Archivos Diciembre 2005

frikada d'any nou

Bon dia diari meu estimat! avui continuaré amb el mega, hiper resum de l'any!... m'havia quedat en l'equador de l'any...

Ara escriure l'imma que m'ha demanat el pc, pesada...

Fet i fotut, els anys passen tan ràpid, que ni tan sols ens adonem, rebusques en les teves mirades passades i a vegades t'hi veus identificat, i d'altres, potser no tant. Aquest any com ha sigut? normal, sóc feliç, estic bé, si em queixo és per queixar-me, sé molt bé que no em puc queixar de res.. i en el fons sé molt bé que em puc queixar de tot, sóc lliure, o això intento creure cada dia que passa. Els anys no són dolents ni bons (almenys per mi) tenen coses dolentes i coses bones, de moment, per sort no puc dir que hagi passat mai un mal any, o potser sí, però tots sabem que les coses dolentes les eliminem del nostre cervell i només queden les coses maques. Si no fos així, segurament més d'un ja hagués tirat la tovallola.
Ara es filtre la llum del dia per la finestra, com sempre l'he de netjar, jeje, això no canvia.. tinc ganes d'anar a donar una volta, els veïns de davant tenen estruços, és curiós... pots anar a fer una volta per un caminet i enfilar-te a la muntanya... just darrera hi han les cases dels pijus... però encara han respectat una mica de terreny boscós, tot i que per desgràcia l'any passat es va cremar bona part, quina por! bé, doncs res... qui dia passa any empeny... aneu a buscar l'home dels nassos!!! aquell que té tants nassos com dies l'any!!!

Bon any a tothom, gràcies per ser com sou... gràcies per tot...

demà ens veiem, estrenant un número nou 2006...

bon any i dia

imma

janis

He dormit tota la tarda, tinc tremolors, mal de cap, i escric de pressa perquè estic tornant a esternudar. Sóc un parrac humà.
Però, de tant dormir i somiar coses rares, he tingut un somni de peixets. Estava nedant tranquil·lament entre els peixos de colors, semblants als de la meva mare, però de cop i volta he vist que no eren els peixos de ma mare, eren d'algú altre, d'un conegut llunyà, del meu vell amic Paul Klee... què hi feia enmig del seu peix daurat?
bona tarda
immeta peixet de la peixera
Mira que m'ha costat identificar-lo...

Peix peixet, de la canya de la canya
Peix peixet, de la canya al sarronet...

Avui m'he despertat relativament aviat, però no se sap perquè m'he tornat a posar dins el llit, i m'he tornat a quedar adormida. Això que ja havia esmorzat i m'havia mig vestit. El més curiós de tot, és que quan m'adormo, però no del tot, allò que estàs enmig dels llençols mandrejant, somio coses ben estranyes, però al mateix temps molt reals. Quan em llevo, tinc les imatges ben clares i també les paraules, és com si visqués un altre dia, en un altre lloc. Avui he somiat que una persona, que fa relativament poc que conec, em mirava als ulls i em deia "imma que guapa que ets!" i jo li contestava "gràcies, però ja ho sabia".. no entenc com puc haver contestat una cosa així, que mal educada que sóc. M'he fixat, que aquesta persona tenia els ulls marrons, color mel, i crec que en la realitat els té verds, però tampoc ho sé del cert. Però com que a mi m'encanten els ulls marrons, doncs els dec haver transformat. O vés a saber!
Estic ben enganxada al Pèndol de Foucault d'Umberto Eco, feia temps que me l'havien recomanat però fins la setmana passada no me'l vaig comprar, i ara no puc fer altra cosa que llegir.

La Janis diu, que per demà o demà passat, prepararà un d'aquells resums de l'any, ha insistit que el volia fer ella, tot i que a principis d'aquest any era molt petitoneta, segurament l'hauré d'acabar ajudant, com sempre.
Apa, doncs

bon migdia

imma

si algú em coneix personalment, ja sap què n'opino jo dels casaments, que no m'agraden... que ara no és el moment...
però bé, deixem-nos de tonteries, un paper SEMPRE és necessari, qui em diu que en Fer em serà sempre fidel, o jo a ell? necessitem un paper per si mai passa alguna cosa...

ens casem per amor, sí, però també per tenir les coses clares, home!

per cert, ens casarem, segurament en dia 9 de maig, a l'església del meu poble, els qui estaran convidats ja ho sabran.

apa, moltes gràcies a tots i totes!

bon dia

imma

Aquest matí, la Janis, m'estirava els llençols, volia anar fer el pipí de rigor, mentre jo no em podia ni moure. Em costa molt llevar-me, encara més si no tinc res en concret per fer. Si he d'anar a treballar, al cole o a la universitat em llevo perquè no tinc més remei, però si no he de fer cap d'aquestes coses i tampoc he quedat amb ningú, puc dormir fins més enllà del migdia. Quan marxa en Fer, allà les 8 del matí, m'apodero de tot el llit i dormo entravessada embolicant-me amb tots els llençols i el nòrdic. La Janis aprofita que la porta, sovint, queda entreoberta per colar-se dins l'habitació i de retruc sobre el llit. Es dedica a mossegar-me, treure'm els llençols i intentar jugar. Normalment si veu que al cap d'una bona estona no li he fet cas, s'embolica amb els llençols al meu costat, i continuem dormint totes dues.
Avui, finalment, prop de les dotze, he decidit aixecar-me i obrir les persianes perquè entrés una mica la claror del nou dia. Els rajos del sol, m'han enlluernat per uns instants, tot i que el cel blavós, es començava a tenyir de color blanc-gris anunciant una tarda mig plujosa i humida. Els núvols densos, venien de l'est i també de l'oest, avançant lentament, enfosquin el preciós dia assolellat. Ara, mentre escric aquestes quatre ratlles, el cel ja és ben blanquinós, el sol ha quedat esquifit en un petit racó, on encara queda una mica d'aquell cel blavós, tot i que és un blau empal·lidit i malaltís, a punt de morir engolit pels núvols d'una futura tempesta.

bona tarda

imma

Avui tocava dinar a La Pera, des de l'aniversari de la Marina que no hi anava. No em sento especialment orgullosa d'haver estat tant temps sense anar-hi, de fet em sento indiferent. Enmig de la vedella rostida i dels cargols a la brasa (combinació que encara ara no entenc), els torrons, la grana de capellà i les ampolles de licor variades, ha anat passant la tarda. Converses ensopides, aires de grandesa que no se sap d'on han vingut. L'únic que m'ha agradat és tocar nadales en el piano, i que per variar, algú m'acompanyés a quatre mans i cantant, és molt avorrit tocar sol.
Les nenes es van fent grans.
Les meves fotografies de bebè preciós han desaparegut dels llocs d'honor.
La Pera és un poble preciós, rodejat de muntanyes, al bell mig de l'Empordà petit, ben conservat, verd, encantador, de postal... però que encara que em regalessin una casa, mai hi aniria a viure.
Encara tinc tos, de gos, de tant en tant...

Demà serà un altre dia.
Vaig a pair .. . a veure si puc..

apa, bona tarda

imma

He anat al sopar..
si us plau, recorda'm no tornar anat mai més a un sopar d'aquest tipus...

no m'he sentit integrada, no hi pinto res... no he volgut gastar 12 euros pel ball...

ja no sóc aquella imma
ni ella és aquella G...
ni ell aquell D...J... J.... A...

o sí?
o tot és el mateix... i ara he descobert que realment no m'agradava.. o sí?
ara sóc l'imma i punt, l'imma d'ara...
no sé qui sóc....
no sé d'on sóc...
no sé res...

merda, xupitos... jocs de beure...

demà tinc un dinar que tampoc tinc ganes d'anar-hi.. que hi vaig obligada... i tindré ressaca...

merda

bona nadal o matinada, o st alguna cosa... o el que sigui

imma

que s'acabi ja, aquesta comèdia, no sé si agunataré gaire més...

t'estimo, sort que t'estimo... sort que sé què és estimar, sort que sé somriure, sort que et tinc a tu, sort ...

tinc son...

potser demà explico millor el que m'ha passat...
o potser no... vés a saber...

