Novedades en la categoría universitat
refaig, sense haver-ho sabut a priori, el camí ja fet;
només ressegueixo el meu contorn
en una eterna projecció de mi cap a mi mateixa.
i és que sóc finita, limitada,
aquí.
et deia amor, des de mi,
per a mi, cap allà:
i és dissolució de creences.
torno al principi del camí, allà,
allà on no sabia res
-i ara, de tan poc, de tan molt
em retorno i em revisc-,
en vosaltres, els poetes,
les paraules i la mort.
llegeixo el destí i sóc destí
llegeixo la vida i sóc vida,
no perquè no sàpiga ser destí,
no perquè no sàpiga ser vida:
és que m'encomano.
i no m'encomano de religió furiosa,
de ràbia per l'ésser,
de desentendre l'immediat;
m'encano de malaltia destructora.
destructora de realitats,
desdefinint qualsevol cosa.
començar de nou sota el cel d'allò etern.
_____
el salt cap a l'abisme,
el de la desexplicació.
deixaré de ser, em veig en l'adolescència de l'ésser,
en la poca contradicció que ja em queda;
no m'hauré de rebel·lar més contra la projecció de cap veritat,
no veuré cap imatge: sols taques, colors i formes.
em veig en l'adolescència de l'ésser,
expectant, deixant-me en la lluita,
destruint-me a cada pas
i d'alguna manera,
d'alguna manera,
retornant.
___
que per què no vaig escriure més poemes des del 2004?
m'he atrevit, algun cop, a respondre aquesta pregunta amb sinceritat?
m'he posat davant del mirall i he esperat de mi mateixa una resposta sincera?
he estat capaç de reconèixer vertader allò que em feia por?
m'he descregut constantment?
evidentment, no sé què vindrà. no sé què passarà.
no vull ser el crepuscle de mi mateixa.
no vull ser la limitació de fa anys: PERQUÈ ERA FALSA.
____
és temps de re,
i és temps de des.
++++++++++++++++
llegeixo alguna cosa semblant a profecies en el que escric. és curiós. m'agrada profetitzar, profetitzar-me, seguir-me, desseguir-me. algú em jutjaria de narcicista, i jo només dic que no em cal justificar-me -no, almenys, en aquest aspecte-. m'agrada teoritzar fins la mort, tot i que fins fa dos dies creia que fer-ho era perpetuar el buit nihilista, perpetuar l'absurd; però cal reconèixer que la vida és més que coses boniques al meu voltant. i me n'he estat convencent -escric línies que, sovint, són el contrari del que penso-, per veure-ho necessari per a la vida. serveix, sí, serveix tot el que hi ha més enllà de la metafísica. sobretot perquè la metafísica és també el més enllà de la metafísica -no hi ha una metafísica en si: és impossible! no hi ha resposta, no hi ha un "no hi ha un"-. no és que estiguem perduts, no és que siguem nihilistes, no és que busquem un déu, tot això és mentida, la postpostmodernitat tracta d'una altra cosa: estem llançats, i ja ho deia nietzsche -i tant temps ha fet falta!-, a desentendre per complet el món i tornar a la infantesa, havent-ho sabut tot; estem cridats a destruir-nos i a desaparèixer... llançats, projectats... i no al BUIT, com es creia, i no a l'ABISME, no a l'ABSURD, estem llançats a nosaltres mateixos. i no nosaltres mateixos erigits com a DÉUS. no és res de tot això! no és res de relativisme, no és res d'absolutisme, no és res de dogmatisme, no és res d'escepticisme, no és res d'idealisme, no és res de realisme metafísic, no és res de res de res de res de res;
però com eliminar les paraules que ballen al voltant nostre? com abandonar aquest ball que, tanmateix -reconeguem-ho-, hem hagut de ballar per collons -i és que a la vida s'ha de ballar sempre el ball que toca ballar-? com fer-ho? amb el temps,
amb la lluita,
amb poca cosa més.
perquè no se m'acut cap paraula més, no voldria fer etern el problema.
lluita.
lluita.
lluita.
lluita.
(en el temps)
només ressegueixo el meu contorn
en una eterna projecció de mi cap a mi mateixa.
i és que sóc finita, limitada,
aquí.
et deia amor, des de mi,
per a mi, cap allà:
i és dissolució de creences.
torno al principi del camí, allà,
allà on no sabia res
-i ara, de tan poc, de tan molt
em retorno i em revisc-,
en vosaltres, els poetes,
les paraules i la mort.
llegeixo el destí i sóc destí
llegeixo la vida i sóc vida,
no perquè no sàpiga ser destí,
no perquè no sàpiga ser vida:
és que m'encomano.
i no m'encomano de religió furiosa,
de ràbia per l'ésser,
de desentendre l'immediat;
m'encano de malaltia destructora.
destructora de realitats,
desdefinint qualsevol cosa.
començar de nou sota el cel d'allò etern.
_____
el salt cap a l'abisme,
el de la desexplicació.
deixaré de ser, em veig en l'adolescència de l'ésser,
en la poca contradicció que ja em queda;
no m'hauré de rebel·lar més contra la projecció de cap veritat,
no veuré cap imatge: sols taques, colors i formes.
em veig en l'adolescència de l'ésser,
expectant, deixant-me en la lluita,
destruint-me a cada pas
i d'alguna manera,
d'alguna manera,
retornant.
___
que per què no vaig escriure més poemes des del 2004?
m'he atrevit, algun cop, a respondre aquesta pregunta amb sinceritat?
m'he posat davant del mirall i he esperat de mi mateixa una resposta sincera?
he estat capaç de reconèixer vertader allò que em feia por?
m'he descregut constantment?
evidentment, no sé què vindrà. no sé què passarà.
no vull ser el crepuscle de mi mateixa.
no vull ser la limitació de fa anys: PERQUÈ ERA FALSA.
____
és temps de re,
i és temps de des.
++++++++++++++++
llegeixo alguna cosa semblant a profecies en el que escric. és curiós. m'agrada profetitzar, profetitzar-me, seguir-me, desseguir-me. algú em jutjaria de narcicista, i jo només dic que no em cal justificar-me -no, almenys, en aquest aspecte-. m'agrada teoritzar fins la mort, tot i que fins fa dos dies creia que fer-ho era perpetuar el buit nihilista, perpetuar l'absurd; però cal reconèixer que la vida és més que coses boniques al meu voltant. i me n'he estat convencent -escric línies que, sovint, són el contrari del que penso-, per veure-ho necessari per a la vida. serveix, sí, serveix tot el que hi ha més enllà de la metafísica. sobretot perquè la metafísica és també el més enllà de la metafísica -no hi ha una metafísica en si: és impossible! no hi ha resposta, no hi ha un "no hi ha un"-. no és que estiguem perduts, no és que siguem nihilistes, no és que busquem un déu, tot això és mentida, la postpostmodernitat tracta d'una altra cosa: estem llançats, i ja ho deia nietzsche -i tant temps ha fet falta!-, a desentendre per complet el món i tornar a la infantesa, havent-ho sabut tot; estem cridats a destruir-nos i a desaparèixer... llançats, projectats... i no al BUIT, com es creia, i no a l'ABISME, no a l'ABSURD, estem llançats a nosaltres mateixos. i no nosaltres mateixos erigits com a DÉUS. no és res de tot això! no és res de relativisme, no és res d'absolutisme, no és res de dogmatisme, no és res d'escepticisme, no és res d'idealisme, no és res de realisme metafísic, no és res de res de res de res de res;
però com eliminar les paraules que ballen al voltant nostre? com abandonar aquest ball que, tanmateix -reconeguem-ho-, hem hagut de ballar per collons -i és que a la vida s'ha de ballar sempre el ball que toca ballar-? com fer-ho? amb el temps,
amb la lluita,
amb poca cosa més.
perquè no se m'acut cap paraula més, no voldria fer etern el problema.
lluita.
lluita.
lluita.
lluita.
(en el temps)
ahir vaig estar tres hores i mitja a la biblioteca quasi sense ni adonar-me'n. vaig estar mirant llibres de fotografies/fotògrafs, llegint i altres. i friso per tornar-hi. m'encanta la biblioteca.
vaig estar mirant fotografies de nan goldin i em va venir una sensació estranya: tinc mono. després de deixar de mirar les fotos, volia tornar-hi, i tornar-hi, i tornar-hi. això també m'ha passat amb el llibre storylines de robert frank. el vaig mirar, remirar i després el volia tornar a mirar. hi ha alguna cosa que no sé quina és -i això em posa una mica nerviosa- que fa que no pugui parar de mirar. també vaig mirar fotografies de Jeff Wall. em va interessar la teoria que hi ha darrere de cada foto. i una descripció de com la fotografia és poesia. ho és perquè no pot narrar per si sola (igual que la poesia, que no narra, perquè per a narrar ja hi ha la novel·la o el relat), però que ens connecta amb tot un món a part, ple de símbols i d'històries contingudes...
sé que he d'aprendre molt encara. i em fa molta il·lusió. m'agrada el que fem a olot, no tinc queixa de res. no m'ho imaginava així, no m'ho imaginava de cap manera i resulta que és ben bé això el que jo volia, el que necessitava. he tingut molta sort.
i ara, per contraposició, m'adono de què és la filosofia. sabent què no és, és clar. la filosofia m'encanta, també, tan analítica, tan en el seu món, tan allunyada de tot, però tan propera a tot (parla de coses d'ara, d'aquí, eternes; i se n'ocupa sense cansar-se).
vaig estar mirant fotografies de nan goldin i em va venir una sensació estranya: tinc mono. després de deixar de mirar les fotos, volia tornar-hi, i tornar-hi, i tornar-hi. això també m'ha passat amb el llibre storylines de robert frank. el vaig mirar, remirar i després el volia tornar a mirar. hi ha alguna cosa que no sé quina és -i això em posa una mica nerviosa- que fa que no pugui parar de mirar. també vaig mirar fotografies de Jeff Wall. em va interessar la teoria que hi ha darrere de cada foto. i una descripció de com la fotografia és poesia. ho és perquè no pot narrar per si sola (igual que la poesia, que no narra, perquè per a narrar ja hi ha la novel·la o el relat), però que ens connecta amb tot un món a part, ple de símbols i d'històries contingudes...
sé que he d'aprendre molt encara. i em fa molta il·lusió. m'agrada el que fem a olot, no tinc queixa de res. no m'ho imaginava així, no m'ho imaginava de cap manera i resulta que és ben bé això el que jo volia, el que necessitava. he tingut molta sort.
i ara, per contraposició, m'adono de què és la filosofia. sabent què no és, és clar. la filosofia m'encanta, també, tan analítica, tan en el seu món, tan allunyada de tot, però tan propera a tot (parla de coses d'ara, d'aquí, eternes; i se n'ocupa sense cansar-se).
la bisbal a les 8 del vespre és un lloc alegre. potser per la pressa dels qui hi passen, que ens fan creure que tenen alguna cosa a fer, algun objectiu. a les 9 tothom desapareix: és a sopar. i hi vénen els que no tenen res a fer, els penjats, els que fan que volguem marxar -mal rotllo-;
fins i tot a dins del bar hi havia una nena d'uns 18 anys que semblava una puta -tal qual- i que feia mitja por, parlant amb un home gran, bastant gran; semblava el bar d'una pel·lícula de l'oest de les d'ara -que encara n'hi ha, tot i que encobertes: i són sòrdides d'avorriment, silenci i buit-.
_________________________________
a vegades recordo, sense voler-ho, algunes coses. la literatura em remet a un estat de felicitat impossible de trobar enlloc més. miro tant temps perdut, en el fons... busco llibres que no trobo -s'amaguen de mi dins de casa: i és que ara no toquen-. ara toca llegir hume, vattimo i wittgenstein i dubois, i a sales a incèrta glòria i també altre cop el carrer estret i el carrer de les camèlies.
avui he somiat coses força estranyes. feia dies que no somiava res. no sóc a classe perquè ahir no em trobava gaire bé, però recuperaré aquestes hores el divendres a la tarda. està bé. a girona sí que hi aniré perquè avui tinc més classes que cap altre dia. estic mandrosa però sé que he de fer moltes coses.
no és que estigui mandrosa. és que costa obligar-se a començar. ara ho faré.
ja tinc la data dels exàmens de gener-febrer. les posaré aquí, bàsicament, per la il·lusió que em fa:
- 8/1/9: Metafísica I
- 9/1/9: Corrents actuals...
