Novedades en la categoría reflexions sobre la societat
no és que tinguis la vida a l'encant per una espècie de perill imminent: un cotxe t'atropella, cau el teu avió, algú t'enverina... el perill imminent no és perill que hagi de venir. és perill que és: aquí, en tot moment. no dic que agafis i t'estampis tu mateix contra el cotxe com a resposta a aquesta desesperació que et sobrevé en saber que vius en el perill. només dic que sàpigues l'existència d'aquest perill.
a mi tampoc m'agrada fer algunes coses. no les faig. de fet, continuo escrivint que a mi no m'agrada quan el que vull dir és molt més fort que l'expressió d'una preferència per sobre de l'altra. continuo escrivint, no per mi, sinó per algú altre. i és estrany perquè aquest altre, probablement, sóc jo. és com si m'ataqués la memòria.
el cas és que esperar les coses victorioses és, sovint, impossible. a vegades s'ha d'atacar molt abans: perquè hi ha mosques que persegueixen i hom, evidentment, no té temps de tancar totes les finestres i esperar que no vinguin. l'aire fresc és valuós, també. almenys per mi. com un senyor, com una senyora: només és estar fora de tot. una mica fora, una mica dins. molt a dins, per a poder estar molt a fora. i molt a fora, per a poder estar molt a dins. no és contradictori ni paradoxal ni incoherent ni impossible. només és ser on som: a la vida al temps a l'espai. res més...
PD: ho has vist? estudio i sóc jo!
a mi tampoc m'agrada fer algunes coses. no les faig. de fet, continuo escrivint que a mi no m'agrada quan el que vull dir és molt més fort que l'expressió d'una preferència per sobre de l'altra. continuo escrivint, no per mi, sinó per algú altre. i és estrany perquè aquest altre, probablement, sóc jo. és com si m'ataqués la memòria.
el cas és que esperar les coses victorioses és, sovint, impossible. a vegades s'ha d'atacar molt abans: perquè hi ha mosques que persegueixen i hom, evidentment, no té temps de tancar totes les finestres i esperar que no vinguin. l'aire fresc és valuós, també. almenys per mi. com un senyor, com una senyora: només és estar fora de tot. una mica fora, una mica dins. molt a dins, per a poder estar molt a fora. i molt a fora, per a poder estar molt a dins. no és contradictori ni paradoxal ni incoherent ni impossible. només és ser on som: a la vida al temps a l'espai. res més...
PD: ho has vist? estudio i sóc jo!
home, sí, hi ha alguna cosa en comú a totes les definicions semblants de la gent sobre les coses: que són definicions sobre les coses i que s'assemblen.
per què s'assemblen? és que les definicions són contagioses? o és que hem vist que funcionen, simplement? jo no dic que hi hagi un llenguatge a part del social, del de la comunitat. només dic que algú, o alguns, s'ha d'encarregar de revisar, encara que sigui a títol personal i no per fer una feina per la comunitat, el llenguatge. cada paraula al seu lloc. quin lloc, per cert? és que s'han mogut massa. o s'han mogut per interessos que res tenen a veure amb elles.
de fet, només se m'acut dir que hi ha una distorsió total dels termes. com la paraula 'secte', per exemple. que hàgim de recòrrer a l'etimologia per a recordar què vol dir secta, però, no vol dir que no hi hagi sectes en el sentit actual (despectiu, per cert) del terme. és tot molt complicat: o ens inventem paraules noves per a les noves coses sense fer referència a les coses antigues (seria com buscar una paraula nova per a dir el que volem dir quan diem 'secta' sense fer referència a la paraula 'secta', ja que la paraula 'secta', pobrissona, res té de dolent). és tot allò de revisar el diccionari, també.
i ja no només políticament: o tot políticament, és clar, ja que el feminisme i el masclisme és política, al cap i a la fi, com la meva amiga iria diu, conclou, últimament. només refer-nos un xic. refer-nos d'aquest pes que portem a sobre, que res té a veure amb nosaltres:
el pes del passat i els seus prejudicis. el pes de les paraules que no volen dir.
jo opto per tirar endavant. ha de ser possible que ens entenguem. que ens entenguem volent dir el que volem dir sense connotacions despectives-negatives.
sí, ara dic que la comunicació és possible després de sis anys de negar-ho contínuament en poemes i a la web -perquè, senyors meus, d'això van els meus poemes.
com pot ser, això?
no ho sé, no ho tinc clar.
potser crec en la bona fe.
una espècie de bona fe...
que estrany, sí.
torno a ser ingènua.
com m'ho he fet?
quin riure.
vaig a estudiar.
diàleg interior.
per què s'assemblen? és que les definicions són contagioses? o és que hem vist que funcionen, simplement? jo no dic que hi hagi un llenguatge a part del social, del de la comunitat. només dic que algú, o alguns, s'ha d'encarregar de revisar, encara que sigui a títol personal i no per fer una feina per la comunitat, el llenguatge. cada paraula al seu lloc. quin lloc, per cert? és que s'han mogut massa. o s'han mogut per interessos que res tenen a veure amb elles.
de fet, només se m'acut dir que hi ha una distorsió total dels termes. com la paraula 'secte', per exemple. que hàgim de recòrrer a l'etimologia per a recordar què vol dir secta, però, no vol dir que no hi hagi sectes en el sentit actual (despectiu, per cert) del terme. és tot molt complicat: o ens inventem paraules noves per a les noves coses sense fer referència a les coses antigues (seria com buscar una paraula nova per a dir el que volem dir quan diem 'secta' sense fer referència a la paraula 'secta', ja que la paraula 'secta', pobrissona, res té de dolent). és tot allò de revisar el diccionari, també.
i ja no només políticament: o tot políticament, és clar, ja que el feminisme i el masclisme és política, al cap i a la fi, com la meva amiga iria diu, conclou, últimament. només refer-nos un xic. refer-nos d'aquest pes que portem a sobre, que res té a veure amb nosaltres:
el pes del passat i els seus prejudicis. el pes de les paraules que no volen dir.
jo opto per tirar endavant. ha de ser possible que ens entenguem. que ens entenguem volent dir el que volem dir sense connotacions despectives-negatives.
sí, ara dic que la comunicació és possible després de sis anys de negar-ho contínuament en poemes i a la web -perquè, senyors meus, d'això van els meus poemes.
com pot ser, això?
no ho sé, no ho tinc clar.
potser crec en la bona fe.
una espècie de bona fe...
que estrany, sí.
torno a ser ingènua.
com m'ho he fet?
quin riure.
vaig a estudiar.
diàleg interior.
n'hi ha que destrossarien la societat per pur caprici,
n'hi ha que negarien l'existència de tota civilització-comunitat- per pura incapacitat de comprendre què vol dir.
n'hi ha que, com que no entenen res, només volen destruir.
n'hi ha que, per error filosòfic, han oblidat apostar per l'existència dels altres i viuen envoltats en un món de fantasmes, sols,
perduts,
creient-se únics al món.
n'hi ha que odïen tota filosofia per semblar massa humana,
massa real,
massa propera,
massa veritat.
n'hi ha que, per culpa d'això, es creuen a si mateixos robots, fantasmes.
llavors res importa.
llavors tot és punxar els altres per a veure si hi ha sofriment, si el que diuen les pel·lícules és veritat.
i és que no hi ha manera que s'ho creguin: mai sabran què és l'empatia, què és sentir el que els altres senten.
podran ser tolerants -potser perquè no són assassins-, però per pur menyspreu.
¿calígula?
amor meu, amor meu, dóna'm la lluna. i si no pots donar-me-la, suicida't. suicida't: la teva vida no val la pena si no pots donar-me la lluna,
amor meu, amor meu,
suicida't...
només per veure a la teva cara el dolor,
només per veure la mort a prop,
només per sentir alguna cosa...
n'hi ha que negarien l'existència de tota civilització-comunitat- per pura incapacitat de comprendre què vol dir.
n'hi ha que, com que no entenen res, només volen destruir.
n'hi ha que, per error filosòfic, han oblidat apostar per l'existència dels altres i viuen envoltats en un món de fantasmes, sols,
perduts,
creient-se únics al món.
n'hi ha que odïen tota filosofia per semblar massa humana,
massa real,
massa propera,
massa veritat.
n'hi ha que, per culpa d'això, es creuen a si mateixos robots, fantasmes.
llavors res importa.
llavors tot és punxar els altres per a veure si hi ha sofriment, si el que diuen les pel·lícules és veritat.
i és que no hi ha manera que s'ho creguin: mai sabran què és l'empatia, què és sentir el que els altres senten.
podran ser tolerants -potser perquè no són assassins-, però per pur menyspreu.
¿calígula?
amor meu, amor meu, dóna'm la lluna. i si no pots donar-me-la, suicida't. suicida't: la teva vida no val la pena si no pots donar-me la lluna,
amor meu, amor meu,
suicida't...
només per veure a la teva cara el dolor,
només per veure la mort a prop,
només per sentir alguna cosa...
