Novedades en la categoría tardor
de cignes i aneguets, de confusions i veritats, de mentides i paraules:
potser tot de paraules (de paraules), d'ecos i reverberacions (de tons i semitons), de colors i efemèrides,
de dies i llagostes,
de sabates i repeticions (de cinturons i mentides),
de descansons i gintonics,
de res i de res, tot de llum, potser l'efemeriditat de l'absurditat de les parets que construim
en aquest laberint d'espai obert
en aquest laberint d'anti-laberint
de llana d'amor de fil de cotó d'amor de cordons de sabates de passos de gestos de repeticions de rentar la roba de moure els dits de posar-se el barret de passejar de ser aquí de ser allà de recordar de matar d'endinsar-se dins el pou més profund de veure i beure's i veure's dins les aigües més profundes de veure que la llum no entra de passejar de les llums de nadal dels subtítols que no tenen res a veure amb el que es diu dels viatges de la mort de l'amor de la mort de l'amor de la mort de l'amor de la mort de l'amor de l'amor de la mort dels records dels advocats dels covards de la diplomàcia de la política dels homes i de les dones de la literatura del masclisme del feminisme de la veritat de la mentida de les teories dels andrògens dels misogens de la merda de la veritat dels passos de les parets del laberint que no hi és de l'anti-laberint de salvador espriu dels escriptors de l'art de la humanitat de la vida de la mort de l'amor de l'amor de la mort de la vida de l'amor
potser tot de paraules (de paraules), d'ecos i reverberacions (de tons i semitons), de colors i efemèrides,
de dies i llagostes,
de sabates i repeticions (de cinturons i mentides),
de descansons i gintonics,
de res i de res, tot de llum, potser l'efemeriditat de l'absurditat de les parets que construim
en aquest laberint d'espai obert
en aquest laberint d'anti-laberint
de llana d'amor de fil de cotó d'amor de cordons de sabates de passos de gestos de repeticions de rentar la roba de moure els dits de posar-se el barret de passejar de ser aquí de ser allà de recordar de matar d'endinsar-se dins el pou més profund de veure i beure's i veure's dins les aigües més profundes de veure que la llum no entra de passejar de les llums de nadal dels subtítols que no tenen res a veure amb el que es diu dels viatges de la mort de l'amor de la mort de l'amor de la mort de l'amor de la mort de l'amor de l'amor de la mort dels records dels advocats dels covards de la diplomàcia de la política dels homes i de les dones de la literatura del masclisme del feminisme de la veritat de la mentida de les teories dels andrògens dels misogens de la merda de la veritat dels passos de les parets del laberint que no hi és de l'anti-laberint de salvador espriu dels escriptors de l'art de la humanitat de la vida de la mort de l'amor de l'amor de la mort de la vida de l'amor
defensar&atacar. com si tot fos lluita per al no-res. la vida és cansada quan aquesta és la definició.
jo només parlaria de paciència, temps, esclat i resistència. molt més que no pas de lluita.
la lluita hi és allà darrere, quan tot és resistència. com quan es parla als mites d'aquelles branques de riu que es deixen vinclar i que per això mai no es trenquen.
prendre'ns com a definitius en tant que acte present, ho accepto. prendre'ns com a definitius en tant que potència limitada i acabada, no ho accepto. sempre he pensat que l'última paraula sempre l'hauré de dir jo. per bé o per mal. i aquesta és una font d'humilitat i una font d'orgull. com tot, que és barreja de contraris i orgia d'antònims.
constància.
awareness.
debilitat.
resistència.
idees.
hi ha un sol camí.
avui he somiat que feia un treball on hi apareixien les paraules de nietzsche: "un hombre laberíntico jamás busca la verdad, sino su Ariadna"
com aquest home laberíntic, jo també busco la meva Ariadna, i no tota la veritat. no m'interessa arribar al final de la majoria de camins que he agafat, només haver-los començat per a girar cap a un altre costat. vull la meva Ariadna, per a poder continuar estirant del meu fil. el meu únic fil. el meu únic camí.
saber quin és, aquest camí, ho és quasi tot. de les alegries i les tristeses que se'n desprenguin... només en sabrem ser feliços.
ariadna, ariadna, ariadna...
jo només parlaria de paciència, temps, esclat i resistència. molt més que no pas de lluita.
la lluita hi és allà darrere, quan tot és resistència. com quan es parla als mites d'aquelles branques de riu que es deixen vinclar i que per això mai no es trenquen.
prendre'ns com a definitius en tant que acte present, ho accepto. prendre'ns com a definitius en tant que potència limitada i acabada, no ho accepto. sempre he pensat que l'última paraula sempre l'hauré de dir jo. per bé o per mal. i aquesta és una font d'humilitat i una font d'orgull. com tot, que és barreja de contraris i orgia d'antònims.
constància.
awareness.
debilitat.
resistència.
idees.
hi ha un sol camí.
avui he somiat que feia un treball on hi apareixien les paraules de nietzsche: "un hombre laberíntico jamás busca la verdad, sino su Ariadna"
com aquest home laberíntic, jo també busco la meva Ariadna, i no tota la veritat. no m'interessa arribar al final de la majoria de camins que he agafat, només haver-los començat per a girar cap a un altre costat. vull la meva Ariadna, per a poder continuar estirant del meu fil. el meu únic fil. el meu únic camí.
saber quin és, aquest camí, ho és quasi tot. de les alegries i les tristeses que se'n desprenguin... només en sabrem ser feliços.
ariadna, ariadna, ariadna...
no m'he endut gaire res per estudiar. un any més, intento recordar què vaig fer l'any passat per no anar tan perduda. al final, de perduda hi vaig igualment i d'estudiar... poca cosa.
tinc més ganes de llegir altres coses, com sempre!
ara sóc al llit, a màlaga... la maria dorm perquè s'ha costipat (de londres). d'aquí a una estona acabaré de fer la paella de la mare de la maria. amb instruccions tan clares que és impossible que m'equivoqui!
tinc molta gana!
resum dels últims dies:
viatge a londres, ben explicat a la web de la maria; vam quedar amb la blanca! feia quatre anys i mig que no ens vèiem. per mi va ser com si no hagués passat el temps! mentre anàvem parlant, de cop vaig mirar la porta que s'havia obert (érem en un pub) i vaig veure el carrer i, oh, sorpresa, però si som a londres! me n'havia oblidat completament.
també vam anar a madrid a veure el senyor bosé. va ser molt emocionant. això no ho sap ningú... però fins i tot vaig plorar.
la judit vindrà a màlaga uns dies. serà estrany veure'ns aquí i no allà! aquests últims dies van ser d'acomiadaments, també, perquè dos amics de la maria se'n tornen a viure a galícia... vaig dormir a la ciutat d'olot per segon cop a la meva vida. i aquest cop va ser horrorós... no perquè el llit fos incòmode, sinó per la FRED! déu meu! però llevar-se a les 8 del matí per anar a escola va ser genial. passejant pels carrers olotins, morta de fred, havent dormit tres hores i apareixent a classe. per un moment em semblava viure la vida d'una altra persona.
però la fred d'olot mata massa.
també vam celebrar el nadal. que per mi va ser una ORGIA de REGALS i MENJAR i alegries, és clar, que per això n'he dit orgia. i una sensació de plenitud estranya, de nadal vertader! i quan anàvem cap a casa de la meva germana i en ferran per anar en cotxe fins al restaurant, la maria i jo, sense dir-nos-ho, teniem la sensació d'estar anant a un lloc molt especial. la meva sensació era de festa major, de festa grossa! i la sensació de la maria era de cap d'any, de festa grossa tambe! semblava que tota la bisbal hagués de celebrar amb nosaltres el nadal! semblava nadal!!
i una cafetera que un dia agafaré una taquicàrdia de bons que estan els cafès i de ganes de provar-los tots!
i un e-mail amb la iria que em fa venir ganes de veure-la, de lo divertida que arriba a ser!
i un suc de taronja per esmorzar!
iiii iiii iiii iiii no sé no sé!
estic molt contenta!
tinc més ganes de llegir altres coses, com sempre!
ara sóc al llit, a màlaga... la maria dorm perquè s'ha costipat (de londres). d'aquí a una estona acabaré de fer la paella de la mare de la maria. amb instruccions tan clares que és impossible que m'equivoqui!
tinc molta gana!
resum dels últims dies:
viatge a londres, ben explicat a la web de la maria; vam quedar amb la blanca! feia quatre anys i mig que no ens vèiem. per mi va ser com si no hagués passat el temps! mentre anàvem parlant, de cop vaig mirar la porta que s'havia obert (érem en un pub) i vaig veure el carrer i, oh, sorpresa, però si som a londres! me n'havia oblidat completament.
també vam anar a madrid a veure el senyor bosé. va ser molt emocionant. això no ho sap ningú... però fins i tot vaig plorar.
la judit vindrà a màlaga uns dies. serà estrany veure'ns aquí i no allà! aquests últims dies van ser d'acomiadaments, també, perquè dos amics de la maria se'n tornen a viure a galícia... vaig dormir a la ciutat d'olot per segon cop a la meva vida. i aquest cop va ser horrorós... no perquè el llit fos incòmode, sinó per la FRED! déu meu! però llevar-se a les 8 del matí per anar a escola va ser genial. passejant pels carrers olotins, morta de fred, havent dormit tres hores i apareixent a classe. per un moment em semblava viure la vida d'una altra persona.
però la fred d'olot mata massa.
també vam celebrar el nadal. que per mi va ser una ORGIA de REGALS i MENJAR i alegries, és clar, que per això n'he dit orgia. i una sensació de plenitud estranya, de nadal vertader! i quan anàvem cap a casa de la meva germana i en ferran per anar en cotxe fins al restaurant, la maria i jo, sense dir-nos-ho, teniem la sensació d'estar anant a un lloc molt especial. la meva sensació era de festa major, de festa grossa! i la sensació de la maria era de cap d'any, de festa grossa tambe! semblava que tota la bisbal hagués de celebrar amb nosaltres el nadal! semblava nadal!!
i una cafetera que un dia agafaré una taquicàrdia de bons que estan els cafès i de ganes de provar-los tots!
i un e-mail amb la iria que em fa venir ganes de veure-la, de lo divertida que arriba a ser!
i un suc de taronja per esmorzar!
iiii iiii iiii iiii no sé no sé!
estic molt contenta!
ara...
ara toca estudiar!
el pròxim examen és de corrents actuals, al cap de quatre dies de literatura catalana, al cap de nou dies de metafísica i al cap de tretze de filosofia de la ciència...
_______________________________________________________________________________________
no estic flipada de cap de les maneres...
________
quanta serenitat?
_________
només és trobar una via, una manera, un camí... per expressar-se, dir-se, omplir-se, buidar-se, significar-se, viure's, morir-se
ara toca estudiar!
el pròxim examen és de corrents actuals, al cap de quatre dies de literatura catalana, al cap de nou dies de metafísica i al cap de tretze de filosofia de la ciència...
_______________________________________________________________________________________
no estic flipada de cap de les maneres...
________
quanta serenitat?
