Archivos Febrero 2006
Aquest matí he anat a l'escola, avui ha sigut relativament tranquil. Els nens de segon tenen molt bons dies i molt mals dies, no tenen terme mig. Avui tenien molt bon dia.
Estava a la classe, he anat al pati, he fet tallers de plàstica a la tarda... però tenia ganes d'estar dormint al llitet, ben abrigadeta.
Sempre que torno d'un viatge, tinc la sensació que no l'he aprofitat. Clar que és una sensació real, ja que últimament viatjo poc sovint...
Tinc ganes d'anar per Itàlia, tinc ganes de perdre'm per Venècia... tinc ganes de desaparèixer, d'enfonsar-me en una pila de coixins de núvols...
Londres és tan grisa, tan bruta, tan màgica.... tan Londres...
El dia a dia és molt avorrit, cada setmana és la mateixa setmana. Cada setmana hi ha dilluns, dimarts, dimecres... i així fins l'infinit. El mes de febrer té sorpreses... a vegades té 29 dies, però aquest any de moment, només en té 28, i és avui.
A vegades em pregunto, per què les coses que fan especials les coses, fan que les coses siguin especials?
Cada dia veig que sóc menys sociable, no tinc ganes de quedar amb tu, ni amb l'altre... sí, fa temps que no ens veiem, però.... si fa tan temps potser serà per alguna cosa... sí, ja sé, la distància mata... i assassina... No, no sé, hi ha gent, que tot i separar-nos la distància, el temps, els anys, tinc ganes de veure-la... en canvi a tu i a tu,no... em fa por, em fa mandra ... què hi pinto jo? no m'agrada sentir-me desubicada, ni tampoc m'agrada fingir...
Avui he dit t'estimo mentre parlava amb una persona que estimo. No és pas anormal dir-li que l'estimo, però m'ha sobtat que em sortís, de cop i volta... així, no he tingut temps de pensar la paraula, ha sortit ella sola.. A vegades em passen aquestes coses, les paraules surten, sense que jo me n'adoni... fa por... que poc racional que sóc.. mare meva...
Estic fent una fitxa per analitzar cançons, i també he de fer una tria de cançons..."originals"... què significa original? no sé pas a què es refereix.
He començat a acumular cançoners, diuen que s'ha de tenir una bona biblioteca... bé, això diuen, i també ho crec...
És dur tornar a la realitat quotidiana, quan t'has passat tot el cap de setmana sobre núvols, un peu londinenc un peu gironí
Mai havia vists tants Pollocks junts.... uoooo
Sóc una persona molt nerviosa, tot i que amb el temps ho he anat dissimulant i buscant solucions.
Quan he de parlar amb una persona que m'imposa, o no la conec prou i no tinc massa confiança, em poso moooolt nerviosa. A l'hora de parlar no em surten les paraules, encara que les hagi pensat i m'hagi fet un esquema mental, fins i tot un guió. No és que em quedi muda, no, sinó que començo a quequejar. Començo frases i no les sé acabar, se'm queden les paraules a la punta de la llengua, cosa que em fa fer mil voltes buscant sinònims... o el que sigui.... Em vénen clafreds pel cos, i no sé com manegar les situacions. A vegades, em vénen ganes de riure i ric de manera esbojarrada. Un riure tonto, un riure de quequejadora. Vaig llegir, en una de les biografies de Dalí, que quan va conèixer a Gala, Dalí es va posar tant nerviós, que durant molts dies no va poder parlar amb ella amb normalitat, ja que li venien atacs de riure. A mi a vegades també em passen aquestes coses. Penso, que segons qui, si només em conegués durant l'estona que estic nerviosa, pensaria que estic més que boja. Ja sé que no hem de viure pensant amb el què dirà la gent, però... és molt difícil no pensar-hi, de tant en tant, ja que vivim envoltats de gent... Gent, gent per tot arreu...
volta cap aquí, pica pica pica pica... volta cap allà, pica pica pica va!!!!
D'aquí poc tornaré a la meva vida daliniana.... d'quí poc... el dia 19 de març....