- 13/1/9: Literatura catalana del segle XX
- 14/1/9: Filo. de la ciència
si suspenc algun d'aquests exàmens me'n vaig a la segona convocatòria que és dues setmanes després, més o menys, de cada examen.
fins i tot a dins del bar hi havia una nena d'uns 18 anys que semblava una puta -tal qual- i que feia mitja por, parlant amb un home gran, bastant gran; semblava el bar d'una pel·lícula de l'oest de les d'ara -que encara n'hi ha, tot i que encobertes: i són sòrdides d'avorriment, silenci i buit-.
_________________________________
a vegades recordo, sense voler-ho, algunes coses. la literatura em remet a un estat de felicitat impossible de trobar enlloc més. miro tant temps perdut, en el fons... busco llibres que no trobo -s'amaguen de mi dins de casa: i és que ara no toquen-. ara toca llegir hume, vattimo i wittgenstein i dubois, i a sales a incèrta glòria i també altre cop el carrer estret i el carrer de les camèlies.
avui he somiat coses força estranyes. feia dies que no somiava res. no sóc a classe perquè ahir no em trobava gaire bé, però recuperaré aquestes hores el divendres a la tarda. està bé. a girona sí que hi aniré perquè avui tinc més classes que cap altre dia. estic mandrosa però sé que he de fer moltes coses.
no és que estigui mandrosa. és que costa obligar-se a començar. ara ho faré.
ja tinc la data dels exàmens de gener-febrer. les posaré aquí, bàsicament, per la il·lusió que em fa:
- 8/1/9: Metafísica I
- 9/1/9: Corrents actuals...
- 13/1/9: Literatura catalana del segle XX
- 14/1/9: Filo. de la ciència
si suspenc algun d'aquests exàmens me'n vaig a la segona convocatòria que és dues setmanes després, més o menys, de cada examen.
"¡cap plaer comparable al de fer sofrir l'ídol per venjar-nos de l'adoració que ens inspira!", a incerta glòria
tinc tanta inspiració no utilitzada, tinc el cervell tan ple, tan estrany, ten meu, tan jo! sóc tan feliç tenint projectes, reptes aparentment impossibles, anant a Olot i anant a Girona, estudiant les dues coses que més m'agraden... que a vegades sóc a classe i penso: no m'ho crec, no pot ser, no pot ser!
i quina màgia simplement aixecar-se cada dia!
quina màgia viure envoltada d'art i pensament!
tinc tanta inspiració no utilitzada, tinc el cervell tan ple, tan estrany, ten meu, tan jo! sóc tan feliç tenint projectes, reptes aparentment impossibles, anant a Olot i anant a Girona, estudiant les dues coses que més m'agraden... que a vegades sóc a classe i penso: no m'ho crec, no pot ser, no pot ser!
i quina màgia simplement aixecar-se cada dia!
quina màgia viure envoltada d'art i pensament!
no sé si algú hi ha pensat en el post anterior. jo no! hi he pensat ara, que l'he rellegit. de fet, ni recordava haver-lo escrit. això està bé: és com llegir-me innocentment.... com veure el sexto sentido sense saber el final, però havent-lo vist. em va passar, per exemple, que vaig veure la sèrie (a trossos) de mirall trencat i a l'hora de llegir el llibre no em va afectar per res. tinc la sort -o: tinc la desgràcia- de no recordar gaire bé les imatges generals. recordo només petits detalls insignificants. és com si fes síntesis de les persones i les coses que veig. em passa, també, que sóc incapaç de recordar les lletres de les cançons. només puc recordar el concepte, la síntesis. això a mi em va bé per quan estudio o he de fer treballs o... però a l'àmbit social aquesta característica és més aviat un defecte (o una incapacitat). què hi farem.
que si algú ha pensat en el post anterior. jo, només llegir "las puertas de la percepción" he recordat the doors of perception d'Aldous Huxley i he pensat: oh, Huxley devia treure de Blake aquesta expressió? deu tenir la frase "the doors of perception" tradició a la literatura? -necessito l'ajuda de la tam per això, que jo vaig deixar d'estudiar la carrera-. pel que fa a la frase, o al vers, és estrictament filosòfica -de teoria del coneixement-, tot i que no negaré que la literatura se serveix de la filosofia molt sovint, és clar! ens recorda a Kant, potser?
____
avui ha estat un dia llarg... he anat a Olot, hem fet photoshop, plovia molt, feia fred... després classe de projectes, moltes hores, així que hem sortit una mica abans; després a Girona he dinat sola amb la vanguardia -però m'he avorrit de llegir-la- i he anat a classe amb un cafè amb llet. el professor s'ha emprenyat perquè força gent no havia llegit el llibre -que és llarguet-, així que ha fet un discurs dient que si volíem acabar essent caixeres de supermercat o perruqueres -veig que ha canviat de sexe als nois de la classe!-, que miréssim la tele, però que a la universitat, a filologia, s'hi anava per a llegir. molt paternalista, tot plegat. força absurd. perquè, al cap i a la fi, si jo passo per la uni sense haver-ne tret cap profit: problema meu! no necessito que vingui algú a dir-me que m'equivoco perquè no ho aprofito. crec que som prou grandets. i si no li agrada que la gent no llegeixi els llibres a temps, que faci exàmens i a suspendre. però el discurset elitistauniversitari i, a sobre, masclista, se'l podria haver estalviat. ha estat força incòmode tot plegat.
després he anat a la biblioteca i he agafat un llibre de Jaime Gil de Biedma i un altre de Angelina Gatell (tots dos de poesia) i un de fotografia d'un paio que m'agrada molt que es diu Laszlo Moholy-Nagy. quan he tornat al cotxe, després de passejar una estona per la ciutat de laberints de parets invisibles, amb carrers sense nom i carrerons amagats -llegeixi's: la girona de l'emma, amb aquell encant inexplicable-, com anava dient, "quan he tornat al cotxe", no hi havia cotxe! la grua.
taxi cap a mercagirona. pago 79 euros, condueixo cap a casa l'iria (i jo que volia anar-hi aviat per veure en luar...), la sortida de girona un malson que en teoria m'hauria d'haver estalviat...
sopar a casa l'iria, la eli està a punt d'arribar i avui és el seu aniversari. quina emoció!
PD: avui també he parlat per telèfon amb la maria, la gal·la i la judit. i ahir vaig anar a comprar 100 papers fotosensibles per revelar!!
que si algú ha pensat en el post anterior. jo, només llegir "las puertas de la percepción" he recordat the doors of perception d'Aldous Huxley i he pensat: oh, Huxley devia treure de Blake aquesta expressió? deu tenir la frase "the doors of perception" tradició a la literatura? -necessito l'ajuda de la tam per això, que jo vaig deixar d'estudiar la carrera-. pel que fa a la frase, o al vers, és estrictament filosòfica -de teoria del coneixement-, tot i que no negaré que la literatura se serveix de la filosofia molt sovint, és clar! ens recorda a Kant, potser?
____
avui ha estat un dia llarg... he anat a Olot, hem fet photoshop, plovia molt, feia fred... després classe de projectes, moltes hores, així que hem sortit una mica abans; després a Girona he dinat sola amb la vanguardia -però m'he avorrit de llegir-la- i he anat a classe amb un cafè amb llet. el professor s'ha emprenyat perquè força gent no havia llegit el llibre -que és llarguet-, així que ha fet un discurs dient que si volíem acabar essent caixeres de supermercat o perruqueres -veig que ha canviat de sexe als nois de la classe!-, que miréssim la tele, però que a la universitat, a filologia, s'hi anava per a llegir. molt paternalista, tot plegat. força absurd. perquè, al cap i a la fi, si jo passo per la uni sense haver-ne tret cap profit: problema meu! no necessito que vingui algú a dir-me que m'equivoco perquè no ho aprofito. crec que som prou grandets. i si no li agrada que la gent no llegeixi els llibres a temps, que faci exàmens i a suspendre. però el discurset elitistauniversitari i, a sobre, masclista, se'l podria haver estalviat. ha estat força incòmode tot plegat.
després he anat a la biblioteca i he agafat un llibre de Jaime Gil de Biedma i un altre de Angelina Gatell (tots dos de poesia) i un de fotografia d'un paio que m'agrada molt que es diu Laszlo Moholy-Nagy. quan he tornat al cotxe, després de passejar una estona per la ciutat de laberints de parets invisibles, amb carrers sense nom i carrerons amagats -llegeixi's: la girona de l'emma, amb aquell encant inexplicable-, com anava dient, "quan he tornat al cotxe", no hi havia cotxe! la grua.
taxi cap a mercagirona. pago 79 euros, condueixo cap a casa l'iria (i jo que volia anar-hi aviat per veure en luar...), la sortida de girona un malson que en teoria m'hauria d'haver estalviat...
sopar a casa l'iria, la eli està a punt d'arribar i avui és el seu aniversari. quina emoció!
PD: avui també he parlat per telèfon amb la maria, la gal·la i la judit. i ahir vaig anar a comprar 100 papers fotosensibles per revelar!!
torno de girona i el got blau no surt bé i hi ha maletes fent-se (no pas soles), i ara em dutxaré i després soparé,
i: què he fet avui?
ara torno d'una classe de metafísica i continuem amb el mateix tema: com combatre el relativisme... i parlem de colors, de vermell, de cavalls, d'idees... abans, converses al claustre -claustre forçós després del vent que ara explicaré- amb la maria-de-classe sobre professors, sexe i altres fins que ha arribat un noi de cinquè -no sóc bona pels noms- i ha sortit gent de la conferència i hem anat a classe,
abans d'això hem estat a la cafeteria perquè jo m'adormia a la biblioteca i hmm cafè amb llet i triangle,
i ha estat obrir el llibre de fundamentos de la filosofía de la ciencia i que vingués un tornado, no exagero.
efectivament: no feia gens de vent fins que hem obert el llibre. hem provat de tornar-lo a tancar i el vent marxava. així que l'hem tornat a obrir: i el vent tornava.... tan fort! fins al punt de tirar a terra una ampolla d'aigua de 2 litres mig plena! algú ha volgut creure que eren senyals... no tocava estudiar això.
abans he estat a la biblioteca mirant llibres, i abans he dinat sola llegint la vanguardia, i abans li he ensenyat a la lidia a posar el carret a la càmera i uns mossos m'han fet pum pum a la finestra perquè he aparcat en un lloc on no podia -però on no molestava- i amb mi a dins del cotxe he posat els "tac-tac" i m'he emprenyat molt perquè a 100m d'allà on era jo aparcada hi ha una comissaria de mossos on sempre hi ha cotxes aparcats a fora sense els "tac-tac" que dificulten la visió i poden provocar accidents.
abans d'això hem tornat d'olot, evidentment; i hem tingut quatre hores de classe de tècnica fotogràfica. una hora de teoria i les altres tres de pràctica. així que laboratori i a revelar! i abans hem anat a olot des de la bisbal, i abans m'he llevat a les 6.40 i abans dormia i abans havia anat a dormir...
coses que he fet i que m'he oblidat de dir: he fet pipi, he fet caca, he esmorzat dos cops, he begut gairebé dos litres d'aigua, he escoltat gorillaz, he pensat mentre conduia, he pensat mentre era a classe, he parlat amb la mama fa poc, he ensenyat als papes els fotogrames que he fet, he ajudat a la maria a buscar un llibre -i tot ha estat és aquí-, he pensat en el desembre i les vacances de nadal i he pensat que estic ben boja, he intentat mocar-me sense gaire èxit,...
