferent i em semblava que l'amor era la diferència que hi ha entre tot el que és igual; no me la crec, però, i continuo pensant que tot és igual. i al final veig girasols i penso: com és que n'hi ha de més bonics que els altres? com és que tots eren llavors que a simple vista juraries iguals, però han esdevingut girasols diferents? què fa la diferència? la pluja no era la mateixa? l'aigua? algú els ha dit alguna cosa? la porció de terra era millor? probablement, no. però jo miro els girasols i en veig de més bonics. i miro paisatges i paisatges i en veig de bonics, però també en veig de molt més bonics. també passa amb els núvols... amb les persones.
què passa amb les persones? molta gent a la meva vida m'ha dit especial. jo no podia creure'm-ho. per exemple, l'any passat vam anar a un alberg a granada i la senyora de recepció, que era francesa, em va dir que el meu nom era molt especial i que jo tenia pinta de ser escriptora. la professora de l'EOI de l'intensiu d'anglès, l'estiu que vaig deixar de parlar amb la maria i que tenia els ulls vermells de tant plorar, em va dir que jo era especial, molt especial. això només són exemples. jo, tot i que em feia cosa, mai me'ls vaig creure. pensava que era mentida. que tots són humans, que tots tenim cervell, que tots tenim el mateix. és veritat, això? què passa quan coneixes algú especial? i se't planta davant i dius: "sí, de tu ho diria! ets especial". últimament m'han dit, també, que tinc habilitats estudiantils bones -això ja ho sabia-, amb la possibilitat de fer doctorats i merdes d'aquestes, però jo penso: aquesta és la meva vida? jo estic "destinada" a fer això? és aquest el món que vull tenir al meu voltant? no.
jo vull fer una família. veig que les famílies són el pilar de tot. que una família ben fundada crea gent feliç, i que una família mal fundada crea gent infeliç. tenint en compte que l'objectiu a la nostra vida és, en teoria, aconseguir moments/porcions/èpoques/motius de felicitat, sembla que la família -valorada de manera estranya avui en dia- és el més important.
... i que la felicitat és aquella cosa que hem d'anar cultivant dia a dia, sense perdre mai l'interès i la constància (no tot és igual, i tot s'ha de cuidar). i que quan trobem aquests moments els hem d'aprofitar al màxim, sense recança, sense por, sense res que ens interrompi. només s'han de tenir les coses clares.
_______
em fa la sensació que tota aquesta època nihlista/relativista va deixar-me més seqüeles de les que he escrit. tinc cansament. estic cansada. tinc un pes a dins. feixuc, feixuc, feixuc. es tira endavant, no es pot mirar enrere, tot és continuar. però quan se't presenta al davant l'oportunitat de viure el temps d'una manera diferent... no es pot rebutjar. em veig com un mamífer buscant amor, calor. poca cosa més. poca cosa més! els llibres m'ofereixen un repòs a tot aquest cansament. els llibres, la maria i una persona nova que ha entrat, de sobte, a la meva vida.
i l'hi dedico aquest post.
una abraçada.
quan ja ho hem jugat tot, ja hem jugat per tot i ja ens ho hem jugat tot queda una última carta.
quan la indiferència és el que hi ha al nostre voltant, quan tot i res és el mateix, quan ja no hi ha cap més sortida, quan totes les cartes han estat jugades i ens trobem despullats, sense cap às a la màniga i sense cap nou dau per a poder tirar perquè ja no ens podem refiar de l'atzar...
ens queda, sempre, una última carta.
la carta del fonament de totes les cartes. la primera i única carta real. aquella que poca gent es juga, aquella que poca gent s'atreveix a arriscar, aquella que dóna sentit i explica totes les altres cartes és la carta de la vida.
jugar-se la vida en aquest suposat joc que és viure (hi ha gent que es pensa que la vida només és joc de pòker) és l'última opció. l'última cosa a fer. s'ha d'estar sense cap més arma, s'ha d'haver perdut tota estratègia, s'han d'haver esgotat totes les opcions.
així que quan veiem que algú es juga aquesta carta, primera i última, hem de pensar-lo abatut, perdut, però disposat a perdre-ho tot per a guanyar, disposat a arriscar allò que poca gent s'atreveix a arriscar. la carta de la vida, molts de nosaltres, mai la veurem. mai la tindrem a les mans. escollirem altres cartes, ens jugarem altres cartes que modificaran aquesta primera i última carta, però poques vegades ens jugarem transparentment, directament la carta de la vida.