és que la llibertat no és un concepte que vingui sol, com baixat del cel. és un concepte trampa que confon a molta gent.
darrere la llibertat hi ha el concepte, com tu bé has apuntat, de la responsabilitat (deures). complir amb les responsabilitats que un mateix s'ha imposat o que els altres, ja sigui pel costum o pel rol que la societat ha establert, li han imposat.
sembla massa complicat, tot. si jo tinc la idea que el que faré serà millor que el que faran els altres, jo faré el dinar. perquè així m'asseguro que aquests menjaran bé (perquè m'interessa que mengin bé). el problema és que aquests acaben per pensar que això del dinar és una cosa gratuita, que ve donada per la gràcia de déu i que sempre tindran algú que els farà el dinar.
això sol passar amb les dones i totes les feines que tenen per fer: cuidar pares, cuidar sogres, cuidar fills, cuidar marits, cuidar animals domèstics, treballar, tirar endavant. hi ha una sèrie de tasques que s'espera que les dones facin.
reclamar la llibertat pot ser destruir-ho tot. deixar de fer el dinar, i si tots mengen merda, doncs que en mengin, problema seu. i si jo no vull cuidar vells, no en cuido. i si jo no vull cuidar fills, no en cuido. això són les feministes liberals, crec recordar... però també hi ha les feministes a seques, que són les que reivindiquen que es reconegui la diferència entre l'home i la dona i entre els rols d'aquests...
sembla que me n'hagi anat del tema, és clar. perquè m'has parlat del dinar, que és una cosa molt concreta...
la llibertat, simplement, com a cosa, com a cosa palpable, com a cosa segura, no hi és. existeix com a fita a assolir, com a ideal, com a cosa que ens agradaria, com a sentiment que podem experimentar. però crec que s'assembla massa al sentiment que sempre busquem: el de la felicitat. potser només hauríem de buscar sentiments com els de la concordànça, coherència amb nosaltres mateixos. sentiments que no ens provocarien tantes guerres interiors.
hem de ser més utilitaristes...
darrere la llibertat hi ha el concepte, com tu bé has apuntat, de la responsabilitat (deures). complir amb les responsabilitats que un mateix s'ha imposat o que els altres, ja sigui pel costum o pel rol que la societat ha establert, li han imposat.
sembla massa complicat, tot. si jo tinc la idea que el que faré serà millor que el que faran els altres, jo faré el dinar. perquè així m'asseguro que aquests menjaran bé (perquè m'interessa que mengin bé). el problema és que aquests acaben per pensar que això del dinar és una cosa gratuita, que ve donada per la gràcia de déu i que sempre tindran algú que els farà el dinar.
això sol passar amb les dones i totes les feines que tenen per fer: cuidar pares, cuidar sogres, cuidar fills, cuidar marits, cuidar animals domèstics, treballar, tirar endavant. hi ha una sèrie de tasques que s'espera que les dones facin.
reclamar la llibertat pot ser destruir-ho tot. deixar de fer el dinar, i si tots mengen merda, doncs que en mengin, problema seu. i si jo no vull cuidar vells, no en cuido. i si jo no vull cuidar fills, no en cuido. això són les feministes liberals, crec recordar... però també hi ha les feministes a seques, que són les que reivindiquen que es reconegui la diferència entre l'home i la dona i entre els rols d'aquests...
sembla que me n'hagi anat del tema, és clar. perquè m'has parlat del dinar, que és una cosa molt concreta...
la llibertat, simplement, com a cosa, com a cosa palpable, com a cosa segura, no hi és. existeix com a fita a assolir, com a ideal, com a cosa que ens agradaria, com a sentiment que podem experimentar. però crec que s'assembla massa al sentiment que sempre busquem: el de la felicitat. potser només hauríem de buscar sentiments com els de la concordànça, coherència amb nosaltres mateixos. sentiments que no ens provocarien tantes guerres interiors.
hem de ser més utilitaristes...
ens hem endinsat en la civilització... com un final inevitable, com una mort. reclamem llibertat a cada moment, fem coses en nom de la llibertat, en nom de nosaltes, en nom de la vida que ens queda per viure;
reclamem no dependre de res més que no sigui la feina dels altres -i la feina dels altres ben pagada està, oi?-, no dependre de res. oblidem que al supermercat, al cinema, a les carreteres, a les biblioteques, als col·legis hi ha algú treballant per a nosaltres, per a poder pagar-se el menjar.
legítim.
demanem llibertat a grits, la voldríem: fins que ens destrossés el cos. moriríem, si poguéssim, desintegrats per la llibertat. desapareguts del món...
sí,
i demanem legitimitat. si és legítim, és correcte.
però té algun sentit barrejar la paraula llibertat amb la de legitimitat? no seria la llibertat no haver d'esperar cap legitimitat? hem de reclamar els nostres drets contínuament oblidant els nostres deures perquè el tipus de llibertat en què creiem parla només dels drets i no dels deures?
què és la llibertat?
en nom de què?
legitimitat?
les relacions es basen en això? s'hi han de basar? existeix alguna cosa anomenada llibertat? podem prescindir de tota infraestructura, de tota intervenció humana sobre el medi? podem no dependre de res? podem erigir-nos com a éssers independents sense fer mal a ningú, sense oblidar els nostres deures?
___
m'estic liant amb tanta pregunta.
vaig a dinar.
reclamem no dependre de res més que no sigui la feina dels altres -i la feina dels altres ben pagada està, oi?-, no dependre de res. oblidem que al supermercat, al cinema, a les carreteres, a les biblioteques, als col·legis hi ha algú treballant per a nosaltres, per a poder pagar-se el menjar.
legítim.
demanem llibertat a grits, la voldríem: fins que ens destrossés el cos. moriríem, si poguéssim, desintegrats per la llibertat. desapareguts del món...
sí,
i demanem legitimitat. si és legítim, és correcte.
però té algun sentit barrejar la paraula llibertat amb la de legitimitat? no seria la llibertat no haver d'esperar cap legitimitat? hem de reclamar els nostres drets contínuament oblidant els nostres deures perquè el tipus de llibertat en què creiem parla només dels drets i no dels deures?
què és la llibertat?
en nom de què?
legitimitat?
les relacions es basen en això? s'hi han de basar? existeix alguna cosa anomenada llibertat? podem prescindir de tota infraestructura, de tota intervenció humana sobre el medi? podem no dependre de res? podem erigir-nos com a éssers independents sense fer mal a ningú, sense oblidar els nostres deures?
___
m'estic liant amb tanta pregunta.
vaig a dinar.
em fa tant de fàstic el món, a vegades... les persones, la mediocritat, el no-puc-més, les víctimes que són també botxins -perquè d'aquí no se'n surt-, l'amor que és sovint un no-res, els ideals que ningú accepta perquè ens fan por, perquè s'han fet massa guerres en nom dels ideals,
i no hem de creure en res, no, només hem de ser pràctics i anar vivint. vivint de què? vivint de l'aire que ens envolta, llevant-nos, menjant, pixant, cagant i poca cosa més, oi? potser mirar la tele una estona, esperar jugar a alguna cosa, divertir-nos, distreure'ns, treure'ns d'allò que ens ocupa,
d'allò que ens preocupa,
treure'ns d'allà on som,
imaginar-nos d'alguna altra manera: potser al cel,
potser voldríem que la terra fos el cel i la terra no és res més que un infern...
jo el veig, aquest infern, el veig i l'evito: i veig molta gent vivint-hi pensant que és al cel -com si el cel fos distreure's-. no es pot estar trist, no es pot plorar, no es pot fer res que no sigui somriure i cap endavant; i si no ens entenem, a fotre'ns: hi ha gent que, directament, assassinaria junts tots els poetes (poetes=artistes) del món. els penjarien tots junts en una massacre en una plaça de poble (una plaça tipus les de Lisboa: fredes, sense energia, perdudes, buides de sentit)...
i què us creieu?
la majoria aplaudirien. bravo! fora! fora el pensament, fora els poetes, fora els artistes! diuen coses que ningú no entén! fora el pensament! marxem de la humanitat, habitem la bestialitat! quedem-nos-hi! podrem fer-nos creure que la vida és llevar-se i anar a dormir sense pensar en res més? és clar! per què els volem, els poetes? a la merda!
i és que fins i tot percebo la seva por, la por a que algú els miri als ulls i els digui una veritat que no volen escoltar; la por a no ser res, la por a quedar-se enganxats al fons d'un pou d'on mai més en podran surar -quina poca fe tenen en ells mateixos!-, la por a veure la llum dins de les coses, la llum: perquè està barrejada amb les tenebres, perquè és foscor, perquè d'algun lloc surt; la por a veure la veritat dels altres, la por a conèixer més enllà del seu nas, la por a haver d'admetre l'existència dels altres -massa difícil conceptualment-, la por a haver de pensar en una hipotètica empatia...
hi ha un sentiment absurd que ens ve de l'instint de sobreviure. aquest sentiment és: la vida segueix, oblida't de tot, que la vida segueix. però la vida segueix cap al seu inevitable final: la mort; i si entre la vida i la mort l'únic que hem fet ha estat tirar endavant en suposada progressió, haurem fet alguna cosa més en tota la vida que no sigui morir? no.
hi ha gent que només viu per morir, per disfrutar uns quants plaers efímers i estúpids -que només prendran sentit en el record: que els dirà que han viscut alguna cosa-; jo també visc per tot això, però també visc per tot allò; per totes les altres coses suposadament inútils...
inútil. inútil. és que els utilitaristes -que sabeu qui eren? no, oi?- no van prendre's l'art com a alguna cosa necessària? és que schopenhauer no va dir res de l'art? és que nietzsche no ho va fer? a qui se l'hi acut...
silenci.
i no hem de creure en res, no, només hem de ser pràctics i anar vivint. vivint de què? vivint de l'aire que ens envolta, llevant-nos, menjant, pixant, cagant i poca cosa més, oi? potser mirar la tele una estona, esperar jugar a alguna cosa, divertir-nos, distreure'ns, treure'ns d'allò que ens ocupa,
d'allò que ens preocupa,
treure'ns d'allà on som,
imaginar-nos d'alguna altra manera: potser al cel,
potser voldríem que la terra fos el cel i la terra no és res més que un infern...
jo el veig, aquest infern, el veig i l'evito: i veig molta gent vivint-hi pensant que és al cel -com si el cel fos distreure's-. no es pot estar trist, no es pot plorar, no es pot fer res que no sigui somriure i cap endavant; i si no ens entenem, a fotre'ns: hi ha gent que, directament, assassinaria junts tots els poetes (poetes=artistes) del món. els penjarien tots junts en una massacre en una plaça de poble (una plaça tipus les de Lisboa: fredes, sense energia, perdudes, buides de sentit)...
i què us creieu?
la majoria aplaudirien. bravo! fora! fora el pensament, fora els poetes, fora els artistes! diuen coses que ningú no entén! fora el pensament! marxem de la humanitat, habitem la bestialitat! quedem-nos-hi! podrem fer-nos creure que la vida és llevar-se i anar a dormir sense pensar en res més? és clar! per què els volem, els poetes? a la merda!
