Novedades en la categoría tardor
després d'un temps sense llegir -un mes, exactament: des que va arribar la judit-. hi retorno i em retorno i tot és relax... i és que en aquest temps post-modern (així en diu la universitat, segons la meva germana) ningú no sap on va, i ho dic de veritat, ningú no té ni puta idea de saber on collons va, on collons anem: només, només perdurar per l'altre, ser per l'altre, parlar per l'altre, però l'altre, qui és? et farà ser alguna coseta? aconseguiràs alguna cosa? avessats al no-res: potser és aquesta la definició d'aquesta època que ens viu.
i caic (hi caic) a la trampa, molt sovint, caic, caic, no puc evitar ser així, no puc evitar-ho: però relax... silenci... els projectes queden com coets llançats a l'aire i hem d'esperar, m'agrada esperar, m'agrada molt esperar perquè sé que el resultat de l'espera pot ser... grandiós. i d'això visc: de viure cada dia, a poc a poc, a poc a poc, pas a pas, treballant perquè l'espera signifiqui alguna cosa, cultivant llavors cada dia: només així aconseguiré que a cada instant neixin flors, floretes, de tots colors, salvatges, domesticades, és igual, com siguin,
no hi ha res al món tan fantàstic com una flor. cal dir-ho això, també.
escolto radiohead, intentant tornar als quinze anys: en algun moment ho has de fer, ho he de fer: recapitular i preguntar-me si sóc qui volia ser. això és cabdal. si he continuat potenciant allò que tenia... si he aconseguit alguna cosa. si he arribat a algun port, encara que sigui per dos minuts. puc dir que sí. la lluita ha estat difícil: ningú no va dir que fos fàcil, per cert. però alguna cosa he (hem) aconseguit. i als quinze anys, ja ho vaig dir, escrivia poesia i poca cosa més. després en vaig fer setze i vaig conèixer la maria. ara farà 7 anys. llavors, el projecte solitari es va convertir en projecte en comú.
encara tinc les converses. de desembre del 2002 a juny del 2003. la primera conversa, la segona conversa... ho tinc tot. vaig estar-ho llegint fa poc. quin riure, per cert. però sóc igual, som iguals: i diferents. és sorprenent.
** ***
("Benjamin meditó sobre la nueva pobreza que habita en el hombre junto al enorme desarrollo de la técnica, el aplastante triunfo de la fugacidad que todo lo arrastra hacia un remolino destructor.") potser d'això només me n'adono jo i uns quants (fa temps que llegeixo blogs de gent que s'han esborrat del facebook per aquests motius, tot i que ho expressen dient que ara que no hi són.... se senten lliures). remolí destructor. certament. aquesta sensació constant de notícia calenta, aquesta sensació constant que a tothom li interessa què dius. com? aquesta sensació que has de dir, has de fer... has de ser-hi. jo, que sóc esclava de les desmesures, tot i que amant de la mesura (gran problema mental meu!), no puc ser al facebook. noto en les meves entranyes aquest remolí destructor: i em fa por, molta por. el facebook és una màquina terrible. màquina innocent feta sense cap mena d'intenció, però dolenta, terrible: destructora. segur que molts de vosaltres no m'enteneu. això semblen neures meves: opinions subjectives. ho són, però també contenten quelcom de veritat.
i caic (hi caic) a la trampa, molt sovint, caic, caic, no puc evitar ser així, no puc evitar-ho: però relax... silenci... els projectes queden com coets llançats a l'aire i hem d'esperar, m'agrada esperar, m'agrada molt esperar perquè sé que el resultat de l'espera pot ser... grandiós. i d'això visc: de viure cada dia, a poc a poc, a poc a poc, pas a pas, treballant perquè l'espera signifiqui alguna cosa, cultivant llavors cada dia: només així aconseguiré que a cada instant neixin flors, floretes, de tots colors, salvatges, domesticades, és igual, com siguin,
no hi ha res al món tan fantàstic com una flor. cal dir-ho això, també.
escolto radiohead, intentant tornar als quinze anys: en algun moment ho has de fer, ho he de fer: recapitular i preguntar-me si sóc qui volia ser. això és cabdal. si he continuat potenciant allò que tenia... si he aconseguit alguna cosa. si he arribat a algun port, encara que sigui per dos minuts. puc dir que sí. la lluita ha estat difícil: ningú no va dir que fos fàcil, per cert. però alguna cosa he (hem) aconseguit. i als quinze anys, ja ho vaig dir, escrivia poesia i poca cosa més. després en vaig fer setze i vaig conèixer la maria. ara farà 7 anys. llavors, el projecte solitari es va convertir en projecte en comú.
encara tinc les converses. de desembre del 2002 a juny del 2003. la primera conversa, la segona conversa... ho tinc tot. vaig estar-ho llegint fa poc. quin riure, per cert. però sóc igual, som iguals: i diferents. és sorprenent.
** ***
("Benjamin meditó sobre la nueva pobreza que habita en el hombre junto al enorme desarrollo de la técnica, el aplastante triunfo de la fugacidad que todo lo arrastra hacia un remolino destructor.") potser d'això només me n'adono jo i uns quants (fa temps que llegeixo blogs de gent que s'han esborrat del facebook per aquests motius, tot i que ho expressen dient que ara que no hi són.... se senten lliures). remolí destructor. certament. aquesta sensació constant de notícia calenta, aquesta sensació constant que a tothom li interessa què dius. com? aquesta sensació que has de dir, has de fer... has de ser-hi. jo, que sóc esclava de les desmesures, tot i que amant de la mesura (gran problema mental meu!), no puc ser al facebook. noto en les meves entranyes aquest remolí destructor: i em fa por, molta por. el facebook és una màquina terrible. màquina innocent feta sense cap mena d'intenció, però dolenta, terrible: destructora. segur que molts de vosaltres no m'enteneu. això semblen neures meves: opinions subjectives. ho són, però també contenten quelcom de veritat.
gola del llop o a la panxa del bou!! és aquí, sí, on he de ser. estic confosa. estic bé, però anem a dormir i parlem durant hores i hores, això és florència, això és tot el que estem fent,
parlar durant hores per la confusió... de fet, de confusió no n'hi ha: i és això el que crea confusió!! tinc por, por, por, por de coses que jo mateixa he tirat endavant i que jo mateixa em menjaré amb patates si surt bé o si surt malament... però deu ser això ser autònom (encara no ho som, però com si ho fòssim), tenir un negoci, arriscar-se,... sí, sí... m'encanta,
m'encanta,
m'encanta
és com estar enamorat, i no de l'amor, sinó de la vida! de la feina! perquè això és feina. dedicar tantes hores al dia a un projecte que pot ser tan gran: això és feina!!
sembla que m'estigui flipant: però això avui ho escric per mi i no per vosaltres, així que la part que us falta per entendre què dic.... us la perdeu... i no podeu entendre de què parlo!!
bé,
només diré que vam comprar-nos una agenda dina4.......... de l'any 2010!
parlar durant hores per la confusió... de fet, de confusió no n'hi ha: i és això el que crea confusió!! tinc por, por, por, por de coses que jo mateixa he tirat endavant i que jo mateixa em menjaré amb patates si surt bé o si surt malament... però deu ser això ser autònom (encara no ho som, però com si ho fòssim), tenir un negoci, arriscar-se,... sí, sí... m'encanta,
m'encanta,
m'encanta
és com estar enamorat, i no de l'amor, sinó de la vida! de la feina! perquè això és feina. dedicar tantes hores al dia a un projecte que pot ser tan gran: això és feina!!
sembla que m'estigui flipant: però això avui ho escric per mi i no per vosaltres, així que la part que us falta per entendre què dic.... us la perdeu... i no podeu entendre de què parlo!!
bé,
només diré que vam comprar-nos una agenda dina4.......... de l'any 2010!
*
m'agrada ser-hi
m'agrada ser-hi
*
el mes de novembre és un mes màgic, definitivament.
deu ser, diu la maria, que l'estiu s'ha acabat i ens hem de preparar pel nou any (per a nosaltres l'any acaba al juny, després hi ha un descans de tres mesos en què no hi ha any pròpiament dit, i al setembre comença un any nou. aquesta manera d'entendre el temps ens ve d'anar a l'escola... però encara que ja no hi anem i que, de fet, per nosaltres l'estiu signifiqui treballar, continuem pensant això)...
sí, sí, aquest any, el 2009, és ja en vies d'extinció. queden moltes coses per fer encara, és clar. com lliurar treballs a la Universitat, publicar encara una revista més, el número #9: "Every angel is terrible" i una guia més, la número 3, com a resum dels números #7, #8 i #9... sí, sí, però això, en realitat, ja és poca feina: és rutina. ahir vaig enviar 17 e-mails a col·laboradors de la revista. en buscava pel número #10. serà un número fantàstic. diria que com tots, però potser més! si em contesten, és clar.
les coses es gesten dins nostre. alguna cosa així com tenir un fill. les coses creixen i creixen i creixen fins que exploten. no hi ha fi, ni pausa, ni principi, tot és un continu. jo ja m'entenc. hi ha coses que no vull escriure aquí, coses que vull que romanguin en secret fins que passin de veritat, coses que... millor creuar els dits!
deu ser, diu la maria, que l'estiu s'ha acabat i ens hem de preparar pel nou any (per a nosaltres l'any acaba al juny, després hi ha un descans de tres mesos en què no hi ha any pròpiament dit, i al setembre comença un any nou. aquesta manera d'entendre el temps ens ve d'anar a l'escola... però encara que ja no hi anem i que, de fet, per nosaltres l'estiu signifiqui treballar, continuem pensant això)...
sí, sí, aquest any, el 2009, és ja en vies d'extinció. queden moltes coses per fer encara, és clar. com lliurar treballs a la Universitat, publicar encara una revista més, el número #9: "Every angel is terrible" i una guia més, la número 3, com a resum dels números #7, #8 i #9... sí, sí, però això, en realitat, ja és poca feina: és rutina. ahir vaig enviar 17 e-mails a col·laboradors de la revista. en buscava pel número #10. serà un número fantàstic. diria que com tots, però potser més! si em contesten, és clar.
les coses es gesten dins nostre. alguna cosa així com tenir un fill. les coses creixen i creixen i creixen fins que exploten. no hi ha fi, ni pausa, ni principi, tot és un continu. jo ja m'entenc. hi ha coses que no vull escriure aquí, coses que vull que romanguin en secret fins que passin de veritat, coses que... millor creuar els dits!
definitivament no puc escriure aquí. alguna cosa m'ho impedeix. alguna cosa molt gran. una nosa. una nàusea no, és clar, o potser sí. sento nàusees? per què? per qui? es poden sentir per algú? les coses? les persones? què farem, qui serem? quina!
no puc escriure aquí es com si ja no sabés què escriure, no no és què perquè tinc molts quès per escriure, simplement és que no sé com com com fer-m'ho per dir el que vull dir sense que sembli que vull dir alguna altra cosa, només busco la manera adequada, el camí adequat, allò que es pot fer, sí, no és autocensura: l'error és pensar-ho, com quan era adolescent i creia que tot ho era, no es tracta d'això, però quin sentit té parlar si el que dic no pot ser repetit als quatre vents? no té sentit, no en tindria, per molt humil i breu que acabi essent el que dic ha de ser quelcom de bo, quelcom amb algun sentit encaara que aquest no es pugui copsar al primer moment, ha de ser alguna cosa
existent
vertadera
i no puc!
ara no puc!
no puc escriure aquí es com si ja no sabés què escriure, no no és què perquè tinc molts quès per escriure, simplement és que no sé com com com fer-m'ho per dir el que vull dir sense que sembli que vull dir alguna altra cosa, només busco la manera adequada, el camí adequat, allò que es pot fer, sí, no és autocensura: l'error és pensar-ho, com quan era adolescent i creia que tot ho era, no es tracta d'això, però quin sentit té parlar si el que dic no pot ser repetit als quatre vents? no té sentit, no en tindria, per molt humil i breu que acabi essent el que dic ha de ser quelcom de bo, quelcom amb algun sentit encaara que aquest no es pugui copsar al primer moment, ha de ser alguna cosa
existent
vertadera
i no puc!
ara no puc!
si les coses no canvien, he de dir que hem trobat títol pel nostre Gran Projecte que ens convertirà en Grans persones (que ja ho som, és clar, però ho serem públicament).
aquest Projecte no té res a veure amb la revista. per sort no som castrades. i fem coses a part de la revista. si no féssim res més ploraríem de nostàlgia: com ens ho faríem? anem avançant pel nostre camí de formiguetes. camí inexplicable i llunyà - lontano - de la quotidianitat que no sé pas qui però algú ens volia imposar: com anar a classe cada dia, estudiar història de l'art només perquè sí i aquestes coses que fa la gent (atenció: no faig referència a la teta), es veu que nosaltres som lliures,
no,
però sense recança, és clar. la recança és aquell sentiment que em diu que he de tornar a la normalitat, que no faig res bé. però jo sé que sí i només tinc por de deixar de fer les coses bé, de fer-les malament. però em sembla que mai les he fet malament, les coses: però sempre he tingut por. són coses que solen passar. no puc fer-hi res. els excessos em fan por però la meva vida és un gran excés. què hi podria fer. canviar no.
abans parlava dels quinze anys. recordo l'intercanvi amb nenes estúpides que vaig fer fa anys. em van deixar tancada a una habitació sense gaire sortida possible un 23 d'abril del 2001. jo volia sortir, però no podia. tots els meus amics eren fora: jo no. jo tancada a frança en una habitació. vaig escriure coses molt rares aquell dia. tancada a frança en una casa enmig de la muntanya de a auvergne... recordo que m'escrivia missatges. sms. sort dels sms. i llegia, llegia molt, però era tot molt avorrit. i em feia por aquella casa perquè quan anava al lavabo havia de passar per l'habitació de la francesa i després pujar unes escales de cargol, tot de fusta, aquella casa en realitat tenia forma de vaixell, era un vaixell a sobre d'una muntanya en un poble on només hi havia 6 llars, i quan pujava les escales de cargol el gos s'espantava, una mena de galgo, i pujava sobre meu i em volia tirar... i jo em posava nerviosa. i així va ser com només arribar vaig oferir-los un bisbalenc de la bisbal. una pasta molt bona amb cabell d'àngel i jo no en vaig voler per postres i vaig pensar que pensarien que els volia enverinar perquè jo no volia menjar el menjar que vaig oferir-los. cal dir que la gent anava a aquest viatge amb moltes ampolles d'oli. gran regal pels francesos.
a mi els francesos no em donaven esmorzar. a l'altra gent sí. ni dinar. així és com jo havia d'estar-me unes quinze hores sense menjar (perquè allà sopen molt aviat). havia d'esperar que les meves companyes em donessin dels seus esmorzars i dinars... si no hagués estat per aquest tipus de solidaritat i per les coses comprades a l'autopista no hagués sobreviscut perquè hagués preferit morir-me abans que demanar menjar a aquella família estranya. de fet, un dia em van portar a veure la mtv en una habitació falsa: allà no hi havia habitacions, tot era com un loft, el cas és que em va venir un atac de tos d'uns 20 minuts i allà ningú no em donava ni aigua ni caramels, res de res. jo em moria de vergonya. tot em feia vergonya i por. era molt estrany!
i els meus companys de classe només fumaven porros. porros i més porros. i els francesos també. de fet, quan els francesos van venir a la bisbal els pares dels francesos es van queixar perquè els seus nens havien sigut pervertits pels bisbalencs. cosa que no m'estranya perquè vam quedar un dimecres (amb quinze anys) per anar a un bar asquerós de la bisbal i allà tothom bevia cubates. jo no entenia res de res. jo no vaig beure fins els 17 anys i mai vaig beure un dimecres, déu meu! el cas és que
a frança tots follaven amb tots. realment no follaven perquè eren nens petits i no haguessin sabut on fer-ho. va haver-hi un moment que vaig mirar al meu voltant i hi havia 25 francesos/franceses fent-se petons d'uns 20 minuts sense respirar -no exagero- amb 25 bisbalencs/bisbalenques (també hi havia gent de torroella i la tallada d'empordà), el cas és que aquests nens i nenes no feien res més que petonejar-se. jo estava amb unes noies de la bisbal i també de la tallada, algunes tenien nòvio i les altres flipaven, com jo. vam apoderar-nos de la sala de ball i jo, que portava a sobre uns 40 cds (tampoc exagero) perquè en aquella època escoltava molta música, vaig posar al CD red hot chili peppers i vam estar ballant una estona
després, tot ho he de dir, un francès em va dir lletja. no és que jo sabés gaire francès, però a ell sí que el vaig entendre. perfectament. tot plegat va ser molt estrany, molt repetible, també.
aquest Projecte no té res a veure amb la revista. per sort no som castrades. i fem coses a part de la revista. si no féssim res més ploraríem de nostàlgia: com ens ho faríem? anem avançant pel nostre camí de formiguetes. camí inexplicable i llunyà - lontano - de la quotidianitat que no sé pas qui però algú ens volia imposar: com anar a classe cada dia, estudiar història de l'art només perquè sí i aquestes coses que fa la gent (atenció: no faig referència a la teta), es veu que nosaltres som lliures,
no,
però sense recança, és clar. la recança és aquell sentiment que em diu que he de tornar a la normalitat, que no faig res bé. però jo sé que sí i només tinc por de deixar de fer les coses bé, de fer-les malament. però em sembla que mai les he fet malament, les coses: però sempre he tingut por. són coses que solen passar. no puc fer-hi res. els excessos em fan por però la meva vida és un gran excés. què hi podria fer. canviar no.
abans parlava dels quinze anys. recordo l'intercanvi amb nenes estúpides que vaig fer fa anys. em van deixar tancada a una habitació sense gaire sortida possible un 23 d'abril del 2001. jo volia sortir, però no podia. tots els meus amics eren fora: jo no. jo tancada a frança en una habitació. vaig escriure coses molt rares aquell dia. tancada a frança en una casa enmig de la muntanya de a auvergne... recordo que m'escrivia missatges. sms. sort dels sms. i llegia, llegia molt, però era tot molt avorrit. i em feia por aquella casa perquè quan anava al lavabo havia de passar per l'habitació de la francesa i després pujar unes escales de cargol, tot de fusta, aquella casa en realitat tenia forma de vaixell, era un vaixell a sobre d'una muntanya en un poble on només hi havia 6 llars, i quan pujava les escales de cargol el gos s'espantava, una mena de galgo, i pujava sobre meu i em volia tirar... i jo em posava nerviosa. i així va ser com només arribar vaig oferir-los un bisbalenc de la bisbal. una pasta molt bona amb cabell d'àngel i jo no en vaig voler per postres i vaig pensar que pensarien que els volia enverinar perquè jo no volia menjar el menjar que vaig oferir-los. cal dir que la gent anava a aquest viatge amb moltes ampolles d'oli. gran regal pels francesos.
a mi els francesos no em donaven esmorzar. a l'altra gent sí. ni dinar. així és com jo havia d'estar-me unes quinze hores sense menjar (perquè allà sopen molt aviat). havia d'esperar que les meves companyes em donessin dels seus esmorzars i dinars... si no hagués estat per aquest tipus de solidaritat i per les coses comprades a l'autopista no hagués sobreviscut perquè hagués preferit morir-me abans que demanar menjar a aquella família estranya. de fet, un dia em van portar a veure la mtv en una habitació falsa: allà no hi havia habitacions, tot era com un loft, el cas és que em va venir un atac de tos d'uns 20 minuts i allà ningú no em donava ni aigua ni caramels, res de res. jo em moria de vergonya. tot em feia vergonya i por. era molt estrany!
i els meus companys de classe només fumaven porros. porros i més porros. i els francesos també. de fet, quan els francesos van venir a la bisbal els pares dels francesos es van queixar perquè els seus nens havien sigut pervertits pels bisbalencs. cosa que no m'estranya perquè vam quedar un dimecres (amb quinze anys) per anar a un bar asquerós de la bisbal i allà tothom bevia cubates. jo no entenia res de res. jo no vaig beure fins els 17 anys i mai vaig beure un dimecres, déu meu! el cas és que
a frança tots follaven amb tots. realment no follaven perquè eren nens petits i no haguessin sabut on fer-ho. va haver-hi un moment que vaig mirar al meu voltant i hi havia 25 francesos/franceses fent-se petons d'uns 20 minuts sense respirar -no exagero- amb 25 bisbalencs/bisbalenques (també hi havia gent de torroella i la tallada d'empordà), el cas és que aquests nens i nenes no feien res més que petonejar-se. jo estava amb unes noies de la bisbal i també de la tallada, algunes tenien nòvio i les altres flipaven, com jo. vam apoderar-nos de la sala de ball i jo, que portava a sobre uns 40 cds (tampoc exagero) perquè en aquella època escoltava molta música, vaig posar al CD red hot chili peppers i vam estar ballant una estona
després, tot ho he de dir, un francès em va dir lletja. no és que jo sabés gaire francès, però a ell sí que el vaig entendre. perfectament. tot plegat va ser molt estrany, molt repetible, també.
he volgut entrar en una mena de caos, expressament: sí, sí, ho he fet expressament. i l'emoció de veure la maria convertir una cosa escrita per mi en un moment d'inspiració total (a la feina sempre m'inspiro, per això m'agrada estar-hi sola)... tot plegat és tan inexplicable que no puc dir res aquí!
diré que, fins i tot, he escrit poemes en castellà. que tinc més de 600 línies escrites en català. que m'agradaria presentar-me a un concurs o una cosa encara millor: fer un llibre amb la maria. ja tinc clar que pel meu aniversari demanaré un tòrcul per fer gravats. i el magatzem de casa, part d'ell, es convertirà en el nostre propi taller i no sé què més farem.
llegeixo molt i com més llegeixo més caòtica estic. llegeixo la bíblia. llegeixo zona de mathias enard, llegeixo molt a borges (llegeixo rellegeixo), llegeixo walter benjamin, llegeixo paul celan, llegeixo un assaig de ricardo foster sobre "los hermeneutas de la noche", m'encanta tot, no acabo res, però, només avanço i començo una altra cosa i no puc res més que viure en aquest laberint de llibres... a vegades interromput per les classes d'alemany i els meus oblits però una sobtada millora la setmana passada...
hmmmf...
diré que, fins i tot, he escrit poemes en castellà. que tinc més de 600 línies escrites en català. que m'agradaria presentar-me a un concurs o una cosa encara millor: fer un llibre amb la maria. ja tinc clar que pel meu aniversari demanaré un tòrcul per fer gravats. i el magatzem de casa, part d'ell, es convertirà en el nostre propi taller i no sé què més farem.
llegeixo molt i com més llegeixo més caòtica estic. llegeixo la bíblia. llegeixo zona de mathias enard, llegeixo molt a borges (llegeixo rellegeixo), llegeixo walter benjamin, llegeixo paul celan, llegeixo un assaig de ricardo foster sobre "los hermeneutas de la noche", m'encanta tot, no acabo res, però, només avanço i començo una altra cosa i no puc res més que viure en aquest laberint de llibres... a vegades interromput per les classes d'alemany i els meus oblits però una sobtada millora la setmana passada...
hmmmf...
quants cops he esborrat posts escrits. he pensat, abans d'esborrar-los (el firefox em pregunta si n'estic segura), que estaria bé tenir-los aquí. tampoc molesten. no deia bajanades, no ofenia ningú,... però no podia. i aquest post, ara mateix, no sé si també l'esborraré. suposo que no. m'ho he proposat. he de trencar aquesta barrera estranya.
*
és com si em costés parlar aquí. tinc moltes coses al cap, suposo.
he d'acabar aquí, si no ho fes.... acabaria esborrant el post.
primer intent.
*
és com si em costés parlar aquí. tinc moltes coses al cap, suposo.
he d'acabar aquí, si no ho fes.... acabaria esborrant el post.
primer intent.
vaig anar a dormir una mica enfadada amb el món -i és que veure'n la misèria a partir de les 9 del vespre, ja pot fer que a l'hora d'anar a dormir encara estiguis enfadada-. però bé, no hi ha res com ignorar-la. o dormir i despertar-se content.
em vaig enfadar perquè voltant per aquests móns de déu vaig veure una altra revista que surt quan li dóna la gana i no promet res, demanava més diners a la gent per poder imprimir-se. la gent deu forrar-se a costa de fer revistes pel que veig. demanen diners, treuen una revista de paper de mala qualitat cada 4 o 5 mesos, desapareixen 3 mesos a l'estiu i tornen demanant calers... deuen voler que la gent pagui les seves vacances. el pitjor de tot és que la gent paga. deuen pagar per sortir a la revista.
ells tenen més de 1000 membres al grup de flickr. nosaltres 300. no ho entenc. hi ha coses que no entenc. més d'un cop he volgut esborrar-me del flickr, però no puc. al cap i al a fi ningú m'ha de treure d'on jo no vull que em treguin...
també vaig veure, precisament poc abans d'anar a dormir, com un col·laborador mediocre de la nostra revista que té un mètode molt especial perquè el publiquin: et fa la pilota fins que te'n canses i li dius d'acord, d'acord, sortiràs... li van publicar una sèrie en una revista. la que porta aquesta revista fa mesos que ens havia d'enviar fotos d'una botiga que té. nosaltres n'haguéssim fet publicitat gratuïtament a Carpaccio. però no... no les ha enviat, ni les enviarà.
tot el món fotogràfic (per sort, el món de la il·lustració és un altre) ignora Carpaccio Magazine. a totes les webs de revistes o pseudo-revistes, els links que posen d'altres webs interessants o d'altres revistes (i hi poden arribar a tenir més de 100 links) no hi és Carpaccio. el senyor de boom ens ignora repetidament, però fa sortir col·laboradors nostres a la seva web just el dia després d'haver publicat nosaltres la revista... sospitós. crec que miren Carpaccio i l'ignoren.
suposo que això són bones notícies. més que no pas males notícies. crec que es pensen que ignorant-nos faran que desapareixem o alguna cosa així... no sóc gaire partidària de la teoria de la conspiració. i està clar que entre ells no s'han dit res. només intenten ignorar-nos com si no fòssim ningú...
aquesta mateixa situació l'he viscut a classe, a la facultat, durant 4 anys. m'han ignorat quan parlava, se m'han posat al davant mentre parlava, provocant que jo quedés amagada, m'han robat literalment el lloc diverses vegades -jo hi tenia les meves coses-, m'han robat temes de treball, expressament, ui... suposo, torno a dir, que això només són bones notícies.
apa,
bon dia
i llarga vida a Carpaccio.
perquè els grans, grans serem... i mai ningú no ens podrà reduir!
emma, la que ve d'una estrella.
em vaig enfadar perquè voltant per aquests móns de déu vaig veure una altra revista que surt quan li dóna la gana i no promet res, demanava més diners a la gent per poder imprimir-se. la gent deu forrar-se a costa de fer revistes pel que veig. demanen diners, treuen una revista de paper de mala qualitat cada 4 o 5 mesos, desapareixen 3 mesos a l'estiu i tornen demanant calers... deuen voler que la gent pagui les seves vacances. el pitjor de tot és que la gent paga. deuen pagar per sortir a la revista.
ells tenen més de 1000 membres al grup de flickr. nosaltres 300. no ho entenc. hi ha coses que no entenc. més d'un cop he volgut esborrar-me del flickr, però no puc. al cap i al a fi ningú m'ha de treure d'on jo no vull que em treguin...
també vaig veure, precisament poc abans d'anar a dormir, com un col·laborador mediocre de la nostra revista que té un mètode molt especial perquè el publiquin: et fa la pilota fins que te'n canses i li dius d'acord, d'acord, sortiràs... li van publicar una sèrie en una revista. la que porta aquesta revista fa mesos que ens havia d'enviar fotos d'una botiga que té. nosaltres n'haguéssim fet publicitat gratuïtament a Carpaccio. però no... no les ha enviat, ni les enviarà.
tot el món fotogràfic (per sort, el món de la il·lustració és un altre) ignora Carpaccio Magazine. a totes les webs de revistes o pseudo-revistes, els links que posen d'altres webs interessants o d'altres revistes (i hi poden arribar a tenir més de 100 links) no hi és Carpaccio. el senyor de boom ens ignora repetidament, però fa sortir col·laboradors nostres a la seva web just el dia després d'haver publicat nosaltres la revista... sospitós. crec que miren Carpaccio i l'ignoren.
suposo que això són bones notícies. més que no pas males notícies. crec que es pensen que ignorant-nos faran que desapareixem o alguna cosa així... no sóc gaire partidària de la teoria de la conspiració. i està clar que entre ells no s'han dit res. només intenten ignorar-nos com si no fòssim ningú...
aquesta mateixa situació l'he viscut a classe, a la facultat, durant 4 anys. m'han ignorat quan parlava, se m'han posat al davant mentre parlava, provocant que jo quedés amagada, m'han robat literalment el lloc diverses vegades -jo hi tenia les meves coses-, m'han robat temes de treball, expressament, ui... suposo, torno a dir, que això només són bones notícies.
apa,
bon dia
i llarga vida a Carpaccio.
perquè els grans, grans serem... i mai ningú no ens podrà reduir!
emma, la que ve d'una estrella.
vaig anar a dormir una mica enfadada amb el món -i és que veure'n la misèria a partir de les 9 del vespre, ja pot fer que a l'hora d'anar a dormir encara estiguis enfadada-. però bé, no hi ha res com ignorar-la. o dormir i despertar-se content.
em vaig enfadar perquè voltant per aquests móns de déu vaig veure una altra revista que surt quan li dóna la gana i no promet res, demanava més diners a la gent per poder imprimir-se. la gent deu forrar-se a costa de fer revistes pel que veig. demanen diners, treuen una revista de paper de mala qualitat cada 4 o 5 mesos, desapareixen 3 mesos a l'estiu i tornen demanant calers... deuen voler que la gent pagui les seves vacances. el pitjor de tot és que la gent paga. deuen pagar per sortir a la revista.
ells tenen més de 1000 membres al grup de flickr. nosaltres 300. no ho entenc. hi ha coses que no entenc. més d'un cop he volgut esborrar-me del flickr, però no puc. al cap i al a fi ningú m'ha de treure d'on jo no vull que em treguin...
també vaig veure, precisament poc abans d'anar a dormir, com un col·laborador mediocre de la nostra revista que té un mètode molt especial perquè el publiquin: et fa la pilota fins que te'n canses i li dius d'acord, d'acord, sortiràs... li van publicar una sèrie en una revista. la que porta aquesta revista fa mesos que ens havia d'enviar fotos d'una botiga que té. nosaltres n'haguéssim fet publicitat gratuïtament a Carpaccio. però no... no les ha enviat, ni les enviarà.
tot el món fotogràfic (per sort, el món de la il·lustració és un altre) ignora Carpaccio Magazine. a totes les webs de revistes o pseudo-revistes, els links que posen d'altres webs interessants o d'altres revistes (i hi poden arribar a tenir més de 100 links) no hi és Carpaccio. el senyor de boom ens ignora repetidament, però fa sortir col·laboradors nostres a la seva web just el dia després d'haver publicat nosaltres la revista... sospitós. crec que miren Carpaccio i l'ignoren.
suposo que això són bones notícies. més que no pas males notícies. crec que es pensen que ignorant-nos faran que desapareixem o alguna cosa així... no sóc gaire partidària de la teoria de la conspiració. i està clar que entre ells no s'han dit res. només intenten ignorar-nos com si no fòssim ningú...
aquesta mateixa situació l'he viscut a classe, a la facultat, durant 4 anys. m'han ignorat quan parlava, se m'han posat al davant mentre parlava, provocant que jo quedés amagada, m'han robat literalment el lloc diverses vegades -jo hi tenia les meves coses-, m'han robat temes de treball, expressament, ui... suposo, torno a dir, que això només són bones notícies.
apa,
bon dia
i llarga vida a Carpaccio.
perquè els grans, grans serem... i mai ningú no ens podrà reduir!
emma, la que ve d'una estrella.
em vaig enfadar perquè voltant per aquests móns de déu vaig veure una altra revista que surt quan li dóna la gana i no promet res, demanava més diners a la gent per poder imprimir-se. la gent deu forrar-se a costa de fer revistes pel que veig. demanen diners, treuen una revista de paper de mala qualitat cada 4 o 5 mesos, desapareixen 3 mesos a l'estiu i tornen demanant calers... deuen voler que la gent pagui les seves vacances. el pitjor de tot és que la gent paga. deuen pagar per sortir a la revista.
ells tenen més de 1000 membres al grup de flickr. nosaltres 300. no ho entenc. hi ha coses que no entenc. més d'un cop he volgut esborrar-me del flickr, però no puc. al cap i al a fi ningú m'ha de treure d'on jo no vull que em treguin...
també vaig veure, precisament poc abans d'anar a dormir, com un col·laborador mediocre de la nostra revista que té un mètode molt especial perquè el publiquin: et fa la pilota fins que te'n canses i li dius d'acord, d'acord, sortiràs... li van publicar una sèrie en una revista. la que porta aquesta revista fa mesos que ens havia d'enviar fotos d'una botiga que té. nosaltres n'haguéssim fet publicitat gratuïtament a Carpaccio. però no... no les ha enviat, ni les enviarà.
tot el món fotogràfic (per sort, el món de la il·lustració és un altre) ignora Carpaccio Magazine. a totes les webs de revistes o pseudo-revistes, els links que posen d'altres webs interessants o d'altres revistes (i hi poden arribar a tenir més de 100 links) no hi és Carpaccio. el senyor de boom ens ignora repetidament, però fa sortir col·laboradors nostres a la seva web just el dia després d'haver publicat nosaltres la revista... sospitós. crec que miren Carpaccio i l'ignoren.
suposo que això són bones notícies. més que no pas males notícies. crec que es pensen que ignorant-nos faran que desapareixem o alguna cosa així... no sóc gaire partidària de la teoria de la conspiració. i està clar que entre ells no s'han dit res. només intenten ignorar-nos com si no fòssim ningú...
aquesta mateixa situació l'he viscut a classe, a la facultat, durant 4 anys. m'han ignorat quan parlava, se m'han posat al davant mentre parlava, provocant que jo quedés amagada, m'han robat literalment el lloc diverses vegades -jo hi tenia les meves coses-, m'han robat temes de treball, expressament, ui... suposo, torno a dir, que això només són bones notícies.
apa,
bon dia
i llarga vida a Carpaccio.
perquè els grans, grans serem... i mai ningú no ens podrà reduir!
emma, la que ve d'una estrella.
ahir vaig rebre un e-mail d'una fantàstica-coneguda-recolzada revista que porta una noia de l'edat de la maria -és a dir, un any menys que jo-. en nom de la revista, aquesta noia demanava diners. i si li dones més de 50$ abans del 15 de novembre et regala una bosseta amb el logo de la revista serigrafiat (la bosseta, no cal dir-ho, li haurà costat 1 euro. o menys). diu que no pot pagar tots els gastos derivats de la revista (?? que deuen ser, és clar, cubates a punta pala).
això dels gastos, ho explico: ella ja va rebre donacions (uns 2000$) abans de fer la revista. després va poder fer-la sense problemes. tiratge de 1000 exemplars. bona distribució. això sí, una revista més o menys igual d'extensa que Carpaccio i la venia per 25$ tot i les subvencions que va rebre!! va vendre tots els exemplars. la pregunta és: amb els 25$ és evident que ha recuperat els diners que ja li van donar. com és que ara en demana més?
vaig agafar tal emprenyada (em vaig ofendre), que em vaig esborrar de la llista de correu. hi ha coses que no vull ni llegir. nosaltres, a part de perdre diners cada cop que imprimim la revista (és una cosa que tenim ben assumida), no hi volem guanyar diners. no, no. si aconseguim patrocinadors i/o subvencions, l'únic que volem és poder abaixar el preu de la revista, recuperar tots els diners invertits i poder-ne fer unes miques més per poder reinvertir en la revista.
tenim sort de la gent que ens compra la revista. no es queixen del preu, ni de l'elevat preu de correus, ni de res. compren i punt. hi ha col·laboradors que demanen un exemplar sense haver-lo de pagar, però quan els diem que no és possible, ho entenen perfectament.
ja m'he desfogat....
això dels gastos, ho explico: ella ja va rebre donacions (uns 2000$) abans de fer la revista. després va poder fer-la sense problemes. tiratge de 1000 exemplars. bona distribució. això sí, una revista més o menys igual d'extensa que Carpaccio i la venia per 25$ tot i les subvencions que va rebre!! va vendre tots els exemplars. la pregunta és: amb els 25$ és evident que ha recuperat els diners que ja li van donar. com és que ara en demana més?
vaig agafar tal emprenyada (em vaig ofendre), que em vaig esborrar de la llista de correu. hi ha coses que no vull ni llegir. nosaltres, a part de perdre diners cada cop que imprimim la revista (és una cosa que tenim ben assumida), no hi volem guanyar diners. no, no. si aconseguim patrocinadors i/o subvencions, l'únic que volem és poder abaixar el preu de la revista, recuperar tots els diners invertits i poder-ne fer unes miques més per poder reinvertir en la revista.
tenim sort de la gent que ens compra la revista. no es queixen del preu, ni de l'elevat preu de correus, ni de res. compren i punt. hi ha col·laboradors que demanen un exemplar sense haver-lo de pagar, però quan els diem que no és possible, ho entenen perfectament.
ja m'he desfogat....
avui el nostre primer kebab florentí. al costat de casa, a més. aquelles coses que no veus fins que les veus. i que pots tardar tres setmanes en veure.
demà ens arreglen la caldaia. avui m'he rentat el cap fent bullir aigua en una olla. fotos al blog de la maria: http://www.florssalvatges.net/maria
avui també borges, llegir. rilke una bona estona. recito per la maria. només així entenc què dic, què llegeixo.
ahir escriure fins tard. parlar fins tard. la febre adolescent marxa del meu cap... la raó s'imposa. tornaré a ser nena,
solitària,
sí.
ara parlo amb la maria (declasse). els de classe estan fatal de la xota, com sempre. i jo tinc ganes de revenja personal. aquestes coses no les hauria d'escriure aquí, perquè això és un diari privat i de caràcter anònim. així que declaro de nou la ficció d'aquestes lletres que escric aquí de tant en tant. res existeix!!
demà ens arreglen la caldaia. avui m'he rentat el cap fent bullir aigua en una olla. fotos al blog de la maria: http://www.florssalvatges.net/maria
avui també borges, llegir. rilke una bona estona. recito per la maria. només així entenc què dic, què llegeixo.
ahir escriure fins tard. parlar fins tard. la febre adolescent marxa del meu cap... la raó s'imposa. tornaré a ser nena,
solitària,
sí.
ara parlo amb la maria (declasse). els de classe estan fatal de la xota, com sempre. i jo tinc ganes de revenja personal. aquestes coses no les hauria d'escriure aquí, perquè això és un diari privat i de caràcter anònim. així que declaro de nou la ficció d'aquestes lletres que escric aquí de tant en tant. res existeix!!
feia dies que no entonava l'eulogy for evolution, aquell 0040 i més números que no comprenc què volen dir. no cal comprendre res, suposo, només escoltar. i mentre escolto no puc evitar d'escriure. no puc parar. sento els sorolls del carrer. noto el to taronja pàlid d'aquesta llum d'aquesta habitació florentina, via san gallo número 12, dins de muralla, la tele engegada: m'agrada i, a més, s'hi veuen gossos i els gossos m'agraden molt. la fregona a prop meu. ampolles d'aigua. el dibuix de la maria. dues vaques a la paret. un arc de sant martí que només funciona quan hi ha llum.