i: què he fet avui?
ara torno d'una classe de metafísica i continuem amb el mateix tema: com combatre el relativisme... i parlem de colors, de vermell, de cavalls, d'idees... abans, converses al claustre -claustre forçós després del vent que ara explicaré- amb la maria-de-classe sobre professors, sexe i altres fins que ha arribat un noi de cinquè -no sóc bona pels noms- i ha sortit gent de la conferència i hem anat a classe,
abans d'això hem estat a la cafeteria perquè jo m'adormia a la biblioteca i hmm cafè amb llet i triangle,
i ha estat obrir el llibre de fundamentos de la filosofía de la ciencia i que vingués un tornado, no exagero.
efectivament: no feia gens de vent fins que hem obert el llibre. hem provat de tornar-lo a tancar i el vent marxava. així que l'hem tornat a obrir: i el vent tornava.... tan fort! fins al punt de tirar a terra una ampolla d'aigua de 2 litres mig plena! algú ha volgut creure que eren senyals... no tocava estudiar això.
abans he estat a la biblioteca mirant llibres, i abans he dinat sola llegint la vanguardia, i abans li he ensenyat a la lidia a posar el carret a la càmera i uns mossos m'han fet pum pum a la finestra perquè he aparcat en un lloc on no podia -però on no molestava- i amb mi a dins del cotxe he posat els "tac-tac" i m'he emprenyat molt perquè a 100m d'allà on era jo aparcada hi ha una comissaria de mossos on sempre hi ha cotxes aparcats a fora sense els "tac-tac" que dificulten la visió i poden provocar accidents.
abans d'això hem tornat d'olot, evidentment; i hem tingut quatre hores de classe de tècnica fotogràfica. una hora de teoria i les altres tres de pràctica. així que laboratori i a revelar! i abans hem anat a olot des de la bisbal, i abans m'he llevat a les 6.40 i abans dormia i abans havia anat a dormir...
coses que he fet i que m'he oblidat de dir: he fet pipi, he fet caca, he esmorzat dos cops, he begut gairebé dos litres d'aigua, he escoltat gorillaz, he pensat mentre conduia, he pensat mentre era a classe, he parlat amb la mama fa poc, he ensenyat als papes els fotogrames que he fet, he ajudat a la maria a buscar un llibre -i tot ha estat és aquí-, he pensat en el desembre i les vacances de nadal i he pensat que estic ben boja, he intentat mocar-me sense gaire èxit,...
no és per res, confeccionava les meves hores amb olafur arnalds i la pluja que només toca per la zona de flaçà -i és que no veig res, no veig res!-, i ara gorillaz perquè les setmanes passen altre cop, demà és divendres,
i una noia de classe em diu que m'ha vist a p*bol i jo li dic que sí, que hi treballo,
i em trobo la miriam i em diu que la 'happy' és a la facultat i jo li dic que no pot ser, que l'altre dia la vaig trucar i que no,
i baixo les escales i me la trobo i la crido de lluny però no em sentia i me la quedo mirant pensant "el temps ha passat, d'alguna manera, d'alguna manera ha passat un any i mig o més i no pot ser i quin curs fèiem? segon? i ara què tal?" i la cristina, que és la 'happy' -i a mi mai em va agradar dir-li així i, de fet, fins avui encara no li havia dit mai així-, no m'ha reconegut i ha dit que que canviada i que sóc més alta i més prima i jo he pensat que ella també o no sé, perquè no ho sé,
i hem parlat i era tot més o menys igual
i sempre he tingut al cap la cristina perquè mai vaig entendre la desaparició...
i he estat a la cafeteria amb la maria-de-classe dues hores, converses filosòfiques o "què ens passa quan no tenim la filosofia a prop" i "què passa ara que som a quart i això s'acaba" i "quin abisme trobarem?" amb un bistec amb patates i una coca-cola light -una mica de cafeina-, se'ns ha passat l'hora i hem arribat tard a classe, però millor perquè així duren menys,
bé... avui he tingut classe de 13.45 a 15.00 i de 16.45 a 19.30. ja tinc deures, fins i tot hem anat a berenar i he vist com un noi de cinquè robava menjar del bar i he pensat que jo també vull robar menjar però no ho he fet perquè m'ha fet cosa,
i hem fet metafísica a la classe de música
i jo buscava el piano i no el trobava -era a la dreta!-,
i després he passat per la biblioteca a buscar tres llibres i m'he perdut perquè tot està canviant molt i aquesta facultat es metamorfoseja contínuament i et fa perdre,
i al matí he anat a olot, molt aviat, però hem arribat puntuals, i he tingut classes on em pregunten coses de filosofia i jo no sé què dir perquè per fer el pas d'allò general a allò concret necessito intimitat i confiança i sóc molt tímida en aquests temes i semblo una palurda,
i després més classes, hem vist un documental sobre el senyor Stieglitz, molt interessant i inspirador, però al final va estar sol,
perquè hi ha alguna necessitat estranya
sempre m'inspiren els artistes i les vides que van tenir i penso: "eren feliços? tenien una vida normal?" i reflexiono,
jo vull fer la revolució de les idees dins meu i fora meu i tranformar el meu món! i en la lluita constant, i d'això en parlaven avui a classe de corrents actuals, per entendre més coses,
i jo sempre m'he preguntat si la filosofia és reflex de la societat
o la societat reflex de la filosofia
i mai sabré si la filosofia és només un mirall del que la societat o consciència col·lectiva pensa,
o si la societat és un mirall...
_______
pensaments d'avui: odio els anuncis de la tele on posen música super animada per a crear la sensació que la compra del producte anunciat farà feliç a qui el compri. i els odio perquè tots aquests anuncis col·laboren a fer més gran el malentès implícit en tota societat de consum: no saber què cony és la felicitat i on es troba aquesta.
i una noia de classe em diu que m'ha vist a p*bol i jo li dic que sí, que hi treballo,
i em trobo la miriam i em diu que la 'happy' és a la facultat i jo li dic que no pot ser, que l'altre dia la vaig trucar i que no,
i baixo les escales i me la trobo i la crido de lluny però no em sentia i me la quedo mirant pensant "el temps ha passat, d'alguna manera, d'alguna manera ha passat un any i mig o més i no pot ser i quin curs fèiem? segon? i ara què tal?" i la cristina, que és la 'happy' -i a mi mai em va agradar dir-li així i, de fet, fins avui encara no li havia dit mai així-, no m'ha reconegut i ha dit que que canviada i que sóc més alta i més prima i jo he pensat que ella també o no sé, perquè no ho sé,
i hem parlat i era tot més o menys igual
i sempre he tingut al cap la cristina perquè mai vaig entendre la desaparició...
i he estat a la cafeteria amb la maria-de-classe dues hores, converses filosòfiques o "què ens passa quan no tenim la filosofia a prop" i "què passa ara que som a quart i això s'acaba" i "quin abisme trobarem?" amb un bistec amb patates i una coca-cola light -una mica de cafeina-, se'ns ha passat l'hora i hem arribat tard a classe, però millor perquè així duren menys,
bé... avui he tingut classe de 13.45 a 15.00 i de 16.45 a 19.30. ja tinc deures, fins i tot hem anat a berenar i he vist com un noi de cinquè robava menjar del bar i he pensat que jo també vull robar menjar però no ho he fet perquè m'ha fet cosa,
i hem fet metafísica a la classe de música
i jo buscava el piano i no el trobava -era a la dreta!-,
i després he passat per la biblioteca a buscar tres llibres i m'he perdut perquè tot està canviant molt i aquesta facultat es metamorfoseja contínuament i et fa perdre,
i al matí he anat a olot, molt aviat, però hem arribat puntuals, i he tingut classes on em pregunten coses de filosofia i jo no sé què dir perquè per fer el pas d'allò general a allò concret necessito intimitat i confiança i sóc molt tímida en aquests temes i semblo una palurda,
i després més classes, hem vist un documental sobre el senyor Stieglitz, molt interessant i inspirador, però al final va estar sol,
perquè hi ha alguna necessitat estranya
sempre m'inspiren els artistes i les vides que van tenir i penso: "eren feliços? tenien una vida normal?" i reflexiono,
jo vull fer la revolució de les idees dins meu i fora meu i tranformar el meu món! i en la lluita constant, i d'això en parlaven avui a classe de corrents actuals, per entendre més coses,
i jo sempre m'he preguntat si la filosofia és reflex de la societat
o la societat reflex de la filosofia
i mai sabré si la filosofia és només un mirall del que la societat o consciència col·lectiva pensa,
o si la societat és un mirall...
_______
pensaments d'avui: odio els anuncis de la tele on posen música super animada per a crear la sensació que la compra del producte anunciat farà feliç a qui el compri. i els odio perquè tots aquests anuncis col·laboren a fer més gran el malentès implícit en tota societat de consum: no saber què cony és la felicitat i on es troba aquesta.
llegeixo el post anterior i veig que no s'entén gaire... el deixo com a testimoni de com de malament puc arribar a expressar-me.
m'agrada anar a Olot perquè és com anar a l'institut i perquè crec que la universitat (des de fa quatre anys) em va deprimir. a la universitat és difícil ser algú (sobretot quan comences a la UB). és difícil ser només un número, viure en l'anonimat constant, en classes de cent persones on no ets ningú i no coneixes ningú perquè a la següent classe aniràs amb altra gent.
la UdG no és tant així, tot i que ha desaparegut força gent aquest any; però jo ja vaig anar-hi deprimida. i uns quants pals amb una noia i amb una altra van fer que perdés la il·lusió. l'any passat, però, a final de curs, vaig conèixer la maria... que, per cert, aquest any encara no l'he vist (la truco i no me l'agafa, em truca i no l'agafo i mai coincidim). i un altre rotllo.
però Olot... Olot és l'institut però en millor perquè començo de nou. i perquè m'agrada ser allà. em fan creure que hi he de ser. a la universitat no, a la universitat pots marxar pots anar pots tornar i ningú no et dirà res. al final acabes per no anar a classe...
estic realment molt animada. sí, sí, amb moltes ganes d'aquest curs. tant a Olot com a Girona. m'encanta el que fem a metafísica: és la solució a allò que vam deixar a mitges -que em va estar ratllant tot l'any passat-. m'encanta la filosofia, no sé perquè, sé que és cosa meva, que la necessito, que em complementa -i que jo la complemento a ella-, i que em fa avançar... ja no sé per on, perquè vaig decidir tallar, acabar la nostra relació tormentosa. vaig decidir que no permetria que la filosofia m'enfonsés totalment cap a pous insondables. així que m'ho prenc d'una altra manera.
Olot no em transportarà a cap pou, això està clar. i això és el que vull. mantenir-me a la superfície total, aquella que la filosofia no em permet ni mirar.
i tot això perquè jo sóc dual. molt, molt dual.
i m'agrada allò pràctic, però adoro allò teòric.
i sóc teoria i pràctica.
perquè m'encanta analitzar les coses i entendre-les... perquè el meu cervell no para ni un moment. i el que es dedica a fer des de fa anys són dues coses: analitzar+entendre (com ja he dit) i buscar imatges.
visc captivada per la bellesa efímera de les coses.
i no sé què fer-ne, perquè desapareixen i moren i canvien,
i de cop és tardor i ja penso en les fulles vermelles,
però a la primavera el cirerer floreix,
i tot és així,
i no acabo mai
i sóc feliç
m'agrada anar a Olot perquè és com anar a l'institut i perquè crec que la universitat (des de fa quatre anys) em va deprimir. a la universitat és difícil ser algú (sobretot quan comences a la UB). és difícil ser només un número, viure en l'anonimat constant, en classes de cent persones on no ets ningú i no coneixes ningú perquè a la següent classe aniràs amb altra gent.
la UdG no és tant així, tot i que ha desaparegut força gent aquest any; però jo ja vaig anar-hi deprimida. i uns quants pals amb una noia i amb una altra van fer que perdés la il·lusió. l'any passat, però, a final de curs, vaig conèixer la maria... que, per cert, aquest any encara no l'he vist (la truco i no me l'agafa, em truca i no l'agafo i mai coincidim). i un altre rotllo.
però Olot... Olot és l'institut però en millor perquè començo de nou. i perquè m'agrada ser allà. em fan creure que hi he de ser. a la universitat no, a la universitat pots marxar pots anar pots tornar i ningú no et dirà res. al final acabes per no anar a classe...
estic realment molt animada. sí, sí, amb moltes ganes d'aquest curs. tant a Olot com a Girona. m'encanta el que fem a metafísica: és la solució a allò que vam deixar a mitges -que em va estar ratllant tot l'any passat-. m'encanta la filosofia, no sé perquè, sé que és cosa meva, que la necessito, que em complementa -i que jo la complemento a ella-, i que em fa avançar... ja no sé per on, perquè vaig decidir tallar, acabar la nostra relació tormentosa. vaig decidir que no permetria que la filosofia m'enfonsés totalment cap a pous insondables. així que m'ho prenc d'una altra manera.