Quan era adolescent, abans d'aprendre que les noies també ens podem masturbar, tenia molts somnis eròtics. Cada nit, era aclucar els ulls i que tot d'imatges inimaginables em vinguessin al cap. A casa la meva tieta hi havia el prestatge dels llibres prohibits. Eren els llibres d'una col·lecció (que ara no recordo el nom) parenta de la Sonrisa vertical. Alguns eren només novel·letes d'amor, del tipus de Danielle Steel
, d'altres de sexe explícit, com una pel·lícula porno amb paraules escrites. Bé, quines descripcions més tontes. Jo tenia permís per llegir el que volgués, menys els llibres d'aquell prestatge, on deien que hi havien els llibres pels grans. Aquest fet, evidentment, feia que encara tingués més ganes de descobrir, què coi deien aquells llibrots polsosos.
Les nits que em quedava a dormir a ca l'àvia Dolors de la Bisbal, d'amagatotis anava a aquell prestatge i agafava alguna novel·la a l'atzar. Després me la llegia d'amagat. Homes suats fornicant amb noies delicades i fines, que després quedaven encatades d'amor i de luxúria. Històries romanticoides d'amors impossibles entre plebeus i aristòcrates. Me les vaig llegir totes. Intercalava els llibres avorridíssims de la Columna jove amb aquells escrits "il·legals".
Aquestes novel·les em servien per nodrir els meus somnis més íntims d'aquella època de descobriments. Ara, en recordar-los, somric i me n'adono de com han canviat, davant els meus ulls, els adolescents d'ara mateix. O potser no han canviat i segueixen igual d'innocents.... (ho dubto)... O potser ja sóc massa gran per veure que les coses no han canviat pas tant...o..
No ho sé pas.
Bé, perquè deia jo tot això? Ah sí, fa pocs dies vaig tenir un somni d'aquests eròtics. Em vaig aixecar de cop, mig suada. Era massa real. Em vaig mig espantar i tot. Vaig anar al vàter, em vaig rentar la cara, vaig tornar al llitet, i vaig intentar tornar a dormir, fins que ho vaig aconseguir.
De moment, encara estic consultant llibres d'interpretació dels somnis per saber el perquè.
ahir a l'escola, avui a la uni... no sé pas on paro...
que mal muntat que està tot.. mareta...
Si comencés a dir els meus defectes no acabaria. Només vull parlar d'un defecte meu que em molesta i molt. Quan feia vuitè d'EGB (allò tan antic), em vaig esperar al vespre-nit, durant moltes hores, que obrissin el pavelló. Volia apuntar-me a jo què sé, que al final no ho vaig fer. Vaig agafar fred, com era normal. Però en comptes d'agafar un refredat, angines o qualsevol cosa relacionada amb aquestes malalties del fred, se'm va paralitzar un nervi de la galta esquerra. Va decidir que havia passat massa fred i no volia treballar més. Durant més de dos mesos, vaig tenir tota la part esquerra de la meva carona immobilitzada. No podia pronunciar el so [p], quan bevia em queia el líquid pels costats. I quan reia, només ho feia pel costat dret. El metge em va fer portar un passamuntanyes (quin horror), dintre i fora de casa. Em punxava el culet, cada dia. M'havia de posar gotes a l'ull perquè no el podia tancar. Va ser una mica horrorós. La gent em deia que em quedarien seqüeles. Pensava que mai més podria riure "normal".
Al cap dels mesos em vaig curar. Ja podia pronunciar la [p], no m'havia de posar gotes als ulls. Però sempre més em va quedar un somriure estrany. un mig somriure. No es nota molt, però si t'hi fixes es veu, com lleugerament ric més per la part dreta que l'esquerra. Un defecte que em molesta. Algunes fotos es nota molt, en altres no tant. A vegades, fins i tot, em tapo la boca instintivament... alguns pensarien que és per no ensenyar les dents (que per cert són gairebé perfectes), doncs no, és per no ensenyar el meu mig somriure...
Em sembla, que puc afirmar que estic ben boja. Faig coses anormals, totalment criticables que ni jo mateixa entenc. No parlo per res en concret, ni res que m'hagi passat avui, ni ahir ni abans d'ahir... crec que parlo de mi en general.
Estic per tancar.
Sóc insuportable.
Sóc...
jo què sé.
Per acabar-ho d'adobar, ni tal sols tinc mal dia...
jo què sé per què cony estic escrivint aquesta merda...
segurament ho esborraré...
