Novedades en la categoría viatges
per fi és primavera.
(foto de la mascletà del dia 20 de març)
(foto de la mascletà del dia 20 de març)
s'apropa. jo ja estic costipada i fatal.
avui surt el tren cap a valència.
hem fet de cangurs d'en luar.
em volen vestir de fallera, i jo encantada.
necessito farigola! farigola!
zzzzzz.
fotos que vaig fer l'1 de març a valència:
avui surt el tren cap a valència.
hem fet de cangurs d'en luar.
em volen vestir de fallera, i jo encantada.
necessito farigola! farigola!
zzzzzz.
fotos que vaig fer l'1 de març a valència:
Valencia
Es la tierra de las flores de la luz y del amor
Valencia
Tus mujeres todas tienen de las rosas el color
Valencia
Al sentir como perfuma en tus huertas el azahar
Quisiera
En la tierra valenciana mis amores encontrar
(Coro)
La blanca barraca, la flor del naranjo
Las huertas floridas, almendros en flor
El Turia de plata, el cielo turquesa
El sol valenciano que van diciendo amor
Amores
En Valencia son floridos como ramos de azahar
Quereres
En Valencia sus mujeres con el alma suelen dar
Pasiones
El la huerta valenciana sí te dan el corazón
Sus hembras
Ponen alma y ponen vida en un beso de pasión
(Coro)
La blanca barraca, la flor del naranjo
Las huertas floridas, almendros en flor
El Turia de plata, el cielo turquesa
El sol valenciano que van diciendo amor
Amores
En Valencia son floridos como ramos de azahar
Quereres
En Valencia sus mujeres con el alma suelen dar
Pasiones
El la huerta valenciana sí te dan el corazón
Sus hembras
Ponen alma y ponen vida en un beso de pasión
Es la tierra de las flores de la luz y del amor
Valencia
Tus mujeres todas tienen de las rosas el color
Valencia
Al sentir como perfuma en tus huertas el azahar
Quisiera
En la tierra valenciana mis amores encontrar
(Coro)
La blanca barraca, la flor del naranjo
Las huertas floridas, almendros en flor
El Turia de plata, el cielo turquesa
El sol valenciano que van diciendo amor
Amores
En Valencia son floridos como ramos de azahar
Quereres
En Valencia sus mujeres con el alma suelen dar
Pasiones
El la huerta valenciana sí te dan el corazón
Sus hembras
Ponen alma y ponen vida en un beso de pasión
(Coro)
La blanca barraca, la flor del naranjo
Las huertas floridas, almendros en flor
El Turia de plata, el cielo turquesa
El sol valenciano que van diciendo amor
Amores
En Valencia son floridos como ramos de azahar
Quereres
En Valencia sus mujeres con el alma suelen dar
Pasiones
El la huerta valenciana sí te dan el corazón
Sus hembras
Ponen alma y ponen vida en un beso de pasión
recordava el viatge a eivissa i el viatge a lisboa iiiiiii
quina emocioó!!
viatjar amb la maria a londres,
i després a parís!! no vull ni pensar-hi de l'emoció que em provoca!
déu meu!
tornar a londres! i amb la millor companyia del món!!!!!!
anar a les tates, a on sigui! i parís? amb la fred que farà!!!
^^
crec que els regals d'aquest nadal seran els millors del món! cap nadal l'haurà superat (bé, potser sí, quan em van regalar el cotxe teledirigit! XD)
quina emocioó!!
viatjar amb la maria a londres,
i després a parís!! no vull ni pensar-hi de l'emoció que em provoca!
déu meu!
tornar a londres! i amb la millor companyia del món!!!!!!
anar a les tates, a on sigui! i parís? amb la fred que farà!!!
^^
crec que els regals d'aquest nadal seran els millors del món! cap nadal l'haurà superat (bé, potser sí, quan em van regalar el cotxe teledirigit! XD)
caminar tant i de sobte, res.
voldria passar-me la vida caminant. i no ho dic de broma. em falten paisatges, aquí, a la bisbal. tot és cansat. però és mentida, això que dic. no fa falta anar lluny per a caminar: tan sols posar el peu fora de la porta de casa.
a lisboa caminava quilòmetres i quilòmetres, hores i hores. m'atreviria a dir que uns 20 km al dia. sense exagerar, és clar. diria que més, o que menys, però no ho sé. caminava hores i hores. sense cansar-me. sense mal als peus. sense res que em pogués frenar. ni tan sols el cansament. el segon dia, em va retornar la pau i la tranquil·litat llogar una bici i pedalejar una hora.
em frenava l'apagada del sol. com que em fa por la nit, havia de tornar i descansar.
també m'aturava algunes estones: agafo un autobús i m'hi estic una hora. em relaxa el transport públic, em retorna a no-sé-quina-pau-perduda. és narcotitzant.
ara no camino.