Olot no em transportarà a cap pou, això està clar. i això és el que vull. mantenir-me a la superfície total, aquella que la filosofia no em permet ni mirar.
i tot això perquè jo sóc dual. molt, molt dual.
i m'agrada allò pràctic, però adoro allò teòric.
i sóc teoria i pràctica.
perquè m'encanta analitzar les coses i entendre-les... perquè el meu cervell no para ni un moment. i el que es dedica a fer des de fa anys són dues coses: analitzar+entendre (com ja he dit) i buscar imatges.
visc captivada per la bellesa efímera de les coses.
i no sé què fer-ne, perquè desapareixen i moren i canvien,
i de cop és tardor i ja penso en les fulles vermelles,
però a la primavera el cirerer floreix,
i tot és així,
i no acabo mai
i sóc feliç
al final hi ha classe fins les 21.00... hmm..
i no m'he adormit a classe, ans al contrari.
tot i que m'he distret força...
pinta bé tot. sí, sí, sí!
i no m'he adormit a classe, ans al contrari.
tot i que m'he distret força...
pinta bé tot. sí, sí, sí!
sóc a la biblioteca del barri vell. és a dir, a la facultat de lletres de Girona.
avui no hi havia classe de 13.45 a 15.00 perquè el professor no hi era.
vinc d'Olot, de matricular-me i de classe!
i jo estava molt desperta, com sempre, vaja, sí, sí,
però és arribar a la facultat de lletres, entrar a la biblioteca, olorar els llibres i l'ambient i, pluf, quina son, déu meu, quina son!
m'adormo!
no sé si a classe també m'adormiré. espero que no...
avui filosofia de la ciència i metafísica.
avui no hi havia classe de 13.45 a 15.00 perquè el professor no hi era.
vinc d'Olot, de matricular-me i de classe!
i jo estava molt desperta, com sempre, vaja, sí, sí,
però és arribar a la facultat de lletres, entrar a la biblioteca, olorar els llibres i l'ambient i, pluf, quina son, déu meu, quina son!
m'adormo!
no sé si a classe també m'adormiré. espero que no...
avui filosofia de la ciència i metafísica.
espanta una mica obrir la meva udg i trobar-m'hi tantes assignatures. per sort, les de l'any passat ja són aigua passada! adéu siau!
demà tinc previst comprar llibres i llibretes per començar el dia 22 ben preparada!
demà tinc previst comprar llibres i llibretes per començar el dia 22 ben preparada!
segona setmana de setembre.
"setembre" és una paraula màgica, evocadora de milers de sentiments contradictoris entre si. i ganes de començar de nou, i ganes de continuar, i ganes de viure altre cop aquest, segons la meva germana, cicle.
com cada any, d'alguna manera inconscient-conscient, he fet una llista de propòsits o de coses que vull fer / vull que passin. alguns d'ells són:
- anar a dormir aviat.
- no deixar-me arrossegar (tant?) per la carrera de filosofia. paga la pena ulls tristos a canvi d'experiències intel·lectuals? aquest estiu m'han fet veure que NO.
- aprovar-ho tot (com sempre).
- no deixar-ho tot per l'últim moment -perquè em fa tornar boja-. sobretot a l'assignatura fil. de la ciència.
- continuar amb tot el que hem començat aquest estiu.
- ser feliç!
- anar a dormir aviat...
per cert, m'agrada aquesta foto:
"setembre" és una paraula màgica, evocadora de milers de sentiments contradictoris entre si. i ganes de començar de nou, i ganes de continuar, i ganes de viure altre cop aquest, segons la meva germana, cicle.
com cada any, d'alguna manera inconscient-conscient, he fet una llista de propòsits o de coses que vull fer / vull que passin. alguns d'ells són:
- anar a dormir aviat.
- no deixar-me arrossegar (tant?) per la carrera de filosofia. paga la pena ulls tristos a canvi d'experiències intel·lectuals? aquest estiu m'han fet veure que NO.
- aprovar-ho tot (com sempre).
- no deixar-ho tot per l'últim moment -perquè em fa tornar boja-. sobretot a l'assignatura fil. de la ciència.
- continuar amb tot el que hem començat aquest estiu.
- ser feliç!
- anar a dormir aviat...
per cert, m'agrada aquesta foto:
m'acabo de matricular!!!
m'han descomptat 95 euros per tenir matrícula d'honor, però com que de moment tenen fe en mi i em donen la beca, no és pas que ho noti gaire a l'hora de pagar. pagar: tasques acadèmiques. 63 euros.
m'han descomptat 95 euros per tenir matrícula d'honor, però com que de moment tenen fe en mi i em donen la beca, no és pas que ho noti gaire a l'hora de pagar. pagar: tasques acadèmiques. 63 euros.
acabo de sortir del penúltim examen, oh, sí, només me'n falta un. em fan mal els dits de tant escriure. em fa la sensació que no ho he fet del tot bé, però també sé que ho he fet bé. ara m'he de posar a estudiar per l'últim examen i sembla que ja estaré...
per fi...
PD: tinc febre
per fi...
PD: tinc febre
ho he de dir, ho he de dir: mai m'havia sentit tan tan tan estúpida per treure un 9!
déu meu, la millor nota que he tret en una assignatura de filosofia i no la podré aprofitar, no la podré aprofitar perquè no podré estudiar prou per a l'examen i tot pelgat caurà en picaaaaaaaaaaaaaat!!
ai...
déu meu, la millor nota que he tret en una assignatura de filosofia i no la podré aprofitar, no la podré aprofitar perquè no podré estudiar prou per a l'examen i tot pelgat caurà en picaaaaaaaaaaaaaat!!
ai...
sí, la guia del segon Q de FLL ja la vaig lliurar, em falta per lliurar les guies del primer Q, però hi ha dues preguntes que no sé com respondre-les. el treball de sociologia el vaig fer. les ressenyes de literatura catalana no: vaig molt lenta en fer la de màrius sampere, i la de l'altre llibre encara em costarà més. aquestes coses més val païr-les dins i després escriure-les, així que no em forçaré.
dels llibres que em queden per llegir, n'hi ha dos que no he aconseguit. potser els hauré de comprar. només em queda estudiar, en realitat. m'hi hauria de posar ara mateix, però em costa molt. em fa molta mandra. encara pateixo la ressaca de febrer, encara tinc el cervell saturat, encara penso en bicis, platges, estius i llimonades.
però ho faré, és clar. estic a un minut de posar-m'hi. crec que avui és el dia de dir prou. d'haver de començar. de posar-m'hi en sèrio, de creure'm que faig alguna cosa, sí, sí...
ara hi vaig!
informació d'exàmens per a qui vulgui xafardejar sobre la meva vida:
dels llibres que em queden per llegir, n'hi ha dos que no he aconseguit. potser els hauré de comprar. només em queda estudiar, en realitat. m'hi hauria de posar ara mateix, però em costa molt. em fa molta mandra. encara pateixo la ressaca de febrer, encara tinc el cervell saturat, encara penso en bicis, platges, estius i llimonades.
però ho faré, és clar. estic a un minut de posar-m'hi. crec que avui és el dia de dir prou. d'haver de començar. de posar-m'hi en sèrio, de creure'm que faig alguna cosa, sí, sí...
ara hi vaig!
informació d'exàmens per a qui vulgui xafardejar sobre la meva vida:
l'any que ve miraré els posts d'aquest mes i del mes següent (i de juny també!) buscant una guia. necessito saber què vaig fer els altres anys per a saber que podré aprovar. jo no sé perquè tinc tant d'estrés: deu ser la manera que té el meu "cap" d'obligar-se, al final, a si mateix, a estudiar i estudiar.
de llegir els posts de l'any passat i de l'altre, m'ha quedat la sensació que no només estudiava, sinó que feia moltes coses. com per exemple perdre la pesseta, o fer un examen d'anglès a la EOI i visites guiades en anglès i francès. si és així, per què m'ofego, ara, en un got d'aigua? segurament és el mateix got que m'ofegava l'any passat. ho sé. recordo, també, que em censurava. no escrivia al blog sobre aquestes temes, per a no semblar repetitiva. doncs ara ho seré, de repetitiva.
tinc una por absurda i irracional. una por que no té cap mena de fonament. tinc por de no aprovar. és la mateixa por de cada any: sobretot perquè a finals de curs no vaig gaire a classe. si faig memòria, i recordo aquest gener... recordo que tot estudiant em vaig preguntar que per a què prenia apunts. quan estudio no miro els apunts mai! perquè no hi entenc res, no em sona de res res del que hi ha escrit i no els necessito! això que vol dir? sembla que vol dir que no necessito anar a classe -així com hi ha altra gent que sí. necessito bons manuals, això sí.
fins i tot vaig aprovar les pràctiques d'italià jo tota soleta estudiant dos dies a la biblioteca abans de l'examen! faig coses surrealistes, o així em semblen ara: ara que tinc por. por, por, por, por. avui tinc una classe en què el professor l'únic que fa és llegir el llibre que havíem de llegir i resumir-lo. com que a mi només se'm queden les coses quan les llegeixo jo, no té gaire sentit assistir al resum d'un llibre. la següent classe és ja més interessant, però no deixa de ser una altra classe que apareix en un bon manual.
escriuré aquí les coses que tinc pendents. és un exercici que faig quasi cada setmana. després oblido haver-ho fet, i és per això que ho torno a escriure. tinc molts papers amb tot de llistes de coses per fer...
- guies de f. del lleng. del 1r Q (en tinc tres quartes parts fetes)
- guia f. del lleng. del 2n Q (només n'hi ha una)
- dues ressenyes per a lit. cat.
-treball sociologia (mig fet, o mig resumit. falta una tarda i mitja per a acabar-lo)
després d'això, llibres per llegir:
- els de lit. cat. (ara mateix no sé quins són,però Mirall trencat està quasi enllestit i això ja és avançar força)
- dos llibres de Heidegger i rellegir els d'Ortega i Gasset (però això ho faré quan s'apropin exàmens)
- estudiar per a l'examen de ciències polítiques del 19 de maig
exàmens al juny, fàcils i difícils:
- lit. cat. (poques hores d'estudi, repassar contextos, biografies i llibres llegits)
- f. del lleng.: força hores d'estudi, i dies, és clar (tinc un bon manual a casa i resums, etc.).
