Novedades en la categoría Temps
o és que podríem haver dit que teníem una bossa expressament per a fer certes coses (i de com tornar a dir certes es fa sospitós, sospitós de censura estranya i cabdal),
cabdal: tots ho sabem que moltes coses s'han d'expressar a través de l'art, de la simbologia, que no n'hi ha prou amb la pornografia per a erotitzar masses de gent, que no n'hi ha prou amb la pràctica per a viure la vida, que no n'hi ha prou amb no veure-ho tot,
que n'hi ha prou amb fixar-s'hi i deixar-se viure,
deixar-se ser i deixar-se viure i plorar, no per cantonades, sinó en silencis a través de paraules que van més enllà de tota pràctica humana,
i posar un poema a la taula, a la paret, al vidre del cotxe (aquella multa d'ahir, potser?), i entendre'ns una mica més,
només una mica,
potser per a poder beure el cafè tranquils i no haver de cantar totes les cançons del món,
fer unes quantes trucades (la judit treballa),
buscar inspiració: ho he fet sense voler, el meu cervell treballa sol i, de sobte, m'ha ofert -com sempre- la solució als treballs de classe... i a altres coses!
em sorprèn la maria cada dia -o cada setmana-, amb la seva manera d'aproximar-se als problemes i a les coses; i com és capaç de tenir les coses clares sempre o gairebé sempre. pensa d'una manera totalment diferent a la meva, però no sé com ho fem, cadascuna sense deixar de pensar de la seva manera, que sabem fer coincidir els pensaments. és, de fet, una unió gairebé impossible, però real i feta;
però de la manera de Heidegger a el origen de la obra de arte, la veritat que la maria i jo creem només pot continuar existint devenint-se, recreant-se, refent-se a cada moment,
amb moments de pausa i descans,
tal qual podria ser l'art (no ho deia schopenhauer?) o derivats.
el plaer de les cerveses begudes i no begudes, del record de les que ja s'han begut a la vora d'una amiga infinita, que encara que d'origen no sigui meva, ben meva és,
el plaer dels bons moments, de la suma de tots ells al llarg del dia, del record de la eli, de l'iria, d'el petit príncep que ja parla una mica,
el plaer de la felicitat dels altres, de com felicitat i felicitat fan més felicitat, i no pas menys felicitat,
de com les coses dolentes no són capaces de penetrar res... quedant-se a la superfície, inútils, perdudes, gràvides* i imbècils,
el Temps: descobrir que es pot viure de manera diferent
l'Amor: descobrir que és infinit: i això vol dir que es multiplica, que existeix per a ser-hi més, que no té fi, que no pot acabar-se mai
la Vida: és Temps i Amor. quin descobriment.
al final tot és:
el plaer de deixar les hores passar
sense objectiu
sense meta
sense interessos
sense res darrere de cada paraula dita, de cada mirada feta, de cada gest
això és la vida
això és el sentit de totes les hores viscudes
això és.
______________
i per aquests dies, que hi ha per tot arreu tant d'amor: us dic a tots els lovers que hi ha al meu voltant, a totes les estrelles que m'abriguen i em protegeixen, a tots els que m'agafen i em llancen al buit per a què surti volant (quantes mans), us dic, deia, de la mà del poeta dels poetes, Hölderlin:
Únicamente creen en lo divino
aquellos que también lo son.
ironia i sarcasme.
la primera web, el primer recull de poemes, es deia el temps no et dóna res, no perquè jo creiés que el temps no dóna res, sinó perquè creia que el temps sí dóna. tot i que no és ell, evidentment, qui dona. el temps no és aquell factor "tercer", aquell "ell" -déu-, invisible però visible.
efectivament, el temps no existeix. no és quelcom que poguem assenyalar, mirar amb microscopi. no és res més que rellotges, canvis psicològics, deteriorament, erosió. no és res més que matèria canviant. no, el temps no existeix.
però arriba un moment en què es diu que el temps ho dóna tot. t'adones que la vida és un acudit -i a mi em fa riure molt, aquest acudit- al cap del temps. i això passa per la digestió, païr, en diuen. les coses reposen, pouen, dins nostre. un dia ens adonem que el que pensàvem no s'ajusta a el que realment pensem ara. i tot ha canviat.
tot ha canviat. però segueix igual. perquè fora de nosaltres i de tota la xarxa de significats que hem anat creant -fora de tota civilització, de benestar construit-, només hi ha matèria i absurd. sensesentit i mort en vida.
recordo que fa temps vaig escriure que hi ha realitats que semblen no ser realitats, o que comencen a ser realitats al cap de molt temps d'haver esdevingut realment realitats. ara penso que aquestes realitats, simplement, no eren importants i per això sempre eren com fantasies que mai havien existit.
atès que últimament visc el present -aquest preciós present, regal, potser, no?-, no penso en la realitat de demà ni en la d'ahir. estic perduda en quant a temps. no m'hi fixo. no sé quant temps ha passat des que X, ni des que Y. això pot ser molt bonic, dit així, es preciós, sí. però també comporta problemes. un problema és que si el present no t'agrada -perquè t'esclafa i et demana que facis el que no vols fer-, el fet de no tenir un futur en el qual pensar -on tot serà millor-, provoca que la mirada sobre el present et caigui a sobre i et xafi fins a enfonsar-te a terra.
això és el que m'ha passat avui.
la falta de perspectiva. la falta de distància. pensar que demà és demà i en tant que demà no en puc parlar, pensar que ahir, no sé pas què era ahir. i quedar-me aquí, en el present. estimat i fotut present. sí que diria que he viscut més intensament que no pas altres dies. potser és això el que no puc suportar.
la intensitat. sentir que cada dia és un, llarg, insubstituible, únic. aquesta intensitat, difícil de suportar, comporta una mena de visió reveladora sobre la vida. la ment està en una mena d'stand by observador. les hores són amb mi, i no passen pas si jo no vull que passin. el control del dia, del quèfer, de tot.
desvario perquè en tinc ganes.
què puc fer per escapar d'aquest present ineluctable? ara mateix penso que res. penso que sempre serà així, per això la perspectiva d'un demà diferent no m'anima. no existeix. tot m'avorreix. però no avorreixo la vida.
simplement, tot és molt simple. les hores són així.
que difícil és viure intentant no fotre gaire cas a l'oci, a les sortides amb amics, etc.
que difícil ser humà quan intentes només suportar-te durant hores a tu mateix i no pas res més.
oh.
sí.
que bonic.