24 d'octubre de 2009. tot un any per haver-m'hi pensat. una cançó no escoltada el primer dia de l'any. la decisió de passar el cap d'any aquí, a florència, davant del duomo.
**
em perdo en els racons que sé que no he vist. una plaça a santa croce. nens i gossos. florència mai s'acaba. els caps de setmana és inhabitable. no s'hi pot caminar. normalment camino pel carrer insultant la gent. xoquen amb mi -tot i que jo m'aparto-, em fan mal amb el que porten a la mà i jo dic: "gilipolles". no he après a caminar per florència. i crec que mai m'hi acostumaré. és com qui va a islàndia a viure i arriba l'hivern i ha de viure al fons del pou on la llum no hi arriba. o s'hi acostuma des del primer moment o nanai de la xina. mai, mai podrà.
per sort el clima hi acompanya. el clima, la maria, els llibres -paul celan ve amb mi-. vaig comprar més llibres a la central l'altre dia. no vaig poder-ho evitar. me'ls enviaran aquí. els regals que he comprat a la maria pel seu aniversari -que no sap quins són- també ens acompanyaran força. un regal que sí que sap què és: les triplettes de belleville, "collector's edition". en francès. espero entendre les coses.
veig a la tele que parlen de l'"orario solare". això deu ser, si no vaig errada, que canvien l'hora. recordo que sempre la canviaven la penúltima setmana abans de plegar de la feina i que, fins i tot, un any vaig arribar tard perquè vaig canviar l'hora un dia abans del compte, per la por que em feia no recordar que havia de canviar l'hora quan ho havia de fer.
si canvien l'hora vol dir que es farà fosc més aviat. això, com cada any, és força depriment. se'ns emporten el sol, la llum: les hores. el dia.
**
24 d'octubre de 2009. tot un any per haver-m'hi pensat. una cançó no escoltada el primer dia de l'any. la decisió de passar el cap d'any aquí, a florència, davant del duomo.
**
em perdo en els racons que sé que no he vist. una plaça a santa croce. nens i gossos. florència mai s'acaba. els caps de setmana és inhabitable. no s'hi pot caminar. normalment camino pel carrer insultant la gent. xoquen amb mi -tot i que jo m'aparto-, em fan mal amb el que porten a la mà i jo dic: "gilipolles". no he après a caminar per florència. i crec que mai m'hi acostumaré. és com qui va a islàndia a viure i arriba l'hivern i ha de viure al fons del pou on la llum no hi arriba. o s'hi acostuma des del primer moment o nanai de la xina. mai, mai podrà.
per sort el clima hi acompanya. el clima, la maria, els llibres -paul celan ve amb mi-. vaig comprar més llibres a la central l'altre dia. no vaig poder-ho evitar. me'ls enviaran aquí. els regals que he comprat a la maria pel seu aniversari -que no sap quins són- també ens acompanyaran força. un regal que sí que sap què és: les triplettes de belleville, "collector's edition". en francès. espero entendre les coses.
veig a la tele que parlen de l'"orario solare". això deu ser, si no vaig errada, que canvien l'hora. recordo que sempre la canviaven la penúltima setmana abans de plegar de la feina i que, fins i tot, un any vaig arribar tard perquè vaig canviar l'hora un dia abans del compte, per la por que em feia no recordar que havia de canviar l'hora quan ho havia de fer.
si canvien l'hora vol dir que es farà fosc més aviat. això, com cada any, és força depriment. se'ns emporten el sol, la llum: les hores. el dia.
**
buit de significat. i ni tan sols és que tinguin forma. això són les escoles. creadors de mediocres.
miro la web de humble arts foundation i l'únic que se m'acut dir és: sí, enginy. i s'assembla tant a les escoles. et demanen enginy, enginy per sobre de tot. però l'enginy sol ser buit. com el club de la comèdia. riure una estona. però no dius res. com a molt expresses l'enginy. però enginy per enginy: estupidesa. en diuen projectes, en diuen... miro les webs per buscar col·laboradors i totes em fan fàstic. totes em diuen res! però tots han rebut un bfa en fotografia o un com en vulguis dir. no puc trobar col·laboradors d'aquesta manera. no diuen res. una revista plena d'imatges com aquestes seria una revista plena de "ah, jaja" "ah, jaja" "ah, jaja", però no diria res. no diria res. i això és el que passa quan li demanes a algú que no té res a dir, que digui alguna cosa. quan institucionalment, quan per via de l'"educació", l'obligues: l'obligues. ell mateix s'hi ha obligat, és clar: de fet ell mateix s'ha apuntat a estudiar. però noi, no tens res, res a dir. tot és fastigós. només t'imagino a casa teva intentant imaginar coses rares, estranyes, enginyoses. diferents. diferents? al final tots sou iguals. em recorda a mi mateixa a olot intentant ves a saber què. al final ho vaig aconseguir, em va costar. però i què? no sé perquè exactament.
* hores després.
deu ser ben empordanès aquest sentiment de gravitat i ingravitat. hi ha un festival empordanès que es diu ingràvid. i jo, als meus poemes, no puc parar d'esmentar les coses gràvides i ingràvides. la tramuntana, potser.
que ens deixa ingràvids: volàtils. volant pel cel, volant i volant. quina por, la tramuntana. quines ganes. quina força. quin descans, també.
*
parlava de la poca substància de les coses. però és normal aquesta insubstància. és normal! fins i tot desitjable. si el "geni" (dosis de geni) no es concentrés de manera absurda en poques persones i es repartís a parts iguals... tots seríem igual d'artistes, igual de poetes, igual... i no sé si seria bo o no. seria estrany, més aviat. el món no és fet d'aquesta manera.
*
fa temps que vull fer una revista. no la de carpaccio magazine, que ja està en dansa, ben feliç. ben maca! cada dia més (tot i que el número 7 és una mica fluixet per culpa d'aquest trasllat a florència). em refereixo a una revista de poesia. però no puc. alguna cosa m'atura i em supera: la por. tinc por d'alguna cosa que no sabria ni dir què és. o potser sí: tinc por de no saber-ho fer. és absurd, és clar, després de fer carpaccio i de l'èxit que està tenint i de l'"èxit" de vendes (almenys no quedar-nos revistes en stock).
*
la part de mi que té por apel·la a coses com: ja n'hi ha, de revistes. la vella escola és vella (m'encanta la vella escola). les que hi ha no es venen... bla, bla, bla.i bla, bla, bla... infinits bla, bla, bla.
*
em poso a estudiar alemany i quan m'avorreixo de les frases senzilles miro el llibre de paul celan i tradueixo coses. fins i tot em vaig posar a -intentar- traduir un poema de nelly sachs. el cas és que aquests dos versos de paul celan m'encanten i... m'atreviré a posar-ne la "meva" humil traducció:
"Das Namengeben hat eine Ende
über dich werf ich mein Schicksal"
Donar nom té un final
sobre teu llenço el meu destí.
si no els enteneu a la primera, llegiu-los i rellegiu-los. com deia Paul Celan, la manera d'entendre els seus poemes és rellegint-los sense parar. ell, de fet, no estava d'acord amb l'adjectiu que alguns li posaven: hermenèutic.
penseu també en la bíblia. donar nom. un final. un destí. jo dono nom. o penseu també en la poesia que és, de fet, donar nom. compromís. escriuria més, però, ho he de confessar: em fa vergonya. aquestes coses, fora de l'àmbit acadèmic, em fan vergonya. diria que em sembla que no sóc ningú, que no sóc cap veu, per dir coses sobre paul celan, per interpretar-lo: per donar la meva opinió. aquest és un dels motius pels quals no m'atreveixo a fer una revista literària: qui sóc jo? és clar que, a cinquè de carrera, hauria de tenir al cap ja que s'apropa l'abisme de no tenir ningú que posi nota. que aprovi: que em doni permís, llicència. pensant-hi bé: seré llicenciada... però en filosofia, és clar. la filologia la vaig deixar enrere (tot i que sempre m'he considerat més propera a la filologia que no pas a la filosofia).
*
sí, sí, cinquè. aquest any acabaré la carrera. tampoc m'atreveixo a dir això perquè sempre penso que tinc possibilitats de no aprovar. tot i que suposo que no gaires. perquè al segon quadrimestre aniré a classe (això és el que tinc pensat) i... vaja, tindré temps. no crec que suspengui res. més perillosa era -sense jo saber-ho- l'assignatura de Schopenhauer: i ella li vaig donar la responsabilitat de tenir beca aquest any o no -encara em fa por saber això.
*
miro la web de humble arts foundation i l'únic que se m'acut dir és: sí, enginy. i s'assembla tant a les escoles. et demanen enginy, enginy per sobre de tot. però l'enginy sol ser buit. com el club de la comèdia. riure una estona. però no dius res. com a molt expresses l'enginy. però enginy per enginy: estupidesa. en diuen projectes, en diuen... miro les webs per buscar col·laboradors i totes em fan fàstic. totes em diuen res! però tots han rebut un bfa en fotografia o un com en vulguis dir. no puc trobar col·laboradors d'aquesta manera. no diuen res. una revista plena d'imatges com aquestes seria una revista plena de "ah, jaja" "ah, jaja" "ah, jaja", però no diria res. no diria res. i això és el que passa quan li demanes a algú que no té res a dir, que digui alguna cosa. quan institucionalment, quan per via de l'"educació", l'obligues: l'obligues. ell mateix s'hi ha obligat, és clar: de fet ell mateix s'ha apuntat a estudiar. però noi, no tens res, res a dir. tot és fastigós. només t'imagino a casa teva intentant imaginar coses rares, estranyes, enginyoses. diferents. diferents? al final tots sou iguals. em recorda a mi mateixa a olot intentant ves a saber què. al final ho vaig aconseguir, em va costar. però i què? no sé perquè exactament.
* hores després.
deu ser ben empordanès aquest sentiment de gravitat i ingravitat. hi ha un festival empordanès que es diu ingràvid. i jo, als meus poemes, no puc parar d'esmentar les coses gràvides i ingràvides. la tramuntana, potser.
que ens deixa ingràvids: volàtils. volant pel cel, volant i volant. quina por, la tramuntana. quines ganes. quina força. quin descans, també.
*
parlava de la poca substància de les coses. però és normal aquesta insubstància. és normal! fins i tot desitjable. si el "geni" (dosis de geni) no es concentrés de manera absurda en poques persones i es repartís a parts iguals... tots seríem igual d'artistes, igual de poetes, igual... i no sé si seria bo o no. seria estrany, més aviat. el món no és fet d'aquesta manera.
*
fa temps que vull fer una revista. no la de carpaccio magazine, que ja està en dansa, ben feliç. ben maca! cada dia més (tot i que el número 7 és una mica fluixet per culpa d'aquest trasllat a florència). em refereixo a una revista de poesia. però no puc. alguna cosa m'atura i em supera: la por. tinc por d'alguna cosa que no sabria ni dir què és. o potser sí: tinc por de no saber-ho fer. és absurd, és clar, després de fer carpaccio i de l'èxit que està tenint i de l'"èxit" de vendes (almenys no quedar-nos revistes en stock).
*
la part de mi que té por apel·la a coses com: ja n'hi ha, de revistes. la vella escola és vella (m'encanta la vella escola). les que hi ha no es venen... bla, bla, bla.i bla, bla, bla... infinits bla, bla, bla.
*
em poso a estudiar alemany i quan m'avorreixo de les frases senzilles miro el llibre de paul celan i tradueixo coses. fins i tot em vaig posar a -intentar- traduir un poema de nelly sachs. el cas és que aquests dos versos de paul celan m'encanten i... m'atreviré a posar-ne la "meva" humil traducció:
"Das Namengeben hat eine Ende
über dich werf ich mein Schicksal"
Donar nom té un final
sobre teu llenço el meu destí.
si no els enteneu a la primera, llegiu-los i rellegiu-los. com deia Paul Celan, la manera d'entendre els seus poemes és rellegint-los sense parar. ell, de fet, no estava d'acord amb l'adjectiu que alguns li posaven: hermenèutic.
penseu també en la bíblia. donar nom. un final. un destí. jo dono nom. o penseu també en la poesia que és, de fet, donar nom. compromís. escriuria més, però, ho he de confessar: em fa vergonya. aquestes coses, fora de l'àmbit acadèmic, em fan vergonya. diria que em sembla que no sóc ningú, que no sóc cap veu, per dir coses sobre paul celan, per interpretar-lo: per donar la meva opinió. aquest és un dels motius pels quals no m'atreveixo a fer una revista literària: qui sóc jo? és clar que, a cinquè de carrera, hauria de tenir al cap ja que s'apropa l'abisme de no tenir ningú que posi nota. que aprovi: que em doni permís, llicència. pensant-hi bé: seré llicenciada... però en filosofia, és clar. la filologia la vaig deixar enrere (tot i que sempre m'he considerat més propera a la filologia que no pas a la filosofia).
*
sí, sí, cinquè. aquest any acabaré la carrera. tampoc m'atreveixo a dir això perquè sempre penso que tinc possibilitats de no aprovar. tot i que suposo que no gaires. perquè al segon quadrimestre aniré a classe (això és el que tinc pensat) i... vaja, tindré temps. no crec que suspengui res. més perillosa era -sense jo saber-ho- l'assignatura de Schopenhauer: i ella li vaig donar la responsabilitat de tenir beca aquest any o no -encara em fa por saber això.
*
deu ser que cauen les fulles. que l'spotify no va. que ha tornat la fred. que les cançons canten.
dir alguna cosa en aquest blog.
sort que la maria escriu cròniques florentines. perquè si fos per mi, poc en quedaria d'això! els dies passen. no és que passin sols o perquè sí. passen perquè els fem passar. però alguna cosa llunyana em ve de ben a prop.
no m'acostumo a sentir persones caminar per les escales del pis. em sembla que són dins de casa o que hi volen entrar! no m'acostumo, tampoc, a ser atropellada per tots els vianants de florència. són coses estranyes que et fan adonar de com en pot arribar a ser de diferent un altre país, una altra ciutat, un altre riu.
però no un altre clima. perquè de moment s'assembla molt. avui tramuntana. la mateixa fred.
no veig el polsim. ara només la pols. entrava per la finestra fins fa dos dies. ara només entra fred! la gent continua al carrer. al grec han posat estufes. avui hem anat al festival della creatività. ahir també. confusió de dates. patrick wolf no hi era, i mira que a mi em venia bé d'escoltar llobatons. però un altre dia serà: potser en un altre lloc.
a dins: unes ganes de no sé què diria jo. ara és època de confusió. per això no escric aquí. perquè tot el que escriuria seria esborrat i ja faig prou esforç ara mateix... per omplir unes quantes línies i quedar bé amb el mi d'un futur.
dir alguna cosa en aquest blog.
sort que la maria escriu cròniques florentines. perquè si fos per mi, poc en quedaria d'això! els dies passen. no és que passin sols o perquè sí. passen perquè els fem passar. però alguna cosa llunyana em ve de ben a prop.
no m'acostumo a sentir persones caminar per les escales del pis. em sembla que són dins de casa o que hi volen entrar! no m'acostumo, tampoc, a ser atropellada per tots els vianants de florència. són coses estranyes que et fan adonar de com en pot arribar a ser de diferent un altre país, una altra ciutat, un altre riu.
però no un altre clima. perquè de moment s'assembla molt. avui tramuntana. la mateixa fred.
no veig el polsim. ara només la pols. entrava per la finestra fins fa dos dies. ara només entra fred! la gent continua al carrer. al grec han posat estufes. avui hem anat al festival della creatività. ahir també. confusió de dates. patrick wolf no hi era, i mira que a mi em venia bé d'escoltar llobatons. però un altre dia serà: potser en un altre lloc.
a dins: unes ganes de no sé què diria jo. ara és època de confusió. per això no escric aquí. perquè tot el que escriuria seria esborrat i ja faig prou esforç ara mateix... per omplir unes quantes línies i quedar bé amb el mi d'un futur.
les quatre de la tarda del dos d'octubre del 2009. som a florència. parant el vent davant les dues finestres que ens han tocat (un bé de déu), grans i formoses. donen a mestral (ho comprovaré quan tingui la brúixola que la maria es va deixar a la bisbal). al matí hi ha llum i, a la tarda, encara més. la llum de la tarda no ve directa, sinó que ve de cantó.
l'edifici és vell. no sabria, però, situar-lo en el temps (no hi entenc). som al primer pis. just a sota del nostre pis hi ha un restaurant grec. a la nit posen música (dedueixo que ballen) i fan molt de xivarri. res que no es pugui arreglar amb taps per les orelles! a l'esquerre del nostre edifici (en el qual hi ha 4 apartaments diferents) hi ha la facultat de geografia i història. amb una biblioteca que només obre de 09.00 a 12.00 i uns cafès de màquina boníssims a 0.35e. davant el nostre edifici hi ha una esglèsia. l'estan restaurant. a la dreta de l'edifici hi ha un altre edifici i, després, un departament de l'exèrcit (no he llegit què era). el nostre barri, santa croce, és ple de cotxes, bicis, motos i gent. hi ha molts estudiants (les facultats són per aquí).
en teoria ens havien de donar el pis net, però estava tan brut que feia fàstic entrar-hi! ahir vam estar tot el dia netejant. avui també. la cuina ja és més decent. el menjador-sala d'estar també.
els mosquits se't mengen a les nits i als supers només hi trobem les pastilles matamosquits, però no hi trobem l'aparell on s'hi posa la pastilla. esperem trobar-ne abans que torni a ser de nit, perquè sinó tornarem a passar una nit ben... puta!
fa calor. ahir va ploure una mica (molt poc).
l'edifici és vell. no sabria, però, situar-lo en el temps (no hi entenc). som al primer pis. just a sota del nostre pis hi ha un restaurant grec. a la nit posen música (dedueixo que ballen) i fan molt de xivarri. res que no es pugui arreglar amb taps per les orelles! a l'esquerre del nostre edifici (en el qual hi ha 4 apartaments diferents) hi ha la facultat de geografia i història. amb una biblioteca que només obre de 09.00 a 12.00 i uns cafès de màquina boníssims a 0.35e. davant el nostre edifici hi ha una esglèsia. l'estan restaurant. a la dreta de l'edifici hi ha un altre edifici i, després, un departament de l'exèrcit (no he llegit què era). el nostre barri, santa croce, és ple de cotxes, bicis, motos i gent. hi ha molts estudiants (les facultats són per aquí).
en teoria ens havien de donar el pis net, però estava tan brut que feia fàstic entrar-hi! ahir vam estar tot el dia netejant. avui també. la cuina ja és més decent. el menjador-sala d'estar també.
els mosquits se't mengen a les nits i als supers només hi trobem les pastilles matamosquits, però no hi trobem l'aparell on s'hi posa la pastilla. esperem trobar-ne abans que torni a ser de nit, perquè sinó tornarem a passar una nit ben... puta!
fa calor. ahir va ploure una mica (molt poc).
d'eixuts poemes tardorencs
d'estrelles mortes esperant la soga,
l'art i la mentida
dins la mentàfora de les vanitats.
espera l'ego,
t'espero a tu, no-a-tu-,
espero l'amor. no-a-tu-,
t'odio inventadora de noms,
però no sé què vol dir odiar.
espera l'amor, darrere qualsevol ensurt,
darrere qualsevol ensumada d'artificialitats,
espera,
espera,
com el gos l'amo, com aquell qui vola, com les ales del vol,
com l'amor desesperat, com la tristesa de la suor,
com els nervis del boig,
com
com
si tot és com, tot és quan, tot és qui, tot és on,
tot és tot,
tot sóc jo,
t'ofegues
i et venero, t'exalto, et miro,
és tard,
sorrento, limoncello,
no sé parlar italià,
la vida passa, demà no treballo, adoro la pesseta,
l'amor,
no entendre res i les borratxeres,
adoro l'alcohol i l'amor, la vida i la nissaga,
els jueus i l'hebreu
l'alemany dels no-alemanys,
l'amor dels enamorats,
la soledat de l'amor
i els pèls perduts del gos enamorat,
et miro i remiro i remiro i remiro,
remiro com la merla,
l'estornell
l'estol de persones,
falto
la jefa un cuento chino,
no ho sé, encara no ho sé, no sé què és l'edat,
la cuqueta, la pesseta, miren, remiren, no hi entenen de nit ni de dia, dormen quan poden,
quan volen, quan fa calor, quan fa fred,
no veig la pantalla,
l'amor
l'amor
l'amor
...
ganivets
i estranys -gravats de tu.
d'estrelles mortes esperant la soga,
l'art i la mentida
dins la mentàfora de les vanitats.
espera l'ego,
t'espero a tu, no-a-tu-,
espero l'amor. no-a-tu-,
t'odio inventadora de noms,
però no sé què vol dir odiar.
espera l'amor, darrere qualsevol ensurt,
darrere qualsevol ensumada d'artificialitats,
espera,
espera,
com el gos l'amo, com aquell qui vola, com les ales del vol,
com l'amor desesperat, com la tristesa de la suor,
com els nervis del boig,
com
com
si tot és com, tot és quan, tot és qui, tot és on,
tot és tot,
tot sóc jo,
t'ofegues
i et venero, t'exalto, et miro,
és tard,
sorrento, limoncello,
no sé parlar italià,
la vida passa, demà no treballo, adoro la pesseta,
l'amor,
no entendre res i les borratxeres,
adoro l'alcohol i l'amor, la vida i la nissaga,
els jueus i l'hebreu
l'alemany dels no-alemanys,
l'amor dels enamorats,
la soledat de l'amor
i els pèls perduts del gos enamorat,
et miro i remiro i remiro i remiro,
remiro com la merla,
l'estornell
l'estol de persones,
falto
la jefa un cuento chino,
no ho sé, encara no ho sé, no sé què és l'edat,
la cuqueta, la pesseta, miren, remiren, no hi entenen de nit ni de dia, dormen quan poden,
quan volen, quan fa calor, quan fa fred,
no veig la pantalla,
l'amor
l'amor
l'amor
...
ganivets
i estranys -gravats de tu.
de cignes i aneguets, de confusions i veritats, de mentides i paraules:
potser tot de paraules (de paraules), d'ecos i reverberacions (de tons i semitons), de colors i efemèrides,
de dies i llagostes,
de sabates i repeticions (de cinturons i mentides),
de descansons i gintonics,
de res i de res, tot de llum, potser l'efemeriditat de l'absurditat de les parets que construim
en aquest laberint d'espai obert
en aquest laberint d'anti-laberint
de llana d'amor de fil de cotó d'amor de cordons de sabates de passos de gestos de repeticions de rentar la roba de moure els dits de posar-se el barret de passejar de ser aquí de ser allà de recordar de matar d'endinsar-se dins el pou més profund de veure i beure's i veure's dins les aigües més profundes de veure que la llum no entra de passejar de les llums de nadal dels subtítols que no tenen res a veure amb el que es diu dels viatges de la mort de l'amor de la mort de l'amor de la mort de l'amor de la mort de l'amor de l'amor de la mort dels records dels advocats dels covards de la diplomàcia de la política dels homes i de les dones de la literatura del masclisme del feminisme de la veritat de la mentida de les teories dels andrògens dels misogens de la merda de la veritat dels passos de les parets del laberint que no hi és de l'anti-laberint de salvador espriu dels escriptors de l'art de la humanitat de la vida de la mort de l'amor de l'amor de la mort de la vida de l'amor
potser tot de paraules (de paraules), d'ecos i reverberacions (de tons i semitons), de colors i efemèrides,
de dies i llagostes,
de sabates i repeticions (de cinturons i mentides),
de descansons i gintonics,
de res i de res, tot de llum, potser l'efemeriditat de l'absurditat de les parets que construim
en aquest laberint d'espai obert
en aquest laberint d'anti-laberint
de llana d'amor de fil de cotó d'amor de cordons de sabates de passos de gestos de repeticions de rentar la roba de moure els dits de posar-se el barret de passejar de ser aquí de ser allà de recordar de matar d'endinsar-se dins el pou més profund de veure i beure's i veure's dins les aigües més profundes de veure que la llum no entra de passejar de les llums de nadal dels subtítols que no tenen res a veure amb el que es diu dels viatges de la mort de l'amor de la mort de l'amor de la mort de l'amor de la mort de l'amor de l'amor de la mort dels records dels advocats dels covards de la diplomàcia de la política dels homes i de les dones de la literatura del masclisme del feminisme de la veritat de la mentida de les teories dels andrògens dels misogens de la merda de la veritat dels passos de les parets del laberint que no hi és de l'anti-laberint de salvador espriu dels escriptors de l'art de la humanitat de la vida de la mort de l'amor de l'amor de la mort de la vida de l'amor
defensar&atacar. com si tot fos lluita per al no-res. la vida és cansada quan aquesta és la definició.
jo només parlaria de paciència, temps, esclat i resistència. molt més que no pas de lluita.
la lluita hi és allà darrere, quan tot és resistència. com quan es parla als mites d'aquelles branques de riu que es deixen vinclar i que per això mai no es trenquen.
prendre'ns com a definitius en tant que acte present, ho accepto. prendre'ns com a definitius en tant que potència limitada i acabada, no ho accepto. sempre he pensat que l'última paraula sempre l'hauré de dir jo. per bé o per mal. i aquesta és una font d'humilitat i una font d'orgull. com tot, que és barreja de contraris i orgia d'antònims.
constància.
awareness.
debilitat.
resistència.
idees.
hi ha un sol camí.
avui he somiat que feia un treball on hi apareixien les paraules de nietzsche: "un hombre laberíntico jamás busca la verdad, sino su Ariadna"
com aquest home laberíntic, jo també busco la meva Ariadna, i no tota la veritat. no m'interessa arribar al final de la majoria de camins que he agafat, només haver-los començat per a girar cap a un altre costat. vull la meva Ariadna, per a poder continuar estirant del meu fil. el meu únic fil. el meu únic camí.
saber quin és, aquest camí, ho és quasi tot. de les alegries i les tristeses que se'n desprenguin... només en sabrem ser feliços.
ariadna, ariadna, ariadna...
jo només parlaria de paciència, temps, esclat i resistència. molt més que no pas de lluita.
la lluita hi és allà darrere, quan tot és resistència. com quan es parla als mites d'aquelles branques de riu que es deixen vinclar i que per això mai no es trenquen.
prendre'ns com a definitius en tant que acte present, ho accepto. prendre'ns com a definitius en tant que potència limitada i acabada, no ho accepto. sempre he pensat que l'última paraula sempre l'hauré de dir jo. per bé o per mal. i aquesta és una font d'humilitat i una font d'orgull. com tot, que és barreja de contraris i orgia d'antònims.
constància.
awareness.
debilitat.
resistència.
idees.
hi ha un sol camí.
avui he somiat que feia un treball on hi apareixien les paraules de nietzsche: "un hombre laberíntico jamás busca la verdad, sino su Ariadna"
com aquest home laberíntic, jo també busco la meva Ariadna, i no tota la veritat. no m'interessa arribar al final de la majoria de camins que he agafat, només haver-los començat per a girar cap a un altre costat. vull la meva Ariadna, per a poder continuar estirant del meu fil. el meu únic fil. el meu únic camí.
saber quin és, aquest camí, ho és quasi tot. de les alegries i les tristeses que se'n desprenguin... només en sabrem ser feliços.
ariadna, ariadna, ariadna...
no m'he endut gaire res per estudiar. un any més, intento recordar què vaig fer l'any passat per no anar tan perduda. al final, de perduda hi vaig igualment i d'estudiar... poca cosa.
tinc més ganes de llegir altres coses, com sempre!
ara sóc al llit, a màlaga... la maria dorm perquè s'ha costipat (de londres). d'aquí a una estona acabaré de fer la paella de la mare de la maria. amb instruccions tan clares que és impossible que m'equivoqui!
tinc molta gana!
resum dels últims dies:
viatge a londres, ben explicat a la web de la maria; vam quedar amb la blanca! feia quatre anys i mig que no ens vèiem. per mi va ser com si no hagués passat el temps! mentre anàvem parlant, de cop vaig mirar la porta que s'havia obert (érem en un pub) i vaig veure el carrer i, oh, sorpresa, però si som a londres! me n'havia oblidat completament.
també vam anar a madrid a veure el senyor bosé. va ser molt emocionant. això no ho sap ningú... però fins i tot vaig plorar.
la judit vindrà a màlaga uns dies. serà estrany veure'ns aquí i no allà! aquests últims dies van ser d'acomiadaments, també, perquè dos amics de la maria se'n tornen a viure a galícia... vaig dormir a la ciutat d'olot per segon cop a la meva vida. i aquest cop va ser horrorós... no perquè el llit fos incòmode, sinó per la FRED! déu meu! però llevar-se a les 8 del matí per anar a escola va ser genial. passejant pels carrers olotins, morta de fred, havent dormit tres hores i apareixent a classe. per un moment em semblava viure la vida d'una altra persona.
però la fred d'olot mata massa.
també vam celebrar el nadal. que per mi va ser una ORGIA de REGALS i MENJAR i alegries, és clar, que per això n'he dit orgia. i una sensació de plenitud estranya, de nadal vertader! i quan anàvem cap a casa de la meva germana i en ferran per anar en cotxe fins al restaurant, la maria i jo, sense dir-nos-ho, teniem la sensació d'estar anant a un lloc molt especial. la meva sensació era de festa major, de festa grossa! i la sensació de la maria era de cap d'any, de festa grossa tambe! semblava que tota la bisbal hagués de celebrar amb nosaltres el nadal! semblava nadal!!
i una cafetera que un dia agafaré una taquicàrdia de bons que estan els cafès i de ganes de provar-los tots!
i un e-mail amb la iria que em fa venir ganes de veure-la, de lo divertida que arriba a ser!
i un suc de taronja per esmorzar!
iiii iiii iiii iiii no sé no sé!
estic molt contenta!
tinc més ganes de llegir altres coses, com sempre!
ara sóc al llit, a màlaga... la maria dorm perquè s'ha costipat (de londres). d'aquí a una estona acabaré de fer la paella de la mare de la maria. amb instruccions tan clares que és impossible que m'equivoqui!
tinc molta gana!
resum dels últims dies:
viatge a londres, ben explicat a la web de la maria; vam quedar amb la blanca! feia quatre anys i mig que no ens vèiem. per mi va ser com si no hagués passat el temps! mentre anàvem parlant, de cop vaig mirar la porta que s'havia obert (érem en un pub) i vaig veure el carrer i, oh, sorpresa, però si som a londres! me n'havia oblidat completament.
també vam anar a madrid a veure el senyor bosé. va ser molt emocionant. això no ho sap ningú... però fins i tot vaig plorar.
la judit vindrà a màlaga uns dies. serà estrany veure'ns aquí i no allà! aquests últims dies van ser d'acomiadaments, també, perquè dos amics de la maria se'n tornen a viure a galícia... vaig dormir a la ciutat d'olot per segon cop a la meva vida. i aquest cop va ser horrorós... no perquè el llit fos incòmode, sinó per la FRED! déu meu! però llevar-se a les 8 del matí per anar a escola va ser genial. passejant pels carrers olotins, morta de fred, havent dormit tres hores i apareixent a classe. per un moment em semblava viure la vida d'una altra persona.
però la fred d'olot mata massa.
també vam celebrar el nadal. que per mi va ser una ORGIA de REGALS i MENJAR i alegries, és clar, que per això n'he dit orgia. i una sensació de plenitud estranya, de nadal vertader! i quan anàvem cap a casa de la meva germana i en ferran per anar en cotxe fins al restaurant, la maria i jo, sense dir-nos-ho, teniem la sensació d'estar anant a un lloc molt especial. la meva sensació era de festa major, de festa grossa! i la sensació de la maria era de cap d'any, de festa grossa tambe! semblava que tota la bisbal hagués de celebrar amb nosaltres el nadal! semblava nadal!!
i una cafetera que un dia agafaré una taquicàrdia de bons que estan els cafès i de ganes de provar-los tots!
i un e-mail amb la iria que em fa venir ganes de veure-la, de lo divertida que arriba a ser!
i un suc de taronja per esmorzar!
iiii iiii iiii iiii no sé no sé!
estic molt contenta!
ara...
ara toca estudiar!
el pròxim examen és de corrents actuals, al cap de quatre dies de literatura catalana, al cap de nou dies de metafísica i al cap de tretze de filosofia de la ciència...
_______________________________________________________________________________________
no estic flipada de cap de les maneres...
________
quanta serenitat?
_________
només és trobar una via, una manera, un camí... per expressar-se, dir-se, omplir-se, buidar-se, significar-se, viure's, morir-se
ara toca estudiar!
el pròxim examen és de corrents actuals, al cap de quatre dies de literatura catalana, al cap de nou dies de metafísica i al cap de tretze de filosofia de la ciència...
_______________________________________________________________________________________
no estic flipada de cap de les maneres...
________
quanta serenitat?