Des del 1996, amb els meus companys del poble, fem un sopar la nit de Nadal. Durant molts anys (sis o set) seguits el vam fer a La pizzeria, però segurament, els pobres pizzeros es van adonar que era millor tancar aquesta nit i fer festa, abans que suportar grups d'adolescents i post-adolescents hormonats i borratxos. Fa dos anys el vam fer a Corçà (poble just al costat) però anava malament, perquè després a l'hora d'agafar cotxes, era possible que a la rodona d'entrada a la bisbi, els paressin els mossos... iclar...
Finalment, l'any passat el vam fer al xino, i francament, a mi no em va agradar gens ni mica. Vi ranci, menjar sospitós. No tinc res en contra dels restaurants xinesos, però el de La Bisbal deixa molt que desitjar. Aquest any el fem a casa d'una noia del grup, la seva CASA que ha fet que s'hagi hipotecat durant més de trenta anys, aquesta nit serà la gran estrena...

Els anys passen, però aquella gent continua ingerint una quantitat esfereïdora d'alcohol, i jo cada any sento i veig que anar a aquest sopar és una mentida. Bé, de fet, ja s'ha convertit en una de les meves mentides de Nadal...

La segona part del sopar, és anar al ball de Nadal que organitzen els dracs. Recordo, que anys enrere aquesta festa era una de les més esperades, després de la Festa Major, ara no sé si tinc ganes d'anar a veure quatre borratxos post-post-adolescents barrejats amb els pre-adolescents amb més tetes que cervell...
Ja ho veurem..
marxo que faig tard...
bona nit
imma

heu donat menjar al tió?
us heu portat bé?
...

segur que sí!!!

apa, avui és nit de cagades i més cagades, xocolatines, regalets, somriures, i un llarg etcètera... val més estimar (una mica) el Nadal que odiar-lo.... no?

doncs això, Bon de Tot!!! a tothom, que us estimeu molt!! ( ara podria dir, tal com jo us he estimat, amén..) doncs això...

Bon de tot a tothom !!!!!
Petons, abraçades i moltes xuclades!!!

immeta de la cullereta

Em sento moixa, tot i que, el sol llueix. El veig, impertinent des de la finestra de l'habitació. Fa estona que ha desfet tot el glaç que s'acumula als camps i als sostres de les cases del davant. Enlluerna mitja sala i la Janis aprofita els seus rajos per escalfar-se la panxa. Havia quedat amb la rous, però em fa mandra sortir al carrer, tot i que sé, que potser seria la fàcil cura dels meus mals, però avui em sento autodestructiva. Deuen ser les hormones, m'ha de venir la regla, i setmanes abans em sento com un drap manyocat. A sobre, no se m'ha acudit res més, que fer "neteja" de mails, en tenia molts de propaganda, i m'he dedicat a eliminar-los. Però entre els mails escombraries, n'hi havien d'antics “amics”, de persones que fa exactament un any, m'explicaven coses de la seva vida, i estàvem en contacte. M'he posat trista, veient que, sovint, sóc incapaç de mantenir el contacte amb persones que havien sigut molt importants per mi. Deixes d'anar al teu expoble, deixes de contestar un mail perquè tens feina, o mandra, deixes de trucar per telèfon, deixes d'enviar missatges, fins que abandones completament la persona en qüestió. Un dia, amb més bona lluna, hagués pensat que la culpa no és meva, sinó d'aquelles persones, però la que va marxar, la que va deixar de contestar mails, la que va preferir començar una vida completament nova oblidant els seus orígens d'expoble, vaig ser jo. Ara em sento culpable, i aquest sentiment és horrible, odiós i anguniós.

Si analitzo el meu estat d'ànim des d'una posició objectiva -cosa, d'altra banda, completament impossible- podria dir que, com que ahir vaig arribar a límits molt alts de felicitat, d'emocions positives, de neguits exitosos, avui, per força, em toca anar de davallada, amb dolors premenstruals inclosos. A vegades em fa ràbia ser dona, sobretot quan em sento com una caca punxada en un pal, sense motiu aparent.

Ara aniria a passejar a la Janis, però ahir a la tarda es va menjar el seu collar i la cadena la vam perdre fa uns dies. L'altre dia la vaig portar a donar una volta, sense lligar, pel meu barri, i un senyor molt malcarat, amb un gos lletgíssim, em va fotre crits, dient que era il·legal portar un gos deslligat. Potser tenia raó, però ja es podia haver estalviat les paraules.

Em podria dutxar, a vegades el contacte amb l'aigua calenta, i sortir ben neta i purificada va bé, per remuntar el meu humor... a veure...

bon migdia

imma

Avui era el gran dia, avui es feia el festival de música de Nadal de la Udg a la facultat d'educació i psicologia. Aquest any estava molt motivada ja que participava en dues actuacions i mitja. En una cantava de soprano (sí, jo a vegades faig de soprano, va com va) un arranjament en instruments Orff de "El dimoni escuat", participava activament, fent de protagonista total en el conte-dansa i també participava en el neguit de la posada en escena de la paranoia de la cançó patxanguera "La camisa negra".
He d'admetre, que m'encanta pujar dalt d'un escenari. He dit moltes vegades, i si no ja ho dic ara, que em fa molta vergonya tocar en públic, o fer qualsevol cosa en públic, però quan m'hi poso em sento com peix a l'aigua. És una pujada d'adrenalina impressionant, ser protagonista d'alguna cosa, per uns instants, i veure que l'altre gent s'ho està passant bé fa que se t'infli l'ego.
Un cop acabades les actuacions, que han durat prop de gairebé tres hores, ens han preparat un pica- pica, però jo estava tan emocionada que m'he entretingut massa parlant amb els meus fans, i finalment només he pogut beure un got de vi i menjar uns quants "polvorons".
Una de les meves fans, de 4 anyets més o menys, m'ha dit que el que li havia agradat més de tot el concert de Nadal, era el "meu" conte. Com que m'ha agradat tan que m'afalagués, una de les persones més crítiques de tot el públic, li he regalat el barret que havia utilitzat en l'actuació i se n'ha anat ben contenta de la facultat i jo encara més.

Hem decidit quedar-nos a dinar tots els artistes de musical a la facultat, que el menú és molt barat i està molt bé.

Fa poc que he acabat d'arribat, a partir de demà ja comencen les esperades vacances de Nadal, tot i que ja se m'acumula la feina, encara he de començar el meu projecte i a partir de la tercera setmana de gener ja l'hauré de portar a la pràctica... a veure què tal anirà.
Vaig a descansar una estoneta que avui han sigut masses emocions seguides...
Bon vespre
imma

Sóc molt garrepa, bé de fet no ho sóc, m'hi obliguen. Aquesta tarda he anat a l'Abacus a veure la rous, i de passada he aprofitat per comprar algun regal de Nadal, tió i aquestes coses (malauradament, fa temps que sé que el tió no caga tot sol, encara que l'afartis de mandarines, taronges, galetes, entrepans de xoriç, cava, olives, arròs i puré de patates ...). He comprat una xorradeta boniqueta per la meva mare, una xorradeta molt gran per la meva germana petita (la de la Pera), que no sé si li agradarà... li volia comprar un conte, però he recordat que l'any passat li vaig comprar un de molt xulu i me'l vaig mirar més jo que ella. He comprat un llibre per en Fer, feia dies que me'l demanava, sé que el tinc en alguna lleixa o calaix de la Bisbal, però trobar un llibre a La Bisbal, és com buscar una agulla en un paller. Sempre dic que els ordenaré, però mai ho acabo fent. La meva germana va ordenar els seus, tots ben col·locadets que fan goig i tot, però els meus ni els va tocar, encara estan allà apilonats, uns a sobre dels altres, sense cap ordre ni concert. De tant en tant, trobes alguna cosa, però normalment és una feina gairebé impossible. Pots trobar-te els vaixells de vapor, al costat dels Agatha Christie, sobre la bíblia i el nou testament, rebotits al costat d'algun Proust i el Petit Príncep al costat d'alguna sonrisa vertical... Finalment he decidit comprar un altre exemplar, i començar una nova "biblioteca" a Girona... No ho he pogut resistir, també me n'he comprat un per mi, sempre que vaig a l'Abacus algun llibre o similar cau a les meves mans, però segurament li acabaré regalant a l'emma, està passant per la fase obsessió pro-Umberto Eco...
Suposo que demà hauré de comprar més coses, alguns caramels perquè cagui el tió, alguna postal per aquelles poques persones que encara regalen postals... Potser engalanaré el pis, l'any passat ho vaig fer i em va fer molta il·lusió. Vaig posar postaletes que m'havien regalat una al costat de l'altre, també vaig posar reis d'Orient de xocolata i alguna estrella (m'agraden molt els estels), i també li vaig posar una corona de pare Noel a una de les meves granotes...

