Resultat d'etiquetes “coses que dic i no dic” de imma

Segons el comptador d'entrades de posts del movable type, avui per avui, aquest és el 1036 post que escric. Feia dies que veia que tenia 900 i algo posts escrits, i pensava fer un "article" conmemoratiu dels 1000. Però com sempre, l'imma és massa despistada i ara ja en porto 1036.

Sovint reflexiono del perquè escric un blog, de fet, he tingut molts alts i baixos, èpoques que fins i tot, he estat temptada de borrar-lo, o simplement de deixar d'escriure públicament, i fer com quan tenia 14 anys que escrivia en un quadernet que guardava gelosament perquè ningú llegís el que allà hi posava... però bé, han passat els mesos, els anys, i encara estic aquí publicant obertament els meus pensaments, les meves neures, les meves tristeses, les meves alegries... Realment, encara no sé el perquè ho faig. Però això, segurament, és com la vida mateixa, per molt que reflexionis sobre el seu significat, del perquè estem aquí, de quina és la nostra funcionalitat, o no-funcionalitat, les teories ens porten per camins ... totuosos? no ho sé, això ho sabrà millor l'emma :) o no..

Una cosa és segura, ja porto més de 1000 posts, o fins i tot 2000? (no crec) si comptem l'anterior blog de blogia... he anat fent camí, com tots i tothom, m'han passat coses, he acabat dos carreres, he treballat en mil i un llocs diferents fins a trobar el que anomeno "meu lloc", he fet amics nous, n'he deixat de "vells" enrera. M'he qüestionat el perquè de tot plegat més de mil vegades, he cantat al paisatge, m'he cagat en tot el que es mou. He estimat, he dubtat de tot, he cregut tenir-ho tot per la mà i poc després he vist que tot se m'escapava... he crescut i m'he vist petita. Tot, com la vida mateixa un batibull de pensaments i fets que per molt que siguin analitzats, segurament no arribarem a cap conclusió, o potser, ves a saber, potser sí, però com alguns diuen, "Ara no toca" :)

Són les 10 del matí, estic a l'escola, sento aquella olor d'escola, veig que tinc un munt de coses per endreçar, sento moure's les cadires al pis de dalt, se m'acluquen els ulls, NECESSITO un CAFÈ!! ara anirem de concert, Jazz... a veure com serà...

Quan anava cap a l'escola veia el cel lleugerament enteranyinat de núvols blancs, finíssims, com ratllats amb un boli de punta fina. Els rajos de llum es filtraven entre ells, ara, aquests núvols ja han desaparegut, el sol llueix, sembla primvera... el sol entra per les escletxes de les persianes de la meva classe. S'hi està bé, ara es podria aturar el temps, aniria a la platja a passejar la Janis, menjaria un gelat de maduixa, i deixaria que la brisa em pentinés els rínxols.


Bon dia,

imma

Fa dies, que no sé perquè tinc ganes d'escriure. Potser escric deixalles, però m'és ben igual.
Avui he anat a dinar a un restaurant pizzeria. gairebé arribo tard a classe i això m'ha estressat.
Estava molt cansada i notava que els nens i nenes ho notaven. Hem fet les cançons i hem ballat, com sempre, però he vist que cantaven la cançó amb menys energia. Al adonar-me d'això, he intentat canviar l'actitud. Els nens d'infantil imiten tot el que veuen, i al veure'm com "desinflada" de cansament, ells també ho mig estaven.

A les cinc he sortit ben cansada, no ho entenc pas el dimecres entro a mig matí, com pot ser que estigui tan cansada? no ho entendré mai.

Després faig un curset de com ensenyar història de l'art a nens i nenes de primària.. i de moment... no m'està acabant de convèncer.

Tinc son, estic cansada, sento com l'estufa d'aire calent em bufa l'esquena. En ferran fa deures. La nit ja se'ns ha engolit.

I demà, dijous.