i és que fins i tot percebo la seva por, la por a que algú els miri als ulls i els digui una veritat que no volen escoltar; la por a no ser res, la por a quedar-se enganxats al fons d'un pou d'on mai més en podran surar -quina poca fe tenen en ells mateixos!-, la por a veure la llum dins de les coses, la llum: perquè està barrejada amb les tenebres, perquè és foscor, perquè d'algun lloc surt; la por a veure la veritat dels altres, la por a conèixer més enllà del seu nas, la por a haver d'admetre l'existència dels altres -massa difícil conceptualment-, la por a haver de pensar en una hipotètica empatia...
hi ha un sentiment absurd que ens ve de l'instint de sobreviure. aquest sentiment és: la vida segueix, oblida't de tot, que la vida segueix. però la vida segueix cap al seu inevitable final: la mort; i si entre la vida i la mort l'únic que hem fet ha estat tirar endavant en suposada progressió, haurem fet alguna cosa més en tota la vida que no sigui morir? no.
hi ha gent que només viu per morir, per disfrutar uns quants plaers efímers i estúpids -que només prendran sentit en el record: que els dirà que han viscut alguna cosa-; jo també visc per tot això, però també visc per tot allò; per totes les altres coses suposadament inútils...
inútil. inútil. és que els utilitaristes -que sabeu qui eren? no, oi?- no van prendre's l'art com a alguna cosa necessària? és que schopenhauer no va dir res de l'art? és que nietzsche no ho va fer? a qui se l'hi acut...
silenci.
fa anys que reflexiono entorn d'una idea que la lletra de la cançó Optimistic de Radiohead em va transmetre. en concret, aquest fragment:
potser aquest és un dels pensaments que més temps m'ha acompanyat. és suficient tot el que pot fer hom? si fem tot el que podem, serà suficient? funciona així, el món? i no parlo ja del món, parlo de les relacions humanes. és suficient? no se suposa que topem amb obstacles per a millorar i anar més enllà de les nostres possibilitats? hem de jutjar pels resultats o per les intencions? i què passa quan els resultats són insatisfactoris, insuficients durant molt temps i la persona amb qui et relaciones no té cap mena d'intenció d'exigir-se res a si mateixa perquè sap que the best you can és suficient? això passa molt a les aules, suposo que els professors es troben cada dia amb alumnes que amb un cinc en tenen prou... ho poso com a exemple per a veure com d'universal és el que estic dient.
i qui no veu més enllà del seu nas?
i qui xafa constantment pensant que com que els altres ho "permeten", ja va bé, amb l'excusa que si no es queixen és perquè no tenen realment cap queixa a fer; presuposant sempre que tothom es queixa, que tothom és com ells...
situació d'exemple. extret de l'experiència de l'Aida:
imaginem-nos un nen fent un castell de sorra al pati de l'escola, ben tranquil, solitari, feliç. passa un nen per allà i decideix emprenyar-lo: li trepitja i destrossa el castell i després li tira una patada al nen tranquil. l'Aida, ben emprenyada, li diu al nen destructor que perquè ha fet això, que això no es fa, que aquell nen no li ha fet res, i el nen destructor li diu a l'Aida: "ell no s'ha queixat, per tant no em pots dir res!" i a partir de llavors el nen destructor va tractar malament l'Aida...
ah! com que el nen no es queixava...
com que no m'han denunciat...
a vegades fa més por parlar que no callar, no tothom té les paraules de rèplica a punt de sortir-li de la boca, no tothom ho té tot tan clar davant dels altres; i no és pas per falta d'autoestima, és per prudència, per educació, per protocol: per totes aquelles coses que han fet possible que hi hagi societat (i què és la societat? la possibilitat de menjar, vestir-nos, viure protegits, etc. etc. sense que ens ho hàgim de fer tot nosaltres).
(però we live in a beautiful world...)
You can try the best you can
If you try the best you can
The best you can is good enough
potser aquest és un dels pensaments que més temps m'ha acompanyat. és suficient tot el que pot fer hom? si fem tot el que podem, serà suficient? funciona així, el món? i no parlo ja del món, parlo de les relacions humanes. és suficient? no se suposa que topem amb obstacles per a millorar i anar més enllà de les nostres possibilitats? hem de jutjar pels resultats o per les intencions? i què passa quan els resultats són insatisfactoris, insuficients durant molt temps i la persona amb qui et relaciones no té cap mena d'intenció d'exigir-se res a si mateixa perquè sap que the best you can és suficient? això passa molt a les aules, suposo que els professors es troben cada dia amb alumnes que amb un cinc en tenen prou... ho poso com a exemple per a veure com d'universal és el que estic dient.
i qui no veu més enllà del seu nas?
i qui xafa constantment pensant que com que els altres ho "permeten", ja va bé, amb l'excusa que si no es queixen és perquè no tenen realment cap queixa a fer; presuposant sempre que tothom es queixa, que tothom és com ells...
situació d'exemple. extret de l'experiència de l'Aida:
imaginem-nos un nen fent un castell de sorra al pati de l'escola, ben tranquil, solitari, feliç. passa un nen per allà i decideix emprenyar-lo: li trepitja i destrossa el castell i després li tira una patada al nen tranquil. l'Aida, ben emprenyada, li diu al nen destructor que perquè ha fet això, que això no es fa, que aquell nen no li ha fet res, i el nen destructor li diu a l'Aida: "ell no s'ha queixat, per tant no em pots dir res!" i a partir de llavors el nen destructor va tractar malament l'Aida...
ah! com que el nen no es queixava...
com que no m'han denunciat...
a vegades fa més por parlar que no callar, no tothom té les paraules de rèplica a punt de sortir-li de la boca, no tothom ho té tot tan clar davant dels altres; i no és pas per falta d'autoestima, és per prudència, per educació, per protocol: per totes aquelles coses que han fet possible que hi hagi societat (i què és la societat? la possibilitat de menjar, vestir-nos, viure protegits, etc. etc. sense que ens ho hàgim de fer tot nosaltres).
(però we live in a beautiful world...)
I
em costa fer-me entendre que aquest any no té perquè ser igual que l'any passat. que si no he anat gaire a classe aquesta primera part del segon quadrimestre, ja hi aniré la segona part. em recordo a mi mateixa que l'any passat tampoc no hi vaig anar gaire a classe i que al final tot va sortir bé, però no em serveix de res. sóc catastrofista i suposo que necessito posar-me nerviosa a mi mateixa per a poder fer les coses. penso que suspendré, em sento culpable, què sé jo... moltes coses. tot això és, ho torno a repetir, per culpa de la beca. si no fos per la beca, l'any que ve no m'agafaria totes les optatives, i faria filosofia en 6 anys, més tranquil·lament -mentre faig l'altra carrera a la UNED-. però no, hauré d'agafar-me totes les assignatures i tornar a tot això d'aquest any. sóc presonera dels diners, dels diners que em dóna l'Estat per a estudiar.
igualment, em fa certa il·lusió pensar que l'Estat m'haurà pagat la carrera de filosofia. que la meva educació hagués -perquè vaig anar a una concertada i no va ser així- pogut ser gratuïta fins acabar la primera carrera. la segona carrera, però, ja l'estic pagant jo. i no és pas gaire barat: per això em fa por no anar bé a filosofia. el cas de no donar-me la beca suposaria una resta de 1100 euros en els meus ingressos! és molt.
és per tot això que em sento culpable. culpable per què? perquè no vaig gaire a classe. la pregunta hauria de ser: quan vaig a classe, ho aprofito? tot és un embolic. és difícil anar a la contrària, al revés.
II
tinc ganes de dir que jo crec en els meus valors. i que, a més, crec que hi ha uns valors comuns a tots els humans sans i no bojos, que hagin reflexionat una mica, o que no hagin reflexionat res. jo crec que aquests valors compartits per tots existeixen. no com a entitats físiques, sinó com a idees que volten pel cap de tothom.
com puc dir això? no és tan estrany, ara no recordo qui ho va "investigar", però a classes d'ètica de fa 2 anys ens van passar una llista dels valors compartits per la humanitat. vaig al gra: últimament em trobo gent que diu que hi ha una crisi de valors, o que s'han perdut els valors, o que, directament, em diu que no en té o que no n'hi ha d'universals -compartits per tothom-. hi ha diverses coses a dir de tot això:
- qui diu que hi ha una crisi de valors, només s'hi ha de fixar un xic: no és que ja no hi hagi valors, sinó que aquests s'han transformat i ara es viuen d'una altra manera.
- qui diu que no en té: no m'ho crec. és evident que tota la nostra vida gira entorn d'uns valors. som com planetes girant entorn del nostre sol, els valors. i no podem desempallegar-nos d'aquests valors. intentar-ho ens portaria a tornar-nos bojos, incoherents, insans. suposo que qui diu que no té valors, ho diu perquè té por perquè la gent sol relacionar valors amb cristianisme. i que no pensem que és religiós. i tota aquesta cosa anti-religiosa que hi ha a la societat des de fa segles porta a la gent a dir aquestes barbaritats: que no té valors i que els valors no existeixen.
- qui diu que no n'hi ha d'universals, però tot i així creu en els valors... és relativista. una persona malalta de nihilisme. no em sembla gaire estrany que hi hagi tantes persones malaltes de nihilisme: som en una democràcia i el que val és, precisament, respectar i tolerar el que tot s'hi valgui. la democràcia ens porta a pensar que res és segur, que hi ha una diversitat tan diferent de formes de viure que és antidemocràtic que algú s'atreveixi a dir que hi ha certs valors inviolables. per què? tot és violable, menys la tolerància. ja fa temps que m'hi fixo en tot això. el primer cop que vaig sentir a parlar de relativisme va ser a les classes de 2n de batxillerat. se'm va quedar tot al cervell, però vaig tardar en entendre la diferència. no tot és igual! els qui m'han ajudat a entendre què era aquesta malaltia han estat els propis malalts, que el que volen imposar és els seus no-valors als altres, sense adonar-se que amb això ja estaven tenint valors.
tenir valors no és res dolent. no vol dir que es cregui en déu. ni creure en déu és dolent. per dir-ho aixi: no és cap pecat de la democràcia tenir valors, ni cap pecat d'aquests temps. viure immers en el propi temps, sense saber ni qui ets, però imposant qui ets, és propi de covards.
no tot és igual.
com s'ha de dir això?
a qui se li ha de cridar ben fort?