- t. coneix.: força hores d'estudi, i dies, és clar. (localitzat manual a la biblioteca)
- p. contemporani: l'examen és sobre els llibres de Heidegger i OiG (falta consultar bibliografia, contextos, etc.)
de llegir els posts de l'any passat i de l'altre, m'ha quedat la sensació que no només estudiava, sinó que feia moltes coses. com per exemple perdre la pesseta, o fer un examen d'anglès a la EOI i visites guiades en anglès i francès. si és així, per què m'ofego, ara, en un got d'aigua? segurament és el mateix got que m'ofegava l'any passat. ho sé. recordo, també, que em censurava. no escrivia al blog sobre aquestes temes, per a no semblar repetitiva. doncs ara ho seré, de repetitiva.
tinc una por absurda i irracional. una por que no té cap mena de fonament. tinc por de no aprovar. és la mateixa por de cada any: sobretot perquè a finals de curs no vaig gaire a classe. si faig memòria, i recordo aquest gener... recordo que tot estudiant em vaig preguntar que per a què prenia apunts. quan estudio no miro els apunts mai! perquè no hi entenc res, no em sona de res res del que hi ha escrit i no els necessito! això que vol dir? sembla que vol dir que no necessito anar a classe -així com hi ha altra gent que sí. necessito bons manuals, això sí.
fins i tot vaig aprovar les pràctiques d'italià jo tota soleta estudiant dos dies a la biblioteca abans de l'examen! faig coses surrealistes, o així em semblen ara: ara que tinc por. por, por, por, por. avui tinc una classe en què el professor l'únic que fa és llegir el llibre que havíem de llegir i resumir-lo. com que a mi només se'm queden les coses quan les llegeixo jo, no té gaire sentit assistir al resum d'un llibre. la següent classe és ja més interessant, però no deixa de ser una altra classe que apareix en un bon manual.
escriuré aquí les coses que tinc pendents. és un exercici que faig quasi cada setmana. després oblido haver-ho fet, i és per això que ho torno a escriure. tinc molts papers amb tot de llistes de coses per fer...
- guies de f. del lleng. del 1r Q (en tinc tres quartes parts fetes)
- guia f. del lleng. del 2n Q (només n'hi ha una)
- dues ressenyes per a lit. cat.
-
després d'això, llibres per llegir:
- els de lit. cat. (ara mateix no sé quins són,
- dos llibres de Heidegger i rellegir els d'Ortega i Gasset (però això ho faré quan s'apropin exàmens)
- estudiar per a l'examen de ciències polítiques del 19 de maig
exàmens al juny, fàcils i difícils:
- lit. cat. (poques hores d'estudi, repassar contextos, biografies i llibres llegits)
- f. del lleng.: força hores d'estudi, i dies, és clar (tinc un bon manual a casa i resums, etc.).
- t. coneix.: força hores d'estudi, i dies, és clar. (localitzat manual a la biblioteca)
- p. contemporani: l'examen és sobre els llibres de Heidegger i OiG (falta consultar bibliografia, contextos, etc.)
com que s'apropa final de curs, havia de fer alguna cosa per a planificar el temps que em queda. després de passar un estrés estrany durant dos mesos -creia que no podria amb tot, que si durant dues setmanes no fotia res de deures ni estudiava, no aprovaria-, ara he vist que tot era mentida, o fals, o el que sigui.
de moment, sembla que tinc temps. m'he proposat unes quantes dates límit per a unes quantes coses. jo crec que tot anirà bé, que ho aprovaré tot a la primera i que tindré beca l'any que ve.
que bé! ja falta poc per a deixar d'anar a classe. em fa mandra, com sempre, anar a girona. també em fa mandra anar a classe. aquest curs m'ha passat molt ràpid -sé que encara no ha acabat-, però també molt lent. suposo que com tot.
el canvi important aquest any és que de cap de setmana a cap de setmana em sembla que han passat anys. els altres anys no era capaç de compaginar la feina de caps de setmana amb les classes entre setmana, acabava no anant a classe -astènia-. això provocava que quan tornàvem a ser dissabte a mi em semblés que no havia passat cap dia. com que últimament estic més activa, encara que sigui sense fer deures, quan vaig a la feina em sento molt millor.
a la feina torno a estudiar, però també perdo el temps, com sempre. suposo que quan encara s'apropi més la data d'exàmens, la feina serà un bon lloc on estudiar. de moment m'he llegit 130 pàgines de Mirall trencat, que d'aquí a poc em demanaran que llegeixi per a literatura catalana. el que em fa més gràcia és que l'estiu del 2006, el primer estiu que vaig treballar en aquesta feina, quan em feien anar a substituir la persona de taquilla -que ara sóc jo-, sempre anava d'amagats a buscar el llibre. no vaig tenir temps a acabar-me'l en tot l'estiu. em faltaven 20 pàgines, crec. ara, en dos dies de feina, ja quasi l'he enllestit.
de moment, sembla que tinc temps. m'he proposat unes quantes dates límit per a unes quantes coses. jo crec que tot anirà bé, que ho aprovaré tot a la primera i que tindré beca l'any que ve.
que bé! ja falta poc per a deixar d'anar a classe. em fa mandra, com sempre, anar a girona. també em fa mandra anar a classe. aquest curs m'ha passat molt ràpid -sé que encara no ha acabat-, però també molt lent. suposo que com tot.
el canvi important aquest any és que de cap de setmana a cap de setmana em sembla que han passat anys. els altres anys no era capaç de compaginar la feina de caps de setmana amb les classes entre setmana, acabava no anant a classe -astènia-. això provocava que quan tornàvem a ser dissabte a mi em semblés que no havia passat cap dia. com que últimament estic més activa, encara que sigui sense fer deures, quan vaig a la feina em sento molt millor.
a la feina torno a estudiar, però també perdo el temps, com sempre. suposo que quan encara s'apropi més la data d'exàmens, la feina serà un bon lloc on estudiar. de moment m'he llegit 130 pàgines de Mirall trencat, que d'aquí a poc em demanaran que llegeixi per a literatura catalana. el que em fa més gràcia és que l'estiu del 2006, el primer estiu que vaig treballar en aquesta feina, quan em feien anar a substituir la persona de taquilla -que ara sóc jo-, sempre anava d'amagats a buscar el llibre. no vaig tenir temps a acabar-me'l en tot l'estiu. em faltaven 20 pàgines, crec. ara, en dos dies de feina, ja quasi l'he enllestit.
I
em costa fer-me entendre que aquest any no té perquè ser igual que l'any passat. que si no he anat gaire a classe aquesta primera part del segon quadrimestre, ja hi aniré la segona part. em recordo a mi mateixa que l'any passat tampoc no hi vaig anar gaire a classe i que al final tot va sortir bé, però no em serveix de res. sóc catastrofista i suposo que necessito posar-me nerviosa a mi mateixa per a poder fer les coses. penso que suspendré, em sento culpable, què sé jo... moltes coses. tot això és, ho torno a repetir, per culpa de la beca. si no fos per la beca, l'any que ve no m'agafaria totes les optatives, i faria filosofia en 6 anys, més tranquil·lament -mentre faig l'altra carrera a la UNED-. però no, hauré d'agafar-me totes les assignatures i tornar a tot això d'aquest any. sóc presonera dels diners, dels diners que em dóna l'Estat per a estudiar.
igualment, em fa certa il·lusió pensar que l'Estat m'haurà pagat la carrera de filosofia. que la meva educació hagués -perquè vaig anar a una concertada i no va ser així- pogut ser gratuïta fins acabar la primera carrera. la segona carrera, però, ja l'estic pagant jo. i no és pas gaire barat: per això em fa por no anar bé a filosofia. el cas de no donar-me la beca suposaria una resta de 1100 euros en els meus ingressos! és molt.
és per tot això que em sento culpable. culpable per què? perquè no vaig gaire a classe. la pregunta hauria de ser: quan vaig a classe, ho aprofito? tot és un embolic. és difícil anar a la contrària, al revés.
II
tinc ganes de dir que jo crec en els meus valors. i que, a més, crec que hi ha uns valors comuns a tots els humans sans i no bojos, que hagin reflexionat una mica, o que no hagin reflexionat res. jo crec que aquests valors compartits per tots existeixen. no com a entitats físiques, sinó com a idees que volten pel cap de tothom.
com puc dir això? no és tan estrany, ara no recordo qui ho va "investigar", però a classes d'ètica de fa 2 anys ens van passar una llista dels valors compartits per la humanitat. vaig al gra: últimament em trobo gent que diu que hi ha una crisi de valors, o que s'han perdut els valors, o que, directament, em diu que no en té o que no n'hi ha d'universals -compartits per tothom-. hi ha diverses coses a dir de tot això:
- qui diu que hi ha una crisi de valors, només s'hi ha de fixar un xic: no és que ja no hi hagi valors, sinó que aquests s'han transformat i ara es viuen d'una altra manera.
- qui diu que no en té: no m'ho crec. és evident que tota la nostra vida gira entorn d'uns valors. som com planetes girant entorn del nostre sol, els valors. i no podem desempallegar-nos d'aquests valors. intentar-ho ens portaria a tornar-nos bojos, incoherents, insans. suposo que qui diu que no té valors, ho diu perquè té por perquè la gent sol relacionar valors amb cristianisme. i que no pensem que és religiós. i tota aquesta cosa anti-religiosa que hi ha a la societat des de fa segles porta a la gent a dir aquestes barbaritats: que no té valors i que els valors no existeixen.
- qui diu que no n'hi ha d'universals, però tot i així creu en els valors... és relativista. una persona malalta de nihilisme. no em sembla gaire estrany que hi hagi tantes persones malaltes de nihilisme: som en una democràcia i el que val és, precisament, respectar i tolerar el que tot s'hi valgui. la democràcia ens porta a pensar que res és segur, que hi ha una diversitat tan diferent de formes de viure que és antidemocràtic que algú s'atreveixi a dir que hi ha certs valors inviolables. per què? tot és violable, menys la tolerància. ja fa temps que m'hi fixo en tot això. el primer cop que vaig sentir a parlar de relativisme va ser a les classes de 2n de batxillerat. se'm va quedar tot al cervell, però vaig tardar en entendre la diferència. no tot és igual! els qui m'han ajudat a entendre què era aquesta malaltia han estat els propis malalts, que el que volen imposar és els seus no-valors als altres, sense adonar-se que amb això ja estaven tenint valors.
tenir valors no és res dolent. no vol dir que es cregui en déu. ni creure en déu és dolent. per dir-ho aixi: no és cap pecat de la democràcia tenir valors, ni cap pecat d'aquests temps. viure immers en el propi temps, sense saber ni qui ets, però imposant qui ets, és propi de covards.
no tot és igual.
com s'ha de dir això?
a qui se li ha de cridar ben fort?
PD: un exemple: no és igual que ens sigui igual. ja ser-nos igual és una postura davant la vida, una posició que influirà en tot el que ens passa. penseu-hi: hi ha diferència o no hi ha diferència entre el tot m'és igual i el tot no m'és igual? sí, oi? així, no tot és igual. no és igual que tot em sigui igual. i de vida només n'hi ha una. aquesta frase, tan cutre, passada de moda, és totalment actual. fins que s'acabin els humans, serà actual. i si no m'enteneu així, penseu en l'etern retorn de Nietzsche...
em costa fer-me entendre que aquest any no té perquè ser igual que l'any passat. que si no he anat gaire a classe aquesta primera part del segon quadrimestre, ja hi aniré la segona part. em recordo a mi mateixa que l'any passat tampoc no hi vaig anar gaire a classe i que al final tot va sortir bé, però no em serveix de res. sóc catastrofista i suposo que necessito posar-me nerviosa a mi mateixa per a poder fer les coses. penso que suspendré, em sento culpable, què sé jo... moltes coses. tot això és, ho torno a repetir, per culpa de la beca. si no fos per la beca, l'any que ve no m'agafaria totes les optatives, i faria filosofia en 6 anys, més tranquil·lament -mentre faig l'altra carrera a la UNED-. però no, hauré d'agafar-me totes les assignatures i tornar a tot això d'aquest any. sóc presonera dels diners, dels diners que em dóna l'Estat per a estudiar.
igualment, em fa certa il·lusió pensar que l'Estat m'haurà pagat la carrera de filosofia. que la meva educació hagués -perquè vaig anar a una concertada i no va ser així- pogut ser gratuïta fins acabar la primera carrera. la segona carrera, però, ja l'estic pagant jo. i no és pas gaire barat: per això em fa por no anar bé a filosofia. el cas de no donar-me la beca suposaria una resta de 1100 euros en els meus ingressos! és molt.