suposo que és difícil donar-se per vençut, admetre que hem dedicat tota la vida a un joc que no hem estast capaços de guanyar, admetre que ni l'atzar ni l'estratègia, ni la despreocupació ni la preocupació ens han ofert tot el que l'hi demanàvem a la vida. i quan se'ns acaba el temps, quan sabem que se'ns escapa el nostre àmbit de poder, quan sabem que tota la indiferència que creem continuarà així per sempre més, ens sentim atrapats. atrapats pel temps i per les cartes ja jugades. atrapats per la primera estratègia, pel primer pas, erroni. i és així, és clar, quan ens adonem que ja no hi ha res a guanyar que ens atrevim a jugar-nos tot el que tenim.
quan la indiferència és el que hi ha al nostre voltant, quan tot i res és el mateix, quan ja no hi ha cap més sortida, quan totes les cartes han estat jugades i ens trobem despullats, sense cap às a la màniga i sense cap nou dau per a poder tirar perquè ja no ens podem refiar de l'atzar...
ens queda, sempre, una última carta.
la carta del fonament de totes les cartes. la primera i única carta real. aquella que poca gent es juga, aquella que poca gent s'atreveix a arriscar, aquella que dóna sentit i explica totes les altres cartes és la carta de la vida.
jugar-se la vida en aquest suposat joc que és viure (hi ha gent que es pensa que la vida només és joc de pòker) és l'última opció. l'última cosa a fer. s'ha d'estar sense cap més arma, s'ha d'haver perdut tota estratègia, s'han d'haver esgotat totes les opcions.
així que quan veiem que algú es juga aquesta carta, primera i última, hem de pensar-lo abatut, perdut, però disposat a perdre-ho tot per a guanyar, disposat a arriscar allò que poca gent s'atreveix a arriscar. la carta de la vida, molts de nosaltres, mai la veurem. mai la tindrem a les mans. escollirem altres cartes, ens jugarem altres cartes que modificaran aquesta primera i última carta, però poques vegades ens jugarem transparentment, directament la carta de la vida.
suposo que és difícil donar-se per vençut, admetre que hem dedicat tota la vida a un joc que no hem estast capaços de guanyar, admetre que ni l'atzar ni l'estratègia, ni la despreocupació ni la preocupació ens han ofert tot el que l'hi demanàvem a la vida. i quan se'ns acaba el temps, quan sabem que se'ns escapa el nostre àmbit de poder, quan sabem que tota la indiferència que creem continuarà així per sempre més, ens sentim atrapats. atrapats pel temps i per les cartes ja jugades. atrapats per la primera estratègia, pel primer pas, erroni. i és així, és clar, quan ens adonem que ja no hi ha res a guanyar que ens atrevim a jugar-nos tot el que tenim.
la regió dels bons estava plena de malvats,
i la regió dels no-frívols estava plena dels éssers més frívols,
el meu món dins la bola d'oceà, al cap hi tinc una ballena que gira i gira -el món mai no s'acaba (o és que pensàvem que el món d'el petit príncep era finit?); d'oceà profund ulls d'ocell dins del món,
a la regió dels bons, els malvats intentant comprendre's
i a la regió d'aquells que ho són tot menys frívols, ple de frívols fent-se passar per qui no són, intentant comprendre el sentit absolut del sentiment,
a la vida, la mort.
al no-res, el res.
i la regió dels no-frívols estava plena dels éssers més frívols,
el meu món dins la bola d'oceà, al cap hi tinc una ballena que gira i gira -el món mai no s'acaba (o és que pensàvem que el món d'el petit príncep era finit?); d'oceà profund ulls d'ocell dins del món,
a la regió dels bons, els malvats intentant comprendre's
i a la regió d'aquells que ho són tot menys frívols, ple de frívols fent-se passar per qui no són, intentant comprendre el sentit absolut del sentiment,
a la vida, la mort.
al no-res, el res.
la meva germana parla de la tramuntana al seu weblog. ja fa temps que quan hi ha tramuntana penso en ella i en els seus nens. últimament hi ha hagut gent que ha assegurat -després d'unes quantes experiències- que hi ha molta gent tocada per aquests indrets. amb tocada, vaig definir-ho i van estar d'acord amb la meva definició, em refereixo a que no viuen la realitat, sinó que viuen una mena de realitat transformada que no se sap d'on ha sortit. he conegut tanta gent així tota la meva vida, que el que he fet és pensar que l'error era meu -fent referència al post que vaig publicar fa poc-. però gent que ve de fora, mira la gent que viu per aquí, i no comprèn què passa. què deu passar? algú ho sap? deu ser la tramuntana la culpable de tot això? l'electricitat que tots portem a dins? la tramuntana crea genis, bojos, al cap i a la fi -què en podem dir, de dalí?-? per bo o per dolent. què deu passar? és de veritat l'empordà el melic del món? és la tramuntana quelcom saludable? ho ha estudiat algú, això?
