Archivos Noviembre 2005

no m'ho puc imaginar...
no hi aniré pas...
però m'agradaria veure per un foradet la gent que hi va... per pura xafarderia...

quines coses...

es fan sopars per tot eeh!!

bé, tampoc ho vull criticar, potser en altres circumstàncies de la meva vida hi aniria... vés a saber... dóna tantes voltes la vida... i m'he tornat tan sosa per aquestes coses ...

però fa gràcia! ja ho trobo bé que hi hagi gent que li agradin aquestes coses, però... què vols que et digui...
de fet, jo gairebé sóc del 81...

apa

bona nit...
quin estres!!! tinc tanta feina acumulada, sóc un cas com un cabàs!!!

quina mala llet m'ha entrat!! Hòstia puta!! tota la santa tarda d'ahir fent el putu comentari crític de dos putus articles !!! i ara no sé on collons els he guardat!! me cagun!!!!! quina ràbia!!! hauré de començar de zero!!! collons merda!!!!!!!

- què tinc jo que no tinguis tu?
- què tens tu que no tingui jo?

bona resposta tornem a començar...

- què tinc jo que vulguis tu?
- què tens tu que vulgui jo?

molt bé, no ens entendrem pas...

- per què em mires?
- per què em mires?

res a fer...

- et faig un petó?
- per què m'ho preguntes?

mai més...

- per què parles amb preguntes?
- per què busques respostes?

no busco respostes....

et busco a tu

Fa dies vaig escriure un post molt trist, mentre teclejava em queien les llàgrimes grosses com cigrons galtes avall, feia temps que no plorava així, em va venir de cop i volta. Volia escriure una tonteria que m'havia passat i no sé perquè, em van començar a venir coses a la memòria, coses que he de fer, històries de gent que m'ha decebut, gent a la qual crec que he decebut jo, preguntes sense respostes, respostes sense preguntes, el resultat va ser un relat de patetisme extrem. El vaig penjar, uns minuts, més tard me'n vaig penedir i el vaig posar com a borrador. Tot el que hi havia escrit era massa íntim, coses que millor que no se sàpiguen, coses que millor que es quedin on estàvem. Avui m'he parat a pensar en aquelles coses, sense ganes de plorar, intentant ser objectiva, intentant trobar-hi alguna solució innexistent. Fa massa anys que dura aquella història, aquesta història, com va dir l'emma fa temps, les històries són paral·leles (o alguna cosa així) coincidències? , no ho sé, només que tot i que intento fer-me la Passota hi penso molt sovint, massa sovint... segurament que és normal, sóc persona, i els estimo sense gairebé voler-ho... per què? collons!

bona tarda

imma

no sé què faria sense tu, em dones energia, em fas riure, em fas feliç, t'estimo.... si els somnis són realitat o només somnis, no ho sé pas, només sé que quan m'abraces, quan em mires, quan em toques, quan tan sols estàs a prop meu i em fas pessigolletes al clatell, em reculls els cabells i em petoneges els ulls, m'acarícies per sorpresa, sé qui sóc, sé què vull i de sobte tot té sentit... sé que res no té sentit per si sol, però quan estic amb tu sé sincronitzar el meu batec amb el teu i convertir-me amb part de tu i tu amb part de mi... potser no sóc una noia bonica, potser... però quan estic amb tu em sento la Venus del mar de plata... brillo.... m'il·lumino.... em preguntes si t'estimo i et responc tant com estels hi han al firmament, tant com trossets d'escuma de mar xocant contra una roca, tant com perletes de llum hi han dins els meus ulls...
no sé què em passa avui... només sé que estic plena d'energia... sento que tot torna a tenir sentit... sento que el dolor, les pors no poden existir... sento que cada dia que passa sóc més tu i tu ets més jo.....

unim-nos del tot........

per sempre

imma

t'ho demanem de tot cor! dels camps la dolça fressa, fa temps sentim l'enyor!! ........

doncs sí, jo, l'amant de l'hivern, la que sempre protesta perquè fa massa calor, la que s'ha passat mig estiu dient en veu ben alta: Odio l'estiu, vull que torni la fred!!! ara diu ben alt On ets Sol solet? vine'm a veure, vine'm a veure que tinc fred!!!
Crec que no estic mai contenta del tot amb res, sempre vull allò que no tinc, sóc una nena mimada (o una torre collons, com em diuen alguns eeeh eeeh sí, sí, tu, tu!! ).

Fa més de quinze dies que no m'apropo al Baix Empordà, crec que si no hi vaig aviat em vindrà un patatús. Últimament sempre estic als mateixos llocs, de casa meva a la Font, de la Font a casa, de casa a la universitat (que la tinc a deu minuts), de la universitat al centre de la ciutat (com a molt). Semblo un d'aquells animals que hivernen. Avui no he anat a Barcelona a cantar però m'he posat el meu Cd del Messies, a tot drap, durant tot el dia, segurament els meus veïns lolailos deuen pensar que estic una mica boja, a més també he escoltat una mica a Wagner que em vaig baixar fa temps i encara no l'havia escoltat. Avui, en Fer i jo, devièm semblar una d'aquelles famílies exemplars: escoltant música clàssica, llegint el diari, sense gairebé ni obrir la televisió en tot el dia, l'única cosa que sí que he fet és connectar-me al messenger. Últimament hi estic ben enganxada, semblo un d'aquells adolescents que surten a les estadístiques, que per comunicar-me amb l'exterior utilitzen la missatgeria instentània aquesta de microsoft, ai senyor! És que fins i tot he arribat a fer treballs amb grup a través del Msn!! La primera vegada que m'ho van proposar vaig al·lucinar, ara ja és la cosa més normal del món... fa mitja por...