És ben bé que el nostre cervell és un cas. Esborra el que li dóna la gana i deixa uns records ben curiosos.
Dels estius a "Colonge", malgrat tot, me'n queda un bon record. Passava prop de dues o tres setmanes a casa els meus avis, en una mini caseta rural enmig de vinyes i presseguers. Fa pocs mesos hi vaig tornar, la casa està llogada i l'han emblanquinada, l'hort del meu avi ja no hi és i al seu lloc no hi ha res, tan sols quatre herbots, el galliner està desmuntat, les flors de mil colors que el meu avi plantava, ara, són inexistents... ha canviat bastant. Sé que no m'ho passava massa bé quan hi havia d'anar, mai tenia ganes de passar-me dies i dies sense veure cap altre nen o nena, jugant sola, sense poder anar a gaire enlloc, mig perduda i envoltada de vinyes, arbres fruiters i una pineda... Però era el que tocava, hi havia d'anar per força.
Per tal de mantenir-me entretinguda, la meva àvia m'explicava molts contes, i sovint se n'enxamava de nous on jo n'era la protagonista. Els enxamats eren els que m'agradaven més, sovint després en feia vinyetes i els intentava tornar a escriure, com si fos una escriptora. A vegades jo començava els contes i ella els continuava, aquests, podien arribar a durar dos o tres dies.
El meu avi també s'inventava històries, sobretot quan l'acompanyava vinyes a través. M'explicava que dins les antigues casetes de pastors, que encara hi són, hi vivien els "enanitus" , jo m'ho creia i fins i tot els havia arribat a veure entrar i sortir ràpidament de dins la casa, amagant-se avergonyits sota una fulla de parra.
Als vespres, anàvem a parar la fresca a llevant. Els meus avis s'asseien en uns pilars preparats per això, i jo m'embrutava el cul a terra. Sovint, aquestes hores de la tarda-vespre, també servien perquè entre l'avi i l'àvia m'expliquessin més històries.
De tant en tant, venia el meu pare, quan ell venia, normalment, se m'emportava a la platja de St Antoni. Vaig aprendre a nedar quan tenia tres anyets, me'n va ensenyar el meu pare, potser és de les úniques coses que m'ha arribat ensenyar. Vaig aprendre'n allà on tota persona de costa aprèn a nedar, dins l'aigua del mar. Concretament a la zona de Roques planes de St Antoni de Calonge. El meu pare em portava a l'esquena, i de tant en tant em deixava anar sola, i jo xip-xap, xip-xap. Mai he après a nedar "bé", encara continuo nedant com un gosset, però tot i això vaig prou ràpid.
A mesura que em feia més gran, més em costava passar aquells dies de tranquil·litat i solitud a casa dels meus avis. Recordo que fins i tot, m'arribava a deprimir. Sempre he sigut una persona molt sociable, més de poble que no pas de camp. Els meus avis feien esforços per no tenir-me avorrida, i a vegades, el meu avi em baixava a vila. Ell venia quatre verduretes i quatre coses del seu hortet, i jo l'acompanyava. Tot sigui dit, m'hi va portar poques vegades, o això és el que recordo. Anava a la papereria i comprava contes nous i colors, jugava per aquella plaça petitona i intentava entrar al castell. De petita, era una nena molt moguda, i sovint, era difícil controlar-me, potser per aquesta raó els meus avis no deixaven que anés molt sovint a vila. La veritat no ho sé.
Algunes vegades, el meu avi explicava històries, de quan era jove, de quan va conèixer la meva àvia. També de molt abans, quan va haver d'anar a la guerra i de com un matxo li va trencar el nas i per això el tenia lleugerament tort. Moltes vegades, aquestes històries m'avorrien, i li deia que m'expliqués contes, és ara quan me n'adono de les informacions vitals i valuoses que tenia el meu avi i vaig deixar escapar.
Una de les bromes que em feia sempre, i que curiosament he trobat narrades pel, ni més ni menys, Josep Pla a les primeres pàgines del Quadern Gris:
" 24 de maig. - Records de família. - Quan érem petits, el pare ens feia unes bromes d'una poca solta considerable. Cridava un o altre dels germans i deia amb un posat absolutament seriós:
- Vés a l'escriptori a veure si m'hi trobes...