_________
només és trobar una via, una manera, un camí... per expressar-se, dir-se, omplir-se, buidar-se, significar-se, viure's, morir-se
tot era resistir.
trencar la membrana -i jo ja ho havia fet feia temps. costa d'entendre,
costa d'entendre tot, massa coses. massa informació.
la saturació -que vol dir que estic complerta- sembla ser aquí -impossible-,
jo no ho dic pas.
tot em sembla burocràcia.
tots els deures i les tasques, els deures morals no tant, però tots els deures en general em semblen pura burocràcia.
papers i més papers, deures i més deures,
i ara aquí i ara allà,
i fins i tot truco a la feina dient que tornaré l'uniforme,
i penso en coses normals i en la gasolina, això m'era igual, però anar sense gasolina i amb reserva em salva d'alguna cosa;
jo només trenco les membranes, aquelles normes fetes inútilment i per a ningú però per a què tothom les segueixi
aquelles normes fetes per a posar a prova la gent: només saber si són obeïdes o no.
jo no obeeixo.
odïo obeir i no sé perquè. no hi ha cosa que em molesti més que seguir normes estúpides.
a la feina ho faig perquè quan vaig signar el contracte vaig deixar explícit que aquesta era la meva feina,
però al carrer? fins i tot a la universitat o a l'escola a olot? no, no puc, no puc seguir cap norma que no em vingui d'alguna raó raonada... no puc. simplement, no puc.
burocràcia.
burocràcia.
jo no em sento avorrida quasi mai.
però ahir m'hi vaig sentir.
aquest any, avorrida només m'hi vaig sentir el 6 de febrer. després de tant estudiar, vaig decidir deixar d'estudiar i anar-me'n al carrer a jugar amb la iria i en luar. no vaig fer l'examen del 7 de febrer. i així em vaig desavorrir.
però ara, què em passa? crec que per a desavorrir-me he de, precisament, estudiar.
estic avorrida.
per segon cop aquest any.
estar avorrida és molt greu a la meva vida. molt i molt i molt greu. vol dir que sento el tedi a les entranyes, que em sento d'alguna manera morta i inútil, que veig la vida fàcil, la vida passar, la vida inútil i sense vida, la vida superficial,
no tinc res a fer,
no tinc res a dir, a llegir,
però em passo el dia fent i llegint i el dia, crec, té massa hores. no sé què collons fer amb les hores! i no és perquè no tingui feina, perquè en tinc molta de feina i la faig,
no és que sigui una vaga: més aviat al revés.
estic cansada, molt cansada.
agafaria el cotxe i me n'aniria ben lluny.
i així només m'hi sentia estudiant molt...
què vull?
m'estic avorrint.
buf,
no puc més...
trencar la membrana -i jo ja ho havia fet feia temps. costa d'entendre,
costa d'entendre tot, massa coses. massa informació.
la saturació -que vol dir que estic complerta- sembla ser aquí -impossible-,
jo no ho dic pas.
tot em sembla burocràcia.
tots els deures i les tasques, els deures morals no tant, però tots els deures en general em semblen pura burocràcia.
papers i més papers, deures i més deures,
i ara aquí i ara allà,
i fins i tot truco a la feina dient que tornaré l'uniforme,
i penso en coses normals i en la gasolina, això m'era igual, però anar sense gasolina i amb reserva em salva d'alguna cosa;
jo només trenco les membranes, aquelles normes fetes inútilment i per a ningú però per a què tothom les segueixi
aquelles normes fetes per a posar a prova la gent: només saber si són obeïdes o no.
jo no obeeixo.
odïo obeir i no sé perquè. no hi ha cosa que em molesti més que seguir normes estúpides.
a la feina ho faig perquè quan vaig signar el contracte vaig deixar explícit que aquesta era la meva feina,
però al carrer? fins i tot a la universitat o a l'escola a olot? no, no puc, no puc seguir cap norma que no em vingui d'alguna raó raonada... no puc. simplement, no puc.
burocràcia.
burocràcia.
jo no em sento avorrida quasi mai.
però ahir m'hi vaig sentir.
aquest any, avorrida només m'hi vaig sentir el 6 de febrer. després de tant estudiar, vaig decidir deixar d'estudiar i anar-me'n al carrer a jugar amb la iria i en luar. no vaig fer l'examen del 7 de febrer. i així em vaig desavorrir.
però ara, què em passa? crec que per a desavorrir-me he de, precisament, estudiar.
estic avorrida.
per segon cop aquest any.
estar avorrida és molt greu a la meva vida. molt i molt i molt greu. vol dir que sento el tedi a les entranyes, que em sento d'alguna manera morta i inútil, que veig la vida fàcil, la vida passar, la vida inútil i sense vida, la vida superficial,
no tinc res a fer,
no tinc res a dir, a llegir,
però em passo el dia fent i llegint i el dia, crec, té massa hores. no sé què collons fer amb les hores! i no és perquè no tingui feina, perquè en tinc molta de feina i la faig,
no és que sigui una vaga: més aviat al revés.
estic cansada, molt cansada.
agafaria el cotxe i me n'aniria ben lluny.
i així només m'hi sentia estudiant molt...
què vull?
m'estic avorrint.
buf,
no puc més...
apunts del viatge a finlàndia:
-------- després ------
hi ha més coses en aquesta llibreta.
llibretes que sempre acabo, de cop: impossible d'actualitzar. llibretes inútils, passades, acabades, mortes. tancades.
bon dia!
- jo tinc por. sembla que el sol hagi de marxar i deixar-me a les fosques i sense haver fet res del que havia de fer. això em sona. crec que vaig tenir un malson que era precisament això.
- hom reconeix el centre de la ciutat només veure'l. i allà vol tornar. s'hi sent segur.
- les afores només són això.
allò que hi ha a fora. - he passat pel mateix lloc dos cops i el segon cop els arbres eren més taronges.
- les coses belles no es poden posseir.
ni fent l'amor.
ni fent l'art.
succedanis que desesperen. la impossibilitat de comunicació total.
estem sols perquè quan parlem ens adonem que part del que diem vola per l'aire, sense destí. - un sol que no sap sortir
- el que més em sorpèn és l'ara i l'aquí. saber que aquí hi ha vida, gent i pensar que existeix un allà. no estem preparats per entendre un allà. això és el que ens porta més problemes.
- l'aquí i l'ara és lent. no es mou. resta immòbil perquè és l'eternitat
- a vegades la pròpia definició de 'parella' és el que posa en perill la parella i l'acaba separant.
- però mirem el cel arrelats a la terra...
- tinc un rellotge a dins, però estic tan desacostumada a confiar en mi i en el meu cos que no el puc fer servir. inutilitat!!
- tinc ganes d'anar a l'aeroport a seure en algun lloc i deixar passar les hores i el temps.
- res del que faig ho veig digne de lloança, perquè l'esforç que faig és el que toca.
- totes aquestes coses que porto a dins, com es treuen?
-------- després ------
- la gent em pregunta què tal el viatge i jo no sé què dir: feia fred,... no sé què dir perquè va ser com un viatge interior, mut, callat. va ser com un no-res inexplicable. quasi no hi havia fets ni acció.
- la vida està feta per a ser compartida...
hi ha més coses en aquesta llibreta.
llibretes que sempre acabo, de cop: impossible d'actualitzar. llibretes inútils, passades, acabades, mortes. tancades.
bon dia!
és que vaig eliminar tota possibilitat de tornar a escoltar hail to the thief, una mica expressament, una mica sense voler... i ara backdrifts torna amb tota la força que no vaig saber veure del tot, nothing more to lose, nothing we could do... (to stop the monster?), torna, de manera adaptada, tot el que es va quedar allà, enrere,
fa quatre anys d'això, fa cinc anys d'això,
el hail to the thief el vaig rebre el mateix dia que vaig rebre la revista on van publicar els meus poemes guanyadors,
i el títol dels poemes era el temps no et dóna res, i ara és i no preguntis res, esperant la pregunta adequada, és clar, perquè quan jo dic i no preguntis res només estic allunyant les preguntes que no porten enlloc, i després va venir there's nothing we could do, i we're rotten fruit, sembla mentida, déu meu, i l'últim viatge a madrid, dels dos que he fet a la meva vida, va ser per escoltar radiohead, és clar, per això torna al meu cap, però dir
dir que per això torna al meu cap és dir una mentida, i no m'agraden gaire les mentides,
i potser tot és ones i ones, i ara, reverberacions, com coses tornant i anant-se'n, coses,... la veritat esdevenint-se,
no veig cap altra manera d'expressar allò inexpressable que per les metàfores,
les sensacions,
la música,
qualsevol cosa que no sigui d'aquest món real,
però el món real, que no utilitza el nostre llenguatge, és tan... inabastable, tan gran... que ell tot sol ja ho diu tot,
només mirar la pesseta jugar amb un insecte, no voldria ser sensacionalista, però només amb això te n'adones: aquí hi ha alguna cosa que em perdo de tant parlar, de tant omplir el silenci amb paraules estúpides, sensesentit,
hi ha alguna cosa...
alguna cosa que ens ha de permetre parlar d'alguna manera diferent. jo ja l'he trobat,
és només un llenguatge que pugui dir alguna cosa.
el món real... què?
déu meu!
anys i anys d'utilitzar les mateixes paraules i, de cop i volta, es tornen sensesentit, es tornen absurdes. ja no em serveixen. me n'he anat totalment! em llegeixo i dic: per fi ja no sóc jo! per fi ja no tinc 17 anys! per fi sóc una altra!
on abans hi havia el no-res, l'abisme, el silenci, la distància, la mort, els monstres...
ara hi ha espai obert.
vida i més vida.
regalimant vida.
vida.
s'ha acabat.
PD: tot era com plató deia. pujar la muntanya i, un cop a dalt, mirar a baix i veure el camí recorregut fins a arribar a dalt, rient molt, és clar, perquè, evidentment, no vam agafar mai el camí curt, no vam agafar mai cap drecera, per molt que penséssim que sí. l'orgull és poder mirar el camí fet... i poder resseguir-lo amb la memòria.
fa quatre anys d'això, fa cinc anys d'això,
el hail to the thief el vaig rebre el mateix dia que vaig rebre la revista on van publicar els meus poemes guanyadors,
i el títol dels poemes era el temps no et dóna res, i ara és i no preguntis res, esperant la pregunta adequada, és clar, perquè quan jo dic i no preguntis res només estic allunyant les preguntes que no porten enlloc, i després va venir there's nothing we could do, i we're rotten fruit, sembla mentida, déu meu, i l'últim viatge a madrid, dels dos que he fet a la meva vida, va ser per escoltar radiohead, és clar, per això torna al meu cap, però dir
dir que per això torna al meu cap és dir una mentida, i no m'agraden gaire les mentides,
i potser tot és ones i ones, i ara, reverberacions, com coses tornant i anant-se'n, coses,... la veritat esdevenint-se,
no veig cap altra manera d'expressar allò inexpressable que per les metàfores,
les sensacions,
la música,
qualsevol cosa que no sigui d'aquest món real,
però el món real, que no utilitza el nostre llenguatge, és tan... inabastable, tan gran... que ell tot sol ja ho diu tot,
només mirar la pesseta jugar amb un insecte, no voldria ser sensacionalista, però només amb això te n'adones: aquí hi ha alguna cosa que em perdo de tant parlar, de tant omplir el silenci amb paraules estúpides, sensesentit,
hi ha alguna cosa...
alguna cosa que ens ha de permetre parlar d'alguna manera diferent. jo ja l'he trobat,
és només un llenguatge que pugui dir alguna cosa.
el món real... què?
déu meu!
anys i anys d'utilitzar les mateixes paraules i, de cop i volta, es tornen sensesentit, es tornen absurdes. ja no em serveixen. me n'he anat totalment! em llegeixo i dic: per fi ja no sóc jo! per fi ja no tinc 17 anys! per fi sóc una altra!
on abans hi havia el no-res, l'abisme, el silenci, la distància, la mort, els monstres...
ara hi ha espai obert.
vida i més vida.
regalimant vida.
vida.
s'ha acabat.