és per tot això que em sento culpable. culpable per què? perquè no vaig gaire a classe. la pregunta hauria de ser: quan vaig a classe, ho aprofito? tot és un embolic. és difícil anar a la contrària, al revés.
II
tinc ganes de dir que jo crec en els meus valors. i que, a més, crec que hi ha uns valors comuns a tots els humans sans i no bojos, que hagin reflexionat una mica, o que no hagin reflexionat res. jo crec que aquests valors compartits per tots existeixen. no com a entitats físiques, sinó com a idees que volten pel cap de tothom.
com puc dir això? no és tan estrany, ara no recordo qui ho va "investigar", però a classes d'ètica de fa 2 anys ens van passar una llista dels valors compartits per la humanitat. vaig al gra: últimament em trobo gent que diu que hi ha una crisi de valors, o que s'han perdut els valors, o que, directament, em diu que no en té o que no n'hi ha d'universals -compartits per tothom-. hi ha diverses coses a dir de tot això:
- qui diu que hi ha una crisi de valors, només s'hi ha de fixar un xic: no és que ja no hi hagi valors, sinó que aquests s'han transformat i ara es viuen d'una altra manera.
- qui diu que no en té: no m'ho crec. és evident que tota la nostra vida gira entorn d'uns valors. som com planetes girant entorn del nostre sol, els valors. i no podem desempallegar-nos d'aquests valors. intentar-ho ens portaria a tornar-nos bojos, incoherents, insans. suposo que qui diu que no té valors, ho diu perquè té por perquè la gent sol relacionar valors amb cristianisme. i que no pensem que és religiós. i tota aquesta cosa anti-religiosa que hi ha a la societat des de fa segles porta a la gent a dir aquestes barbaritats: que no té valors i que els valors no existeixen.
- qui diu que no n'hi ha d'universals, però tot i així creu en els valors... és relativista. una persona malalta de nihilisme. no em sembla gaire estrany que hi hagi tantes persones malaltes de nihilisme: som en una democràcia i el que val és, precisament, respectar i tolerar el que tot s'hi valgui. la democràcia ens porta a pensar que res és segur, que hi ha una diversitat tan diferent de formes de viure que és antidemocràtic que algú s'atreveixi a dir que hi ha certs valors inviolables. per què? tot és violable, menys la tolerància. ja fa temps que m'hi fixo en tot això. el primer cop que vaig sentir a parlar de relativisme va ser a les classes de 2n de batxillerat. se'm va quedar tot al cervell, però vaig tardar en entendre la diferència. no tot és igual! els qui m'han ajudat a entendre què era aquesta malaltia han estat els propis malalts, que el que volen imposar és els seus no-valors als altres, sense adonar-se que amb això ja estaven tenint valors.
tenir valors no és res dolent. no vol dir que es cregui en déu. ni creure en déu és dolent. per dir-ho aixi: no és cap pecat de la democràcia tenir valors, ni cap pecat d'aquests temps. viure immers en el propi temps, sense saber ni qui ets, però imposant qui ets, és propi de covards.
no tot és igual.
com s'ha de dir això?
a qui se li ha de cridar ben fort?
PD: un exemple: no és igual que ens sigui igual. ja ser-nos igual és una postura davant la vida, una posició que influirà en tot el que ens passa. penseu-hi: hi ha diferència o no hi ha diferència entre el tot m'és igual i el tot no m'és igual? sí, oi? així, no tot és igual. no és igual que tot em sigui igual. i de vida només n'hi ha una. aquesta frase, tan cutre, passada de moda, és totalment actual. fins que s'acabin els humans, serà actual. i si no m'enteneu així, penseu en l'etern retorn de Nietzsche...
Suposem que cert dia o certa nit, un dimoni s’introduís furtivament en la soledat més profunda i et digués: «Aquesta vida, tal com tu la vius i l’has viscut hauràs de viure-la encara un altre cop i fins i tot innumerables vegades; i se’t repetirà cada dolor, cada plaer i cada pensament, cada sospir i tot l’extraordinàriament gran i petit de la teva vida. A més a més tot es repetirà en el mateix ordre i successió... i fins aquesta aranya i aquest clar de lluna entre els arbres i el mateix aquest instant i jo mateix. L’etern rellotge de sorra de l’existència donarà la volta sempre novament, i tu amb ell, corpuscle de pols». No et tiraries al sòl, carrisquejaries les dents i maleiries el dimoni que així et parlés? O potser hagis tingut alguna vegada la vivència d’un instant prodigiós en què respondries: «tu ets un déu i mai vaig sentir res més diví!». Si aquell pensament arribés a apoderar-se de tu, et transformaria com tu ets i potser t’aixafaria. S’imposaria com la càrrega més pesada en tot la teva obrar la pregunta a cada cosa i a cada pas: «vols que es repeteixi això un altre cop i fins i tot innumerables vegades?». O com tindries tu que ser bo per a tu mateix i per a la vida, no aspirant a ni més menys que a confirmar i segellar això mateix eternament?El Gai Saber, Narcea, Madrid 1973, p. 344-5.
ja vaig dir ahir que vaig endarrerida. i ja fa dies que hauria d'haver començat a fer certes coses...
demà al matí no aniré a classe. hi ha un llibre, maleit llibre, que no trobo enlloc. a la biblioteca de la bisbal el van llançar de vell que estava, i van dir que ja n'havien demanat un altre. però, qui sap...
el cas és que, a part de no trobar-lo, no vull comprar-lo -a l'abacus no hi és, tampoc-. i com que demà tinc literatura...
després tinc fil. del llenguatge, i no prenc apunts perquè no puc. el profe passa transparències...
demà al matí tinc previst fer els deures que no vaig fer. escriure aquí quins són, tot esperant que això m'obligui, en certa manera, a fer-los:
- començaré a fer les guies de filo. del llenguatge.
avui la maria i jo hem fet de cangurs. demà posaré una foto!
demà al matí no aniré a classe. hi ha un llibre, maleit llibre, que no trobo enlloc. a la biblioteca de la bisbal el van llançar de vell que estava, i van dir que ja n'havien demanat un altre. però, qui sap...
el cas és que, a part de no trobar-lo, no vull comprar-lo -a l'abacus no hi és, tampoc-. i com que demà tinc literatura...
després tinc fil. del llenguatge, i no prenc apunts perquè no puc. el profe passa transparències...
demà al matí tinc previst fer els deures que no vaig fer. escriure aquí quins són, tot esperant que això m'obligui, en certa manera, a fer-los:
- començaré a fer les guies de filo. del llenguatge.
avui la maria i jo hem fet de cangurs. demà posaré una foto!
un altre professor que no es digna a contestar-me els e-mails. he de pensar que tot això és un error informàtic? no, no ho he de pensar. no n'hi ha: el correu va bé. què deu passar, doncs? són madrosos? tenen tanta feina a menjar-se els mocs del nas que no poden ni contestar-me a un trist e-mail en què preguntava si hi havia un examen aquesta setmana?
me n'he cansat. i me n'he cansat tant, de la universitat, que ja no tinc por a parlar aquí. perquè el que dic és veritat. i si algun professor llegeix això, i es dóna per al·ludit... ja m'és igual.
sí, començo a pensar que la universitat és una institució que fot fàstic. que dóna un sou molt alt a gent que no fot ni brot (investiguen? publiquen llibres? fan alguna cosa? no!): no foten ni brot, no, no em poden respondre a cap e-mail en no sé quants mesos. al cap i a la fi, tot és prestigi. per què són professors? m'agradaria saber-ho. com van arribar a ser professors? quines amistats van tenir que els van possibilitar d'entrar a la universitat?
aquest any deu ser l'any dels mals professors. ja vaig començar amb aquella imbècil borde que quasi m'envia a la merda quan li vaig comentar si podia fer algun treball per pujar la nota, i l'altra: ui, espero e-mails des de fa temps... ara toca aquest. a mi, això, francament, em costa d'acceptar. els tenia una mica mitificats a aquests professors. jo pensava que eren homes i dones de bé: admirables. un exemple a seguir. i no són res a seguir. les crítiques que em fan al que jo penso me les passo pel cul... la veritat. no és pas una escola de què pensar ni de com pensar ni de què fer, així que sóc lliure.
sí, m'ha costat molt entendre que sóc lliure. fins fa poc treia bona nota ja no per mi, sinó per a no ofendre el professor. a primer de filosofia una professora il·luminada i elitista va dir-nos a tots que no sabia què hi fèiem estudiant aquesta carrera, que si volíem passar l'estona per a tenir una llicenciatura podríem haver anat a estudiar Dret (què passa amb dret? quants prejudicis d'una professora de filosofia!). a mi això em va ofendre molt: vaig interpretar que em mirava a mi, que m'ho deia a mi.
i ara m'és igual: que m'ho va dir a mi? d'acord! pensa el que vulguis de mi. jo pensaré, també, el que vulgui de tu. i no ho podràs evitar. i tu et quedaràs en aquella universitat estancada mirant com passen els anys...
sóc molt exigent. sóc molt selectiva. quan desmantello els mecanismes del que em semblava màgic: quan descobreixo els defectes més horrorosos del qui admiro, perdo tota aquesta admiració... això és un inconvenient tot sovint: m'agradaria viure de fantasies estranyes i pensar que tot és fantàstic, però no és aquesta la meva manera de ser. ho sento. ara passo.
aprovaré aquesta carrera a un curs per any... i amb una motivació força curiosa: vull cobrar la beca i vull que em paguin la matrícula. si no ho aprovo tot, no me la donen. i així anem fent.
PD: aquesta setmana no he anat a classe cap dia. avui m'hi he obligat i quan he estat a la universitat no he pogut anar-hi. quan hi sóc em ve mal de cap i em torno boja i quan llegeixo els apunts no hi reconec res. em dóna la sensació que perdo el temps. que mentre sóc allà podria estar llegint un llibre o fent qualsevol altre cosa. vaig per lliure -fins i tot quan em vaig treure el carnet de conduir- i només sé anar per lliure. i sí, això també comporta inconvenients, però els avantatges són infinitament més grans...
PD2: cada cop que vaig a la universitat hi veig una grua o dues grues treient cotxes. i jo mai puc aparcar el cotxe en un lloc que no sigui un lloc prohibit perquè, simplement, no hi ha pàrking a les àligues (tampoc hi ha autobusos, quasi, que arribin a la facultat). l'any passat ja em vaig endur una multa de 90 euros. aquest any he d'estar patint per si quan surto de classe la grua se m'ha emportat el cotxe? em sembla patètic.
me n'he cansat. i me n'he cansat tant, de la universitat, que ja no tinc por a parlar aquí. perquè el que dic és veritat. i si algun professor llegeix això, i es dóna per al·ludit... ja m'és igual.
sí, començo a pensar que la universitat és una institució que fot fàstic. que dóna un sou molt alt a gent que no fot ni brot (investiguen? publiquen llibres? fan alguna cosa? no!): no foten ni brot, no, no em poden respondre a cap e-mail en no sé quants mesos. al cap i a la fi, tot és prestigi. per què són professors? m'agradaria saber-ho. com van arribar a ser professors? quines amistats van tenir que els van possibilitar d'entrar a la universitat?
aquest any deu ser l'any dels mals professors. ja vaig començar amb aquella imbècil borde que quasi m'envia a la merda quan li vaig comentar si podia fer algun treball per pujar la nota, i l'altra: ui, espero e-mails des de fa temps... ara toca aquest. a mi, això, francament, em costa d'acceptar. els tenia una mica mitificats a aquests professors. jo pensava que eren homes i dones de bé: admirables. un exemple a seguir. i no són res a seguir. les crítiques que em fan al que jo penso me les passo pel cul... la veritat. no és pas una escola de què pensar ni de com pensar ni de què fer, així que sóc lliure.
sí, m'ha costat molt entendre que sóc lliure. fins fa poc treia bona nota ja no per mi, sinó per a no ofendre el professor. a primer de filosofia una professora il·luminada i elitista va dir-nos a tots que no sabia què hi fèiem estudiant aquesta carrera, que si volíem passar l'estona per a tenir una llicenciatura podríem haver anat a estudiar Dret (què passa amb dret? quants prejudicis d'una professora de filosofia!). a mi això em va ofendre molt: vaig interpretar que em mirava a mi, que m'ho deia a mi.
i ara m'és igual: que m'ho va dir a mi? d'acord! pensa el que vulguis de mi. jo pensaré, també, el que vulgui de tu. i no ho podràs evitar. i tu et quedaràs en aquella universitat estancada mirant com passen els anys...
sóc molt exigent. sóc molt selectiva. quan desmantello els mecanismes del que em semblava màgic: quan descobreixo els defectes més horrorosos del qui admiro, perdo tota aquesta admiració... això és un inconvenient tot sovint: m'agradaria viure de fantasies estranyes i pensar que tot és fantàstic, però no és aquesta la meva manera de ser. ho sento. ara passo.
aprovaré aquesta carrera a un curs per any... i amb una motivació força curiosa: vull cobrar la beca i vull que em paguin la matrícula. si no ho aprovo tot, no me la donen. i així anem fent.