_________
només és trobar una via, una manera, un camí... per expressar-se, dir-se, omplir-se, buidar-se, significar-se, viure's, morir-se
tot era resistir.
trencar la membrana -i jo ja ho havia fet feia temps. costa d'entendre,
costa d'entendre tot, massa coses. massa informació.
la saturació -que vol dir que estic complerta- sembla ser aquí -impossible-,
jo no ho dic pas.
tot em sembla burocràcia.
tots els deures i les tasques, els deures morals no tant, però tots els deures en general em semblen pura burocràcia.
papers i més papers, deures i més deures,
i ara aquí i ara allà,
i fins i tot truco a la feina dient que tornaré l'uniforme,
i penso en coses normals i en la gasolina, això m'era igual, però anar sense gasolina i amb reserva em salva d'alguna cosa;
jo només trenco les membranes, aquelles normes fetes inútilment i per a ningú però per a què tothom les segueixi
aquelles normes fetes per a posar a prova la gent: només saber si són obeïdes o no.
jo no obeeixo.
odïo obeir i no sé perquè. no hi ha cosa que em molesti més que seguir normes estúpides.
a la feina ho faig perquè quan vaig signar el contracte vaig deixar explícit que aquesta era la meva feina,
però al carrer? fins i tot a la universitat o a l'escola a olot? no, no puc, no puc seguir cap norma que no em vingui d'alguna raó raonada... no puc. simplement, no puc.
burocràcia.
burocràcia.
jo no em sento avorrida quasi mai.
però ahir m'hi vaig sentir.
aquest any, avorrida només m'hi vaig sentir el 6 de febrer. després de tant estudiar, vaig decidir deixar d'estudiar i anar-me'n al carrer a jugar amb la iria i en luar. no vaig fer l'examen del 7 de febrer. i així em vaig desavorrir.
però ara, què em passa? crec que per a desavorrir-me he de, precisament, estudiar.
estic avorrida.
per segon cop aquest any.
estar avorrida és molt greu a la meva vida. molt i molt i molt greu. vol dir que sento el tedi a les entranyes, que em sento d'alguna manera morta i inútil, que veig la vida fàcil, la vida passar, la vida inútil i sense vida, la vida superficial,
no tinc res a fer,
no tinc res a dir, a llegir,
però em passo el dia fent i llegint i el dia, crec, té massa hores. no sé què collons fer amb les hores! i no és perquè no tingui feina, perquè en tinc molta de feina i la faig,
no és que sigui una vaga: més aviat al revés.
estic cansada, molt cansada.
agafaria el cotxe i me n'aniria ben lluny.
i així només m'hi sentia estudiant molt...
què vull?
m'estic avorrint.
buf,
no puc més...
trencar la membrana -i jo ja ho havia fet feia temps. costa d'entendre,
costa d'entendre tot, massa coses. massa informació.
la saturació -que vol dir que estic complerta- sembla ser aquí -impossible-,
jo no ho dic pas.
tot em sembla burocràcia.
tots els deures i les tasques, els deures morals no tant, però tots els deures en general em semblen pura burocràcia.
papers i més papers, deures i més deures,
i ara aquí i ara allà,
i fins i tot truco a la feina dient que tornaré l'uniforme,
i penso en coses normals i en la gasolina, això m'era igual, però anar sense gasolina i amb reserva em salva d'alguna cosa;
jo només trenco les membranes, aquelles normes fetes inútilment i per a ningú però per a què tothom les segueixi
aquelles normes fetes per a posar a prova la gent: només saber si són obeïdes o no.
jo no obeeixo.
odïo obeir i no sé perquè. no hi ha cosa que em molesti més que seguir normes estúpides.
a la feina ho faig perquè quan vaig signar el contracte vaig deixar explícit que aquesta era la meva feina,
però al carrer? fins i tot a la universitat o a l'escola a olot? no, no puc, no puc seguir cap norma que no em vingui d'alguna raó raonada... no puc. simplement, no puc.
burocràcia.
burocràcia.
jo no em sento avorrida quasi mai.
però ahir m'hi vaig sentir.
aquest any, avorrida només m'hi vaig sentir el 6 de febrer. després de tant estudiar, vaig decidir deixar d'estudiar i anar-me'n al carrer a jugar amb la iria i en luar. no vaig fer l'examen del 7 de febrer. i així em vaig desavorrir.
però ara, què em passa? crec que per a desavorrir-me he de, precisament, estudiar.
estic avorrida.
per segon cop aquest any.
estar avorrida és molt greu a la meva vida. molt i molt i molt greu. vol dir que sento el tedi a les entranyes, que em sento d'alguna manera morta i inútil, que veig la vida fàcil, la vida passar, la vida inútil i sense vida, la vida superficial,
no tinc res a fer,
no tinc res a dir, a llegir,
però em passo el dia fent i llegint i el dia, crec, té massa hores. no sé què collons fer amb les hores! i no és perquè no tingui feina, perquè en tinc molta de feina i la faig,
no és que sigui una vaga: més aviat al revés.
estic cansada, molt cansada.
agafaria el cotxe i me n'aniria ben lluny.
i així només m'hi sentia estudiant molt...
què vull?
m'estic avorrint.
buf,
no puc més...
apunts del viatge a finlàndia:
-------- després ------
hi ha més coses en aquesta llibreta.
llibretes que sempre acabo, de cop: impossible d'actualitzar. llibretes inútils, passades, acabades, mortes. tancades.
bon dia!
- jo tinc por. sembla que el sol hagi de marxar i deixar-me a les fosques i sense haver fet res del que havia de fer. això em sona. crec que vaig tenir un malson que era precisament això.
- hom reconeix el centre de la ciutat només veure'l. i allà vol tornar. s'hi sent segur.
- les afores només són això.
allò que hi ha a fora. - he passat pel mateix lloc dos cops i el segon cop els arbres eren més taronges.
- les coses belles no es poden posseir.
ni fent l'amor.
ni fent l'art.
succedanis que desesperen. la impossibilitat de comunicació total.
estem sols perquè quan parlem ens adonem que part del que diem vola per l'aire, sense destí. - un sol que no sap sortir
- el que més em sorpèn és l'ara i l'aquí. saber que aquí hi ha vida, gent i pensar que existeix un allà. no estem preparats per entendre un allà. això és el que ens porta més problemes.
- l'aquí i l'ara és lent. no es mou. resta immòbil perquè és l'eternitat
- a vegades la pròpia definició de 'parella' és el que posa en perill la parella i l'acaba separant.
- però mirem el cel arrelats a la terra...
- tinc un rellotge a dins, però estic tan desacostumada a confiar en mi i en el meu cos que no el puc fer servir. inutilitat!!
- tinc ganes d'anar a l'aeroport a seure en algun lloc i deixar passar les hores i el temps.
- res del que faig ho veig digne de lloança, perquè l'esforç que faig és el que toca.
- totes aquestes coses que porto a dins, com es treuen?
-------- després ------
- la gent em pregunta què tal el viatge i jo no sé què dir: feia fred,... no sé què dir perquè va ser com un viatge interior, mut, callat. va ser com un no-res inexplicable. quasi no hi havia fets ni acció.
- la vida està feta per a ser compartida...
hi ha més coses en aquesta llibreta.
llibretes que sempre acabo, de cop: impossible d'actualitzar. llibretes inútils, passades, acabades, mortes. tancades.
bon dia!
és que vaig eliminar tota possibilitat de tornar a escoltar hail to the thief, una mica expressament, una mica sense voler... i ara backdrifts torna amb tota la força que no vaig saber veure del tot, nothing more to lose, nothing we could do... (to stop the monster?), torna, de manera adaptada, tot el que es va quedar allà, enrere,
fa quatre anys d'això, fa cinc anys d'això,
el hail to the thief el vaig rebre el mateix dia que vaig rebre la revista on van publicar els meus poemes guanyadors,
i el títol dels poemes era el temps no et dóna res, i ara és i no preguntis res, esperant la pregunta adequada, és clar, perquè quan jo dic i no preguntis res només estic allunyant les preguntes que no porten enlloc, i després va venir there's nothing we could do, i we're rotten fruit, sembla mentida, déu meu, i l'últim viatge a madrid, dels dos que he fet a la meva vida, va ser per escoltar radiohead, és clar, per això torna al meu cap, però dir
dir que per això torna al meu cap és dir una mentida, i no m'agraden gaire les mentides,
i potser tot és ones i ones, i ara, reverberacions, com coses tornant i anant-se'n, coses,... la veritat esdevenint-se,
no veig cap altra manera d'expressar allò inexpressable que per les metàfores,
les sensacions,
la música,
qualsevol cosa que no sigui d'aquest món real,
però el món real, que no utilitza el nostre llenguatge, és tan... inabastable, tan gran... que ell tot sol ja ho diu tot,
només mirar la pesseta jugar amb un insecte, no voldria ser sensacionalista, però només amb això te n'adones: aquí hi ha alguna cosa que em perdo de tant parlar, de tant omplir el silenci amb paraules estúpides, sensesentit,
hi ha alguna cosa...
alguna cosa que ens ha de permetre parlar d'alguna manera diferent. jo ja l'he trobat,
és només un llenguatge que pugui dir alguna cosa.
el món real... què?
déu meu!
anys i anys d'utilitzar les mateixes paraules i, de cop i volta, es tornen sensesentit, es tornen absurdes. ja no em serveixen. me n'he anat totalment! em llegeixo i dic: per fi ja no sóc jo! per fi ja no tinc 17 anys! per fi sóc una altra!
on abans hi havia el no-res, l'abisme, el silenci, la distància, la mort, els monstres...
ara hi ha espai obert.
vida i més vida.
regalimant vida.
vida.
s'ha acabat.
PD: tot era com plató deia. pujar la muntanya i, un cop a dalt, mirar a baix i veure el camí recorregut fins a arribar a dalt, rient molt, és clar, perquè, evidentment, no vam agafar mai el camí curt, no vam agafar mai cap drecera, per molt que penséssim que sí. l'orgull és poder mirar el camí fet... i poder resseguir-lo amb la memòria.
fa quatre anys d'això, fa cinc anys d'això,
el hail to the thief el vaig rebre el mateix dia que vaig rebre la revista on van publicar els meus poemes guanyadors,
i el títol dels poemes era el temps no et dóna res, i ara és i no preguntis res, esperant la pregunta adequada, és clar, perquè quan jo dic i no preguntis res només estic allunyant les preguntes que no porten enlloc, i després va venir there's nothing we could do, i we're rotten fruit, sembla mentida, déu meu, i l'últim viatge a madrid, dels dos que he fet a la meva vida, va ser per escoltar radiohead, és clar, per això torna al meu cap, però dir
dir que per això torna al meu cap és dir una mentida, i no m'agraden gaire les mentides,
i potser tot és ones i ones, i ara, reverberacions, com coses tornant i anant-se'n, coses,... la veritat esdevenint-se,
no veig cap altra manera d'expressar allò inexpressable que per les metàfores,
les sensacions,
la música,
qualsevol cosa que no sigui d'aquest món real,
però el món real, que no utilitza el nostre llenguatge, és tan... inabastable, tan gran... que ell tot sol ja ho diu tot,
només mirar la pesseta jugar amb un insecte, no voldria ser sensacionalista, però només amb això te n'adones: aquí hi ha alguna cosa que em perdo de tant parlar, de tant omplir el silenci amb paraules estúpides, sensesentit,
hi ha alguna cosa...
alguna cosa que ens ha de permetre parlar d'alguna manera diferent. jo ja l'he trobat,
és només un llenguatge que pugui dir alguna cosa.
el món real... què?
déu meu!
anys i anys d'utilitzar les mateixes paraules i, de cop i volta, es tornen sensesentit, es tornen absurdes. ja no em serveixen. me n'he anat totalment! em llegeixo i dic: per fi ja no sóc jo! per fi ja no tinc 17 anys! per fi sóc una altra!
on abans hi havia el no-res, l'abisme, el silenci, la distància, la mort, els monstres...
ara hi ha espai obert.
vida i més vida.
regalimant vida.
vida.
s'ha acabat.
PD: tot era com plató deia. pujar la muntanya i, un cop a dalt, mirar a baix i veure el camí recorregut fins a arribar a dalt, rient molt, és clar, perquè, evidentment, no vam agafar mai el camí curt, no vam agafar mai cap drecera, per molt que penséssim que sí. l'orgull és poder mirar el camí fet... i poder resseguir-lo amb la memòria.
aquest mes havia de començar amb una transformació, no sé quants teseus, quants cansaments, quin mateix fil seguim, i jo sempre li deia a la maria, sí, ho recordes? passi el que passi, el fil... el fil sempre hi serà, no sé pas en quina mena de coincidència de carrers i camins, en quina coincidència de temps històric barrejat amb no sé pas què... temps històric, circumstàncies actuals, sublim... elevar-nos, erigir-nos,
era, ¿recordeu? la frase de la torre. res no s'atreveix a elevar-se (si és que em vaig quedar tocada pels romàntics)... jo sí, qui s'hi atreviria? sabem de sobres que tot acaba caient... però jo veig torres invisibles allà on la gent només hi veu edificis de nova construcció davant de solars asquerosos.
tot és qüestió de visió.
ser una persona del propi temps...
adaptar-se al temps... ser el temps... com ser invisibles?
demà anem a madrid!
_____________________
tinc tanta emoció dins meu per a què s'acabin els "deures" d'olot... per poder començar a estudiar tot el que he d'estudiaaaaaar!!!
___
* he posat s'acaba el mes i el mes no s'acaba! més aviat al revés: tot just acaba de començar. oh, oh,
aquest any ens hem llançat a la piscina, la piscina total de les oportunitats i de la vida, i la transformació era real perquè només avui, dos de desembre, podia arribar a dir una cosa així, i ningú no m'entén perquè dins del meu laberint no hi té perquè entrar ningú, i està obert, mireu-lo des de dalt, com d'un avió! és només trauma, punt d'inflexió, mort del color... moltes coses, moltes coses. parlo prostituint tot el que puc arribar a pensar, parlo sense parlar, allargant el sensesentit que ens persegueix... uhm, uhm!
era, ¿recordeu? la frase de la torre. res no s'atreveix a elevar-se (si és que em vaig quedar tocada pels romàntics)... jo sí, qui s'hi atreviria? sabem de sobres que tot acaba caient... però jo veig torres invisibles allà on la gent només hi veu edificis de nova construcció davant de solars asquerosos.
tot és qüestió de visió.
ser una persona del propi temps...
adaptar-se al temps... ser el temps... com ser invisibles?
demà anem a madrid!
_____________________
tinc tanta emoció dins meu per a què s'acabin els "deures" d'olot... per poder començar a estudiar tot el que he d'estudiaaaaaar!!!
___
* he posat s'acaba el mes i el mes no s'acaba! més aviat al revés: tot just acaba de començar. oh, oh,
aquest any ens hem llançat a la piscina, la piscina total de les oportunitats i de la vida, i la transformació era real perquè només avui, dos de desembre, podia arribar a dir una cosa així, i ningú no m'entén perquè dins del meu laberint no hi té perquè entrar ningú, i està obert, mireu-lo des de dalt, com d'un avió! és només trauma, punt d'inflexió, mort del color... moltes coses, moltes coses. parlo prostituint tot el que puc arribar a pensar, parlo sense parlar, allargant el sensesentit que ens persegueix... uhm, uhm!
on va?
......... fil, fil, fil, fil..... (i ocells)
fil...
......... fil, fil, fil, fil..... (i ocells)
fil...
un fil..........................................
.................................................................
.....................................
.............................
...................................................
..................................................................................
.................................................................
.....................................
.............................
...................................................
..................................................................................
després de gairebé cinc anys......
.......
...........
........................... florssalvatges.net és alguna cosa!!!!
per fi he reunit contingut i idees com per a fer-hi alguna cosa...
total: un portfolio.
.......
...........
........................... florssalvatges.net és alguna cosa!!!!
per fi he reunit contingut i idees com per a fer-hi alguna cosa...
total: un portfolio.
ja he cobrat... per últim cop (i només 129 euros...)!
i enmig de la crisi, jo també estic en crisi. pocs diners i moltes coses a fer.
de moment tot bé... crec que hem decidit que ja pararem quan ens quedem sense diners... i amb una mica de sort això serà al febrer, quan normalment cobro la beca!
i enmig de la crisi, jo també estic en crisi. pocs diners i moltes coses a fer.
de moment tot bé... crec que hem decidit que ja pararem quan ens quedem sense diners... i amb una mica de sort això serà al febrer, quan normalment cobro la beca!
vaaa, que també he d'explicar el cap de setmana!!
cap de setmana planejat des de feia mesos! ja des d'abans de l'estiu en parlàvem!
arantxa, montse, maria, emma i, al final, iria...
l'arantxa i la montse tan "agradables" com sempre (vull dir que amb elles sempre s'hi està bé i còmode! :D). i tenint en compte que l'arantxa portava desperta des de les dos quarts de cinc de la matinada...
vam anar a sopar, vam anar a un pub que es diu deja vu i, després, al kiut (que és on va venir l'iria). i cap a les sis del matí, a dormir a ca la germana de l'iria! descobrint patrimoni a sant andreu, un pati que conté tota catalunya en petit... oh, dormir tres hores, però quin llit més còmode! i no sé perquè, però llevar-me i mirar per la finestra i veure-hi barri de proletariat, barri industrial, barri metropolità, barri barceloní... em va agradar. llàstima que no portés la càmera.
al matí cap a casa. dinar i mirar simpsons, padre de familia i futurama. a futurama vaig adormir-me a la falda de la maria, i al cap d'una estona ella es va adormir a la meva esquena. jo em vaig despertar al cap d'una hora i li vaig dir a la maria que s'estirés al sofà. vaig fer deures, també castanyes, i vaig estudiar. a les sis, quan la maria es llevava de la migdiada llarga, va arribar la judit. portava cds que jo li havia fet feia temps (i altres), amb fotos, etc.
dues de les fotos que va portar, del 5 de setembre del 2005 (es veu que en aquell moment em va trucar la maria i la judit va aprofitar per fer fotos):


cap de setmana planejat des de feia mesos! ja des d'abans de l'estiu en parlàvem!
arantxa, montse, maria, emma i, al final, iria...
l'arantxa i la montse tan "agradables" com sempre (vull dir que amb elles sempre s'hi està bé i còmode! :D). i tenint en compte que l'arantxa portava desperta des de les dos quarts de cinc de la matinada...
vam anar a sopar, vam anar a un pub que es diu deja vu i, després, al kiut (que és on va venir l'iria). i cap a les sis del matí, a dormir a ca la germana de l'iria! descobrint patrimoni a sant andreu, un pati que conté tota catalunya en petit... oh, dormir tres hores, però quin llit més còmode! i no sé perquè, però llevar-me i mirar per la finestra i veure-hi barri de proletariat, barri industrial, barri metropolità, barri barceloní... em va agradar. llàstima que no portés la càmera.
al matí cap a casa. dinar i mirar simpsons, padre de familia i futurama. a futurama vaig adormir-me a la falda de la maria, i al cap d'una estona ella es va adormir a la meva esquena. jo em vaig despertar al cap d'una hora i li vaig dir a la maria que s'estirés al sofà. vaig fer deures, també castanyes, i vaig estudiar. a les sis, quan la maria es llevava de la migdiada llarga, va arribar la judit. portava cds que jo li havia fet feia temps (i altres), amb fotos, etc.
dues de les fotos que va portar, del 5 de setembre del 2005 (es veu que en aquell moment em va trucar la maria i la judit va aprofitar per fer fotos):
informo d'una actualització a rocainuvol. continuo experimentant amb la llum (com no, com sempre!)
ara mateix hauria d'estar estudiant, però em fa una mandra...
i tinc fred...
(tots es mecanismes, tots es mecanismes, tots es mecanismes, tots es mecanismes)
això i poca cosa més! (massa feina)
ara mateix hauria d'estar estudiant, però em fa una mandra...
i tinc fred...
(tots es mecanismes, tots es mecanismes, tots es mecanismes, tots es mecanismes)
això i poca cosa més! (massa feina)
recordava el viatge a eivissa i el viatge a lisboa iiiiiii
quina emocioó!!
viatjar amb la maria a londres,
i després a parís!! no vull ni pensar-hi de l'emoció que em provoca!
déu meu!
tornar a londres! i amb la millor companyia del món!!!!!!
anar a les tates, a on sigui! i parís? amb la fred que farà!!!
^^
crec que els regals d'aquest nadal seran els millors del món! cap nadal l'haurà superat (bé, potser sí, quan em van regalar el cotxe teledirigit! XD)
quina emocioó!!
viatjar amb la maria a londres,
i després a parís!! no vull ni pensar-hi de l'emoció que em provoca!
déu meu!
tornar a londres! i amb la millor companyia del món!!!!!!
anar a les tates, a on sigui! i parís? amb la fred que farà!!!
^^
crec que els regals d'aquest nadal seran els millors del món! cap nadal l'haurà superat (bé, potser sí, quan em van regalar el cotxe teledirigit! XD)
deixem-nos de proïsmes, que res especifica la bíblia...
a vegades se'n diu supervivència (cerebral, psicològica!)
l'ètica hi és, és clar,
punyent,
declarant-se a cada moment: definint-se, manifestant-se (quants sinònims, uala!).
tot això per dir que l'altre dia, per supervivència pròpia, vaig mentir.
i ara ho diré: és només marcar els límits. fa temps que tinc carnet de conduir, fa temps que em van comprar l'atos (no pas gratuïtament, ningú regala cotxes) i fa temps que existeixo.
si unim aquests tres factors: pum!
no m'agrada que menteixin.
jo callo massa. a vegades si parles quedes com una histèrica: és tot al revés.
bona educació...
les mato callant?
apa siau,
bon vent i barca nova!
PD: em desxifro: n'estic fins els collons que la gent s'aprofiti de la meva simpatia. que es pensin que perquè somric els he de regalar la meva vida (el meu temps), que em cridin per a què els ajudi com si jo fos el seu gos. odïo el malentès que provoca un somriure innocent: que sóc per a ells, que existeixo per a facilitar-los l'existència. no entenc que no puguin reconèixer l'existència dels altres. que siguin incapaços de pensar que l'altre existeix, té sentiments, emocions i coses a fer, molt més importants que suportar gilipollades. distància, emma, distància!! i, sí, ho sé, sóc massa sensible. un altre ho ignoraria tot i bon vent i barca nova i mai més no hi pensaria!
a vegades se'n diu supervivència (cerebral, psicològica!)
l'ètica hi és, és clar,
punyent,
declarant-se a cada moment: definint-se, manifestant-se (quants sinònims, uala!).
tot això per dir que l'altre dia, per supervivència pròpia, vaig mentir.
i ara ho diré: és només marcar els límits. fa temps que tinc carnet de conduir, fa temps que em van comprar l'atos (no pas gratuïtament, ningú regala cotxes) i fa temps que existeixo.
si unim aquests tres factors: pum!
no m'agrada que menteixin.
jo callo massa. a vegades si parles quedes com una histèrica: és tot al revés.
bona educació...
les mato callant?
apa siau,
bon vent i barca nova!
PD: em desxifro: n'estic fins els collons que la gent s'aprofiti de la meva simpatia. que es pensin que perquè somric els he de regalar la meva vida (el meu temps), que em cridin per a què els ajudi com si jo fos el seu gos. odïo el malentès que provoca un somriure innocent: que sóc per a ells, que existeixo per a facilitar-los l'existència. no entenc que no puguin reconèixer l'existència dels altres. que siguin incapaços de pensar que l'altre existeix, té sentiments, emocions i coses a fer, molt més importants que suportar gilipollades. distància, emma, distància!! i, sí, ho sé, sóc massa sensible. un altre ho ignoraria tot i bon vent i barca nova i mai més no hi pensaria!
no hem d'oblidar la nostra condició d'Ulisses -o Odisseus- en aquest món real -massa real-.
no hem d'oblidar la nostra condició d'éssers canviants, en potència, projectats a aquest món,
éssers, en tant que projectats: amb sentit,
amb direcció,
amb objectius.
no hem d'oblidar el viatge (i em ve al cap la paraula "inner", més que no pas la paraula interior) interior que fem, que és l'únic que fem,
no hem d'oblidar que el més important és el COM i no pas el què.
que el món és fet de COMS, i que si no fos així, no existiria res!
què en queda després de la destrucció de la filosofia primera?
la mort?!
el no-res, si de cas?
no!
queda la vida, la vida primera, la vida última, la vida aquí...
diuen que hem mort la poesia,
moltes coses hem mort.
a mi m'és igual.
com si creuen que revisc els morts a diari (ja en parlarem!): algú ho ha de fer,
algú ha de plorar els mors.
algú s'hi ha de posar (posar a dir que no, que no, nanai!).
reneixerem,
tot i que creiem que no perquè som massa vius,
reneixerem... en aquest escenari d'Ulisses que no es reconeixen, en aquest no t'atreveixis a conèixer-te perquè has anat tan lluny que per a conèixer-te hauries de tornar enrere i t'hi hauries d'estar tota la vida,
per aquest a tu mai no t'arribarà el que t'ha d'arribar, aquestes coses, aquestes coses que són aquí amb nosaltres,
no pas res més que la llum anant-se'n, és clar,
podríem parlar d'alguna cosa més?
és lícit?
hi tenim dret?
la llibreta s'omple,
jo em llevo al matí,
la pesseta dorm...
la maria fa dibuixos...
s'apropa nadal,
el temps del temps, la fi d'aquest 2008...
i sona tan absurd!
i sona tan bé!
i hi ha tants poemes al món!
no sé pas què dir-hi, però d'alguna manera intento dir-ho, d'algun com indestriable...
indestriable de tot.
en diríem ètica,
estètica...
shhh: sé un secret... un secret que ja van dir fa temps, però que ningú va escoltar; un secret que vaig descobrir jo sola, que vaig pensar jo sola, sense voler, essent fruit d'aquest temps: no és ètica o estètica.
sóc unitat.
a vegades jugo a fingir que no, a veure si algú es queixa i em diu que què dic, però l'alerta no és a prop....
no hem d'oblidar la nostra condició d'éssers canviants, en potència, projectats a aquest món,
éssers, en tant que projectats: amb sentit,
amb direcció,
amb objectius.
no hem d'oblidar el viatge (i em ve al cap la paraula "inner", més que no pas la paraula interior) interior que fem, que és l'únic que fem,
no hem d'oblidar que el més important és el COM i no pas el què.
que el món és fet de COMS, i que si no fos així, no existiria res!
què en queda després de la destrucció de la filosofia primera?
la mort?!
el no-res, si de cas?
no!
queda la vida, la vida primera, la vida última, la vida aquí...
diuen que hem mort la poesia,
moltes coses hem mort.
a mi m'és igual.
com si creuen que revisc els morts a diari (ja en parlarem!): algú ho ha de fer,
algú ha de plorar els mors.
algú s'hi ha de posar (posar a dir que no, que no, nanai!).
reneixerem,
tot i que creiem que no perquè som massa vius,
reneixerem... en aquest escenari d'Ulisses que no es reconeixen, en aquest no t'atreveixis a conèixer-te perquè has anat tan lluny que per a conèixer-te hauries de tornar enrere i t'hi hauries d'estar tota la vida,
per aquest a tu mai no t'arribarà el que t'ha d'arribar, aquestes coses, aquestes coses que són aquí amb nosaltres,
no pas res més que la llum anant-se'n, és clar,
podríem parlar d'alguna cosa més?
és lícit?
hi tenim dret?
la llibreta s'omple,
jo em llevo al matí,
la pesseta dorm...
la maria fa dibuixos...
s'apropa nadal,
el temps del temps, la fi d'aquest 2008...
i sona tan absurd!
i sona tan bé!
i hi ha tants poemes al món!
no sé pas què dir-hi, però d'alguna manera intento dir-ho, d'algun com indestriable...
indestriable de tot.
en diríem ètica,
estètica...
shhh: sé un secret... un secret que ja van dir fa temps, però que ningú va escoltar; un secret que vaig descobrir jo sola, que vaig pensar jo sola, sense voler, essent fruit d'aquest temps: no és ètica o estètica.
sóc unitat.
a vegades jugo a fingir que no, a veure si algú es queixa i em diu que què dic, però l'alerta no és a prop....
oh,
senyor meu,
amb quina força vénen les idees! les més venerades, les més delicioses!
oh,
senyor meu,
amb quin narcissime em recordo i em llegeixo a través de tot el que he fet!
oh,
senyora, senyora! senyora meva,
idea primera,
amb quina gratitud et dic:
love is real...
love is love...
love is...
senyor meu,
amb quina força vénen les idees! les més venerades, les més delicioses!
oh,
senyor meu,
amb quin narcissime em recordo i em llegeixo a través de tot el que he fet!
oh,
senyora, senyora! senyora meva,
idea primera,
amb quina gratitud et dic:
love is real...
love is love...
love is...
em fa il·lusió tornar a donar noms que ja havia donat...
el concert de l'altre dia?
Sigur Rós.
ara escolto? Ólöf Arnalds,
i escoltava... no fa pas tant temps: Ólafur Arnalds
esperem-los... que estic segura que d'aquí a poc vindran!
això va per la teta!
el concert de l'altre dia?
Sigur Rós.
ara escolto? Ólöf Arnalds,
i escoltava... no fa pas tant temps: Ólafur Arnalds
esperem-los... que estic segura que d'aquí a poc vindran!
això va per la teta!
sí, ho sé, ho sé
l'espontaneïtat -aparent i real- de les meves ocurrències... que tantes vegades em salven de tantes coses,
pot fer creure a tothom qui no és jo -és a dir, fem la resta: tothom menys jo-, que tinc sort,
que tot és perquè sí, que quina xurra, que xupiguai...
que salvi un projecte vint minuts abans per a què s'acabés el temps de presentar-lo,
que d'una merda -mal enganxat, mal retallat-, en faci una catedral i, a sobre, rient, com qui no vol la cosa...
no sé què és, però sempre ho he tingut.
i no crec que sigui fruit de l'espontaneïtat més absurda -de la casualitat que no saps perquè ve i sempre esperes.
de fet,
mai no he confiat en la sort. paraula que no entenc, que no se m'acut mai.
mai no he confiat ni en la loteria, per cert. mai no he confiat en la sort, només en mi...
potser.
l'espontaneïtat -aparent i real- de les meves ocurrències... que tantes vegades em salven de tantes coses,
pot fer creure a tothom qui no és jo -és a dir, fem la resta: tothom menys jo-, que tinc sort,
que tot és perquè sí, que quina xurra, que xupiguai...
que salvi un projecte vint minuts abans per a què s'acabés el temps de presentar-lo,
que d'una merda -mal enganxat, mal retallat-, en faci una catedral i, a sobre, rient, com qui no vol la cosa...
no sé què és, però sempre ho he tingut.
i no crec que sigui fruit de l'espontaneïtat més absurda -de la casualitat que no saps perquè ve i sempre esperes.
de fet,
mai no he confiat en la sort. paraula que no entenc, que no se m'acut mai.
mai no he confiat ni en la loteria, per cert. mai no he confiat en la sort, només en mi...
potser.
fa molt que no escric a la web sobre coses que no siguin el dia a dia. i mira que el dia a dia ha estat una mica apagat! últimament la mandra i el cansament poden amb mi...
és "tard" ja. vull dir que falta poc per als exàmens&treballs&exàmens. tinc moltes coses per llegir, moltes! i deures i treballs i, fins i tot, tinc un examen demà! el calendari és estressant, però tinc temps.
i llevar-me un diumenge sense haver d'anar a treballar, encara que això suposi gastar i no tenir diners, és... diví!
jo no sé si és l'edat, o el temps -que ens va fotent òsties i moldejant-, però cada cop tinc menys "ambició" de fer coses superguais el cap de setmana. en certa manera, fa temps, als setze anys, això també era així. recordo disfrutar estirant-me al llit i mirar no sé quina sèrie on sortia l'emma vilarassau i no sé qui més, i recordo els diumenges... amb certa tristesa per haver d'anar on havia d'anar i amb certa alegria per tornar a començar... qué sé jo, esmorzar al mar de tasmània, per exemple. o agafar el cotxe i tornar per vies alternatives des de planils fins a anyells i acabar visitant la tomba de la pesseta II, que segueix igual. unes coses, així,... no gaire estrambòtiques.
l'altre dia em vaig beure una ampolla de lambrusco (i més). tres en total entre la judit, la maria i jo. vam ballar una mica, vam dir coses, vam trobar coses de fa gairebé deu anys i la judit va tocar el piano i la maria va flipar. dissabte que ve hem quedat: sortirem per barcelona amb l'arantxa, la montse, l'iria... aquesta quedada està planejada des de fa dos o tres mesos! i és que mai coincidim en horaris l'arantxa i jo.
no sé què més dir: dels dies, de les hores.... la pesseta creix. els cafès amb llet estan molt bons...
deures, treballs, exàmens:
demà: examen teo. imatge fotogràfica i entregar dossier per a exp. plàstica.
251108: examen tècnica fotogràfica i lliurar 3 exercicis que hem anat fent...
281108: examen camps fotogràfics
011208: entregar projecte sobre el buit
091208: entregar tres exercicis més de tècnica fotogràfica
101208: entregar treball aire, terra, aigua i foc.
111208: entregar documentació del projecte sobre el mirall.
i ja està, almenys pel que fa al CFGS de fotografia. a partir d'aquí, crec, no tindré classes a Olot i podré anar a Girona i quedar amb la maria-de-classe i repassar-ho tot abans de les vacances de nadal. per nadal m'hauré de llegir altre cop el carrer de les camèlies, el carrer estret, rellegir incerta glòria i llegir-me un altre llibre que ara mateix no sé, i també hauré de llegir bé, bé el tractatus de wittgenstein i repassar nietzsche, vattimo i aquestes coses del postnihilisme, diguem-ne hermenèutica, i també hauré de repassar les guies que ja hauria d'haver fet de filosofia de la ciència, estudiar... i estudiar molt hume. hume és l'autor que més hem fet a la carrera... és curiós. poca cosa més!
crec que podré fer-ho... si no vaig equivocada, és clar!
també hi ha un viatge a londres. i quan acabi els exàmens a la UdG hi ha un viatge a París. si he suspès algun examen a la UdG, en tornar del viatge tindré exàmens...
ja està. ja està.
organització!
PD: m'havia oblidat del viatge a madrid amb l'alba a veure l'últim concert de miguel bosé!
és "tard" ja. vull dir que falta poc per als exàmens&treballs&exàmens. tinc moltes coses per llegir, moltes! i deures i treballs i, fins i tot, tinc un examen demà! el calendari és estressant, però tinc temps.
i llevar-me un diumenge sense haver d'anar a treballar, encara que això suposi gastar i no tenir diners, és... diví!
jo no sé si és l'edat, o el temps -que ens va fotent òsties i moldejant-, però cada cop tinc menys "ambició" de fer coses superguais el cap de setmana. en certa manera, fa temps, als setze anys, això també era així. recordo disfrutar estirant-me al llit i mirar no sé quina sèrie on sortia l'emma vilarassau i no sé qui més, i recordo els diumenges... amb certa tristesa per haver d'anar on havia d'anar i amb certa alegria per tornar a començar... qué sé jo, esmorzar al mar de tasmània, per exemple. o agafar el cotxe i tornar per vies alternatives des de planils fins a anyells i acabar visitant la tomba de la pesseta II, que segueix igual. unes coses, així,... no gaire estrambòtiques.
l'altre dia em vaig beure una ampolla de lambrusco (i més). tres en total entre la judit, la maria i jo. vam ballar una mica, vam dir coses, vam trobar coses de fa gairebé deu anys i la judit va tocar el piano i la maria va flipar. dissabte que ve hem quedat: sortirem per barcelona amb l'arantxa, la montse, l'iria... aquesta quedada està planejada des de fa dos o tres mesos! i és que mai coincidim en horaris l'arantxa i jo.
no sé què més dir: dels dies, de les hores.... la pesseta creix. els cafès amb llet estan molt bons...
deures, treballs, exàmens:
demà: examen teo. imatge fotogràfica i entregar dossier per a exp. plàstica.
251108: examen tècnica fotogràfica i lliurar 3 exercicis que hem anat fent...
281108: examen camps fotogràfics
011208: entregar projecte sobre el buit
091208: entregar tres exercicis més de tècnica fotogràfica
101208: entregar treball aire, terra, aigua i foc.
111208: entregar documentació del projecte sobre el mirall.
i ja està, almenys pel que fa al CFGS de fotografia. a partir d'aquí, crec, no tindré classes a Olot i podré anar a Girona i quedar amb la maria-de-classe i repassar-ho tot abans de les vacances de nadal. per nadal m'hauré de llegir altre cop el carrer de les camèlies, el carrer estret, rellegir incerta glòria i llegir-me un altre llibre que ara mateix no sé, i també hauré de llegir bé, bé el tractatus de wittgenstein i repassar nietzsche, vattimo i aquestes coses del postnihilisme, diguem-ne hermenèutica, i també hauré de repassar les guies que ja hauria d'haver fet de filosofia de la ciència, estudiar... i estudiar molt hume. hume és l'autor que més hem fet a la carrera... és curiós. poca cosa més!
crec que podré fer-ho... si no vaig equivocada, és clar!
també hi ha un viatge a londres. i quan acabi els exàmens a la UdG hi ha un viatge a París. si he suspès algun examen a la UdG, en tornar del viatge tindré exàmens...
ja està. ja està.
organització!
PD: m'havia oblidat del viatge a madrid amb l'alba a veure l'últim concert de miguel bosé!
catorze de novembre! i dius... quines dates, quines dates: l'aniversari de la tam!!
FELICITATS!!
