Archivos Septiembre 2005

anava caminant pel carrer, mig despistada, com sempre... arribava tard a classe.. com sempre... i m'ha caigut una fulla seca al cap.. l'he portat al cap durant molta estona, fins que he passat per davant d'un aparador i m'he vist reflectida... que nets que tenen els vidres!! com s'ho fan? bé, doncs m'ha entrat un atac de riure monumental... la gent em mirava, i jo no podia parar de riure... he decidit no treure'm la fulla del cap fins arribar a classe.. i també he decidit que a partir d'avui per mi la tardor comença el dia 30 de setembre... o sigui la tardor comença avui... tardor que tardes, tardor sí verdor no.....

nyigu nyigu nyigu... calces de paper...
totes les musiques són del meu carrer!!!!

bona tarda

imma

pd: Quadre NArcís de Caravaggio.... mmm Caravaggio ... mmmmm quin gust nyammaa!!!

no sé pas què deuen cobrar els profes d'universitat, però segur que és molt més del que pugui cobrar un treballador qualsevol... total per què? per no cardar res... aquest any, de moment, no treballo per qüestió de pràcticums.. per poder assistir a classe, per per per... i què em trobo avui? que a partir de les 11 del matí no hi han més classes, perquè s'inaugura el curs universitari... jo em pregunto... cal fer mega inauguracions? cal fer parafernàlies d'aquest tipus? per què no es gasten els calers i el temps, per exemple traient els mil i un barracons (aules prefabricades) que tenim al ex-pati de la meva universitat... per exemple... o també es podrien gastar els "quartos" amb material nou... més instruments potser? o potser alguns instruments menys fets caldos??...

no

és millor fer inauguracions "fashions" ben farcides i pomposes... a veure, no és que no m'agradin aquestes coses... però, cony!!! la segona setmana de classes i ja no tenim classes, quina vergonya...

apa

bon vent i barca nova!!!

immma

ja vaig dir, fa dies i dies, que em volia canviar les ulleres ja que les que tinc ja estan una mica molt atrotinades.... crec que amb poc més de dos mesos m'he emprovat més de vint-i-cinc mil ulleres.... i avui finalment he fet els tràmits per unes de noves...
només dir una cosa... QUE CARES!!!!!!!!!!!! buuuffff

bona nit!!!

imma

pd: sí, per fi ulleres noves!!!!!!!!!!

no havíem dormit, havíem passat la nit escoltant els passos dels caravinieres de la plaça de St MArcos de Venècia... aquella nit no volíem pagar per dormir, aquella nit volíem formar part d'aquella plaça enigmàtica i màgica... aquella nit vam parlar tant que les paraules es van convertir en murmuris d'humitat... vam caminar enmig d'una ciutat que cada dia està més dins l'aigua que fora... aquella nit vaig ser jo... o potser no del tot perquè no hi eres tu... o potser del tot perquè sabia que m'esperaves... van ser dies durs però exitants... van ser dies que sabíem que no es tornarien a repetir...per això vaig perdre la càmera de fotos... no podia tenir-ne testimonis...
hores de tren... xu xu xu xu xu xu... i un impuls de frenar... xu xu xu xu... Pàdua... no ho teníem pensat... i la màgia ens va transportar, de cop i volta a la capella Scrovegni de Giotto... entre el gòtic i el Renaixement, entre el somni i la vigília, entre tu i elles, entre jo i jo....

no sé perquè ho he recordat ara, en aquest instant.... si això va passar fa... mil anys.... fa més de tres anys............................................

on eres tu fa tres anys????

