Archivos Enero 2006

salta l'esquirol!!

ja tinc tots els dibus dels pirates... que bonic que bonic!! que bé que ens ho passarem!!

Jo vull ser un pirata!!

apa

bona tarda

Em ronden moltes idees pel cap, moltes anècdotes, molts pensament, enrabiades, rialles infinites, plors, dolçor... no sé com canalitzar tot aquest reguitzell de sentiments, pensaments, emocions... he viscut aquests primers cinc dies tan intensament, que gairebé no em queden forces... has de donar tant de tu mateixa, em sento adsorvida... em sé tants noms, tantes relacions de parentesc...

Són tan cridaners, tan marranos, tan bèsties, tan mal educats...
tan tendres, tan divertits, tan especials, tan dolços, tan espontanis, tan reals, tan directes, tan, tan, tan...

La meva moral ha caigut més avall de terra tants cops aquesta setmana, i al mateix temps, ha pujat tants cops...

Hi han coses molt injustes... com ara, la volguda ignorància de la ciutat de Girona cap un barri, que vulgui o no, forma part de la ciutat. Estan allà dalt, tan a prop i a la vegada tan lluny. Els és tan difícil de compartir els mateixos avantatges que les altres escoles gironines. Quan han de fer qualsevol activitat comuna amb la ciutat, han d'utilitzar SEMPRE algun tipus de transport. Evidentment, la majoria de les famílies no es poden permetre pagar massa vegades aquest transport, i tampoc cap Departament d'Ensenyament, Ajuntament, Diputació, Consell Comarcal dóna masses ajudes... S'han de fer esforços de titans per intentar - solament intentar- integrar el món escolar de la Font de la Pólvora a la resta de la societat gironina.
No, no donaré tota la culpa als gironins, no, ells mateixos (els habitants de la Font) també tenen la culpa. Mai han fet gaires esforços per intentar socialitzar-se ni integrar-se.

Per moltes qüestions, els gitanos de Girona, i de moltes parts del món, els aïllen o s'aïllen en barris marginals. Han perdut gairebé tots els costums genuïns, ni tan sols parlen caló, ni tan sols parlen bé el castellà, ni tan sols tenen cap interès en aprendre gaire res. S'han convertit en una mena de barreja de poble sedentari, marginal, i com diuen alguns " Ja no lluiten per tirar endavant, es deixen portar per la seva marginalitat. La diferència entre aquests gitanos - tan els portuguesos com els andalusos- i el munt d' immigrants que arriben, és que aquests últims lluiten, o intenten lluitar per tirar endavant. Els altres tan sols són la resta del naufragi, la marginalitat personificada" .

Es perd l'esperança catorze mil vegades al dia. Et dóna la sensació que no s'hi pot fer res, que és lluitar davant d'un mur massa alt, massa gris, que va molt més enllà de les teves minses possibilitatats. Però veus un somriure, veus una carícia, un gomet posat a lloc, una nota afinada, una rialla, una abraçada, un bri d'esperança, una il·lusió ... i les teves pròpies esperances tornen, de cop, com una mena d'alenada d'aire fresc... et recorden que s'ha de tirar endavant, que qualsevol granet d'arena serà benvingut. Són nens, es mereixen totes les oportunitats del món...no podem tirar la tovallona... almenys jo no ho penso fer...

Em queda molt per recórrer, per veure, per sentir...
Estic cansada, però contenta. He plorat moltes vegades aquesta setmana, però les llàgrimes no eren tan sols de tristesa, també eren d'alegria i purificadores.

Avui, he tornat a anar a mirar la posta de Sol Gironina. He vist com el sol taronja, sortint d'entremig dels núvols, amb una majestuositat berniniana, s'amagava rera els edificis de nova construcció, el blau del cel s'anava enfosquint. Els núvols blancs s'anaven transfigurant en espurnes de nit. M'ha encantat, totes les postes de sol són magnífiques, fins i tot, vistes des del bell mig d'uns blocs de pisos .

I per què no?

bona nit

imma

avui hem parlat d'amor, més que d'altres temes... curiós, aquesta vegada sí que t'has enamorat. Encara que tu diguis que no.

un croissant de crema al començament del carrer del Carme, mirant el riu Onyar, des d'aquell pont que sempre m'ha semblat tan estrany, com si estigués fora de context... no podem demanar més..

per cert tu també dius jonei com jo!!!

a vegades, ser dona és una merda (només a vegades)... sempre t'ha de venir la regla quan tens més feina... fer feina matxacada... què vols que et digui..