és curiós: no camino, no faig res i menjo més. la vida humana és absurda. ens neguem contínuament que hem nascut per a moure cada un dels nostres músculs. caminar tot el dia és l'únic naturalment -genuïnament- humà que se m'acut dir que tenim.
i ara, què? podria sortir ara mateix, sí, però la mandra.
és estúpida la mandra, més que jo!
voldria passar-me la vida caminant. i no ho dic de broma. em falten paisatges, aquí, a la bisbal. tot és cansat. però és mentida, això que dic. no fa falta anar lluny per a caminar: tan sols posar el peu fora de la porta de casa.
a lisboa caminava quilòmetres i quilòmetres, hores i hores. m'atreviria a dir que uns 20 km al dia. sense exagerar, és clar. diria que més, o que menys, però no ho sé. caminava hores i hores. sense cansar-me. sense mal als peus. sense res que em pogués frenar. ni tan sols el cansament. el segon dia, em va retornar la pau i la tranquil·litat llogar una bici i pedalejar una hora.
em frenava l'apagada del sol. com que em fa por la nit, havia de tornar i descansar.
també m'aturava algunes estones: agafo un autobús i m'hi estic una hora. em relaxa el transport públic, em retorna a no-sé-quina-pau-perduda. és narcotitzant.
ara no camino.
és curiós: no camino, no faig res i menjo més. la vida humana és absurda. ens neguem contínuament que hem nascut per a moure cada un dels nostres músculs. caminar tot el dia és l'únic naturalment -genuïnament- humà que se m'acut dir que tenim.
i ara, què? podria sortir ara mateix, sí, però la mandra.
és estúpida la mandra, més que jo!
acabo de tornar del viatge a Lisboa.
en tornar, tot és diferent. el verd de l'empordà és més verd, les roselles molt més reals, el sol més autèntic i el cel molt més cel.
deu ser que el cel de la pròpia terra que t'ha vist néixer és molt més cel que cap altre cel. això són excuses: no puc deixar de pensar que és molt més bonic el cel de l'empordà que el de qualsevol altre lloc.
diuen que els viatges serveixen per a què hom es conegui millor. això creus que és una bajanada, fins que hi vas. no creguis que descobriràs res de fantàstic, de genial, no. descobriràs el que de fons ja anaves sabent. l'absurditat per a alguns deu ser que jo digui això: del viatge a finlàndia vaig descobrir que a mi el que m'agrada és quan fa fred, quedar-me a casa. els genolls em fan mal i si fa fred els peus no caminen. m'agrada llegir llibres a tot arreu, i allà on hi hagi un llibre hi ha una petita part de casa meva. per això no puc viatjar sense llibres: són petites llars, plenes de caliu.
en aquest viatge ha après quelcom que sabia teòricament -a teoria del coneixement en parlem-. que el coneixement, o les proves per a dir que es té tal coneixement- no prové de les paraules d'hom. no és pas que jo em cregui a la gent quan parla, no, sóc molt reticent a considerar autoritats en temes. però ja ho dic, ja: en temes. quan algú em parla de la seva vida, me'l crec. sóc així d'estúpida. i és que no tinc motiu per a no creure-me'l. deu ser la mandra a no voler sospitar, o saber que, en el fons, si aquest algú menteix, ja s'ho farà. tot això són tonteries. ara em crec més allò que jo deia que seria el meu protector, l'against demons, em van dir àngel i jo, immediatament, tenint la patologia de quixot, vaig pensar: sí, sóc l'àngel esparrecat. i aquí va ser quan vaig sospitar del frau, no podia ser que algú em digués àngel sense que fos tot mentida, tot novel·la, tot versemblança pura. tot lògica absurda: aquella lògica que ajuda a fer enganys i a escriure ventdelsplàs.