Crec que he superat la meva llarga etapa de "Odio el Nadal", fa poc temps només sentir a parlar de la paraula Nadal se'm posaven els pèls i els nervis de punta. Em venia una espècie de mala llet perpètua i a més em posava trista, pensava que tot era una mentida i una gran merda. Ara, simplement intento que passi ràpid, no em fa ni molta il·lusió ni tampoc em fa posar melancòlica i trista. Considero que és un esdeveniment més, una tradició, com el carnaval, Sant Jordi, Sant Joan, d'origen pagà... M'agradaria més, potser, dir que estic celebrant l'arribada de l'hivern, però vaja, què hi farem...
.
Hola hivern i benvingut!!!!!!

bona matinada gelada

imma

Sempre arribo tard a la classe del dimecres, surto a un quart de deu del matí de casa, quan en teoria la classe comença a les nou. Arribo tard perquè em dóna la gana, no tinc ganes d'arribar aviat Em sap greu que una de les assignatures en la que ens hi hauríem de passar bé, és totalment ensopida. Veus unes cares de pomes agres, que fa molt difícil arribar aviat i encara més escoltar alguna cosa de les que diu el profe. Avui he arribat més tard que mai, he estat a punt de deixar-ho córrer i anar al bar, però havia de presentar el meu conte, m'he vist obligada a anar-hi. Estic molt orgullosa del resultat del conte, la gent de la meva classe estava ben atenta a la meva explicació, com si fossin nens de primària... fins i tot els hagués pogut espantar amb el crit de la Fera! AAAAAhg! veig que els contes, encara que tinguin un argument senzillet, si els expliques amb una mica de gràcia, agraden a molta gent... fins i tot els meus ganapiots de tercer.

Apa, bona tarda

imma

quan estàs enamorat, fas i dius ximpleries
quan estàs enamorat...
quan estàs enamorat.. quan estàs enamorat...

estic enamorada?

o sóc una ximpleta?

gràcies....

ja estic... ja puc anar a dormir... per fi

conte acabat, conte contat...
si tot és mentida.... és ben veritat....

bona matinada freda freda...

imma

EEstava al súper dia comprant Naps i altres coses, sí, jo també vaig al supermercat de tant en tant, a comprar coses per menjar i beure. De cop i volta m'ha vibrat el mòbil, gustosament, a la butxaca dreta de la meva trenca (la butxaca esquerra es va trencar fa un parell de setmanes). Era una noia que treballa (bé, treballava) al museu amb mi, m'ha fet il·lusió, m'encanta que em truquin, m'encanta xerrar pel sistema que sigui. El motiu de la trucada era perquè anés a fer una xocolata desfeta amb nata (o sigui un suís) a la xocolateria l'Antiga, que està just davant de l'ajuntament de Girona, a la plaça del Vi, on fan els millor suïssos del món. Els del carrer Petritxol de Barcelona no els arriben ni a la sola de les sabates. Resulta que feia gairebé un mes que havíem quedat però jo, tot i que tinc agenda i l'utilitzo (almenys hi apunto coses), se m'havia oblidat completament. He anat corrents, deixant la compra de Naps del dimarts a mig fer, cap al bell centre de la ciutat humida. Feia dies que no hi anava, no recordo l'última vegada que hi vaig anar (setmanes, mesos?) últimament em passejo per altres barris gironins més salvatges però igualment bonics (a la seva manera).
El suís continuava tan bo com sempre i la vetllada ha sigut molt agradable (que cursi que queda), tot i que hem parlat molt d'uns dels únics temes que ens uneixen "la feina", Dalí, la miss Borde, "feina", art?¿?... La casa daliniana continua igual de surrealista, amb els mateixos humors i baralles de sang i fetge... Encara estic pensant si hi tornaré... segurament que sí, ja que es cobra bastant bé i mira, és un lloc conegut... a més ara tinc l'esperança que, segurament a partir de setembre estaré en una escola (quina emoció).

Parlant, parlant amb en R, me n'he adonat de com m'ha canviat la manera de pensar en poc temps. Fa menys de tres o quatre anys, tenia ganes de viatjar, no només fer turisme, sinó d'anar a viure a llocs diferents, conèixer gent d'altres parts del món, allargar el meu mini Erasmus, fent algun Sèneca. Sé que s'aprèn molt vivint en ciutats, països diferents... però, últimament només tinc ganes de buscar l'estabilitat. Sembla que, de moment, tinc estabilitat emocional, ara em falta estabilitat econòmica (ostres sembla que parli una altra persona...) si pot ser amb una feina que m'ompli, sense deixar mai d'estudiar, ampliar... Sovint, em plantejo qui sóc realment, qui és l'Imma, aquella nena rossa esbojarrada que semblava que s'havia de quedar ensimismada per tota la vida? aquella nena, aparentment irresponsable que semblava que vivia en un se menfotisme permanent? aquella nena que un dia li van dir que mai faria res? o aquella imma que intenta tirar endavant com pot? aquella imma que quan s'ha de responsabilitzar es responsabilitza? aquella imma, que dubte, busca, pregunta, somriu, plora, es contradiu, es torna a contradir, estima, riu, gemega, es queixa, lluita, la derroten, s'aixeca... continua... cada dia... intentant perseguir el blau de la tramuntana perduda del seu Empordà idíl·lic que només existeix en el seu cor?

vés a saber...
potser... algun dia ho descobrirà...

bona nit

imma

De fet, no he canviat massa, ja de petita era xerraire, moguda, nerviosa, escandalosa, riallera... un petit belluguet. A classe sempre m'havien d'estar avisant, imma calla, imma quieta, imma escolta, imma castigada, imma a fer còpia... no podia parar, de seguida em cansava d'estar fent el que estava fent i volia fer alguna altra cosa. A vegades les classes se'm feien tan cansades que no tenia més remei que xerrar, ballar i fer ximpleries. El fet de ser l'única nena rossa, arrissada i estarrufada ja cridava l'atenció, però, a més a més, no podia estar asseguda gaire temps seguit, m'havia de moure i empipar al personal. Segurament, per això sovint, em feien seure al costat del nen o nena més tranquil i silenciós de la classe, creien que així em tranquil·litzava. Tot i que, la majoria de les vegades em feia amiga de la persona tímida i quieta i li acabava encomanant, una mica, la meva xerrameca i bellugamenta. La tàctica de fer-me seure al costat de la persona tímida i quieta, la van utilitzar gairebé tots els anys que vaig estar fent l'antiga EGB, i per sorpresa meva, de seguida la van copiar els professors de BUP (tot i que a partir de tercer vaig decidir seure sola a davant de tot, per poder veure millor la pissarra) l'objectiu principal era que callés una miqueta, i segurament que deixés d'empipar a classe, però segur que algun altre objectiu ocult (o potser no tant) era que d'alguna manera socialitzés a la personeta callada i tímida. He arribat a aquesta conclusió després d'analitzar les poques amistats que he tingut a la meva vida. Conec a moltes persones, bé, de fet em saluden i saludo a moltes persones: per la facultat, pel carrer... Moltes m'aturen m'expliquen alguna anècdota, m'interesso per la seva vida, i ells, a vegades, per la meva, i punt, aquí s'acaba. Són els anomenats coneguts de vista, o companys: de feina, de pis, de bar... Amics n'he tingut i en tinc ben pocs, els justos que es poden comptar amb els dits d'una mà i encara me'n sobren. Curiosament, els pocs amics que tinc i he tingut són aquells ex nens i nenes tímids i callats, que algun dia algun mestre o professor van decidir posar al meu costat quan estava a EGB o a BUP. De ben petita vaig descobrir, que aquelles persones que parlaven poc, sovint quan ho feien deien coses interessants, sovint darrera aquella timidesa s'amagava una gran persona, noble, divertida, simpàtica, molt menys superficial que moltes altres... Segurament, en el fons, m'agradaria ser una mica com alguna d'aquestes persones, més discreta, més reservada, més callada. A vegades les ximpleries em perden, a vegades parlo més del que seria necessari, ric de maneres esbojarrades quan seria millor somriure, perdo el temps comentant coses que no faria falta comentar-les... Sé que ser xerrarire, no callar ni sota aigua i riure sense parar són uns dels meus trets característics, però tot i això m'agradaria canviar-ho... Però després qui seria? com hauria de ser?