PD: un exemple: no és igual que ens sigui igual. ja ser-nos igual és una postura davant la vida, una posició que influirà en tot el que ens passa. penseu-hi: hi ha diferència o no hi ha diferència entre el tot m'és igual i el tot no m'és igual? sí, oi? així, no tot és igual. no és igual que tot em sigui igual. i de vida només n'hi ha una. aquesta frase, tan cutre, passada de moda, és totalment actual. fins que s'acabin els humans, serà actual. i si no m'enteneu així, penseu en l'etern retorn de Nietzsche...
em costa fer-me entendre que aquest any no té perquè ser igual que l'any passat. que si no he anat gaire a classe aquesta primera part del segon quadrimestre, ja hi aniré la segona part. em recordo a mi mateixa que l'any passat tampoc no hi vaig anar gaire a classe i que al final tot va sortir bé, però no em serveix de res. sóc catastrofista i suposo que necessito posar-me nerviosa a mi mateixa per a poder fer les coses. penso que suspendré, em sento culpable, què sé jo... moltes coses. tot això és, ho torno a repetir, per culpa de la beca. si no fos per la beca, l'any que ve no m'agafaria totes les optatives, i faria filosofia en 6 anys, més tranquil·lament -mentre faig l'altra carrera a la UNED-. però no, hauré d'agafar-me totes les assignatures i tornar a tot això d'aquest any. sóc presonera dels diners, dels diners que em dóna l'Estat per a estudiar.
igualment, em fa certa il·lusió pensar que l'Estat m'haurà pagat la carrera de filosofia. que la meva educació hagués -perquè vaig anar a una concertada i no va ser així- pogut ser gratuïta fins acabar la primera carrera. la segona carrera, però, ja l'estic pagant jo. i no és pas gaire barat: per això em fa por no anar bé a filosofia. el cas de no donar-me la beca suposaria una resta de 1100 euros en els meus ingressos! és molt.
és per tot això que em sento culpable. culpable per què? perquè no vaig gaire a classe. la pregunta hauria de ser: quan vaig a classe, ho aprofito? tot és un embolic. és difícil anar a la contrària, al revés.
II
tinc ganes de dir que jo crec en els meus valors. i que, a més, crec que hi ha uns valors comuns a tots els humans sans i no bojos, que hagin reflexionat una mica, o que no hagin reflexionat res. jo crec que aquests valors compartits per tots existeixen. no com a entitats físiques, sinó com a idees que volten pel cap de tothom.
com puc dir això? no és tan estrany, ara no recordo qui ho va "investigar", però a classes d'ètica de fa 2 anys ens van passar una llista dels valors compartits per la humanitat. vaig al gra: últimament em trobo gent que diu que hi ha una crisi de valors, o que s'han perdut els valors, o que, directament, em diu que no en té o que no n'hi ha d'universals -compartits per tothom-. hi ha diverses coses a dir de tot això:
- qui diu que hi ha una crisi de valors, només s'hi ha de fixar un xic: no és que ja no hi hagi valors, sinó que aquests s'han transformat i ara es viuen d'una altra manera.
- qui diu que no en té: no m'ho crec. és evident que tota la nostra vida gira entorn d'uns valors. som com planetes girant entorn del nostre sol, els valors. i no podem desempallegar-nos d'aquests valors. intentar-ho ens portaria a tornar-nos bojos, incoherents, insans. suposo que qui diu que no té valors, ho diu perquè té por perquè la gent sol relacionar valors amb cristianisme. i que no pensem que és religiós. i tota aquesta cosa anti-religiosa que hi ha a la societat des de fa segles porta a la gent a dir aquestes barbaritats: que no té valors i que els valors no existeixen.
- qui diu que no n'hi ha d'universals, però tot i així creu en els valors... és relativista. una persona malalta de nihilisme. no em sembla gaire estrany que hi hagi tantes persones malaltes de nihilisme: som en una democràcia i el que val és, precisament, respectar i tolerar el que tot s'hi valgui. la democràcia ens porta a pensar que res és segur, que hi ha una diversitat tan diferent de formes de viure que és antidemocràtic que algú s'atreveixi a dir que hi ha certs valors inviolables. per què? tot és violable, menys la tolerància. ja fa temps que m'hi fixo en tot això. el primer cop que vaig sentir a parlar de relativisme va ser a les classes de 2n de batxillerat. se'm va quedar tot al cervell, però vaig tardar en entendre la diferència. no tot és igual! els qui m'han ajudat a entendre què era aquesta malaltia han estat els propis malalts, que el que volen imposar és els seus no-valors als altres, sense adonar-se que amb això ja estaven tenint valors.
tenir valors no és res dolent. no vol dir que es cregui en déu. ni creure en déu és dolent. per dir-ho aixi: no és cap pecat de la democràcia tenir valors, ni cap pecat d'aquests temps. viure immers en el propi temps, sense saber ni qui ets, però imposant qui ets, és propi de covards.
no tot és igual.
com s'ha de dir això?
a qui se li ha de cridar ben fort?
PD: un exemple: no és igual que ens sigui igual. ja ser-nos igual és una postura davant la vida, una posició que influirà en tot el que ens passa. penseu-hi: hi ha diferència o no hi ha diferència entre el tot m'és igual i el tot no m'és igual? sí, oi? així, no tot és igual. no és igual que tot em sigui igual. i de vida només n'hi ha una. aquesta frase, tan cutre, passada de moda, és totalment actual. fins que s'acabin els humans, serà actual. i si no m'enteneu així, penseu en l'etern retorn de Nietzsche...
Suposem que cert dia o certa nit, un dimoni s’introduís furtivament en la soledat més profunda i et digués: «Aquesta vida, tal com tu la vius i l’has viscut hauràs de viure-la encara un altre cop i fins i tot innumerables vegades; i se’t repetirà cada dolor, cada plaer i cada pensament, cada sospir i tot l’extraordinàriament gran i petit de la teva vida. A més a més tot es repetirà en el mateix ordre i successió... i fins aquesta aranya i aquest clar de lluna entre els arbres i el mateix aquest instant i jo mateix. L’etern rellotge de sorra de l’existència donarà la volta sempre novament, i tu amb ell, corpuscle de pols». No et tiraries al sòl, carrisquejaries les dents i maleiries el dimoni que així et parlés? O potser hagis tingut alguna vegada la vivència d’un instant prodigiós en què respondries: «tu ets un déu i mai vaig sentir res més diví!». Si aquell pensament arribés a apoderar-se de tu, et transformaria com tu ets i potser t’aixafaria. S’imposaria com la càrrega més pesada en tot la teva obrar la pregunta a cada cosa i a cada pas: «vols que es repeteixi això un altre cop i fins i tot innumerables vegades?». O com tindries tu que ser bo per a tu mateix i per a la vida, no aspirant a ni més menys que a confirmar i segellar això mateix eternament?El Gai Saber, Narcea, Madrid 1973, p. 344-5.
no sé si algú s'hi ha fixat: porto dies avisant, d'alguna manera, del "perill" de la retòrica. amb aquest "perill" em refereixo al perill que hi ha en apropar-se a algú que utilitza la retòrica i quedar-se escoltant mentre es bada.
no sóc pas jo qui diu això, ja vaig parlar dels sofistes l'altre dia (i suposant la confrontació entre 'filòsofs' i sofistes, per cert). només cal escoltar el discurs de Rajoy sense fer gaire cas a què hi ha rere el discurs: podríem, fins i tot, arribar a votar-lo (molta gent vota el PP, oi? no és pas tan estrany!). sense fixar-s'hi gaire, sense gaire cultura política, i sense gaire mala fe (s'ha de tenir mala fe per a escoltar segons quin polític, pensar sempre malament i, sobretot, no fiar-se'n) ens poden obligar a fer bajanades.
ja no és només això, al cap i a la fi un vot és un vot: i anem a votar i cap a casa i ¡au! al carrer i aquí res ha passat. no, no, no és només això: els discursos ben fets -els més perillosos, tot i que són, potser, els més bells: i això sí, cal recordar la insuficiència de la paraula i l'elecció que es fa en tot discurs: mai es diu tot- fan mal. s'arrelen dins de la persona que escolta -si aquesta, com ja he dit, no està atenta- i li poden crear una divisió interior.
si jo sé tal cosa, però no la sé explicar: si en aquesta societat només és veritat, només és real, allò traduible a arguments, allò traduible a la lògica més elemental: què n'he de fer, jo, dels meus sentiments? com puc explicar-te, si em dius que no t'importa, i que el que importen són les persones, la importància que té això del català? com puc explicar-te res si tu em portes -i aquí la Terribas es va quedar callada, per cert- cap a un altre costat? si em fas veure que els teus valors no tenen res a veure amb els meus i que, a sobre, els teus valors són millors perquè apel·len a la llibertat? sí, manipular i parlar: tot són un. quin PP tenim al davant? quines persones que creuen aquest PP tenim al davant? quin grau de relativisme estem utilitzant, fins i tot, a quin grau de "ja no cal la política" (quan enretirar la política es fa, precisament, des d'una política) vols arribar?
ja vaig dir que no em serveixen aquests discursos, aquestes retòriques, aquest no-diàleg (el de Rajoy amb la Terribas, per exemple): no em poden convèncer. però els arguments es queden dins meu i necessito totes les armes que tingui al meu abast per vèncer-los interiorment. a dins meu hi ha una guerra des de fa temps. una guerra que he de lliurar.
no, no m'heu vençut!
no sóc pas jo qui diu això, ja vaig parlar dels sofistes l'altre dia (i suposant la confrontació entre 'filòsofs' i sofistes, per cert). només cal escoltar el discurs de Rajoy sense fer gaire cas a què hi ha rere el discurs: podríem, fins i tot, arribar a votar-lo (molta gent vota el PP, oi? no és pas tan estrany!). sense fixar-s'hi gaire, sense gaire cultura política, i sense gaire mala fe (s'ha de tenir mala fe per a escoltar segons quin polític, pensar sempre malament i, sobretot, no fiar-se'n) ens poden obligar a fer bajanades.