Hi anàvem d'una manera automàtica, completament distrets, i en arribar, de retorn al menjador, amb la cara de babau del qui no ha trobat ningú, la boca mig oberta, sentíem el bon senyor que deia, rient:
- I que n'ets de burro, fill meu!".
El meu avi, sempre em deia : - Nena maca (sempre em deia així), vés al celler a veure si m'hi trobes. I jo hi anava, fins i tot quan era més grandeta. Creia, realment que el meu avi, o qualsevol persona "gran" podia transportar-se d'un lloc a altre. Fins i tot recordo, que quan arribava al celler mirava darrera les botes i els racons amagats per intentar trobar-lo. Evidentment igual que el pare de'n Pla, el meu avi es feia un fars de riure al veure la meva innocència.
Van anar passant els anys, i cada vegada anava menys a Calonge, vaig decidir que els estius ja no m'hi voldria quedar, tenia els meus amics a La Bisbal i a més també anava de colònies.
Quan tenia 13 anys, a punt de fer-ne 14, l'any 1994, el meu avi va morir. No recordo que patís massa, només sé que em va costar plorar, no m'ho podia creure.
Al morir el meu avi, la casa es va arreglar i es va llogar a una família, o a jo què sé i la meva àvia ara viu en una residència a Banyoles i fa molt que no la visito... a veure si un dia d'aquests hi vaig.
Ais, quants records, i la majoria s'han esborrat, per aquella selecció que diuen que fa el cervell per deixar lloc a coses noves..., però considero que els records, aquells que queden, segurament són els que ens fan tal com són... o potser no, vés a saber...
He sentit dir moltes vegades que les casualitats no existeixen, que moltes coses passen perquè han de passar... La veritat no en tinc ni idea jo d'aquestes coses. Igual que les interpretacions dels somnis, molta gent els ha volgut interpretar, molts opinen que són premonicions de futur, d'altres que és el batibull de coses que t'han passat durant el dia... bé, és igual. Últimament somio molt, coses rares, amb persones que veig poc, amb persones llunyanes en espai i temps, amb persones que tinc ben aprop. Moltes no tenen res a veure les unes amb les altres, però tot i així, en els meus somnis, es coneixien, parlen, intereactuen entre elles, com si fossin vells amics. No passa res d'especial en aquests somnis, simplement parlem molt, es banyen en piscines de xocolata... tonteries....
A vegades em vénen calfreds de pensar que si les casualitats no existissin... si les coses que m'han anat passant no haguessin passat, les coses positives em refereixo... què seria de mi? i de tu?
Si aquell dia, fred, tapada fins dalt amb munts de roba, ben bé com una bola de roba (com més tard em vas comentar) no t'hagués conegut, què hauria passat? no sé... i si hagués fugit? i sí... no sé... Cada dia veig que et necessito més, és com una droga, si no estic amb tu, aprop teu tinc "mono"... de tu, de carícies, de somriures, de, de tot...
La fred m'agrada, sempre m'han passat coses maques en dies de fred, bé, no sempre, la majoria de les vegades. Tot i que, cada vegada m'agrada més la calor, l'aire calent, el cel blau, el sol groc, els camps verds... perquè sé que faci fred o faci calor tu estaràs amb mi...
Ai, que nyonyis que estic...
No te n'adones i ja s'acaba la setmana. Però aquesta no és una setmana qualsevol, sinó que és la meva última setmana d'intensiu. A partir de la setmana que ve, només aniré a l'escola dilluns i dimarts, igual que a principi de curs. Per un costat és un descans, tots sabem que no és el mateix anar cada dia de 9 a 5 de la tarda a "treballar" a anar unes horetes de no res a la universitat, que si no hi vas no passa res. Però per l'altra banda, trobaré a faltar moltíssim els meus nens i nenes. Crec que han sigut unes setmanes molt intenses, no només pel fet de ser la primera vegada, a la meva vida, que passava tants dies seguits dins una escola, sinó per tot el que comporta estar a la "meva" escola. Amb robatori i redada antidroga inclosa.
Avui els de quart, s'han posat molt tristos quan els hem comentat que a partir de la setmana que ve només vindria dilluns i dimarts. De cop i volta han començat a cridar: "Que la aprueben! Que la aprueben!" se m'han escapat unes llagrimetes, que gairebé no he pogut discimular. Es referien a que aprovés el pràcticum, evidentment... Només de recordar-ho em torna a venir la llagrimeta.