- no sabo, halo tú senyu!
- no importa el temps que triguis a fer la feina, però fes-ho o almenys intenta-ho... perquè sé que ho saps fer...

somriure

- immaaa, immmaa
- què passa?
- qué hace aquí? tienes patio hoy?
- no, però faltava gent pels petits i...
- se te ve triste, te pasa algo? te has enfadao con argún níño?
- no, estic cansada
- cansáa? de que?
- no sé, d'eixecar-me aviat, de venir aquí al cole...
- pero es verdá que cóbras má de 900 éuros?
- jo no cobro res...
- ná? y eso? como éee?
- sóc practicant..
- pero no eres senyu?
- sí, però practicant...
- ah... cuando acabarás?
- segurament el juny, si tot va bé..
- i de que serás senyu? de p3 de música o de que?
- del que pugui...
- me gustaría ser senyu a mi también...
- ja ho podries ser
- no, se tié que etudiar muixos añó...
- no creguis...
- tienes novio?
- sí...
- cuando os casaréis?
- no sé... no crec que em casi?
- nooo? con lo bonitoo que é... con el vestioo blanco, toa la gente bailandooo...
- ja m'ho imagino...
- víste la boa de **?
- no, però m'hagués agradat...
- fué muu bonita, una juerga, unos bailes!
- ja m'ho imagino, ja!, per cert, com és que no vas a jugar amb els altres nens?
- no tengo gána, ara ya casi é hora de ir a clase
- tens ganes d'anar a classe?
- sí, tenemo mate, són divertias
- me n'he d'anar que en ** s'està enfilant a les reixes!!
- jaja, niños....

Bé, de fet vaig descobrir la masturbació bastant tard. Jo aquestes coses pas que les sabia! Valga'm Déu!
Recordo, que un dia, estàvem a un Burguer (no sé si un MC Donalds o un King, o un de casolà d'aquells "d'imitació") i a mi no em van donar palla per beure la cocacola. Així, que jo, tota cofoia de mi mateixa, com sempre, vaig anar cap al taulell i li vaig dir a la noia, o noi, no recordo: - Em pots donar una palla que no me l'has posat? ... i tots els meus suposats amics, companys, van començar a riure... i jo: - de què rigueu? per demanar que em donguin una palla?...
L'adolescència, aquella etapa de la teva vida, que estàs tan susceptible ... tan, tan... Més tard, una noia em va explicar que fer-se una palla, era ni més ni menys que masturbar-se. I que els nois ho feien tocant-se la tita... i jo, il·lusa de mi, li vaig preguntar: - I les noies també ens podem fer palles?-
- No, dona! Això només ho fan els nois, no veus que nosaltres no en tenim pas de tita!

Mira, sí, vaig trigar molt temps a saber que de palles, les noies també ens en podem fer... però clar, com que mai ningú en parla d'aquestes coses...

pd: he dit tita per no dir polla..

avui volia parlar de la masturbació, però no sé com començar

Que si, PEC, que si PCC, que si EAP, que si NEE, que si UAC, que si PPC... Farta, farta, farta! per no dir, fins als collons!

gràcies, mama, avui tinc mamitis... gràcies... per fer que les coses semblin fàcills... i tots els impossibles, possibles... per animar-me i per... bé, què més dir, per ser com ets... així ruru per sempre...

papus tu també!!! :)

titiimuuu!

Ja ho veia a venir que avui no seria un bon dia. No, tampoc ha sigut un mal dia, no sé. No sé ni perquè estic teclejant.
He anat a passejar amb la janis, ha fet molts pipis i una caca molt grossa. M'he quedat com mig paralitzada mirant l'horitzó ple de grues. Estan urbanitzant moltíssim, tota la part de baix del meu barri, bé, és normal. Els núvols estaven grisos i blavosos alhora. No sé perquè, però pensava que les postes de sol duraven més estona, i avui, sense que jo me n'adonés, el sol,s'ha amagat darrera els edificis i les grues.

En aquest moment no m'importa massa res.
Vull que algú m'abraci, restar en silenci una bona estona, mentre m'acaricien l'esquena i a cau d'orella un xiuxiueig de t'estimo, però estic sola a casa.