ja no és només això, al cap i a la fi un vot és un vot: i anem a votar i cap a casa i ¡au! al carrer i aquí res ha passat. no, no, no és només això: els discursos ben fets -els més perillosos, tot i que són, potser, els més bells: i això sí, cal recordar la insuficiència de la paraula i l'elecció que es fa en tot discurs: mai es diu tot- fan mal. s'arrelen dins de la persona que escolta -si aquesta, com ja he dit, no està atenta- i li poden crear una divisió interior.
si jo sé tal cosa, però no la sé explicar: si en aquesta societat només és veritat, només és real, allò traduible a arguments, allò traduible a la lògica més elemental: què n'he de fer, jo, dels meus sentiments? com puc explicar-te, si em dius que no t'importa, i que el que importen són les persones, la importància que té això del català? com puc explicar-te res si tu em portes -i aquí la Terribas es va quedar callada, per cert- cap a un altre costat? si em fas veure que els teus valors no tenen res a veure amb els meus i que, a sobre, els teus valors són millors perquè apel·len a la llibertat? sí, manipular i parlar: tot són un. quin PP tenim al davant? quines persones que creuen aquest PP tenim al davant? quin grau de relativisme estem utilitzant, fins i tot, a quin grau de "ja no cal la política" (quan enretirar la política es fa, precisament, des d'una política) vols arribar?
ja vaig dir que no em serveixen aquests discursos, aquestes retòriques, aquest no-diàleg (el de Rajoy amb la Terribas, per exemple): no em poden convèncer. però els arguments es queden dins meu i necessito totes les armes que tingui al meu abast per vèncer-los interiorment. a dins meu hi ha una guerra des de fa temps. una guerra que he de lliurar.
no, no m'heu vençut!
a sants cada cop hi ha control i més control. avui hem vist una discussió entre un noi que volia acompanyar a la seva nòvia (passo de dir xicota) -és que ja no queden "homes-com-déu-mana" després de la revolució feminista-masclista-dedones-d'homes?- al tren per a acomiadar-se com déu mana. vinga a discutir, "que sí, hombre, que sí, que ahora subiré" i l'altre: "sube ya, no te vayas". sort que no hi havia cap guarda jurat per allà, sinó hauria viscut la meva segona mitja pallissa en una estació. n'estic segura.
jo només vull constatar que fa uns quants anys -no en fa tants, de fet-, això no passava. no vull idealitzar el temps passat -que tampoc recordo massa-, només deixar constància que no sempre tot ha estat així, no.
no sempre hem hagut de despullar-nos abans d'agafar un avió. no sempre hem hagut de treure el portàtil de la motxilla i de la funda per a poder passar-lo. no sempre hem hagut de tirar ampolles d'aigua abans de pujar a un avió. no sempre hem hagut de pagar, sense que ens avisin, i això és important, 9 euros de plus per a facturar una maleta (això és molt fort, també: no s'adonen que si fan pagar per facturar, la gent deixa de facturar i al final puja la maleta dalt de l'avió i això provoca que la gent s'estigui molta estona intentant guardar la maleta bé dins de l'avió,...etc?). els consumidors callats. aquest no ve, aquest transportista ens porta no sé què a casa i no deixa missatge a la bústia i el compressor de la maria se'n torna cap a alemanya. els de la casa del libro són els fills de puta més grans que hi ha en aquest moment venent llibres per internet. venent estafes, per cert. compres un bitllet de tren i et volen alliçonar -i aquí la paraula clau- perquè tens el carnet jove caducat de fa 20 dies. dius, vale, vale noi. i el noi et respon que ens podrien denunciar. sí, ¡au! bronques per part del revisor? a milers. por mentre treballo, no fos cas que vingués un boig a robar-me i el subnormal del costat amb les seves "tienen 13 motivos para no robar" 13 bales... i jo morta, sí, al cap i a la fi, paguen justos per pecadors.
qui són els pecadors? la temptació de pensar en una associació d'unes 4 o 5 persones ordint un pla cada dia sobre: "com fotre a la gent" és molt gran. però, hi podem creure en un pla així? podem creure que la constant renúncia a la llibertat per aconseguir seguretat és només un pla de 4 o 5 homes bojos? podem creure que poques persones són capaces de canviar la manera de relacionar-se de la gent?
a mi quan em passa alguna cosa -del tipus: he de denunciar-ho a l'associació del consumidor- no em poso a cridar als de l'atenció al client, ni em poso a... penso que el culpable és algú altre. però no, ja he dit que no. o sigui que l'únic culpable del mal funcionament de tot, de la ràbia de tothom -i és aquesta ràbia la que vivim dia a dia- és, simplement, l'estructura de relacions que vivim.
jo treballo i faig entrades reduïdes a qui no n'he de fer. intento no discutir amb la gent que per una engruna serien capaços de matar-me -i això en el seu dia de festa!-, gent que no té raó i només té ganes d'insultar-me. intento que tothom se'n vagi content, que no hi hagi conflicte. però és impossible. ells sols es creen el conflicte. el busquen pel món. no hi ha res mai que estigui bé. si li faig la reduida a algú, no és pas aquest algú el que em busca el conflicte, me'l busca el guarda que hi tinc al costat, que em retreu els meus defectes -es pensen que ho he fet malament i que m'he equivocat-.
en realitat, el que domina el món és quelcom semblant a això: "si jo he patit això, si jo he hagut de veure com no em feien descompte encara que me'l mereixés, si jo he hagut de veure com em feien tal cosa, si jo, bla bla bla bla, tu també ho has de patir" i sobre aquesta venjança recíproca i infinita ens estem movent. no és que l'home vulgui dominar l'home -espiar-lo, mirar si rendeix a la feina mitjançant un software futurista, entrar dins els seus somnis per a saber què pensa-, només vol sotmetre'l per a fer-lo patir.
demana patiment. demana dels altres la infelicitat, i no la felicitat. quanta gent hi ha així, al món? quants cops anem al cinema un diumenge a la tarda i ens plantegem que el nostre oci depèn de la feina dels altres? quants cops ens adonem que per a què nosaltres poguem fer tal cosa, n'hi ha d'altres que estan, literalment, servint? quan ens n'adonarem de l'eterna servitud, esclavitud que els propis humans ens estem infligint a nosaltres mateixos? nosaltres, que som d'occident, que se suposa que hem aconseguit arribar a treballar per a l'oci i no per a sobreviure, quan ens n'adonarem de què estem fent? de la infelicitat que hi ha al nostre voltant? de l'ànsia de venjança? de la mala llet que no ha trencat cap plat? com pot ser que a la meva feina em vingui un professor i em digui, amb molta mala llet, que es mereix tenir la gratuitat per ser professor, i jo li digui que és una fundació privada, o sigui es regeix per la seva pròpia normativa i no la normativa de la generalitat, i que es posin a cridar-me? com pot ser que quan a algú li parles del funcionariat, només sap pensar en no fotre res i en enxufats? com pot ser que tots continuem regint-nos per valors que ja no necessitem? com és que sucumbim, dia a dia, i ens deixem vèncer per aquests valors que en realitat no són nostres? quan deixarem de voler la venjança i començarem a mirar per les generacions futures i per la seva felicitat? quin premi de consolació se suposa que estem rebent, el premi de consolació per haver passat les pitjors guerres de la humanitat just al segle que va darrere nostre? i aquest premi de consolació és legítim? som nosaltres qui hem de disfrutar-lo? no hauríem de construir, des de les relacions, des de l'estructura de relacions, una altra mena d'humanitat? no hauríem de deixar enrere la por que ens agrada tenir -per a poder abandonar la llibertat- i començar a ser homes lliures? per què ens hem perdut? què cal per a recuperar-nos? algú s'adona d'això?
porto anys sense voler intimar amb ningú. avui ho pensava. quan vaig anar al col·legi major, la primera companya d'habitació que vaig tenir em va agradar perquè em va dir que tenia la intenció d'estudiar molt. l'habitació, evidentment -i ara quin pardillo hi deu viure en aquesta habitació de merda?-, i l'ambient, la van fer marxar, igual que a mi. la segona companya d'habitació fumava porros a tot hora i em demanva el meu llit per a poder follar-se a tius. i aquest era l'interès de la majoria. l'interès de la majoria.
i és per l'interès de la majoria que aquests valors amb els quals ens regim quan estem en societat són valors reals. no m'ho invento pas jo, això. per això admiro el quillo de l'estació de tren que volia acompanyar a la seva nòvia al tren. per això admiro a qui és capaç de dir no, no, senyor revisor, vagi-se'n a pastar fang...
jo només vull constatar que fa uns quants anys -no en fa tants, de fet-, això no passava. no vull idealitzar el temps passat -que tampoc recordo massa-, només deixar constància que no sempre tot ha estat així, no.
no sempre hem hagut de despullar-nos abans d'agafar un avió. no sempre hem hagut de treure el portàtil de la motxilla i de la funda per a poder passar-lo. no sempre hem hagut de tirar ampolles d'aigua abans de pujar a un avió. no sempre hem hagut de pagar, sense que ens avisin, i això és important, 9 euros de plus per a facturar una maleta (això és molt fort, també: no s'adonen que si fan pagar per facturar, la gent deixa de facturar i al final puja la maleta dalt de l'avió i això provoca que la gent s'estigui molta estona intentant guardar la maleta bé dins de l'avió,...etc?). els consumidors callats. aquest no ve, aquest transportista ens porta no sé què a casa i no deixa missatge a la bústia i el compressor de la maria se'n torna cap a alemanya. els de la casa del libro són els fills de puta més grans que hi ha en aquest moment venent llibres per internet. venent estafes, per cert. compres un bitllet de tren i et volen alliçonar -i aquí la paraula clau- perquè tens el carnet jove caducat de fa 20 dies. dius, vale, vale noi. i el noi et respon que ens podrien denunciar. sí, ¡au! bronques per part del revisor? a milers. por mentre treballo, no fos cas que vingués un boig a robar-me i el subnormal del costat amb les seves "tienen 13 motivos para no robar" 13 bales... i jo morta, sí, al cap i a la fi, paguen justos per pecadors.
qui són els pecadors? la temptació de pensar en una associació d'unes 4 o 5 persones ordint un pla cada dia sobre: "com fotre a la gent" és molt gran. però, hi podem creure en un pla així? podem creure que la constant renúncia a la llibertat per aconseguir seguretat és només un pla de 4 o 5 homes bojos? podem creure que poques persones són capaces de canviar la manera de relacionar-se de la gent?