PD: tot era com plató deia. pujar la muntanya i, un cop a dalt, mirar a baix i veure el camí recorregut fins a arribar a dalt, rient molt, és clar, perquè, evidentment, no vam agafar mai el camí curt, no vam agafar mai cap drecera, per molt que penséssim que sí. l'orgull és poder mirar el camí fet... i poder resseguir-lo amb la memòria.
aquest mes havia de començar amb una transformació, no sé quants teseus, quants cansaments, quin mateix fil seguim, i jo sempre li deia a la maria, sí, ho recordes? passi el que passi, el fil... el fil sempre hi serà, no sé pas en quina mena de coincidència de carrers i camins, en quina coincidència de temps històric barrejat amb no sé pas què... temps històric, circumstàncies actuals, sublim... elevar-nos, erigir-nos,
era, ¿recordeu? la frase de la torre. res no s'atreveix a elevar-se (si és que em vaig quedar tocada pels romàntics)... jo sí, qui s'hi atreviria? sabem de sobres que tot acaba caient... però jo veig torres invisibles allà on la gent només hi veu edificis de nova construcció davant de solars asquerosos.
tot és qüestió de visió.
ser una persona del propi temps...
adaptar-se al temps... ser el temps... com ser invisibles?
demà anem a madrid!
_____________________
tinc tanta emoció dins meu per a què s'acabin els "deures" d'olot... per poder començar a estudiar tot el que he d'estudiaaaaaar!!!
___
* he posat s'acaba el mes i el mes no s'acaba! més aviat al revés: tot just acaba de començar. oh, oh,
aquest any ens hem llançat a la piscina, la piscina total de les oportunitats i de la vida, i la transformació era real perquè només avui, dos de desembre, podia arribar a dir una cosa així, i ningú no m'entén perquè dins del meu laberint no hi té perquè entrar ningú, i està obert, mireu-lo des de dalt, com d'un avió! és només trauma, punt d'inflexió, mort del color... moltes coses, moltes coses. parlo prostituint tot el que puc arribar a pensar, parlo sense parlar, allargant el sensesentit que ens persegueix... uhm, uhm!
era, ¿recordeu? la frase de la torre. res no s'atreveix a elevar-se (si és que em vaig quedar tocada pels romàntics)... jo sí, qui s'hi atreviria? sabem de sobres que tot acaba caient... però jo veig torres invisibles allà on la gent només hi veu edificis de nova construcció davant de solars asquerosos.
tot és qüestió de visió.
ser una persona del propi temps...
adaptar-se al temps... ser el temps... com ser invisibles?
demà anem a madrid!
_____________________
tinc tanta emoció dins meu per a què s'acabin els "deures" d'olot... per poder començar a estudiar tot el que he d'estudiaaaaaar!!!
___
* he posat s'acaba el mes i el mes no s'acaba! més aviat al revés: tot just acaba de començar. oh, oh,
aquest any ens hem llançat a la piscina, la piscina total de les oportunitats i de la vida, i la transformació era real perquè només avui, dos de desembre, podia arribar a dir una cosa així, i ningú no m'entén perquè dins del meu laberint no hi té perquè entrar ningú, i està obert, mireu-lo des de dalt, com d'un avió! és només trauma, punt d'inflexió, mort del color... moltes coses, moltes coses. parlo prostituint tot el que puc arribar a pensar, parlo sense parlar, allargant el sensesentit que ens persegueix... uhm, uhm!
on va?
......... fil, fil, fil, fil..... (i ocells)
fil...
......... fil, fil, fil, fil..... (i ocells)
fil...
un fil..........................................
.................................................................
.....................................
.............................
...................................................
..................................................................................
.................................................................
.....................................
.............................
...................................................
..................................................................................
després de gairebé cinc anys......
.......
...........
........................... florssalvatges.net és alguna cosa!!!!
per fi he reunit contingut i idees com per a fer-hi alguna cosa...
total: un portfolio.
.......
...........
........................... florssalvatges.net és alguna cosa!!!!
per fi he reunit contingut i idees com per a fer-hi alguna cosa...
total: un portfolio.
ja he cobrat... per últim cop (i només 129 euros...)!
i enmig de la crisi, jo també estic en crisi. pocs diners i moltes coses a fer.
de moment tot bé... crec que hem decidit que ja pararem quan ens quedem sense diners... i amb una mica de sort això serà al febrer, quan normalment cobro la beca!
i enmig de la crisi, jo també estic en crisi. pocs diners i moltes coses a fer.
de moment tot bé... crec que hem decidit que ja pararem quan ens quedem sense diners... i amb una mica de sort això serà al febrer, quan normalment cobro la beca!
1: què veig quan no hi ha gent que em tapi les vistes...
2: passadís sortint de classe
3: l'aula. a l'esquerre, cap al final, on hi ha el meu macbook blanquet, és on m'assec ara.
4: claustre
2: passadís sortint de classe
3: l'aula. a l'esquerre, cap al final, on hi ha el meu macbook blanquet, és on m'assec ara.
4: claustre
vaaa, que també he d'explicar el cap de setmana!!
cap de setmana planejat des de feia mesos! ja des d'abans de l'estiu en parlàvem!
arantxa, montse, maria, emma i, al final, iria...
l'arantxa i la montse tan "agradables" com sempre (vull dir que amb elles sempre s'hi està bé i còmode! :D). i tenint en compte que l'arantxa portava desperta des de les dos quarts de cinc de la matinada...
vam anar a sopar, vam anar a un pub que es diu deja vu i, després, al kiut (que és on va venir l'iria). i cap a les sis del matí, a dormir a ca la germana de l'iria! descobrint patrimoni a sant andreu, un pati que conté tota catalunya en petit... oh, dormir tres hores, però quin llit més còmode! i no sé perquè, però llevar-me i mirar per la finestra i veure-hi barri de proletariat, barri industrial, barri metropolità, barri barceloní... em va agradar. llàstima que no portés la càmera.
al matí cap a casa. dinar i mirar simpsons, padre de familia i futurama. a futurama vaig adormir-me a la falda de la maria, i al cap d'una estona ella es va adormir a la meva esquena. jo em vaig despertar al cap d'una hora i li vaig dir a la maria que s'estirés al sofà. vaig fer deures, també castanyes, i vaig estudiar. a les sis, quan la maria es llevava de la migdiada llarga, va arribar la judit. portava cds que jo li havia fet feia temps (i altres), amb fotos, etc.
dues de les fotos que va portar, del 5 de setembre del 2005 (es veu que en aquell moment em va trucar la maria i la judit va aprofitar per fer fotos):
cap de setmana planejat des de feia mesos! ja des d'abans de l'estiu en parlàvem!
arantxa, montse, maria, emma i, al final, iria...
l'arantxa i la montse tan "agradables" com sempre (vull dir que amb elles sempre s'hi està bé i còmode! :D). i tenint en compte que l'arantxa portava desperta des de les dos quarts de cinc de la matinada...
vam anar a sopar, vam anar a un pub que es diu deja vu i, després, al kiut (que és on va venir l'iria). i cap a les sis del matí, a dormir a ca la germana de l'iria! descobrint patrimoni a sant andreu, un pati que conté tota catalunya en petit... oh, dormir tres hores, però quin llit més còmode! i no sé perquè, però llevar-me i mirar per la finestra i veure-hi barri de proletariat, barri industrial, barri metropolità, barri barceloní... em va agradar. llàstima que no portés la càmera.
al matí cap a casa. dinar i mirar simpsons, padre de familia i futurama. a futurama vaig adormir-me a la falda de la maria, i al cap d'una estona ella es va adormir a la meva esquena. jo em vaig despertar al cap d'una hora i li vaig dir a la maria que s'estirés al sofà. vaig fer deures, també castanyes, i vaig estudiar. a les sis, quan la maria es llevava de la migdiada llarga, va arribar la judit. portava cds que jo li havia fet feia temps (i altres), amb fotos, etc.
dues de les fotos que va portar, del 5 de setembre del 2005 (es veu que en aquell moment em va trucar la maria i la judit va aprofitar per fer fotos):
informo d'una actualització a rocainuvol. continuo experimentant amb la llum (com no, com sempre!)
ara mateix hauria d'estar estudiant, però em fa una mandra...
i tinc fred...
(tots es mecanismes, tots es mecanismes, tots es mecanismes, tots es mecanismes)
això i poca cosa més! (massa feina)
ara mateix hauria d'estar estudiant, però em fa una mandra...
i tinc fred...
(tots es mecanismes, tots es mecanismes, tots es mecanismes, tots es mecanismes)
això i poca cosa més! (massa feina)
pamplines veraniegaaaaaaaas!...
recordava el viatge a eivissa i el viatge a lisboa iiiiiii
quina emocioó!!
viatjar amb la maria a londres,
i després a parís!! no vull ni pensar-hi de l'emoció que em provoca!
déu meu!
tornar a londres! i amb la millor companyia del món!!!!!!
anar a les tates, a on sigui! i parís? amb la fred que farà!!!
^^
crec que els regals d'aquest nadal seran els millors del món! cap nadal l'haurà superat (bé, potser sí, quan em van regalar el cotxe teledirigit! XD)
quina emocioó!!
viatjar amb la maria a londres,
i després a parís!! no vull ni pensar-hi de l'emoció que em provoca!
déu meu!
tornar a londres! i amb la millor companyia del món!!!!!!
anar a les tates, a on sigui! i parís? amb la fred que farà!!!
^^
crec que els regals d'aquest nadal seran els millors del món! cap nadal l'haurà superat (bé, potser sí, quan em van regalar el cotxe teledirigit! XD)
deixem-nos de proïsmes, que res especifica la bíblia...
a vegades se'n diu supervivència (cerebral, psicològica!)
l'ètica hi és, és clar,
punyent,
declarant-se a cada moment: definint-se, manifestant-se (quants sinònims, uala!).
tot això per dir que l'altre dia, per supervivència pròpia, vaig mentir.
i ara ho diré: és només marcar els límits. fa temps que tinc carnet de conduir, fa temps que em van comprar l'atos (no pas gratuïtament, ningú regala cotxes) i fa temps que existeixo.
si unim aquests tres factors: pum!
no m'agrada que menteixin.
jo callo massa. a vegades si parles quedes com una histèrica: és tot al revés.
bona educació...
les mato callant?
apa siau,
bon vent i barca nova!
