Resultat d'etiquetes “cole” de imma

Ahir a la reunió de cicle ens van passar les dades generals dels alumnes del cole. La majoria de classes de l'escola tenen, pel cap baix, un 48-50% d'alumnat de procedència immigrant. És un percentatge bastant elevat... però el que m'ha sorprès és que als cursos més baixos el percentatge augmenta, fins al cas més extrem del 68%. Les procedències són diverses, però la que més presència té és la d'origen magrebí.
Aquestes dades m'han sorprès, creia que ja tenia consciència de la diversitat dels meus alumnes, però al veure-ho de forma gràfica me n’ha fet agafar més..

El post anterior, pessimista, on deia que sovint em dono de menys, que sovint em veig petita davant segons quines circumstàncies... avui puc dir, i he de dir, que realment amb uns nivells tan diferenciats, amb uns alumnes on els únics hàbits que  tenen sovint són els d'estomacar-se els uns als altres... , la feina, encara que amb petits resultats... en el fons és bona...

Ara mateix acabo de tenir aquesta classe (la del 68% d’alumnant immigrat), me'ls mirava, i els veia tan esveradots, la majoria no escoltaven, ni tan sols callaven 2 minuts per escoltar " la clau màgica" que fa possible que les notes puguin tenir el seu nom... He hagut d'acabar la classe de maneres surrealistes, asseguts fent una mena de "relaxació" improvisada. He anat notant com es calmaven, aquell neguit que no els deixa parar de moure's molestar-se, pegar-se, aixecar-se, impulsos de parlar a l'hora...

és el meu segon any, encara em queda molt per aprendre, els meus recursos són limitats, estic lluitant per "controlar" (no m'agrada la paraula control) un grup desbocat el qual tan sols veig una hora i mitja a la setmana.  La  feina dels especialistes... sovint és com un bolet que apareix allà al mig... si a sobre és el primer any que et veuen, i que cada any van canviant de mestra, de maneres de fer... de... buuf un llarg etcètera... encara resulta més difícil.

reflexionar tot això m'ajuda a veure-hi més clar,  o potser no...

després de veure aquest percentatge, em pregunto.. quin sentit té fer aules només per immigrants? hehe, no seria millor disminuir les ratios a les escoles? posar més mestres? assessorar millor en tots els aspectes socials, educatius, familiars? no sé, no sé cap on anem, ni tan sols sé cap on vaig jo...


quin embolic...

Aquest trimestre no tinc la pressió d'un concert final "allò de quedar bé davant dels pares i davant dels altres mestres". Per tant, puc fer les classes més "lliures". Aquest trimestre treballo molt el moviment, sobretot amb els cursos més baixos, infantil i Cicle inicial. Avui, que només faig infantil i inicial, acabaré el dia com si hagués fet aeròbic de dos quarts de nou fins les cinc. A vegades crec que hauria de tenir un cos de sílfide o d'atleta i no aquest cos tovet i de núvol de primavera (que bonic eeh) hehe, però mira, naturalesa? genètica? No ho sé... En tot cas m'agraden molt les sessions que estic fent. Amb tan poques hores a la setmana de música a vegades és impossible acabar tot el contingut i que ho assoleixin i buuf.. m'estressa. Però, amb la tipologia que tinc de nens i nenes, crec que si quan acaben sisè tenen unes nocions bàsiques i una sensació que música és "guai" doncs, ja estaré més que contenta. Sempre hi ha algú que després li vénen més ganes i s'apunta a música fora de l'escola... tot i que ja sé que la gran majoria no tenen aquesta possibilitat.... ais...
És un dilema... tot plegat.. no vull dir que no faci llenguatge musical més "formal", que també en faig, fem fitxes i reconeixen els ritmes i ja comencem amb les notes, el pentagrama etc... però la música, crec, s'ha de viure i s'had e sentir... s'ha de gaudir s'ha d'estimar, per poder després extreure el llenguatge més formalitzat en paper i llàpis... no sé, tot això són pensaments bessats aquí, realment no tinc prou experiència encara, per saber si realment el que estic fent està bé o no...

és tan complicat que no hi vull ni pensar hehe.

bon dia

Avui al matí tenia molta son, m'he ficat dins la dutxa i sentia com l'aigua, molt calenta anva rodolant, esquena avall, cul avall, per les cames fins els peus, i s'escolava... fins al riu. Gasto massa aigua, a vegades em sento culpable, però, no ho puc evitar, són uns minuts de plaer, sóc capaç d'aïllar-me del món, de pensar en que tot és possible, encara que sigui mentida.

Al sortir al carrer, he vist el meu cotxe tot glaçat, semblava un glaçó d'aquells que posen a dins el got de la cocacola, sigui estiu hivern, nevi o plogui. He arribat a l'escola gairebé mitja hora tard, però, ningú se n'ha adonat perquè tenia hora de treball personal, i de moment ningú ho controla...