Avui quan m'he llevat, i he aixecat la persiana del menjador, que està encarada a l'est, un sol brillant m'ha enlluernat, de seguida he pensat que avui seria un bon dia... l'últim d'una etapa, i el primer de moltes altres coses.
bon dia (ara feia dies que no ho deia)
imma
oh, st Calentí... quines tonteries
Val més bona gana que bona salsa.
Hi han coses que m'agraden molt.... i d'altres que detesto...
per mala sort, em passa igual amb les persones....
no tinc terme mig....
o potser sí....
el mes de febrer és ben estrany, tan curtet ell, pim pam... vint-i-vuit dies i prou, només faltaria!
D'aquí tres i no res ja estarem a l'abril. M'encata la primavera, les floretes, el verd intens, el blau brillant.
Primavera, primavera!! primavera!!
A veure si la crido i ve més ràpid!!!!
Avui hem anat a Palafurgell a menjar calçots a casa del pare de'n Ferran. Ens n'hem fet un fars de menjar! Teníem un munt de calçots, i tan sols el pare de'n Fer, en Fer i jo n'hem volgut menjar. Que rebons!!!! Feia anys i panys que no en menjava, m'ha fet molta il·lusió! Recordo que de més petita no m'agradaven, em feien una mica de fàstic, però un dia, els vaig provar i des de llavors que en sóc una fanàtica. Un any en vai menjar tants i tants que després vaig estar mitja setmana malalta de mal de panxa.
Bé, havia fet un dibuix de l'imma menjant calçots, però m'ha sortit una mica porno, i tot i que tinc un dia una mica aixins, millor no la poso... jeje...
Nyammmaaaa nyaaammmaaa!!!
Estem tan acostumats a expressar-nos en paraules, que sovint no sabem interpretar els gestos, les mirades, un gargot en un full blanc, un somriure ample, uns ulls tristos, una "pataleta", una abraçada...
Estic tan acostumada a només interpretar paraules, que a vegades em costa interpretar una carícia, una flor, una pessigolla... Les paraules en limiten tant... encara que sàpigues milions i milions.... mai pots dir t'estimo amb paraules i que signifiqui el que realment significa estimar... mai pots dir t'odio amb paraules i que signifiqui realment odiar...
Paraules, només paraules...
vols que et faci pessigolles?
estic escoltant coses rares que m'he baixat i he rescatat cançons de'n Fer... mira, m'agrada... es nota que s'ho han currat.. no sé com dir-ho, no vull dir que el que no estigui currat no pot estar bé.. bé és igual... hi ha com una força interna... segons quin dia tinguis et podries posar nerviosa, però també activa, i al mateix temps és com fosc... quines sensacions...
Mai m'he tancat a cap música en concret... m'agrada experimentar amb les diferents sonoritats... bé, potser no està ben dit així.. vull dir, que tan et pot emocionar, cabrejar, posar trist, neguitejar, un violí melodiós, com... un crit gutural (que déu n'hi doret com s'ho fan?)....
Visca, visca, visca!!!
ja havia perdut l'esperança, bé, no del tot... volia intentar fer un cànon a dues veus de la cançó de "la nau pirata". La lletra ja se l'havien après (la primera estrofa), i en comptes de fer la segona i la tercera estrofa volia intentar que cantessin a dues veus, en forma de cànon. La setmana passada no vaig poder perquè estaven molt esverats... aquesta m'hi he llençat de caps, primer he fet dos grupets, com si fossin dos cors petits, els he explicat més o menys què volia que fessin... i finalment ha sortit... primer amb moltes indicacions, després nopmés dirigint com si fossin un "Cor de professionals"....
Que contenta!!!
Avui els he regalat el mocador pirata i l'ull!!!!
Que contenta!!!
Que contenta!!!
m'ha arribat a les mans la revista que publica L'escola Les Alzines de Girona i m'he esgarrifat. Primerament no entenc com pot haver una escola on només hi vagin nenes... però després llegint la revista et preguntes, com pot ser que hi hagi gent que pensi d'aquesta manera. No he gosat endur-me la revista...