a mi quan em passa alguna cosa -del tipus: he de denunciar-ho a l'associació del consumidor- no em poso a cridar als de l'atenció al client, ni em poso a... penso que el culpable és algú altre. però no, ja he dit que no. o sigui que l'únic culpable del mal funcionament de tot, de la ràbia de tothom -i és aquesta ràbia la que vivim dia a dia- és, simplement, l'estructura de relacions que vivim.
jo treballo i faig entrades reduïdes a qui no n'he de fer. intento no discutir amb la gent que per una engruna serien capaços de matar-me -i això en el seu dia de festa!-, gent que no té raó i només té ganes d'insultar-me. intento que tothom se'n vagi content, que no hi hagi conflicte. però és impossible. ells sols es creen el conflicte. el busquen pel món. no hi ha res mai que estigui bé. si li faig la reduida a algú, no és pas aquest algú el que em busca el conflicte, me'l busca el guarda que hi tinc al costat, que em retreu els meus defectes -es pensen que ho he fet malament i que m'he equivocat-.
en realitat, el que domina el món és quelcom semblant a això: "si jo he patit això, si jo he hagut de veure com no em feien descompte encara que me'l mereixés, si jo he hagut de veure com em feien tal cosa, si jo, bla bla bla bla, tu també ho has de patir" i sobre aquesta venjança recíproca i infinita ens estem movent. no és que l'home vulgui dominar l'home -espiar-lo, mirar si rendeix a la feina mitjançant un software futurista, entrar dins els seus somnis per a saber què pensa-, només vol sotmetre'l per a fer-lo patir.
demana patiment. demana dels altres la infelicitat, i no la felicitat. quanta gent hi ha així, al món? quants cops anem al cinema un diumenge a la tarda i ens plantegem que el nostre oci depèn de la feina dels altres? quants cops ens adonem que per a què nosaltres poguem fer tal cosa, n'hi ha d'altres que estan, literalment, servint? quan ens n'adonarem de l'eterna servitud, esclavitud que els propis humans ens estem infligint a nosaltres mateixos? nosaltres, que som d'occident, que se suposa que hem aconseguit arribar a treballar per a l'oci i no per a sobreviure, quan ens n'adonarem de què estem fent? de la infelicitat que hi ha al nostre voltant? de l'ànsia de venjança? de la mala llet que no ha trencat cap plat? com pot ser que a la meva feina em vingui un professor i em digui, amb molta mala llet, que es mereix tenir la gratuitat per ser professor, i jo li digui que és una fundació privada, o sigui es regeix per la seva pròpia normativa i no la normativa de la generalitat, i que es posin a cridar-me? com pot ser que quan a algú li parles del funcionariat, només sap pensar en no fotre res i en enxufats? com pot ser que tots continuem regint-nos per valors que ja no necessitem? com és que sucumbim, dia a dia, i ens deixem vèncer per aquests valors que en realitat no són nostres? quan deixarem de voler la venjança i començarem a mirar per les generacions futures i per la seva felicitat? quin premi de consolació se suposa que estem rebent, el premi de consolació per haver passat les pitjors guerres de la humanitat just al segle que va darrere nostre? i aquest premi de consolació és legítim? som nosaltres qui hem de disfrutar-lo? no hauríem de construir, des de les relacions, des de l'estructura de relacions, una altra mena d'humanitat? no hauríem de deixar enrere la por que ens agrada tenir -per a poder abandonar la llibertat- i començar a ser homes lliures? per què ens hem perdut? què cal per a recuperar-nos? algú s'adona d'això?
porto anys sense voler intimar amb ningú. avui ho pensava. quan vaig anar al col·legi major, la primera companya d'habitació que vaig tenir em va agradar perquè em va dir que tenia la intenció d'estudiar molt. l'habitació, evidentment -i ara quin pardillo hi deu viure en aquesta habitació de merda?-, i l'ambient, la van fer marxar, igual que a mi. la segona companya d'habitació fumava porros a tot hora i em demanva el meu llit per a poder follar-se a tius. i aquest era l'interès de la majoria. l'interès de la majoria.
i és per l'interès de la majoria que aquests valors amb els quals ens regim quan estem en societat són valors reals. no m'ho invento pas jo, això. per això admiro el quillo de l'estació de tren que volia acompanyar a la seva nòvia al tren. per això admiro a qui és capaç de dir no, no, senyor revisor, vagi-se'n a pastar fang...
terrorisme d'empresa. control per part dels caps dels seus empleats. posseir la vida dels altres: creure's amb permís per fer-ho només per uns dinerets que el cap dóna a l'empleat a final de mes.
distorsió de la vida. moral d'esclau, moral d'amo. tots morim. tots som iguals.
terrorisme d'empresa.
terrorisme d'empresa.
aquest és el nom.
terrorisme, que provoca por per a aconseguir els seus objectius: por a no tenir casa, por a no dona menjar als fills, por a no tenir una tele guapa, por a no poder anar de vacances, por a haver de renunciar a coses, por a haver de demanar diners a altres persones, por a ser inferior, por a no tenir cotxe; i és des d'aquestes pors que els empresaris poden sotmetre els seus empleats. és des d'aquestes pors, d'aquest terror, que el terrorisme dels empresaris funciona.
i quina por té l'empresari? no són les mateixes pors, però amb una d'afegida? por a no ser obeit, por a què l'empleat sigui més llest.
i des d'aquí, des de la por. tot és lícit. tot és lícit. tot és lícit. això diuen. controlar l'empleat: està nerviós, frustrat, m'ha mentit, rendeix poc? cap a fora. controlar l'empleat. i total, per a què? senyor imbècil de merda, vostè morirà igual que jo, vostè té més por que jo -té més a perdre que jo-, vostè sap que jo m'en ric de vostè, vostè sap que només sap imposar respecte des de la por, i no des de l'admiració. vostè que no es creu prou home com per a exercir la feina que exerceix.
la revolució del proletariat, de la massa, no està acabada.
confio en la humanitat sencera.
confio en mi mateixa.
això, algun dia, tard o d'hora, s'acabarà i els TNs de MERDA deixaran d'aprofitar-se de qualsevol notícia absurda per a continuar exercint la por -por=morbo; morbo=audiència-.
aprofitats de merda.
n'estic fins els collons de la gent que no es planteja RES quan camina per la vida, que no pensa en què està fent -per exemple, els que presenten TNs, a mi em demostren contínuament que són uns complets ESTÚPIDS*-.
____
* notícies de CANAL SUR, de la SEXTA, d'ANTENA3, de TELECINCO i jo què sé quins més.
distorsió de la vida. moral d'esclau, moral d'amo. tots morim. tots som iguals.
terrorisme d'empresa.
terrorisme d'empresa.
aquest és el nom.
terrorisme, que provoca por per a aconseguir els seus objectius: por a no tenir casa, por a no dona menjar als fills, por a no tenir una tele guapa, por a no poder anar de vacances, por a haver de renunciar a coses, por a haver de demanar diners a altres persones, por a ser inferior, por a no tenir cotxe; i és des d'aquestes pors que els empresaris poden sotmetre els seus empleats. és des d'aquestes pors, d'aquest terror, que el terrorisme dels empresaris funciona.
i quina por té l'empresari? no són les mateixes pors, però amb una d'afegida? por a no ser obeit, por a què l'empleat sigui més llest.
i des d'aquí, des de la por. tot és lícit. tot és lícit. tot és lícit. això diuen. controlar l'empleat: està nerviós, frustrat, m'ha mentit, rendeix poc? cap a fora. controlar l'empleat. i total, per a què? senyor imbècil de merda, vostè morirà igual que jo, vostè té més por que jo -té més a perdre que jo-, vostè sap que jo m'en ric de vostè, vostè sap que només sap imposar respecte des de la por, i no des de l'admiració. vostè que no es creu prou home com per a exercir la feina que exerceix.
la revolució del proletariat, de la massa, no està acabada.
confio en la humanitat sencera.
confio en mi mateixa.
això, algun dia, tard o d'hora, s'acabarà i els TNs de MERDA deixaran d'aprofitar-se de qualsevol notícia absurda per a continuar exercint la por -por=morbo; morbo=audiència-.
aprofitats de merda.
n'estic fins els collons de la gent que no es planteja RES quan camina per la vida, que no pensa en què està fent -per exemple, els que presenten TNs, a mi em demostren contínuament que són uns complets ESTÚPIDS*-.
____
* notícies de CANAL SUR, de la SEXTA, d'ANTENA3, de TELECINCO i jo què sé quins més.
estava fent un treball... he volgut buscar una cosa a google i m'he topat amb això:
"En Gerona(de Gerunda) no es donde hay una libreria que por entrar hablando en castellano te echan(literalmente a malas maneras o educadamente segun nacionalidad ..) y en las puertas de esa universidad concretamente lavabos no hay simbolos de ETA y otros movimientos radicales,que expresan lo que los fornidos muchachos de interior piensan,esa gloriosa juventud? Tambien fue Otegui o uno de Batasuna a hacerse el eminente en una conferencia?"
la web on ho he trobat és fàcil de trobar, així que no la posaré.
aquesta és la concepció que hi ha a l'Espanya més idiota (al final se'n podria dir així, oi?) de què és Girona, o Gerunda, com en vulguin dir i de com és la meva facultat. sí, parlen explícitament de la meva facultat. aquella que va instruir (?) dos nois que van cremar la foto del rei, sí, aquella que... oh, però què diuen? als lavabos, "símbolos de ETA"? no. els lavabos estan nets! ningú no hi escriu res! que civilitzats, guaita...
així que, per a alguns, quan jo digui on he estudiat filosofia -de fet, en aquest post critiquen un professor que vaig tenir: li diuen que no sap llegir!-, pensaran que sóc etarra, que cremo fotos del rei i que ves a saber què...