no puc... però us seguiré admirant...

gràcies

imma

Avui un nen de primer m'ha preguntat "por qué cada semana hay los mismos días?"... de fet, és veritat, sempre hi han els mateixos dies: dilluns, dimarts, dimecres... no sabia pas què contestar... li he dit que era perquè si cada dia tingués un nom diferent ens embolicaríem molt i mai sabríem en quin dia estem i tampoc sabríem com organitzar-nos... no ha quedat massa satisfet i li ha preguntat a la mestra, ella també li ha contestat una cosa semblant... però després he estat pensant en aquesta pregunta tot el dia... Mira que n'arribem a ser de poc originals, no m'estranya que se'ns facin els mesos tan llargs. Potser si cada dia tingués un nom diferent, un nom que no tingués res a veure l'un amb l'altre ens canviaria tant la concepció del nostre món, que fins i tot seríem una mica feliços, perquè tindríem una sorpresa cada dia. Per exemple: quin dia som avui? - Miciritxi! La veritat, no sé pas què estic dient, avui estic una mica espessa.

Canviant de tema.

La setmana passada van fer una reunió totes les escoles de la Font, entre altres coses van crear un protocol per tal de poder anar totes a una davant de diferents temes. Un dels temes més greus que van tractar és la de la violència dels pares en vers els mestres. Resulta que ja hi han un parell de mestres que han sigut agredits per algun pare d'algun alumne. Les raons de l'agressió, si és que n'hi han, no les sé, tampoc goso preguntar, però bé, la qüestió és que a causa d'aquestes agressions, l'escola ha decidit prohibir l'entrada als pares (fins i tot a infantil) dins les escoles. Crec que s'han plantejat fer la fila d'entrar a la classe fora del centre...
Totes aquestes notícies les sé de rebot, evidentment no ens en parlen a nosaltres, les practicants, d'aquestes coses, tot i que considero que, en el fons, nosaltres també formem part d'aquesta escola, i potser ens haurien d'informar més.
A vegades sembla que servim per treure feina de sobre a alguna mestra, quedant-nos, molt sovint, soles davant dels grups de nens, fent tallers, activitats... però per assabentar-nos del que passa a l'escola som els últims micos. Ja sé que només som practicants, que només estem aprenent, que de moment només estem allà dilluns i dimarts, però considero que haurien de tenir-nos més en compte del que ens tenen.
Pel que fa el tema de no deixar entrar els pares, no crec que aquesta sigui la solució, no dic pas que jo tingui la gran solució d'aquell barri i d'aquelles escoles, però un problema com aquest no es soluciona tancant i barrant el pas de l'escola al barri. L'escola hauria de ser dels pares, dels fills, i dels mestres amb col·laboració amb l'entorn. Potser estic molt verda en aquests temes, però barrant el pas, tancant la possibilitat del diàleg, de l'entesa comuna i convertint l'escola en un "centre de contenció", contenidor de nens, totalment aïllat del que passa al seu voltant, no s'aconseguirà res. Si ara es queixen del Gran absentisme que hi ha, segurament en poc temps encara n'hi haurà més, quin sentit tindrà portar els alumnes a a una escola que viu totalment d'esquenes a les realitats del barri?
Potser visc encara en el País de les Meravelles, i encara no he passat a través del mirall, vés a saber, però a mi em van ensenyar que les coses s'arreglen d'una altra manera.

Li pots retreure moltes coses a Girona, que és extremadament aburgesada, que no deixa de ser un poble gran amb certs aires de grandesa, que és trista, grisa, melancòlica i humida, però tot i això, t'atrapa, t'absorbeix, té una força màgica que et xucla l'ànima i per molt que en vulguis marxar, no pots. Conec moltes persones que han quedat atrapades per aquesta força enigmàtica d'imant endimoniat, moltes persones que, com jo, sempre diem que en volem fugir, que volem tornar al nostre empordanet natal (o allà on sigui) però per una estranya raó que és, ni més ni menys, la màgia, no ho podem fer.
Com abandonar i restar lluny de llocs tan meravellosos com el casc antic, amb els seus carrerons, pujades i baixades? com viure sense passejar per la devesa centenària, melangiosa i decadent?

Girona forma part del meu passat i el meu present, és la ciutat que m'ha vist créixer realment, on vaig caminar badant, per primera vegada, sola, on vaig descobrir la llibertat d'uns carrers humits, foscos i mil·lenaris, una ciutat que fa olor de petjades perdudes, una ciutat que conec més que cap altre en el món (més que el meu ex-poble i tot)... La ciutat de les contradiccions, de les meves contradiccions...

He dit que forma part del meu passat i és part del meu present... però serà part del meu futur? En podré fugir ?

Vés a saber

bon nuit

imma

Estic intentant acabar unes mini composicions, la de la fera, la ballarina i el nen. Tinc la melodia principal, amb una mica d'acompanyament, però ara he d'acabar de fer els arranjaments perquè em quedi bé amb el conte que estic preparant. El resultat final hauria de ser un conte amb el Power Point, il·lustracions i la música.
Estic fent diferents experiments, barrejant les diferents melodies, tot i que estan en tons diferents, creant-ne de noves per fer les diferents introduccions i les parts del conte més descriptives... El professor va dir que fos un conte senzill i curt, i com sempre, per contradir a tothom m'està quedant massa llarg. De fet, ell només va dir que féssim una mena de presentació dels personatges i intentéssim relacionar-los, però jo m'he creat una historieta on cada personatge no seria res sense l'altre.
No sé si m'acabarà sortint bé, si agradarà, si realment no estic perdent el temps i finalment només deixaré les quatre melodies principals i prou.. no ho sé, el que sí sé, és que estic gaudint molt fent les meves petites composicions. Recordo que quan estudiava música més seriosament, vaig començar a fer harmonia, m'encantava, fer les harmonitzacions, crear melodies noves i descobrir que si les tocaves amb el piano, violí o simplement les cantaves sonaven bé. Més tard vaig descobrir que pots fer petites composicions sense saber molta harmonia clàssica, saltant-te les "normes"... Ara feia molt temps que no feia petites composicions (si és que les puc anomenar així)... i m'encanta!
Bé, continuaré amb les meves suits per nens i nenes de sis anys :)