La portada era tot un poema: un grup de noietes amb l'uniforme en qüestió, amb unes nines, uns biberons de joguina i un ósset de peluix... i una pregunta, alguna cosa així com: Com ha de ser l'home i la dona dins el matrimoni?
Només veient aquelles nenes amb les dents blanquíssimes, vestidetes amb aquell uniforme, amb les nines, el xumet i el peluix, ja us podeu fer una idea de quina ha de ser la funció de la dona dins el matrimoni... No només això, dins la revista, a la part central, he pogut llegir un article de dues planes senceres, escrites per una suposada psicòloga, que feia una reflexió sobre les diferències entre els nois i les noies, així doncs, també entre els diferents rols que han d'exercici els homes i les dones. De cop i volta, com aquell que no vol la cosa introduïa el tema de la homosexualitat: de com n'és de perjudicial pels infants tenir pares homosexuals, de l'evident desviació mental dels suposats homosexuals, de la major tendència homosexual dels nens que viuen amb pares homosexuals i buuuf... i bla bla bla bla...
Més tard, se m'ha acudit comentar, que a l'escola tan el nens com les nenes juguen amb les ninetes, els hi posen vestits, els "banyen".... i una veu m'ha contestat:"els nens també?"...." que mariques"....
Per posar-se a plorar...
pd: en ferran m'ha dit que què volia esperar llegint revistes d'aquest tipus... doncs no sé, ja que és una escola, podrien parlar dels treballs que fan per cicles, o publicar contes dels nens... dibuixos.. o jo què sé... i no articles d'aquesta mena !!!
Tinc la nariu dreta (la meva dreta) ben tapada. Em vaig sonant i sonant i sembla que per molts mocs que baixin no s'acaben. Segurament és una de les causes del meu mal de cap.
Merda, no suporto tenir mal de cap. Per culpa d'ell no coordino. A més ara estic començant a tenir esgarrifances brrbrbrbrbrbrbr. Si és un refredat, aquest, ja serà el tercer que tinc aquest hivern, i això que menjo tronges, manderines... aaahg aaahg....
No entenc com és que encara magisteri és una diplomatura. Com potser que els preparadors de la base educativa d'un país, solament tinguin una diplomatura? Hauria de ser una Llicenciatura amb tots els ets i uts.
Primer de tot, en comptes de tres a anys, haurien de ser-ne quatre. El primer any amb un mes de pràctiques, el segon any amb dos mesos de pràctiques, el tercer any tres mesos de pràctiques. Durant els tres primers anys s'haurien de combinar pràctica i teoria. El quart any hauria de ser un intensiu de setembre a juny a una escola, tutoritzat sense classes teòriques. Per acabar, només es podria obtenir el títol, si al acabar l'intensiu de quart es presentés la programació de tot un any. Amb tota la feina que comporta.
Això és un resum de com crec que haurien de ser els estudis de mestre.
Sé que s'està plantejant des de fa molts anys fer una cosa semblant... doncs a veure si s'espavilen!
ho he decidit, cap merda així em farà perdre el somriure
O sigui, ahir a la nit vaig anar a dormir aviat. Volia estar en plena forma. Avui al matí m'he llevat de seguida, il·lusionada, com cada dia. Tenia ganes de cantar, ballar, pintar... i he arribat a l'escola i m'ho han dit. Per què roben a les escoles? Com CONY volen que fem música sense piano, sense equip de música, sense guitarres? Ja han donat veus pel barri, a veure si algú sap ON paren totes aquestes coses... Però segur que ja no apareixeran.
Sou uns fills de puta! Aneu a robar a un altra banda COLLONS!!!!
No, no estic enfadada, o sí? jo què sé... tinc mal de cap això sí... merda... Estic enrabiada i trista!! Desolada, fins als collons, desorientada, fastiguejada, impotent, sense ganes de fer res... merda, merda i més merda....
pd: em sap greu pels insults i les males paraules, però és com em sento, en aquests moments no sé canalitzar-ho d'altra manera...
Vaig a prendre'm un paracetamol a veure si em deixa en pau aquesta merda de mal de cap...
