ja no sóc peter pan

sempre m'ha agradat creure que el mite de peter pan és cert, aquell nen que va aconseguir no créixer, evadir les responsabilitats, les preocupacions i els tics dels adults, que va aconseguir viure en un món de màgia, nens perduts ple d'aventures i de perills imaginaris... sí, ja sé que no deixa de ser un mite tràgic fins i tot amb un regust amarg de personatge empresonat en els seus propis records, un foll, una imatge fríbola de la infantesa.... però no deixo de pensar que ell ho va aconseguir, va aconseguir no créixer... jo tampoc no volia créixer, d'amagat somiava que em convertia en una fadeta i substituïa a la campaneta de torn i volava eternament infant al costat de'n Peter Pan... tancava molt fort els ulls i em repetia en veu alta, les Fades existeixen, les fades existeixen!!!! però, ara me n'adono... veig que cada dia deixo a Peter Pan més enrere, sé que ell em mira des de la finestra i veu com em vaig fent gran i el món de Mai més va quedant lluny i petit... cada vegada em fa menys por assumir que sóc cada vegada més gran... ja em va dir ell alguna vegada que mentre el recordi de tant en tant i no deixi de ser una nena de galtes vermelles per dins, en el fons no creixeré del tot... oi?

ara ho pregunto
ja no sóc peter pan?

bona nit

imma