PD: em desxifro: n'estic fins els collons que la gent s'aprofiti de la meva simpatia. que es pensin que perquè somric els he de regalar la meva vida (el meu temps), que em cridin per a què els ajudi com si jo fos el seu gos. odïo el malentès que provoca un somriure innocent: que sóc per a ells, que existeixo per a facilitar-los l'existència. no entenc que no puguin reconèixer l'existència dels altres. que siguin incapaços de pensar que l'altre existeix, té sentiments, emocions i coses a fer, molt més importants que suportar gilipollades. distància, emma, distància!! i, sí, ho sé, sóc massa sensible. un altre ho ignoraria tot i bon vent i barca nova i mai més no hi pensaria!
a vegades se'n diu supervivència (cerebral, psicològica!)
l'ètica hi és, és clar,
punyent,
declarant-se a cada moment: definint-se, manifestant-se (quants sinònims, uala!).
tot això per dir que l'altre dia, per supervivència pròpia, vaig mentir.
i ara ho diré: és només marcar els límits. fa temps que tinc carnet de conduir, fa temps que em van comprar l'atos (no pas gratuïtament, ningú regala cotxes) i fa temps que existeixo.
si unim aquests tres factors: pum!
no m'agrada que menteixin.
jo callo massa. a vegades si parles quedes com una histèrica: és tot al revés.
bona educació...
les mato callant?
apa siau,
bon vent i barca nova!
PD: em desxifro: n'estic fins els collons que la gent s'aprofiti de la meva simpatia. que es pensin que perquè somric els he de regalar la meva vida (el meu temps), que em cridin per a què els ajudi com si jo fos el seu gos. odïo el malentès que provoca un somriure innocent: que sóc per a ells, que existeixo per a facilitar-los l'existència. no entenc que no puguin reconèixer l'existència dels altres. que siguin incapaços de pensar que l'altre existeix, té sentiments, emocions i coses a fer, molt més importants que suportar gilipollades. distància, emma, distància!! i, sí, ho sé, sóc massa sensible. un altre ho ignoraria tot i bon vent i barca nova i mai més no hi pensaria!
no hem d'oblidar la nostra condició d'Ulisses -o Odisseus- en aquest món real -massa real-.
no hem d'oblidar la nostra condició d'éssers canviants, en potència, projectats a aquest món,
éssers, en tant que projectats: amb sentit,
amb direcció,
amb objectius.
no hem d'oblidar el viatge (i em ve al cap la paraula "inner", més que no pas la paraula interior) interior que fem, que és l'únic que fem,
no hem d'oblidar que el més important és el COM i no pas el què.
que el món és fet de COMS, i que si no fos així, no existiria res!
què en queda després de la destrucció de la filosofia primera?
la mort?!
el no-res, si de cas?
no!
queda la vida, la vida primera, la vida última, la vida aquí...
diuen que hem mort la poesia,
moltes coses hem mort.
a mi m'és igual.
com si creuen que revisc els morts a diari (ja en parlarem!): algú ho ha de fer,
algú ha de plorar els mors.
algú s'hi ha de posar (posar a dir que no, que no, nanai!).
reneixerem,
tot i que creiem que no perquè som massa vius,
reneixerem... en aquest escenari d'Ulisses que no es reconeixen, en aquest no t'atreveixis a conèixer-te perquè has anat tan lluny que per a conèixer-te hauries de tornar enrere i t'hi hauries d'estar tota la vida,
per aquest a tu mai no t'arribarà el que t'ha d'arribar, aquestes coses, aquestes coses que són aquí amb nosaltres,
no pas res més que la llum anant-se'n, és clar,
podríem parlar d'alguna cosa més?
és lícit?
hi tenim dret?
la llibreta s'omple,
jo em llevo al matí,
la pesseta dorm...
la maria fa dibuixos...
s'apropa nadal,
el temps del temps, la fi d'aquest 2008...
i sona tan absurd!
i sona tan bé!
i hi ha tants poemes al món!
no sé pas què dir-hi, però d'alguna manera intento dir-ho, d'algun com indestriable...
indestriable de tot.
en diríem ètica,
estètica...
shhh: sé un secret... un secret que ja van dir fa temps, però que ningú va escoltar; un secret que vaig descobrir jo sola, que vaig pensar jo sola, sense voler, essent fruit d'aquest temps: no és ètica o estètica.
sóc unitat.
a vegades jugo a fingir que no, a veure si algú es queixa i em diu que què dic, però l'alerta no és a prop....
no hem d'oblidar la nostra condició d'éssers canviants, en potència, projectats a aquest món,
éssers, en tant que projectats: amb sentit,
amb direcció,
amb objectius.
no hem d'oblidar el viatge (i em ve al cap la paraula "inner", més que no pas la paraula interior) interior que fem, que és l'únic que fem,
no hem d'oblidar que el més important és el COM i no pas el què.
que el món és fet de COMS, i que si no fos així, no existiria res!
què en queda després de la destrucció de la filosofia primera?
la mort?!
el no-res, si de cas?
no!
queda la vida, la vida primera, la vida última, la vida aquí...
diuen que hem mort la poesia,
moltes coses hem mort.
a mi m'és igual.
com si creuen que revisc els morts a diari (ja en parlarem!): algú ho ha de fer,
algú ha de plorar els mors.
algú s'hi ha de posar (posar a dir que no, que no, nanai!).
reneixerem,
tot i que creiem que no perquè som massa vius,
reneixerem... en aquest escenari d'Ulisses que no es reconeixen, en aquest no t'atreveixis a conèixer-te perquè has anat tan lluny que per a conèixer-te hauries de tornar enrere i t'hi hauries d'estar tota la vida,
per aquest a tu mai no t'arribarà el que t'ha d'arribar, aquestes coses, aquestes coses que són aquí amb nosaltres,
no pas res més que la llum anant-se'n, és clar,
podríem parlar d'alguna cosa més?
és lícit?
hi tenim dret?
la llibreta s'omple,
jo em llevo al matí,
la pesseta dorm...
la maria fa dibuixos...
s'apropa nadal,
el temps del temps, la fi d'aquest 2008...
i sona tan absurd!
i sona tan bé!
i hi ha tants poemes al món!
no sé pas què dir-hi, però d'alguna manera intento dir-ho, d'algun com indestriable...
indestriable de tot.
en diríem ètica,
estètica...
shhh: sé un secret... un secret que ja van dir fa temps, però que ningú va escoltar; un secret que vaig descobrir jo sola, que vaig pensar jo sola, sense voler, essent fruit d'aquest temps: no és ètica o estètica.
sóc unitat.
a vegades jugo a fingir que no, a veure si algú es queixa i em diu que què dic, però l'alerta no és a prop....
oh,
senyor meu,
amb quina força vénen les idees! les més venerades, les més delicioses!
oh,
senyor meu,
amb quin narcissime em recordo i em llegeixo a través de tot el que he fet!
oh,
senyora, senyora! senyora meva,
idea primera,
amb quina gratitud et dic:
love is real...
love is love...
love is...
senyor meu,
amb quina força vénen les idees! les més venerades, les més delicioses!
oh,
senyor meu,
amb quin narcissime em recordo i em llegeixo a través de tot el que he fet!
oh,
senyora, senyora! senyora meva,
idea primera,
amb quina gratitud et dic:
love is real...
love is love...
love is...
em fa il·lusió tornar a donar noms que ja havia donat...
el concert de l'altre dia?
Sigur Rós.
ara escolto? Ólöf Arnalds,
i escoltava... no fa pas tant temps: Ólafur Arnalds
esperem-los... que estic segura que d'aquí a poc vindran!
això va per la teta!
el concert de l'altre dia?
Sigur Rós.
ara escolto? Ólöf Arnalds,
i escoltava... no fa pas tant temps: Ólafur Arnalds
esperem-los... que estic segura que d'aquí a poc vindran!
això va per la teta!
sí, ho sé, ho sé
l'espontaneïtat -aparent i real- de les meves ocurrències... que tantes vegades em salven de tantes coses,
pot fer creure a tothom qui no és jo -és a dir, fem la resta: tothom menys jo-, que tinc sort,
que tot és perquè sí, que quina xurra, que xupiguai...
que salvi un projecte vint minuts abans per a què s'acabés el temps de presentar-lo,
que d'una merda -mal enganxat, mal retallat-, en faci una catedral i, a sobre, rient, com qui no vol la cosa...
no sé què és, però sempre ho he tingut.
i no crec que sigui fruit de l'espontaneïtat més absurda -de la casualitat que no saps perquè ve i sempre esperes.
de fet,
mai no he confiat en la sort. paraula que no entenc, que no se m'acut mai.
mai no he confiat ni en la loteria, per cert. mai no he confiat en la sort, només en mi...
potser.
l'espontaneïtat -aparent i real- de les meves ocurrències... que tantes vegades em salven de tantes coses,
pot fer creure a tothom qui no és jo -és a dir, fem la resta: tothom menys jo-, que tinc sort,
que tot és perquè sí, que quina xurra, que xupiguai...
que salvi un projecte vint minuts abans per a què s'acabés el temps de presentar-lo,
que d'una merda -mal enganxat, mal retallat-, en faci una catedral i, a sobre, rient, com qui no vol la cosa...
no sé què és, però sempre ho he tingut.
i no crec que sigui fruit de l'espontaneïtat més absurda -de la casualitat que no saps perquè ve i sempre esperes.
de fet,
mai no he confiat en la sort. paraula que no entenc, que no se m'acut mai.
mai no he confiat ni en la loteria, per cert. mai no he confiat en la sort, només en mi...
potser.
fa molt que no escric a la web sobre coses que no siguin el dia a dia. i mira que el dia a dia ha estat una mica apagat! últimament la mandra i el cansament poden amb mi...
és "tard" ja. vull dir que falta poc per als exàmens&treballs&exàmens. tinc moltes coses per llegir, moltes! i deures i treballs i, fins i tot, tinc un examen demà! el calendari és estressant, però tinc temps.
i llevar-me un diumenge sense haver d'anar a treballar, encara que això suposi gastar i no tenir diners, és... diví!
jo no sé si és l'edat, o el temps -que ens va fotent òsties i moldejant-, però cada cop tinc menys "ambició" de fer coses superguais el cap de setmana. en certa manera, fa temps, als setze anys, això també era així. recordo disfrutar estirant-me al llit i mirar no sé quina sèrie on sortia l'emma vilarassau i no sé qui més, i recordo els diumenges... amb certa tristesa per haver d'anar on havia d'anar i amb certa alegria per tornar a començar... qué sé jo, esmorzar al mar de tasmània, per exemple. o agafar el cotxe i tornar per vies alternatives des de planils fins a anyells i acabar visitant la tomba de la pesseta II, que segueix igual. unes coses, així,... no gaire estrambòtiques.
l'altre dia em vaig beure una ampolla de lambrusco (i més). tres en total entre la judit, la maria i jo. vam ballar una mica, vam dir coses, vam trobar coses de fa gairebé deu anys i la judit va tocar el piano i la maria va flipar. dissabte que ve hem quedat: sortirem per barcelona amb l'arantxa, la montse, l'iria... aquesta quedada està planejada des de fa dos o tres mesos! i és que mai coincidim en horaris l'arantxa i jo.
no sé què més dir: dels dies, de les hores.... la pesseta creix. els cafès amb llet estan molt bons...
deures, treballs, exàmens:
demà: examen teo. imatge fotogràfica i entregar dossier per a exp. plàstica.