:)
FELICITATS!!
:)
!!!
concert de sigur rós, fantàstic,...
inefable!
SOROLL! tocar guitarres amb arquets de violí!
soroll!
soroll!
la maria marxa, s'estira a terra, tanca els ulls i crea escola!
no és per res, però... això és música!
i tornant el techno escoltant-nos (ho dubtàvem...? qui escolta a qui?),
les llums,
paraules,
ens estimem
ens estimem
hi ha més maneres de dir-ho?
m'emociona anar a màlaga,
estudiar-hi per nadal,
m'emociona la vida al costat de la millor dona del món,
m'agrada que l'albert de la classe de la maria em digui "dona" en referència a la maria,
sí, sí,
jo sóc la seva dona!
sigur rós!
i quina felicitat comprar xapes, com al concert de radiohead, com al de travis! que feliç!
recuperar la il·lusió, quin concert, déu meu!
i ens parlaven en islandès, quina ràbia, no en sé!
volia una samarreta però no teníem diners...
concert de sigur rós, fantàstic,...
inefable!
SOROLL! tocar guitarres amb arquets de violí!
soroll!
soroll!
la maria marxa, s'estira a terra, tanca els ulls i crea escola!
no és per res, però... això és música!
i tornant el techno escoltant-nos (ho dubtàvem...? qui escolta a qui?),
les llums,
paraules,
ens estimem
ens estimem
hi ha més maneres de dir-ho?
m'emociona anar a màlaga,
estudiar-hi per nadal,
m'emociona la vida al costat de la millor dona del món,
m'agrada que l'albert de la classe de la maria em digui "dona" en referència a la maria,
sí, sí,
jo sóc la seva dona!
sigur rós!
i quina felicitat comprar xapes, com al concert de radiohead, com al de travis! que feliç!
recuperar la il·lusió, quin concert, déu meu!
i ens parlaven en islandès, quina ràbia, no en sé!
volia una samarreta però no teníem diners...
la màgia.... shh... has sentit l'esquellerinc? i els peus que m'estan tocant?
com dorms!
quina escalfor, quin caliu,
estufeta de 36 graus!
:*
com dorms!
quina escalfor, quin caliu,
estufeta de 36 graus!
:*
torno a ser a casa...
sobretot amb la maria. no ho anava dient, però com pot ser... trobar-nos tant a faltar? només han sigut dos dies!
i quins dos dies! ni me n'adonava: tinc el cervell regirat.
excursió a barcelona. exposició al macba. tràfic. fotògrafs, preguntes... exposició a la pedrera. reflexions a la llibreteta blava. dormir. sopar el que es pugui mig adormida. excursió? feia més de quatre anys que no en feia!
esmorzars, cafès amb llet, avui plàtans...
sense oblidar la sort que hem tingut que l'alba ens oferís lloc per dormir... i que jo, a sobre, "gràcies" al costipat de la setmana passada, hagi pogut dormir en un llit com déu mana...
sense oblidar l'interès amb què escoltava la "xerrada" dels fotògrafs, tot i el cansament i la son acumulats després d'un dia sencer anant amunt i avall
sense oblidar que m'he portat bé i que no m'he comprat cap llibre... trista perquè a la maria tampoc, tot i que sempre que vaig a barcelona torno amb un llibre per ella (i ja té una mini col·lecció de llibres regalats per mi)
i sense oblidar la cervesa que em vaig prendre ahir tot esperant en paco elvira, i la borratxera que vaig recordar que hem d'agafar amb la judit
i sense oblidar haver dinat dos dies a la facultat de filologia, on fa anys vaig estudiar-hi el primer any de filologia anglesa. quins records!
sense oblidar, tampoc, les dues o tres úniques fotos que he fet... perquè estudiar fotografia, crec que ja ho vaig dir, més que portar-te a fer fotos, et porta a no fer-ne.
i més, més coses que ara, per la son i pel cansament, se'm fa difícil recordar
i un text de ródtxenko que vaig llegir a l'exposició:
sobretot amb la maria. no ho anava dient, però com pot ser... trobar-nos tant a faltar? només han sigut dos dies!
i quins dos dies! ni me n'adonava: tinc el cervell regirat.
excursió a barcelona. exposició al macba. tràfic. fotògrafs, preguntes... exposició a la pedrera. reflexions a la llibreteta blava. dormir. sopar el que es pugui mig adormida. excursió? feia més de quatre anys que no en feia!
esmorzars, cafès amb llet, avui plàtans...
sense oblidar la sort que hem tingut que l'alba ens oferís lloc per dormir... i que jo, a sobre, "gràcies" al costipat de la setmana passada, hagi pogut dormir en un llit com déu mana...
sense oblidar l'interès amb què escoltava la "xerrada" dels fotògrafs, tot i el cansament i la son acumulats després d'un dia sencer anant amunt i avall
sense oblidar que m'he portat bé i que no m'he comprat cap llibre... trista perquè a la maria tampoc, tot i que sempre que vaig a barcelona torno amb un llibre per ella (i ja té una mini col·lecció de llibres regalats per mi)
i sense oblidar la cervesa que em vaig prendre ahir tot esperant en paco elvira, i la borratxera que vaig recordar que hem d'agafar amb la judit
i sense oblidar haver dinat dos dies a la facultat de filologia, on fa anys vaig estudiar-hi el primer any de filologia anglesa. quins records!
sense oblidar, tampoc, les dues o tres úniques fotos que he fet... perquè estudiar fotografia, crec que ja ho vaig dir, més que portar-te a fer fotos, et porta a no fer-ne.
i més, més coses que ara, per la son i pel cansament, se'm fa difícil recordar
i un text de ródtxenko que vaig llegir a l'exposició:
La pintura ha arrancat! Però horroritza!
És pintura d'esquerres...
I Déu meu, quina alegria ser d'esquerres...
Ser jo després de tots aquests turments, oposat al sentit comú.
No ensorrar-me, pintar amb plaer!
El que hagi de ser, serà! Pero moriré d'esquerres i deixaré obres bones!.
Estic pintant diverses coses alhora i estic increïblement content. En moments com aquest, la gent diria "És boig!".
Només Mulia em perdonarà i comprendrà. Ja no podia continuar coaccionant-me a mi mateix. Pot ser que sigui el cami equivocat, però produeix obres valuoses.(Rodxenko, dels seus diaris, 30 de juliol del 1943)
I
segueixo malalta, malalteta... potser perquè ahir vaig sortir al carrer al matí a comprar coses a la farmàcia (tot i que no ho crec) i a la tarda vaig anar a buscar la iria i en luar (tot i que també ho dubto). el cas és que vaig tenir febre i tot. alguns de casa ho atribueixen a una última crescuda, així, prenent-me el pèl. jo no paro de menjar, perquè menjo encara que em diguin que no, i menjo coses com nutella i pistatxos i què sé jo... coses així! i no surto de casa i no faig gaire res i m'he aprimat... jo que pensava que m'hauria engreixat.
segueixo futuda i demà comença l'excursió de 3 dies al TRÀFIC de barcelona, quedant-nos a domir allà i tot. veient com estic no sé si és gaire recomenable que hi vagi, però hi aniré igualment... i si veiés que em trobo malament: cap a casa. i tot per haver passat fred i haver anat molla com una imbècil el dimarts passat. si és que... (sí, d'absurditats la vida n'està plena: no pas perquè siguin absurditats en si, sinó perquè hi ha coses que romanen sense explicació possible).
II
hi romanen perquè no em dóna la gana d'explicar-m'ho. quedi clar.
III
ahir vaig fer dibuixets i molen!
IV
vaig parlar amb ma germana del "taller de fotografia" que pretenem fer a la seva escola. quina emoció!
V
i vaig començar un projecte (fotogràfic) personal que té una durada d'uns sis mesos. tenint en compte que sóc una despistada... ja veurem si surt bé. jo crec que sí. em fa molta il·lusió.
VI
la maria dorm.. zzzz... i la pesseta ha intentat despertar-la en va. i jo estic desperta perquè tot i estar malalta no em sé aixecar més tard de les vuit.
segueixo malalta, malalteta... potser perquè ahir vaig sortir al carrer al matí a comprar coses a la farmàcia (tot i que no ho crec) i a la tarda vaig anar a buscar la iria i en luar (tot i que també ho dubto). el cas és que vaig tenir febre i tot. alguns de casa ho atribueixen a una última crescuda, així, prenent-me el pèl. jo no paro de menjar, perquè menjo encara que em diguin que no, i menjo coses com nutella i pistatxos i què sé jo... coses així! i no surto de casa i no faig gaire res i m'he aprimat... jo que pensava que m'hauria engreixat.
segueixo futuda i demà comença l'excursió de 3 dies al TRÀFIC de barcelona, quedant-nos a domir allà i tot. veient com estic no sé si és gaire recomenable que hi vagi, però hi aniré igualment... i si veiés que em trobo malament: cap a casa. i tot per haver passat fred i haver anat molla com una imbècil el dimarts passat. si és que... (sí, d'absurditats la vida n'està plena: no pas perquè siguin absurditats en si, sinó perquè hi ha coses que romanen sense explicació possible).
II
hi romanen perquè no em dóna la gana d'explicar-m'ho. quedi clar.
III
ahir vaig fer dibuixets i molen!
IV
vaig parlar amb ma germana del "taller de fotografia" que pretenem fer a la seva escola. quina emoció!
V
i vaig començar un projecte (fotogràfic) personal que té una durada d'uns sis mesos. tenint en compte que sóc una despistada... ja veurem si surt bé. jo crec que sí. em fa molta il·lusió.
VI
la maria dorm.. zzzz... i la pesseta ha intentat despertar-la en va. i jo estic desperta perquè tot i estar malalta no em sé aixecar més tard de les vuit.
en primer lloc: he actualitzat orgullosament la web que tinc a livejournal. hi surt la pesseta!
en segon lloc: segueixo malalta. la tos i una mena de fred estranya...
en tercer lloc: he intentat fer deures/coses/paranoies i la pesseta es pensava que volia jugar amb ella

en segon lloc: segueixo malalta. la tos i una mena de fred estranya...
en tercer lloc: he intentat fer deures/coses/paranoies i la pesseta es pensava que volia jugar amb ella
I
notes de tardor:
cauen fulles. plou tot el dia.
se m'ha acabat la veu. em sento esgotada... només de veu.
s'ha acabat anar a treballar. no em poso a l'atur.
llegeixo el crepuscle dels ídols i l'aristocràcia se'm fa familiar.
escric, cíclicament, el retorn després de saber.
ahir va haver-hi celebració: el cumple de la mama!
la pesseta segueix voltant per casa.
II
tinc més coses a dir, però la fred no em deixa.
III
algú ha llegit a baudelaire? mi corazón íntimo, etc.?
IV
si comencés a dir...
déu meu si comencés a dir!
V
la mama deia que s'acabés aquest any de merda ja. jo també ho dic. acaba't! m'és igual el temps. jo només vull que arribi desembre. anar a màlaga. i esperar que l'any acabi. per mi, aquest any, començant per lisboa, és l'any de les estafades. ja no tinc res que em faci creure en els monstres, ja no tinc paraules. m'han deixat seca totalment.
VI
però tinc tantes coses a dir!
VII
estafada. m'he sentit humillada, utilitzada, feta servir.
he vist la ignorància davant meu. he vist la petitesa, la misèria humana davant meu. he vist com un gra de cigró pretenia ser la reina del mambo!
VIII
oblidarem, oblidarem?
no!
obrir les finestres, els porticons, tot el que hi tenim a dins? deixar-hi entrar? deixar-hi entrar tornados? arrassar amb tot? recordeu el post de "III p*blians"? tot segueix igual.
IX
he vist gent nascuda per destrossar.
gent nascuda sense sentiments.
gent nascuda per a no saber res.
gent nascuda per a l'anti-vida, per a l'anti-social.
gent nascuda per a no viure, bàsicament.
gent negada: negada. incapaç!
he vist gent nascuda per a separar, destrossar, fer mal.
he vist massa coses, potser, ja, ara, ja, ara, ja ara,
cantaria l'etern ball de la merda, aquell primer poema fundacional: potser només el recorda la mama.
mataria per a tranquil·litzar,
m'afirmo i em reafirmo, sóc filla de la meva mare,
i saber això, sí, saber això.
és saber ja tot un món.
bon nadal
i feliç any nou.
es veu que ja cal desitjar-ho.
notes de tardor:
cauen fulles. plou tot el dia.
se m'ha acabat la veu. em sento esgotada... només de veu.
s'ha acabat anar a treballar. no em poso a l'atur.
llegeixo el crepuscle dels ídols i l'aristocràcia se'm fa familiar.
escric, cíclicament, el retorn després de saber.
ahir va haver-hi celebració: el cumple de la mama!
la pesseta segueix voltant per casa.
II
tinc més coses a dir, però la fred no em deixa.
III
algú ha llegit a baudelaire? mi corazón íntimo, etc.?
IV
si comencés a dir...
déu meu si comencés a dir!
V
la mama deia que s'acabés aquest any de merda ja. jo també ho dic. acaba't! m'és igual el temps. jo només vull que arribi desembre. anar a màlaga. i esperar que l'any acabi. per mi, aquest any, començant per lisboa, és l'any de les estafades. ja no tinc res que em faci creure en els monstres, ja no tinc paraules. m'han deixat seca totalment.
VI
però tinc tantes coses a dir!
VII
estafada. m'he sentit humillada, utilitzada, feta servir.
he vist la ignorància davant meu. he vist la petitesa, la misèria humana davant meu. he vist com un gra de cigró pretenia ser la reina del mambo!
VIII
oblidarem, oblidarem?
no!
obrir les finestres, els porticons, tot el que hi tenim a dins? deixar-hi entrar? deixar-hi entrar tornados? arrassar amb tot? recordeu el post de "III p*blians"? tot segueix igual.
IX
he vist gent nascuda per destrossar.
gent nascuda sense sentiments.
gent nascuda per a no saber res.
gent nascuda per a l'anti-vida, per a l'anti-social.
gent nascuda per a no viure, bàsicament.
gent negada: negada. incapaç!
he vist gent nascuda per a separar, destrossar, fer mal.
he vist massa coses, potser, ja, ara, ja, ara, ja ara,
cantaria l'etern ball de la merda, aquell primer poema fundacional: potser només el recorda la mama.
mataria per a tranquil·litzar,
m'afirmo i em reafirmo, sóc filla de la meva mare,
i saber això, sí, saber això.
és saber ja tot un món.
bon nadal
i feliç any nou.
es veu que ja cal desitjar-ho.
sis anys escrivint 'aquí', des d'aquí i des d'allà, uns 1300 posts...
moltes coses a dir, sempre... moltes lletres, construccions, estats d'ànims, canvis!
molts poetes han passat pels meus ulls, però tampoc molts...
uns quants noms, uns quants llibres, unes quantes imatges, uns quants pensadors...
acadèmicament: des de primer de batxillerat fins a quart de filosofia i primer de fotografia passant per un primer de filologia anglesa frustrat,
laboralment: una molina i un p*bol, amb tres anys d'experiència, visites guiades en diversos idiomes i diners, una mica de diners, independització total dels diners aliens,
aventura a barcelona: i de no saber cuinar a cuinar força bé...
amorosament: de no tenir res a conèixer la maria a començar alguna cosa a tallar a deixar de parlar a tornar a parlar a conèixer-nos a estar juntes a quedar a veure'ns cada x temps a venir a viure aquí a anar a màlaga a començar coses i a seguir juntes, tant temps...
de família: d'anar a ca l'àvia cada diumenge a no anar-hi mai si no és per veure els papes, de veure els meus altres avis, de la teta marxant de casa "definitivament" i vivint a girona sense venir caps de setmana i estius a la teta vivint a la bisbal amb en ferran
d'amics: de no tenir colla a tenir colla, de no tenir amics a tenir amics, de no sortir a sortir, d'emborratxar-me per primer cop, de tot per primer cop...
de viatges: per força llocs he passat, tot i que abans de començar el weblog també viatjava; però he tingut els primers viatges sense els papes: quinze dies a londres, viatges amb la maria...
cançons: safe i don't panic, we live in a beautiful world... concerts, força concerts...
edat: dels 16 als 22...
de la vida: de no saber res a no saber res però tenint dirigida alguna cosa
de la vida: de no tenir ni idea de filosofia a saber alguna cosa de filosofia
moltes coses han canviat. moltes coses s'han quedat igual. moltes coses han rodat com en espirals, cap al centre, cap a l'origen de nou...
tota una vida continguda,
darrere d'aquestes paraules...
moltes coses a dir, sempre... moltes lletres, construccions, estats d'ànims, canvis!
molts poetes han passat pels meus ulls, però tampoc molts...
uns quants noms, uns quants llibres, unes quantes imatges, uns quants pensadors...
acadèmicament: des de primer de batxillerat fins a quart de filosofia i primer de fotografia passant per un primer de filologia anglesa frustrat,
laboralment: una molina i un p*bol, amb tres anys d'experiència, visites guiades en diversos idiomes i diners, una mica de diners, independització total dels diners aliens,
aventura a barcelona: i de no saber cuinar a cuinar força bé...
amorosament: de no tenir res a conèixer la maria a començar alguna cosa a tallar a deixar de parlar a tornar a parlar a conèixer-nos a estar juntes a quedar a veure'ns cada x temps a venir a viure aquí a anar a màlaga a començar coses i a seguir juntes, tant temps...
de família: d'anar a ca l'àvia cada diumenge a no anar-hi mai si no és per veure els papes, de veure els meus altres avis, de la teta marxant de casa "definitivament" i vivint a girona sense venir caps de setmana i estius a la teta vivint a la bisbal amb en ferran
d'amics: de no tenir colla a tenir colla, de no tenir amics a tenir amics, de no sortir a sortir, d'emborratxar-me per primer cop, de tot per primer cop...
de viatges: per força llocs he passat, tot i que abans de començar el weblog també viatjava; però he tingut els primers viatges sense els papes: quinze dies a londres, viatges amb la maria...
cançons: safe i don't panic, we live in a beautiful world... concerts, força concerts...
edat: dels 16 als 22...
de la vida: de no saber res a no saber res però tenint dirigida alguna cosa
de la vida: de no tenir ni idea de filosofia a saber alguna cosa de filosofia
moltes coses han canviat. moltes coses s'han quedat igual. moltes coses han rodat com en espirals, cap al centre, cap a l'origen de nou...
tota una vida continguda,
darrere d'aquestes paraules...
esta vida hay que beberla en sorbitos de cristal,
un sorbito pa nosotros y otro pa los que no están!
sarandonga!
cuchiviricuchiviricuchiviricuchiviri!
_______
qué bonito cuando te veo
qué bonito cuando te siento
qué bonito sentir que estás aquí... junto a mí,
aai,
qué bonito sería poder volar y a tu lado ponerme yo a cantar
como siempre hacíamos los dos...
qué bonito tu cuerpo entero...
PD: la maria, que em posa música!
PD2: s'espera un post emotiu sobre el sisè aniversari del weblog
un sorbito pa nosotros y otro pa los que no están!
sarandonga!
cuchiviricuchiviricuchiviricuchiviri!
_______
qué bonito cuando te veo
qué bonito cuando te siento
qué bonito sentir que estás aquí... junto a mí,
aai,
qué bonito sería poder volar y a tu lado ponerme yo a cantar
como siempre hacíamos los dos...
qué bonito tu cuerpo entero...
PD: la maria, que em posa música!
PD2: s'espera un post emotiu sobre el sisè aniversari del weblog
n'hi ha que destrossarien la societat per pur caprici,
n'hi ha que negarien l'existència de tota civilització-comunitat- per pura incapacitat de comprendre què vol dir.
n'hi ha que, com que no entenen res, només volen destruir.
n'hi ha que, per error filosòfic, han oblidat apostar per l'existència dels altres i viuen envoltats en un món de fantasmes, sols,
perduts,
creient-se únics al món.
n'hi ha que odïen tota filosofia per semblar massa humana,
massa real,
massa propera,
massa veritat.
n'hi ha que, per culpa d'això, es creuen a si mateixos robots, fantasmes.
llavors res importa.
llavors tot és punxar els altres per a veure si hi ha sofriment, si el que diuen les pel·lícules és veritat.
i és que no hi ha manera que s'ho creguin: mai sabran què és l'empatia, què és sentir el que els altres senten.
podran ser tolerants -potser perquè no són assassins-, però per pur menyspreu.
¿calígula?
amor meu, amor meu, dóna'm la lluna. i si no pots donar-me-la, suicida't. suicida't: la teva vida no val la pena si no pots donar-me la lluna,
amor meu, amor meu,
suicida't...
només per veure a la teva cara el dolor,
només per veure la mort a prop,
només per sentir alguna cosa...
n'hi ha que negarien l'existència de tota civilització-comunitat- per pura incapacitat de comprendre què vol dir.
n'hi ha que, com que no entenen res, només volen destruir.
n'hi ha que, per error filosòfic, han oblidat apostar per l'existència dels altres i viuen envoltats en un món de fantasmes, sols,
perduts,
creient-se únics al món.
n'hi ha que odïen tota filosofia per semblar massa humana,
massa real,
massa propera,
massa veritat.
n'hi ha que, per culpa d'això, es creuen a si mateixos robots, fantasmes.
llavors res importa.
llavors tot és punxar els altres per a veure si hi ha sofriment, si el que diuen les pel·lícules és veritat.
i és que no hi ha manera que s'ho creguin: mai sabran què és l'empatia, què és sentir el que els altres senten.
podran ser tolerants -potser perquè no són assassins-, però per pur menyspreu.
¿calígula?
amor meu, amor meu, dóna'm la lluna. i si no pots donar-me-la, suicida't. suicida't: la teva vida no val la pena si no pots donar-me la lluna,
amor meu, amor meu,
suicida't...
només per veure a la teva cara el dolor,
només per veure la mort a prop,
només per sentir alguna cosa...
el camí ja fet era el camí del contorn,
perfil de perfils: separació i divorci (amistós).
et deixo entrar perquè ja hi ets -i a voltes es millor fingir saber-,
coneguda de nou, resposta de nou,
notícia (és: no et sabia)...
despertar era el mateix,
podem viure i reviure dins del no-res -dins nostre-.
només era un malson,
matèria inexistent: imatges que provoquen sentiments.
curiós.
perfil de perfils: separació i divorci (amistós).
“Hay sólo una soledad, y es grande y no es fácil de sobrellevar, y a casi todos les llegan las horas en que de buena gana se querría cambiar la soledad por una comunidad, aunque fuera banal y barata, por la apariencia de una escasa coincidencia con el primer llegado, con el más indigno... Pero quizá son esas precisamente las horas en que crece la soledad; pues su crecimiento es doloroso como el crecimiento de los niños y triste como el comienzo de las primaveras. Pero no puede equivocarse usted. Lo que se necesita, sin embargo, es sólo esto: soledad, gran soledad interior. Entrar en sí y no encontrarse con nadie durante horas y horas, eso es lo que se debe poder alcanzar. Estar solo, como se estaba solo de niño, cuando los mayores andaban por ahí, enredados con cosas que parecían importantes y grandes, porque los mayores parecían tan ocupados y porque no se entendía nada de lo que hacían.”en somnis hi ha visita,
Rilke, Cartas a un joven poeta
“Hombre, si eres alguien, anda solo y habla contigo y no te escondas en el coro.”
Epicteto
et deixo entrar perquè ja hi ets -i a voltes es millor fingir saber-,
coneguda de nou, resposta de nou,
notícia (és: no et sabia)...
despertar era el mateix,
podem viure i reviure dins del no-res -dins nostre-.
només era un malson,
matèria inexistent: imatges que provoquen sentiments.
curiós.
refaig, sense haver-ho sabut a priori, el camí ja fet;
només ressegueixo el meu contorn
en una eterna projecció de mi cap a mi mateixa.
i és que sóc finita, limitada,
aquí.
et deia amor, des de mi,
per a mi, cap allà:
i és dissolució de creences.
torno al principi del camí, allà,
allà on no sabia res
-i ara, de tan poc, de tan molt
em retorno i em revisc-,
en vosaltres, els poetes,
les paraules i la mort.
llegeixo el destí i sóc destí
llegeixo la vida i sóc vida,
no perquè no sàpiga ser destí,
no perquè no sàpiga ser vida:
és que m'encomano.
i no m'encomano de religió furiosa,
de ràbia per l'ésser,
de desentendre l'immediat;
m'encano de malaltia destructora.
destructora de realitats,
desdefinint qualsevol cosa.
començar de nou sota el cel d'allò etern.
_____
el salt cap a l'abisme,
el de la desexplicació.
deixaré de ser, em veig en l'adolescència de l'ésser,
en la poca contradicció que ja em queda;
no m'hauré de rebel·lar més contra la projecció de cap veritat,
no veuré cap imatge: sols taques, colors i formes.
em veig en l'adolescència de l'ésser,
expectant, deixant-me en la lluita,
destruint-me a cada pas
i d'alguna manera,
d'alguna manera,
retornant.
___
que per què no vaig escriure més poemes des del 2004?
m'he atrevit, algun cop, a respondre aquesta pregunta amb sinceritat?
m'he posat davant del mirall i he esperat de mi mateixa una resposta sincera?
he estat capaç de reconèixer vertader allò que em feia por?
m'he descregut constantment?
evidentment, no sé què vindrà. no sé què passarà.
no vull ser el crepuscle de mi mateixa.
no vull ser la limitació de fa anys: PERQUÈ ERA FALSA.
____
és temps de re,
i és temps de des.
++++++++++++++++
llegeixo alguna cosa semblant a profecies en el que escric. és curiós. m'agrada profetitzar, profetitzar-me, seguir-me, desseguir-me. algú em jutjaria de narcicista, i jo només dic que no em cal justificar-me -no, almenys, en aquest aspecte-. m'agrada teoritzar fins la mort, tot i que fins fa dos dies creia que fer-ho era perpetuar el buit nihilista, perpetuar l'absurd; però cal reconèixer que la vida és més que coses boniques al meu voltant. i me n'he estat convencent -escric línies que, sovint, són el contrari del que penso-, per veure-ho necessari per a la vida. serveix, sí, serveix tot el que hi ha més enllà de la metafísica. sobretot perquè la metafísica és també el més enllà de la metafísica -no hi ha una metafísica en si: és impossible! no hi ha resposta, no hi ha un "no hi ha un"-. no és que estiguem perduts, no és que siguem nihilistes, no és que busquem un déu, tot això és mentida, la postpostmodernitat tracta d'una altra cosa: estem llançats, i ja ho deia nietzsche -i tant temps ha fet falta!-, a desentendre per complet el món i tornar a la infantesa, havent-ho sabut tot; estem cridats a destruir-nos i a desaparèixer... llançats, projectats... i no al BUIT, com es creia, i no a l'ABISME, no a l'ABSURD, estem llançats a nosaltres mateixos. i no nosaltres mateixos erigits com a DÉUS. no és res de tot això! no és res de relativisme, no és res d'absolutisme, no és res de dogmatisme, no és res d'escepticisme, no és res d'idealisme, no és res de realisme metafísic, no és res de res de res de res de res;
però com eliminar les paraules que ballen al voltant nostre? com abandonar aquest ball que, tanmateix -reconeguem-ho-, hem hagut de ballar per collons -i és que a la vida s'ha de ballar sempre el ball que toca ballar-? com fer-ho? amb el temps,
amb la lluita,
amb poca cosa més.
perquè no se m'acut cap paraula més, no voldria fer etern el problema.
lluita.
lluita.
lluita.
lluita.
(en el temps)
només ressegueixo el meu contorn
en una eterna projecció de mi cap a mi mateixa.
i és que sóc finita, limitada,
aquí.
et deia amor, des de mi,
per a mi, cap allà:
i és dissolució de creences.
torno al principi del camí, allà,
allà on no sabia res
-i ara, de tan poc, de tan molt
em retorno i em revisc-,
en vosaltres, els poetes,
les paraules i la mort.
llegeixo el destí i sóc destí
llegeixo la vida i sóc vida,
no perquè no sàpiga ser destí,
no perquè no sàpiga ser vida:
és que m'encomano.
i no m'encomano de religió furiosa,
de ràbia per l'ésser,
de desentendre l'immediat;
m'encano de malaltia destructora.
destructora de realitats,
desdefinint qualsevol cosa.
començar de nou sota el cel d'allò etern.
_____
el salt cap a l'abisme,
el de la desexplicació.
deixaré de ser, em veig en l'adolescència de l'ésser,
en la poca contradicció que ja em queda;
no m'hauré de rebel·lar més contra la projecció de cap veritat,
no veuré cap imatge: sols taques, colors i formes.
em veig en l'adolescència de l'ésser,
expectant, deixant-me en la lluita,
destruint-me a cada pas
i d'alguna manera,
d'alguna manera,
retornant.
___
que per què no vaig escriure més poemes des del 2004?
m'he atrevit, algun cop, a respondre aquesta pregunta amb sinceritat?
m'he posat davant del mirall i he esperat de mi mateixa una resposta sincera?
he estat capaç de reconèixer vertader allò que em feia por?
m'he descregut constantment?
evidentment, no sé què vindrà. no sé què passarà.
no vull ser el crepuscle de mi mateixa.
no vull ser la limitació de fa anys: PERQUÈ ERA FALSA.
____
és temps de re,
i és temps de des.
++++++++++++++++
llegeixo alguna cosa semblant a profecies en el que escric. és curiós. m'agrada profetitzar, profetitzar-me, seguir-me, desseguir-me. algú em jutjaria de narcicista, i jo només dic que no em cal justificar-me -no, almenys, en aquest aspecte-. m'agrada teoritzar fins la mort, tot i que fins fa dos dies creia que fer-ho era perpetuar el buit nihilista, perpetuar l'absurd; però cal reconèixer que la vida és més que coses boniques al meu voltant. i me n'he estat convencent -escric línies que, sovint, són el contrari del que penso-, per veure-ho necessari per a la vida. serveix, sí, serveix tot el que hi ha més enllà de la metafísica. sobretot perquè la metafísica és també el més enllà de la metafísica -no hi ha una metafísica en si: és impossible! no hi ha resposta, no hi ha un "no hi ha un"-. no és que estiguem perduts, no és que siguem nihilistes, no és que busquem un déu, tot això és mentida, la postpostmodernitat tracta d'una altra cosa: estem llançats, i ja ho deia nietzsche -i tant temps ha fet falta!-, a desentendre per complet el món i tornar a la infantesa, havent-ho sabut tot; estem cridats a destruir-nos i a desaparèixer... llançats, projectats... i no al BUIT, com es creia, i no a l'ABISME, no a l'ABSURD, estem llançats a nosaltres mateixos. i no nosaltres mateixos erigits com a DÉUS. no és res de tot això! no és res de relativisme, no és res d'absolutisme, no és res de dogmatisme, no és res d'escepticisme, no és res d'idealisme, no és res de realisme metafísic, no és res de res de res de res de res;
però com eliminar les paraules que ballen al voltant nostre? com abandonar aquest ball que, tanmateix -reconeguem-ho-, hem hagut de ballar per collons -i és que a la vida s'ha de ballar sempre el ball que toca ballar-? com fer-ho? amb el temps,
amb la lluita,
amb poca cosa més.
perquè no se m'acut cap paraula més, no voldria fer etern el problema.
lluita.
lluita.
lluita.
lluita.
(en el temps)
cada tema escollit a desenvolupar et porta a mil temes diferents, no pas per dispersió, sinó per necessitat.
i com cada treball fet, com cada escrit amb principi i final no es pot presentar sinó com a una cosa inacabada que té conclusió només per a seguir les regles del joc -acadèmic, per exemple.
començo, i és en començar que inicïo la impossibilitat d'acabar.
però per alguna raó morim, oi?
______
parlant amb la maria vaig adonar-me que necessita els meus poemes com a cosa acabada i refeta, com a recull per on començar. i és feina meva recollir poemes i ajuntar-los fingint que són un tot -perquè és així com es presenten les coses: seria impossible agafar-me a mi mateixa i que la maria m'il·lustrés, sóc vergonyosa i no sé fer performances; tot i que reconec que l'única manera de presentar les coses que escric/penso seria a través de la pura vida animada. reflexionant-hi: no sé si és possible un projecte com aquest. seria així com "viu amb l'emma una setmana"- bé, com anava dient! he de fer un tot a la maria, i escriure una mena d'explicació-introducció de què són els meus poemes. i són, bàsicament, el projecte d'una vida -la meva-, el meu projecte vital: intentar arribar a alguna comprensió sobre alguna cosa. molts poemes parlen de la incomunicació i de la impossibilitat de la comprensió/comunicació precisament perquè, en escriure i viure, m'adono que tal cosa no és possible. però shhh... farem veure que sí, cap problema! :)
____
constato ara mateix, aquí, en el si de mi mateixa -dins de mi dins el meu niu: la biblioteca-, que sí, que sóc irònica, que ric molt quan estic sola i que, sobretot, i que: és impossible abastar-ho tot! tan sols la llum del sol que entra per la finestra, els colors ataronjats d'aquesta tarda descontextualitzada, la cursa que faig amb el temps quan llegeixo, el camí de tornada cap a casa, una taula plena de llibres, la calor i la samarreta negra, el soroll d'uns imbècils que probablement són de turisme, jo mateixa llegint això d'aquí a uns anys, els meus fills llegint això d'aquí a més i més anys, el pare de la maria trucant-me per telèfon...
i com cada treball fet, com cada escrit amb principi i final no es pot presentar sinó com a una cosa inacabada que té conclusió només per a seguir les regles del joc -acadèmic, per exemple.
començo, i és en començar que inicïo la impossibilitat d'acabar.
però per alguna raó morim, oi?
______
parlant amb la maria vaig adonar-me que necessita els meus poemes com a cosa acabada i refeta, com a recull per on començar. i és feina meva recollir poemes i ajuntar-los fingint que són un tot -perquè és així com es presenten les coses: seria impossible agafar-me a mi mateixa i que la maria m'il·lustrés, sóc vergonyosa i no sé fer performances; tot i que reconec que l'única manera de presentar les coses que escric/penso seria a través de la pura vida animada. reflexionant-hi: no sé si és possible un projecte com aquest. seria així com "viu amb l'emma una setmana"- bé, com anava dient! he de fer un tot a la maria, i escriure una mena d'explicació-introducció de què són els meus poemes. i són, bàsicament, el projecte d'una vida -la meva-, el meu projecte vital: intentar arribar a alguna comprensió sobre alguna cosa. molts poemes parlen de la incomunicació i de la impossibilitat de la comprensió/comunicació precisament perquè, en escriure i viure, m'adono que tal cosa no és possible. però shhh... farem veure que sí, cap problema! :)
____
constato ara mateix, aquí, en el si de mi mateixa -dins de mi dins el meu niu: la biblioteca-, que sí, que sóc irònica, que ric molt quan estic sola i que, sobretot, i que: és impossible abastar-ho tot! tan sols la llum del sol que entra per la finestra, els colors ataronjats d'aquesta tarda descontextualitzada, la cursa que faig amb el temps quan llegeixo, el camí de tornada cap a casa, una taula plena de llibres, la calor i la samarreta negra, el soroll d'uns imbècils que probablement són de turisme, jo mateixa llegint això d'aquí a uns anys, els meus fills llegint això d'aquí a més i més anys, el pare de la maria trucant-me per telèfon...
albert pla ens albira des de l'escenari i jo penso: collons, sempre em deixo la càmera -i ho faig expressament-,
tinc tantes ganes de fer fotos, que només les vull fer després de pensar-hi molt!
discurs íntegrament desdiscursat -consignes per a un futur-.
és el cap de setmana de la sort: i sense motiu vaig agafar tres llibres de la prestatgeria i de cop vam anar a veure camino i tot tenia relació entre si i després vaig escriue el guió del treball sobre el buit, amb explicacions i tot.
dorm, dorm, dorm de calor i res més busca -els fars il·luminen-, a begur hi ha peixos molt grans, les òrbites ens criden a desentendre el món. i jo crido, atentament, quan ningú pugui sentir-me -així ho cridaré en una llengua inintel·ligible-: sóc una nihilista consumada!
tant temps creient que havia pogut deixar de ser nihilista i aquesta última setmana no podia treure'm del cap que tots ho som, que com escapar-ne, i vattimo em dóna la resposta: nihilista consumada!
i gairebé ningú sabrà de què parlo: però m'és igual! jo m'hi sento, jo m'hi sóc, jo m'hi esdevinc, jo m'hi visc, jo m'hi avanço, jo m'hi llegeixo, jo m'hi entenc, és clar, i prou que n'hi ha que no cal anar més enllà: només cal escoltar música, cançons, lletres, explicacions a obres quan l'estètica és només gust o disgust, i poca cosa més, que ens arriba el que ens ve, i que el diccionari etimològic segueix essent aquí...