Bé, vaig a sopar quatre tonteries perquè amb el desgast d'energia que he fet avui, doncs amb quatre fulles d'enciam (ben amanides, ben amanides) crec que en tindré prou i de sobres.

bona nit....

imma

Recordo que fa uns anys m'encantava anar a Barcelona, agafar el tren sola o amb uns quants amics, es convertia en una gran aventura. A mi no em van deixar agafar el tren sola fins que no vaig ser molt gran, i tot i així només si hi havia algú "gran" esperant-me al destí. Per aquesta raó el meu primer Messies va ser tan especial, no només perquè cantaria al Palau de la Música Catalana, emocionant ja de per si, sinó que a més podia ampliar la meva independència, ja que podria agafar el tren jo sola. Els meus pares em portaven fins a Flaçà s'esperaven amb mi fins que arribava el tren i un cop dins havia d'estar molt atenta de no equivocar-me d'estació , en aquella època encara no tenia mòbil i per tant si em quedava en una destinació equivocada podria ser un cacau. Per sort no em vaig equivocar mai. Normalment sempre baixava a Passeig de Gràcia on m'esperava la meva cosina de segon grau, després agafàvem infinitats de metros i busos fins arribar a casa seva. Ella em custodiava, m'acompanyava a l'auditori de St Cugat amb els ferrocarrils de la Generalitat (els priemrs anys assajàvem allà) i després ja em quedava a dormir a Bellaterra (la segona residència dels meus tiets de segon grau, quin nivell!jeje)...
Al cap dels anys, vaig anar ampliant la meva independència i autonomia (només faltaria!) ja no m'esperaven per agafar els ferrocarrils, algun dia em quedava a dormir a casa d'algún company que estudiava per allà... cada any anava perdent la sensació d'aventura, convertint-se en una mena de rutina...
Aquest any ja puc dir fermament que anar a Barcelona és estressant... només posar el peu a l'estació del Passeig de Gràcia em venen uns nervis increibles, la gent corrent, sempre amb pressa... que sempre arriben tard a tot arreu? què els hi passa? baixen a buscar el metro com espiritats, sense deixar que la gent baixi, no saben que és de mala educació? fa molt temps vaig llegir a un blog (no recordo quin, si algú ho sap que m'ho digui que posaré un link) l'anècdota d'una noia que baixava a buscar el metro, va caure i ningú la va ajudar... a vegades m'imagino que si a mi em passa alguna cosa així potser tampoc m'ajudaran... Tinc la sensació, tota l'estona, d'anar accelerada, em sento insignificant davant un gran monstre que no puc dominar. No m'agrada sentir-me així, és que potser m'estic tornant una d'aquelles persones que no poden sortir del seu poble? mare meva, quina paureta!!
Bé, suposo que demà faré campana, ja tinc les entrades (només tinc dues invitacions, que rates que són aquesta gent de la caixa!) ara ja no em poden barrar el pas al Palau de la Música, fins fa poc encara tenia els meus dubtes, que tonta que sóc a vegades... tot i que avui m'ho he passat molt bé cantant, m'encanta... durant aquelles hores em passa tot l'estrés de cop.... però haver de tornar agafar el tren, baixar fins allà, agafar metros i veure gent neguitosa, em fa molta mandra, tot i que, tot sigui dit, barcelona un diumenge de bon matí és ben diferent de la que et trobes a les 5 de la tarda, però tot ia així em fa mandra...

ais...aniré a fer nonetes, non non, non non...

bona nit

imma

a l'escola ja estem començant a fer les nadales.... els carrers s'han il·luminat... la neu sembla que cau amb força a molts llocs de Catalunya... aquest any no vull deprimir-me per nadal... vull passar-m'ho bé com quan era petitoneta com un cigronet i donava menjar al tió, per després fotre-li cop de bastó (ai pobret!!) .... també m'agradaria creure que realment hi ha màgia... i que la gent s'estima... no només per nadal sinó sempre... a mi m'agrada estimar i m'agrada que m'estimin, però tot l'any això sí...
a més.. s'acosta el compte enrere... falten un número exacte de dies perquè sigui el meu aniversari... faré cinc duros... de les antigues pessetes...
bé,...

vaig a dormir...
que fa fred...
que tinc son...

i això...

bona nit

imma

Ara resulta que la nostra classe de magisteri musical, que actualment fem 3er som el PITJOR grup que ha passat MAI per la Udg... i això ho hem sabut de boca d'una de les professores que no hi està d'acord, a veure, si realment som tant dolents, per què no ens ho diuen els qui ho pensen a la cara? en comptes de fer que ens ho digui una altra professora? què és el que ha molestat? que no siguem uns "típics" nens acabats de sortir de l'institut, sense criteris, obedients, amb ganes de quedar BÉ (i prou) davant de qualsevol professor "d'universitat"? doncs no!, nosaltres hem dit a la cara moltes coses que altres grups només han pensat sense atrevir-se a dir res, com ara que ens resulta vergonyós que tinguem professors els quals ni es diginin a preparar-se una classe, que tinguem professors que no tinguin clars continguts bàsics i pretenguin que nosaltres fem com si res! quina classe d'universitat és aquesta? ja em podia queixar del professorat de lletres, experts en fer classes magistrals on l'opinió del professor va a missa, però no sé què és pitjor si professors Apoltronats o professors Apalancats? considero que no he après massa res, com es pot aprendre d'unes persones que fa una pila d'anys que no trepitgen una escola? què es pot aprendre d'unes persones que porten els papers més mullats que un musclo de roca? Ja ens poden anar dient que una de les principals tasques d'un bon mestre és motivar als alumnes, si ells ni tan sols han sigut capaços de veure ni de preguntar-nos el què opinaven dels NOSTRES estudis de mestre.
A la nostra classe hi ha gent molt bona, com a persona, com a músic i estic convençuda que també com a futur mestre/a, quan hi ha hagut algun professor que ha sapigut com arribar-nos i com tractar-nos el grup ha funcionat, per tant jo em pregunto, qui és el PITJOR grup de la facultat de psicologia i pedagogia de la Udg, Nosaltres els alumnes de tercer de magisteri musical, o bé aquell grup de professors que creuen que són qui sap què i que es veuen en el dret d'anar escampant per tot arreu comentaris, que en el fons no ajuden a arreglar el problema?
Si us plau, m'agradaria que hi hagués més consiciència de grup, que els alumnes d'ara i els d'abans que TOTS absolutament TOTS es queixen que els professors que van tenir no van estar de cap manera a l'altura del que s'hauria d'esperar d'uns professors d'universitat, es reunissin i intentéssim un canvi..... que crec, que podria ser possible....