bona nit

imma

a vegades, de cop i volta, sento que no puc, que no puc fer les coses més senzilles del món. m'agrada mostrar-me ferma, segura de mi mateixa, amb ganes de continuar fent el que faig, però no sempre ho puc fer... és com si m'enfonsés, m'aixeco al matí per començar la rutina diària, recordant-me a mi mateixa que aquest és l'últim any de magisteri, que hauré de fer el pràcticun i que segurament l'any que ve estaré davant de un grapat de nens, sola davant el perill... i penso amb tots i totes els professors i professores ineptes que he tingut al llarg de la meva vida i tinc por de ser un d'ells, de no saber fer-ho bé, d'equivocar-me... ara tinc ganes que algú em digui: imma tu pots! tu no seràs una inepta, tu sabràs tractar els nens... i no només això, sinó que m'agradaria ser un bon referent, que aprenguessin amb mi, no només continguts sinó a ser bones persones... i això sé que serà molt difícil i també sé que potser no ho aconseguiré mai... per què em sento així? sóc tan insegura, cada dia m'he de recordar a mi mateixa que jo puc... que jo puc... si no fos tan insegura ara potser estaria tocant amb un grup, o simplement tocaria quan algú em demanés que toqués... un dia em van preguntar perquè seguia tocant si no tocava en cap grup i fins i tot reconeixia que em feia pànic tocar davant les persones.. i no vaig saber què contestar, perquè en el fons envejava aquell i aquella que podien tocar en el moment que fos davant qui fos.... tinc por de fer-ho malament, de no saber marcar bé el ritme, de desafinar quan canti una cançó, de no saber treure un so bonic de la flauta... de de de de de de de.... arribats a aquests punts, a vegades em tancaria en una habitació sense sortir-ne per tal de no enfrontar-me a mi mateixa... NO M'AGRADA SENTIR-ME AIXÍ!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! m'agradaria poder ser forta com aquella roca granítica i al mateix temps ser flexible i moldejable com l'argila del meu expoble.................... però sóc com la sorra de la platja, fruit de l'erosió de mils roques diferents, que em deixo dur per les onades del mar, que em transporta la marea, em remou el llevant i acabo sota uns peus d'un nena rossa amb els cabells arrissats que mirava roques planes quan aprenia a nedar.... ara fa mil anys... abans que tot passés...

ja em passarà.... això em dic a mi mateixa... mentre la janis em mira amb cara de imma què et passa....

bona tarda

imma

pd: foto era d'aquí

avui a les 9 del matí era a la facultat, vaig trucar a un noi bastant aplicat per veure si ell sabia alguna cosa sobre quin dia començàvem el curs i em va dir que ell no en tenia ni idea però com que el nostre calendari acadèmic deia que el dia 19 era el primer dia de clase, doncs que ell hi seria, per si de cas... doncs jo al darrere, per si de cas, a les 9 estava puntual com un clau al bar de la universitat, amb la sorpresa (ja esperada) que els de tercer no comencem fins el dimecres, ja que durant tot el curs dilluns i dimarts seran dies de pràcticum i com que el pràcticum en qüestió oficialment no comença fins el dia 17 d'octubre, cada dilluns i cada dimarts fins aquella data no tenim classe, ni res de res... cap a casa s'ha dit, i així ho he fet, he marxat cap a casa després d'haver pres un tallat i un "mini" de formatge...
he arribat a casa i no se m'ha acudit res més que jeure al sofà esperant no sé ben bé què... he dinat... he continuat jaient... he rentat els plats, he estès roba, he escombrat, he tornat a jeure, he mirat correus d'internet oblidats.... la janis ha fet intents perquè la portés a passejar i jo no li he fet cas...
mentre estic escrivint aquestes línies estic esperrucada, amb una cua de cavall mal feta aguantada amb una goma que he trobat per aquí sobre, una samarreta que formava part d'una part de dalt d'un pijama desaparegut moll per l'aigua de rentar plats unes calcetes i ja està... no tinc ganes de posar-me pantalons, ni de sortir al carrer, tot i que en el fons em sento una mica amargadeta i sola, quines tonteries... he imprimit partitures xules de violí, però no tinc ganes de tocar... realment ara mateix només sóc una imatge patètica de mi mateixa...
i no, no posaré cap foto... espantaria el poc personal que a vegades per casualitat passa per aquí... com aquell burro que tocava la flauta.. però aquesta ja és una altra història... oi?

bona tarda o el que sigui

imma

pd: Ferran vine ja que m'estic tornant boja!!:P

- imma imma imma!!
- què?? què passa?
- fa molt vent oi???
- sí, en fa molt...
- saps quin vent bufa??
- tramuntana
- no, no pot ser!!
- i tant!
- no
- per què?
- perquè hi han molts núvols...
- jaja, impacient!! fa poc que bufa, espera i veuràs, a les 6 quan sortim del museu el cel estarà completament net, o gairebé...
- d'acord.. ja ho veurem
- creu-me, no fallaré, ja saps que estic ben tocada per la tramuntana..