I
aquest cap de setmana una mica més d'incerta glòria, una mica de Hempel, una mica de cada projecte, una mica d'albert pla, una mica de pesseta, que dorm, que es desperta, que juga, que mossega, que mira, que no té por, i una mica de feina, de fulles vermelles, de vent, de fred, de sol,...
tinc tantes ganes de fer fotos, que només les vull fer després de pensar-hi molt!
discurs íntegrament desdiscursat -consignes per a un futur-.
és el cap de setmana de la sort: i sense motiu vaig agafar tres llibres de la prestatgeria i de cop vam anar a veure camino i tot tenia relació entre si i després vaig escriue el guió del treball sobre el buit, amb explicacions i tot.
dorm, dorm, dorm de calor i res més busca -els fars il·luminen-, a begur hi ha peixos molt grans, les òrbites ens criden a desentendre el món. i jo crido, atentament, quan ningú pugui sentir-me -així ho cridaré en una llengua inintel·ligible-: sóc una nihilista consumada!
tant temps creient que havia pogut deixar de ser nihilista i aquesta última setmana no podia treure'm del cap que tots ho som, que com escapar-ne, i vattimo em dóna la resposta: nihilista consumada!
i gairebé ningú sabrà de què parlo: però m'és igual! jo m'hi sento, jo m'hi sóc, jo m'hi esdevinc, jo m'hi visc, jo m'hi avanço, jo m'hi llegeixo, jo m'hi entenc, és clar, i prou que n'hi ha que no cal anar més enllà: només cal escoltar música, cançons, lletres, explicacions a obres quan l'estètica és només gust o disgust, i poca cosa més, que ens arriba el que ens ve, i que el diccionari etimològic segueix essent aquí...
I
aquest cap de setmana una mica més d'incerta glòria, una mica de Hempel, una mica de cada projecte, una mica d'albert pla, una mica de pesseta, que dorm, que es desperta, que juga, que mossega, que mira, que no té por, i una mica de feina, de fulles vermelles, de vent, de fred, de sol,...
obro l'ètica a nicòmac d'aristòtil, que el post 'peligro' de la maria m'ha fet recordar, i em trobo escrit per mi a la primera pàgina aquest text:
la tranquil·litat de records de preguntes eternes -és com estructurar la vida*.
* acompanyada de sentits, tot... així, tot... és ple.
Hay que abrir de par en par las ventanas y tirar todo a la calle, pero sobretodo hay que tirar también la ventana y nosotros con ella.no recordava haver escrit tal cosa. ni sé perquè la vaig escriure precisament a la primera pàgina. el cas és que feia dies que pensava en allò de pujar les escales i un cop a dalt tirar l'escala per a no poder tornar a baixar. com situar-se davant l'abisme expressament i llançar l'única corda que ens unia amb el lloc d'on veníem. és curiós com els grans interrogants de la vida són tres o quatre... almenys per mi, i com, sense ni tan sols resoldre's, canvien de sentit i van creixent (com una bola de neu que cau i cau), oferint tranquil·litat,...Rayuela de Júlio Cortázar
la tranquil·litat de records de preguntes eternes -és com estructurar la vida*.
___
(recordo la "nova" web: rocainuvol.livejournal.com )
* acompanyada de sentits, tot... així, tot... és ple.
*
estats d'embriaguesa on:
hi ha el color vermell,
la llum de darrere,
els sentiments apartats;
distància de centímetres
entre comprensió i obrir;
com tot és fals i pretén no ser-ho:
que què és?
concordança, correspondència,
divertiment: el fet és el fet,
trivialitat de la veritat -que no diu res-:
cercle perfecte
cercle perfecte, no obert
ni principi ni final
no sabem veure-ho:
no tinc res més a dir.
tinc ganes de callar pels segles dels segles.
mirant les torres que ens protegeixen
i pensant que mai els vaig donar permís per a fer-ho;
viure a mercès de l'arbitrarietat
enfonsar-s'hi i viure-hi,
sempre a la deriva
nàusees (de nosa, d'aparta't, de què hi fas aquí),
vòmits que no surten (a la deriva, a la deriva)
cap port on aferrar-se (sempre els he rebutjat)
my way
i did it my way...
ahir vaig estar tres hores i mitja a la biblioteca quasi sense ni adonar-me'n. vaig estar mirant llibres de fotografies/fotògrafs, llegint i altres. i friso per tornar-hi. m'encanta la biblioteca.
vaig estar mirant fotografies de nan goldin i em va venir una sensació estranya: tinc mono. després de deixar de mirar les fotos, volia tornar-hi, i tornar-hi, i tornar-hi. això també m'ha passat amb el llibre storylines de robert frank. el vaig mirar, remirar i després el volia tornar a mirar. hi ha alguna cosa que no sé quina és -i això em posa una mica nerviosa- que fa que no pugui parar de mirar. també vaig mirar fotografies de Jeff Wall. em va interessar la teoria que hi ha darrere de cada foto. i una descripció de com la fotografia és poesia. ho és perquè no pot narrar per si sola (igual que la poesia, que no narra, perquè per a narrar ja hi ha la novel·la o el relat), però que ens connecta amb tot un món a part, ple de símbols i d'històries contingudes...
sé que he d'aprendre molt encara. i em fa molta il·lusió. m'agrada el que fem a olot, no tinc queixa de res. no m'ho imaginava així, no m'ho imaginava de cap manera i resulta que és ben bé això el que jo volia, el que necessitava. he tingut molta sort.
i ara, per contraposició, m'adono de què és la filosofia. sabent què no és, és clar. la filosofia m'encanta, també, tan analítica, tan en el seu món, tan allunyada de tot, però tan propera a tot (parla de coses d'ara, d'aquí, eternes; i se n'ocupa sense cansar-se).
vaig estar mirant fotografies de nan goldin i em va venir una sensació estranya: tinc mono. després de deixar de mirar les fotos, volia tornar-hi, i tornar-hi, i tornar-hi. això també m'ha passat amb el llibre storylines de robert frank. el vaig mirar, remirar i després el volia tornar a mirar. hi ha alguna cosa que no sé quina és -i això em posa una mica nerviosa- que fa que no pugui parar de mirar. també vaig mirar fotografies de Jeff Wall. em va interessar la teoria que hi ha darrere de cada foto. i una descripció de com la fotografia és poesia. ho és perquè no pot narrar per si sola (igual que la poesia, que no narra, perquè per a narrar ja hi ha la novel·la o el relat), però que ens connecta amb tot un món a part, ple de símbols i d'històries contingudes...
sé que he d'aprendre molt encara. i em fa molta il·lusió. m'agrada el que fem a olot, no tinc queixa de res. no m'ho imaginava així, no m'ho imaginava de cap manera i resulta que és ben bé això el que jo volia, el que necessitava. he tingut molta sort.
i ara, per contraposició, m'adono de què és la filosofia. sabent què no és, és clar. la filosofia m'encanta, també, tan analítica, tan en el seu món, tan allunyada de tot, però tan propera a tot (parla de coses d'ara, d'aquí, eternes; i se n'ocupa sense cansar-se).
sempre he intentat posar fotos aquí, però m'ha tirat més... parlar. també he intentat tenir un fotolog aquí, però me n'he oblidat. perquè no vull que sigui aquí.
així que he obert un livejournal per a fer una mena de fotolog: per anar penjant imatges, fotos i textos (meus i d'altres), tot en una mena de registre diferent.
livejournal
així que he obert un livejournal per a fer una mena de fotolog: per anar penjant imatges, fotos i textos (meus i d'altres), tot en una mena de registre diferent.
livejournal
m'agrada dir 'tot era', per pura exageració, per pura mentida, com tot, sí,
per poder dir que no es veia res més al món i així dir que no hi havia res més al món; però tot és mentida,
màrius diu que si tanquem els ulls l'univers sencer desapareix, i és mentida,
perquè jo sempre he pensat que continuem olorant, continuem escoltant, continuem tenint tacte,
però ell es referia a tot, és clar, però és divertit jugar amb les paraules, jugar a continuar, jugar a no entendre i fer altres sentits,
és divertit entrar dins del nostre propi món,
què deien?
que el llenguatge és la casa de l'home, ho recordeu? potser no perquè no heu fet filosofia, però només pensar-hi... hi arribaríem,
som nosaltres mateixos, d'alguna manera:
i he de fer un treball sobre els quatre elements: aigua, aire, terra i foc i ho volia fer sobre la feminitat/masculinitat que s'atribueix a cada un d'aquests elements... però he perdut el camí, el sentit, no crec en feminitats ni masculinitats més enllà del poc que sé, i suposo que això és el que intentaré transmetre en el meu treball.
al final tot és: sí, tot és: transmetre alguna cosa.
l'etern retorn, el recordeu? estaríeu disposats a viure i reviure la vida que heu viscut? l'aguantaríeu a l'esquena eternament? seríeu sísif portant, no una roca, sinó la vostra pròpia vida? disfrutaríeu? pensem que hi ha alguna cosa més? no només és tot dolor i horror, hi ha molt molt molt més enllà... hi ha alguna cosa anomenada sentit, anomenada perquè, anomenada vida... que ens dóna esperança a tothora, que ens fa viure, que ens fa avançar
per poder dir que no es veia res més al món i així dir que no hi havia res més al món; però tot és mentida,
màrius diu que si tanquem els ulls l'univers sencer desapareix, i és mentida,
perquè jo sempre he pensat que continuem olorant, continuem escoltant, continuem tenint tacte,
però ell es referia a tot, és clar, però és divertit jugar amb les paraules, jugar a continuar, jugar a no entendre i fer altres sentits,
és divertit entrar dins del nostre propi món,
què deien?
que el llenguatge és la casa de l'home, ho recordeu? potser no perquè no heu fet filosofia, però només pensar-hi... hi arribaríem,
som nosaltres mateixos, d'alguna manera:
i he de fer un treball sobre els quatre elements: aigua, aire, terra i foc i ho volia fer sobre la feminitat/masculinitat que s'atribueix a cada un d'aquests elements... però he perdut el camí, el sentit, no crec en feminitats ni masculinitats més enllà del poc que sé, i suposo que això és el que intentaré transmetre en el meu treball.
al final tot és: sí, tot és: transmetre alguna cosa.
l'etern retorn, el recordeu? estaríeu disposats a viure i reviure la vida que heu viscut? l'aguantaríeu a l'esquena eternament? seríeu sísif portant, no una roca, sinó la vostra pròpia vida? disfrutaríeu? pensem que hi ha alguna cosa més? no només és tot dolor i horror, hi ha molt molt molt més enllà... hi ha alguna cosa anomenada sentit, anomenada perquè, anomenada vida... que ens dóna esperança a tothora, que ens fa viure, que ens fa avançar
ho sabia... tenia caducitat! volia escriure coses al weblog i ara no recordo res de res... (però fa dos minuts sí).
llegeixo a incerta glòria coses sobre el deliri i el no sé què de la joventut, no sé què més dir, jo sé que el post anava d'això i d'altres coses, també pensava en contestar a la meva mare, la primera filòsofa que vaig conèixer, i explicar-li què és l'utilitarisme, i també pensava en la vida en general, en perquè serveixen les coses, les coses viscudes. ara pensava en nietzsche i anava a dir que tots carreguem amb alguna cosa, amb la creu, i com diu sales a incerta glòria "la creu o l'absurd"; o l'agafes, o res. tu mateix; i pensava en les
(deixo de ser caòtica):
pensava en les espirals de sentiments en què entrem i m'agradaria solucionar-ho o, si més no, poder dir que hi ha filosofia, que hi ha pensament, que no estem perduts, déu meu, que tranquils! que gairebé tot el que pensem ja està pensat, que gairebé tot el que fem ja ha estat fet, que el marge que tenim és en un altre lloc...
i els límits, també volia parlar dels límits, avui.
avui en dia els límits són interpretats com una cosa horrible. atrapen, ofeguen, ens treuen tota possibilitat de llibertat. com podem tenir límits i alhora afirmar que som lliures? no sembla compatible. tot ha de ser poder fer-ho tot. tot ha de ser llibertat.
pensant-hi un xic, hom aviat s'adona que alguna cosa falla. la frase que em ve al cap després de l'últim paràgraf i després d'haver conegut algunes coses, és: som fràgils. som tan,tan fràgils...
ens podem destrossar tan fàcilment! sempre! tinguem l'edat que tinguem. l'error és pensar que ser adult és no ser fràgil, suposo; perquè si et despistes i penses que no ets fràgil (perquè ets adult), encara ets més fràgil. només s'ha d'anar en compte, vigilar aquestes coses, ser conscient, sobretot, dels límits, de la fragilitat... tenim a la mà una cosa molt valuosa, és la vida, sí... a vegades sembla que se'ns escola, que res té a veure amb nosaltres, que és buida i imbècil, a vegades volem aventura, a vegades la tenim tota agafada dins la mà, tant que fins i tot ens fa por (tant de control, d'avorriment)... i no ens adonem que aquesta vida que tenim agafada entre les mans és fràgil. que apretant una mica la podem trencar, que si cau... la trencarem,... no convé ni apretar-la ni deixar-la lliure. hi ha d'haver algun límit*.
amb límit em refereixo a llindar**. i amb llindar em refereixo a un abans i a un després d'alguna cosa. amb llindar em refereixo a "ara, que hi sents, aquí?" i mig milímetre més enllà: "que hi sents, aquí?" "ui, sí, quin mal". no saber on és el nostre llindar pot provocar greus conseqüències: pot canviar les característiques del sistema establert fins a trencar-lo. ara direm que està bé trencar sistemes, trencar-ho tot, ser anarquistes dels sentiments, provar els límits de tot, a veure fins a on puc arribar. drogar-nos de nosaltres mateixos, és clar, fins a arribar a un estat alterat de consciència: i és que de tant apretar o abandonar la vida que tenim entre les mans podem provocar-nos tot això. podem deixar de saber qui som, podem deixar d'estimar, podem abandonar-nos al nihilisme més horrorós i suicidar-nos un dia, més enllà, per avorriment i prou...
no estic fent un elogi al conservadorisme ni res semblant. només adverteixo de la importància que té conéixer els propis límits i contemplar-los, envoltar-los... intentant traspassar-los, sí, però a poc a poc -diguem que sense drogues-.
dic sense drogues perquè és evident que les drogues ens fan traspassar fronteres inimaginables, deixant-nos un regust de "el món ha estat diferent i per un moment l'he entès i ara no puc entendre res" que només el temps serà capaç de treure'ns. i és que per entendre les coses som molt i molt lents, i només ho fem a través de l'experiència.
___________________
* és evident que el meu concepte de límit és bastant verge. és a dir: en cap moment penso en què pensa la gent sobre què vol dir límit quan parlo de límit. penso en el que jo penso, i per això ho escric aquí: si algú vol saber què penso, pot llegir-me.
**
llegeixo a incerta glòria coses sobre el deliri i el no sé què de la joventut, no sé què més dir, jo sé que el post anava d'això i d'altres coses, també pensava en contestar a la meva mare, la primera filòsofa que vaig conèixer, i explicar-li què és l'utilitarisme, i també pensava en la vida en general, en perquè serveixen les coses, les coses viscudes. ara pensava en nietzsche i anava a dir que tots carreguem amb alguna cosa, amb la creu, i com diu sales a incerta glòria "la creu o l'absurd"; o l'agafes, o res. tu mateix; i pensava en les
(deixo de ser caòtica):
pensava en les espirals de sentiments en què entrem i m'agradaria solucionar-ho o, si més no, poder dir que hi ha filosofia, que hi ha pensament, que no estem perduts, déu meu, que tranquils! que gairebé tot el que pensem ja està pensat, que gairebé tot el que fem ja ha estat fet, que el marge que tenim és en un altre lloc...
i els límits, també volia parlar dels límits, avui.
avui en dia els límits són interpretats com una cosa horrible. atrapen, ofeguen, ens treuen tota possibilitat de llibertat. com podem tenir límits i alhora afirmar que som lliures? no sembla compatible. tot ha de ser poder fer-ho tot. tot ha de ser llibertat.
pensant-hi un xic, hom aviat s'adona que alguna cosa falla. la frase que em ve al cap després de l'últim paràgraf i després d'haver conegut algunes coses, és: som fràgils. som tan,tan fràgils...
ens podem destrossar tan fàcilment! sempre! tinguem l'edat que tinguem. l'error és pensar que ser adult és no ser fràgil, suposo; perquè si et despistes i penses que no ets fràgil (perquè ets adult), encara ets més fràgil. només s'ha d'anar en compte, vigilar aquestes coses, ser conscient, sobretot, dels límits, de la fragilitat... tenim a la mà una cosa molt valuosa, és la vida, sí... a vegades sembla que se'ns escola, que res té a veure amb nosaltres, que és buida i imbècil, a vegades volem aventura, a vegades la tenim tota agafada dins la mà, tant que fins i tot ens fa por (tant de control, d'avorriment)... i no ens adonem que aquesta vida que tenim agafada entre les mans és fràgil. que apretant una mica la podem trencar, que si cau... la trencarem,... no convé ni apretar-la ni deixar-la lliure. hi ha d'haver algun límit*.
amb límit em refereixo a llindar**. i amb llindar em refereixo a un abans i a un després d'alguna cosa. amb llindar em refereixo a "ara, que hi sents, aquí?" i mig milímetre més enllà: "que hi sents, aquí?" "ui, sí, quin mal". no saber on és el nostre llindar pot provocar greus conseqüències: pot canviar les característiques del sistema establert fins a trencar-lo. ara direm que està bé trencar sistemes, trencar-ho tot, ser anarquistes dels sentiments, provar els límits de tot, a veure fins a on puc arribar. drogar-nos de nosaltres mateixos, és clar, fins a arribar a un estat alterat de consciència: i és que de tant apretar o abandonar la vida que tenim entre les mans podem provocar-nos tot això. podem deixar de saber qui som, podem deixar d'estimar, podem abandonar-nos al nihilisme més horrorós i suicidar-nos un dia, més enllà, per avorriment i prou...
no estic fent un elogi al conservadorisme ni res semblant. només adverteixo de la importància que té conéixer els propis límits i contemplar-los, envoltar-los... intentant traspassar-los, sí, però a poc a poc -diguem que sense drogues-.
dic sense drogues perquè és evident que les drogues ens fan traspassar fronteres inimaginables, deixant-nos un regust de "el món ha estat diferent i per un moment l'he entès i ara no puc entendre res" que només el temps serà capaç de treure'ns. i és que per entendre les coses som molt i molt lents, i només ho fem a través de l'experiència.
___________________
* és evident que el meu concepte de límit és bastant verge. és a dir: en cap moment penso en què pensa la gent sobre què vol dir límit quan parlo de límit. penso en el que jo penso, i per això ho escric aquí: si algú vol saber què penso, pot llegir-me.
**
| 2 1 FÍS Valor extrem (màxim o mínim) d'una magnitud que, en ésser traspassat, fa canviar les característiques del sistema establert. |
deconstrucció,
catarsi,
resorgir
nada se atreve a elevarse. en ninguna parte una torre.
o res no s'atreveix a destruir-se. enlloc la destrucció per a la reconstrucció.
quan morir només és néixer...
és que la llibertat no és un concepte que vingui sol, com baixat del cel. és un concepte trampa que confon a molta gent.
darrere la llibertat hi ha el concepte, com tu bé has apuntat, de la responsabilitat (deures). complir amb les responsabilitats que un mateix s'ha imposat o que els altres, ja sigui pel costum o pel rol que la societat ha establert, li han imposat.
sembla massa complicat, tot. si jo tinc la idea que el que faré serà millor que el que faran els altres, jo faré el dinar. perquè així m'asseguro que aquests menjaran bé (perquè m'interessa que mengin bé). el problema és que aquests acaben per pensar que això del dinar és una cosa gratuita, que ve donada per la gràcia de déu i que sempre tindran algú que els farà el dinar.
això sol passar amb les dones i totes les feines que tenen per fer: cuidar pares, cuidar sogres, cuidar fills, cuidar marits, cuidar animals domèstics, treballar, tirar endavant. hi ha una sèrie de tasques que s'espera que les dones facin.
reclamar la llibertat pot ser destruir-ho tot. deixar de fer el dinar, i si tots mengen merda, doncs que en mengin, problema seu. i si jo no vull cuidar vells, no en cuido. i si jo no vull cuidar fills, no en cuido. això són les feministes liberals, crec recordar... però també hi ha les feministes a seques, que són les que reivindiquen que es reconegui la diferència entre l'home i la dona i entre els rols d'aquests...
sembla que me n'hagi anat del tema, és clar. perquè m'has parlat del dinar, que és una cosa molt concreta...
la llibertat, simplement, com a cosa, com a cosa palpable, com a cosa segura, no hi és. existeix com a fita a assolir, com a ideal, com a cosa que ens agradaria, com a sentiment que podem experimentar. però crec que s'assembla massa al sentiment que sempre busquem: el de la felicitat. potser només hauríem de buscar sentiments com els de la concordànça, coherència amb nosaltres mateixos. sentiments que no ens provocarien tantes guerres interiors.
hem de ser més utilitaristes...
darrere la llibertat hi ha el concepte, com tu bé has apuntat, de la responsabilitat (deures). complir amb les responsabilitats que un mateix s'ha imposat o que els altres, ja sigui pel costum o pel rol que la societat ha establert, li han imposat.
sembla massa complicat, tot. si jo tinc la idea que el que faré serà millor que el que faran els altres, jo faré el dinar. perquè així m'asseguro que aquests menjaran bé (perquè m'interessa que mengin bé). el problema és que aquests acaben per pensar que això del dinar és una cosa gratuita, que ve donada per la gràcia de déu i que sempre tindran algú que els farà el dinar.
això sol passar amb les dones i totes les feines que tenen per fer: cuidar pares, cuidar sogres, cuidar fills, cuidar marits, cuidar animals domèstics, treballar, tirar endavant. hi ha una sèrie de tasques que s'espera que les dones facin.
reclamar la llibertat pot ser destruir-ho tot. deixar de fer el dinar, i si tots mengen merda, doncs que en mengin, problema seu. i si jo no vull cuidar vells, no en cuido. i si jo no vull cuidar fills, no en cuido. això són les feministes liberals, crec recordar... però també hi ha les feministes a seques, que són les que reivindiquen que es reconegui la diferència entre l'home i la dona i entre els rols d'aquests...
sembla que me n'hagi anat del tema, és clar. perquè m'has parlat del dinar, que és una cosa molt concreta...
la llibertat, simplement, com a cosa, com a cosa palpable, com a cosa segura, no hi és. existeix com a fita a assolir, com a ideal, com a cosa que ens agradaria, com a sentiment que podem experimentar. però crec que s'assembla massa al sentiment que sempre busquem: el de la felicitat. potser només hauríem de buscar sentiments com els de la concordànça, coherència amb nosaltres mateixos. sentiments que no ens provocarien tantes guerres interiors.
hem de ser més utilitaristes...
ens hem endinsat en la civilització... com un final inevitable, com una mort. reclamem llibertat a cada moment, fem coses en nom de la llibertat, en nom de nosaltes, en nom de la vida que ens queda per viure;
reclamem no dependre de res més que no sigui la feina dels altres -i la feina dels altres ben pagada està, oi?-, no dependre de res. oblidem que al supermercat, al cinema, a les carreteres, a les biblioteques, als col·legis hi ha algú treballant per a nosaltres, per a poder pagar-se el menjar.
legítim.
demanem llibertat a grits, la voldríem: fins que ens destrossés el cos. moriríem, si poguéssim, desintegrats per la llibertat. desapareguts del món...
sí,
i demanem legitimitat. si és legítim, és correcte.
però té algun sentit barrejar la paraula llibertat amb la de legitimitat? no seria la llibertat no haver d'esperar cap legitimitat? hem de reclamar els nostres drets contínuament oblidant els nostres deures perquè el tipus de llibertat en què creiem parla només dels drets i no dels deures?
què és la llibertat?
en nom de què?
legitimitat?
les relacions es basen en això? s'hi han de basar? existeix alguna cosa anomenada llibertat? podem prescindir de tota infraestructura, de tota intervenció humana sobre el medi? podem no dependre de res? podem erigir-nos com a éssers independents sense fer mal a ningú, sense oblidar els nostres deures?
___
m'estic liant amb tanta pregunta.
vaig a dinar.
reclamem no dependre de res més que no sigui la feina dels altres -i la feina dels altres ben pagada està, oi?-, no dependre de res. oblidem que al supermercat, al cinema, a les carreteres, a les biblioteques, als col·legis hi ha algú treballant per a nosaltres, per a poder pagar-se el menjar.
legítim.
demanem llibertat a grits, la voldríem: fins que ens destrossés el cos. moriríem, si poguéssim, desintegrats per la llibertat. desapareguts del món...
sí,
i demanem legitimitat. si és legítim, és correcte.
però té algun sentit barrejar la paraula llibertat amb la de legitimitat? no seria la llibertat no haver d'esperar cap legitimitat? hem de reclamar els nostres drets contínuament oblidant els nostres deures perquè el tipus de llibertat en què creiem parla només dels drets i no dels deures?
què és la llibertat?
en nom de què?
legitimitat?
les relacions es basen en això? s'hi han de basar? existeix alguna cosa anomenada llibertat? podem prescindir de tota infraestructura, de tota intervenció humana sobre el medi? podem no dependre de res? podem erigir-nos com a éssers independents sense fer mal a ningú, sense oblidar els nostres deures?
___
m'estic liant amb tanta pregunta.
vaig a dinar.
neix en mi una pedreta, pedreta (que no núvol), de dins de ben endins, que em diu: "no saps res"; i no puc i em retorno i no sé què dir. i no és que no sàpiga què dir, és que m'he buidat -d'alguna manera ja no sóc perquè no tinc més motius per a la perllongació d'un pensament-,
i m'oblido de tot, és una mena de rapidesa que em demano, que se'ns demana des d'algun lloc llunyà -llegeixi's: el món-, i de tan ràpid, de tan merda, de tanta son perquè hi ha tantes coses a fer i fa tanta mandra tot... que no sé res! no sé res! no sé res!
no sóc una dona a l'altura dels temps,
perdò, hauria de dir: no sóc a l'altura dels temps -he dit en el post anterior que ni dona em sento, perquè ja ha perdut en mi el sentit aquesta paraula-, no sóc a l'altura dels temps! i els temps estan molt alts! hi ha tantes coses a saber, em sento tan ignorant a cada pas que dono, em fa tanta vergonya no saber res,
perdo, perdo, perdo sentits cada hora que visc; oblido i reoblido. em perdo i llavors la brisa a la cara és el món sencer i la felicitat eterna, però una set que ve de lluny -com totes les coses importants- em diu que hi ha alguna cosa més que té un sentit més aquí que altres coses...
i m'oblido de tot, és una mena de rapidesa que em demano, que se'ns demana des d'algun lloc llunyà -llegeixi's: el món-, i de tan ràpid, de tan merda, de tanta son perquè hi ha tantes coses a fer i fa tanta mandra tot... que no sé res! no sé res! no sé res!
no sóc una dona a l'altura dels temps,
perdò, hauria de dir: no sóc a l'altura dels temps -he dit en el post anterior que ni dona em sento, perquè ja ha perdut en mi el sentit aquesta paraula-, no sóc a l'altura dels temps! i els temps estan molt alts! hi ha tantes coses a saber, em sento tan ignorant a cada pas que dono, em fa tanta vergonya no saber res,
perdo, perdo, perdo sentits cada hora que visc; oblido i reoblido. em perdo i llavors la brisa a la cara és el món sencer i la felicitat eterna, però una set que ve de lluny -com totes les coses importants- em diu que hi ha alguna cosa més que té un sentit més aquí que altres coses...
jo també tindria aquesta paranoia si hagués d'anar a una casa com la meva. de fet, tinc una anècdota per explicar força divertida en referència a aquesta 'vergonya':
una nit els meus pares em van deixar a baix a casa a dins del tata (tot terreny força gran on hi cabien molts testos) amb el portal ben obert i van pujar cap a dalt a casa a buscar no sé què. va passar la policia i es va parar i va mirar molt estranyada: creien que érem lladres. llavors jo, ben espavilada, vaig cridar: "mama, mama", i la mama va respondre: "què, què". no arriba a contestar i estic segura que haguessin entrat a casa...
ara hi penso i dic: no podria ser jo la filla dels lladres? ah, i a partir d'aquell dia quan entro a casa meva jo també penso que la gent es pensa que sóc la meva lladre. imagina't si t'entenc!
____
a mi també em falten els crèdits de lliure elecció. no sé pas quan els faré. m'havia apuntat a 6 crèdits on-line, però no m'hi van voler perquè no hi havia prou places (intercampus?). em falten tots els crèdits, tot i que alguns els podré convalidar de filologia de la UB.
____
estic esperant la bústia...
____
hem de quedar un dia, no?
____
m'he finit.
ara escriuré un altre post sobre altres coses.
____
ets una postwoman?
ben bé podríem dir que sí! que poc definits que estem tots, i què hem de fer? jo visc en la més absoluta boira tot i que veig el sol a diari: i això és molt confús; i quanta llum i quants colors.
jo ja no em sento ni dona.
ara crec que sóc... sóc; buf.
postpostwoman?
m'encanta l'anglès i de quina manera aquesta llengua permet que els parlants/escrivents s'expressin.
una nit els meus pares em van deixar a baix a casa a dins del tata (tot terreny força gran on hi cabien molts testos) amb el portal ben obert i van pujar cap a dalt a casa a buscar no sé què. va passar la policia i es va parar i va mirar molt estranyada: creien que érem lladres. llavors jo, ben espavilada, vaig cridar: "mama, mama", i la mama va respondre: "què, què". no arriba a contestar i estic segura que haguessin entrat a casa...
ara hi penso i dic: no podria ser jo la filla dels lladres? ah, i a partir d'aquell dia quan entro a casa meva jo també penso que la gent es pensa que sóc la meva lladre. imagina't si t'entenc!
____
a mi també em falten els crèdits de lliure elecció. no sé pas quan els faré. m'havia apuntat a 6 crèdits on-line, però no m'hi van voler perquè no hi havia prou places (intercampus?). em falten tots els crèdits, tot i que alguns els podré convalidar de filologia de la UB.
____
estic esperant la bústia...
____
hem de quedar un dia, no?
____
m'he finit.
ara escriuré un altre post sobre altres coses.
____
ets una postwoman?
ben bé podríem dir que sí! que poc definits que estem tots, i què hem de fer? jo visc en la més absoluta boira tot i que veig el sol a diari: i això és molt confús; i quanta llum i quants colors.
jo ja no em sento ni dona.
ara crec que sóc... sóc; buf.
postpostwoman?
m'encanta l'anglès i de quina manera aquesta llengua permet que els parlants/escrivents s'expressin.
em fa tant de fàstic el món, a vegades... les persones, la mediocritat, el no-puc-més, les víctimes que són també botxins -perquè d'aquí no se'n surt-, l'amor que és sovint un no-res, els ideals que ningú accepta perquè ens fan por, perquè s'han fet massa guerres en nom dels ideals,
i no hem de creure en res, no, només hem de ser pràctics i anar vivint. vivint de què? vivint de l'aire que ens envolta, llevant-nos, menjant, pixant, cagant i poca cosa més, oi? potser mirar la tele una estona, esperar jugar a alguna cosa, divertir-nos, distreure'ns, treure'ns d'allò que ens ocupa,
d'allò que ens preocupa,
treure'ns d'allà on som,
imaginar-nos d'alguna altra manera: potser al cel,
potser voldríem que la terra fos el cel i la terra no és res més que un infern...
jo el veig, aquest infern, el veig i l'evito: i veig molta gent vivint-hi pensant que és al cel -com si el cel fos distreure's-. no es pot estar trist, no es pot plorar, no es pot fer res que no sigui somriure i cap endavant; i si no ens entenem, a fotre'ns: hi ha gent que, directament, assassinaria junts tots els poetes (poetes=artistes) del món. els penjarien tots junts en una massacre en una plaça de poble (una plaça tipus les de Lisboa: fredes, sense energia, perdudes, buides de sentit)...
i què us creieu?
la majoria aplaudirien. bravo! fora! fora el pensament, fora els poetes, fora els artistes! diuen coses que ningú no entén! fora el pensament! marxem de la humanitat, habitem la bestialitat! quedem-nos-hi! podrem fer-nos creure que la vida és llevar-se i anar a dormir sense pensar en res més? és clar! per què els volem, els poetes? a la merda!
i és que fins i tot percebo la seva por, la por a que algú els miri als ulls i els digui una veritat que no volen escoltar; la por a no ser res, la por a quedar-se enganxats al fons d'un pou d'on mai més en podran surar -quina poca fe tenen en ells mateixos!-, la por a veure la llum dins de les coses, la llum: perquè està barrejada amb les tenebres, perquè és foscor, perquè d'algun lloc surt; la por a veure la veritat dels altres, la por a conèixer més enllà del seu nas, la por a haver d'admetre l'existència dels altres -massa difícil conceptualment-, la por a haver de pensar en una hipotètica empatia...
hi ha un sentiment absurd que ens ve de l'instint de sobreviure. aquest sentiment és: la vida segueix, oblida't de tot, que la vida segueix. però la vida segueix cap al seu inevitable final: la mort; i si entre la vida i la mort l'únic que hem fet ha estat tirar endavant en suposada progressió, haurem fet alguna cosa més en tota la vida que no sigui morir? no.
hi ha gent que només viu per morir, per disfrutar uns quants plaers efímers i estúpids -que només prendran sentit en el record: que els dirà que han viscut alguna cosa-; jo també visc per tot això, però també visc per tot allò; per totes les altres coses suposadament inútils...
inútil. inútil. és que els utilitaristes -que sabeu qui eren? no, oi?- no van prendre's l'art com a alguna cosa necessària? és que schopenhauer no va dir res de l'art? és que nietzsche no ho va fer? a qui se l'hi acut...
silenci.
i no hem de creure en res, no, només hem de ser pràctics i anar vivint. vivint de què? vivint de l'aire que ens envolta, llevant-nos, menjant, pixant, cagant i poca cosa més, oi? potser mirar la tele una estona, esperar jugar a alguna cosa, divertir-nos, distreure'ns, treure'ns d'allò que ens ocupa,
d'allò que ens preocupa,
treure'ns d'allà on som,
imaginar-nos d'alguna altra manera: potser al cel,
potser voldríem que la terra fos el cel i la terra no és res més que un infern...
jo el veig, aquest infern, el veig i l'evito: i veig molta gent vivint-hi pensant que és al cel -com si el cel fos distreure's-. no es pot estar trist, no es pot plorar, no es pot fer res que no sigui somriure i cap endavant; i si no ens entenem, a fotre'ns: hi ha gent que, directament, assassinaria junts tots els poetes (poetes=artistes) del món. els penjarien tots junts en una massacre en una plaça de poble (una plaça tipus les de Lisboa: fredes, sense energia, perdudes, buides de sentit)...
i què us creieu?
la majoria aplaudirien. bravo! fora! fora el pensament, fora els poetes, fora els artistes! diuen coses que ningú no entén! fora el pensament! marxem de la humanitat, habitem la bestialitat! quedem-nos-hi! podrem fer-nos creure que la vida és llevar-se i anar a dormir sense pensar en res més? és clar! per què els volem, els poetes? a la merda!
i és que fins i tot percebo la seva por, la por a que algú els miri als ulls i els digui una veritat que no volen escoltar; la por a no ser res, la por a quedar-se enganxats al fons d'un pou d'on mai més en podran surar -quina poca fe tenen en ells mateixos!-, la por a veure la llum dins de les coses, la llum: perquè està barrejada amb les tenebres, perquè és foscor, perquè d'algun lloc surt; la por a veure la veritat dels altres, la por a conèixer més enllà del seu nas, la por a haver d'admetre l'existència dels altres -massa difícil conceptualment-, la por a haver de pensar en una hipotètica empatia...
hi ha un sentiment absurd que ens ve de l'instint de sobreviure. aquest sentiment és: la vida segueix, oblida't de tot, que la vida segueix. però la vida segueix cap al seu inevitable final: la mort; i si entre la vida i la mort l'únic que hem fet ha estat tirar endavant en suposada progressió, haurem fet alguna cosa més en tota la vida que no sigui morir? no.
hi ha gent que només viu per morir, per disfrutar uns quants plaers efímers i estúpids -que només prendran sentit en el record: que els dirà que han viscut alguna cosa-; jo també visc per tot això, però també visc per tot allò; per totes les altres coses suposadament inútils...
inútil. inútil. és que els utilitaristes -que sabeu qui eren? no, oi?- no van prendre's l'art com a alguna cosa necessària? és que schopenhauer no va dir res de l'art? és que nietzsche no ho va fer? a qui se l'hi acut...
silenci.
la bisbal a les 8 del vespre és un lloc alegre. potser per la pressa dels qui hi passen, que ens fan creure que tenen alguna cosa a fer, algun objectiu. a les 9 tothom desapareix: és a sopar. i hi vénen els que no tenen res a fer, els penjats, els que fan que volguem marxar -mal rotllo-;
fins i tot a dins del bar hi havia una nena d'uns 18 anys que semblava una puta -tal qual- i que feia mitja por, parlant amb un home gran, bastant gran; semblava el bar d'una pel·lícula de l'oest de les d'ara -que encara n'hi ha, tot i que encobertes: i són sòrdides d'avorriment, silenci i buit-.