no sé

bon dia

imma

ahir em van revelar un misteri,potser sí que ho hagués pogut esbrinar per mi mateixa ja que tenia bastantes pistes, però el que jo volia i així ho vaig fer saber, és que m'ho donguessin tot fet... per mi ha sigut com una mena de vot de confiança... m'encanta! està molt bé que hi hagi gent que confii amb tu... això em fa feliç com un anís!!! tilri liri liri là !!!

Gràcies!!!!!!!!!

bon dia!!!

imma

pd: per cert la tramuntana ha empaitat els núvols tota la nit! per moments pensava que estava a l'Empordà profund (que bé!), je je, aquest matí el sol llueix que fa goig, tinc la sort de tenir una muntanya just davant de casa, mig pelada pobreta, però muntanya al cap i a la fi... en aquests moments està tenyida de groc i de marró i el sol la pentina. Estic escrivint aquestes línies amb els ulls mig clucs, per culpa dels rajos que es filtren per la finestra (ui que bruta!!)... m'encanta!!! m'encanta la fred, m'encanta la tramuntana (a dosis justes!), m'encantes tu, m'encanta el dijous, m'encanta el final del novembre, m'encanta la Janis que juga a pilota, m'encanten els meus cabells estarrufats pel vent, m'encanta, m'encanta i m'encanta regalar Petons!!! quin fars que me n'he fet de regarlar-ne!! uuaaaauuu tot i que encara en tinc una infinitat i mitja!!! vinga encara sou a temps d'arreplegar-ne algún!! mUUUUAaassss!!!!!!!!!

vaig a passejar la Janis, ja aniré a classe a segona hora....

estic molt contenta... tot el que ahir no em va sortir res amb CAP grup, avui m'ha sortit!!! estic molt contenta!! ahir pensava que m'hauria de dedicar a alguna altre cosa... Avui em sento taant bé!!! taaant!!! que bé, he decidit REGALAR MILIONS DE PETONS DE XOCOLATA, VAINILLA, NATA, MADUIXES, CIRERES.... A TOTA PERSONA QUE PASSI PER AQUÍ!!!!

MUAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAS

bona tarda

immeta petiteta, rosseta i rodoneta!!!

un dos tres... zaaammm...... torno ser jo... l'imma..hola? hola?

el somriure ajuda a relaxar els músculs de la cara.... somriu sempre que puguis...

bona nit imma maca i preciosa estel de la nit, cric, cric... rínxols d'or... ara aniràs a ocupar el llitet petit de l'ósset petit?... i t'acabaràs la seva sopa i trecaràs la cadira...petita petita petita...
dorm... maca ... dorm....jo que sóc tu t'acariciaré el nassicu..... jo que sóc tu ..... tu que ets jo...

Gràcies..... a tu, a tu, a tu, a tu, a tu.......... fins l'infinit........

Avui no ha sigut un gran dia, estic molt cansada, he gastat més energia de la que tenia, sento com em cruixeix tot el cos (cruixeix, cruixeix..cruixi.. quina paraula més boniqueta). No només estic agotada físicament, sinó que dins meu tinc una mena de rebombori, em dóna la sensació que últimament no estic fent massa bé les coses. Avui a l'escola m'he sentit bastant inútil, desubicada, una sensació estranya, de moment no tinc paraules per definir-ho, no sé com dir-ho... no se m'han complert les espectatives... pensava que tindria algú que m'orientaria, que em guiaria... un referent, un bon referent... però potser seria qüestió d'obrir els ulls i veure que els referents no existeixen, que de fet el referent has de ser tu mateix...
Em sento sola.... sola.... i minúscula... ara ploraria... recordo temps enrere que a vegades plorava durant molta estona, a llàgrima viva, amb sanglots i tot... amagava el cap entre el coixí perquè ningú em sentís... m'anava molt bé, després em sentia molt lleugera..

ara ja no sé plorar.....

