Aquest hivern em vaig comprar un barnús rosa molt tovet i calentó. Al pis hi fa mollta fred, no tenim calefacció i les estufes van com van... per això, vaig decidir comprar-me el barnús. Mai n'havia tingut d'aquests d'estar per casa, en tenia un de tovallola, però només eran per sortir de la dutxa, i encara, perquè amb el temps ha anat quedant raspós....
Doncs, avui un dia que ja no és d'hivern, però no sé perquè però tenia fred, me l'he posat, i aquí estic, amb el meu barnús rosa, tan rosa que em fa semblar un núvol de sucre, d'aquells que venen a les fires i són tan dolços i embafadors que mai t'acabes d'acabar, i passa de l'esponjositat a una mena de cosa xafada...

Tenia tanta son després de dinar, i com que no tenia classe a la tarda he decidit estirar-me.. res només una migdiadeta he pensat... he acabat dormint 4 hores... ara em sento rara, igual d'aixafada.. o més.. la primavera sembla que em doni clatellots....

Aish, que bé que s'hi està dins el meu núvol.. de sucre

últimament només parlaria de la por, la por als canvis, la por a fer-me gran (sí aquesta encara hi és, peter pan pica  a la porta). tot i que els canvis sempre hi són, contínuament estic canviant, potser el fons no, però amb la forma i el que m'envolta sí, i aquests canvis em fan por. en el fons, (SÍ!)m'agrada tant la monotonia del pas de temps, els segons que s'escolen i els minuts que absorbeixen els alès. les presses del dia dia que et fan dir " que rèpid passa el temps", que quan m'aturo i observo tots els canvis m'espanto.
potser sóc covarda, potser sí... però qui no somnia en ser valent i lluitar contra les seves pors? qui no es fa una cuirassa de rialles, o de plors, o de sarcasmes, o de cinisme, o del que sigui... perquè, i això ho sabem, el que realmen tenim és por?
Aquesta por, que també es pot dir timidesa del que vindrà.... potser, és el que ens fa ser persones...i jo, de persona mai n'he sigut.. en tot cas sóc una fada :P

bona nit

imma

Tots tenim les nostres pors, a vegades tinc por per purar timidesa. Esquivo carrers per no haver de creuar-me amb certes persones. A vegades, tan sols pesar que he d'anar algun lloc i demanar alguna cosa, ja em posaran mala cara, o jo què sé, i per no passar per el que jo considero un mal tràngol, simplement no ho faig. I em passa sovint, dec tenir poca competència social...
o això diuen..

bona nit

Imma

Per cert torna a ploure, i fa dos dies feia molt de sol.. el temps com dirien alguns, està ben boig!

hi ha un nen a la classe de p5 que és autista. Li faig classe des de p3, de música, i encara mai m'havia dirigit la paraula.. està sempre al seu món, tancat, no parla no s'expressa... a p3 mai mirava els ulls, no et podies comunicar amb ell. L'any passat a p4 va començar a tararejar les cançons, a aparèixer una espurna de comunicació. I no ha sigut fins avui després de gairebé dos anys i un trimestre que he sentit com cantava i a temps, juntament amb tots els altres alumnes, la cançó que ja portem cantant des de p4, la del peix pallasso...

m'he emocionat...


una cosa com la d'avui em fa sentir feliç i que val la pena ser mestra...

;)

bona nit

Imma

Aquest hivern ha fet molta fres, segurament com molts altres hiverns, però no sé perquè aquest em dóna la sensació que està sent molt llarg i gèlid. Quan vius en un pis sense calefacció i amb estufetes elèctriques que fan baixar els fusibles cada dos per tres... aprens a abrigar-te.. Sembla una ximpleria no? aprendre a abrigar-te, si tothom sap que a l'hivern s'ha d'anar abrigat!! però no, en realitat la gent s'ha acostumat a no abrigar-se mai.. almenys dins de casa.. qui se li acudiria pensar que fa fred dins una casa? o dins un pis (com és el meu cas) si tothom té mètodes per escalfar.. doncs res... jo he après abrigar-me i anar amb el meu batí rosa xiclet ben empalfadeta... i no tan sols voltant per casa sinó quan estic al llit..

tota feta un núvol de sucre...

rosa...

bona nit

Imma

Certament fa molts dies que no escric res en aquest blog moribund, fa temps aquest espai em servia per desfogar-me, i per abocar tot el que em passava pel cap. Fins i tot, hi havia dies que pensava " mira això ho podria explicar al blog", ara.. gairebé mai penso en el blog, i quan ho faig, crec que ha quedat molt enrere, que les coses han canviat molt i que, la veritat, no sé com tornar a posar-m'hi com abans.