251108: examen tècnica fotogràfica i lliurar 3 exercicis que hem anat fent...
281108: examen camps fotogràfics
011208: entregar projecte sobre el buit
091208: entregar tres exercicis més de tècnica fotogràfica
101208: entregar treball aire, terra, aigua i foc.
111208: entregar documentació del projecte sobre el mirall.
i ja està, almenys pel que fa al CFGS de fotografia. a partir d'aquí, crec, no tindré classes a Olot i podré anar a Girona i quedar amb la maria-de-classe i repassar-ho tot abans de les vacances de nadal. per nadal m'hauré de llegir altre cop el carrer de les camèlies, el carrer estret, rellegir incerta glòria i llegir-me un altre llibre que ara mateix no sé, i també hauré de llegir bé, bé el tractatus de wittgenstein i repassar nietzsche, vattimo i aquestes coses del postnihilisme, diguem-ne hermenèutica, i també hauré de repassar les guies que ja hauria d'haver fet de filosofia de la ciència, estudiar... i estudiar molt hume. hume és l'autor que més hem fet a la carrera... és curiós. poca cosa més!
crec que podré fer-ho... si no vaig equivocada, és clar!
també hi ha un viatge a londres. i quan acabi els exàmens a la UdG hi ha un viatge a París. si he suspès algun examen a la UdG, en tornar del viatge tindré exàmens...
ja està. ja està.
organització!
PD: m'havia oblidat del viatge a madrid amb l'alba a veure l'últim concert de miguel bosé!
és "tard" ja. vull dir que falta poc per als exàmens&treballs&exàmens. tinc moltes coses per llegir, moltes! i deures i treballs i, fins i tot, tinc un examen demà! el calendari és estressant, però tinc temps.
i llevar-me un diumenge sense haver d'anar a treballar, encara que això suposi gastar i no tenir diners, és... diví!
jo no sé si és l'edat, o el temps -que ens va fotent òsties i moldejant-, però cada cop tinc menys "ambició" de fer coses superguais el cap de setmana. en certa manera, fa temps, als setze anys, això també era així. recordo disfrutar estirant-me al llit i mirar no sé quina sèrie on sortia l'emma vilarassau i no sé qui més, i recordo els diumenges... amb certa tristesa per haver d'anar on havia d'anar i amb certa alegria per tornar a començar... qué sé jo, esmorzar al mar de tasmània, per exemple. o agafar el cotxe i tornar per vies alternatives des de planils fins a anyells i acabar visitant la tomba de la pesseta II, que segueix igual. unes coses, així,... no gaire estrambòtiques.
l'altre dia em vaig beure una ampolla de lambrusco (i més). tres en total entre la judit, la maria i jo. vam ballar una mica, vam dir coses, vam trobar coses de fa gairebé deu anys i la judit va tocar el piano i la maria va flipar. dissabte que ve hem quedat: sortirem per barcelona amb l'arantxa, la montse, l'iria... aquesta quedada està planejada des de fa dos o tres mesos! i és que mai coincidim en horaris l'arantxa i jo.
no sé què més dir: dels dies, de les hores.... la pesseta creix. els cafès amb llet estan molt bons...
deures, treballs, exàmens:
demà: examen teo. imatge fotogràfica i entregar dossier per a exp. plàstica.
251108: examen tècnica fotogràfica i lliurar 3 exercicis que hem anat fent...
281108: examen camps fotogràfics
011208: entregar projecte sobre el buit
091208: entregar tres exercicis més de tècnica fotogràfica
101208: entregar treball aire, terra, aigua i foc.
111208: entregar documentació del projecte sobre el mirall.
i ja està, almenys pel que fa al CFGS de fotografia. a partir d'aquí, crec, no tindré classes a Olot i podré anar a Girona i quedar amb la maria-de-classe i repassar-ho tot abans de les vacances de nadal. per nadal m'hauré de llegir altre cop el carrer de les camèlies, el carrer estret, rellegir incerta glòria i llegir-me un altre llibre que ara mateix no sé, i també hauré de llegir bé, bé el tractatus de wittgenstein i repassar nietzsche, vattimo i aquestes coses del postnihilisme, diguem-ne hermenèutica, i també hauré de repassar les guies que ja hauria d'haver fet de filosofia de la ciència, estudiar... i estudiar molt hume. hume és l'autor que més hem fet a la carrera... és curiós. poca cosa més!
crec que podré fer-ho... si no vaig equivocada, és clar!
també hi ha un viatge a londres. i quan acabi els exàmens a la UdG hi ha un viatge a París. si he suspès algun examen a la UdG, en tornar del viatge tindré exàmens...
ja està. ja està.
organització!
PD: m'havia oblidat del viatge a madrid amb l'alba a veure l'últim concert de miguel bosé!
catorze de novembre! i dius... quines dates, quines dates: l'aniversari de la tam!!
FELICITATS!!
:)
FELICITATS!!
:)
!!!
concert de sigur rós, fantàstic,...
inefable!
SOROLL! tocar guitarres amb arquets de violí!
soroll!
soroll!
la maria marxa, s'estira a terra, tanca els ulls i crea escola!
no és per res, però... això és música!
i tornant el techno escoltant-nos (ho dubtàvem...? qui escolta a qui?),
les llums,
paraules,
ens estimem
ens estimem
hi ha més maneres de dir-ho?
m'emociona anar a màlaga,
estudiar-hi per nadal,
m'emociona la vida al costat de la millor dona del món,
m'agrada que l'albert de la classe de la maria em digui "dona" en referència a la maria,
sí, sí,
jo sóc la seva dona!
sigur rós!
i quina felicitat comprar xapes, com al concert de radiohead, com al de travis! que feliç!
recuperar la il·lusió, quin concert, déu meu!
i ens parlaven en islandès, quina ràbia, no en sé!
volia una samarreta però no teníem diners...
concert de sigur rós, fantàstic,...
inefable!
SOROLL! tocar guitarres amb arquets de violí!
soroll!
soroll!
la maria marxa, s'estira a terra, tanca els ulls i crea escola!
no és per res, però... això és música!
i tornant el techno escoltant-nos (ho dubtàvem...? qui escolta a qui?),
les llums,
paraules,
ens estimem
ens estimem
hi ha més maneres de dir-ho?
m'emociona anar a màlaga,
estudiar-hi per nadal,
m'emociona la vida al costat de la millor dona del món,
m'agrada que l'albert de la classe de la maria em digui "dona" en referència a la maria,
sí, sí,
jo sóc la seva dona!
sigur rós!
i quina felicitat comprar xapes, com al concert de radiohead, com al de travis! que feliç!
recuperar la il·lusió, quin concert, déu meu!
i ens parlaven en islandès, quina ràbia, no en sé!
volia una samarreta però no teníem diners...
foto de l'altre dia...:
jo no sé què passa, però cada cop que ens reunim totes quatre em sembla que el temps no ha passat i no sabria dir si som ara, el febrer passat, el desembre de l'any passat o fa dos anys...
jo no sé què passa, però cada cop que ens reunim totes quatre em sembla que el temps no ha passat i no sabria dir si som ara, el febrer passat, el desembre de l'any passat o fa dos anys...
la màgia.... shh... has sentit l'esquellerinc? i els peus que m'estan tocant?
com dorms!
quina escalfor, quin caliu,
estufeta de 36 graus!
:*
com dorms!
quina escalfor, quin caliu,
estufeta de 36 graus!
:*
torno a ser a casa...
sobretot amb la maria. no ho anava dient, però com pot ser... trobar-nos tant a faltar? només han sigut dos dies!
i quins dos dies! ni me n'adonava: tinc el cervell regirat.
excursió a barcelona. exposició al macba. tràfic. fotògrafs, preguntes... exposició a la pedrera. reflexions a la llibreteta blava. dormir. sopar el que es pugui mig adormida. excursió? feia més de quatre anys que no en feia!
esmorzars, cafès amb llet, avui plàtans...
sense oblidar la sort que hem tingut que l'alba ens oferís lloc per dormir... i que jo, a sobre, "gràcies" al costipat de la setmana passada, hagi pogut dormir en un llit com déu mana...
sense oblidar l'interès amb què escoltava la "xerrada" dels fotògrafs, tot i el cansament i la son acumulats després d'un dia sencer anant amunt i avall
sense oblidar que m'he portat bé i que no m'he comprat cap llibre... trista perquè a la maria tampoc, tot i que sempre que vaig a barcelona torno amb un llibre per ella (i ja té una mini col·lecció de llibres regalats per mi)
i sense oblidar la cervesa que em vaig prendre ahir tot esperant en paco elvira, i la borratxera que vaig recordar que hem d'agafar amb la judit
i sense oblidar haver dinat dos dies a la facultat de filologia, on fa anys vaig estudiar-hi el primer any de filologia anglesa. quins records!
sense oblidar, tampoc, les dues o tres úniques fotos que he fet... perquè estudiar fotografia, crec que ja ho vaig dir, més que portar-te a fer fotos, et porta a no fer-ne.
i més, més coses que ara, per la son i pel cansament, se'm fa difícil recordar
i un text de ródtxenko que vaig llegir a l'exposició:
sobretot amb la maria. no ho anava dient, però com pot ser... trobar-nos tant a faltar? només han sigut dos dies!
i quins dos dies! ni me n'adonava: tinc el cervell regirat.
excursió a barcelona. exposició al macba. tràfic. fotògrafs, preguntes... exposició a la pedrera. reflexions a la llibreteta blava. dormir. sopar el que es pugui mig adormida. excursió? feia més de quatre anys que no en feia!
esmorzars, cafès amb llet, avui plàtans...
sense oblidar la sort que hem tingut que l'alba ens oferís lloc per dormir... i que jo, a sobre, "gràcies" al costipat de la setmana passada, hagi pogut dormir en un llit com déu mana...
sense oblidar l'interès amb què escoltava la "xerrada" dels fotògrafs, tot i el cansament i la son acumulats després d'un dia sencer anant amunt i avall
sense oblidar que m'he portat bé i que no m'he comprat cap llibre... trista perquè a la maria tampoc, tot i que sempre que vaig a barcelona torno amb un llibre per ella (i ja té una mini col·lecció de llibres regalats per mi)
i sense oblidar la cervesa que em vaig prendre ahir tot esperant en paco elvira, i la borratxera que vaig recordar que hem d'agafar amb la judit
i sense oblidar haver dinat dos dies a la facultat de filologia, on fa anys vaig estudiar-hi el primer any de filologia anglesa. quins records!
sense oblidar, tampoc, les dues o tres úniques fotos que he fet... perquè estudiar fotografia, crec que ja ho vaig dir, més que portar-te a fer fotos, et porta a no fer-ne.
i més, més coses que ara, per la son i pel cansament, se'm fa difícil recordar
i un text de ródtxenko que vaig llegir a l'exposició:
La pintura ha arrancat! Però horroritza!