quina merda

bona tarda/vespre

imma

avui a les tres de la tarda estava dins el Palau Macaya cantant bocinets de Messies amb el director Robert king ( que està com una cabra). Avui ens ha fet pencar bastant, sobretot metisos, acabaments de frases... Canto el Messies de Handel, com a participant individual des de 1995. Aquell any acabava de fer 15 anys i el fet d'anar a Barcelona tots els caps de setmana de setembre, octubre, novembre i desembre era una aventura i cantar al Palau de la Música Catalara era un somni de prínceps i fades. Aquest any ja fa deu anys del meu primer Messies, ara ja no vaig tants caps de setmana a assajar, ara ja em sé de memòria totes les parts de l'oratori, fins i tot la dels solistes i l'orquestra. He cantat el Messies amb vuit directors diferents, amb formacions diferents i amb idees de com interpretar aquesta obra mestra del Barroc d'una manera diferent. Des del 1995 he cantat cada desembre el Messies només interromput durant dos anys (els anys 2003 i 2004), per incompetència d'horaris i de primoritats. Els assajos sovint cansen, sobretot quan has d'esperar que les altres veus es posin d'acord, afinin, vagin a temps... però val la pena, els dies que cantes al Palau són increïbles. Sé que si no fos d'aquesta manera mai hagués pogut dir que algún dia vaig cantar al Palau de la Música, encara que sigui des de les butaques, juntament amb 300 persones més....
Sobretot quan canto les peces , (no sé com dir-ho) que m'emocionen més (i no, l'Haleluya no és la que m'emociona més, tot i que l'aplaudiment posterior sempre reconforta), tanco els ulls (cosa que no hauria de fer perquè després és impossible veure al director!!) i m'imagino que estic a dalt l'escenari al costat dels angelets músics... al costat dels primers violins (a la dreta de l'escenari).... ja sé que no ho hauria de fer perquè el que és bonic de cantar amb un gran cor és la força del conjunt, però és el meu somni. De tant en tant, m'agrada ser egoista,tot i que dura poc, perquè els jocs de les diverses veus amb les seves entrades, les harmonies que es van creant entre elles, fa posar la pell de gallina.

Demà hi torno, però aquesta nit necessitva dormir a caseta, al meu llitet i amb el meu osset de peluix.

pd; per cert, si demà algú passa pel Palau Macaya entre les 10 i les 14 hores del matí podrà sentir un assaig del Messies... txxxx era un secret ....

Bona nit

imma

Hi ha dies que no saps perquè coi t'has aixecat, t'has vestit, has anat fins la facultat més aviat del que és habitual, has suat ballant, has esmorzat, has tornat a casa i com cada tarda les ganes de no fer res han tornat... Hi ha dies que potser t'estimaries més viure en un poblet de mala mort on et coneix tothom i el fet de portar uns pantalons diferents de la resta és un motiu de conversa assegurat i profitós... Hi ha dies que el riu Onyar et sembla una riera domesticada i trista, Girona més grisa que mai i canviaries aquesta merda ciutat per qualsevol llogaret de l'Empordà... Hi ha dies que res t'està bé, dies que te'ls voldries passar sota una manta nòrdica d'aquelles que abriguen tant... Hi ha dies que no escriuries res.... Hi ha dies que et sents sola encara que tinguis un munt de gent al teu voltant... Hi ha dies de tot.... Hi ha dies de res....

Bona tarda

imma

Molt sovint em trobo que he de fer bon paper a certes persones sense tenir-ne gota de ganes, somriures mig forçats, comentaris idiotes i fins i tot alguna mentida "piadosa" per sortir del pas. No ho soporto, m'agradaria ser "menys ben educada" i més autèntica, ser directa, dir el que realment penso sense patir pel què dirant, però no puc. Amb segons qui he de maquillar els meus propis pensaments i convertir-me en un ésser totalment hipòcrita. Jo reconec que en el fons és covardia perquè sé que es pot dir el que penses sense ser mal educat, però m'agrada justificar alguns dels meus actes pensant que el que faig és el correcte.

Per cert, perquè va posar el test a la finestra Tiziano? em fa un mal als ulls, sempre m'ho he preguntat? igual que l'anell del dit petit de la mà esquerra de la Venus, i les cames entrecreuades, a més, devia ser molt alta no aquesta noia? i les dues de darrere, què coi busquen a dins aquell cofre? que no se n'adonen de res? o bé és una escena que representa que ha passat abans o després? i el gosset? que monu ell... un quadre interessant i sexy...

bona nit

imma

. pels estels
. . . per la lluna
. . . .per la nit
. . . .per la fred
... .per mi....

Avui al matí ja no plovia tant, de fet he anat carretejant el paraigües tot el dia sense que m'hagi fet falta en cap moment.
Aquest matí hi havia reunió de pares de Cicle Inicial, en principi la mestra de música i jo havíem de compartir la classe de segon, una meitat fent música i l'altre fent ciències socials. Finalment hem compratit mig grup amb l'altre practicant, i l'altre mig grup ha anat a fer música amb la mestra de música. M'he convertit en la practicant de suport de la practicant de primaria.. ais m'estic embolicant... m'he quedat amb els nens que necessiten més atenció individualitzada, es perden completament a l'hora de seguir les explicacions de la mestra a la pissarra. Un en concret, encara no sap llegir la lletra lligada, tot i que s'esforça molt. Com que s'ha concentrat bastant, i no ha fet massa el mico, li he posat un molt bé!! a la llibreta al acabar l'exercici, i ha marxat tot cofoi a endreçar-la al piló dels exercicis acabats. M'ha fet il·lusió que estigués tant content de la feina ben feta.
La segona hora, la mestra de música m'ha proposat que fes la classe que, de fet, en tenia moltes ganes, al principi anava una mica desorientada, he girat algunes cosetes, però crec que el resultat ha sigut prou bo...almenys jo n'estic contenta, per ser la primera vegada que feia una proposta amb tot el grup... De fet, tot sigui dit, l'activitat estava ben trobada i tenia "ganxo". L'objectiu principal era que els nens i nenes escoltessin atentament una audició, gaudissin de la música i la poguessin representar i sentir a través de la vivència corporal. L'obra escollida ha sigut El Joc de Nens de Bizet, concretament el tema La Baldufa. A través d'una capsa plena de joguines, entre elles una baldufa, tots hem pogut comprovar com moltes joguines donen voltes, principal inspiració perquè Bizet composés el tema de La baldufa. Després de comprovar com rodaven i rodaven, hem posat la música i ens havíem d'imaginar com rodava la baldufa. Seguidament hem fet com si tots fóssim una baldufa tot rodant per la classe i per acabar hem dibuixat el traç de la baldufa a una cartolina.
M'ha fet gràcia com alguns sentien perfectament les diferents parts del fragment musical, diferenciant-los dibuixant diferents rodones que representaven el moviment de la baldufa, en canvi, d'altres es limitaven a fer i desfer espirals sense massa sentit aparent.
Ens sobraven uns quants minuts abans d'anar al pati, i hem fet un joc ràid d'amagar un cascavell, i indicar a a l'altre nen amb fluix i fort si estava a prop o no de l'amagatall. Gairebé totes les vegades hem hagut d'acabar dient on era el cascavell, ja que no eren capaços de distingir el fort i el fluix i associar-ho.