.................

efectivament.... els núvols es van anar desfent.... allargant, enrogint... ells lluitavan, es volien quedar farcint el cel de gris tupit... però van haver de fugir... la senyora tramuntana bufava enbogida, ella també tornava d'unes llargues vacances...
el cel es va anar convertint en el blau brillant impertinent, traïdor, increïble, irreverent, melancòlic, nostàlgic, tràgic, irrepetible, inqüestionable, inclassificable, il·legible, incomparable.............................................. màgic....

em vaig posar un parell de pedretes a les butxaques... però vaig haver de marxar carretera a munt cap a la vall de Ter....
.......................

bona nit

imma

fa poca estona ha marxat la mari, ha sigut el nostre sopar de comiat, marxa a Barcelona a estudiar una altra carrera, ha buscar nous horitzons per omplir el seu cor.. deixant un espai buit dins el nostre cor gironí... ja ho sé, Barcelona està molt a prop, Barcelona està a un cop de cotxe, de tren, de suspir... però ja no estarà al costat de casa, ja no serà la meva veïna, ja no farem treballs juntes... en definitiva serà diferent, em sentiré una mica més sola a la universitat... només espero, desitjo i sé que així serà, que les coses li vagin molt bé, que trobi allò que està buscant.. sé que ella pot amb tot, és forta, lluitadora, decidida, allà on vagi es sortirà amb la seva, tirarà endavant, sé que sempre ho ha fet i ho seguirà fent... m'agradaria que tots els seus somnis de colors se li converteixin en realitat.. he après molt d'ella, i encara tinc moltes coses per apredre, he après que en el món encara queden persones bones, persones que són capaces de sacrificar-se pels altres, persones que no s'ho pensarien ni dues vegades per ajudar un amic, persones com la mari.. també he après que la lluita i la constància poden fer tirar endavant...
mari moltes gràcies per ser com ets, per ser tu...

bona nit

imma

des del dia 13 que sóc lliure, ja no he d'anar al castell cada dia, ara fins a final d'octubre només hi aniré una vegada per setmana i prou... bé això ja ho vaig dir.. abans d'ahir vaig anar a la Molina i Andorra amb la mama, el papa, l'emma i la maria, va ser divertit, una anada i una tornada, recordar els paisatges muntanyencs, recordar la por que tenia que els meus pares es quedessin en aquella muntanya, tan lluny, tan lluny...
ahir vaig estar sense fer gaire res, vaig matricular-me a violí, folklore i dansa... i avui he quedat per esmorzar i he passejat la janis... com si estigués de vacances sense estar-ho... però... a mitja tarda m'ha trucat una companya de la feina (de fet és la segona encarregada), jo pensava que era per dir-me hola què tal... i no, era per explicar-me més idioteses de la feina, que si la N patapim, que si la M patapam, que si en J ha vingut i li ha fotut bronca...
Crec que unint-nos i manisfestant que l'encarregada número 1 és una dictadora no aconseguirem res, ja sabem que el que compte realment en aquell museu són les aparences, i aparentment el museu funciona... aparentment tothom fa la seva feina, tot i que per dins ens sentim com una merda, però això no importa... ais VULL DESCONECTAR I NO PUC!!!!!!!!

tinc ganes de marxar uns dies, desconectar el mòbil, estar indisponible per tots i per tothom (menys per qui m'interessi esclar ;) ), no és que estigui cansada, estic saturada de tanta tonteria museística, sembla una tonteria però cada dia, cada dia, les mateixes històries carreguen moltíssim!! sembla un joc de bojos!!!

millor no escriure més... sort de'n Ferrins que aguanta els meus histerismes... no sé què seria de mi si ell no m'escoltés com ho fa!! ara m'està fent "xurrascu" de vedella, nyaaama nyaaama proteïnes!!!! la janis se'l mira amb ulls desorbitats!! ara la senyoreta només li agrada menjar menjar de Gat... com la seva tia Pesseta... però clar... necessita més d'una tarrina de gat.. aiss... si fos per ella menjaria xurrascus i cuixes de pollastre!!! jajajajaja...que maca que és... me l'estimo tant!!!!!!!!!

apa ja paro

bona nit

imma

avui em sento com si estigués dins un quadre de Pollock... bé, potser no tant .... una mica només...

per fi, després de dos mesos intensos de russos, russes, guies histèriques, encarregades restrenyides i un llarg etcètera, he acabat la temporada a la fabulosa casa-museu Gala-Salvador Dalí. Avui em preguntava una companya del museu si trobaré a faltar venir cada dia, l'ambient del museu, la rutina diària... i la veritat és que no, potser trobaré a faltar a la gent, ja que la majoria (menys una) de les persones que treballen en el museu són bona gent i, en el fons, es poden arribar a trobar a faltar.. però tot i això, si sóc sincera amb mi mateixa, crec que el meu cervell i el meu cos necessitava acabar i canviar d'aires ben aviat. A partir d'ara i fins a finals d'octubre, només hauré d'anar al museu un dia el cap de setmana, això vol dir que m'aniré desintoxicant de mica en mica, perquè no em vingui un daltabaix massa fort de cop i volta. Aquest hivern no treballaré, m'apuntaré a l'atur i em convertiré per primerava vegada a la meva vida en un granet de sorra del tan percent d'aturats que ensenyen cada dia a la tele, no sé com deurà ser sentir-se una aturada, ja ho veurem...