És pintura d'esquerres...
I Déu meu, quina alegria ser d'esquerres...
Ser jo després de tots aquests turments, oposat al sentit comú.
No ensorrar-me, pintar amb plaer!
El que hagi de ser, serà! Pero moriré d'esquerres i deixaré obres bones!.
Estic pintant diverses coses alhora i estic increïblement content. En moments com aquest, la gent diria "És boig!".
Només Mulia em perdonarà i comprendrà. Ja no podia continuar coaccionant-me a mi mateix. Pot ser que sigui el cami equivocat, però produeix obres valuoses.(Rodxenko, dels seus diaris, 30 de juliol del 1943)
I
segueixo malalta, malalteta... potser perquè ahir vaig sortir al carrer al matí a comprar coses a la farmàcia (tot i que no ho crec) i a la tarda vaig anar a buscar la iria i en luar (tot i que també ho dubto). el cas és que vaig tenir febre i tot. alguns de casa ho atribueixen a una última crescuda, així, prenent-me el pèl. jo no paro de menjar, perquè menjo encara que em diguin que no, i menjo coses com nutella i pistatxos i què sé jo... coses així! i no surto de casa i no faig gaire res i m'he aprimat... jo que pensava que m'hauria engreixat.
segueixo futuda i demà comença l'excursió de 3 dies al TRÀFIC de barcelona, quedant-nos a domir allà i tot. veient com estic no sé si és gaire recomenable que hi vagi, però hi aniré igualment... i si veiés que em trobo malament: cap a casa. i tot per haver passat fred i haver anat molla com una imbècil el dimarts passat. si és que... (sí, d'absurditats la vida n'està plena: no pas perquè siguin absurditats en si, sinó perquè hi ha coses que romanen sense explicació possible).
II
hi romanen perquè no em dóna la gana d'explicar-m'ho. quedi clar.
III
ahir vaig fer dibuixets i molen!
IV
vaig parlar amb ma germana del "taller de fotografia" que pretenem fer a la seva escola. quina emoció!
V
i vaig començar un projecte (fotogràfic) personal que té una durada d'uns sis mesos. tenint en compte que sóc una despistada... ja veurem si surt bé. jo crec que sí. em fa molta il·lusió.
VI
la maria dorm.. zzzz... i la pesseta ha intentat despertar-la en va. i jo estic desperta perquè tot i estar malalta no em sé aixecar més tard de les vuit.
segueixo malalta, malalteta... potser perquè ahir vaig sortir al carrer al matí a comprar coses a la farmàcia (tot i que no ho crec) i a la tarda vaig anar a buscar la iria i en luar (tot i que també ho dubto). el cas és que vaig tenir febre i tot. alguns de casa ho atribueixen a una última crescuda, així, prenent-me el pèl. jo no paro de menjar, perquè menjo encara que em diguin que no, i menjo coses com nutella i pistatxos i què sé jo... coses així! i no surto de casa i no faig gaire res i m'he aprimat... jo que pensava que m'hauria engreixat.
segueixo futuda i demà comença l'excursió de 3 dies al TRÀFIC de barcelona, quedant-nos a domir allà i tot. veient com estic no sé si és gaire recomenable que hi vagi, però hi aniré igualment... i si veiés que em trobo malament: cap a casa. i tot per haver passat fred i haver anat molla com una imbècil el dimarts passat. si és que... (sí, d'absurditats la vida n'està plena: no pas perquè siguin absurditats en si, sinó perquè hi ha coses que romanen sense explicació possible).
II
hi romanen perquè no em dóna la gana d'explicar-m'ho. quedi clar.
III
ahir vaig fer dibuixets i molen!
IV
vaig parlar amb ma germana del "taller de fotografia" que pretenem fer a la seva escola. quina emoció!
V
i vaig començar un projecte (fotogràfic) personal que té una durada d'uns sis mesos. tenint en compte que sóc una despistada... ja veurem si surt bé. jo crec que sí. em fa molta il·lusió.
VI
la maria dorm.. zzzz... i la pesseta ha intentat despertar-la en va. i jo estic desperta perquè tot i estar malalta no em sé aixecar més tard de les vuit.
en primer lloc: he actualitzat orgullosament la web que tinc a livejournal. hi surt la pesseta!
en segon lloc: segueixo malalta. la tos i una mena de fred estranya...
en tercer lloc: he intentat fer deures/coses/paranoies i la pesseta es pensava que volia jugar amb ella
en segon lloc: segueixo malalta. la tos i una mena de fred estranya...
en tercer lloc: he intentat fer deures/coses/paranoies i la pesseta es pensava que volia jugar amb ella
I
notes de tardor:
cauen fulles. plou tot el dia.
se m'ha acabat la veu. em sento esgotada... només de veu.
s'ha acabat anar a treballar. no em poso a l'atur.
llegeixo el crepuscle dels ídols i l'aristocràcia se'm fa familiar.
escric, cíclicament, el retorn després de saber.
ahir va haver-hi celebració: el cumple de la mama!
la pesseta segueix voltant per casa.
II
tinc més coses a dir, però la fred no em deixa.
III
algú ha llegit a baudelaire? mi corazón íntimo, etc.?
IV
si comencés a dir...
déu meu si comencés a dir!
V
la mama deia que s'acabés aquest any de merda ja. jo també ho dic. acaba't! m'és igual el temps. jo només vull que arribi desembre. anar a màlaga. i esperar que l'any acabi. per mi, aquest any, començant per lisboa, és l'any de les estafades. ja no tinc res que em faci creure en els monstres, ja no tinc paraules. m'han deixat seca totalment.
VI
però tinc tantes coses a dir!
VII
estafada. m'he sentit humillada, utilitzada, feta servir.
he vist la ignorància davant meu. he vist la petitesa, la misèria humana davant meu. he vist com un gra de cigró pretenia ser la reina del mambo!
VIII
oblidarem, oblidarem?
no!
obrir les finestres, els porticons, tot el que hi tenim a dins? deixar-hi entrar? deixar-hi entrar tornados? arrassar amb tot? recordeu el post de "III p*blians"? tot segueix igual.
IX
he vist gent nascuda per destrossar.
gent nascuda sense sentiments.
gent nascuda per a no saber res.
gent nascuda per a l'anti-vida, per a l'anti-social.
gent nascuda per a no viure, bàsicament.
gent negada: negada. incapaç!
he vist gent nascuda per a separar, destrossar, fer mal.
he vist massa coses, potser, ja, ara, ja, ara, ja ara,
cantaria l'etern ball de la merda, aquell primer poema fundacional: potser només el recorda la mama.
mataria per a tranquil·litzar,
m'afirmo i em reafirmo, sóc filla de la meva mare,
i saber això, sí, saber això.
és saber ja tot un món.
bon nadal
i feliç any nou.
es veu que ja cal desitjar-ho.
notes de tardor:
cauen fulles. plou tot el dia.
se m'ha acabat la veu. em sento esgotada... només de veu.
s'ha acabat anar a treballar. no em poso a l'atur.
llegeixo el crepuscle dels ídols i l'aristocràcia se'm fa familiar.
escric, cíclicament, el retorn després de saber.
ahir va haver-hi celebració: el cumple de la mama!
la pesseta segueix voltant per casa.
II
tinc més coses a dir, però la fred no em deixa.
III
algú ha llegit a baudelaire? mi corazón íntimo, etc.?
IV
si comencés a dir...
déu meu si comencés a dir!
V
la mama deia que s'acabés aquest any de merda ja. jo també ho dic. acaba't! m'és igual el temps. jo només vull que arribi desembre. anar a màlaga. i esperar que l'any acabi. per mi, aquest any, començant per lisboa, és l'any de les estafades. ja no tinc res que em faci creure en els monstres, ja no tinc paraules. m'han deixat seca totalment.
VI
però tinc tantes coses a dir!
VII
estafada. m'he sentit humillada, utilitzada, feta servir.
he vist la ignorància davant meu. he vist la petitesa, la misèria humana davant meu. he vist com un gra de cigró pretenia ser la reina del mambo!
VIII
oblidarem, oblidarem?
no!
obrir les finestres, els porticons, tot el que hi tenim a dins? deixar-hi entrar? deixar-hi entrar tornados? arrassar amb tot? recordeu el post de "III p*blians"? tot segueix igual.
IX
he vist gent nascuda per destrossar.
gent nascuda sense sentiments.
gent nascuda per a no saber res.
gent nascuda per a l'anti-vida, per a l'anti-social.
gent nascuda per a no viure, bàsicament.
gent negada: negada. incapaç!
he vist gent nascuda per a separar, destrossar, fer mal.
he vist massa coses, potser, ja, ara, ja, ara, ja ara,
cantaria l'etern ball de la merda, aquell primer poema fundacional: potser només el recorda la mama.
mataria per a tranquil·litzar,
m'afirmo i em reafirmo, sóc filla de la meva mare,
i saber això, sí, saber això.
és saber ja tot un món.
bon nadal
i feliç any nou.
es veu que ja cal desitjar-ho.
sis anys escrivint 'aquí', des d'aquí i des d'allà, uns 1300 posts...
moltes coses a dir, sempre... moltes lletres, construccions, estats d'ànims, canvis!
molts poetes han passat pels meus ulls, però tampoc molts...
uns quants noms, uns quants llibres, unes quantes imatges, uns quants pensadors...
acadèmicament: des de primer de batxillerat fins a quart de filosofia i primer de fotografia passant per un primer de filologia anglesa frustrat,
laboralment: una molina i un p*bol, amb tres anys d'experiència, visites guiades en diversos idiomes i diners, una mica de diners, independització total dels diners aliens,
aventura a barcelona: i de no saber cuinar a cuinar força bé...
amorosament: de no tenir res a conèixer la maria a començar alguna cosa a tallar a deixar de parlar a tornar a parlar a conèixer-nos a estar juntes a quedar a veure'ns cada x temps a venir a viure aquí a anar a màlaga a començar coses i a seguir juntes, tant temps...
de família: d'anar a ca l'àvia cada diumenge a no anar-hi mai si no és per veure els papes, de veure els meus altres avis, de la teta marxant de casa "definitivament" i vivint a girona sense venir caps de setmana i estius a la teta vivint a la bisbal amb en ferran
d'amics: de no tenir colla a tenir colla, de no tenir amics a tenir amics, de no sortir a sortir, d'emborratxar-me per primer cop, de tot per primer cop...
de viatges: per força llocs he passat, tot i que abans de començar el weblog també viatjava; però he tingut els primers viatges sense els papes: quinze dies a londres, viatges amb la maria...
cançons: safe i don't panic, we live in a beautiful world... concerts, força concerts...
edat: dels 16 als 22...
de la vida: de no saber res a no saber res però tenint dirigida alguna cosa
de la vida: de no tenir ni idea de filosofia a saber alguna cosa de filosofia
moltes coses han canviat. moltes coses s'han quedat igual. moltes coses han rodat com en espirals, cap al centre, cap a l'origen de nou...
tota una vida continguda,
darrere d'aquestes paraules...
moltes coses a dir, sempre... moltes lletres, construccions, estats d'ànims, canvis!