_________________________________
a vegades recordo, sense voler-ho, algunes coses. la literatura em remet a un estat de felicitat impossible de trobar enlloc més. miro tant temps perdut, en el fons... busco llibres que no trobo -s'amaguen de mi dins de casa: i és que ara no toquen-. ara toca llegir hume, vattimo i wittgenstein i dubois, i a sales a incèrta glòria i també altre cop el carrer estret i el carrer de les camèlies.
avui he somiat coses força estranyes. feia dies que no somiava res. no sóc a classe perquè ahir no em trobava gaire bé, però recuperaré aquestes hores el divendres a la tarda. està bé. a girona sí que hi aniré perquè avui tinc més classes que cap altre dia. estic mandrosa però sé que he de fer moltes coses.
no és que estigui mandrosa. és que costa obligar-se a començar. ara ho faré.
ja tinc la data dels exàmens de gener-febrer. les posaré aquí, bàsicament, per la il·lusió que em fa:
- 8/1/9: Metafísica I
- 9/1/9: Corrents actuals...
- 13/1/9: Literatura catalana del segle XX
- 14/1/9: Filo. de la ciència
si suspenc algun d'aquests exàmens me'n vaig a la segona convocatòria que és dues setmanes després, més o menys, de cada examen.
fins i tot a dins del bar hi havia una nena d'uns 18 anys que semblava una puta -tal qual- i que feia mitja por, parlant amb un home gran, bastant gran; semblava el bar d'una pel·lícula de l'oest de les d'ara -que encara n'hi ha, tot i que encobertes: i són sòrdides d'avorriment, silenci i buit-.
_________________________________
a vegades recordo, sense voler-ho, algunes coses. la literatura em remet a un estat de felicitat impossible de trobar enlloc més. miro tant temps perdut, en el fons... busco llibres que no trobo -s'amaguen de mi dins de casa: i és que ara no toquen-. ara toca llegir hume, vattimo i wittgenstein i dubois, i a sales a incèrta glòria i també altre cop el carrer estret i el carrer de les camèlies.
avui he somiat coses força estranyes. feia dies que no somiava res. no sóc a classe perquè ahir no em trobava gaire bé, però recuperaré aquestes hores el divendres a la tarda. està bé. a girona sí que hi aniré perquè avui tinc més classes que cap altre dia. estic mandrosa però sé que he de fer moltes coses.
no és que estigui mandrosa. és que costa obligar-se a començar. ara ho faré.
ja tinc la data dels exàmens de gener-febrer. les posaré aquí, bàsicament, per la il·lusió que em fa:
- 8/1/9: Metafísica I
- 9/1/9: Corrents actuals...
- 13/1/9: Literatura catalana del segle XX
- 14/1/9: Filo. de la ciència
si suspenc algun d'aquests exàmens me'n vaig a la segona convocatòria que és dues setmanes després, més o menys, de cada examen.
posar-se el pijama per estar per casa és genial, però posar-se'l per dormir és una de les millors coses del món! quin plaer l'escalfor! quin plaer dormir amb mitjons! i em desperto sense haver desfet el llit! avui, però, he passat fred... me n'havia anat a dormir sense mitjons.
abans d'ahir vaig dormir a ca la iria i també hi vaig estar molt còmode, uhhm, amb el nòrdic i tota la pesca. jo vaig dormir tota la nit, però la iria i la eli no van dormir gens. el senyoret luar es va despertar i de l'emoció de veure la eli volia que fos ja de dia, així que es va desvetllar... jo em vaig despertar cap a les 8 amb els sorolls d'en luar. així no es necessita despertador!
el dissabte vaig fer una visita guiada cobrant (se'n van fer tres de cop!) i a mi em va tocar el pitjor grup. els homes anaven borratxos, les dones eren soses i, bé... un home es va tirar un pet quan jo explicava la historieta -que és força interessant- de la reina de saba. a partir de llavors tot va ser dispersió. jo no tinc cap mena d'intenció d'obligar a ningú a que m'escolti; al cap i a la fi, són ells els qui han pagat i els qui s'han interessat pel tema, però sempre em queda el dubte de si entre els que no escolten hi ha gent que vol escoltar. quan penso en això, reacciono i torno a fer-los callar i demanar silenci.
el dia següient, en canvi, vaig fer una introducció que em va agradar molt. tenia estudiants de turisme escoltant-me i prenent apunts... i això va fer que ho fes millor que mai i que parlés diferent i més clar, fins i tot (vocalitzant més). els vaig preguntar que si estudiaven turisme i em van dir que sí, que a la UB.
aquest any potser compraré el número de loteria de la fundació. el temps passa i la meva concepció de les coses va canviant. no sé a tomb de què, però ho accepto i tiro endavant.
després de decidir no fer l'interrail vaig esborrar del meu cap la possibilitat de fer un viatge. el viatge a londres amb la meva germana també va quedar penjat... però ara tinc ganes d'anar-me'n d'aquí. havíem agafat un ritme interessant, sobretot quan arribava desembre. va bé marxar i veure altres coses... i quan estic massa temps aquí, sento la necessitat de veure món. l'últim viatge que vam fer va ser a eivissa, i el penúltim vaig fer-lo jo sola a lisboa. no em puc queixar, és clar, però davant del record d'una finlàndia-lapònia de setembre, d'una formentera d'octubre, d'un amsterdam i brussel·les de desembre i d'una granada-màlaga de desembre...
de fet, tot és caminar cap allà on hom vol anar.
abans d'ahir vaig dormir a ca la iria i també hi vaig estar molt còmode, uhhm, amb el nòrdic i tota la pesca. jo vaig dormir tota la nit, però la iria i la eli no van dormir gens. el senyoret luar es va despertar i de l'emoció de veure la eli volia que fos ja de dia, així que es va desvetllar... jo em vaig despertar cap a les 8 amb els sorolls d'en luar. així no es necessita despertador!
el dissabte vaig fer una visita guiada cobrant (se'n van fer tres de cop!) i a mi em va tocar el pitjor grup. els homes anaven borratxos, les dones eren soses i, bé... un home es va tirar un pet quan jo explicava la historieta -que és força interessant- de la reina de saba. a partir de llavors tot va ser dispersió. jo no tinc cap mena d'intenció d'obligar a ningú a que m'escolti; al cap i a la fi, són ells els qui han pagat i els qui s'han interessat pel tema, però sempre em queda el dubte de si entre els que no escolten hi ha gent que vol escoltar. quan penso en això, reacciono i torno a fer-los callar i demanar silenci.
el dia següient, en canvi, vaig fer una introducció que em va agradar molt. tenia estudiants de turisme escoltant-me i prenent apunts... i això va fer que ho fes millor que mai i que parlés diferent i més clar, fins i tot (vocalitzant més). els vaig preguntar que si estudiaven turisme i em van dir que sí, que a la UB.
aquest any potser compraré el número de loteria de la fundació. el temps passa i la meva concepció de les coses va canviant. no sé a tomb de què, però ho accepto i tiro endavant.
després de decidir no fer l'interrail vaig esborrar del meu cap la possibilitat de fer un viatge. el viatge a londres amb la meva germana també va quedar penjat... però ara tinc ganes d'anar-me'n d'aquí. havíem agafat un ritme interessant, sobretot quan arribava desembre. va bé marxar i veure altres coses... i quan estic massa temps aquí, sento la necessitat de veure món. l'últim viatge que vam fer va ser a eivissa, i el penúltim vaig fer-lo jo sola a lisboa. no em puc queixar, és clar, però davant del record d'una finlàndia-lapònia de setembre, d'una formentera d'octubre, d'un amsterdam i brussel·les de desembre i d'una granada-màlaga de desembre...
de fet, tot és caminar cap allà on hom vol anar.
destrossats pel lirisme,
quanta guerra per tanta poca pau, quantes paraules per tan poc silenci -si és que ho suportem, si és que ho volem-,
la vida és el camí de la soledat, diu màrius torres, separació cabdal, som més que un -i d'un només n'hi ha un?
negar que tinc veu és el pitjor que he pogut fer mai, perquè no hi ha manera de tornar enrere, no hi ha manera de sublevar-se contra un mateix;
poesiasalvaje ens deia que la belleza se rebela cada día,
jo hi estic d'acord,
i la poesia amb ella;
rebel·lar-se: és que no podem deixar de fer-ho constantment? és que no hi ha pau possible?
silenci.
quanta guerra per tanta poca pau, quantes paraules per tan poc silenci -si és que ho suportem, si és que ho volem-,
la vida és el camí de la soledat, diu màrius torres, separació cabdal, som més que un -i d'un només n'hi ha un?
negar que tinc veu és el pitjor que he pogut fer mai, perquè no hi ha manera de tornar enrere, no hi ha manera de sublevar-se contra un mateix;
poesiasalvaje ens deia que la belleza se rebela cada día,
jo hi estic d'acord,
i la poesia amb ella;
rebel·lar-se: és que no podem deixar de fer-ho constantment? és que no hi ha pau possible?
silenci.
i sempre quedaran els llibres, no pas les flors, sinó els llibres; tot el que algú haurà volgut dir, tot el que algú haurà necessitat dir; sempre ens quedaran els llibres...
la poesia
i tot el pensament humà que ens acompanya dia rere dia, nit rere nit,
o és que podem contemplar les estrelles de la nit sense tenir en compte, inconscientment, tot el que hi tenim a dins que ens ve de fora?
sempre ens quedaran els llibres, i saber-ho tot abans de temps, i dir estirabots sense ser compresos, però sempre quedaran els llibres i tot el que hi ha a dins i tots els lectors de tots els móns i temps possibles, i tota la invisibilitat infinita dels cors i del que hi ha sota la pell,
i sempre quedarem nosaltres, dits en paraules i en poesia,
cada construcció és un germà, cada intent ho és tot
ens quedarà la poesia, que és l'amor per totes les coses, la separació sublim entre allò que no entenem i allò que comencem a entendre; el fonament de tota comprensió i ubicació al món,
sempre ens quedarem nosaltres,
sempre et podré llegir, us podré llegir, autors, escriptors, poetes,...
i ens quedarem... a nosaltres.
PD: i no preguntis res.
PD2: sóc a ca l'iria, de guàrdia... per si en luar es desperta. l'iria és a buscar la eli, que arribava de valència a les deu i pico i ve a celebrar el seu aniversari, que va ser abans d'ahir. demà hi haurà festeta!!
PD3: ahir vam anar a sopar al passeig la judit i jo després d'uns trombos pel pàrking (cercles, cercles), vam seure a la taula més íntima i vam poder presenciar com a la taula del costat hi van sopar quatre cops gent diferent; va ser divertit, aquell temps que passa sense passar, dir la frase "fa setze anys que ens coneixem" i posar totes dues la mateixa cara de terror; riure perquè sí, recordant que encara som tot allò que érem, que és d'imbècils no creure-s'ho, i cadascú amb els seus temes, poder ser jo molt i molt, i cada cop millor... descobrir que l'amistat és com el vi, i que mai ens ho creuríem perquè som com som i donem massa importància a l'eufòria inicial,
amistat madurada,
amor madurat,
oi que no acaba de sonar bé?
és perquè no ho heu provat.
"Jo crec amb tota l'ànima que si necessitem tant la poesia i la fe per no sentir-nos molt més desventurats que si no fóssim ni haguéssim estat mai és perquè la poesia i la fe són l'existència i la vida, perquè sense elles tot aquest món es desfaria en no-res com una vana fantasmagoria sense cap consistència" incerta glòria
em fot tant que el món s'acabi aquí, que no sapiguem ser i que ens rendim, que mai pensem en el màxim que podem fer, sinó només en el suficient, en el mínim per sobreviure; que ens poguem rendir amb tanta facilitat, que demostrem a cada pas quin tipus d'animals som, que siguem capaços d'acceptar la traició més gran, sucumbir a la temptació,
perquè, què és la temptació? i què hi ha abans de la temptació? quina transició hi identifiquem?
arrossegats pel torrent de vida que no és nostra, per creure que viure és simplement deixar-se amotllar i transformar; que què som? poca cosa som... algú té una resposta millor?
es pot escoltar la meva veu, que és de les poques coses que vull al món? puc veure la gran derrota soferta, la que tinc entre les mans, la de tot està perdut, perquè sóc gran, som grans, i vam perdre... què vam perdre? què hem perdut tots?
arrossegats pel torrent de vida, per les feres, per l'animalitat de les coses, per la bèstia que portem a dins -que tot ho té clar, i si no fòssim humans tot seria més fàcil-, arrossegats sabent consequències, però és igual... és igual perquè ens vam deixar arrossegar, perquè...
jo no crec que això hagi de ser així
estic cansada d'alguna cosa que em ve de lluny
estic cansada d'alguna cosa que tinc a dins
estic cansada del temps que he viscut, que se'm fa tan llunyà, tan viscut, tan dens, tan superflu, també, tan animal -on és la pesseta?-,
estic cansada de tantes coses...
i tinc més força que mai...
perquè no té res a veure una cosa amb l'altra
fa anys que reflexiono entorn d'una idea que la lletra de la cançó Optimistic de Radiohead em va transmetre. en concret, aquest fragment:
potser aquest és un dels pensaments que més temps m'ha acompanyat. és suficient tot el que pot fer hom? si fem tot el que podem, serà suficient? funciona així, el món? i no parlo ja del món, parlo de les relacions humanes. és suficient? no se suposa que topem amb obstacles per a millorar i anar més enllà de les nostres possibilitats? hem de jutjar pels resultats o per les intencions? i què passa quan els resultats són insatisfactoris, insuficients durant molt temps i la persona amb qui et relaciones no té cap mena d'intenció d'exigir-se res a si mateixa perquè sap que the best you can és suficient? això passa molt a les aules, suposo que els professors es troben cada dia amb alumnes que amb un cinc en tenen prou... ho poso com a exemple per a veure com d'universal és el que estic dient.
i qui no veu més enllà del seu nas?
i qui xafa constantment pensant que com que els altres ho "permeten", ja va bé, amb l'excusa que si no es queixen és perquè no tenen realment cap queixa a fer; presuposant sempre que tothom es queixa, que tothom és com ells...
situació d'exemple. extret de l'experiència de l'Aida:
imaginem-nos un nen fent un castell de sorra al pati de l'escola, ben tranquil, solitari, feliç. passa un nen per allà i decideix emprenyar-lo: li trepitja i destrossa el castell i després li tira una patada al nen tranquil. l'Aida, ben emprenyada, li diu al nen destructor que perquè ha fet això, que això no es fa, que aquell nen no li ha fet res, i el nen destructor li diu a l'Aida: "ell no s'ha queixat, per tant no em pots dir res!" i a partir de llavors el nen destructor va tractar malament l'Aida...
ah! com que el nen no es queixava...
com que no m'han denunciat...
a vegades fa més por parlar que no callar, no tothom té les paraules de rèplica a punt de sortir-li de la boca, no tothom ho té tot tan clar davant dels altres; i no és pas per falta d'autoestima, és per prudència, per educació, per protocol: per totes aquelles coses que han fet possible que hi hagi societat (i què és la societat? la possibilitat de menjar, vestir-nos, viure protegits, etc. etc. sense que ens ho hàgim de fer tot nosaltres).
(però we live in a beautiful world...)
You can try the best you can
If you try the best you can
The best you can is good enough
potser aquest és un dels pensaments que més temps m'ha acompanyat. és suficient tot el que pot fer hom? si fem tot el que podem, serà suficient? funciona així, el món? i no parlo ja del món, parlo de les relacions humanes. és suficient? no se suposa que topem amb obstacles per a millorar i anar més enllà de les nostres possibilitats? hem de jutjar pels resultats o per les intencions? i què passa quan els resultats són insatisfactoris, insuficients durant molt temps i la persona amb qui et relaciones no té cap mena d'intenció d'exigir-se res a si mateixa perquè sap que the best you can és suficient? això passa molt a les aules, suposo que els professors es troben cada dia amb alumnes que amb un cinc en tenen prou... ho poso com a exemple per a veure com d'universal és el que estic dient.
i qui no veu més enllà del seu nas?
i qui xafa constantment pensant que com que els altres ho "permeten", ja va bé, amb l'excusa que si no es queixen és perquè no tenen realment cap queixa a fer; presuposant sempre que tothom es queixa, que tothom és com ells...
situació d'exemple. extret de l'experiència de l'Aida:
imaginem-nos un nen fent un castell de sorra al pati de l'escola, ben tranquil, solitari, feliç. passa un nen per allà i decideix emprenyar-lo: li trepitja i destrossa el castell i després li tira una patada al nen tranquil. l'Aida, ben emprenyada, li diu al nen destructor que perquè ha fet això, que això no es fa, que aquell nen no li ha fet res, i el nen destructor li diu a l'Aida: "ell no s'ha queixat, per tant no em pots dir res!" i a partir de llavors el nen destructor va tractar malament l'Aida...
ah! com que el nen no es queixava...
com que no m'han denunciat...
a vegades fa més por parlar que no callar, no tothom té les paraules de rèplica a punt de sortir-li de la boca, no tothom ho té tot tan clar davant dels altres; i no és pas per falta d'autoestima, és per prudència, per educació, per protocol: per totes aquelles coses que han fet possible que hi hagi societat (i què és la societat? la possibilitat de menjar, vestir-nos, viure protegits, etc. etc. sense que ens ho hàgim de fer tot nosaltres).
(però we live in a beautiful world...)
"¡cap plaer comparable al de fer sofrir l'ídol per venjar-nos de l'adoració que ens inspira!", a incerta glòria
tinc tanta inspiració no utilitzada, tinc el cervell tan ple, tan estrany, ten meu, tan jo! sóc tan feliç tenint projectes, reptes aparentment impossibles, anant a Olot i anant a Girona, estudiant les dues coses que més m'agraden... que a vegades sóc a classe i penso: no m'ho crec, no pot ser, no pot ser!
i quina màgia simplement aixecar-se cada dia!
quina màgia viure envoltada d'art i pensament!
tinc tanta inspiració no utilitzada, tinc el cervell tan ple, tan estrany, ten meu, tan jo! sóc tan feliç tenint projectes, reptes aparentment impossibles, anant a Olot i anant a Girona, estudiant les dues coses que més m'agraden... que a vegades sóc a classe i penso: no m'ho crec, no pot ser, no pot ser!
i quina màgia simplement aixecar-se cada dia!
quina màgia viure envoltada d'art i pensament!
la insostenibilitat del propi sistema i de com no fer servir certes coses (i de com introduir en una frase la paraula "cert" sense fer referència a les veritats de les coses), de com tot peta i el temps es torna intransitable,
o és que podríem haver dit que teníem una bossa expressament per a fer certes coses (i de com tornar a dir certes es fa sospitós, sospitós de censura estranya i cabdal),
cabdal: tots ho sabem que moltes coses s'han d'expressar a través de l'art, de la simbologia, que no n'hi ha prou amb la pornografia per a erotitzar masses de gent, que no n'hi ha prou amb la pràctica per a viure la vida, que no n'hi ha prou amb no veure-ho tot,
que n'hi ha prou amb fixar-s'hi i deixar-se viure,
deixar-se ser i deixar-se viure i plorar, no per cantonades, sinó en silencis a través de paraules que van més enllà de tota pràctica humana,
i posar un poema a la taula, a la paret, al vidre del cotxe (aquella multa d'ahir, potser?), i entendre'ns una mica més,
només una mica,
potser per a poder beure el cafè tranquils i no haver de cantar totes les cançons del món,
fer unes quantes trucades (la judit treballa),
buscar inspiració: ho he fet sense voler, el meu cervell treballa sol i, de sobte, m'ha ofert -com sempre- la solució als treballs de classe... i a altres coses!
em sorprèn la maria cada dia -o cada setmana-, amb la seva manera d'aproximar-se als problemes i a les coses; i com és capaç de tenir les coses clares sempre o gairebé sempre. pensa d'una manera totalment diferent a la meva, però no sé com ho fem, cadascuna sense deixar de pensar de la seva manera, que sabem fer coincidir els pensaments. és, de fet, una unió gairebé impossible, però real i feta;
però de la manera de Heidegger a el origen de la obra de arte, la veritat que la maria i jo creem només pot continuar existint devenint-se, recreant-se, refent-se a cada moment,
amb moments de pausa i descans,
tal qual podria ser l'art (no ho deia schopenhauer?) o derivats.
o és que podríem haver dit que teníem una bossa expressament per a fer certes coses (i de com tornar a dir certes es fa sospitós, sospitós de censura estranya i cabdal),
cabdal: tots ho sabem que moltes coses s'han d'expressar a través de l'art, de la simbologia, que no n'hi ha prou amb la pornografia per a erotitzar masses de gent, que no n'hi ha prou amb la pràctica per a viure la vida, que no n'hi ha prou amb no veure-ho tot,
que n'hi ha prou amb fixar-s'hi i deixar-se viure,
deixar-se ser i deixar-se viure i plorar, no per cantonades, sinó en silencis a través de paraules que van més enllà de tota pràctica humana,
i posar un poema a la taula, a la paret, al vidre del cotxe (aquella multa d'ahir, potser?), i entendre'ns una mica més,
només una mica,
potser per a poder beure el cafè tranquils i no haver de cantar totes les cançons del món,
fer unes quantes trucades (la judit treballa),
buscar inspiració: ho he fet sense voler, el meu cervell treballa sol i, de sobte, m'ha ofert -com sempre- la solució als treballs de classe... i a altres coses!
em sorprèn la maria cada dia -o cada setmana-, amb la seva manera d'aproximar-se als problemes i a les coses; i com és capaç de tenir les coses clares sempre o gairebé sempre. pensa d'una manera totalment diferent a la meva, però no sé com ho fem, cadascuna sense deixar de pensar de la seva manera, que sabem fer coincidir els pensaments. és, de fet, una unió gairebé impossible, però real i feta;
però de la manera de Heidegger a el origen de la obra de arte, la veritat que la maria i jo creem només pot continuar existint devenint-se, recreant-se, refent-se a cada moment,
amb moments de pausa i descans,
tal qual podria ser l'art (no ho deia schopenhauer?) o derivats.
corrien dies d'innocència després d'aquell primer estiu, l'estiu en què vaig fer divuit anys; corrien dies de fred, de costipats, com cada octubre, corrien dies d'especulacions immobiliàries, de no tantes fiances, corrien dies de plaça francesc macià i dies d'autobús 68 i fins la tarda fins el matí i recordo el temps llarg, més llarg del que va ser, molta pols, i recordo que escoltava la cançó que escolto ara i que m'ha empès a escriure aquest post.
sí, corrien dies del rincón de la victòria, de la meva pròpia victòria, del believe in me as i believe in you, perquè el cinc d'octubre es va obrir un paper llançat a l'atzar on hi deia believe in me, i com tot funciona si ens hi posem i si hi posem colors. corrien dies de pèrdua, de lofts, de fnacs, de passejades, d'autobús 9, corrien dies de plaça espanya raves a altes hores, corrien dies de em llevo, igual que ara, corrien dies de supersamplers, corrien dies de fotografia, corrien dies d'esperança, corrien dies d'el món és meu i només meu, corrien dies d'adéu no et vull veure més, corrien dies de diagonal, de patins, d'exàmens de conduir, corrien dies de caminar, corrien dies d'estalviar, corrien dies d'internet i el powerbook encès durant mesos dia i nit, corrien dies de razzmatazz, corrien dies de vent, de sol, de fred, de classes, d'anglès, de collarets, de carrer tallers, corrien dies!
abans he parlat d'una cançó. és aquesta: Morning of our lives de Jonathan Richman. la lletra d'aquesta cançó va estar penjada a la meva habitació tot el curs i crec en ella, encara!. la lletra:
sí, corrien dies del rincón de la victòria, de la meva pròpia victòria, del believe in me as i believe in you, perquè el cinc d'octubre es va obrir un paper llançat a l'atzar on hi deia believe in me, i com tot funciona si ens hi posem i si hi posem colors. corrien dies de pèrdua, de lofts, de fnacs, de passejades, d'autobús 9, corrien dies de plaça espanya raves a altes hores, corrien dies de em llevo, igual que ara, corrien dies de supersamplers, corrien dies de fotografia, corrien dies d'esperança, corrien dies d'el món és meu i només meu, corrien dies d'adéu no et vull veure més, corrien dies de diagonal, de patins, d'exàmens de conduir, corrien dies de caminar, corrien dies d'estalviar, corrien dies d'internet i el powerbook encès durant mesos dia i nit, corrien dies de razzmatazz, corrien dies de vent, de sol, de fred, de classes, d'anglès, de collarets, de carrer tallers, corrien dies!
abans he parlat d'una cançó. és aquesta: Morning of our lives de Jonathan Richman. la lletra d'aquesta cançó va estar penjada a la meva habitació tot el curs i crec en ella, encara!. la lletra:
It hurts me to hear, to see you got no faith in yourself.
It bothers me now to watch you, you got no faith in your own self.
You listen more to your friends than to your own heart inside.
Well, you listen to them, oh but you hide.
You don't got nothin' to be afraid of.
You're not as bad as you think.
And you're always puttin' yourself down,
But i'm just gonna tell you that i like you.
Darling, you always put yourself down, but i like you.
That's all i came to say.
Then there's no need to think that other people can do things better than you can do 'em
'cause you got the same power in you.
I got faith in you. sometimes you don't have it in yourself,
But i got faith in you.
And our time is right now, now we can do anything we really want to.
Our time is now, here in the morning of our lives.
And it ain't just me who thinks so, dear, i asked my friends.
Now, leroy and asa and d. sharpe,
Tell her not to be afraid.
Tell her it's okay.
Tell her it's all right.
And our time is now, we can do anything we really believe in.
Our time is now, here in the morning of our lives.
Dear, i asked leroy and asa and d. sharpe, and they said,
Don't you love her too?
Then tell her she's okay.
Tell her she's all right.
You're okay, dear. there's nothing to feel inferior about. you can do it.
And our time is now, we can do anything you really believe in.
I know it.
Our time is now, here in the morning of our lives.
Our time is right now, you can do anything you set your heart on.
Our time is now, here in the morning of our lives.
We're young now. right now's when we can enjoy it.
Now's the time for us to have faith in what we can do.
No need to fear, cause now's the time to have faith in what we can do.
Transcric aquí una ressenya que vaig fer per a l'assignatura de literatura catalana del llibre de poesia Les imminències de Màrius Sampere.
Les imminències no ens servirà per anar gaire lluny -no podrem anar més enllà de nosaltres mateixos-, en tindrem prou amb els paisatges que veiem des d'aquí, des d'on “El punt més llunyà de tots, [és] la meva esquena”. Des d'aquí podrem abastar l'univers sencer i, de fet, si tanquem les parpelles, el món desapareixerà; car “Jo sóc la fi del món”. Màrius Sampere, en aquest recull de poemes, ens ofereix la possibilitat de compartir amb ell la seva manera d'entendre la vida i la mort -són u-, el temps, l'amor, la matèria, etc. S'hi plantegen, en aquest recull, les preguntes metafísiques eternes: què som? d'on venim? on anem? i, què és tot això que hi ha al nostre voltant? Els poemes intenten respondre aquestes preguntes. D'on venim -és a dir, què érem abans de néixer?-? Venim de la mort, per això Sampere pregunta: “Oh, déu, per què has profanat la meva tomba amb un raig de llum?”. D'aquesta vida que sembla no gaire plaent -d'altra manera, déu no apareixeria com un profanador de tombes-, Sampere en salva la infància, aquell primer i potser únic record que tots tenim -aquell moment de la vida en què només vivim i no recordem, perquè no hi ha res a recordar. És per això que en el recull de poemes hi ha descrits alguns racons d'una casa on allà on hi havia hagut vida i caliu hi va entrar el fred, així llegim:
El centre dels absents, així, és aquella llar de foc apagada, freda. El poema anomenat Del fanguissar, molt proper dins del recull del poema que he quasi transcrit, comença amb els versos “Mare, mare morta” i acaba amb “Què ocorre, mare, / tret que se'm refreden els peus?” Així, la vida es redueix a néixer de la mare “sóc carn teva de lloguer?”, i a refredar-nos, igual que la llar de foc d'aquella casa.
Els poemes de Màrius Sampere estan impregnats de nihilisme i/o existencialisme, aquell “tot és en va” que tan bé va descriure Nietzsche o l'existencialisme que Sartre va descriure a La nàusea. De fet, l'últim poema de la primera part -”Revelacions”- s'anomena Nihilisme. En aquest poema, Màrius Sampere dialoga amb els supòsits d'aquesta teoria-malaltia2. Comença explicant “Sé prou bé que cap ull / celeste no m'observa.”, “No em veu ningú”, “Jo sóc l'invisible. Llavors, / què hi fa la llum? Poblar / de buidor la buidor. I així fecundar-la”. L'home nihilista és aquell home que, desprovist de Déu, d'aquell ull celeste, es queda sol al món. El món se li torna confús, absurd, sense sentit, tot és en va i tot ho relativitza. És per això que l'home nihilista es pregunta “què hi fa la llum?”, és a dir, què és tota aquesta vida? què vol dir que hi ha vida? La resposta que el poema dóna és poblar de buidor la buidor. La vida, absurda, fa més vida, que també és absurda, aquell festí de les espècies que mai no acaba, l'únic que fa és crear més buidor, crear més sensesentit. En aquest moment em veig obligada a recordar que a la introducció al recull de poemes, a l'apartat anomenat “Iniciació”, hi llegim que “Gairebé totes les coses cauen; però no totes ho fan per obediència”3 Així, Sampere salvaguarda alguna cosa al nihilisme, a aquell “tot és en va”. Si no totes les coses cauen per obediència -per pur sensesentit, per absurd-, hi deu haver algunes coses que romanen amb sentit, que no obeeixen a l'absurd.
Tornant a fer referència a aquelles preguntes metafísiques eternes, al poema de la pàgina 53 hi llegim “El prodigi, el gir / miraculós de la Terra / completant la confusió”. És ben fàcil trobar-se en un estat de confusió quan s'intenta trobar resposta a la pregunta de perquè la Terra gira o perquè som aquí, vius, a la Terra. Al fet que intentem trobar-hi resposta, l'autor diu “Una sola resposta encertada imposaria / el límit. I a l'esperit li basta / la desmesura (...)”; així, potser no estem preparats per a la resposta, ja que al nostre esperit li basta la desmesura. Què fem, doncs, intentant cercar respostes si l'obtenció d'una resposta no és una cosa feta per a nosaltres? Els poemes recomanen el plaer, perquè “mai / no s'acaba el festí de les espècies / vivents. Això no té sentit, / això deu ser l'amor”. Per si havíem oblidat aquell estat de confusió, tornem a llegir que això no té sentit: i si no té sentit, deu ser l'amor. Així, doncs, què és l'amor?
En aquest recull de poemes l'amor es veu barrejat amb la mort/vida -les absències i les presències- i amb el Temps. Com si aquests fossin indestriables. Així, l'amor és por a morir4 i “Tots morim d'amor, fou segellat”5. El Temps és “mare de mare, la primera i l'última, / la nimfa absorbent, la sexessa / que ens atrau i ens xucla.”, “totes les hores / són talment roba vella / de la criatura eterna, / la dels estirps i les llànties vivents.” i quan hàgim mort, la Veu del Qui parla -hem de suposar que és Déu...?-, dirà: “tornes a l'alba, no ha passat cap vida”. El temps que vivim és temps ja viscut, d'etern retorn nietzscheà, roba vella,.. Així, el temps no ens proporciona la possibilitat de progrés, ja que només és repetició. Tota possibilitat de millora queda anul·lada per aquest temps que ens viu.
Si volem llegir Les imminències sincerament, hem de romandre en el batibull de temes que el poeta ens ofereix i no intentar anar més enllà. No podem pretendre trobar-hi conclusions en aquest recull de poemes. No hi ha respostes, solucions, conseqüències. Hi ha reflexió sobre temes concrets -i recurrents-, però no hi ha inici, nus i desenllaç. No obstant això, no ens hem de quedar en el nihilisme absolut, en l'absurd i el sensesentit. No trobem respostes, res no té sentit, però potser el sentit és la pròpia reflexió -com Màrius Sampere insinua quan diu “Una sola resposta encertada imposaria / el límit. I a l'esperit li basta / la desmesura (...)”-, i amb haver trobat aquest sentit, en realitat, ja en tenim prou. Així, en llegir Les imminències, ens hem de deixar portar per les reflexions que hi trobem, sense esperar un cant alegre a la vida, un final feliç. Hi trobarem, però, eines per a la reflexió, i dependrà de nosaltres aprofitar aquestes eines o no. Com diu l'últim poema, “Què els hem de dir? Quan els ho diríem / si un poema és un altre poema, i aquest segon / un tercer, i aquest tercer / un altre, i aquest altre / el primer cadàver del món que, inexplicablement, somreia?”6, fent una analogia entre poema i reflexió, una reflexió n'és una altra, aquesta una altra...
____
*
1 pàgina 58.
2 Podríem dir que els nihilistes són els qui estan malalts de nihilisme, que pateixen de nihilisme. Més que una teoria, sembla una manera d'entendre i de posicionar-se davant la vida. El nihilisme és, doncs, un valor -una manera, una teoria- entorn del qual gira la vida del qui és nihilista.
3 pàgina 11.
4 poema anomenat Nocturnal de la pàgina 58.
5 del poema Holograma a la pàgina 60.
6 cinquè poema de l'annex, pàgina 97.
Les imminències no ens servirà per anar gaire lluny -no podrem anar més enllà de nosaltres mateixos-, en tindrem prou amb els paisatges que veiem des d'aquí, des d'on “El punt més llunyà de tots, [és] la meva esquena”. Des d'aquí podrem abastar l'univers sencer i, de fet, si tanquem les parpelles, el món desapareixerà; car “Jo sóc la fi del món”. Màrius Sampere, en aquest recull de poemes, ens ofereix la possibilitat de compartir amb ell la seva manera d'entendre la vida i la mort -són u-, el temps, l'amor, la matèria, etc. S'hi plantegen, en aquest recull, les preguntes metafísiques eternes: què som? d'on venim? on anem? i, què és tot això que hi ha al nostre voltant? Els poemes intenten respondre aquestes preguntes. D'on venim -és a dir, què érem abans de néixer?-? Venim de la mort, per això Sampere pregunta: “Oh, déu, per què has profanat la meva tomba amb un raig de llum?”. D'aquesta vida que sembla no gaire plaent -d'altra manera, déu no apareixeria com un profanador de tombes-, Sampere en salva la infància, aquell primer i potser únic record que tots tenim -aquell moment de la vida en què només vivim i no recordem, perquè no hi ha res a recordar. És per això que en el recull de poemes hi ha descrits alguns racons d'una casa on allà on hi havia hagut vida i caliu hi va entrar el fred, així llegim:
“Casa nostra s'ha fet gran i vella.
Davant va entrar-hi el fred; darrere, nosaltres.
Al cor dels mobles
tremolen -fulles
de la més gran oscil·lació- carns esvanides.
La llum s'hi expressa amb signes breus;
la llar apagada
presideix el racó, centre dels absents”1.
El centre dels absents, així, és aquella llar de foc apagada, freda. El poema anomenat Del fanguissar, molt proper dins del recull del poema que he quasi transcrit, comença amb els versos “Mare, mare morta” i acaba amb “Què ocorre, mare, / tret que se'm refreden els peus?” Així, la vida es redueix a néixer de la mare “sóc carn teva de lloguer?”, i a refredar-nos, igual que la llar de foc d'aquella casa.