Després del pati hem tingut els de sisè, avui hem fet el Jazz, l'orquestra de Nova Orleands amb Louis Amstrong, ha costat fer entendre que tot i que era negra no era un marroquí, a vegades em colpeix que siguin tan racistes....
Hem fet diferents activitats i jocs per reconèixer els instruments, i tot i que estaven bastant dispersos els hi ha agradat.

A la tarda, altra vegada amb P3-P4 i P5 amb els tallers de plàstica, que la veritat avui no m'ha deixat massa satisfeta.. una de p3 ha estat tota l'estona plorant i gemegant perquè no tenia la seva amiga... la de P4 que estava destroier total, la de P5 que volia fer les ratetes de totes les altres nenes.... ha sigut dur, cansat... molt cansat... però cada vegada m'agraden més els mocosos de l'escola....
..........................................
ah!, per cert!!

El PATI DE L'ESCOLA S'HA ENSORRAT!!!

De fet, aquesta hauria de ser el fet més destacat d'avui, però bé, he sigut una mica cop Vila web... i només ho dic per sobre "També a Girona va caure un mur de l'escola de la Font de la Pólvora a causa de l'aigua que s'hi va acumular. ..."...
Hem arribat aquest matí, i ens hem trobat mig mur a terra, camions portant sorra, intentant reparar el mal comès per la pluja.... ni més ni menys que un mur ensorrat..... que pertany al "trosset" de pati que utilitzen els nens d'infantil per jugar... uns imagineu què hagués passat si aquest mur hagués aguantat fins a les 11h del matí d'avui (hora que fan pati els d'infantil) després í que haguéssim sortit amb lletres grans als diaris.... i semrpe igual... resulta que els mestres ja portaven temps dient que aquell mur estava en males condicions... clar, mira que fer murs sense fonaments i amb sorra no apropiada.... ais.... mareta...
demà miraré els diaris de paper (el de Girona i el Punt... ) a veure què en diuen... potser ni en parlen....

bona nit

imma

pd: quin rollo patatero

avui no parlaré de les activitats que hem fet amb els nens, ni les diferents anècdoques que m'han passat, ni de la pluja que m'ha mullat de cap a peus i per culpa seva m'he passat mig matí mig congelada, ni del mal de panxa que tinc, ni del meu cansament després d'estar un cap de setmana fent de miss mandrosa 2005... no...
avui no tinc ganes de comentar res... tot i que les activitats han sigut interessants, els nens s'han portat bastant bé, i ara puc estar a caseta ben dutadeta i amb la gelamenta passada...

però tinc por... por de no saber afrontar que el futur en aquell barri i d'aquells nens és tan incert, bé de fet no és gens incert.... és cru... és hostil... tots acaben allà mateix.... sembla una lluita inútil... és una merda sentir-se així quan encara no he ni començat...
sí, ja sé que això només és una sensació que tinc ara, perquè estic cansada, perquè encara tinc molta feina enrederida de la facultat que no sé ni si acabaré... sé que ara escric això, però d'aquí poca estona ho llegiré i ja no hi trobaré el mateix sentit... em sentiré més optimista.. però en aquests moments em sento mig derrotada.... només mig... perquè sé que aquestes coses, per sort no em duren massa... procuro que no em durin massa...
no, no és una imatge que m'he fabricat, procuro ser sempre el més optimista i alegre possible.., però a vegades se m'acaben les forces.. però de fet mai les acabo del tot... m'agrada repartir somriures, fins i tot a aquella persona que em mira amb cara de mala llet...
tot i que a vegades els somriues costen de sortir...

bon vespre

imma

tot el matí plovent, i jo calentoneta dins el llit tapada fins dalt... ara volta cap aquí, ara volta cap allà... finalment, quan ja no plovia tant, m'he llevat, hem anat a comprar el diari, encarregar el pollastre... després ens l'hem menjat a ca la Rous i la Txell, hem mirat una pel·lícula de diumenge a la tarda, d'aquelles fàcils de pair....hem fet migdiada.... i ara ja torno a estar a casa i torna a ploure...
quina meravella de dia

m'agrada la pluja, si me la puc mirar des de dins el llitet...

quina mandra...

bona nit

imma

estic contenta, podria dir que aquest cap de setmana és el primer que tinc totalment lliure des de fa mesos i mesos!! he pogut aixecar-me ben tard, fer la mandrosa per casa, perdre el temps, anar a la platja a veure la lluna gairebé plena, fer tallats... i demà més !!! anar a buscar el diari, esmorzar, esperar que sigui hora d'anar a buscar un pollastre a l'ast (si mira, en tinc ganes...).... passejar-se per girona post-fires mig deserta.. o potser no?... potser altre vegada a la platja.... ai no sé... ja ho veurem...
mandrejar, mandrejar....

vaig a sopar!!!!!!!!!