molts poetes han passat pels meus ulls, però tampoc molts...
uns quants noms, uns quants llibres, unes quantes imatges, uns quants pensadors...
acadèmicament: des de primer de batxillerat fins a quart de filosofia i primer de fotografia passant per un primer de filologia anglesa frustrat,
laboralment: una molina i un p*bol, amb tres anys d'experiència, visites guiades en diversos idiomes i diners, una mica de diners, independització total dels diners aliens,
aventura a barcelona: i de no saber cuinar a cuinar força bé...
amorosament: de no tenir res a conèixer la maria a començar alguna cosa a tallar a deixar de parlar a tornar a parlar a conèixer-nos a estar juntes a quedar a veure'ns cada x temps a venir a viure aquí a anar a màlaga a començar coses i a seguir juntes, tant temps...
de família: d'anar a ca l'àvia cada diumenge a no anar-hi mai si no és per veure els papes, de veure els meus altres avis, de la teta marxant de casa "definitivament" i vivint a girona sense venir caps de setmana i estius a la teta vivint a la bisbal amb en ferran
d'amics: de no tenir colla a tenir colla, de no tenir amics a tenir amics, de no sortir a sortir, d'emborratxar-me per primer cop, de tot per primer cop...
de viatges: per força llocs he passat, tot i que abans de començar el weblog també viatjava; però he tingut els primers viatges sense els papes: quinze dies a londres, viatges amb la maria...
cançons: safe i don't panic, we live in a beautiful world... concerts, força concerts...
edat: dels 16 als 22...
de la vida: de no saber res a no saber res però tenint dirigida alguna cosa
de la vida: de no tenir ni idea de filosofia a saber alguna cosa de filosofia
moltes coses han canviat. moltes coses s'han quedat igual. moltes coses han rodat com en espirals, cap al centre, cap a l'origen de nou...
tota una vida continguda,
darrere d'aquestes paraules...
esta vida hay que beberla en sorbitos de cristal,
un sorbito pa nosotros y otro pa los que no están!
sarandonga!
cuchiviricuchiviricuchiviricuchiviri!
_______
qué bonito cuando te veo
qué bonito cuando te siento
qué bonito sentir que estás aquí... junto a mí,
aai,
qué bonito sería poder volar y a tu lado ponerme yo a cantar
como siempre hacíamos los dos...
qué bonito tu cuerpo entero...
PD: la maria, que em posa música!
PD2: s'espera un post emotiu sobre el sisè aniversari del weblog
un sorbito pa nosotros y otro pa los que no están!
sarandonga!
cuchiviricuchiviricuchiviricuchiviri!
_______
qué bonito cuando te veo
qué bonito cuando te siento
qué bonito sentir que estás aquí... junto a mí,
aai,
qué bonito sería poder volar y a tu lado ponerme yo a cantar
como siempre hacíamos los dos...
qué bonito tu cuerpo entero...
PD: la maria, que em posa música!
PD2: s'espera un post emotiu sobre el sisè aniversari del weblog
n'hi ha que destrossarien la societat per pur caprici,
n'hi ha que negarien l'existència de tota civilització-comunitat- per pura incapacitat de comprendre què vol dir.
n'hi ha que, com que no entenen res, només volen destruir.
n'hi ha que, per error filosòfic, han oblidat apostar per l'existència dels altres i viuen envoltats en un món de fantasmes, sols,
perduts,
creient-se únics al món.
n'hi ha que odïen tota filosofia per semblar massa humana,
massa real,
massa propera,
massa veritat.
n'hi ha que, per culpa d'això, es creuen a si mateixos robots, fantasmes.
llavors res importa.
llavors tot és punxar els altres per a veure si hi ha sofriment, si el que diuen les pel·lícules és veritat.
i és que no hi ha manera que s'ho creguin: mai sabran què és l'empatia, què és sentir el que els altres senten.
podran ser tolerants -potser perquè no són assassins-, però per pur menyspreu.
¿calígula?
amor meu, amor meu, dóna'm la lluna. i si no pots donar-me-la, suicida't. suicida't: la teva vida no val la pena si no pots donar-me la lluna,
amor meu, amor meu,
suicida't...
només per veure a la teva cara el dolor,
només per veure la mort a prop,
només per sentir alguna cosa...
n'hi ha que negarien l'existència de tota civilització-comunitat- per pura incapacitat de comprendre què vol dir.
n'hi ha que, com que no entenen res, només volen destruir.
n'hi ha que, per error filosòfic, han oblidat apostar per l'existència dels altres i viuen envoltats en un món de fantasmes, sols,
perduts,
creient-se únics al món.
n'hi ha que odïen tota filosofia per semblar massa humana,
massa real,
massa propera,
massa veritat.
n'hi ha que, per culpa d'això, es creuen a si mateixos robots, fantasmes.
llavors res importa.
llavors tot és punxar els altres per a veure si hi ha sofriment, si el que diuen les pel·lícules és veritat.
i és que no hi ha manera que s'ho creguin: mai sabran què és l'empatia, què és sentir el que els altres senten.
podran ser tolerants -potser perquè no són assassins-, però per pur menyspreu.
¿calígula?
amor meu, amor meu, dóna'm la lluna. i si no pots donar-me-la, suicida't. suicida't: la teva vida no val la pena si no pots donar-me la lluna,
amor meu, amor meu,
suicida't...
només per veure a la teva cara el dolor,
només per veure la mort a prop,
només per sentir alguna cosa...
el camí ja fet era el camí del contorn,
perfil de perfils: separació i divorci (amistós).
et deixo entrar perquè ja hi ets -i a voltes es millor fingir saber-,
coneguda de nou, resposta de nou,
notícia (és: no et sabia)...
despertar era el mateix,
podem viure i reviure dins del no-res -dins nostre-.
només era un malson,
matèria inexistent: imatges que provoquen sentiments.
curiós.
perfil de perfils: separació i divorci (amistós).
“Hay sólo una soledad, y es grande y no es fácil de sobrellevar, y a casi todos les llegan las horas en que de buena gana se querría cambiar la soledad por una comunidad, aunque fuera banal y barata, por la apariencia de una escasa coincidencia con el primer llegado, con el más indigno... Pero quizá son esas precisamente las horas en que crece la soledad; pues su crecimiento es doloroso como el crecimiento de los niños y triste como el comienzo de las primaveras. Pero no puede equivocarse usted. Lo que se necesita, sin embargo, es sólo esto: soledad, gran soledad interior. Entrar en sí y no encontrarse con nadie durante horas y horas, eso es lo que se debe poder alcanzar. Estar solo, como se estaba solo de niño, cuando los mayores andaban por ahí, enredados con cosas que parecían importantes y grandes, porque los mayores parecían tan ocupados y porque no se entendía nada de lo que hacían.”en somnis hi ha visita,
Rilke, Cartas a un joven poeta
“Hombre, si eres alguien, anda solo y habla contigo y no te escondas en el coro.”
Epicteto
et deixo entrar perquè ja hi ets -i a voltes es millor fingir saber-,
coneguda de nou, resposta de nou,
notícia (és: no et sabia)...
despertar era el mateix,
podem viure i reviure dins del no-res -dins nostre-.
només era un malson,
matèria inexistent: imatges que provoquen sentiments.
curiós.
per fi a casa! quin dia! tot ben ordenat!
avui és l'aniversari de la maria i,
també, com cada 27, la maria i jo fem quatre anys i set mesos.
pastís, pastisset, que bo eres:
avui és l'aniversari de la maria i,
també, com cada 27, la maria i jo fem quatre anys i set mesos.
pastís, pastisset, que bo eres:
refaig, sense haver-ho sabut a priori, el camí ja fet;
només ressegueixo el meu contorn
en una eterna projecció de mi cap a mi mateixa.
i és que sóc finita, limitada,
aquí.
et deia amor, des de mi,
per a mi, cap allà:
i és dissolució de creences.
torno al principi del camí, allà,
allà on no sabia res
-i ara, de tan poc, de tan molt
em retorno i em revisc-,
en vosaltres, els poetes,
les paraules i la mort.
llegeixo el destí i sóc destí
llegeixo la vida i sóc vida,
no perquè no sàpiga ser destí,
no perquè no sàpiga ser vida:
és que m'encomano.
i no m'encomano de religió furiosa,
de ràbia per l'ésser,
de desentendre l'immediat;
m'encano de malaltia destructora.
destructora de realitats,
desdefinint qualsevol cosa.
començar de nou sota el cel d'allò etern.
_____
el salt cap a l'abisme,
el de la desexplicació.
deixaré de ser, em veig en l'adolescència de l'ésser,
en la poca contradicció que ja em queda;
no m'hauré de rebel·lar més contra la projecció de cap veritat,
no veuré cap imatge: sols taques, colors i formes.
em veig en l'adolescència de l'ésser,
expectant, deixant-me en la lluita,
destruint-me a cada pas
i d'alguna manera,
d'alguna manera,
retornant.
___
que per què no vaig escriure més poemes des del 2004?
m'he atrevit, algun cop, a respondre aquesta pregunta amb sinceritat?
m'he posat davant del mirall i he esperat de mi mateixa una resposta sincera?
he estat capaç de reconèixer vertader allò que em feia por?
m'he descregut constantment?
evidentment, no sé què vindrà. no sé què passarà.
no vull ser el crepuscle de mi mateixa.
no vull ser la limitació de fa anys: PERQUÈ ERA FALSA.
____
és temps de re,
i és temps de des.
++++++++++++++++
llegeixo alguna cosa semblant a profecies en el que escric. és curiós. m'agrada profetitzar, profetitzar-me, seguir-me, desseguir-me. algú em jutjaria de narcicista, i jo només dic que no em cal justificar-me -no, almenys, en aquest aspecte-. m'agrada teoritzar fins la mort, tot i que fins fa dos dies creia que fer-ho era perpetuar el buit nihilista, perpetuar l'absurd; però cal reconèixer que la vida és més que coses boniques al meu voltant. i me n'he estat convencent -escric línies que, sovint, són el contrari del que penso-, per veure-ho necessari per a la vida. serveix, sí, serveix tot el que hi ha més enllà de la metafísica. sobretot perquè la metafísica és també el més enllà de la metafísica -no hi ha una metafísica en si: és impossible! no hi ha resposta, no hi ha un "no hi ha un"-. no és que estiguem perduts, no és que siguem nihilistes, no és que busquem un déu, tot això és mentida, la postpostmodernitat tracta d'una altra cosa: estem llançats, i ja ho deia nietzsche -i tant temps ha fet falta!-, a desentendre per complet el món i tornar a la infantesa, havent-ho sabut tot; estem cridats a destruir-nos i a desaparèixer... llançats, projectats... i no al BUIT, com es creia, i no a l'ABISME, no a l'ABSURD, estem llançats a nosaltres mateixos. i no nosaltres mateixos erigits com a DÉUS. no és res de tot això! no és res de relativisme, no és res d'absolutisme, no és res de dogmatisme, no és res d'escepticisme, no és res d'idealisme, no és res de realisme metafísic, no és res de res de res de res de res;
però com eliminar les paraules que ballen al voltant nostre? com abandonar aquest ball que, tanmateix -reconeguem-ho-, hem hagut de ballar per collons -i és que a la vida s'ha de ballar sempre el ball que toca ballar-? com fer-ho? amb el temps,
amb la lluita,
amb poca cosa més.
perquè no se m'acut cap paraula més, no voldria fer etern el problema.
lluita.
lluita.
lluita.
lluita.
