desordenat

Em ronden moltes idees pel cap, moltes anècdotes, molts pensament, enrabiades, rialles infinites, plors, dolçor... no sé com canalitzar tot aquest reguitzell de sentiments, pensaments, emocions... he viscut aquests primers cinc dies tan intensament, que gairebé no em queden forces... has de donar tant de tu mateixa, em sento adsorvida... em sé tants noms, tantes relacions de parentesc...

Són tan cridaners, tan marranos, tan bèsties, tan mal educats...
tan tendres, tan divertits, tan especials, tan dolços, tan espontanis, tan reals, tan directes, tan, tan, tan...

La meva moral ha caigut més avall de terra tants cops aquesta setmana, i al mateix temps, ha pujat tants cops...

Hi han coses molt injustes... com ara, la volguda ignorància de la ciutat de Girona cap un barri, que vulgui o no, forma part de la ciutat. Estan allà dalt, tan a prop i a la vegada tan lluny. Els és tan difícil de compartir els mateixos avantatges que les altres escoles gironines. Quan han de fer qualsevol activitat comuna amb la ciutat, han d'utilitzar SEMPRE algun tipus de transport. Evidentment, la majoria de les famílies no es poden permetre pagar massa vegades aquest transport, i tampoc cap Departament d'Ensenyament, Ajuntament, Diputació, Consell Comarcal dóna masses ajudes... S'han de fer esforços de titans per intentar - solament intentar- integrar el món escolar de la Font de la Pólvora a la resta de la societat gironina.
No, no donaré tota la culpa als gironins, no, ells mateixos (els habitants de la Font) també tenen la culpa. Mai han fet gaires esforços per intentar socialitzar-se ni integrar-se.

Per moltes qüestions, els gitanos de Girona, i de moltes parts del món, els aïllen o s'aïllen en barris marginals. Han perdut gairebé tots els costums genuïns, ni tan sols parlen caló, ni tan sols parlen bé el castellà, ni tan sols tenen cap interès en aprendre gaire res. S'han convertit en una mena de barreja de poble sedentari, marginal, i com diuen alguns " Ja no lluiten per tirar endavant, es deixen portar per la seva marginalitat. La diferència entre aquests gitanos - tan els portuguesos com els andalusos- i el munt d' immigrants que arriben, és que aquests últims lluiten, o intenten lluitar per tirar endavant. Els altres tan sols són la resta del naufragi, la marginalitat personificada" .

Es perd l'esperança catorze mil vegades al dia. Et dóna la sensació que no s'hi pot fer res, que és lluitar davant d'un mur massa alt, massa gris, que va molt més enllà de les teves minses possibilitatats. Però veus un somriure, veus una carícia, un gomet posat a lloc, una nota afinada, una rialla, una abraçada, un bri d'esperança, una il·lusió ... i les teves pròpies esperances tornen, de cop, com una mena d'alenada d'aire fresc... et recorden que s'ha de tirar endavant, que qualsevol granet d'arena serà benvingut. Són nens, es mereixen totes les oportunitats del món...no podem tirar la tovallona... almenys jo no ho penso fer...

Em queda molt per recórrer, per veure, per sentir...
Estic cansada, però contenta. He plorat moltes vegades aquesta setmana, però les llàgrimes no eren tan sols de tristesa, també eren d'alegria i purificadores.

Avui, he tornat a anar a mirar la posta de Sol Gironina. He vist com el sol taronja, sortint d'entremig dels núvols, amb una majestuositat berniniana, s'amagava rera els edificis de nova construcció, el blau del cel s'anava enfosquint. Els núvols blancs s'anaven transfigurant en espurnes de nit. M'ha encantat, totes les postes de sol són magnífiques, fins i tot, vistes des del bell mig d'uns blocs de pisos .

I per què no?

bona nit

imma