que a la llibreria on et permeten fer un simbòlic DNI català, et fan fora si no parles el català, ho dubto. no hi he entrat mai en aquesta llibreria, però mira, ara que em volia comprar llibres de Maragall i altres, i he vist que l'abacus, la casa del libro, l'fnac i d'altres són una puta merda -no només en llibres de Maragall, sinó en TOTS els llibres que jo demano-, ara entraré en aquesta llibreria amb la maria -que la faran fora?- i compraré el que em doni la gana de comprar.
tanta por fem? aquesta Girona... on el PP quasi ni hi existeix! oh! oh! què passa arreu d'Espanya? tan desconeguts, som! vénen a Girona i en diuen: "Voy a Barcelona". la seva confusió és normal, jo també la tinc en altres indrets. "de verdad, habláis catalán en vuestras casas, yo pensaba que no..." i quina concepció del nacionalisme -i no ja del nacionalisme, que no cal ser nacionalista per a defensar Catalunya o defensar el català, llengua amb què vivim i llengua que forma part, indiscutiblement, de nosaltres- català han de tenir aquesta gent? Carod-Rovira defensant coses que ningú no defensa, que ningú no parla. tots bojos, bojos! ai, aquests catalans, deuen pensar, que egoistes, només volen treure'ns els diners! i després vas a llocs d'Espanya i veus que tenen autopistes gratis -quilòmetres i quilòmetres-, aves genials, i que en dos anys han canviat tot l'enllumenat i jo què sé què més... si som una comunitat, siguem-ho, jo no dic pas que no. però que ens aclarem tots una mica.
després la policia de Granada m'agafa i em confon per una tia d'ETA i he de sentir com insulta els "catalufos" -així ens anomenen, i així esperen que jo somrigui, com si fos un nom bonic i no menyspreant. perdona, jo sóc catalana i a catalunya hi ha catalans, no catalufos ni catalinos!-, i callar! perquè, com dir qualsevol cosa davant de la guardia civil? eh, com? no, no puc! no!
atacs i més atacs. incomprensió. ganes de no conèixer. al final me n'he hagut d'adonar: al món hi ha ganes de no conèixer. i aquesta ignorància que tots professen -com si fos quelcom bo, quelcom admirable- els farà mal, molt mal. jo ja me n'he cansat. me n'he cansat, de justificar-me, d'explicar-me, de fer-me comprendre. s'hauran de fotre, i potser els preguntaré jo a ells a on volen arribar amb els seus pensaments. però, podria ser, és clar, que mai s'ho haguessin plantejat... estaven tan pendents de Catalunya, que no han tingut temps de pensar-se a si mateixos. per cert, ens critiquen, als catalans, perquè, segons ells, només ens mirem el melic i tot ho fem des del melic -hi ha alguna altra manera de pensar? de fer? de sentir? de viure?-.
tarats, estan ben tarats tots plegats. no saben com explicar-se aquest odi que tenen, aquesta ràbia. i jo tampoc us l'explicaré, perquè no sé d'on ve. però deixeu-me en pau.
"En Gerona(de Gerunda) no es donde hay una libreria que por entrar hablando en castellano te echan(literalmente a malas maneras o educadamente segun nacionalidad ..) y en las puertas de esa universidad concretamente lavabos no hay simbolos de ETA y otros movimientos radicales,que expresan lo que los fornidos muchachos de interior piensan,esa gloriosa juventud? Tambien fue Otegui o uno de Batasuna a hacerse el eminente en una conferencia?"
la web on ho he trobat és fàcil de trobar, així que no la posaré.
aquesta és la concepció que hi ha a l'Espanya més idiota (al final se'n podria dir així, oi?) de què és Girona, o Gerunda, com en vulguin dir i de com és la meva facultat. sí, parlen explícitament de la meva facultat. aquella que va instruir (?) dos nois que van cremar la foto del rei, sí, aquella que... oh, però què diuen? als lavabos, "símbolos de ETA"? no. els lavabos estan nets! ningú no hi escriu res! que civilitzats, guaita...
així que, per a alguns, quan jo digui on he estudiat filosofia -de fet, en aquest post critiquen un professor que vaig tenir: li diuen que no sap llegir!-, pensaran que sóc etarra, que cremo fotos del rei i que ves a saber què...
que a la llibreria on et permeten fer un simbòlic DNI català, et fan fora si no parles el català, ho dubto. no hi he entrat mai en aquesta llibreria, però mira, ara que em volia comprar llibres de Maragall i altres, i he vist que l'abacus, la casa del libro, l'fnac i d'altres són una puta merda -no només en llibres de Maragall, sinó en TOTS els llibres que jo demano-, ara entraré en aquesta llibreria amb la maria -que la faran fora?- i compraré el que em doni la gana de comprar.
tanta por fem? aquesta Girona... on el PP quasi ni hi existeix! oh! oh! què passa arreu d'Espanya? tan desconeguts, som! vénen a Girona i en diuen: "Voy a Barcelona". la seva confusió és normal, jo també la tinc en altres indrets. "de verdad, habláis catalán en vuestras casas, yo pensaba que no..." i quina concepció del nacionalisme -i no ja del nacionalisme, que no cal ser nacionalista per a defensar Catalunya o defensar el català, llengua amb què vivim i llengua que forma part, indiscutiblement, de nosaltres- català han de tenir aquesta gent? Carod-Rovira defensant coses que ningú no defensa, que ningú no parla. tots bojos, bojos! ai, aquests catalans, deuen pensar, que egoistes, només volen treure'ns els diners! i després vas a llocs d'Espanya i veus que tenen autopistes gratis -quilòmetres i quilòmetres-, aves genials, i que en dos anys han canviat tot l'enllumenat i jo què sé què més... si som una comunitat, siguem-ho, jo no dic pas que no. però que ens aclarem tots una mica.
després la policia de Granada m'agafa i em confon per una tia d'ETA i he de sentir com insulta els "catalufos" -així ens anomenen, i així esperen que jo somrigui, com si fos un nom bonic i no menyspreant. perdona, jo sóc catalana i a catalunya hi ha catalans, no catalufos ni catalinos!-, i callar! perquè, com dir qualsevol cosa davant de la guardia civil? eh, com? no, no puc! no!
atacs i més atacs. incomprensió. ganes de no conèixer. al final me n'he hagut d'adonar: al món hi ha ganes de no conèixer. i aquesta ignorància que tots professen -com si fos quelcom bo, quelcom admirable- els farà mal, molt mal. jo ja me n'he cansat. me n'he cansat, de justificar-me, d'explicar-me, de fer-me comprendre. s'hauran de fotre, i potser els preguntaré jo a ells a on volen arribar amb els seus pensaments. però, podria ser, és clar, que mai s'ho haguessin plantejat... estaven tan pendents de Catalunya, que no han tingut temps de pensar-se a si mateixos. per cert, ens critiquen, als catalans, perquè, segons ells, només ens mirem el melic i tot ho fem des del melic -hi ha alguna altra manera de pensar? de fer? de sentir? de viure?-.
tarats, estan ben tarats tots plegats. no saben com explicar-se aquest odi que tenen, aquesta ràbia. i jo tampoc us l'explicaré, perquè no sé d'on ve. però deixeu-me en pau.
a vegades sóc obligada a creure que veure més enllà del que hi ha no és pas una virtut, sinó una obligació.
a vegades sóc obligada a creure que tots els malentesos són volguts. que totes les lluites, les guerres són volgudes.
a vegades arribo a creure que la ràbia interior, l'instint assassí -assassí, recordem, del nostre propi germà- ens fa aferrar-nos a quelasevol malentès per a poder calmar la ràbia (i si fos perquè si, aquesta ràbia? això ho suportaríem?)
a vegades ningú no es vol entendre.
a vegades ningú no vol preguntar-se què vol dir estimar.
a vegades ningú no s'atura a pensar.
a vegades el temps és inútil, no dóna res, no serveix per a res.
i de lluny, mires de reüll, amargament: i on és tot l'amor que tots mereixem?
a vegades sóc obligada a creure que tots els malentesos són volguts. que totes les lluites, les guerres són volgudes.
a vegades arribo a creure que la ràbia interior, l'instint assassí -assassí, recordem, del nostre propi germà- ens fa aferrar-nos a quelasevol malentès per a poder calmar la ràbia (i si fos perquè si, aquesta ràbia? això ho suportaríem?)
a vegades ningú no es vol entendre.
a vegades ningú no vol preguntar-se què vol dir estimar.
a vegades ningú no s'atura a pensar.
a vegades el temps és inútil, no dóna res, no serveix per a res.
i de lluny, mires de reüll, amargament: i on és tot l'amor que tots mereixem?
la massa: aquella gran desconeguda.
la massa: aquell dir tu i tots vosaltres menys jo.
la massa: aquell desprendre's de la relació entre jos i jos.
la massa: aquell afirmar la independència del jo, la independència del pensament.
la massa: aquell afirmar: jo no puc saber si tu penses. jo no puc saber si tu ets un robot. jo no puc entrar dins la teva ment.
la massa: aquell elevar-se, erigir-se.
la massa: aquella eterna contradicció interna que té tot hom -que no tothom?- quan no sap si creure's un tot o creure's individu.
la massa: aquella tristesa, eterna tristesa. elevar-se en front de qui? en realitat, tothom hi enten de justícia o d'allò just. tothom sap que ningú té dret a creure's més alt.
la massa: l'orgull del qui diu massa.
la massa: por a l'altre.
la massa: por a mi mateix.
la massa: por a l'un. por al tot.
la massa: ignorància eterna -qua mai es podrà resoldre-.
la massa... continuarà.
la massa: aquell dir tu i tots vosaltres menys jo.
la massa: aquell desprendre's de la relació entre jos i jos.
la massa: aquell afirmar la independència del jo, la independència del pensament.
la massa: aquell afirmar: jo no puc saber si tu penses. jo no puc saber si tu ets un robot. jo no puc entrar dins la teva ment.
la massa: aquell elevar-se, erigir-se.
la massa: aquella eterna contradicció interna que té tot hom -que no tothom?- quan no sap si creure's un tot o creure's individu.
la massa: aquella tristesa, eterna tristesa. elevar-se en front de qui? en realitat, tothom hi enten de justícia o d'allò just. tothom sap que ningú té dret a creure's més alt.
la massa: l'orgull del qui diu massa.
la massa: por a l'altre.
la massa: por a mi mateix.
la massa: por a l'un. por al tot.
la massa: ignorància eterna -qua mai es podrà resoldre-.
la massa... continuarà.
com que la gent passa més temps a internet que no davant la televisió,
els telenotícies han decidit posar vídeos de youtube:
l'excusa? -com dirien ells- quins són els vídeos més vistos?
xafarderia i xafarderia.
ja he crescut: he hagut d'entendre que els TN no són el que pretenen ser.
que mirar-los no fa informats: mirar-los fa xafarder.