Les classes han anat bé, estic contenta d'aquest grup, m'ho passo bé i riem molt... a la tarda, com sempre pensaré una altra cosa, però bé, no es pot tenir tot, diuen, en aquesta vida.

Demà és el concert de nadal, tinc moltes ganes que passi tot ja, i fer festa i dormir. Tinc molta son.  Ja no sé si tinc son, mandra o totes les coses juntes.

Però bé, malgrat tot em sento feliç.

Estic molt cansada, hem fet assaig general de totes les nadales que dirigeixo i m'han esgotat l'energia. Com sempre em sorprenen, perquè després de totes les enfadades i totes les males estones que hem passat, se saben les lletres i fins i tot... les canten força bé. estic contenta. Dimarts que ve serà el dia que cantarem al teatre municipal.
quins nervis.

Però, igualment, tinc ganes que passin ja els dies i arribin les vacances. Tinc la reserva d'energies a punt d'esgotar-se.

Sento com criden els nens al pati, és increible les ganes que tenen de cridar. Sovint a classe, el crit impera. Intento, com a bona mestra de música, fomentar la parla no estrident, i foragitar els crits, però sovint em contradic i jo també crido. I a vegades el crit és la reina de la festa desbancant-me a mi. Ho odio.

No aconsegueixo fer classes "normals", no sé com m'ho faig, però sovint me n'adono que sóc jo que esbero als nens. Sí... quan aconsegueixo tenr-los asseguts i atents, faig alguna cosa que... els fica altre cop com cabretes. Perquè, resulta, que jo també sóc una cabreta. I segurament, sóc més cabreta jo que ells.

L'altre dia, a l'hora de flauta, estàvem tocant un vals... i vaig acabar ballant un vals. Tots rient i fent xerinola. Ais, no sé si aprendran res... Però riure ho fem un rato llarg...

Avui és dilluns, altra vegada. Començament de setmana, mandres matinals, 15 minuts tard, hora personal desaprofitada i un llarg etcètera.

Ahir vaig arribar tard al concert benèfic, bé, resulta que havíem quedat una hora abans, i jo no me'n vaig enterar. Últimament no sé pas en quin món visc, però potser en aquest no. Com pot ser que m'oblidés? O el que encara és més fort, que ni tan sols me n'enterés? Era lògic no? Si tens un concert, el més normal és ser-hi abans, per les proves de so, per preparar la coral i un llarg etcètera. Vaig quedar com aquella passota, que en el fons no sóc, perquè encara m'estic menjant la bola... però de totes maneres hi vaig quedar. Sóc un cas sense remei.

De totes maneres, el concert va ser un èxit i tots vam dirigir molt bé i els nens van cantar amb moltes ganes. Em vaig emocionar i tot.

Avui estic mirant dibuixos de Nadal... perquè els nens pintin mentre escoltem música. No és que estigui manta, no, el que passa és que amb els de cicle inicial hem acabat gairebé tota la programació, ens "sobra" temps, i amb els pocs dies que tinc abans de Nadal, no tinc ganes de començar tema nou... A més la classe està molt poc Nadalenca.

En fi, vaig a mirar si faig alguna cosa de profit...

Bon dia!!!!

Per cert, gràcies emma per la web, està molt xula, un canvi de look genial m'encanta, i això de les etiquetes i categories és la monda lironda!!!

GRÀCIES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

És curiós com canvia la vida, i la perspectiva que tens d'aquesta. Quan estudiava i treballava els caps de setmana, recordo que quan arribava el divendres se'm feia una muntanya, perquè havia de treballar i clar, em feia mandra. Quan arribava diumenge, pensava que el dilluns, si volia podia descansar i no anar a classe. Ara, cada dia hi penso al matí en no anar a classe, però resulta que ara en sóc la mestra.

Avui, com tots els divendres, ha sigut esgotador. Vaig fer-me l'horari tan malament com vaig saber. Fins a mitjans setmana tinc un horari bastant bo. Però a partir de dijous, concretament el dijous i el divendres, tinc totes les hores plenes. Arriba el divendres de 3-5 i estic cansada i rebentada. Als alumnes els passa el mateix, cansats i rebentats. A sobre tenen educació física abans, i els de 4-5 sembla que faci classe a marmotes hiperactives.

A les cinc, em quedo sempre a recollir una mica la classe. No sóc especialment ordenada ni organitzada, però estic coneguen gent que ho és molt menys que jo. Intento tenir les coses una mica "al seu lloc", però sovint, arribo un dia i ja no tinc res al seu lloc. No em queixo gaire, perquè penso que depèn de com em queixi se'm pot girar a la contra.

Aquest món, és un món d'aparences. I de persones interessades, crec que, i ara sembla que em tiri floretes, poca gent com jo va a "la seva" sense intentar ser interessades per autobeneficiars-se a lo bèstia. quin molt de cards.

Estic llegint una novel·la de pa sucat amb oli. Ja serà la segona que llegeixo aquest curs d'aquest tipus. Què m'està passant? Acabaré veient escenes de matrimoni? Això mai!!!
.