el primer que vaig fer va ser això. l'angoixa que vaig sentir va ser molt gran. però vaig haver d'ensortir-me'n, de seguir endavant. no podia fer res més. ho vaig aconseguir. Lisboa no hi ajudava: és una ciutat caòtica, ruïnosa, amb edificis que l'únic que tenen de bonic són les teules del teulat -allò de començar la casa pel teulat, sí; de segur que no tenen goteres-, plena de xusma, directament xusma, gent que t'interpel·la al mig del carrer, ves a saber què volen, ple de mendicants i desgraciats. carrers estrets, carrers estranys que sembla que arribin a l'infinit. voreres que s'acaben: era necessari construir un edifici enmig d'una vorera? sí, els peatons que es fotin. places grans, gegants, immenses. per contrarrestar l'estretor d'alguns carrers, sí, però de tant grans que creen angoixa: grans places on no hi ha punt de referència, on tot és perdre's en una immensitat inabastable.
Cascais va ser una altra cosa. poble de costa, passeig marítim, res caòtic, turistes, nens, pilotes, bicis, gent jugant, parcs infantils amb zoo inclòs: preciós.
després de la mala jugada que em va fer aquella mala puta, sabent que era portuguesa, vaig començar a sentir que el portuguès és un idioma de bruixes. tots semblen bruixes parlant. aquesta sensació és força estúpida. jo amb ells m'hi comunicava en català i tot perfecte. no hi ha gairebé res que no entengui del portuguès escrit. del parlat no hi entenc gaire res perquè tampoc m'hi he esforçat.
en aquest viatge he llegit El carrer estret de Josep Pla, un llibre que m'ha encantat. per la suposada lleugeresa dels temes i per la suposada falta d'argument de la "novel·la". estic segura que aquesta serà la primera aproximació a una bona i llarga relació amb Josep Pla.
la pregunta també ha vingut: per què? per què viatjar? i per què viatjar sola? què busco? què penso que trobaré? no sabria dir-ho. els viatges són quelcom agredolç. els viatges, per a mi, en realitat, solen ser agres. allò dolç ve després: és fruit de l'esforç. l'esforç per viatjar sola, per estar sola, per enfrontar-me a tot tota sola. ho he pensat: hi tornaria? sí. és difícil d'entendre pels que estan al meu voltant, això. no sé pas què busco, no. deuen ser tonteries de la vida moderna, suposo; o il·luminacions d'adolescent que ha crescut una mica. ves a saber.
en tornar, tot és diferent. el verd de l'empordà és més verd, les roselles molt més reals, el sol més autèntic i el cel molt més cel.
deu ser que el cel de la pròpia terra que t'ha vist néixer és molt més cel que cap altre cel. això són excuses: no puc deixar de pensar que és molt més bonic el cel de l'empordà que el de qualsevol altre lloc.
diuen que els viatges serveixen per a què hom es conegui millor. això creus que és una bajanada, fins que hi vas. no creguis que descobriràs res de fantàstic, de genial, no. descobriràs el que de fons ja anaves sabent. l'absurditat per a alguns deu ser que jo digui això: del viatge a finlàndia vaig descobrir que a mi el que m'agrada és quan fa fred, quedar-me a casa. els genolls em fan mal i si fa fred els peus no caminen. m'agrada llegir llibres a tot arreu, i allà on hi hagi un llibre hi ha una petita part de casa meva. per això no puc viatjar sense llibres: són petites llars, plenes de caliu.
en aquest viatge ha après quelcom que sabia teòricament -a teoria del coneixement en parlem-. que el coneixement, o les proves per a dir que es té tal coneixement- no prové de les paraules d'hom. no és pas que jo em cregui a la gent quan parla, no, sóc molt reticent a considerar autoritats en temes. però ja ho dic, ja: en temes. quan algú em parla de la seva vida, me'l crec. sóc així d'estúpida. i és que no tinc motiu per a no creure-me'l. deu ser la mandra a no voler sospitar, o saber que, en el fons, si aquest algú menteix, ja s'ho farà. tot això són tonteries. ara em crec més allò que jo deia que seria el meu protector, l'against demons, em van dir àngel i jo, immediatament, tenint la patologia de quixot, vaig pensar: sí, sóc l'àngel esparrecat. i aquí va ser quan vaig sospitar del frau, no podia ser que algú em digués àngel sense que fos tot mentida, tot novel·la, tot versemblança pura. tot lògica absurda: aquella lògica que ajuda a fer enganys i a escriure ventdelsplàs.