PD: aquesta setmana no he anat a classe cap dia. avui m'hi he obligat i quan he estat a la universitat no he pogut anar-hi. quan hi sóc em ve mal de cap i em torno boja i quan llegeixo els apunts no hi reconec res. em dóna la sensació que perdo el temps. que mentre sóc allà podria estar llegint un llibre o fent qualsevol altre cosa. vaig per lliure -fins i tot quan em vaig treure el carnet de conduir- i només sé anar per lliure. i sí, això també comporta inconvenients, però els avantatges són infinitament més grans...
PD2: cada cop que vaig a la universitat hi veig una grua o dues grues treient cotxes. i jo mai puc aparcar el cotxe en un lloc que no sigui un lloc prohibit perquè, simplement, no hi ha pàrking a les àligues (tampoc hi ha autobusos, quasi, que arribin a la facultat). l'any passat ja em vaig endur una multa de 90 euros. aquest any he d'estar patint per si quan surto de classe la grua se m'ha emportat el cotxe? em sembla patètic.
zzzzzzZzzZZzz
zZZZzzzZZzzZZzzzzzzz
fa lleig el mateix post tant de temps.
estic avorrida... la universitat em ralla. vull fer altres coses. després d'estudiar torna tocar a estudiar. estic trastocada. no tinc ganes d'anar a classe perquè, total, les classes sembla que no em serveixin per a res (acabo estudiant l'examen des de bibliografia, sense fer cas dels apunts).
demà hi aniré, però!
avui he anat al parlament de catalunya. començava un curs de tres crèdits de lliure elecció que m'interessa més que no pas res... tinc molta feina per fer, sí. i no en faig perquè no puc. estic llegint una novel·la... el que em fa por són dues assignatures de filosofia. no és pas que no les pugui aprovar, ni que no les aprovaré: el que em fa por és la feina que he de fer per aprovar-les (estudiar). perquè estic mandrosa. i perquè estic cansada. i perquè no puc més!
potser la solució és fer-me cas a mi mateixa... no?
zZZZzzzZZzzZZzzzzzzz
fa lleig el mateix post tant de temps.
estic avorrida... la universitat em ralla. vull fer altres coses. després d'estudiar torna tocar a estudiar. estic trastocada. no tinc ganes d'anar a classe perquè, total, les classes sembla que no em serveixin per a res (acabo estudiant l'examen des de bibliografia, sense fer cas dels apunts).
demà hi aniré, però!
avui he anat al parlament de catalunya. començava un curs de tres crèdits de lliure elecció que m'interessa més que no pas res... tinc molta feina per fer, sí. i no en faig perquè no puc. estic llegint una novel·la... el que em fa por són dues assignatures de filosofia. no és pas que no les pugui aprovar, ni que no les aprovaré: el que em fa por és la feina que he de fer per aprovar-les (estudiar). perquè estic mandrosa. i perquè estic cansada. i perquè no puc més!
potser la solució és fer-me cas a mi mateixa... no?
després de la crisi que he passat aquests dies: he dormit 72 hores en 6 dies (segons els "experts", n'hauria d'haver dormit 48 -8x6-), ja puc dir que he començat de nou. no sé si massa tard i amb massa responsabilitats pel mig, però espero que tot vagi bé. estudiant 'introducció a la ciència política' ara mateix, memoritzant o interioritzant, sense ni adonar-me'n tot el que llegeixo -per fi m'he posat a to-, resumint, tinc previst, més tard, a Hume, per a teoria del coneixement... vaig fent.
l'astènia s'ha acabat. avui he dormit 9 hores. potser és molt, però no és tant. les rectes finals se'm donen molt malament, i tinc ganes d'abandonar. he estat llegint posts del juny passat i d'altres èpoques d'exàmens i he vist que cada any m'ha anat passant el mateix.
m'he posat a escoltar techno -fins ara no escoltava res, o quasi res-, així vaig més ràpid. no sé si funcionarà, ni si em donarà el resultat com per a seguir en el nivell en què he començat aquest any. però jo, ara mateix, amb un 6 em conformo.
l'astènia s'ha acabat. avui he dormit 9 hores. potser és molt, però no és tant. les rectes finals se'm donen molt malament, i tinc ganes d'abandonar. he estat llegint posts del juny passat i d'altres èpoques d'exàmens i he vist que cada any m'ha anat passant el mateix.
m'he posat a escoltar techno -fins ara no escoltava res, o quasi res-, així vaig més ràpid. no sé si funcionarà, ni si em donarà el resultat com per a seguir en el nivell en què he començat aquest any. però jo, ara mateix, amb un 6 em conformo.
fent resum de les notes d'aquest any, de moment:
7,5
NP
encara-no-sé-la-nota
8,5 (de tres treballs)
i, de l'últim examen, idealistes, etc. i postidealistes fins arribar a Marx:
7,5
deu cridar l'atenció el NP. a vegades s'han de reunir forces per a una sola cosa, i no dispersar les forces en moltes coses... per això vaig decidir no presentar-me a un examen (ja ho faré al juny) per a poder fer bé els treballs (del 8,5), que eren d'una assignatura semestral i no anual.
em queden dos exàmens (en realitat, tres, però a un no m'hi presentaré i me'l deixaré també pel... atenció, setembre!! -de la UNED-) i molt poques forces. però faré... el que pugui fer.
he fet un càlcul dels crèdits que feia aquest quadrimestre i dels que faré al segon quadrimestre, és el següent:
pel 1r quadrimestre: 48 crèdits (però només he fet l'examen de 36 crèdits)
pel 2n quadrimestre: 33 crèdits -que són menys hores de classe- (i faré l'examen de 39 crèdits)
al setembre, com ja he dit, faré examen de 6 crèdits (la UNED funciona d'aquesta manera).
7,5
NP
encara-no-sé-la-nota
8,5 (de tres treballs)
i, de l'últim examen, idealistes, etc. i postidealistes fins arribar a Marx:
7,5
deu cridar l'atenció el NP. a vegades s'han de reunir forces per a una sola cosa, i no dispersar les forces en moltes coses... per això vaig decidir no presentar-me a un examen (ja ho faré al juny) per a poder fer bé els treballs (del 8,5), que eren d'una assignatura semestral i no anual.
em queden dos exàmens (en realitat, tres, però a un no m'hi presentaré i me'l deixaré també pel... atenció, setembre!! -de la UNED-) i molt poques forces. però faré... el que pugui fer.
he fet un càlcul dels crèdits que feia aquest quadrimestre i dels que faré al segon quadrimestre, és el següent:
pel 1r quadrimestre: 48 crèdits (però només he fet l'examen de 36 crèdits)
pel 2n quadrimestre: 33 crèdits -que són menys hores de classe- (i faré l'examen de 39 crèdits)
al setembre, com ja he dit, faré examen de 6 crèdits (la UNED funciona d'aquesta manera).
últimament he reflexionat força sobre què pensava jo que era ser professor d'universitat i què és, realment, ésser professor d'universitat. tot això des de la perspectiva de l'alumne, és clar: i des de la pròpia experiència com a alumna.
hi ha gent que classifica els professors en dues maneres diferents de ser:
ara, l'altre tipus de professor:
altres problemes que tinc amb professors: vaig al seu despatx i no em reben (en hora de despatx, que sol ser 1h per setmana, per cert) perquè han d'escriure un no sé què, els hi escric un e-mail i no em responen, un altre i: res, tampoc. o, el que és pitjor, em posen un 8,5 sense donar-me la possibilitat d'apujar la nota al 9. l'altre dia en parlava, d'això, amb una noia i a ella li passa el mateix. em va dir que, fins i tot, va sortir plorant d'una revisió d'examen. a mi m'ha passat això en un treball (no he plorat, eh!). m'ho he pres com si la professora en qüestió volgués que jo aprengui una lliçó. no he anat a classe més que dos o tres dies com a molt i, tot i això, tinc el 8,5. i ara què? per què no em dóna la possiblitat d'apujar la nota i em diu que la meva nota ja és prou bona? qui ho diu que la meva nota és prou bona? si jo tinc ganes de millorar, i per un 0,5 arribar al 9 (excel·lent), quin problema hi ha? a mi m'ha semblat que em volia castigar. fer-me patir. jo només posaria un 8,5 sense possibilitat de millorar la nota per a fer patir.
d'aquest últim tema voldria dir:em vaig atrevir a dir-li a la professora (per primera vegada a la universitat, per cert) que voldria tenir una nota més alta que la que em va posar i que faria un altre exercici o corregiria el meu propi exercici per a poder millorar la nota perquè, després de reflexionar-hi, vaig arribar a la conclusió que a la universitat es demanen alumnes amb iniciativa, amb ganes de millorar encar aque això comporti més feina, i amb ganes d'arribar més lluny. si no fos per aquests motius, mostrar-me superba davant la professora no em feia res. és així, crec, que els alumnes haurien de ser. demanar més nota, crec, només demostra el meu interès per a la cosa acadèmica.
hi ha gent que classifica els professors en dues maneres diferents de ser:
- el professor que no sap parlar, que no sap comunicar-se, però molt expert en el seu tema. aquell que té coneixement, perquè s'ha dedicat a aprofundir en el seu coneixement, però no sap expressar-lo.quan he tingut professors d'aquest tipus (diria que la meitat, més o menys) m'he hagut de sentir, quasi obligatòriament, inútil. incapaç d'entendre'ls. ja no això: he hagut de suportar les seves dèries (aprofundir en un tema quan en queden molts i molts i que seran, és clar, 'matèria' d'examen), les seves maneres de parlar que més que parlar podria ser contemplar un paper tota l'estona (i aquests que contemplen el paper s'emprenyen si algú els pregunta quelcom, perquè llavors es perden!), o parlar com si estiguessin sota els efectes d'un tranquil·litzant (un vàlium, per exemple)... quan tinc un professor d'aquests jo no vaig a classe. no ho suporto. no faig l'esforç. directament me'n vaig al llibre -que, per cert, no han escrit ells- de la bibliografia i m'ho estudio per mi mateixa. no cal perdre temps!
ara, l'altre tipus de professor:
- aquest altre tipus de professor també té coneixements (hem de tenir en compte que la impotència per a ser un bon docent del primer tipus de professor s'ampara, es disculpa, pel propi coneixement -que, com ja he dit, és incapaç de transmetre. en què ha aprofundit). és un bon comunicador, sap parlar, sap emocionar (moure cors), sap transmetre els seus coneixements.bé, del que he dit se'n pot deduir que jo crec que tots els professors universitaris tenen algun coneixement per transmetre. alguns no el saben transmetre -i, llavors, per què fan classe? què són, com professors de la UNED?- i alguns altres el saben transmetre.