bona nit

imma

de petita, quan assistia a una missa, fos la que fos, quan el capellà diea les paraules "màgiques"( PRENEU I MENGEU-NE TOTS,
QUE AQUEST ÉS EL MEU COS, ENTREGAT PER VOSALTRES, i l'altre PRENEU I BEVEU-NE TOTS, QUE AQUEST ÉS EL CALZE DE LA AMEVA SANG, LA SANG DE L'ALIANÇA NOVA I ETERNA, VESSADA PER VOSALTRES I PER A TOTS ELS HOMES EN REMISSIÓ DELS PECATS. FEU AIXÒ, QUE ÉS EL MEU MEMORIAL.) per convertir el pà i el vi en el suposat cos i la sang de crist, m'emocionava, perquè creia realment que allò que estava succeïnt era de debò, i no només això sinó que a més jo en participava, menjant-me el seu cos, per tant formaria part de mi mateixa... quines coses... mareta meva...
sí, sí, tot això m'ho creia, a més també em creia que sempre hi havia l'ull del senyor que em mirava i per tant sabia tot el que estava fent en tot moment, sabia que tenia mals pensament, sabia que deia mentides... tot... un mal viure...
al cap del temps em vaig adonar que tot això no era real, no podia ser real... com podia haver-me cregut tot això durant tant temps? per què encara quan entro dins una església ( i mira que fent història de l'art et fas un fars d'anar a visitar esglésies) em faig el senyal de la creu ( no puc evitar-ho és com un acte reflex!!)?
Bé, hi ha una explicació, vaig anar durant molts anys a una escola de monges, de fet gairebé tota la bàsica la vaig fer en una escola de religió catòlica, en una època que les escoles religioses, eren realment religioses.... recordo que no ens deixaven jugar a arrancar cebes amb els nens, els nois a l'hora de plàstica feien cadires amb escuradents i les noies fèiem "labores" (sí sí, dit així "labores"!!!)... ens havíem de saber de memòria les respostes de les misses, (amunt els cors, els elevem al senyor, donem gràcies al senyor Déu nostre, cantar el Santus: Sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l'univers. El cel i la terra són plens de la vostra glòria. Hosanna a dalt del cel. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel...... Anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.....)
Tot aquest seguit de coses et marquen, som éssers vulnerables i manipulables, sobretot quan ets petit i estàs fent, tot just, els estudis primaris. No sé perquè vaig anar a aquesta escola, bé, sí que ho sé, perquè és l'escola que va anar la meva mare, la meva àvia i també la meva besàvia... també, perquè vaig estar un parell d'anys a l'escola pública i segons els meus familiars no em vigilaven prou.. cal dir que era una criatureta bastant bellugueta...
El que em fa més por de tot plegat és que tot això ho vaig interioritzar, és tan importat tot el que aprens de petit, tot això ha fet que sigui tal com sóc... i com carai sóc?.... ara ja no em crec res del que diuen aquests senyors vestits de capellà, cada vegada menys... va ser forta l'experiència d'estar treballant a la catedral de Girona i veure que un dels caps grossos de l'església Gironina, no deixava de ser Un Cap Gros.... i moltes més coses...
A més, no em cansaré de dir que trobo injust tot el tracte que vaig rebre d'aquelles senyores dites monges, que ens feien anomenar "madre".... que menyspreaven aquells nens i nenes que ens costava aprendre, i sobrevalorava a aquells altres que sobresortien .... com ens castigaven en nom de Déu, com ens reprimien fent-nos creure coses que eren totalment mentides...
sé que ara aquesta escola ha canviat, sé que ja no és tan com era en els anys 80... però.... no sé si podré perdonar les pors infundades, les descriminacions sexuals, intel·lctuals, conceptuals.... val la pena?

Per Ell, amb Ell i en Ell,vós, Déu Pare omnipotent, en la unitat de l'Esperit Sant rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén.

bona tarda

imma

ja ha tornat la fred... frrrfrefrfrfrfrfrfrfrr
no sé si m'agrada o no... ara m'agradaria poder anar amb màniga curta... s'hi ho penso bé....
últimament estic molt vaga, no tinc ganes de fer massa res... m'agradaria quedar-me dormint... zzzZZZzzz tot el matí, llevar-mea l'hora de dinar (i que me'l preparés en fer)... i tornar a dormir fins al vespre.... així feta un xurro... Abans ho feia molt, dedicava algún dia de la setmana a fer simplement el manta... era el dia pijama... o el dia roba d'estar per casa, ja que jo no n'he tingut mai de pijama... a més amb els dies grisos s'hi està tan bé dins el llitet, ben calentoneta...
ostres vull fer una serp com els de art attack!! m'encanta!!!

bona tarda

imma

ahir em vaig passar tot el dia de reunions, els nens de l'escola només els vaig veure de passada.. em va fer gràcia que molts em preguntessin perquè no havia anat a la classe de música, mira em va fer molta il·lusió!!!
una nena d'aquelles que no paren en tot el dia de moure's, de parlar fort, de fer tonteries... en definitiva que et posa dels nervis, es va passar una bona estona abans d'anar al pati preguntant-me perquè no havia anat a cantar la castanyera i marrameu torra castanyes amb la seva classe.... "imma, imma, imma!! porqué no viniste a múuusiiicaaaa!!!"....
A la tarda sí que vaig estar amb els de p3... qua macos (llàstima dels polls!! jeje... n'hi ha molts que en tenen.... bé, potser més els més grans...)