el primer que vaig fer va ser això. l'angoixa que vaig sentir va ser molt gran. però vaig haver d'ensortir-me'n, de seguir endavant. no podia fer res més. ho vaig aconseguir. Lisboa no hi ajudava: és una ciutat caòtica, ruïnosa, amb edificis que l'únic que tenen de bonic són les teules del teulat -allò de començar la casa pel teulat, sí; de segur que no tenen goteres-, plena de xusma, directament xusma, gent que t'interpel·la al mig del carrer, ves a saber què volen, ple de mendicants i desgraciats. carrers estrets, carrers estranys que sembla que arribin a l'infinit. voreres que s'acaben: era necessari construir un edifici enmig d'una vorera? sí, els peatons que es fotin. places grans, gegants, immenses. per contrarrestar l'estretor d'alguns carrers, sí, però de tant grans que creen angoixa: grans places on no hi ha punt de referència, on tot és perdre's en una immensitat inabastable.
Cascais va ser una altra cosa. poble de costa, passeig marítim, res caòtic, turistes, nens, pilotes, bicis, gent jugant, parcs infantils amb zoo inclòs: preciós.
després de la mala jugada que em va fer aquella mala puta, sabent que era portuguesa, vaig començar a sentir que el portuguès és un idioma de bruixes. tots semblen bruixes parlant. aquesta sensació és força estúpida. jo amb ells m'hi comunicava en català i tot perfecte. no hi ha gairebé res que no entengui del portuguès escrit. del parlat no hi entenc gaire res perquè tampoc m'hi he esforçat.
en aquest viatge he llegit El carrer estret de Josep Pla, un llibre que m'ha encantat. per la suposada lleugeresa dels temes i per la suposada falta d'argument de la "novel·la". estic segura que aquesta serà la primera aproximació a una bona i llarga relació amb Josep Pla.
la pregunta també ha vingut: per què? per què viatjar? i per què viatjar sola? què busco? què penso que trobaré? no sabria dir-ho. els viatges són quelcom agredolç. els viatges, per a mi, en realitat, solen ser agres. allò dolç ve després: és fruit de l'esforç. l'esforç per viatjar sola, per estar sola, per enfrontar-me a tot tota sola. ho he pensat: hi tornaria? sí. és difícil d'entendre pels que estan al meu voltant, això. no sé pas què busco, no. deuen ser tonteries de la vida moderna, suposo; o il·luminacions d'adolescent que ha crescut una mica. ves a saber.
estava repassant els meus apunts a l'ordinador sobre el viatge a Lisboa i de sobte m'he trobat amb un fragment de poema de Pessoa copiat per mi. no recordava haver-ho fet, així que aquest poema, sense voler-ho ell i sense voler-ho jo, s'ha acabat convertint en el lema del viatge -al cap i a la fi, el vaig copiar perquè em sembla cert, vertader-. poso aquí la captura de pantalla:
pel que fa al viatge, ja he trobat un lloc on poder llogar una bici (volia endur-me la meva bici, però no val la pena); informació de com anar a Sintra i a altres llocs, etc. el que més em ve de gust d'aquest viatge és el sol. espero que no plogui. els primers dies de maig sempre m'han semblat molt lluminosos. a més, es farà fosc ben tard!
PD: aquests dos dies he anat a classe -avui no, perquè m'he adormit...- i hi he estat molt bé. només necessitava descansar. si suspengués alguna assignatura, tampoc s'acabaria el món, oi? tanta pressió no pot anar bé.
pel que fa al viatge, ja he trobat un lloc on poder llogar una bici (volia endur-me la meva bici, però no val la pena); informació de com anar a Sintra i a altres llocs, etc. el que més em ve de gust d'aquest viatge és el sol. espero que no plogui. els primers dies de maig sempre m'han semblat molt lluminosos. a més, es farà fosc ben tard!