Només he d'esperar.
Sort que encara puc esperar.

hi ha persones bones com tu i persones que ho intenten, com ara jo

Fa hores que estic davant aquesta pantalla, els ullets pateixen, les llàgrimes, de tant en tant, surten disparades. Paro d'escriure, vaig al lavabo a refrescar-me la carona. Torno, cap de pocs minuts, altre cop, davant de la pantalla. Els minuts semblen hores, i els segons ves a saber. Ja són gairebé les deu del vespre, ara soparé, i després hauré de continuar. Amb l'estufa endollada, suquejant de calor com un pollastre, potser l'apagaré, però després em congelaré. He descobert això dels radio blogs, he escollit una mica de Mozart, que diu que potencia les connexions sinàptiques de les neurones.
A veure si és veritat.
bona nit

imma la pollastre

La meva mare, fa molt temps que dibuixa i pinta. Primer, dibuixava floretes maques en llibretes. Més tard, quan teníem l'exotiga decorava les bosses súpergenials, tant, que moltes persones venien a comprar només per tenir la bossa pintada. Més tard, va començar a pintar quadres sobre tela, sobre cartró, i sobre allà on podia. Quan la meva mare pinta, vol dir que està contenta i feliç. Ella sempre diu que quan està trista no pinta, perquè no li surt de dins. Per tant, tots absolutament tots els quadres i cosestes maques les fa plens de colors i llum expressant tot el bon rotllo que té ella sempre dins seu. Quan va descobrir el poder del ratolí, va començar a pintar i a fer els seus dibuixos digitals, que la majoria es troben a la seva web.

Jo m'approfito dels quadres de ma mare, tinc tot el meu pis decorat amb floretes, peixos,llunetes estrellades.. i un llarg estcètera. I no només això, sinó, que sempre que he de presentar algun treball, ella em fa les il·lustracions. Fa dos anys, per exemple, vam fer el cont de "La sardana perduda" i ella me'l va il·lustrar, va convertir una història que podia fer-se pesada, en una història plena de colors, els nens de l'Aulet de Celrà devien al·lucinar. Aquest any he fet la historieta "El nen, la ballarina i la fera bona" i també me l'ha il·lustrat. La gent queda amb un pam de nas, al veure els seus dibuixos originals, fets expressament per la història, seguint totes les meves indicacions. Gràcies a ella i els seus dibuixos he tret sempre molt bona nota en aquests treballs, fan que siguin originals i únics. Això sí!, sempre hi poso il·lustradora: Imma Fita.
gràcies mama!!!

t'estimo!!!

bon dia

immma

I bé, si voleu que us faci algun dibuix, ella encantada de la vida... :), oi que sí?

M'he passat aquests dies, fent el manta, dormint moltes i moltes hores, mirant com el temps canviava des de la meva finestra, jugant amb la Janis i amb Fer, menjant torrons, canelons i carn empanada... i la feina de la facultat què? res de res de res de res... A partir de dilluns hauré d'anar al cole cada dia, durant sis setmanes. A més, se suposa que a partir de la segona setmana hauré de portar a terme el meu projecte. Projecte he dit? el més calent està a l'aigüera... poca cosa he fet, poca cosa...

l'imma sempre tot a corre-cuita... no hi ha maneres...

bon vespre

immeta la nena que no fa res...

Sempre m'han agradat els sopars, dinars o el que sigui familiars. Encara que no ho sembli, (o potser ho sembla no ho sé) m'encanten les reunions amb la família, xerrar amb la meva mare, amb el meu pare, saber què tal li va al germà de'n Fer, la mare de'n Fer.

M'agraden les trobades familiars, però amb el trosset de família que estimo, aquella que si hagués pogut, hagués escollit. L' altre part familiar, millor que no en parli, que sinó em poso trista i em ve la ploranera d'aquell any que em va tocar la fava i a l'altra nena el rei, i tothom va riure dels meus plors. Però d'això ja fa uns quants anys, quan encara no podia escollir anar o no amb la família estimada.

bona nit, i petons d'estels de mitjanit emboirada.