bon dia

imma

Fa exactament cinc minuts que m'he llevat, encara vaig amb pijama i segurament, encara trigaré unes hores a vestir-me de carrer... Ahir va ser tot una aventura. Havíem quedat amb la rous a les quatre de la tarda al meu carrer, per anar cap al poble de'n Pemi Sta Maria de Palau Tordera. Eren un quart de cinc i la senyoreta imma encara s'estava eixugant els cabells, (he de recordar comprar-me un secador nou, ja que el que tinc no asseca res..) Cap a dos quarts sortíem de Girona, agafàvem l'autopista i en un tres i no res ja estàvem al poble de'n Pemi. Teníem molt poc temps de marge per poder agafar el rodalies per anar a Barcelona, però tot i això, els cafeters del barri Fer i imma, van tenir la Gran idea de fer-ne un abans d'agafar el tren. El resultat va ser que vam perdre el rodalies i el següent no passava fins al cap d'una mitja hora. Ens vam haver d'esperar a la desolada estació, morts de fred, veient passar els Catalunya express, els Regionals Deltes a tot drap, i dos Rodalies en direcció St Celoni.
Allà va ser quan em vaig començar a posar nerviosa, i gràcies a que no porto mai guants, una per una, les ungles dels meus ditets van anar desapareguent. Al cap de mitja hora justa, va arribar l'esperat Rodalies, i xino xano va anar enfilant el camí cap a la gran ciutat. La nostra sorpresa va ser, que a sobre d'anar amb el temps just, el senyor de la veu de Rodalies ens va avisar, més o menys a l'altura de La Llagosta (em fa molta gràcia que hi hagi algun lloc que es digui aixi) que el tren romandria aturat uns quinze minuts. Jo ja no sabia quina cara posar, tan complicat és arribar a Barcelona? com podia ser que ens estés sortint tot tan malament, després d'haver-ho planejat tant? Finalment, el tren es posà en marxa, però ja anàvem amb el temps més que just. La guinda del pastís, va ser un senyor d'aquells seriosos, sentint com ens queixàvem dels serveis nefastos de la Renfe, ens va comentar que hi havia hagut una persona que s'havia llençat a les vies del tren i per això hi havia aquest retard. No sé si va ser la manera de dir-ho, amb cara de Judici Final, o els nervis que portava a sobre, però aquella notícia esgarrifosa em va fer venir ganes de vomitar, o sigui que vaig acabar el fabulós viatge amb mareig.
Vam arribar a l'estació de trens de Passeig de Gràcia quan faltaven cinc minuts per tres quarts de vuit, havíem arribat a la ciutat comtal gairebé una hora més tard del que teníem previst. Vam córrer tant que quan vaig arribar al Palau de la Música em pensava que em desmaiaria i començaria a treure el fetge per la boca. No sé com ens ho vam fer, però a les vuit ja estàvem asseguts a les nostres respectives butaques.

Ahir vaig sortir bastant satisfeta del segon dia d'estrena del Messies, vam entrar molt més a temps a gairebé tots els números, fins i tot en el "Whorthy". Estàvem tots molt més desperts i atents, no vam perdre tant el tempo, tot i que encara costava seguir bé del tot les indicacions del director. Al final del concert, ens van aplaudir molt i tot i això el director no va volar repetir l'Aleluya.

Després del concert, vam anar a sopar a un buffet lliure, teníem una gana increïble. En acabar de sopar, vam decidir anar a fer unes cervesetes, i aquí va començar la segona part de la nostra Odissea barcelonina particular, perquè després d'entrar a diferents bars, caminant com burros, vam tornar a perdre el bus que ens tornava a casa, i ens vam haver d'esperar una hora asseguts al terra mig morts de fred. Tot per no calcular bé el temps, perquè ja se sap, les distàncies a la gran ciutat són molt més llargues, (tres o quatre vegades més), que les del meu poble.
Espero que l'any que ve, si és que torno a cantar el Messies, l'última nit no sigui tan agitada.
Encara sort, que l'Oratori va sortir mitjanament potable...

bon dia, tarda, vespre, nit

imma

Avui et cruspiré, primer et lleparé de dalt a baix i seguidament t'aniré devorant bocí a bocí....

no pateixis, després lleparé els ossos...

per fi seràs meu del tot...

Aquesta nit es cantava per desè any consecutiu, al Palau de la Música catalana el Messies de Handel amb el suport de gairebé més de 350 participants individuals. Aquests cantaires, que junts formen una gran coral, han estat assajant les diferents parts corals del Messies des del mes d'octubre, sacrificant caps de setmana sencers. Tot i que, la gran majoria provénen de la mateixa ciutat de Barcelona, s'ha de reconèixer el mèrit de tots aquells que vénen de les diferents províncies de Catalunya: Tarragona, Lleida i Girona. El premi final per aquests cantants aficionats, és el plaer de gaudir del Gran Oratori Barroc cantat amb un nombre considerable de persones i ni més ni menys que al gran Palau de la Música catalana (capseta de música Modernista d'encant inigualable).
Avui, a les vuit del vespre en punt, ni un minut més ni un minut menys, aproximant-nos a l'envejable puntualitat britànica, el director de l'orquestra King's Consrot, Robert King, començava el primer número d'introducció instrumental que donaria pas a tot el Messies. Robert King és considerat un dels directors d'orquestra britànics més importants de la seva generació, a més de ser especialista en instruments antics i de música Barroca. Va fundar l'orquestra King's Consort al 1980 amb la qual ha tocat a quasi tots els països d'Euroa, el Japó, Hong Kong, l'Extrem Orient, Amèrica del Nord i del Sud.
Les intervencions dels quatre solistes Claire Booth (soprano) , Hilary Summers (contralt) Jamos Gilchrist (tenor) i David Wilson-Johnson (baix) han estat molt destacables, han donat un caire molt emotiu a totes les àries i als recitatius. Destacaria sobretot les àries de la segona part interpretades ler la contralt Hilary Sumers "He was despised and rejected of men", l'àrea de tenor també de a segona part "Thou Shalt break them with a rod of iron" la qual és la que ve just abans del significatiu i emotiu "HAllelujah". Pel que fa els temes solistes del baix, destacaria la brillant interpretació, a la tercera part de l'Oratori de "The trumpet shan sound", amb el diàleg amb la trompeta barroca, també tocada magistralment. Tot i que potser el s'ha trobat a faltar aquest any, ha sigut l'esperat duet de contralt i tenor " O death, where is thy sting?", que alguns anys havia sigut realment impresionant, i també alguns números corals, els quals normalment interpretava el cor de l'escenari, degut a la dificultat tècnia i vocal.
Pel que fa el cor dels participants individuals, aquest any han cantat menys números, però enters. Alguns anys intervenien en molts números, però només en algunes parts, per tal de jugar amb el fort fluix a través de disminuïr i augmentar el nombre de veus.
En general, l'afinació ha estat correcte, en canvi hi han hagut moltes parts on es notava que es perdia el tempo marcat pel director. És bastant complicat que un cor de tanta magnitut pugui cantar lleuger, a temps i fent totes les entrades impecables, es necessitarien moltes més hores de les que s'han invertit en assajos, i tot i això, segurament tampoc s'aconseguiria. En el fons, potser, que el gran cor d'individuals, que canten des de les mateixes butaques del públic, entrin una mica a destemps, fins i tot que de tant en tant desafinin, li dóna un aire natural, espontani i característic difícil d'aconseguir d'una altra manera.
Espero que demà surti més bé que avui, ja que serà enregistrat per Catalunya música i es passarà el proper 6 de gener de 2006.

bona nit

imma

Algú ha buscat al google imma Messies..., carai tu... sóc el Messies, quina paüreta, jo immaculada Concepció (aquella verge i pura, ejem) sóc el Messies!! Visca, visca, visca!!
Ja vaig tard...
- Sabré trobar jo sola el Palau de la Música?
- A quanta gent hauré de preguntar abans de trobar-lo?
Hauré de recórrer al missatge al mòbil:" Ei, estic perduda, guia'm", o molt pitjor, acabaré trucant.. "SOS estic davant un munt de gent, sota llumets fashions de'n Mariscal, incapaç de trobar el Palau..."

Vinga Haleluya!!

molta merda, com diuen els artistes...

bona tarda

imma

pd: qui ha buscat allò al google? fes-me una senyal... encara que sigui de fum

Al final he agafat el tren, m'he posat música, he fet deures de la uni i amb una hora i quart ja estava a passeig de Gràcia. De fet, Barcelona no està tant lluny... Allà he quedat amb en Josep i hem anat a mirar l'exposició de Rembrandt. Hi ha bastant obra, i és interessant ja que la majoria són peces que no estan exposades pel públic normalment, o sigui que era una oportunitat especial per veure-ho tot aplegat, i gratuït... tot i que per veure-la bé, s'hi hauria d'anar amb temps i estar-se estoneta en cada esbós, estudi, aiguafort... L'any que feia l'assignatura de Rembrandt i el seu temps, l'hauria aprofitat molt aquesta exposició, ja que el nostre intentent d'anar a Amsterdam, va ser frustrat, encara que, després de tot, vam poder veure una gran exposició de Vermeer amb peces increïbles al museu del Prado de Madrid, amb visita comentada per un expert en Vermeer.. però bé, aquesta és una altra història...