(en el temps)
només ressegueixo el meu contorn
en una eterna projecció de mi cap a mi mateixa.
i és que sóc finita, limitada,
aquí.
et deia amor, des de mi,
per a mi, cap allà:
i és dissolució de creences.
torno al principi del camí, allà,
allà on no sabia res
-i ara, de tan poc, de tan molt
em retorno i em revisc-,
en vosaltres, els poetes,
les paraules i la mort.
llegeixo el destí i sóc destí
llegeixo la vida i sóc vida,
no perquè no sàpiga ser destí,
no perquè no sàpiga ser vida:
és que m'encomano.
i no m'encomano de religió furiosa,
de ràbia per l'ésser,
de desentendre l'immediat;
m'encano de malaltia destructora.
destructora de realitats,
desdefinint qualsevol cosa.
començar de nou sota el cel d'allò etern.
_____
el salt cap a l'abisme,
el de la desexplicació.
deixaré de ser, em veig en l'adolescència de l'ésser,
en la poca contradicció que ja em queda;
no m'hauré de rebel·lar més contra la projecció de cap veritat,
no veuré cap imatge: sols taques, colors i formes.
em veig en l'adolescència de l'ésser,
expectant, deixant-me en la lluita,
destruint-me a cada pas
i d'alguna manera,
d'alguna manera,
retornant.
___
que per què no vaig escriure més poemes des del 2004?
m'he atrevit, algun cop, a respondre aquesta pregunta amb sinceritat?
m'he posat davant del mirall i he esperat de mi mateixa una resposta sincera?
he estat capaç de reconèixer vertader allò que em feia por?
m'he descregut constantment?
evidentment, no sé què vindrà. no sé què passarà.
no vull ser el crepuscle de mi mateixa.
no vull ser la limitació de fa anys: PERQUÈ ERA FALSA.
____
és temps de re,
i és temps de des.
++++++++++++++++
llegeixo alguna cosa semblant a profecies en el que escric. és curiós. m'agrada profetitzar, profetitzar-me, seguir-me, desseguir-me. algú em jutjaria de narcicista, i jo només dic que no em cal justificar-me -no, almenys, en aquest aspecte-. m'agrada teoritzar fins la mort, tot i que fins fa dos dies creia que fer-ho era perpetuar el buit nihilista, perpetuar l'absurd; però cal reconèixer que la vida és més que coses boniques al meu voltant. i me n'he estat convencent -escric línies que, sovint, són el contrari del que penso-, per veure-ho necessari per a la vida. serveix, sí, serveix tot el que hi ha més enllà de la metafísica. sobretot perquè la metafísica és també el més enllà de la metafísica -no hi ha una metafísica en si: és impossible! no hi ha resposta, no hi ha un "no hi ha un"-. no és que estiguem perduts, no és que siguem nihilistes, no és que busquem un déu, tot això és mentida, la postpostmodernitat tracta d'una altra cosa: estem llançats, i ja ho deia nietzsche -i tant temps ha fet falta!-, a desentendre per complet el món i tornar a la infantesa, havent-ho sabut tot; estem cridats a destruir-nos i a desaparèixer... llançats, projectats... i no al BUIT, com es creia, i no a l'ABISME, no a l'ABSURD, estem llançats a nosaltres mateixos. i no nosaltres mateixos erigits com a DÉUS. no és res de tot això! no és res de relativisme, no és res d'absolutisme, no és res de dogmatisme, no és res d'escepticisme, no és res d'idealisme, no és res de realisme metafísic, no és res de res de res de res de res;
però com eliminar les paraules que ballen al voltant nostre? com abandonar aquest ball que, tanmateix -reconeguem-ho-, hem hagut de ballar per collons -i és que a la vida s'ha de ballar sempre el ball que toca ballar-? com fer-ho? amb el temps,
amb la lluita,
amb poca cosa més.
perquè no se m'acut cap paraula més, no voldria fer etern el problema.
lluita.
lluita.
lluita.
lluita.
(en el temps)
cada tema escollit a desenvolupar et porta a mil temes diferents, no pas per dispersió, sinó per necessitat.
i com cada treball fet, com cada escrit amb principi i final no es pot presentar sinó com a una cosa inacabada que té conclusió només per a seguir les regles del joc -acadèmic, per exemple.
començo, i és en començar que inicïo la impossibilitat d'acabar.
però per alguna raó morim, oi?
______
parlant amb la maria vaig adonar-me que necessita els meus poemes com a cosa acabada i refeta, com a recull per on començar. i és feina meva recollir poemes i ajuntar-los fingint que són un tot -perquè és així com es presenten les coses: seria impossible agafar-me a mi mateixa i que la maria m'il·lustrés, sóc vergonyosa i no sé fer performances; tot i que reconec que l'única manera de presentar les coses que escric/penso seria a través de la pura vida animada. reflexionant-hi: no sé si és possible un projecte com aquest. seria així com "viu amb l'emma una setmana"- bé, com anava dient! he de fer un tot a la maria, i escriure una mena d'explicació-introducció de què són els meus poemes. i són, bàsicament, el projecte d'una vida -la meva-, el meu projecte vital: intentar arribar a alguna comprensió sobre alguna cosa. molts poemes parlen de la incomunicació i de la impossibilitat de la comprensió/comunicació precisament perquè, en escriure i viure, m'adono que tal cosa no és possible. però shhh... farem veure que sí, cap problema! :)
____
constato ara mateix, aquí, en el si de mi mateixa -dins de mi dins el meu niu: la biblioteca-, que sí, que sóc irònica, que ric molt quan estic sola i que, sobretot, i que: és impossible abastar-ho tot! tan sols la llum del sol que entra per la finestra, els colors ataronjats d'aquesta tarda descontextualitzada, la cursa que faig amb el temps quan llegeixo, el camí de tornada cap a casa, una taula plena de llibres, la calor i la samarreta negra, el soroll d'uns imbècils que probablement són de turisme, jo mateixa llegint això d'aquí a uns anys, els meus fills llegint això d'aquí a més i més anys, el pare de la maria trucant-me per telèfon...
i com cada treball fet, com cada escrit amb principi i final no es pot presentar sinó com a una cosa inacabada que té conclusió només per a seguir les regles del joc -acadèmic, per exemple.
començo, i és en començar que inicïo la impossibilitat d'acabar.
però per alguna raó morim, oi?
______
parlant amb la maria vaig adonar-me que necessita els meus poemes com a cosa acabada i refeta, com a recull per on començar. i és feina meva recollir poemes i ajuntar-los fingint que són un tot -perquè és així com es presenten les coses: seria impossible agafar-me a mi mateixa i que la maria m'il·lustrés, sóc vergonyosa i no sé fer performances; tot i que reconec que l'única manera de presentar les coses que escric/penso seria a través de la pura vida animada. reflexionant-hi: no sé si és possible un projecte com aquest. seria així com "viu amb l'emma una setmana"- bé, com anava dient! he de fer un tot a la maria, i escriure una mena d'explicació-introducció de què són els meus poemes. i són, bàsicament, el projecte d'una vida -la meva-, el meu projecte vital: intentar arribar a alguna comprensió sobre alguna cosa. molts poemes parlen de la incomunicació i de la impossibilitat de la comprensió/comunicació precisament perquè, en escriure i viure, m'adono que tal cosa no és possible. però shhh... farem veure que sí, cap problema! :)
____
constato ara mateix, aquí, en el si de mi mateixa -dins de mi dins el meu niu: la biblioteca-, que sí, que sóc irònica, que ric molt quan estic sola i que, sobretot, i que: és impossible abastar-ho tot! tan sols la llum del sol que entra per la finestra, els colors ataronjats d'aquesta tarda descontextualitzada, la cursa que faig amb el temps quan llegeixo, el camí de tornada cap a casa, una taula plena de llibres, la calor i la samarreta negra, el soroll d'uns imbècils que probablement són de turisme, jo mateixa llegint això d'aquí a uns anys, els meus fills llegint això d'aquí a més i més anys, el pare de la maria trucant-me per telèfon...
albert pla ens albira des de l'escenari i jo penso: collons, sempre em deixo la càmera -i ho faig expressament-,
tinc tantes ganes de fer fotos, que només les vull fer després de pensar-hi molt!
discurs íntegrament desdiscursat -consignes per a un futur-.
és el cap de setmana de la sort: i sense motiu vaig agafar tres llibres de la prestatgeria i de cop vam anar a veure camino i tot tenia relació entre si i després vaig escriue el guió del treball sobre el buit, amb explicacions i tot.
dorm, dorm, dorm de calor i res més busca -els fars il·luminen-, a begur hi ha peixos molt grans, les òrbites ens criden a desentendre el món. i jo crido, atentament, quan ningú pugui sentir-me -així ho cridaré en una llengua inintel·ligible-: sóc una nihilista consumada!
tant temps creient que havia pogut deixar de ser nihilista i aquesta última setmana no podia treure'm del cap que tots ho som, que com escapar-ne, i vattimo em dóna la resposta: nihilista consumada!
i gairebé ningú sabrà de què parlo: però m'és igual! jo m'hi sento, jo m'hi sóc, jo m'hi esdevinc, jo m'hi visc, jo m'hi avanço, jo m'hi llegeixo, jo m'hi entenc, és clar, i prou que n'hi ha que no cal anar més enllà: només cal escoltar música, cançons, lletres, explicacions a obres quan l'estètica és només gust o disgust, i poca cosa més, que ens arriba el que ens ve, i que el diccionari etimològi
tinc tantes ganes de fer fotos, que només les vull fer després de pensar-hi molt!
discurs íntegrament desdiscursat -consignes per a un futur-.
és el cap de setmana de la sort: i sense motiu vaig agafar tres llibres de la prestatgeria i de cop vam anar a veure camino i tot tenia relació entre si i després vaig escriue el guió del treball sobre el buit, amb explicacions i tot.
dorm, dorm, dorm de calor i res més busca -els fars il·luminen-, a begur hi ha peixos molt grans, les òrbites ens criden a desentendre el món. i jo crido, atentament, quan ningú pugui sentir-me -així ho cridaré en una llengua inintel·ligible-: sóc una nihilista consumada!
tant temps creient que havia pogut deixar de ser nihilista i aquesta última setmana no podia treure'm del cap que tots ho som, que com escapar-ne, i vattimo em dóna la resposta: nihilista consumada!
i gairebé ningú sabrà de què parlo: però m'és igual! jo m'hi sento, jo m'hi sóc, jo m'hi esdevinc, jo m'hi visc, jo m'hi avanço, jo m'hi llegeixo, jo m'hi entenc, és clar, i prou que n'hi ha que no cal anar més enllà: només cal escoltar música, cançons, lletres, explicacions a obres quan l'estètica és només gust o disgust, i poca cosa més, que ens arriba el que ens ve, i que el diccionari etimològi