imma

M'acabo de llevar, si mira, tenia son, ahir vaig estar llegint fins tard, i després ni al matí, ni al migdia hi ha maneres que m'aixequi. Però des de les set del matí aproximadament que no dormo profundament. El fill petit dels meus veïns de dalt, ha començat a fer corredisses, a votar coses que semblaven pilotes de bàsquet de l'infern, a sonar pianos electrònics horrorosos, a cridar i fer salts.. Els seus pares no es quedaven pas curts. Ara fa una estoneta que han parat, deuen estar dinant, ostres tu, quina alegria de bon matí...
M'enyoro del temps passat...
ais..

bon dia

imma

Sempre intento trobar el perquè. No a tot, però gairebé ... fa temps, no entenia el perquè de la meva felicitat, per què sóc feliç, quan sóc feliç? quina tonteria preguntar-s'ho. Però sempre havia tingut la resposta...
és perquè et tinc a tu.
L'amor, enamorar-se i que s'enamorin de tu, i que de cop i volta puguis veure papallones a ple hivern, és una sensació meravellosa... Creia que mai l'arribaria a sentir, això m'engoixava, pensava, fermament que ningú es podria enamorar de mi... però ell ho va fer, i el millor de tot és que jo també...

i el núvol de primavera a tot hora encara és amb mi...
i m'acarona cada dia...
cada dia...
cada dia...

abans no creia en l'infinit, ni en l'etern, ni amb unes mans suaus cada dia...
ara ja no sé què creure, només puc creure en tu... i en mi mateixa.. en tots dos...

Quan era petita, una de les coses que em van començar a fer sospitar que els reis no eren els reis, va ser que quan posaves la tele, veies que ells arribaven a TOTS els pobles del món. Es veien imatges de Barcelona, Girona, de Vic, de Palamós (que arriben per mar)... i un llarg etcètera. La meva mare em deia que els de veritat eren els de La Bisbal, que no patís, i que els Altres, eren els ajudants (de mentida!!). I clar, això m'ho vaig creure, anys i panys, tant que mai havia vist els Altres reis en directe... Fins que passats els anys, i per casualitat vas a veure els reis de Girona, -sí aquest era el primer any que veia els reis a la ciutat de les mosques-, i m'ha encantat. Els cavalls, els vestits, els caramels, fins i tot hi havia el meu amic El Tarlà, quina emoció. A més els músics ho feien molt bé, i els nens cantaven amb ells " Visca els tres reis de l'Orient!!..", crec que a La Bisbal ningú cantava, almenys jo no ho recordo... quina emoció, quina emoció!!!

Només em faltava el fanalet!!!

bona nit màgica, petonets xucladors d'estrelles de mitjanit

imma

M'apunto a la carrera carterista del món dels blogs, és que tothom fa cartes als reis, i jo l'immaculada no podia ser menys...

Estimats reis mags de l'Orient:

Sóc jo l'imma, sí, ja sé que fa temps que no us escric res, em sap greu, he passat uns anys d'incertesa. Un nen de tercer de primària em va dir que els reis eren els pares, els avis, els tiets etc i m'ho vaig creure, sí mira, sóc així de tonta. Després vaig deixar d'escriure cartes i més tard vaig deixar d'anar a les cavalcades reials i tot! però he decidit canviar, i tornar a creure amb vosaltres i amb la màgia de l'hivern.
Com que estic molt desentrenada no sé pas que demanar, de nines ja en tinc, de peluixos també, el gosset, bé la gosseta negreta també, d'amor també en tinc, de salut, a part d'alguns "estornuts", també. No sé doncs, mira, no demanaré res, ja teniu prou feina aquesta nit.
D'això de demanar, Pau al món, amor per tothom i joia ho demanaria si no fos que ja sé que és impossible que vosaltres, amb tanta feinada us en pugueu fer càrrec... o sigui que... si podeu ho feu i sinó... no sé... mira, mala llet...

pd, records als camells, als cavalls i als tractors 4x4
pd2: el dibuix tan increïblement preciós l'ha fet la meva mama., aprofito aquesta postdata de publicitat per dir-li hola mama t'estimo i el papa també... va i l'emma, va i a la maria...ja paro.....