Avui ha sigut més intensiu, matí música amb els de segon i sisè... estaven revolucionats.... buuufff... quin cansament déu meu!! no es podia fer res... s'acosta un canvi de temps???

també ens hem reunit amb la secretaria del centre... i he arribat a la conclució, que si puc m'estimaria no formar part mai de l'equip directiu... però bé, a vegades (com les tres persones que formen l'equip docent de l'escola) no es pot escollir massa...

bé... m'estic embolicant... avui a la tarda hem fet els nostres tallers de plàstiques... amb els nens d'infantil.. teníem un grup reduït de nens, dos de p4, 2 de p5 i un de p3... però quin nen el de p3!! un belluguet que riute'n de mi quan era petita!!
Es tractava de fer un cargol, amb plastilina una pedra.... havíem de fer un "xurro" després col·locar la pedreta, fer els ulls i el nas al cargol... molt senzill... però la cosa s'ha ant revolucionant, el nen de p3 només feia que fer el mico per cridar l'atenció... només el podia calmar cantant el cargol treu banya que se la sabia a la seva manera... l'hem cantant com 14 cops... era com una mena de sedant... l'hem cantat fort, l'hem cantat fluix... avançant amb els nostres cargols fent que fessin passets... la veritat, ja no sabíem què fer...
al final he hagut he hagut de renyar una mica al nen més petit de tots perquè s'ha dedicat a destrossar tots els cargols dels altres nens.... i no ho dec haver fet gens bé, perquè l'únic que he aconseguit és que el nen en qüestió m'abracés molt fort i es posés mig endormiscat entre els meus braços... no estic gens acostumada a que em passin aquestes coses... no sabia com reaccionar... l'he agafat dels bracets i he intentat que tornés al grupet...
finalment els hem deixat jugar una estoneta abans del berenar...
la veritat és que els cargols havien quedat la mar de macos abans de l'huracà.....
ais...
quan camí que em falta per recórrer!!!!

bona nit

imma

del 99 al 2005... compte compte.....

bon vespre imma

per diverses coincidències, aquests últims dies m'he convertit en una mena de consultori sentimental ambulant, diferents persones, han acudit a mi a demanar consells, recomenacions o simplement a que escoltés la seva confessió d'amor deseseperat, o simplent no correspost. A mi ja m'agrada escoltar a les persones, sobretot si són amigues meves, però d'aquí a donar consells amorosos... això ja m'atabala més... perquè jo d'afers amorosos en sé ben poc, l'he espifiat moltes vegades...
Per exemple, sempre m'ha costat veure el límit que existeix entre una relació d'amistat i una relació amorosa... m'he enamorat molt sovint de persones que en un principi només eren amics, i sovint m'he equivocat fent-ho ( tot i que això no es pot escollir diuen...)o potser no, ja que què vol dir equivocar-se en l'amor? de fet, no crec que existeixi l'error amatori... o sí? tot i que, qui estigui lliure de culpa que tiri la primera fletxa....
De fet, molt sovint quan m'enamorava d'un suposat amic i em sortia malament... després, a mode de consol, em plantejava una teoria simple, només t'has d'enamorar d'aquells que encara no t'hi has fet amic... cosa gairebé impossible, ja que com et pots enamorar sense conèixer la persona? bé, el fet no és només enamorar-se, sinó que tu t'enamoris i l'altre persona s'enamori de tu.... això és el més difícil... i si t'ho mires fredament sembla gairebé impossible que això pugui passar, i fins i tot quan passa qui assegura que pugui durar?... a més, és veritat que només n'hi ha prou amb l'enamorament?... clar, si enamorar-se anés desvinculat de la resta de les connexions interpersonals... o sigui, fos com una opció del menú de les relacions personals totalment desvinculat a la resta de la persona, es podrien crear pratons d'enamorament i de comportaments... que en certa mesura ja existeixen... o sigui, només hauries de seguir unes pautes marcades, i amb pocs minuts sabries si l'altre persona et correspon o no... aleshores s'evitarien molts mals entesos, moltes ploreres i sobretot ja no farien falta les amigues del consultori sentimental....
Però no, desenganyem-nos, enamorar-se, tenir una amistat especial que trenca els límits imaginaris, fabricar-nos idíl·lis de primavera, d'estiu o de tardor, és un tema que sovint pot resultar tan fàcil com respirar i olorar una rosa a l'abril... i altres vegades pot resultar tan difícil i complicat com contar els estels del firmament un dia d'agost sense núvols.... i la veritat, no sé perquè passen aquestes coses... jo ho atribueixo a la màgia... hi ha vegades que apareix la màgia... d'altres desapareix.... a vegades apareix i desapareix intermitentment... i d'altres ens la fabriquem al nostre gust, potser tant fem que aparegui....

en definitiva...

i jo em pregunto.... saps per què no he aconseguit contar els estels d'una nit d'agost sense núvols estant al teu costat?

si vols contesta...

bon vespre

imma

pd: no, la veritat no faré massa clientela per el meu consultori sentimental a aquest pas...

estimat diari, sóc jo la Janis... fa dies que no escric res... cada vegada em costa més que la meva mestressa em deixi l'ordinador, em diu que tinc les potes massa peludes i després ha de treure els pèls, i saps, jo crec que és una exagerada.... ara ja no em faig tants pipis a dintre el pis, he après a esperar, tot i que a vegades em costa... perquè no m'han fixat un horari exacte... i a vegades s'obliden de mi... i em treuen quan en ells els hi ve bé... pobre de mi.. després es queixeran que trenco coixins!!! ara ja torno a tenir la meva melena de canitxe, arrissada... espero que no em tallins mai més els cabells, semblava un gos de cacera... tot i que en Fer diu que sóc un gos de caguera, no sé si és una bona cosa o una mala cosa...