Passant pàgina a la llibreta d'espirals de la meva vida, aviat començaré el practicum a la Font de la Pòlvora, només espero i desitjo que tot em vagi bé, que els nens m'estimin i que jo els estimi a ells, que canvii la meva actitud i els meus prejudicis sobre els gitanos i que tot vagi com una seda... tinc ganes de sentir-me positiva, tinc ganes que el cel torni a ser blau, aquell blau impertinent que tan m'agrada... m'ha agradat el què m'ha dit una companya de la feina: estem tots tan tristos perquè te'n vas que fins i tot el cel s'ha tornat gris i ha començat a plorar.. ja sé que és d'una cursileria extrema, però què vols que et digui en el context i en el moment que m'ho ha dit m'ha fet posar la pell de gallina.. m'agrada que m'estimin i que em trobin a faltar, a qui no li pot agradar?

bona tarda

imma

pd: Avui em sento com la Venus de Botticelli acabada de sortir de la petxina..............lalalalaa

diumenge passat (dia 11 de setembre) em vaig despertar a punt per posar la senyera al balcó i comprovar que era l'única persona en tot el barri que l'havia posat... sorprèn una mica, pensant que visc a girona.. tot i que en un barri de minoria catalana... vaig anar a treballar i per culpa de saltar-me les suposades NORMES de conducta imposades per la dictadora de la meva "jefa" em van fotre crits... jo m'hi vaig tornar i ara no em parla... només per voler decorar la meva taquilla col·locant el meu nom adornat amb floretes...un flower power frustat...
al vespre vam anar a la platja amb en fer i la janis..a la gosseta de casa no se li va ocórrer res més que menjar-se la sorra de mig Estartit... i per tant passar tota la nit vomitant sorra i més sorra...

en definitiva un diumenge de diada ben rodó!!

(les fotos de la Janis a la platja van quedar molt fosques... però en aquesta fa una cara de pilla !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)

bona nit

imma

per sort la lluna ens va acompanyar.............

galtones, peucs, somriures, felicitat, amor....
tendresa
tendresa
tendresa

carícies, petons, abraçades...
t'estimo

passen els dies amb les il·lusions del temps perdut... el cercle es va tancant... estic tornant a començar, les fulles comencen a caure dels arbres, el vent és més fred, la janis torna estar juganera (va passar unes setmanetes una mica moixa), la tardor m'agrada però a vegades em posa trista, la tardor m'entristeix... tinc por, por del demà... no del demà immediat, sinó del demà passat i l'altre i l'altre... no sé què faré, m'agradaria tenir tot programat i en canvi visc dins una desprogramació absoluta .. quines tonteries més grans... això et passa per no pensar abans d'escriure... encara que estiguis hores i hores perduda en un jardí pensant què escriuràs... ni lògica ni concert...
tot tot torna a començar... to to...

avui tinc dia Mondrian i tu?

bona nit

imma

m'alimento de somnis....

sempre m'ha agradat creure que el mite de peter pan és cert, aquell nen que va aconseguir no créixer, evadir les responsabilitats, les preocupacions i els tics dels adults, que va aconseguir viure en un món de màgia, nens perduts ple d'aventures i de perills imaginaris... sí, ja sé que no deixa de ser un mite tràgic fins i tot amb un regust amarg de personatge empresonat en els seus propis records, un foll, una imatge fríbola de la infantesa.... però no deixo de pensar que ell ho va aconseguir, va aconseguir no créixer... jo tampoc no volia créixer, d'amagat somiava que em convertia en una fadeta i substituïa a la campaneta de torn i volava eternament infant al costat de'n Peter Pan... tancava molt fort els ulls i em repetia en veu alta, les Fades existeixen, les fades existeixen!!!! però, ara me n'adono... veig que cada dia deixo a Peter Pan més enrere, sé que ell em mira des de la finestra i veu com em vaig fent gran i el món de Mai més va quedant lluny i petit... cada vegada em fa menys por assumir que sóc cada vegada més gran... ja em va dir ell alguna vegada que mentre el recordi de tant en tant i no deixi de ser una nena de galtes vermelles per dins, en el fons no creixeré del tot... oi?

ara ho pregunto
ja no sóc peter pan?

bona nit

imma