De seguida han sigut quarts de vuit i hem hagut d'anar fins al Palau de la Música. Que ràpid que passa el temps a vegades!
L'assaig ha sigut bastant curt, només un parell d'hores i encara no hi ha arribat. Tinc al costat una dona que s'adalanta a cada número gairebé un compàs, no sé com s'ho fa, el problema és que a vegades m'arrossega a mi... per sort, afina... perquè recordo un any que tenia al costat una dona que desafinava molt i vaig passar un Messies terrible. Estic al primer pis i a la primera fila, s'ha de dir que sempre he tingut bastant sort en els llocs que m'han tocat. Aquest any tinc una visió fantàstica de tot l'escenari, del director, i demà quan vinguin els solistes els podré veure perfectament. Les dones de darrera m'han dit que els hi tapo tot, i m'han fet posar de mil formes diferents, espero que demà no s'atreveixin a gaire res... hi ha cada dona més pesada, jo no em queixo mai quan em toca tenir una dona d'aquestes permenentades al davant... buuf, sembla que pel fet de tenir més edat que jo, ja em puguin tractar com si fos una nena tonta, em fan tanta ràbia. Demà em penso posar de la manera que em doni la gana.
He intentat fer fotos, però les dones dels costats em miraven malament, i després m'ha donat la sensació que tothom em mirava fatal, ja que intentava agafar el director de cares i quan ho estava fet, evidentment no cantava. De fet no ho he aconseguit pas, han quedat unes fotos una mica lletges, però bé... Demà ho tornaré a intentar.

Pel que fa el tema veu, miraculosament, he pogut cantar bastant, de tant en tant em venia algun atac de tós, tot i que, he de dir que ja gairebé no en tinc. Quan fèiem el número de l'Amén, de tan dir la vocal A, me n'han sortit un parell d'esquedades i més que Ans semblaven ics. Per tant, de tant en tant parava de cantar, per poder deixar reposar el coll maltractat.
Hi han hagut números que han quedat bastant potables, com el conegut "Haleluya!", que fins i tot el públic ha aplaudit, però per exemple el "He trusted in God" que en els altres assajos, ens quedava molt bé, avui els tenors i els baixos s'han adelantat, després han fet anar malament les altres veus, i el resultat ha sigut un número bastant catastròfic. És una petita fuga, on les veus van entrant de mica en mica amb el tema principal, s'ha de cantar bastant fort i ràpid, cosa que fa que fàcilment es perdi el tempo, a més m'he adonat que la majoria de persones no fa cas al director, ni tan sols se'l miren...
No sé com anirà demà, espero que molt millor... és la Gran estrena!
Estigueu atents al telenotícies comarques... a veure si sortim!

bona nit

imma

per què? per què aquesta mala sort? quina mala baba aquest refredat, haver sortit ara, precisament ara! tinc altre cop la gola ben endormiscada, a veure si agafo una intoxicació de caramel de regalèssia anissada aquest pas... estic intentant fer coses, que sé que són impossibles, ja que, necessitaria una setmana més per recuperar la meva estimada veu, però no tinc ni una setmana ni un dia... només tinc unes hores... no sé com m'ho faré... ja em diuen la mudeta de la Bisbal...
quina merda....

Avui a les 20.00 hores al Palau de la Música Catalana assaig general del Messies de Handel....

demà, o qui sap explicaré com ha anat... si més no escoltaré com els altres canten mentre em quedi mig endormiscada mirant els angelets, els vitralls, les floretes de les columnes.... ais...
bona tarda

imma

Tinc molta son, aquesta nit he dormit millor, però tot i així el constipat, que no marxa, em fa pensar figues a cada racó durant tot el dia. He anat a la farmàcia perquè em donessin alguna cosa per l'afonia i ara em prenc unes pastilles amb gust d'anís i regalèssia horroroses que m'han deixat la gola endormiscada, no sé pas si funcionarà, de moment fa tres horetes que no parlo massa... quin horror...
Avui a l'escola hem tornat a fer les cançons de Nadal, ja cansa, la veritat, però com que les han de cantar divendres que ve, i només tenen una hora a la setmana de música... però bé, ells estan cansats i jo també. He incorporat nous exercicis en l'escalfament de la veu i del cos. Ara ja tenen una mica adquirit l'hàbit d'escalfar el cos abans de cantar i no es posen tan nerviosos com els primers dies. Segurament el meu projecte anirà cap aquí, però al tenir la veu esquerdada com la tinc, actualment no sóc un bon exemple de com cuidar-se la veu.
També hem començat a incorporar tècniques de relaxació durant deu i quinze minuts abans de cada classe. Els hi posem música pausada de temps lent, els fem estirar al terra, després passem nen per nen i es hi fem un petit massatge, sobretot a la cara els ulls, el nas, les galtes, els braços... alguns es queden mig endormiscats. Un cop acabada la relaxació, compartim entre tots la nostra experiència, parlem del què s'estaven imaginant, si els ha agradat la música, si tenen ganes de repetir-ho... de moment crec que funciona bastant, són uns minuts de silenci que s'agreeixen molt, no només per nosaltres les mestres sinó també per ells.

Demà serà un dia llarg, m'agradaria poder no anar a classe però ens ve un pianista a tocar-nos una Fantasia en re menor de Mozart i després ens la comentarà... no m'ho vull pas perdre. A la tarda aniré a Barcelona altre vegada, començarà la meva Odissea Barcelonina, no sé pas si podré cantar, estic fatal encara... però bé, alguna cosa faré!
A més, a veure si demà puc anat a l'expo de'n Rembrandt, m'encantaria...
bé, vaig a dormir... a veure si puc descansar una mica avui...

Bona nit

imma

Aquesta nit no he dormit gens bé, primer tenia fred, després em moria de calor, més tard tenia set i quan estava a punt d'adormir-me em venia pipí... res, que l'últim cop que he mirat el rellotge eren les cinc de la matinada, i a dos quarts de vuit ja estava dins la dutxa intentant treure'm les lleganyes de son.. però no hi ha hagut maneres. No sé pas què em passava, estava tan neguitosa, i encara no sé el perquè d'aquest neguit. A vegades començo a pensar coses estranyes, com que tot és mentida, que un dia me n'adonaré que estic sola, que ningú m'estima, que tot el que m'envolta és una gran ficció i que, de fet, res del que faig, sento i crec té sentit. Sempre he tingut por d'estar sola, que les persones que estimo no m'estimin, de quedar-me sense ningú que em dongui la mà... Sort que aquest sentiment anguniós el tinc poc sovint, perquè sinó crec que necessitaria un especialista. Ahir a la nit, sense saber ben bé el perquè vaig tenir aquesta sensació. Realment és horrorós, se'm posa un nus enmig del pit, i costa molt que se'm desfaci. Intento respirar profundament, pensar coses boniques... però, no acaba marxant fins que ell vol.
Per acabar-ho d'adobar, aquest matí el cel estava gris, aquell gris tupit impenetrable que feia que es veiessin les muntanyes grises, els carrers grisos, els cotxes grisos, les persones grises i jo al bell mig grisa, pàlida i freda com una estàtua de marbre.
No tenia gens de ganes d'anar a l'escola, de fet no tenia ganes de res, però hi he hagut d'anar. L'escola estava freda, tot i que la calefacció anava a tot drap, l'edifici que no té ni un vidre doble, després d'estar cinc dies sense nens li costava molt escalfar-se.
Avui hem tornat a repassar les cançons de Nadal, i jo no els he pogut ajudar massa en l'afinació perquè tinc la veu esquerdada, això em fa posar frenètica, no poder cantar tal i com voldria. Tinc por de no poder cantar bé pel Messies, per tant intento no parlar massa, no cridar massa, però havent d'estar tot el dia envoltada de nens, fent música, és gairebé impossible no parlar massa, no cridar massa, no cantar massa...
Mira, potser ja he trobat la font del meu neguit, no poder parlar com voldria, no poder cantar com voldria... en fi.. ara fa una estona m'han donat una petita alegria, m'han passat les fotos dels meus nens de p3 pintant el Gran mural de color blau, per un moment he somrigut. m'he sentit bé, no m'ha importat estar fotuda de la veu i amb tos.... he recordat com ens ho vam passar bé... ells i jo, perquè per un dia jo també em vaig convertir en un barrufet de p3, per la gent que vulgui mirar la foto, jo sóc la que es veu més grossa i alta (sense cap) jeje....