___
* acaben de dir al telenotícies, com aquell programa de fa temps en plan impacto TV!
igualment, em sembla de molt mal gust que un telenotícies digui "ver para creer" tenint en compte que quan no hi ha imatge tots esperem. I ja no això, sinó que quan van adonar-se que quan no hi havia imatge tots esperàvem la imatge sense escoltar ni entendre el que deien, van decidir posar imatges a les notícies sense imatge.
aquest tipus de notícies sense-imatge-però-amb-imatge a mi em fan molta gràcia. però com que el que estic mirant no és una simple caricatura d'un possible telenotícies, sinó que miro el telenotícies real em ve fàstic i por. fàstic per la degeneració a la que pot arribar algú només per agradar -ja no per a fer calers, que això m'és igual: jo diria que la massa té bon gust, però mandra de canviar de costums i de canal de televisió-, i por perquè ¿què cony s'han cregut? ¿què es pensen que fan?
els telenotícies han decidit posar vídeos de youtube:
l'excusa? -com dirien ells- quins són els vídeos més vistos?
xafarderia i xafarderia.
ja he crescut: he hagut d'entendre que els TN no són el que pretenen ser.
que mirar-los no fa informats: mirar-los fa xafarder.
___
* acaben de dir al telenotícies, com aquell programa de fa temps en plan impacto TV!
igualment, em sembla de molt mal gust que un telenotícies digui "ver para creer" tenint en compte que quan no hi ha imatge tots esperem. I ja no això, sinó que quan van adonar-se que quan no hi havia imatge tots esperàvem la imatge sense escoltar ni entendre el que deien, van decidir posar imatges a les notícies sense imatge.
aquest tipus de notícies sense-imatge-però-amb-imatge a mi em fan molta gràcia. però com que el que estic mirant no és una simple caricatura d'un possible telenotícies, sinó que miro el telenotícies real em ve fàstic i por. fàstic per la degeneració a la que pot arribar algú només per agradar -ja no per a fer calers, que això m'és igual: jo diria que la massa té bon gust, però mandra de canviar de costums i de canal de televisió-, i por perquè ¿què cony s'han cregut? ¿què es pensen que fan?
en sentir la tragèdia hom pot situar-se en diverses esferes. de l'última tragèdia sentida, la d'una mare que -aquí creurem que sí, que ho ha fet- ha matat a les seves dues filles i que després s'ha suicidat, hom pot sentir-ne, també, diverses coses.
la tragèdia davant nostra. una d'aquelles tragèdies gregues. qui s'hauria imaginat, quan aquells dos enamorats es van casar, que la història acabaria així? perquè ha acabat, la història. ja no en queda res. ni marit, ni muller, ni el seu fruit. s'han esborrat de la terra. en queda el seu record, això sí. si bé aquest record acabarà desapareixent amb els anys, el que no pot desaparèixer és el sentiment que s'instal·la dins la humanitat quan és posada davant de tragèdies d'aquest tipus. aquest sentiment anirà passant de generació en generació, subtilment. i, d'aquesta barreja de sentiments, estem fets.
què dir-ne, d'aquesta tragèdia. he conegut gent últimament -gent que es creu líder de quelcom, gent que es creu autoritat en segons què (aquest segons què és autoritat en com viure la vida. com si un humà pogués dir-li a l'altre com viure la vida, per la qual tots estem capacitats)- que opinarà que aquesta dona va agafar una neurosi després de la mort del seu marit. i que no l'hauria d'haver agafat. que aquesta dona es va obsessionar pel seu marit quan, en realitat, l'amor és un invent de la propietat privada. que aquesta dona es va tornar boja quan es va morir el seu marit perquè creia que sense ell no podria viure, però sí, tots som un, individuals, i no hem de dependre de ningú, et diran les autoritats en com viure la vida; i deixaran el que ha fet aquesta dona per una bogeria. una bogeria injustificada, incomprensible, inferior.
i encara hi ha més coses: com és que no s'ha suicidat ella sola, deixant les filles? molta gent diria que aquesta dona ha estat egoista, que com s'ha atrevit a fer tal cosa -matar una cosa creada per ella, creada per déu, o creada per la natura-, matar dues nenes innocents, independents, que res tenien a veure amb sa mare, i que mereixien viure per sobre de tot. pobra dona, neuròtica, es mata i mata les seves filles. on ha anat a parar aquest món? com pot ser que una dona faci això només per la depressió causada per la mort del seu marit?
l'amor no existeix, sí, em diràs: només la passió dels tres primers anys. només follar com bojos els tres primers mesos. després no hi ha res més. res més, em diràs. és molt millor que cadascú visqui a casa seu. que no es traspassin els límits: tu a casa teu, jo a casa meva. tu no em fas cap favor: perquè fer-lo és sacrificar-se. jo m'he d'espavilar sola, tu també sol. per què? per què em dieu això?
quin humà, dieu-me quin, ha viscut sol? sense comptar amb els altres? sense aprofitar-se dels altres? sense esforçar-se pels altres fins i tot oblidant-se de si mateix?
quin humà no ha estimat fins la mort? quin humà ha deixat guiar-se per la raó, l'amor no existeix -això és el que diu la raó-?
què ha fet aquesta dona?
no voldria ofendre als meus lectors, ni voldria que ningú -expressament, és clar- em malinterpretés. però ho he de dir: admiro aquesta dona. i em fa vergonya dir-ho aquí. què en pensaran de mi, penso. quina imatge -quina aparença- s'enduran de mi, la gent que llegeix aquesta web? quins límits hauré traspassat jo, juntament amb aquesta dona, en dir que l'admiro? com m'hauré atrevit a sobrepassar els límits davant vostre, estimats lectors, sense amagar-me i després suicidar-me? com m'he atrevit a dir que l'amor existeix, i que jo, segurament, també mataria? i no pas per neurosi, no. no tot és catalogable, no tot és així. humans superbs, desgraciats, que només sabeu donar lliçons als altres. i penso en gent en concret, que no especificaré qui és...
visca l'amor.
visca la família, com aquesta dona ha demostrat.
i visca la vida!
la tragèdia davant nostra. una d'aquelles tragèdies gregues. qui s'hauria imaginat, quan aquells dos enamorats es van casar, que la història acabaria així? perquè ha acabat, la història. ja no en queda res. ni marit, ni muller, ni el seu fruit. s'han esborrat de la terra. en queda el seu record, això sí. si bé aquest record acabarà desapareixent amb els anys, el que no pot desaparèixer és el sentiment que s'instal·la dins la humanitat quan és posada davant de tragèdies d'aquest tipus. aquest sentiment anirà passant de generació en generació, subtilment. i, d'aquesta barreja de sentiments, estem fets.
què dir-ne, d'aquesta tragèdia. he conegut gent últimament -gent que es creu líder de quelcom, gent que es creu autoritat en segons què (aquest segons què és autoritat en com viure la vida. com si un humà pogués dir-li a l'altre com viure la vida, per la qual tots estem capacitats)- que opinarà que aquesta dona va agafar una neurosi després de la mort del seu marit. i que no l'hauria d'haver agafat. que aquesta dona es va obsessionar pel seu marit quan, en realitat, l'amor és un invent de la propietat privada. que aquesta dona es va tornar boja quan es va morir el seu marit perquè creia que sense ell no podria viure, però sí, tots som un, individuals, i no hem de dependre de ningú, et diran les autoritats en com viure la vida; i deixaran el que ha fet aquesta dona per una bogeria. una bogeria injustificada, incomprensible, inferior.
i encara hi ha més coses: com és que no s'ha suicidat ella sola, deixant les filles? molta gent diria que aquesta dona ha estat egoista, que com s'ha atrevit a fer tal cosa -matar una cosa creada per ella, creada per déu, o creada per la natura-, matar dues nenes innocents, independents, que res tenien a veure amb sa mare, i que mereixien viure per sobre de tot. pobra dona, neuròtica, es mata i mata les seves filles. on ha anat a parar aquest món? com pot ser que una dona faci això només per la depressió causada per la mort del seu marit?
l'amor no existeix, sí, em diràs: només la passió dels tres primers anys. només follar com bojos els tres primers mesos. després no hi ha res més. res més, em diràs. és molt millor que cadascú visqui a casa seu. que no es traspassin els límits: tu a casa teu, jo a casa meva. tu no em fas cap favor: perquè fer-lo és sacrificar-se. jo m'he d'espavilar sola, tu també sol. per què? per què em dieu això?
quin humà, dieu-me quin, ha viscut sol? sense comptar amb els altres? sense aprofitar-se dels altres? sense esforçar-se pels altres fins i tot oblidant-se de si mateix?
quin humà no ha estimat fins la mort? quin humà ha deixat guiar-se per la raó, l'amor no existeix -això és el que diu la raó-?
què ha fet aquesta dona?
no voldria ofendre als meus lectors, ni voldria que ningú -expressament, és clar- em malinterpretés. però ho he de dir: admiro aquesta dona. i em fa vergonya dir-ho aquí. què en pensaran de mi, penso. quina imatge -quina aparença- s'enduran de mi, la gent que llegeix aquesta web? quins límits hauré traspassat jo, juntament amb aquesta dona, en dir que l'admiro? com m'hauré atrevit a sobrepassar els límits davant vostre, estimats lectors, sense amagar-me i després suicidar-me? com m'he atrevit a dir que l'amor existeix, i que jo, segurament, també mataria? i no pas per neurosi, no. no tot és catalogable, no tot és així. humans superbs, desgraciats, que només sabeu donar lliçons als altres. i penso en gent en concret, que no especificaré qui és...
visca l'amor.
visca la família, com aquesta dona ha demostrat.
i visca la vida!
