reflexions sobre el bla

l'ambient del museu cada vegada està més carregat, i no, no, avui no és per culpa dels russos.. és per culpa d'elles, i d'ells... els meus súper encarregats... i no, no tinc ganes de parlar-ne, ja en parlo prou durant tot el dia... avui, tornant cap a girona, sonava una cançó d'aquelles tan conegudes, que fan caure llàgrimes d'emoció, segurament perquè les podem relacionar fàcilment amb aspectes de la nostra vida... la que sonava, concretament, no en sé el títol ni el cantant.. però m'és igual, a vegades aquestes dades tampoc venen al cas... m'han començat a sortir llàgrimes, d'aquelles que no pots frenar, tampoc moltes, eren llàgrimes que devien haver quedat emmagatzemades de l'última vegada que vaig plorar i han aprofitat el moment per sortir i empapar la meva carona vermella pel sol... just en aquell moment passava per la variant, tenia com a teló de fons Girona, tota empapada per una boireta blanca, semblava una ciutat de mentida, una ciutat màgica per conèixer, per descobrir, preciosa, de somni... tot i que sabia que aquella boira significava que quan arribés al meu piset em moriria, encara més de calor...
quan he arribat al meu barri, al baixar del cotxe he estat a punt de trepitjar una poma mossegada tota plena de formigues, per un moment he pensat que la imatge d'aquella poma era molt poètica.. les formigues treballaven solta el sol, agafant trossets de poma que algú havia llançat per portar a la formiga reina... m'he imaginat tot el trajecte fins el formiguer traginant un tros de poma més gran que elles mateixes...
al entrar al portal de casa, m'he creuat amb una veïna que encara no havia vist mai, una noia jove molt guapa qua portava una gàbia amb un camaleó, o iguana, no sé, un d'aquells llangardaixos exòtics domesticats... estava tot enfilat, amb aquella cara que fan i aquella cua llarga... i m'ha fet pena, però de fet, tots estem dins una gàbia.. atrapats, tots intentem sortir, escapar, i trobar la nostra poma mossegada per sopar... i veure Girona emboirada... escoltant una cançó que no sabem el títol ni qui la canta... mentre tornem a casa... casa... casa...
ah! m'agrada que la gent (sigui qui sigui) trobi el meu blog posant al google no em pots tallar les ales .... :) siguis qui siguis (si és que tornes) no te les deixis tallar!!!!!!!!!! mai!!!! vola vola vola!!!!!!!

on ets imma?

bona tarda

imma