Algunes persones em van dir que no valia la pena anar a visitar l'exposició de Caravaggio. Deien que hi havien pocs quadres exposats d'ell i que la majoria eren d'altres autors. Per què pagar l'entrada només per uns deu o quinze quadres? A vegades la gent no entén com n'és d'important per mi veure tan sols un quadre, jo pagaria per veure, en directe, Un quadre de Caravaggio o de qualsevol artista que considerés que val la pena.
Ja que anàvem al MNAC, hem aprofitat per fer la visita completa al museu. Les parts del romànic, el gòtic i el renaixement jo ja les havia visitat més d'una vegada, però la part contemporània, que van inaugurar fa poc, amb totes els quadres de l'antic museu del Parc de la Ciutadella, encara no. Per tant, ens hem passat tot el migdia i part de la tarda-vespre d'avui, dins el museu.
Hem començat, pel començament: tota la part del romànic, amb els viatges pel Pirineu d'àbsis en àbsis, sense cansar-te i sense trepitjar la neu, tota la part gòtica i els seus retaules de Sants agonitzants i verges alletant el seu nen. En la part del renaixement i Barroc, hem anat més de pressa ja que ens hem adonat que el museu tancava a les set i encara ens faltava veure l'exposició de Caravaggio. Hem baixat escales avall, acompanyats de'n Pemi, un expert en art modern. Ha sigut tot un èxtasi, hem mirat tots els quadres, detall a detall, fixant-nos en tota la mala llet i al mateix temps delicadesa eròtica de Caravaggio. Ens han vingut ganes, de besar totes les espatlles i panxes que vèiem. I com no? llepar i rosegar els mugrons dels torsos d'efebus perfectes i hem sentit repugnància i por, dels rostres malvats, arrugats i embogits d'aquells que gosaven tocar-los.
S'ha dit moltes coses de Caravaggio i es seguirà dient, i que diguin, diguin, millor... però per mi, més que clarobscur, més que tenebrisme, més que un revolucionari de l'art pictòric del seu temps... per mi, Caravaggio, és màgia...

bona matinada fresca

imma

vui som dia 2, ja és un dia més normal, almenys pel carrer hi havia gent circulant. He tornat a anar al centre històric de la ciutat, a veure el caganer, aquest any hi ha la consellera Tura, molt mona ella amb el cul enlaire i l'Eto aquell. No he fet cap foto, perquè no en tenia ganes, però ja en faré, o potser no, però poso l'enllaç. Ja s'ha tornat una tradició, de cada Nadal, anar a la pastisseria del "carrer del Tarlà" a veure els caganers de xocolata. Recordo un any que hi havia en Figo caganer, fet amb xocolata blanca, feia molt riure.

bé, no dic res més, no tinc el dia...
bona tarda

imma

Segons en ferran el dia u de gener és el dia més avorrit de l'any, i té molta raó. Ens l'hem passat dormint, sense fer res de res. Ens hem dignat a sortir, quan ja eren les set del vespre tocades. Primer hem fet el tallat de rigor al Núria, que evidentment és un bar per fumadors, he perdut la juguesca. Després ens hem dit d'anar a donar una volta pel barri vell, preciós i humit. Hem vist molta gent que baixava del "teatre" St Domènec, segurament havien anat a veure els pastorets, però a part d'aquesta gent, que ja marxava cap a casa seva, no hem vist a ningú més. Estàvem, en ferran la janis i jo, passejant pels carrers mil·lenaris de la ciutat dels quatre rius, sols, baixant carrer de la Força avall, comentant que el dia u de gener sembla irreal.......

bona nit

imma

****^^^^``````des que passo els caps d'any amb tu... no sé... ^^^^``````
^^^^^`````sento que floto...^^^`````
`^``sóc com una espurna de llum de la lluna...``^^^^
`^``no em cal res més... només a tu...`^^^````
``````a tu`````tu^^^````tu^^````
`^``a tu.... glop de nit... glop de passió `^``infinita^````````````^^^^^^^^^^^^^``^^^^^^^^^^^^

^^^^^^^`````t'estimo.... bon any, bon any, bon tot...````````

```````^^^gràcies... per fer-me sentir així.... flonja, escumosa, ^^^^^^``volàtil....... màgica, blava, eterna, ^^^^^^^^^^^```````juganera..............^^^^^^^^^^^^````````````

^^^``^^^^^^^^^

sempre``````^^^^^^^^^^^^

`````````^^^anirem al Far de Sant Sebastià a veure sortir el sol?^^^^^^^`````

mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm

^^^`````fes-me un petó..^^^^^^^ infinit.````etern.^^^``````^^^