bona nit imma

Avui, he anat altre cop a l'assaig de Messies, l'últim abans del general al Palau de la Música. Pensava que l'assaig, com cada diumenge era a les 3 de la tarda, però no, avui era a les 5... Per sort, havia quedat amb una amiga barcelonina de Gràcia i hem estat passejant per Barcelona. He aprofitat per anar al cal Sr Fnac a firar-me, despilfarrar els pocs euros que tinc i a apilonar-me amb la gentada que comprava més compulsivament que jo i tot.
Volíem anar a l'exposició que hi ha a la Pedrera sobre Rembrandt, però la cua era inacabable... m'encanta Rembrandt, però visitar una exposició entre colzes i aixelles, no m'ha vingut gens bé. Potser dimecres, dijous, o divendres... o quan, simplement passi la febre dels primers dies hi aniré.. sinó, em conformaré havent vist quatre quadres comptats anys enrere entre la son i la mandra adolescent al museu Holandès... bé...
Després la meva amiga cicerona barcelonina de tota la vida, m'ha portat a un restaurant, del qual no recordo el nom, i per arribar-hi hem fet una bona caminada (bé, vinguent de mi atravessar quatre carrerons d'aquests llargs de Barcelona ja és molt...), m'anava fixant en tots els edificis preciosos que hi ha a Barcelona fruit de la febre Modernista, noucentista, classicista, medievalista i milions d'istes d'aquests més... anava badant la boca (sense dir camacu però gairebé), pensant què feia tanta gent perdent el temps només mirant els edificis del senyor Gaudí, quan Barcelona està farcida d'edificis preciosos...
Avui, no sé perquè (potser perquè per aquelles zones, hores i dia estaven bastant tranquil·les comparades amb plaça Catalunya...) Barcelona m'ha enamorat, m'ha deixat així com mig marejada... potser també és perquè vaig mig dopada de medicaments contre els refredats, potser perquè avui estava disposada a meravellar-me per qualsevol cosa, potser perquè més que ganes de cantar tenia ganes de mirar, escoltar, olorar i pensar...

Vés a saber....

per cert, avui, hem fet tots els números Corals del Messies de pressa i corrents i no m'ha agradat gens... no anàvem massa a temps, les contralts, que normalment afinem desafinaven... buff, espero que dimecres surti millor... ais

bona nit

imma

Què era jo fa vint-i-cinc anys? una cosa apretada dins una panxa, sense masssa ganes de sortir, ho tenia tot fet: menjava si tenia gana, respiraven per mi, pensaven per mi... era realment feliç... cap preocupació, com devien ser els meus somnis? somnis aquosos, somnis de manetes i peuets que mai havia vist....
Ara ja fa vint-i-cinc anys que sóc fora d'allà dins,la gent em felicita i m'envia missatges dient-me: felicitats maca, felicitats cuca de llum, felicitats preciosa.. com m'estimen...realment és genial sentir-se estimat... però, en el fons, sé que hauria de felicitar-los jo a ells, per aguantar-me cada dia, per escoltar les meves neures, per donar sentit a moltes de les coses que faig, per intentar fer-me feliç cada dia, donant suport a les meves idees boges, acariciant-me les galtones quan estic trista, rient de les meves bromes tontes, agafant-me de la mà quan ho necessito, donant-me consells...

té mèrit aguantar-me durant tants anys...25.... (els que fa menys que m'aguanteu també us felicito... només aguantar-me un dia o mig, o un quart... ja es mereixen les meves felicitacions!!!)

Felicitats, gràcies per fer-me ser tal com sóc....
Felicitats i per molts anys!!!

bon dia

imma

ps: estic molt millor, tinc moquitos i tos, però el mal de cap ha marxat... adéu mal de cap, adéu!!

ja podia anar dient jo... tinc un refredat a sobre que no m'aguanto... estic per casa com una ànima en pena, ara ja no em fa massa mal el cap, però he estat tot el dia mig marejada... ahir devia agafar fred, pobreta de mi... tinc molts moquitos, mal de coll, tos de gos i una mica de febre.... ais... ara tornaré al llitet amb la Janis.. mira que avui fa un dia molt bonic, des de la finestra del pis veig el cel blau, una lluna blanca d'aquelles tan boniques... avui hagués sigut un bon dia per anar a donar una volta... però no m'aguanto dreta...

vaig altre cop al llitet... que he començat a estornudar...
mama cuida'm! vull una tassa de caldo calent, una cullereta de xarop que ho cura tot, i també vull que m'amanyaguis fins que m'adormi...

això deu ser que m'estic fent velleta jeje

apa

bona tarda

atxiiiiis

immma

Powered by Castpost

dies de somriures, dies d'abraçades, dies de retorns, dies de cantar, dies de ballar, dies de fred, dies d'escalfor, dies d'estimar, dies de mirar, dies de, dies de, dies de...
compratir l'alè d'un orgasme perdut, quedant-te adormit enmig d'uns pits nuus, blancs, rosats i gelats...
comptar els minuts, els segons, tornar-hi.. fins l'infinit... i adonar-se que el temps no existeix...
dies de tu, dies de jo, dies de nosaltres, dies d'ells... dies per compratir...
.

avui he mirat al cel i m'he vist,
juganera,
sobre un núvol fugisser,
compartint carícies amb la tramuntana,
barrejant-me amb l'escuma humida de les ones,
absorvint l'energia de l'horitzó perdut,
descobrint que potser,
per uns instatns tot és el que ha de ser
...descobrint, que per uns instants jo sóc jo, nua davant de tots, buida i plena a la vegada....
res és mentida
tot és veritat...

llàstima...
que tot, en realitat,
sigui un miratge

bona matinada fresca

imma

Sóc la Janis, la mestressa està estressada per aquí, només volia dir, que avui ens anem TOTS a l'Escala a remullar-nos el culet!! A més, coneixeré en Taquites, un gosset molt bufó argentí!!! Quines ganes, quines ganes que tinc!! Visca, Visca, Visca!!! Potser ens fem nòviusi tot, però si és un gos tontu no... a veure què passa!!!

Janis

Tants caps tants barrets....

Tantes formes, maneres, com persones hi ha......................
.....................................

Doncs, això... t'estimo

Powered by Castpost

Powered by Castpost

Doncs sí... se'm va acabar el contracte de temporada d'estiu el dia 31 d'octubre. La primera vegada que vaig anar al SOC (servei d'ocupació de Catalunya) em van dir que tenia nou dies de vacances cobrades, per tant encara tenia temps. La segona vegada que hi vaig anar, amb tot el paperam, resulta que em faltava, ni més ni menys, que la còpia del contracte de l'Abacus, ja que m'havien de comptar TOTS absolutament TOTS els dies treballats, per veure si arribava al mínim d'un any cotitzat. Vaig arribar a casa, i res, el contracte de l'Abacus no apareixia per enlloc. Vaig anar a la Coopertativa en qüestió, i l'encarregada de torn em va dir: "Tranquil·la en un NO RES tindrem la còpia que necessites"... cada dia hi anava, cada dia! (de passada feia una visita als ex-companys) i res, finalment el dilluns passat dia 5 de desembre (després d'un mes), em van donar la còpia tan esperada. Avui, havia d'anar a l'INEM (que està en el SOC) a que m'acabessin de dir a veure, si cobro o no cobro. I bé, pels pèls arribo als 387 dies cotitzats. Quines misèries. Pensar que treballo des de fa una colla d'anys: sense contractes, com a becària (o sigui sense cotizar ENLLOC). Pensar que tinc gairebé 25 anys i només tinc dret a 4 mesos d'atur, amb una retribució mínima. Quina merda.

bon dia

imma

però la vida segueix...