Els poemes de Màrius Sampere estan impregnats de nihilisme i/o existencialisme, aquell “tot és en va” que tan bé va descriure Nietzsche o l'existencialisme que Sartre va descriure a La nàusea. De fet, l'últim poema de la primera part -”Revelacions”- s'anomena Nihilisme. En aquest poema, Màrius Sampere dialoga amb els supòsits d'aquesta teoria-malaltia2. Comença explicant “Sé prou bé que cap ull / celeste no m'observa.”, “No em veu ningú”, “Jo sóc l'invisible. Llavors, / què hi fa la llum? Poblar / de buidor la buidor. I així fecundar-la”. L'home nihilista és aquell home que, desprovist de Déu, d'aquell ull celeste, es queda sol al món. El món se li torna confús, absurd, sense sentit, tot és en va i tot ho relativitza. És per això que l'home nihilista es pregunta “què hi fa la llum?”, és a dir, què és tota aquesta vida? què vol dir que hi ha vida? La resposta que el poema dóna és poblar de buidor la buidor. La vida, absurda, fa més vida, que també és absurda, aquell festí de les espècies que mai no acaba, l'únic que fa és crear més buidor, crear més sensesentit. En aquest moment em veig obligada a recordar que a la introducció al recull de poemes, a l'apartat anomenat “Iniciació”, hi llegim que “Gairebé totes les coses cauen; però no totes ho fan per obediència”3 Així, Sampere salvaguarda alguna cosa al nihilisme, a aquell “tot és en va”. Si no totes les coses cauen per obediència -per pur sensesentit, per absurd-, hi deu haver algunes coses que romanen amb sentit, que no obeeixen a l'absurd.
Tornant a fer referència a aquelles preguntes metafísiques eternes, al poema de la pàgina 53 hi llegim “El prodigi, el gir / miraculós de la Terra / completant la confusió”. És ben fàcil trobar-se en un estat de confusió quan s'intenta trobar resposta a la pregunta de perquè la Terra gira o perquè som aquí, vius, a la Terra. Al fet que intentem trobar-hi resposta, l'autor diu “Una sola resposta encertada imposaria / el límit. I a l'esperit li basta / la desmesura (...)”; així, potser no estem preparats per a la resposta, ja que al nostre esperit li basta la desmesura. Què fem, doncs, intentant cercar respostes si l'obtenció d'una resposta no és una cosa feta per a nosaltres? Els poemes recomanen el plaer, perquè “mai / no s'acaba el festí de les espècies / vivents. Això no té sentit, / això deu ser l'amor”. Per si havíem oblidat aquell estat de confusió, tornem a llegir que això no té sentit: i si no té sentit, deu ser l'amor. Així, doncs, què és l'amor?
En aquest recull de poemes l'amor es veu barrejat amb la mort/vida -les absències i les presències- i amb el Temps. Com si aquests fossin indestriables. Així, l'amor és por a morir4 i “Tots morim d'amor, fou segellat”5. El Temps és “mare de mare, la primera i l'última, / la nimfa absorbent, la sexessa / que ens atrau i ens xucla.”, “totes les hores / són talment roba vella / de la criatura eterna, / la dels estirps i les llànties vivents.” i quan hàgim mort, la Veu del Qui parla -hem de suposar que és Déu...?-, dirà: “tornes a l'alba, no ha passat cap vida”. El temps que vivim és temps ja viscut, d'etern retorn nietzscheà, roba vella,.. Així, el temps no ens proporciona la possibilitat de progrés, ja que només és repetició. Tota possibilitat de millora queda anul·lada per aquest temps que ens viu.
Si volem llegir Les imminències sincerament, hem de romandre en el batibull de temes que el poeta ens ofereix i no intentar anar més enllà. No podem pretendre trobar-hi conclusions en aquest recull de poemes. No hi ha respostes, solucions, conseqüències. Hi ha reflexió sobre temes concrets -i recurrents-, però no hi ha inici, nus i desenllaç. No obstant això, no ens hem de quedar en el nihilisme absolut, en l'absurd i el sensesentit. No trobem respostes, res no té sentit, però potser el sentit és la pròpia reflexió -com Màrius Sampere insinua quan diu “Una sola resposta encertada imposaria / el límit. I a l'esperit li basta / la desmesura (...)”-, i amb haver trobat aquest sentit, en realitat, ja en tenim prou. Així, en llegir Les imminències, ens hem de deixar portar per les reflexions que hi trobem, sense esperar un cant alegre a la vida, un final feliç. Hi trobarem, però, eines per a la reflexió, i dependrà de nosaltres aprofitar aquestes eines o no. Com diu l'últim poema, “Què els hem de dir? Quan els ho diríem / si un poema és un altre poema, i aquest segon / un tercer, i aquest tercer / un altre, i aquest altre / el primer cadàver del món que, inexplicablement, somreia?”6, fent una analogia entre poema i reflexió, una reflexió n'és una altra, aquesta una altra...
____
*
1 pàgina 58.
2 Podríem dir que els nihilistes són els qui estan malalts de nihilisme, que pateixen de nihilisme. Més que una teoria, sembla una manera d'entendre i de posicionar-se davant la vida. El nihilisme és, doncs, un valor -una manera, una teoria- entorn del qual gira la vida del qui és nihilista.
3 pàgina 11.
4 poema anomenat Nocturnal de la pàgina 58.
5 del poema Holograma a la pàgina 60.
6 cinquè poema de l'annex, pàgina 97.
estic molt contenta d'haver fet aquesta associació d'idees tan culte i cultural -que s'entengui això com una ironia, si us plau-. quan vaig topar amb el text de Blake immediatament vaig recordar el llibre de Huxley. quin orgull. el llibre de Huxley jo l'he llegit. la història de com vaig trobar-me el llibre és força divertida:
quan la veïna va marxar (no sé si la recordeu, li deien "la ètnica") perquè ja era molt velleta, vam voler entrar a casa seva per veure si s'hi havia deixat alguna cosa interessant. vam saltar a la seva terrassa i vam veure que la porta per entrar a casa era tancada. llavors a mi se'm va ocórrer de mirar si per la part del darrere de la reixa hi havia les claus (com a les pelis) i, efectivament, hi havia claus. vam entrar a aquella mena de barraca freda i humida i en vam rescatar algunes coses. una d'aquestes coses va ser el llibre de Huxley. sense portada i mig destrossat pel temps, semblava un llibre clandestí. jo sabia de l'existència de Huxley a través d'Orwell (llibres "semblants" 1984 d'Orwell i Brave New World de Huxley), així que quan vaig començar a llegir el llibre The Doors of Perception vaig flipar pel canvi de temàtica.
The Doors of Perception és un llibre que descriu què sentia Huxley quan prenia mescalina. és més aviat una crònica d'un experiment científic que no pas una novel·la. el llibre pot interessar a qui vulgui saber quin efecte produeix la mescalina a la ment humana... però tot això no vol dir que Huxley es prengués drogues per escriure els seus llibres, sobretot perquè el tipus de droga que prenia no el deixava escriure. es prenia enteògens -que no sé com s'escriu en català- i "flipava".
per últim, dir que el grup The Doors es va inspirar en el títol del llibre de Huxley.
______________________
i, sí, tam, algun dia acabaré la carrera que vaig començar! (llegeixi's: filologia anglesa)
______________________
el que és curiós és que Blake és coetani de Kant i que tots dos, pel que veig, tenien interessos semblants. Kant ens advertia que és impossible conèixer les coses noumènicament (les coses en si) perquè sempre les contemplem des de "nosaltres" i, per tant, des de les nostres portes de la percepció (portes que no poden eludir-se).
_____________________
tot això em fa feliç! crec que quan acabi filosofia hauré de fer un màster i un doctorat per saciar aquesta set que tinc...
_____________________
crec que filosofia i literatura van de bracet. però he de confessar que la literatura pot contenir tota la filosofia en forma concreta, particular i que, per tant, d'alguna manera... la literatura pot abraçar tota la filosofia i situar-se una mica per sobre d'ella.
quan la veïna va marxar (no sé si la recordeu, li deien "la ètnica") perquè ja era molt velleta, vam voler entrar a casa seva per veure si s'hi havia deixat alguna cosa interessant. vam saltar a la seva terrassa i vam veure que la porta per entrar a casa era tancada. llavors a mi se'm va ocórrer de mirar si per la part del darrere de la reixa hi havia les claus (com a les pelis) i, efectivament, hi havia claus. vam entrar a aquella mena de barraca freda i humida i en vam rescatar algunes coses. una d'aquestes coses va ser el llibre de Huxley. sense portada i mig destrossat pel temps, semblava un llibre clandestí. jo sabia de l'existència de Huxley a través d'Orwell (llibres "semblants" 1984 d'Orwell i Brave New World de Huxley), així que quan vaig començar a llegir el llibre The Doors of Perception vaig flipar pel canvi de temàtica.
The Doors of Perception és un llibre que descriu què sentia Huxley quan prenia mescalina. és més aviat una crònica d'un experiment científic que no pas una novel·la. el llibre pot interessar a qui vulgui saber quin efecte produeix la mescalina a la ment humana... però tot això no vol dir que Huxley es prengués drogues per escriure els seus llibres, sobretot perquè el tipus de droga que prenia no el deixava escriure. es prenia enteògens -que no sé com s'escriu en català- i "flipava".
per últim, dir que el grup The Doors es va inspirar en el títol del llibre de Huxley.
______________________
i, sí, tam, algun dia acabaré la carrera que vaig començar! (llegeixi's: filologia anglesa)
______________________
el que és curiós és que Blake és coetani de Kant i que tots dos, pel que veig, tenien interessos semblants. Kant ens advertia que és impossible conèixer les coses noumènicament (les coses en si) perquè sempre les contemplem des de "nosaltres" i, per tant, des de les nostres portes de la percepció (portes que no poden eludir-se).
_____________________
tot això em fa feliç! crec que quan acabi filosofia hauré de fer un màster i un doctorat per saciar aquesta set que tinc...
_____________________
crec que filosofia i literatura van de bracet. però he de confessar que la literatura pot contenir tota la filosofia en forma concreta, particular i que, per tant, d'alguna manera... la literatura pot abraçar tota la filosofia i situar-se una mica per sobre d'ella.
no sé si algú hi ha pensat en el post anterior. jo no! hi he pensat ara, que l'he rellegit. de fet, ni recordava haver-lo escrit. això està bé: és com llegir-me innocentment.... com veure el sexto sentido sense saber el final, però havent-lo vist. em va passar, per exemple, que vaig veure la sèrie (a trossos) de mirall trencat i a l'hora de llegir el llibre no em va afectar per res. tinc la sort -o: tinc la desgràcia- de no recordar gaire bé les imatges generals. recordo només petits detalls insignificants. és com si fes síntesis de les persones i les coses que veig. em passa, també, que sóc incapaç de recordar les lletres de les cançons. només puc recordar el concepte, la síntesis. això a mi em va bé per quan estudio o he de fer treballs o... però a l'àmbit social aquesta característica és més aviat un defecte (o una incapacitat). què hi farem.
que si algú ha pensat en el post anterior. jo, només llegir "las puertas de la percepción" he recordat the doors of perception d'Aldous Huxley i he pensat: oh, Huxley devia treure de Blake aquesta expressió? deu tenir la frase "the doors of perception" tradició a la literatura? -necessito l'ajuda de la tam per això, que jo vaig deixar d'estudiar la carrera-. pel que fa a la frase, o al vers, és estrictament filosòfica -de teoria del coneixement-, tot i que no negaré que la literatura se serveix de la filosofia molt sovint, és clar! ens recorda a Kant, potser?
____
avui ha estat un dia llarg... he anat a Olot, hem fet photoshop, plovia molt, feia fred... després classe de projectes, moltes hores, així que hem sortit una mica abans; després a Girona he dinat sola amb la vanguardia -però m'he avorrit de llegir-la- i he anat a classe amb un cafè amb llet. el professor s'ha emprenyat perquè força gent no havia llegit el llibre -que és llarguet-, així que ha fet un discurs dient que si volíem acabar essent caixeres de supermercat o perruqueres -veig que ha canviat de sexe als nois de la classe!-, que miréssim la tele, però que a la universitat, a filologia, s'hi anava per a llegir. molt paternalista, tot plegat. força absurd. perquè, al cap i a la fi, si jo passo per la uni sense haver-ne tret cap profit: problema meu! no necessito que vingui algú a dir-me que m'equivoco perquè no ho aprofito. crec que som prou grandets. i si no li agrada que la gent no llegeixi els llibres a temps, que faci exàmens i a suspendre. però el discurset elitistauniversitari i, a sobre, masclista, se'l podria haver estalviat. ha estat força incòmode tot plegat.
després he anat a la biblioteca i he agafat un llibre de Jaime Gil de Biedma i un altre de Angelina Gatell (tots dos de poesia) i un de fotografia d'un paio que m'agrada molt que es diu Laszlo Moholy-Nagy. quan he tornat al cotxe, després de passejar una estona per la ciutat de laberints de parets invisibles, amb carrers sense nom i carrerons amagats -llegeixi's: la girona de l'emma, amb aquell encant inexplicable-, com anava dient, "quan he tornat al cotxe", no hi havia cotxe! la grua.
taxi cap a mercagirona. pago 79 euros, condueixo cap a casa l'iria (i jo que volia anar-hi aviat per veure en luar...), la sortida de girona un malson que en teoria m'hauria d'haver estalviat...
sopar a casa l'iria, la eli està a punt d'arribar i avui és el seu aniversari. quina emoció!
PD: avui també he parlat per telèfon amb la maria, la gal·la i la judit. i ahir vaig anar a comprar 100 papers fotosensibles per revelar!!
que si algú ha pensat en el post anterior. jo, només llegir "las puertas de la percepción" he recordat the doors of perception d'Aldous Huxley i he pensat: oh, Huxley devia treure de Blake aquesta expressió? deu tenir la frase "the doors of perception" tradició a la literatura? -necessito l'ajuda de la tam per això, que jo vaig deixar d'estudiar la carrera-. pel que fa a la frase, o al vers, és estrictament filosòfica -de teoria del coneixement-, tot i que no negaré que la literatura se serveix de la filosofia molt sovint, és clar! ens recorda a Kant, potser?
____
avui ha estat un dia llarg... he anat a Olot, hem fet photoshop, plovia molt, feia fred... després classe de projectes, moltes hores, així que hem sortit una mica abans; després a Girona he dinat sola amb la vanguardia -però m'he avorrit de llegir-la- i he anat a classe amb un cafè amb llet. el professor s'ha emprenyat perquè força gent no havia llegit el llibre -que és llarguet-, així que ha fet un discurs dient que si volíem acabar essent caixeres de supermercat o perruqueres -veig que ha canviat de sexe als nois de la classe!-, que miréssim la tele, però que a la universitat, a filologia, s'hi anava per a llegir. molt paternalista, tot plegat. força absurd. perquè, al cap i a la fi, si jo passo per la uni sense haver-ne tret cap profit: problema meu! no necessito que vingui algú a dir-me que m'equivoco perquè no ho aprofito. crec que som prou grandets. i si no li agrada que la gent no llegeixi els llibres a temps, que faci exàmens i a suspendre. però el discurset elitistauniversitari i, a sobre, masclista, se'l podria haver estalviat. ha estat força incòmode tot plegat.
després he anat a la biblioteca i he agafat un llibre de Jaime Gil de Biedma i un altre de Angelina Gatell (tots dos de poesia) i un de fotografia d'un paio que m'agrada molt que es diu Laszlo Moholy-Nagy. quan he tornat al cotxe, després de passejar una estona per la ciutat de laberints de parets invisibles, amb carrers sense nom i carrerons amagats -llegeixi's: la girona de l'emma, amb aquell encant inexplicable-, com anava dient, "quan he tornat al cotxe", no hi havia cotxe! la grua.
taxi cap a mercagirona. pago 79 euros, condueixo cap a casa l'iria (i jo que volia anar-hi aviat per veure en luar...), la sortida de girona un malson que en teoria m'hauria d'haver estalviat...
sopar a casa l'iria, la eli està a punt d'arribar i avui és el seu aniversari. quina emoció!
PD: avui també he parlat per telèfon amb la maria, la gal·la i la judit. i ahir vaig anar a comprar 100 papers fotosensibles per revelar!!
" Si
las puertas de la percepción se depurasen, todo aparecería a los
hombres como realmente es: infinito. Pues el hombre se ha encerrado en
sí mismo hasta ver todas las cosas a través de las estrechas rendijas
de su caverna. "
William Blake
William Blake
torno de girona i el got blau no surt bé i hi ha maletes fent-se (no pas soles), i ara em dutxaré i després soparé,
i: què he fet avui?
ara torno d'una classe de metafísica i continuem amb el mateix tema: com combatre el relativisme... i parlem de colors, de vermell, de cavalls, d'idees... abans, converses al claustre -claustre forçós després del vent que ara explicaré- amb la maria-de-classe sobre professors, sexe i altres fins que ha arribat un noi de cinquè -no sóc bona pels noms- i ha sortit gent de la conferència i hem anat a classe,
abans d'això hem estat a la cafeteria perquè jo m'adormia a la biblioteca i hmm cafè amb llet i triangle,
i ha estat obrir el llibre de fundamentos de la filosofía de la ciencia i que vingués un tornado, no exagero.
efectivament: no feia gens de vent fins que hem obert el llibre. hem provat de tornar-lo a tancar i el vent marxava. així que l'hem tornat a obrir: i el vent tornava.... tan fort! fins al punt de tirar a terra una ampolla d'aigua de 2 litres mig plena! algú ha volgut creure que eren senyals... no tocava estudiar això.
abans he estat a la biblioteca mirant llibres, i abans he dinat sola llegint la vanguardia, i abans li he ensenyat a la lidia a posar el carret a la càmera i uns mossos m'han fet pum pum a la finestra perquè he aparcat en un lloc on no podia -però on no molestava- i amb mi a dins del cotxe he posat els "tac-tac" i m'he emprenyat molt perquè a 100m d'allà on era jo aparcada hi ha una comissaria de mossos on sempre hi ha cotxes aparcats a fora sense els "tac-tac" que dificulten la visió i poden provocar accidents.
abans d'això hem tornat d'olot, evidentment; i hem tingut quatre hores de classe de tècnica fotogràfica. una hora de teoria i les altres tres de pràctica. així que laboratori i a revelar! i abans hem anat a olot des de la bisbal, i abans m'he llevat a les 6.40 i abans dormia i abans havia anat a dormir...
coses que he fet i que m'he oblidat de dir: he fet pipi, he fet caca, he esmorzat dos cops, he begut gairebé dos litres d'aigua, he escoltat gorillaz, he pensat mentre conduia, he pensat mentre era a classe, he parlat amb la mama fa poc, he ensenyat als papes els fotogrames que he fet, he ajudat a la maria a buscar un llibre -i tot ha estat és aquí-, he pensat en el desembre i les vacances de nadal i he pensat que estic ben boja, he intentat mocar-me sense gaire èxit,...
i: què he fet avui?
ara torno d'una classe de metafísica i continuem amb el mateix tema: com combatre el relativisme... i parlem de colors, de vermell, de cavalls, d'idees... abans, converses al claustre -claustre forçós després del vent que ara explicaré- amb la maria-de-classe sobre professors, sexe i altres fins que ha arribat un noi de cinquè -no sóc bona pels noms- i ha sortit gent de la conferència i hem anat a classe,
abans d'això hem estat a la cafeteria perquè jo m'adormia a la biblioteca i hmm cafè amb llet i triangle,
i ha estat obrir el llibre de fundamentos de la filosofía de la ciencia i que vingués un tornado, no exagero.
efectivament: no feia gens de vent fins que hem obert el llibre. hem provat de tornar-lo a tancar i el vent marxava. així que l'hem tornat a obrir: i el vent tornava.... tan fort! fins al punt de tirar a terra una ampolla d'aigua de 2 litres mig plena! algú ha volgut creure que eren senyals... no tocava estudiar això.
abans he estat a la biblioteca mirant llibres, i abans he dinat sola llegint la vanguardia, i abans li he ensenyat a la lidia a posar el carret a la càmera i uns mossos m'han fet pum pum a la finestra perquè he aparcat en un lloc on no podia -però on no molestava- i amb mi a dins del cotxe he posat els "tac-tac" i m'he emprenyat molt perquè a 100m d'allà on era jo aparcada hi ha una comissaria de mossos on sempre hi ha cotxes aparcats a fora sense els "tac-tac" que dificulten la visió i poden provocar accidents.
abans d'això hem tornat d'olot, evidentment; i hem tingut quatre hores de classe de tècnica fotogràfica. una hora de teoria i les altres tres de pràctica. així que laboratori i a revelar! i abans hem anat a olot des de la bisbal, i abans m'he llevat a les 6.40 i abans dormia i abans havia anat a dormir...
coses que he fet i que m'he oblidat de dir: he fet pipi, he fet caca, he esmorzat dos cops, he begut gairebé dos litres d'aigua, he escoltat gorillaz, he pensat mentre conduia, he pensat mentre era a classe, he parlat amb la mama fa poc, he ensenyat als papes els fotogrames que he fet, he ajudat a la maria a buscar un llibre -i tot ha estat és aquí-, he pensat en el desembre i les vacances de nadal i he pensat que estic ben boja, he intentat mocar-me sense gaire èxit,...
estic llegint incerta glòria. transcric aquí fragments que m'han semblat interessants:
"la roca i el núvol, la permanència i l'evanescència. El núvol passa, però que esplèndid en el seu aspecte canviant a l'hora de la posta; la roca és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en la nostra vida; què val més dels dos? [...] ¿O és que som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que conèixer un moment gloriós, un sol moment, i esvair-nos?"PD: quan surto de la feina sempre espero que hi hagi algú que m'hagi vingut a buscar per sorpresa... fa dos anys i mig que treballo aquí i no hi ha hagut dia que en sortir no miri a tots costats esperant trobar-hi algú amagat. avui, que no he anat a treballar, ha estat el dia esperat. avui la judit m'ha anat a buscar a la feina per sorpresa.
"Haig de viure -em deia a mi mateix-; haig de cuitar a viure abans que els meus ossos no siguin llençats a la buitrera sense fons que m'espera; haig de viure, però ¿com es fa, per viure? ¡Viure!"
"La bellesa fa por; per sort, no ens barra el pas més que rares vegades"
"Un se sent sol davant l'univers com un reu davant un tribunal inapel·lable. ¿De què se'ns acusa? De ser tan petits, tan mesquins, tan lletjos; la immensitat ens jutja i ens esclafa..."
és quasi novembre i d'aquí a poc aquesta web complirà sis anys,
bukowski va començar amb mi, el savi -que alguna cosa sabia-:
llavors tot pren sentit: el camí només ha estat un viatge des de l'origen cap a l'origen.
sí, som explicats per la literatura,
som explicats per nosaltres mateixos -i humans i humans i humans, ¿quants? repetint la història de la humanitat-.
retorno a la poesia -a aquelles tardes del 2002 en què llegia i llegia poemes sense parar-,
en la intenció de refer-nos, de ser, d'alguna manera,
ser -sense compromisos i sense adjectius-.
bukowski va començar amb mi, el savi -que alguna cosa sabia-:
perquè és fàcil tornar als orígens, sempre esperen -com un niu-.and
we need so much
if we only knew
what it
was.it is
probably
everythingand we will all
probably die
trying to get
itor die
because we
don't get
it.I hope
you will understand
when I am deadI got
as much
as
possible.
llavors tot pren sentit: el camí només ha estat un viatge des de l'origen cap a l'origen.
sí, som explicats per la literatura,
som explicats per nosaltres mateixos -i humans i humans i humans, ¿quants? repetint la història de la humanitat-.
retorno a la poesia -a aquelles tardes del 2002 en què llegia i llegia poemes sense parar-,
en la intenció de refer-nos, de ser, d'alguna manera,
ser -sense compromisos i sense adjectius-.
no és per res, confeccionava les meves hores amb olafur arnalds i la pluja que només toca per la zona de flaçà -i és que no veig res, no veig res!-, i ara gorillaz perquè les setmanes passen altre cop, demà és divendres,
i una noia de classe em diu que m'ha vist a p*bol i jo li dic que sí, que hi treballo,
i em trobo la miriam i em diu que la 'happy' és a la facultat i jo li dic que no pot ser, que l'altre dia la vaig trucar i que no,
i baixo les escales i me la trobo i la crido de lluny però no em sentia i me la quedo mirant pensant "el temps ha passat, d'alguna manera, d'alguna manera ha passat un any i mig o més i no pot ser i quin curs fèiem? segon? i ara què tal?" i la cristina, que és la 'happy' -i a mi mai em va agradar dir-li així i, de fet, fins avui encara no li havia dit mai així-, no m'ha reconegut i ha dit que que canviada i que sóc més alta i més prima i jo he pensat que ella també o no sé, perquè no ho sé,
i hem parlat i era tot més o menys igual
i sempre he tingut al cap la cristina perquè mai vaig entendre la desaparició...
i he estat a la cafeteria amb la maria-de-classe dues hores, converses filosòfiques o "què ens passa quan no tenim la filosofia a prop" i "què passa ara que som a quart i això s'acaba" i "quin abisme trobarem?" amb un bistec amb patates i una coca-cola light -una mica de cafeina-, se'ns ha passat l'hora i hem arribat tard a classe, però millor perquè així duren menys,
bé... avui he tingut classe de 13.45 a 15.00 i de 16.45 a 19.30. ja tinc deures, fins i tot hem anat a berenar i he vist com un noi de cinquè robava menjar del bar i he pensat que jo també vull robar menjar però no ho he fet perquè m'ha fet cosa,
i hem fet metafísica a la classe de música
i jo buscava el piano i no el trobava -era a la dreta!-,
i després he passat per la biblioteca a buscar tres llibres i m'he perdut perquè tot està canviant molt i aquesta facultat es metamorfoseja contínuament i et fa perdre,
i al matí he anat a olot, molt aviat, però hem arribat puntuals, i he tingut classes on em pregunten coses de filosofia i jo no sé què dir perquè per fer el pas d'allò general a allò concret necessito intimitat i confiança i sóc molt tímida en aquests temes i semblo una palurda,
i després més classes, hem vist un documental sobre el senyor Stieglitz, molt interessant i inspirador, però al final va estar sol,
perquè hi ha alguna necessitat estranya
sempre m'inspiren els artistes i les vides que van tenir i penso: "eren feliços? tenien una vida normal?" i reflexiono,
jo vull fer la revolució de les idees dins meu i fora meu i tranformar el meu món! i en la lluita constant, i d'això en parlaven avui a classe de corrents actuals, per entendre més coses,
i jo sempre m'he preguntat si la filosofia és reflex de la societat
o la societat reflex de la filosofia
i mai sabré si la filosofia és només un mirall del que la societat o consciència col·lectiva pensa,
o si la societat és un mirall...
_______
pensaments d'avui: odio els anuncis de la tele on posen música super animada per a crear la sensació que la compra del producte anunciat farà feliç a qui el compri. i els odio perquè tots aquests anuncis col·laboren a fer més gran el malentès implícit en tota societat de consum: no saber què cony és la felicitat i on es troba aquesta.
i una noia de classe em diu que m'ha vist a p*bol i jo li dic que sí, que hi treballo,
i em trobo la miriam i em diu que la 'happy' és a la facultat i jo li dic que no pot ser, que l'altre dia la vaig trucar i que no,
i baixo les escales i me la trobo i la crido de lluny però no em sentia i me la quedo mirant pensant "el temps ha passat, d'alguna manera, d'alguna manera ha passat un any i mig o més i no pot ser i quin curs fèiem? segon? i ara què tal?" i la cristina, que és la 'happy' -i a mi mai em va agradar dir-li així i, de fet, fins avui encara no li havia dit mai així-, no m'ha reconegut i ha dit que que canviada i que sóc més alta i més prima i jo he pensat que ella també o no sé, perquè no ho sé,
i hem parlat i era tot més o menys igual
i sempre he tingut al cap la cristina perquè mai vaig entendre la desaparició...
i he estat a la cafeteria amb la maria-de-classe dues hores, converses filosòfiques o "què ens passa quan no tenim la filosofia a prop" i "què passa ara que som a quart i això s'acaba" i "quin abisme trobarem?" amb un bistec amb patates i una coca-cola light -una mica de cafeina-, se'ns ha passat l'hora i hem arribat tard a classe, però millor perquè així duren menys,
bé... avui he tingut classe de 13.45 a 15.00 i de 16.45 a 19.30. ja tinc deures, fins i tot hem anat a berenar i he vist com un noi de cinquè robava menjar del bar i he pensat que jo també vull robar menjar però no ho he fet perquè m'ha fet cosa,
i hem fet metafísica a la classe de música
i jo buscava el piano i no el trobava -era a la dreta!-,
i després he passat per la biblioteca a buscar tres llibres i m'he perdut perquè tot està canviant molt i aquesta facultat es metamorfoseja contínuament i et fa perdre,
i al matí he anat a olot, molt aviat, però hem arribat puntuals, i he tingut classes on em pregunten coses de filosofia i jo no sé què dir perquè per fer el pas d'allò general a allò concret necessito intimitat i confiança i sóc molt tímida en aquests temes i semblo una palurda,
i després més classes, hem vist un documental sobre el senyor Stieglitz, molt interessant i inspirador, però al final va estar sol,
perquè hi ha alguna necessitat estranya
sempre m'inspiren els artistes i les vides que van tenir i penso: "eren feliços? tenien una vida normal?" i reflexiono,
jo vull fer la revolució de les idees dins meu i fora meu i tranformar el meu món! i en la lluita constant, i d'això en parlaven avui a classe de corrents actuals, per entendre més coses,
i jo sempre m'he preguntat si la filosofia és reflex de la societat
o la societat reflex de la filosofia
i mai sabré si la filosofia és només un mirall del que la societat o consciència col·lectiva pensa,
o si la societat és un mirall...
_______
pensaments d'avui: odio els anuncis de la tele on posen música super animada per a crear la sensació que la compra del producte anunciat farà feliç a qui el compri. i els odio perquè tots aquests anuncis col·laboren a fer més gran el malentès implícit en tota societat de consum: no saber què cony és la felicitat i on es troba aquesta.
m'he tocat les ungles amb la boca, o m'he tocat la boca amb les ungles i tenia les mans plenes de líquids de revelar i ara tinc un mal de panxa estrany,
dec estar in to xi ca da.
tot i que també podria ser la gana, o la calor que he passat -contrast olot-girona- o què sé jo.
_____________________________________________________________________________
què en sabré jo, de filosofia...
a vegades la vida quotidiana és absurda.
sabem tots que els colors són colors en tant que els percebem, i punt. que no existeix una entitat anomenada 'vermell' que visqui, com Plató va dir, a un món a part. no existeixen els colors. no existeixen els sorolls -simples ones: i som capaços de percebre-les. i què és una 'ona'? mera descripció humana sobre una cosa-, no existeixen els sentiments -perquè no són causa-efecte-, no existeix gairebé res.
que una torrada se'm crema al matí? no n'he de fer cas. el mal gust que té només és cosa meva, sóc jo qui té una llengua massa sensible i predisposada a percebre gustos. la torrada només és la mateixa llesca d'abans una mica modificada per una cosa anomenada foc.
què és el foc i per què aquest fa que tard o d'hora ens faci fàstic una torrada? quina relació hi ha entre jo, el foc i la torrada? per què hem de ser màquines foradades, sensibles, disposades contínuament a un torrent de sensacions? per què hem de percebre sempre? i per què hem d'entendre, també contínuament, que no és causa-efecte, que 'x' no provoca 'y', sinó que és en tant que éssers sensibles que som capaços de transformar 'x' en 'y'?
i com eliminar-nos, aniquilar-nos?
tot això és nihilisme, que vol dir res, i aniquilar és sinònim d'anihilar, així que per què ens anihilem?
per què tot ha de ser relatiu?
i ara aprenem l'absolutisme. ja era hora. com un gran sí a tot. perquè si jo veig el vermell és que hi ha vermell. perquè si jo percebo gust a cremat és que existeix el gust a cremat. perquè si jo tinc sentiments és que quelcom me'ls provoca. i tornem a relacionar-nos amb el món, tornem a ser-hi, aquí, desanihilats, ressucitats filosòficament,
però sempre tindrem el dubte. i si és autocompassió? autoindulgència? i si els humans estem fets per entendre la dualitat constant i absurda entre dos forces que es barallen entre si? volem entendre-ho? de veritat? viure enmig del remolí, cercant sempre un Dionís disposat a fer-nos creure que el caos és el millor...
dec estar in to xi ca da.
tot i que també podria ser la gana, o la calor que he passat -contrast olot-girona- o què sé jo.
_____________________________________________________________________________
què en sabré jo, de filosofia...
a vegades la vida quotidiana és absurda.
sabem tots que els colors són colors en tant que els percebem, i punt. que no existeix una entitat anomenada 'vermell' que visqui, com Plató va dir, a un món a part. no existeixen els colors. no existeixen els sorolls -simples ones: i som capaços de percebre-les. i què és una 'ona'? mera descripció humana sobre una cosa-, no existeixen els sentiments -perquè no són causa-efecte-, no existeix gairebé res.
que una torrada se'm crema al matí? no n'he de fer cas. el mal gust que té només és cosa meva, sóc jo qui té una llengua massa sensible i predisposada a percebre gustos. la torrada només és la mateixa llesca d'abans una mica modificada per una cosa anomenada foc.
què és el foc i per què aquest fa que tard o d'hora ens faci fàstic una torrada? quina relació hi ha entre jo, el foc i la torrada? per què hem de ser màquines foradades, sensibles, disposades contínuament a un torrent de sensacions? per què hem de percebre sempre? i per què hem d'entendre, també contínuament, que no és causa-efecte, que 'x' no provoca 'y', sinó que és en tant que éssers sensibles que som capaços de transformar 'x' en 'y'?
i com eliminar-nos, aniquilar-nos?
tot això és nihilisme, que vol dir res, i aniquilar és sinònim d'anihilar, així que per què ens anihilem?
per què tot ha de ser relatiu?
i ara aprenem l'absolutisme. ja era hora. com un gran sí a tot. perquè si jo veig el vermell és que hi ha vermell. perquè si jo percebo gust a cremat és que existeix el gust a cremat. perquè si jo tinc sentiments és que quelcom me'ls provoca. i tornem a relacionar-nos amb el món, tornem a ser-hi, aquí, desanihilats, ressucitats filosòficament,
però sempre tindrem el dubte. i si és autocompassió? autoindulgència? i si els humans estem fets per entendre la dualitat constant i absurda entre dos forces que es barallen entre si? volem entendre-ho? de veritat? viure enmig del remolí, cercant sempre un Dionís disposat a fer-nos creure que el caos és el millor...
havia pensat moltes coses interessants...
i les he oblidat gairebé totes...
em sento frustrada.
i ara... què?
i les he oblidat gairebé totes...
em sento frustrada.
i ara... què?
no tinc la intenció de fer una ressenya de la pel·lícula -per a fer-ho necessitaria tornar-la a veure o pensar-hi durant uns dies-, així que el que exposaré a continuació són apunts/pensaments que m'han vingut en veure la pel·lícula.
_______
pregunta general: cal que l'art sigui susceptible de ser entès per la majoria? cal aplanar el missatge per tal que la majoria sigui capaç de captar una mica de sentit?
_______
la resposta és, per part meva, no. no s'ho mereix.
________
per què dic això?
no hi ha res pitjor, en art, que tenir por. por a arribar al final, por a donar el missatge que es vol donar. crec que si hom té por, si no és capaç d'arribar fins a les últimes conseqüències -que no són tantes, déu meu- d'allò que ha decidit fer, no cal ni que s'hi posi. és absurd que hàgim de veure una pel·lícula i crear-nos nosaltres el guió perfecte perquè el guionista/director ha estat incapaç d'atrevir-se a fer-ho bé.
molt bé, la pel·lícula vendrà molt, se n'haurà fet molta publicitat, serà un 'bestseller', com totes les pel·lícules d'aquest director. a la majoria li encantarà, pensarà: per fi una pel·lícula d'aquest home que puc entendre! i se'n parlarà molt bé, i tot el rotllo, sí, sí, a més, super fashions tots, és clar: parlant de trios, jo sóc molt obert, però és mentida! què és? una reversió estranya de soñadores? un intent de...? ho sento, m'he perdut.
i el personatge de la penélope, exagerat fins a ser malaltís, per què? perquè la gent pugui dir: "sí, al tiu li mola estar amb dos ties", "a la penélope no li podem fer cas perquè està boja" i la rossa, que és l'única que podria haver donat una mica de normalitat al tema, va, i els deixa. per què els deixa? no és això el que estava demanant la moral imperant de la majoria ansiosa per dir que ha entès una pel·lícula de W. Allen? la rossa els deixa, tots feliços, el noi lacoste, pobret -per què tan criticar-lo?-, continua amb la nòvia enamorada del salvatge espanyol... a mi m'hi sobrava la Vicky.
ja la història comença endinsant-nos en una mena d'estat excepció a la vida de les noies. la Vicky i la Cristina van a Barcelona de viatge -i és precisament quan estem de viatge que sortim de tota quotidianitat i som capaços de fer, ja que estem lluny d'amics i coneguts, coses que al nostre país no faríem-. a Barcelona, a més, Espanya. què hi ha a Espanya? nois morenos, sangria, sol... vida salvatge i irresponsable. i a quina època de l'any hi van? estiu! i què passa a l'estiu? que comença, precisament, amb la nit màgica de Sant Joan, i només cal recordar a Shakespeare amb somni d'una nit d'estiu, on s'intercanvien parelles i bla, bla...
amb aquest començament ja ens podíem esperar que aquestes noies farien alguna cosa 'anormal'. i, sí, la fan. és clar! i què passa quan el viatge s'acaba? quan l'estiu s'acaba? que tornen a casa seva, al seu país, després de la bogeria dionisíaca d'un estiu a l'estranger. oh! s'ha acabat la història. podrem sortir del cinema tranquils, no cal patir més, no, no és possible res del que se'ns insinua que és possible a la pel·lícula...