JANIS

ja ho sé

no callo ni sota aigua

bona matinada humida

imma

em fan mal els dits de tan tocar... merda de si bemoll!! no hi ha maneres d'afinar-lo.... faig el la... i és només un semitó, hauria de ser fàcil.. però no hi ha maneres, no em surt com hauria de sortir.. merda!! després alhora de tocar el re paaam em surt massa baix, perquè com que ja porto aquell índex un semitó enrere... merda!!! sempre igual...
ara, just en aquest moment em sento trista... pumm... he rebut un sms... i m'he sentit l'últim mico.... esperant... esperant... sempre sóc jo que hi vaig... sempre jo... quina merda.... mai venen... mai...

merda... si bemoll!

avui he anat a renovar el meu mega hiper fabulós DNI!! a més me'l faran bilingüe VISCA VISCA!!!
el problema és que, m'ha fet mandra demanar el canvi de nom... No, no, no...no em vull pas posar Reparada, ni Encarnación, no, no... només em volia traduir el meu nom, ja que TOTS els "documents oficials" (certificats acadèmics, seguretat social, quan em fan un contracte... TOT TOT TOT) hi apareix una tal Inmaculada Concepción.... no sé qui va ser el graciós que em va registrar amb el nom en castellà.... bé, en definitiva, que he anat a La Gefatura de Policía de Girona i m'ha informat que si vull canviar de nom he d'anar al registre civil del meu poble... blablabla... he trucat al registre civil, i trigarien com 3 setmanes o un mes a fer-me el canvi... m'ha fet TAANTAAA mandra, que al final no m'he canviat el nom....
m'he renovat el DNI (6,44 € qui els va parir!!!) amb el nom d'un altre.....

No me llames imma llámame... CONCHI!!!!!!!!!!

bon dia

imma

SÓC UN CAS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

però total....

l'art et pot curar

no us enganyo

jo mai ho faria

bona nit

imma

no sé perquè hi ha dies que estic activa, contenta, amb ganes d'abraçar-te, amb ganes de cridar de felicitat... i en canvi hi ha dies que el món em vau al damunt... dies que penses que res del que fas té sentit.... i dies que passes de l'estat de l'alegria que toca els núvols, a la tristor que s'amaga enmig dels fongs del bosc...
no ho entenc... tinc el cap embolicat... ara mateix em dóna la sensació que sóc del tamany d'una formiga.... petita, insignificant, però fins i tot la formiga és més forta que jo....
puc passar d'un estat d'ànim a l'altre en un segon...zzzazzz... i no estic en premenstruació ni res d'això, no, no puc donar escuses...
Tot l'estiu dient que és una merda, i ara odio que es faci fosc tan aviat... tot l'estiu queixar-me i ara que ha marxat l'enyoro....

on et estiu??
on ets primavera??
perquè la tardor, l'humitat de girona sobretot, em fan mal d'esquena...
tinc ganes de veure el mar... tinc ganes que bufi la tramuntana... tinc ganes d'anar fins a prop de l'aigua i se m'emporti les tonteries del cap...
sí, fa molt que no hi vaig... a vegades girona m'ofega, m'atrapa i necessito escapar... escapar d'ella i de mi mateixa....
no tinc ganes de castanyes
no tinc ganes de creps
tinc ganes d'alenades de vent
de cels indescriptibles
d'aigües salades
tinc ganes que la mama em tapi abans d'anar a dormir
que l'àvia m'expliqui un conte
que l'avi em compri galetes d'aquelles tan bones
de barallar-me amb la meva germana
de
de
de
de
de
de
de
dormir amb el xumet, abraçar un coixí fí, tancar els ulls i que sigui estiu

bona tarda

imma

en moltes cultures donar la paraula es converteix en un gest més important que el fet de firmar un paper legal, precisament ahir, amb la meva mare parlàvem de com seria de difícil anar a una programa de televisió com sis a traïció, donar la paraula i després no comprir-la... tot i que al ser un programa de televisió amb un objectiu clar (guanyar una bona picossada de dinerons) potser la cosa canvia, la veritat no ho sé pas... per què deia jo tot això? ah sí! perquè he comentat diverses vegades al blog ( i a altres llocs) que no aniria a Fires (a barraques em refereixo) i dilluns, finalment hi vam anar amb en fer... bé, la cosa va anar de la següent manera, vam arribar de treballar, estàvem mirant la tele ben apalancats fins que en fer gairebé per casualitat va mirar el programa de festes (que molt amablement algú ens va ficar a la bústia) i va veure que a 2/4 d'onze de la nit feien el correfoc amb els diables de l'Onyar. Ja feia molts mesos, que li havia promès a en fer que aniríem a veure un Correfoc, però finalment em vaig "escaquejar" i no hi vam acabar anant, la veritat és que a mi aquestes coses em fan molta por, sobretot tinguent en compte que al meu expoble el correfoc és un esdeveniment molt singular i perquè no dir-ho molt bèstia... però bé, no sempre deixo de complir la meva paraula, així doncs, vam acabar anat a veure el Correfoc de Girona, que la veritat va resultar molt descafeïnat, era com anar de passeig, tot i que per a mi millor!

si us fixeu bé en aquesta foto, es pot veure (molt borrós) la porta dels apòstols de la catedral de Girona (sense apòstols... )
després de la passejada pel foc, vam decidir arrodonir-ho amb una passejada per les barraques amb l'amiga Rous.... de fet hi vam estar poca estona, portàvem la nostra VollDamm (sí sí, en plan botellón!! jejeje) vam fer un parell o tres fotos....

i bé, no sé si hi tornaré, però si és poca estona, encara es pot aguantar....
per cert, ahir la meva mama feia anyets i també vam fer fotos molt boniquetes....

Felicitats mamiiii!!!!! jejeje

apa, bon dia!!!!

que arribo tard a la segona hora de classe!!!!!!!!

imma

FELICITATS MAMAAAA!!!!!!!!!!!!!
PER MOLTS ANYS!!!!!
ARA VINDREM AMB EN FER PER CELEBRAR EL TEU ANIVERSARI!!!!!

MUAAAS

T'ESTIMO !!!!!!!!!!!!!!!!!!

bon dia

imma