de tot i de res

ara, em passejo escoltant música, no ho havia fet mai abans. tenia un walk man, però, gairebé no el feia servir, només en viatges llargs en autobús... de discman, no en vaig arribar a tenir mai... sembla estrany... des que tinc ús de raó (si és que se'n pot fer ús) que faig música... Vaig començar a tocar el piano en més o menys cinc anys, en dotze vaig començar a rascar el violí. Ara en tinc 25 i encara rasco, toco i canto el que puc, quan puc. Tot i això, potser mai havia tingut la necessitat de posar banda sonora a les meves passejades. Bé, de fet, sí que n'hi posava. Dins meu, les notes, els sons, les melodies, sempre hi eren presents, podia anar caminant, i cantant per dins... qualsevol cançoneta, tema... fins i tot repetia passatges que en violí era incapaç de tocar afinats, però dins del meu cap ho estaven... Ara sempre vaig amb el meu mp3, canviant de cançó, clic clic clic... una darrera l'altre, nerviosament. Caminar per la ciutat, és diferent.. és com irreal... Passava al costat de l'Onyar, i veia el filet d'aigua tèrbol, els gossos passejant amunt i avall per la riba, el cel enfosquint-se. Sense sentir el soroll dels cotxes... però tampoc el de la brisa entre els arbres...

No estic tan cansada com la setmana passada, estic més normal... els dies ja no són tan durs, això que estic fent les classes als de cicle inicial, ja els he explicat el conte, però no hem tingut temps de fer la cançó. "Perdem molt el temps" (no m'agrada aquesta expressió), intentant fer silenci, seient a les cadires, o al terra... Una hora de classe es converteix en mitja hora, i mitja hora es converteix en vint minuts d'atenció a intervals més o menys llargs... dur dur, però gratificant alhora... no sé com explicar-ho.

Avui he jugat molta estona amb en P. al racó de les construccions, últimament està molt nerviós. Finalment m'ha explicat que el seu Tete (que tan pot ser cosí, germà, tiet...) està a la presó, m'ha explicat el perquè hi està, però tampoc bé al cas posar-ho aquí. Al cap d'una estona m'ha dit que el seu tete l'estima molt, i jo li he dit que segur que sí, perquè ell és un nen molt "maco". Ell m'ha respost que el seu "tete" també és "maco" i jo li he dit, que segur que sí. Després hem continuat fent castells, cases per "guardar" els animals de la granja, i hem reconstruït un cotxe que estava ben desmuntat.

La janis li agrada anar a passejar en una mena de descampat al costat del meu bloc de pisos, però el problema és que hi han moltes caques d'altres gossos (bé, de fet li agrada per això mateix) i sempre em queden les sabates empastifades... ais...

Saps? la vida és bonica, i a vegades penso en l'única veritat que va dir aquell senyor, que estimo sense voler... un dia, anant de la bisbal a la pera, per aquella carretera... que et queda a costat i costat la plana verda, vermella, groga, infinita de l'Empordà, i al fons, mirant cap al Nord, un dia de després la tramuntana, amb el cel blau, blavíssim. Pots veure els pirineus... nevats, blancs i lluents... "imma, mira, fixa't, vivim al millor lloc del món"... i tenia raó, li havia de donar la raó, jo també pensava i penso el mateix... potser m'enyoro de la meva plana, però tampoc estic tant lluny, sé que sempre tinc tendència a exagerar... potser algun dia tornaré...