Powered by Castpost

Hem anat al Mercat Medieval de Vic, bé un altre invent de la nostra època... paradetes d'artesania, d'embotits, tavernes amb vi calent, tes ... un amalgama de colors...
m'ha encantat... era com veure una obra de teatre (tipu Els Pastorets, més comercial i més real)...
ostres, no recordava que Vic fos tan preciós!
a veure si hi torno aviat!

bona nit

imma

pd: frase de la nit: una dona emperifollada, juntament amb la seva amigueta, mirant els falcons i els mussols (d'aquells ensinistrats) - Pobres animales, con el frío que hace!!!

amb coses així n'hi ha per llogar-hi cadires, com feien anys enrere a la Rambla de Barcelona...

al concert de Nadal... vaig arribar tard... i vaig haver de tocar el triangle... dues negres durant tot el concert... és normal que posés la cara de pomes agres? xD

Avui he hagut d'anar a l'escola, quan m'he llevat, tenia moltes coses a fer: dutxar-me, fer el dinar, esmorzar, vestir-me, preparar la bossa... ho he hagut de fer ben de pressa... gairebé em deixa la noia que em porta amb cotxe normalment, sóc un desastre.

Powered by Castpost

Al matí ha sigut bastant monòtom, encara estem fent les nadales pel dia del concert. Avui hem pogut ajuntar els dos cursos de cicle inicial per veure com quedava la cançó. Realment no està quedant del tot malament: se saben bastant la lletra i la coreografia, i mira, encara afinen una miqueta... tot i que, això sí, criden molt. És difícil saber diferenciar el cantar fort, del cantar cridant, ho reconec. Els grans, en canvi cada dia estan més passotes, segurament només n'hi hauran quatre el dia del concert...
A la tarda he estat amb els petits de p3, avui hem fet un mural per regalar als nens de cinquè. Per Nadal s'intercanvien regals, els grans fan regals pels petits i els petits pels grans. Els ha fet molta il·lusió i s'ho han passat molt bé, l'activitat ha sigut molt senzilleta, ha consistit en posar un paper molt gran penjat a la paret, i per una estoneta s'han convertit en grans pintors. Han fet un paisatge d'hivern amb diferents pintures de colors freds: blau, verd, blaus menys intensos a partir del blanc... podien utilitzar pinzells, esponges, les mans... ha estat genial.. jo també he quedat ben blava... de dalt a baix... m'ha encantat potinejar amb ells. Després hem estat una bona estona rentant carones, mans i caps plens de pintura blava, (la meva carona i les meves mans incloses)
Cada dia m'agrada més, ara li comentava a la mari que quan surto de l'escola em sento com plena d'energia, com si el cor em bategués més, com si se'm fes més gran, com si els pulmons es poguessin oxigenar més.. és una sensació estranya, com màgica, que no l'havia experimentat mai abans, almenys amb aquesta intensitat.
Recordo, fa anys, quan em dedicava anar amb els arqueòlegs haver tingut una sensació semblant, sobretot en unes excavacions en les quals estàvem dalt una muntanya i podies contemplar tot el golf de Roses inmens, després d'una tramuntanada a ple juny... també recordo haver tingut aquesta sensació passejant vora el Leman amb una novel·la entre les mans, sentint-me lliure i lluny de les coses lletges, o quan em dedicava a passejar pel barri vell sense rumb concret, amb tot el temps del món... Situacions diferents, moments diferents... però sempre la mateixa sensació.... Tot i que ara la noto amb més intenssitat, com si tot tingués més sentit. Sé que el que estic fent té un sentit, m'agrada veure en Tomatito rient, o en Pepe, o en Juanito petit, o la Coral... els seus somriures avui eren blaus, demà seran verds, demà passat roses... i de mil colors fins l'infinit...

m'encanta

bona tarda

imma

Avui a la tarda estava mirant una pel·lícua d'aquelles totalment previsibles, sobre el Nadal i una noia que no hi creia perquè havia tingut un gran disgust per culpa del Pare Noel, ja que no li havia portat "el amor eterno" i aquestes coses... a mi m'encanten aquestes pel·lícules, ja que et deixen en un estat semi catatònic, pots dormir tranquil·lament... despertar-te al cap de mitja hora i no perdre el fil de la història... però a mig dormir i no dormir, m'ha vingut de cop al cap "imma que avui havies d'anar a la fira de la Ratafia de Besalú"!! ja em veus a mi, vestint-me amb el primer que he trobat, manant la pressa a en fer, agafant el cotxe.. i cap a Besalú s'ha dit!!!
He begut molts "xupitos" de ratafia tots diferents, collons com puja la ratafia! fins i tot un senyor, d'aquells simpàtics m'ha dit, a veure si guanyes el concurs!! i jo, quin concurs?... el de bebedor de ratafia... i no, no n'hi havia pas cap de concurs de beure Ratafia!! que simpàtics que són alguns..
Jo de Besalú només coneixia el Pont de Mentida (que li dic jo) que es veu des de la carretera quan vas direcció Olot, però no recordava haver-hi estat mai a dins el poble, i realment és Preciós, no em faria res viure-hi.

Sobretot després de haver-hi begut la millor Ratafia del món, acompanyada amb unes bones figues seques de tardor.

bona nit

imma

ja no sóc aquella nena de 17 anyets que va entrar per primera vegada a la classe d'art medieval, espantadeta, sense conèixer a ningú, ja no sóc aquella nena que tenia por d'anar sola al cinema, que es pensava que si anava sola la gent la miraria i pensaria "pobreta no té a ningú".... no,ja no sóc aquella nena que es creia tot el què li deien, que admirava persones que no valien la pena, només perquè pensava que eren millors que ella... no....

crec que ara sóc diferent, ara sé anar sola sense sentir-me estranya,
perquè ja no em sento sola (només a vegades)... ara em sento bé quan em miro al mirall, ara valoro cada minut i cada segon de la meva vida, sé el que és estimar i que m'estimin, em rodejo de la gent que vull i sé , que de moment, és la millor....
sé el que és enyorar-se d'un lloc i voler tornar, sé què és estar realment sol, sé distingir entre el meu cel i el teu cel, sé que encara que tot canvii, en el fons.. seguiré sent aquella nena petita que té por de tot... encara que hagin passat 8 anys....
el petit príncep sempre serà una lectura obligatòria per recordar d'on vinc....

He dormit massa....

bona tarda

imma

Quan has viscut en una família dedicada al comerç, sobretot al comerç enfocat al turisme i a la venta de regals, aprens que els ponts, els festiu, les temporades altes d'estiu, setmana Santa, fins i tot les vacances de Nadal, no són enteses com els altres, com a temps de relax, descans o per fer la típica sortida.. sinó que es converteixen en dies intensos, dies que es treballen més que mai i que a més no et pots queixar, ja que això fa que el negoci vagi bé, i puguis "tapar" algún forat... el problema és que, sovint, això s'acaba convertint en un cercle viciòs, no fas vacances quan tothom en fa, ja que és quan en teoria es ven més, però quan suposadament es podria fer festa, perquè s'acaba la "temporada alta" tampoc en fas... aquí és quan comença la paranoia i veus que la cosa no pot anar bé per enlloc... és el moment de sortir del cercle... però com ho fas?
Hi ha diverses possibilitats, però la més eficaç, és agafar una espasa i trencar-lo a bocins... i intentar començar de zero... intentant no caure mai més en un cercle com aquest...

i sí, es pot....
i sí, intentaré fer pont... tot i que sé que molta gent no en farà.... i a mi m'agradaria que tothom en pogués fer, i que ningú estigués dins un cercle viciós....

Jo he conegut molts cercles viviosos... i no m'agradaria caure en cap altre... mai més... tot i que a vegaes és inevitable..... quina merda!!
No hi ha dret que la vida de molta gent es converteixi en una vida sense vida...
El secret és lluitar per una vida interior... lluitar perquè tot això no es mengi allò tan bonic que tots tenim dins (jo ho crec així)... tu pots, com vaig poder jo, com van poder ells...

bona matinada fresca

imma

Ahir vaig trigar unes quantes hores a dormir, no sé què em passava, tenia calor, després tenia fred, després tenia ganes d'anar am WC, després feia llistes de les coses que havia de fer per l'en