En Marc dorm des de fa estona, jo m'he quedat enganxada mirant Verònica Mars i acabant de llegir una novel·la. Com sempre nocturna. Avui he passat tanta calor que pensava que em fondria. De fet, la calor se m'ha quedat dins, atrapada, com si tingués un niu de foc caldejant. Al regar les plantes, que per cert estan totes precioses, m'he regat a mi mateixa. Sempre ho faig. Agafo la manguera i em mullo els peus, i vaig pujant, peus, cames, cuixes... etc.. fins que quedo ben molla, xopa. Doncs avui, quan feia el meu ritual de bateix estiuenc, m'ha donat la sensació, que dins meu hi havia tanta escalfor que mentre em regava, l'aigua s'anava evaporant. Ha sigut una sensació extranyíssima.

Bé, crec que aniré a dormir... a veure si em passa aquesta horripilant calor.

Bona nit

imma

Demà és l'últim dia de curs. Tinc les classes recollides, i fent reunions de pressa i corrents, Persones que tornaràs a veure, d'altre que ves a saber, potser els camins es creuaran i tornarem a treballar plegats,.. o potser no.
Quan acaba un curs sempre hi ha aquelles reflexions, aquells projectes acabats, aquells altres inacabats. Els mals moments s'esborren, i tan sols, recordes una boira fina que s'escampa al recordar que el dia u de juliol, pots saltar i brincar.. i dormir.. dormir molt... fins a cansar-te... de dormir...


Aquest any, aquest any que gairebé no he escrit al blog... m'ha passat de tot. He de reescriure'm. Començar, dibuixar-me de nou, re-re-redescobrir tot allò que tinc dins meu. .Els camins es fan i es desfan, Tu ets el protagonista de la teva vida. Tu i només tu pots decidir el què fas amb el teu camí.

Els records bonics sempre quedaran, somriures, bromes, dies i més dies.. amb neu a les muntanyes de girona, estius calurosos.... diiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiies......

Els records bonics, omplen els espais del meu cor, i allà queden i quedaran, construint un edifici de colors. Un edifici que no es pot deixar de construir, per anar amunt i amunt fins a topar amb les estrelles. Elles que com deia l'emma totes saben el seu nom...
i Segur que una d'elles porta el TEU.


Fent-me i desfent-me
em faig i em desfaig
em reconec
i em desreconec
però quan estic amb tu em faig, em reconec, i sóc JO, perquè som NOSALTRES.

tu que estàs al meu costat
tu que em fas sentir bé
tu que em fas somriure
tu que et preocupes per mi
tu que ets allà, sempre on et necessito
tu que m'estimes
jo que t'estimo

I <3 M 4 EVR

Porto quatre dies de festa, he pogut deconnectar de tot! Fins i tot dels meus pensaments.
El dissabte vam anar a Barna a conèixer la Carla, vam està mitja tarda al pans parlant de les vides en general. Aproximadament a les cinc entràvem al saló del còmic. Jo no hi havia anat mai, al saló del còmic ni res semblant. Hi havia molt friki per allà disfressat de coses que deies "De què coi va aquest?" Total, que em vaig acabar comprant unes orelles de gat, un gorro "raro", i LA GORRA DE L'ARALE!!!!!!

Aix.. i demà altre cop al cole.. Se m'està fent etern aquest curs. ETERN!!!!

bin dia,

imma

lailolai vaig cap aquí
lailolai vaig cap allà
saltan obstacles
saltant molt
 lailolai ara et saludo
lailolai un petónet saltironet
lailolai


els petons acarícien el capvespre
petons! agafa'ls ben fort!!!

lailolai ara sóc jo
lailolai ara no hi sóc
lailolai
com una pluma que acarícia el matí
com  una flors de colors

el plugim de primavera
humiteja els teus ulls
et fa somriure
i jo dic
hola primavera! hola sol!
holaaa

sóc aquí i estic plena!

de vida