____
comentant un altre aspecte: sí, maria, tens raó, la pel·lícula utilitza l'art -que té en el seu lèxic, precisament, les paraules 'inspirar', 'influir'- com a excusa per a poder definir allò que uneix a les persones. és un recurs fàcil -molt utilitzat, sí; així, continuant amb la meva tesis, és més fàcil d'entendre per a la majoria la relació entre els tres-.
i no ser capaç de donar un missatge sense fer servir tòpics/prejudicis clàssics em sembla una falta de respecte cap a l'art en general, sobretot si estem parlant de l'home que estem parlant.
___
continuarà.
_______
pregunta general: cal que l'art sigui susceptible de ser entès per la majoria? cal aplanar el missatge per tal que la majoria sigui capaç de captar una mica de sentit?
_______
la resposta és, per part meva, no. no s'ho mereix.
________
per què dic això?
no hi ha res pitjor, en art, que tenir por. por a arribar al final, por a donar el missatge que es vol donar. crec que si hom té por, si no és capaç d'arribar fins a les últimes conseqüències -que no són tantes, déu meu- d'allò que ha decidit fer, no cal ni que s'hi posi. és absurd que hàgim de veure una pel·lícula i crear-nos nosaltres el guió perfecte perquè el guionista/director ha estat incapaç d'atrevir-se a fer-ho bé.
molt bé, la pel·lícula vendrà molt, se n'haurà fet molta publicitat, serà un 'bestseller', com totes les pel·lícules d'aquest director. a la majoria li encantarà, pensarà: per fi una pel·lícula d'aquest home que puc entendre! i se'n parlarà molt bé, i tot el rotllo, sí, sí, a més, super fashions tots, és clar: parlant de trios, jo sóc molt obert, però és mentida! què és? una reversió estranya de soñadores? un intent de...? ho sento, m'he perdut.
i el personatge de la penélope, exagerat fins a ser malaltís, per què? perquè la gent pugui dir: "sí, al tiu li mola estar amb dos ties", "a la penélope no li podem fer cas perquè està boja" i la rossa, que és l'única que podria haver donat una mica de normalitat al tema, va, i els deixa. per què els deixa? no és això el que estava demanant la moral imperant de la majoria ansiosa per dir que ha entès una pel·lícula de W. Allen? la rossa els deixa, tots feliços, el noi lacoste, pobret -per què tan criticar-lo?-, continua amb la nòvia enamorada del salvatge espanyol... a mi m'hi sobrava la Vicky.
ja la història comença endinsant-nos en una mena d'estat excepció a la vida de les noies. la Vicky i la Cristina van a Barcelona de viatge -i és precisament quan estem de viatge que sortim de tota quotidianitat i som capaços de fer, ja que estem lluny d'amics i coneguts, coses que al nostre país no faríem-. a Barcelona, a més, Espanya. què hi ha a Espanya? nois morenos, sangria, sol... vida salvatge i irresponsable. i a quina època de l'any hi van? estiu! i què passa a l'estiu? que comença, precisament, amb la nit màgica de Sant Joan, i només cal recordar a Shakespeare amb somni d'una nit d'estiu, on s'intercanvien parelles i bla, bla...
amb aquest començament ja ens podíem esperar que aquestes noies farien alguna cosa 'anormal'. i, sí, la fan. és clar! i què passa quan el viatge s'acaba? quan l'estiu s'acaba? que tornen a casa seva, al seu país, després de la bogeria dionisíaca d'un estiu a l'estranger. oh! s'ha acabat la història. podrem sortir del cinema tranquils, no cal patir més, no, no és possible res del que se'ns insinua que és possible a la pel·lícula...
____
comentant un altre aspecte: sí, maria, tens raó, la pel·lícula utilitza l'art -que té en el seu lèxic, precisament, les paraules 'inspirar', 'influir'- com a excusa per a poder definir allò que uneix a les persones. és un recurs fàcil -molt utilitzat, sí; així, continuant amb la meva tesis, és més fàcil d'entendre per a la majoria la relació entre els tres-.
i no ser capaç de donar un missatge sense fer servir tòpics/prejudicis clàssics em sembla una falta de respecte cap a l'art en general, sobretot si estem parlant de l'home que estem parlant.
___
continuarà.
bona nit, estrelletes :*
dia que ha acabat essent cansat per un costipat que he de suportar com puc.
no suporto trobar-me malament, em posa molt nerviosa... perquè jo vull fer les coses que vull fer i el costipat no em deixa, però tampoc sé no fer les coses... total, que acabo fent-ho tot mentre em trobo malament i encara és pitjor.
no vull anar a treballar dissabte, ni diumenge. fa molta fred a la feina... estic a l'aire lliure i només em puc abrigar els peus. és absurd treballar. hauré de fer visita guiada però tinc la veu fatal, i no tinc ganes de veure a ningú excepte l'arantxa,
de fet,
sort que aquest cap de setmana em toca estar amb ella.
he pensat que hi ha d'haver per collons altres maneres d'aconseguir diners. no tot és ser assalariat, no tot és dependre, no tot és capitalisme, no tot és el que és,
jo vull canviar el món...
començant pel meu.
PD: i faig alguna cosa més a part de somiar.
dia que ha acabat essent cansat per un costipat que he de suportar com puc.
no suporto trobar-me malament, em posa molt nerviosa... perquè jo vull fer les coses que vull fer i el costipat no em deixa, però tampoc sé no fer les coses... total, que acabo fent-ho tot mentre em trobo malament i encara és pitjor.
no vull anar a treballar dissabte, ni diumenge. fa molta fred a la feina... estic a l'aire lliure i només em puc abrigar els peus. és absurd treballar. hauré de fer visita guiada però tinc la veu fatal, i no tinc ganes de veure a ningú excepte l'arantxa,
de fet,
sort que aquest cap de setmana em toca estar amb ella.
he pensat que hi ha d'haver per collons altres maneres d'aconseguir diners. no tot és ser assalariat, no tot és dependre, no tot és capitalisme, no tot és el que és,
jo vull canviar el món...
començant pel meu.
PD: i faig alguna cosa més a part de somiar.
llegeixo el post anterior i veig que no s'entén gaire... el deixo com a testimoni de com de malament puc arribar a expressar-me.
m'agrada anar a Olot perquè és com anar a l'institut i perquè crec que la universitat (des de fa quatre anys) em va deprimir. a la universitat és difícil ser algú (sobretot quan comences a la UB). és difícil ser només un número, viure en l'anonimat constant, en classes de cent persones on no ets ningú i no coneixes ningú perquè a la següent classe aniràs amb altra gent.
la UdG no és tant així, tot i que ha desaparegut força gent aquest any; però jo ja vaig anar-hi deprimida. i uns quants pals amb una noia i amb una altra van fer que perdés la il·lusió. l'any passat, però, a final de curs, vaig conèixer la maria... que, per cert, aquest any encara no l'he vist (la truco i no me l'agafa, em truca i no l'agafo i mai coincidim). i un altre rotllo.
però Olot... Olot és l'institut però en millor perquè començo de nou. i perquè m'agrada ser allà. em fan creure que hi he de ser. a la universitat no, a la universitat pots marxar pots anar pots tornar i ningú no et dirà res. al final acabes per no anar a classe...
estic realment molt animada. sí, sí, amb moltes ganes d'aquest curs. tant a Olot com a Girona. m'encanta el que fem a metafísica: és la solució a allò que vam deixar a mitges -que em va estar ratllant tot l'any passat-. m'encanta la filosofia, no sé perquè, sé que és cosa meva, que la necessito, que em complementa -i que jo la complemento a ella-, i que em fa avançar... ja no sé per on, perquè vaig decidir tallar, acabar la nostra relació tormentosa. vaig decidir que no permetria que la filosofia m'enfonsés totalment cap a pous insondables. així que m'ho prenc d'una altra manera.
Olot no em transportarà a cap pou, això està clar. i això és el que vull. mantenir-me a la superfície total, aquella que la filosofia no em permet ni mirar.
i tot això perquè jo sóc dual. molt, molt dual.
i m'agrada allò pràctic, però adoro allò teòric.
i sóc teoria i pràctica.
perquè m'encanta analitzar les coses i entendre-les... perquè el meu cervell no para ni un moment. i el que es dedica a fer des de fa anys són dues coses: analitzar+entendre (com ja he dit) i buscar imatges.
visc captivada per la bellesa efímera de les coses.
i no sé què fer-ne, perquè desapareixen i moren i canvien,
i de cop és tardor i ja penso en les fulles vermelles,
però a la primavera el cirerer floreix,
i tot és així,
i no acabo mai
i sóc feliç
m'agrada anar a Olot perquè és com anar a l'institut i perquè crec que la universitat (des de fa quatre anys) em va deprimir. a la universitat és difícil ser algú (sobretot quan comences a la UB). és difícil ser només un número, viure en l'anonimat constant, en classes de cent persones on no ets ningú i no coneixes ningú perquè a la següent classe aniràs amb altra gent.
la UdG no és tant així, tot i que ha desaparegut força gent aquest any; però jo ja vaig anar-hi deprimida. i uns quants pals amb una noia i amb una altra van fer que perdés la il·lusió. l'any passat, però, a final de curs, vaig conèixer la maria... que, per cert, aquest any encara no l'he vist (la truco i no me l'agafa, em truca i no l'agafo i mai coincidim). i un altre rotllo.
però Olot... Olot és l'institut però en millor perquè començo de nou. i perquè m'agrada ser allà. em fan creure que hi he de ser. a la universitat no, a la universitat pots marxar pots anar pots tornar i ningú no et dirà res. al final acabes per no anar a classe...
estic realment molt animada. sí, sí, amb moltes ganes d'aquest curs. tant a Olot com a Girona. m'encanta el que fem a metafísica: és la solució a allò que vam deixar a mitges -que em va estar ratllant tot l'any passat-. m'encanta la filosofia, no sé perquè, sé que és cosa meva, que la necessito, que em complementa -i que jo la complemento a ella-, i que em fa avançar... ja no sé per on, perquè vaig decidir tallar, acabar la nostra relació tormentosa. vaig decidir que no permetria que la filosofia m'enfonsés totalment cap a pous insondables. així que m'ho prenc d'una altra manera.
Olot no em transportarà a cap pou, això està clar. i això és el que vull. mantenir-me a la superfície total, aquella que la filosofia no em permet ni mirar.
i tot això perquè jo sóc dual. molt, molt dual.
i m'agrada allò pràctic, però adoro allò teòric.
i sóc teoria i pràctica.
perquè m'encanta analitzar les coses i entendre-les... perquè el meu cervell no para ni un moment. i el que es dedica a fer des de fa anys són dues coses: analitzar+entendre (com ja he dit) i buscar imatges.
visc captivada per la bellesa efímera de les coses.
i no sé què fer-ne, perquè desapareixen i moren i canvien,
i de cop és tardor i ja penso en les fulles vermelles,
però a la primavera el cirerer floreix,
i tot és així,
i no acabo mai
i sóc feliç
he de portar fotos meves a classe dema (de cop no em surten accents i passo d'arreglar-ho) i m'he trobat aquest autoretrat... el poso aqui no pas per veure la foto en si, sino per apreciar quin canvi de pentinat he fet (tot i que no ho podrem veure perque no poso en aquesta foto cap foto actual).
m'ha crescut molt el cabell!
m'ha crescut molt el cabell!
al final hi ha classe fins les 21.00... hmm..
i no m'he adormit a classe, ans al contrari.
tot i que m'he distret força...
pinta bé tot. sí, sí, sí!
i no m'he adormit a classe, ans al contrari.
tot i que m'he distret força...
pinta bé tot. sí, sí, sí!
sóc a la biblioteca del barri vell. és a dir, a la facultat de lletres de Girona.
avui no hi havia classe de 13.45 a 15.00 perquè el professor no hi era.
vinc d'Olot, de matricular-me i de classe!
i jo estava molt desperta, com sempre, vaja, sí, sí,
però és arribar a la facultat de lletres, entrar a la biblioteca, olorar els llibres i l'ambient i, pluf, quina son, déu meu, quina son!
m'adormo!
no sé si a classe també m'adormiré. espero que no...
avui filosofia de la ciència i metafísica.
avui no hi havia classe de 13.45 a 15.00 perquè el professor no hi era.
vinc d'Olot, de matricular-me i de classe!
i jo estava molt desperta, com sempre, vaja, sí, sí,
però és arribar a la facultat de lletres, entrar a la biblioteca, olorar els llibres i l'ambient i, pluf, quina son, déu meu, quina son!
m'adormo!
no sé si a classe també m'adormiré. espero que no...
avui filosofia de la ciència i metafísica.
anem a màlaga.
dormir a l'aeroport.
que gran el nen, altre cop. oh.
adéu, adéu, abraç. preguntes entre línies,
és que les coses van així.
nostàlgia del que encara no ha passat: què hi farem.
records per al futur,
i estimar és això.
demà a màlaga.
m'esperen molts treballs.
tot sortirà bé.
bon nadal...,
espero escriure demà.
dormir a l'aeroport.
que gran el nen, altre cop. oh.
adéu, adéu, abraç. preguntes entre línies,
és que les coses van així.
nostàlgia del que encara no ha passat: què hi farem.
records per al futur,
i estimar és això.
demà a màlaga.
m'esperen molts treballs.
tot sortirà bé.
bon nadal...,
espero escriure demà.
m'he despertat amb la maria. poques vegades passa, això!
oi, quasi arribo tard a classe. que poca estona que ha durat el viatge!
a classe. fa calor, fa fred, què fa? el desodorant no funciona...
a dinar, quina gana! m'hi trobo una companya de classe.
dino mentre ella no dina: ja ho havia fet. anem a la sala d'estudis.
parlem. com que som llunyanes -i això és el que crida l'atenció- entre nosaltres,
tenim coses de què parlar. jo parlo molt, com sempre, semblo una cotorra.
a classe.
niet.
que bé.
torno.
d'aquí a dos dies marxem a màlaga. estarem molt dies sense veure'ns, el nen haurà crescut molt quan tornem.
i quan tornem anirem al concert de marlango, oi? ningú m'ho treurà això.
a mi els canvis se'm fan difícils, fins i tot els que no canvien substancialment la meva vida.
però així ho he de viure, perquè si no ho visc de la manera que ho estic vivint, no sé pas què passaria.
em puc passar tres hores plorant en un concert d'isamel serrano.
quan cuino no puc estar malament. perquè si ho estic tot em surt malament.
se'm cremen les coses, res no surt bé. ho he comprovat.
avui he cremat una cosa.
coses que passen.
és igual.
els xampinyons naturals fregits estan boníssims.
la panotxa he decidit guardar-la per a quan tornem de màlaga.
el carbassó també.
demà dinaré espaguetis de la mama a la facultat.
espero trobar-hi la vanguardia: no vull avorrir-me mentre dino.
la maria vol que olot nevi,
i jo també.
a girona no, no fa falta.
el nadal és a prop. he de fotocopiar moltes coses.
tot s'apropa.
què farem?
tant estudiar... podré?
sé que sí, però l'estrés el tinc.
és l'estrés, de fet, que fa que pugui.
pressió, se'n diu.
tot bé, de moment.
la maria estudia ara mateix, sense ganes.
ho sol deixar tot per l'últim moment.
és una manera de funcionar.
ho deixa més a l'últim moment que jo.
potser perquè si jo ho deixés per l'últim moment de la manera en què ella ho fa, acabaria no fent res.
jo prefereixo dormir.
moltes hores, si pot ser. com descartes.
no sé si descartes dormia molt quan vivia a Amsterdam.
jo vaig estar una estona mirant el paisatge, més o menys, que ell veia.
tranquil·litat...
tinc son però no vull dormir.
ara voldria que el dia tingués 28 hores. potser no l'he aprofitat bé,
potser me'n falten, de dies.
i potser si no me'n faltessin moriria d'avorriment i estupidesa.
oi, quasi arribo tard a classe. que poca estona que ha durat el viatge!
a classe. fa calor, fa fred, què fa? el desodorant no funciona...
a dinar, quina gana! m'hi trobo una companya de classe.
dino mentre ella no dina: ja ho havia fet. anem a la sala d'estudis.
parlem. com que som llunyanes -i això és el que crida l'atenció- entre nosaltres,
tenim coses de què parlar. jo parlo molt, com sempre, semblo una cotorra.
a classe.
niet.
que bé.
torno.
d'aquí a dos dies marxem a màlaga. estarem molt dies sense veure'ns, el nen haurà crescut molt quan tornem.
i quan tornem anirem al concert de marlango, oi? ningú m'ho treurà això.
a mi els canvis se'm fan difícils, fins i tot els que no canvien substancialment la meva vida.
però així ho he de viure, perquè si no ho visc de la manera que ho estic vivint, no sé pas què passaria.
em puc passar tres hores plorant en un concert d'isamel serrano.
quan cuino no puc estar malament. perquè si ho estic tot em surt malament.
se'm cremen les coses, res no surt bé. ho he comprovat.
avui he cremat una cosa.
coses que passen.
és igual.
els xampinyons naturals fregits estan boníssims.
la panotxa he decidit guardar-la per a quan tornem de màlaga.
el carbassó també.
demà dinaré espaguetis de la mama a la facultat.
espero trobar-hi la vanguardia: no vull avorrir-me mentre dino.
la maria vol que olot nevi,
i jo també.
a girona no, no fa falta.
el nadal és a prop. he de fotocopiar moltes coses.
tot s'apropa.
què farem?
tant estudiar... podré?
sé que sí, però l'estrés el tinc.
és l'estrés, de fet, que fa que pugui.
pressió, se'n diu.
tot bé, de moment.
la maria estudia ara mateix, sense ganes.
ho sol deixar tot per l'últim moment.
és una manera de funcionar.
ho deixa més a l'últim moment que jo.
potser perquè si jo ho deixés per l'últim moment de la manera en què ella ho fa, acabaria no fent res.
jo prefereixo dormir.
moltes hores, si pot ser. com descartes.
no sé si descartes dormia molt quan vivia a Amsterdam.
jo vaig estar una estona mirant el paisatge, més o menys, que ell veia.
tranquil·litat...
tinc son però no vull dormir.
ara voldria que el dia tingués 28 hores. potser no l'he aprofitat bé,
potser me'n falten, de dies.
i potser si no me'n faltessin moriria d'avorriment i estupidesa.
a l'avió: una hora i mitja per llegir-li a la maria en veu alta el Comte Arnau de Joan Maragall.
m'encanta! diu la maria. i jo també. sensació de felicitat.
llegit interiorment sembla menys poderós.
granada!
ismael serrano. tres hores de concert.
el dijous. funky a granada. hola, emma. quin nom tan especial, em va dir una francesa molt guapa.
i el divendres, màlaga. màlaga que no ens sabia.
màlaga sorpresa. màlaga.
els pares de la maria,
el dinar, el germà, al cafè central amb pastelitos de casa. la mare de la maria: no té vergonya.
la maria sí. se li deu estar enganxant el sentit aquest tan absurd, tot sovint, de l'escàndol.
després, teatre.
sorpresa, alba, sorpresa.
ningú ens sabia allà.
a segona fila, fotos, les obres de teatre. coneixem el director. ja era hora, oh, oh.
els pares de l'alba.
els antics amics de la maria. tots mirant, estranyats: quines cares tenim?
un got de vi, em sento borratxa. ui.
pel carrer, de nit. quanta gent!
antics amics de la maria. xerrar pel carrer. que divertit!
després a casa, a sopar. nyam, nyam.
la mare de la maria mira en juan y medio.
tornem a granada.
la policia ens confon per membres d'eta. donem el perfil, van dir-nos.
voltar i voltar. massa cansades.
ens quedem mirant, i no sé: sempre ho fem, la gent passar parant el sol.
quants gossos lliures a granada!
ryanair és una merda.
l'avió es movia molt: a girona hi havia pluja.
sorda, encara, fins avui.
avui: res!
bona nit!
m'encanta! diu la maria. i jo també. sensació de felicitat.
llegit interiorment sembla menys poderós.
granada!
ismael serrano. tres hores de concert.
el dijous. funky a granada. hola, emma. quin nom tan especial, em va dir una francesa molt guapa.
i el divendres, màlaga. màlaga que no ens sabia.
màlaga sorpresa. màlaga.
els pares de la maria,
el dinar, el germà, al cafè central amb pastelitos de casa. la mare de la maria: no té vergonya.
la maria sí. se li deu estar enganxant el sentit aquest tan absurd, tot sovint, de l'escàndol.
després, teatre.
sorpresa, alba, sorpresa.
ningú ens sabia allà.
a segona fila, fotos, les obres de teatre. coneixem el director. ja era hora, oh, oh.
els pares de l'alba.
els antics amics de la maria. tots mirant, estranyats: quines cares tenim?
un got de vi, em sento borratxa. ui.
pel carrer, de nit. quanta gent!
antics amics de la maria. xerrar pel carrer. que divertit!
després a casa, a sopar. nyam, nyam.
la mare de la maria mira en juan y medio.
tornem a granada.
la policia ens confon per membres d'eta. donem el perfil, van dir-nos.
voltar i voltar. massa cansades.
ens quedem mirant, i no sé: sempre ho fem, la gent passar parant el sol.
quants gossos lliures a granada!
ryanair és una merda.
l'avió es movia molt: a girona hi havia pluja.
sorda, encara, fins avui.
avui: res!
bona nit!
escoltant: the cure @ from the edge of the deep green sea
saber llegir entre línies -aquells somriures estriats de fa temps-,
aixecar-se, com diu la cançó,
tot és.
no pot ser, encara no pot ser.
escric el que la cançó em diu.
el canvi, el descanvi, la transició,
les coses imperceptibles.
i si tingués ganes de plorar. ho amagaria.
quant de temps fa?
intimitat,
en diuen.
posar les mans al cel.
mirar-lo de peus a terra.
i quines coses...
abans no sabia dissimular,
ara potser sí.
de què em serveix?
he estat tant temps intentant-ho...
i no serveix de res, de res.
no sé què més puc dir sense deixar de dissimular.
l'únic que em pot salvar i l'únic que em salvarà, passi el que passi,
és poder entendre les coses.
quan pugui entendre que massa sovint no hi ha res entendre, podré dir que estic preparada per a la vida.
la vida es troba als llibres,
als poemes, sobretot.
suposo que no sé explicar-me.
ja no sé escriure poemes.
m'he perdut.
i m'he de retrobar, d'alguna manera.
m'he de retrobat.
la filosofia no és poesia.
l'amor no és poesia.
jo no sóc poesia.
només la poesia és poesia.
saber llegir entre línies -aquells somriures estriats de fa temps-,
aixecar-se, com diu la cançó,
tot és.
no pot ser, encara no pot ser.
escric el que la cançó em diu.
el canvi, el descanvi, la transició,
les coses imperceptibles.
i si tingués ganes de plorar. ho amagaria.
quant de temps fa?
intimitat,
en diuen.
posar les mans al cel.
mirar-lo de peus a terra.
i quines coses...
abans no sabia dissimular,
ara potser sí.
de què em serveix?
he estat tant temps intentant-ho...
i no serveix de res, de res.
no sé què més puc dir sense deixar de dissimular.
l'únic que em pot salvar i l'únic que em salvarà, passi el que passi,
és poder entendre les coses.
quan pugui entendre que massa sovint no hi ha res entendre, podré dir que estic preparada per a la vida.
la vida es troba als llibres,
als poemes, sobretot.
suposo que no sé explicar-me.
ja no sé escriure poemes.
m'he perdut.
i m'he de retrobar, d'alguna manera.
m'he de retrobat.
la filosofia no és poesia.
l'amor no és poesia.
jo no sóc poesia.
només la poesia és poesia.
escoltant: 2Raumwohnung @ Ich Weiss Warum
crònica del dia d'avui. algunes parts escrites en paper, altres pensades i oblidades i, altres, produïdes per l'espontaneïtat del blog.
crònica del dia d'avui. algunes parts escrites en paper, altres pensades i oblidades i, altres, produïdes per l'espontaneïtat del blog.
als matins sempre hi ha son.ara, faré una altra crònica del dia d'avui, totalment diferent:
son falsa, per cert. enganyosa:
em deixa escollir! dormir 12 hores o començar el dia.
res m'hi obliga, a començar el dia.
tot és decisió: deliberació.
tant és una cosa com l'altra: tot és viure.
de fet, el temps passa: aquí o allà.
dormida o desperta.
vaig pensar, però, fa temps,
que no era el mateix disfrutar el temps que,
simplement,
deixar-lo passar.
posar-ho en dubte, i ara ho entenc, és ser cínic amb un mateix.
esmorzar? si no tinc gana.
cafè amb llet? diuen que treu la son,
però ahir me'n vaig prendre un i tot seguit vaig dormir.
sortir de casa. ai, les flors!
ulleres de sol, la ràdio: el cotxe.
escoltar música:
sí, últimament prefereixo la música.
a tres minuts per a tres quarts de deu arribo.
córrer cap a classe, i escoltar i escriure i entendre.
la felicitat d'entendre. quantes coses!
la poma verda, mai vermella.
abans, però, els pipis tímids dels lavabos poc íntims.
a classe: és quasi nadal.
quasi tots parlen. els de la dreta. jo fora.
escoltar, sí, sí, fa fred. la finestra oberta.
onze de desembre del 2007.
el sol entrant, fent equip amb la calefacció.
dinar, el diari, la contra.
la biblioteca, a una hora per començar una altra classe,
escrivint, llegint.
l'emoció de la vida: l'entusiasme -exaltació de l'ànima, si pogués creure
en un déu, seria aquest el meu-
d'aprendre.
aquesta vida que m'aporta la perspectiva de l'eternitat: sí,
sí,
-en secret ho diré:- només si la visc com jo la vull viure.
a mitja classe, penso: què faré per sopar? no, no em puc distreure.
d'aquestes coses parlem a classe...
jo que pensava que els meus pensaments eren infructuosos i paranoics.
aquí descobreixo gent com jo. insistent, amb ganes d'anar més enllà.
aquí ningú em diria pesada, déu meu.
quins pensaments, deixe'm-ho.
la biblioteca, de nou.
descobreixo la literatura. sempre m'ha atret. molt més que res.
potser per això me n'allunyo.
ara. ens saludem. no ens diem res.
el diàleg no és. com sempre. què hi farem.
quanta gent. els filòsofs no han de fer por a ningú.
no han de fer preguntes per fotre!
a casa, amb cotxe. la música.
acabo ballant reggaeton al cotxe.
necessito música. necessito ritme.
el criteri no el tinc, ara mateix.
la tramuntana arriba -o sóc jo la que arriba?-:
què hi fa aquí? deu haver estat tot el dia així...
a classe de ioga, quina fred.
m'oblido de mi: potser només per dos segons,
però aquests dos segons són l'eternitat sencera.
desaparèixer i notar-me alhora és com un massatge psíquic.
a casa. fer el sopar. com era?
ceba, espinacs, carbassó, all, pastanaga,
què més?
xampinyons, bròquil...
torrades amb alvocat, patè.
formatge,
panotxa; cocacola light sense cafeïna;
ventdelpla,
fer el dinar per demà.
ser aquí, a l'ordinador, escrivint.
quin mal de cap,
un efferalgan,
hauré d'anar a dormir.
i tot el que queda per fer?
el dia no dóna de si.
he estat onze hores i mitja fora de casa.
bona nit.
m'he llevat a dos quarts de deu.
a tres quarts d'onze era a classe.
literatura catalana.
a fer pipi i la poma verda.
filo. del llenguatge.
que poc temps queda per tot!
si ja és nadal.
dinar. sola. clic, clac: el diari m'acompanya.
ja son les dues del migdia.
la biblioteca.
ja son les tres.
a classe. ta del coneixement.
ja son dos quarts de cinc.
el professor s'ha deixat el mòbil a la taula.
corro a buscar-lo: aquí el tens.
fins les sis: biblioteca.
maragall i les cartes que enviava.
visions.
quina gràcia, nietzsche.
conferència.
me n'he d'anar, arribo tard a ioga.
a les vuit menys deu arribo a casa,
em canvio: a les vuit sóc a ioga.
a tres quarts de deu arribo a casa, per fi.
a fer el sopar.
el dinar de demà.
l'efferalgan, m'estic costipant.
estic cansada.
tantes coses per fer, encara.
sóc feliç.
I
camí cap als països baixos, demà. jo no m'ho prenc com una oportunitat per veure el museu van gogh i d'altres, no. la pregunta, tampoc la tinc, la resposta sembla ser prou clara. però, tants filòsofs importants han escrit en aquestes terres...
ja sabem quins són els trets característics que van fer possible això que dic, així que la meva opinió poc compta aquí. només manifestar la meva intenció d'apropar-me al context -ni que sigui espacial, tot i que no temporal- d'alguns filòsofs importants.
II
a part d'això, el dia d'avui ha estat un dia de son, d'ulls inflats i vermells. avui no tenia els ulls de sempre, me'n faltava un tros de cada ull. he estat tres hores a la biblioteca (de 9h a 12h), he anat a classe, he anat a l'ordinador de la biblioteca, he dinat (pollastre i dos mandarines), he tornat a classe. a la classe de les 15:00 la professora ens ha explicat, més o menys, el llibre El món com a voluntat i rep... de Schopenhauer. ha estat prou interessant, tant que, evidentment, m'han vingut ganes de llegir el llibre. exposo aquí alguns fragments d'aquesta explicació que ha fet la professora:
III
quan dic que no sé com hauria de viure el fet d'estar fent la carrera que faig, en realitat estic dient que sé com ho visc i que, en saber-ho, sé que potser no és la manera en què tothom ho fa. no sé si ho he explicat mai aquí explícitament: cada curs, segons els temes que es toquin o que es van tocar el curs passat, tinc certes crisis. aquestes crisis estan relacionades amb els continguts que s'estudien a classe.
així, fa poc vaig tenir -i segueixo tenint- la crisi postkantiana (de després d'haver llegit els prolegòmens). amb aquest terme només em vull referir, en aquest context, a mi mateixa. no és que en llegir les obres, o en assistir a les classes que ens parlen d'X autors, jo, immediatament, senti X i em canvïi la vida. no va així. suposo que ho interioritzo i, al cap d'un temps, tot surt a la superfície. ahir li definia a la maria aquesta crisi postkantiana que estic vivint dins meu (de la mateixa manera que la humanitat la va viure fa temps) i, precisament, tot el que li vaig dir coincidia amb el que deia Schopenhauer (l'antiil·lustrat, el postcrític, l'anticrític, l'antikantià). per a què quedi clar, el meu problema consisteix, com alguns de vosaltres ja sabreu si heu fet el curs bàsic de filosofia a batxillerat, en el coneixement del fenomen i en la impossibilitat de conèixer el noumen. bé, el que diu la profe que deia Schopenhauer:
feliç pont, que jo el començo demà.
camí cap als països baixos, demà. jo no m'ho prenc com una oportunitat per veure el museu van gogh i d'altres, no. la pregunta, tampoc la tinc, la resposta sembla ser prou clara. però, tants filòsofs importants han escrit en aquestes terres...
ja sabem quins són els trets característics que van fer possible això que dic, així que la meva opinió poc compta aquí. només manifestar la meva intenció d'apropar-me al context -ni que sigui espacial, tot i que no temporal- d'alguns filòsofs importants.
II
a part d'això, el dia d'avui ha estat un dia de son, d'ulls inflats i vermells. avui no tenia els ulls de sempre, me'n faltava un tros de cada ull. he estat tres hores a la biblioteca (de 9h a 12h), he anat a classe, he anat a l'ordinador de la biblioteca, he dinat (pollastre i dos mandarines), he tornat a classe. a la classe de les 15:00 la professora ens ha explicat, més o menys, el llibre El món com a voluntat i rep... de Schopenhauer. ha estat prou interessant, tant que, evidentment, m'han vingut ganes de llegir el llibre. exposo aquí alguns fragments d'aquesta explicació que ha fet la professora:
"l'única esperança que queda a l'ésser humà és algun dia ser capaç de copsar la intuició: que la seva existència individual no té cap valor."tenia la intenció d'escriure més frases, o fragments. però no té cap sentit. només cal dir que Schopenhauer sembla un autor prou interessant, a tenir en compte. no pas per seguir-lo, sinó per entendre'l.
III
quan dic que no sé com hauria de viure el fet d'estar fent la carrera que faig, en realitat estic dient que sé com ho visc i que, en saber-ho, sé que potser no és la manera en què tothom ho fa. no sé si ho he explicat mai aquí explícitament: cada curs, segons els temes que es toquin o que es van tocar el curs passat, tinc certes crisis. aquestes crisis estan relacionades amb els continguts que s'estudien a classe.
així, fa poc vaig tenir -i segueixo tenint- la crisi postkantiana (de després d'haver llegit els prolegòmens). amb aquest terme només em vull referir, en aquest context, a mi mateixa. no és que en llegir les obres, o en assistir a les classes que ens parlen d'X autors, jo, immediatament, senti X i em canvïi la vida. no va així. suposo que ho interioritzo i, al cap d'un temps, tot surt a la superfície. ahir li definia a la maria aquesta crisi postkantiana que estic vivint dins meu (de la mateixa manera que la humanitat la va viure fa temps) i, precisament, tot el que li vaig dir coincidia amb el que deia Schopenhauer (l'antiil·lustrat, el postcrític, l'anticrític, l'antikantià). per a què quedi clar, el meu problema consisteix, com alguns de vosaltres ja sabreu si heu fet el curs bàsic de filosofia a batxillerat, en el coneixement del fenomen i en la impossibilitat de conèixer el noumen. bé, el que diu la profe que deia Schopenhauer:
"Des de la perspectiva de la representació seríem purs subjectes fantasmals: el subjecte trascendental és un ull que no es pot veure a si mateix."quedi això escrit, doncs, per si a algú i ve bé reflexionar un xic. només cal buscar una explicació una mica entenedora de kant, i d'això a internet n'hi ha (la perspectiva de la representació és la perspectiva kantiana).
feliç pont, que jo el començo demà.
avui teníem plans, però hom, sovint, es veu obligat a decidir i a haver de dir que no.
aquest és el cas.
no, quina merda! s'ha de ser realista i responsable, així que avui, la maria i jo, hem estat tot el dia a la biblioteca. no sé pas quantes hores. i quanta gent hi ha, a la biblioteca, essent diumenge! sembla mentida.
a part d'això, no hem fet res.
ah, sí, dinar i sopar. i fer un cafè amb llet. he llegit els classificats de la vanguardia. paguen bé per ser puta, o això hi posa.
bona nit.
aquest és el cas.
no, quina merda! s'ha de ser realista i responsable, així que avui, la maria i jo, hem estat tot el dia a la biblioteca. no sé pas quantes hores. i quanta gent hi ha, a la biblioteca, essent diumenge! sembla mentida.
a part d'això, no hem fet res.
ah, sí, dinar i sopar. i fer un cafè amb llet. he llegit els classificats de la vanguardia. paguen bé per ser puta, o això hi posa.
bona nit.
I
aquesta nit la maria no ha dormit ni una hora. va estar fent un treball fins cap a les 6 del matí. no sé pas com deu estar ara, però no crec que estigui gaire bé.
II
jo ara aniré al cap a fer receptes, a la farmàcia i a ca la meva àvia.
III
el que faré després, no ho sé.
aquesta nit la maria no ha dormit ni una hora. va estar fent un treball fins cap a les 6 del matí. no sé pas com deu estar ara, però no crec que estigui gaire bé.
II
jo ara aniré al cap a fer receptes, a la farmàcia i a ca la meva àvia.
III
el que faré després, no ho sé.