PD: aquests dos dies he anat a classe -avui no, perquè m'he adormit...- i hi he estat molt bé. només necessitava descansar. si suspengués alguna assignatura, tampoc s'acabaria el món, oi? tanta pressió no pot anar bé.
poso fotos aquí -en comptes de posar-les al fotolog- del viatge a helsinki-rovaniemi-kemijärvi:
a l'avió: una hora i mitja per llegir-li a la maria en veu alta el Comte Arnau de Joan Maragall.
m'encanta! diu la maria. i jo també. sensació de felicitat.
llegit interiorment sembla menys poderós.
granada!
ismael serrano. tres hores de concert.
el dijous. funky a granada. hola, emma. quin nom tan especial, em va dir una francesa molt guapa.
i el divendres, màlaga. màlaga que no ens sabia.
màlaga sorpresa. màlaga.
els pares de la maria,
el dinar, el germà, al cafè central amb pastelitos de casa. la mare de la maria: no té vergonya.
la maria sí. se li deu estar enganxant el sentit aquest tan absurd, tot sovint, de l'escàndol.
després, teatre.
sorpresa, alba, sorpresa.
ningú ens sabia allà.
a segona fila, fotos, les obres de teatre. coneixem el director. ja era hora, oh, oh.
els pares de l'alba.
els antics amics de la maria. tots mirant, estranyats: quines cares tenim?
un got de vi, em sento borratxa. ui.
pel carrer, de nit. quanta gent!
antics amics de la maria. xerrar pel carrer. que divertit!
després a casa, a sopar. nyam, nyam.
la mare de la maria mira en juan y medio.
tornem a granada.
la policia ens confon per membres d'eta. donem el perfil, van dir-nos.
voltar i voltar. massa cansades.
ens quedem mirant, i no sé: sempre ho fem, la gent passar parant el sol.
quants gossos lliures a granada!
ryanair és una merda.
l'avió es movia molt: a girona hi havia pluja.
sorda, encara, fins avui.
avui: res!
bona nit!
m'encanta! diu la maria. i jo també. sensació de felicitat.
llegit interiorment sembla menys poderós.
granada!
ismael serrano. tres hores de concert.
el dijous. funky a granada. hola, emma. quin nom tan especial, em va dir una francesa molt guapa.
i el divendres, màlaga. màlaga que no ens sabia.
màlaga sorpresa. màlaga.
els pares de la maria,
el dinar, el germà, al cafè central amb pastelitos de casa. la mare de la maria: no té vergonya.
la maria sí. se li deu estar enganxant el sentit aquest tan absurd, tot sovint, de l'escàndol.
després, teatre.
sorpresa, alba, sorpresa.
ningú ens sabia allà.
a segona fila, fotos, les obres de teatre. coneixem el director. ja era hora, oh, oh.
els pares de l'alba.
els antics amics de la maria. tots mirant, estranyats: quines cares tenim?
un got de vi, em sento borratxa. ui.
pel carrer, de nit. quanta gent!
antics amics de la maria. xerrar pel carrer. que divertit!
després a casa, a sopar. nyam, nyam.
la mare de la maria mira en juan y medio.
tornem a granada.
la policia ens confon per membres d'eta. donem el perfil, van dir-nos.
voltar i voltar. massa cansades.
ens quedem mirant, i no sé: sempre ho fem, la gent passar parant el sol.
quants gossos lliures a granada!
ryanair és una merda.
l'avió es movia molt: a girona hi havia pluja.
sorda, encara, fins avui.
avui: res!
bona nit!
aigües de formentera, que m'ensenyeu l'infinit del mar des de la terra petita i efímera. aigües de formentera, paradís nostre...
sol de formentera, blanc, vermell, granate i turquesa...
vent de formentera, fort, fort,...
quan tornarem?
fotos del 7 i 8 d'octubre. de l'aeroport i del port d'eivissa i de formentera.
i ara les fotos aquàtiques (des del 8 d'octubre fins l'11 d'octubre):
ala, pues aquí están las fotitos del viaje (aunque yo no tuve que viajar mucho, pero ya falta poco para mi turno [que también habrá fotos] :P)
16 fotos de 300 y pico... o.o
¡Mirad qué bonitas son! ^^
hoy estaba andando por una calle por la que jugaba cuando era pequeña y tenía enfrente mío a una mujer vieja y se gira y dice:"ay, perdona!" y yo:"no, nada, nada" (es que iba lenta...) y luego me mira fijamente y dice:"¿eres la fita?" yo:"bueno, sí, jeje" ella:"ohhh, con lo chiquitina que eras!! yo te veía jugar aquí cuando eras pequeña!" y se me queda mirando así o.O y yo:"jeje ^^" y me dice:"qué grande te has hecho!!"... hoy todo el mundo está raramente simpático y me sonríe y me saluda y... oh. hace un año que fui a londres. pongo fotos así en plan soy-cutre porque nunca las puse y quiero ponerlas y y y y y y!