altres problemes que tinc amb professors: vaig al seu despatx i no em reben (en hora de despatx, que sol ser 1h per setmana, per cert) perquè han d'escriure un no sé què, els hi escric un e-mail i no em responen, un altre i: res, tampoc. o, el que és pitjor, em posen un 8,5 sense donar-me la possibilitat d'apujar la nota al 9. l'altre dia en parlava, d'això, amb una noia i a ella li passa el mateix. em va dir que, fins i tot, va sortir plorant d'una revisió d'examen. a mi m'ha passat això en un treball (no he plorat, eh!). m'ho he pres com si la professora en qüestió volgués que jo aprengui una lliçó. no he anat a classe més que dos o tres dies com a molt i, tot i això, tinc el 8,5. i ara què? per què no em dóna la possiblitat d'apujar la nota i em diu que la meva nota ja és prou bona? qui ho diu que la meva nota és prou bona? si jo tinc ganes de millorar, i per un 0,5 arribar al 9 (excel·lent), quin problema hi ha? a mi m'ha semblat que em volia castigar. fer-me patir. jo només posaria un 8,5 sense possibilitat de millorar la nota per a fer patir.
d'aquest últim tema voldria dir:em vaig atrevir a dir-li a la professora (per primera vegada a la universitat, per cert) que voldria tenir una nota més alta que la que em va posar i que faria un altre exercici o corregiria el meu propi exercici per a poder millorar la nota perquè, després de reflexionar-hi, vaig arribar a la conclusió que a la universitat es demanen alumnes amb iniciativa, amb ganes de millorar encar aque això comporti més feina, i amb ganes d'arribar més lluny. si no fos per aquests motius, mostrar-me superba davant la professora no em feia res. és així, crec, que els alumnes haurien de ser. demanar més nota, crec, només demostra el meu interès per a la cosa acadèmica.
no em serà fàcil començar a estudiar més temes. però ja ho hauria d'haver fet. on és aquella emma de fa dos dies que no deixava els llibres en cap moment? on és aquella emma? s'ha perdut! sí, després d'aquell últim funeral-examen, s'ha perdut. li han demanat un canvi de tema i, és clar, primer hi ha d'haver el dol.
res: he passat dos dies avorridíssima. res em feia contenta, res em distreia, res em divertia. ni la tele, ni internet, ni res del que en aquests dies d'estudiar no vaig poder fer. només em va posar contenta tornar a començar a llegir Mirall trencat. llegir em posava contenta, sí. és difícil arribar a aquesta conclusió. jo creia que necessitava alguna altra cosa més... mundana (i no em refereixo a dona prostituta, com diu el diccionari de les "dones mundanes"), menys ideal. més terrenal. fora el cel!
doncs no! jo volia el cel, fixa't. i una mica de diversió, una miqueta, fora d'aquest cel. i tot anirà bé... que per què no començo ja a estudiar? suposo que em fa mandra tornar a "obsessionar-me" (això és estudiar intensivament) amb un tema per a després aprovar l'examen i oblidar-me'n per a anar a altres temes. tinc por!!
ara, deixant de parlar, deixant de pensar, m'obligaré a mi mateixa (encara que no em ve bé) a estudiar.
fins aviat.
res: he passat dos dies avorridíssima. res em feia contenta, res em distreia, res em divertia. ni la tele, ni internet, ni res del que en aquests dies d'estudiar no vaig poder fer. només em va posar contenta tornar a començar a llegir Mirall trencat. llegir em posava contenta, sí. és difícil arribar a aquesta conclusió. jo creia que necessitava alguna altra cosa més... mundana (i no em refereixo a dona prostituta, com diu el diccionari de les "dones mundanes"), menys ideal. més terrenal. fora el cel!
doncs no! jo volia el cel, fixa't. i una mica de diversió, una miqueta, fora d'aquest cel. i tot anirà bé... que per què no començo ja a estudiar? suposo que em fa mandra tornar a "obsessionar-me" (això és estudiar intensivament) amb un tema per a després aprovar l'examen i oblidar-me'n per a anar a altres temes. tinc por!!
ara, deixant de parlar, deixant de pensar, m'obligaré a mi mateixa (encara que no em ve bé) a estudiar.
fins aviat.
publico aquí l'horari del nou semestre. sobretot perquè la maria pugui veure'l quan vulgui, que sempre em demana que li doni un horari meu i jo sempre me n'oblido. les classes no comencen fins el 12 de febrer, perquè els dilluns no tinc classes, com ja es veu. faig poques assignatures (cal recordar també les dues assignatures de la UNED) perquè em vaig matricular a moltes assignatures el primer semestre. ara aniré més descansada, o això sembla. o almenys no m'hauré de quedar a dinar a la facultat quatre dies a la setmana.
examen. sol, calor. la cortina. escriure i escriure. textos a escollir: no ens diuen de quin autor ni de quina obra. ho hem d'endevinar i després fer-ne un comentari de text. hegel i marx. he escollit marx. la segona pregunta, a comentar una frase del senyor Fichte. he fet el comentari de la segona pregunta i, en acabar, m'he adonat que el podia enllaçar amb el comentari de la primer text. així que he fet una "introducció a l'exercici de comentari de text" dient que, tot i que em veia obligada a dividir el meu comentari en 2 parts, en una altra ocasió n'hagués fet un de sol, de comentari. després he dit: i és des d'aquí des d'on comença el comentari al text de l'exercici 1.B. tres folis, davant i darrere. lletra petita. tipex, una mica. he fet pipi. 2 hores i 40 minuts, més o menys.
per què en dic funeral, de tot aquest procés?
porto una setmana, com vaig dir ahir, estudiant intensivament per aquest examen. cada cop que he de fer això, m'endinso tant en l'estudi que em perdo. avui he assistit al funeral d'aquest "tema" que he estudiat. tot el que hi tinc al cap -molt més que el que hi ha escrit a l'examen que he lliurat- haurà de sobreviure sol. ja no ho continuaré -ha mort-, potser fins d'aquí a un temps. o potser mai. això dependrà dels plans d'estudis i del meu propi interès. aquest tema que tant m'ha apassionat durant dies, ha mort a l'examen. l'examen ha estat el discurs que el germà gran pronúncia quan el pare mor. un discurs elogiador i, alhora, amb certa crítica -ganes de posar les coses al seu lloc-. els fills hauran de viure en els pares, i els pares en els fills. i per a què això sigui més, el fill es veu obligat a criticar, ni que sigui un xic, el seu pare. sinó, només seria una còpia d'ell.
sí, he pensat amb rapidesa. el temps, als exàmens, és qui posa la nota. si ets capaç de pensar ràpid, de tenir idees genials sense cap llibre davant, de tenir memòria, això és el que es valora. has d'escriure bé, tenir capacitat de síntesi, demostrar que has comprès el temari. per a mi, els exàmens, acaben essent -només els de filosofia, i mira que n'he fet ben pocs: crec que dos i prou- un exercici narcicista. els disfruto. sé de què parlo. sé com ho parlo. sé què podria dir i no dic. hi escric "picades d'ullet" que faran somriure el professor. però, per molt que ho disfruti, ara què?
ara què? apa siau, bon vent i barca nova! la vida continua. tu saps els filòsofs que queden, encara, per estudiar? voldries ara, ignoranta, aturar-te i obsessionar-te per un sol tema? no! doncs segueix, continua, segueix el pla d'estudis! és clar que ho faré! doncs vés a la mort, assisteix al funeral, llegeix el discurs fúnebre, acomiada't.
saps que sempre quedarà dins teu, com a record, encara que mai més el tornis a veure -ni que sigui en fotografia-, ni el tornis a sentir, l'esperit de qui s'ha mort. i és responsabilitat teva continuar recordant els morts, honrar-los quan faci falta i superar-los quan faci falta.
per què en dic funeral, de tot aquest procés?
porto una setmana, com vaig dir ahir, estudiant intensivament per aquest examen. cada cop que he de fer això, m'endinso tant en l'estudi que em perdo. avui he assistit al funeral d'aquest "tema" que he estudiat. tot el que hi tinc al cap -molt més que el que hi ha escrit a l'examen que he lliurat- haurà de sobreviure sol. ja no ho continuaré -ha mort-, potser fins d'aquí a un temps. o potser mai. això dependrà dels plans d'estudis i del meu propi interès. aquest tema que tant m'ha apassionat durant dies, ha mort a l'examen. l'examen ha estat el discurs que el germà gran pronúncia quan el pare mor. un discurs elogiador i, alhora, amb certa crítica -ganes de posar les coses al seu lloc-. els fills hauran de viure en els pares, i els pares en els fills. i per a què això sigui més, el fill es veu obligat a criticar, ni que sigui un xic, el seu pare. sinó, només seria una còpia d'ell.
sí, he pensat amb rapidesa. el temps, als exàmens, és qui posa la nota. si ets capaç de pensar ràpid, de tenir idees genials sense cap llibre davant, de tenir memòria, això és el que es valora. has d'escriure bé, tenir capacitat de síntesi, demostrar que has comprès el temari. per a mi, els exàmens, acaben essent -només els de filosofia, i mira que n'he fet ben pocs: crec que dos i prou- un exercici narcicista. els disfruto. sé de què parlo. sé com ho parlo. sé què podria dir i no dic. hi escric "picades d'ullet" que faran somriure el professor. però, per molt que ho disfruti, ara què?
ara què? apa siau, bon vent i barca nova! la vida continua. tu saps els filòsofs que queden, encara, per estudiar? voldries ara, ignoranta, aturar-te i obsessionar-te per un sol tema? no! doncs segueix, continua, segueix el pla d'estudis! és clar que ho faré! doncs vés a la mort, assisteix al funeral, llegeix el discurs fúnebre, acomiada't.
saps que sempre quedarà dins teu, com a record, encara que mai més el tornis a veure -ni que sigui en fotografia-, ni el tornis a sentir, l'esperit de qui s'ha mort. i és responsabilitat teva continuar recordant els morts, honrar-los quan faci falta i superar-los quan faci falta.
culmima aquí, a dos minuts per a les 5 de la matinada, la meva estudiada d'una setmana seguida de duració -i ho deixo tot per, més o menys, l'últim moment- per a l'examen de filosofia alemanya contemporània. si ara recordo res de Fichte, això ja no ho sé. com ja sabreu, i m'ho dic a mi per al futur, no empollo pas, sinó que vaig llegint i rellegint. recordo ara alguna cosa? recordaré demà, a l'examen, alguna cosa? pariré una resposta? em sortirà sense saber ni d'on ha sortit? hauran madurat -i per a què madurés, i només per a què madurés, he esperat fins l'última setmana per a estudiar- les meves idees? sabré fer una síntesi de tot el que m'he estudiat? he comprès -i aquí la paraula clau- el que he estudiat?
això, si demà no tinc mal de panxa ni tinc pipí ni gana, ni em molesta el sol, ni em molesta que a la cadira on faré l'examen no s'hi càpiga, ni tinc son, maldecap, o qualsevol cosa, això, com deia, si Déu vol, demà ho sabré.
em quedaran, així, després de demà, dos exàmens per a fer.
PD: em fa recança deixar d'estudiar aquest tema. ara m'hi quedaria un mes sencer. tot i que avui ja estava en ple deliri quan els ovaris han decidit doldre...
PD2: no patiu, dormiré! l'examen és a les 15:00!!!
això, si demà no tinc mal de panxa ni tinc pipí ni gana, ni em molesta el sol, ni em molesta que a la cadira on faré l'examen no s'hi càpiga, ni tinc son, maldecap, o qualsevol cosa, això, com deia, si Déu vol, demà ho sabré.
em quedaran, així, després de demà, dos exàmens per a fer.
PD: em fa recança deixar d'estudiar aquest tema. ara m'hi quedaria un mes sencer. tot i que avui ja estava en ple deliri quan els ovaris han decidit doldre...
PD2: no patiu, dormiré! l'examen és a les 15:00!!!