Instrucciones para cantar
Empiece por romper los espejos de su casa, deje caer los brazos, mire vagamente la pared, olvidese. Cante una sola nota, escuche por dentro. Si oye (pero esto ocurrirá mucho después) algo como un paisaje sumido en el miedo, con hogueras entre las piedras, con siluetas semidesnudas en cuclillas, creo que estará bien encaminado, y lo mismo si oye un río por donde bajan barcas pintadas de amarillo y negro, si oye un sabor pan, un tacto de dedos, una sombra de caballo. Después compre solfeos y un frac, y por favor no cante por la nariz y deje en paz a Schumann.
J. Cortazar - Historias de cronopios y de famas - Manuales de instrucciones 1962
pd: el pròxim dia ensenyaré als nens a cantar així jajajaa
- jo era com elles a la seva edat...
- no ho sé imma, jo què sé...
- mmmm...
- bé potser sí que eres semblant
- i per què no m'agraden?
- no ho sé...
- jo tampoc... saps, crec que tinc polls...
- apa doncs! fes el tractament antipolls ja!!
- sí, ho hauré de fer... només em faltava això...
- és normal..
- saps que quan era petita, la meva germana va agafar-ne i jo no? i dormíem juntes?
- ah sí?
- sí, a més jo l'acollonava i li deia "Piojera! piojera!!" i ella s'enfadava i plorava..
- que dolenta que eres!
- sí mira.... aai quina picor!!!
- no et cauen gens bé oi?
- tant se'm nota?
- una mica, tampoc tant...
- no hi puc fer res.. no sé dissimular. només intento ser educada i parlar-hi el mínim.
- ja... ja ho he vist.
- quan algú em cau una mica malament se'm nota perquè no sóc tan "carinyosa", de fet, fins i tot sóc una mica esquerpa.
- ni que ho diguis..
- ais... què hi farem...
- si mira.. ja em diràs el perquè...
- n'hi han tants... que si començo no acabo... blablablablablablablablablablablablablablablablablablabla........
Powered by Castpost
Der vogel fänger bin ich ja,
stets lustig heisa hopsasa!
Ich Vagel fänger bin bekannt bei
Alt und Jung im ganzem Land.
Ein Netz für Madchen möchte ich,
ich fing’sie dutzendweis’ für mich!
sann sperrte ich sie
bei mir ein, und alle Mädchen Wären mein.
Wenn alle Mädchen wären mein,
so tauschte ich brav Zucker ein;
die, welche mir am liebsten wär’,
der gäb’ ich gleich den Zucker her.
Und küste sie mich zärtlinch dann,
wär’ sie mein Weib und ich ihr Mann.
Sie schlief an meiner seite ein,
ich wiengte wie ein King sie ein.
Des que estic a l'atur, els caps de setmana són el que han de ser, cap de setmana. No tinc més preocupació que ... no sé, que dormir, menjar i cagar... en definitiva, descansar el cervell de tant estrès setmanal.
Aquesta setmana passada, ha estat bastant cansada, no he fet res més que anar de l'escola a casa, de casa a l'escola. No tenia esma per res més. D'aquí dues setmanes acabo l'intensiu i a partir d'aleshores només hi aniré dos dies, però la resta hauré d'anar a classe a la uni. No sé què serà pitjor. A més, a partir del dia 19 de març tornaré al meu mega hiper súper museu Dalí. De moment només els caps de setmana, més tard, a l'estiu altra vegada cada dia. Com que el temps passa tan ràpid, no me n'adonaré i ja serem agost. I el setembre... ja veurem com serà aquest any.
La veritat, no tinc gens de ganes de tornar a treballar al museu dels nassos, i encara molt menys els caps de setmana. Però bé, espero que sigui l'últim any i l'últim estiu dalinià... Diuen, que l'esperança és l'última cosa que es perd.
Ahg! per cert, la Janis porta un new look, els cabells ben curtets com l'estiu passat. La pobreta meva, tenia uns nusos i unes rastes... tot el dia gratant i llepant-se. Ara, està neta i polida, i la seva perruquera m'ha dit que la pentini... a veure si ho faig (si ho fem!)...
jo hi anava molt en bicicleta. Vaig aprendre anar amb dues rodes de seguida. El meu pare deia que m'aguantava, però era mentida, i jo no m'adonava de res. Fins que un dia, en una baixada, vaig començar a envelar-me, i fiiiu... el meu pare, darrere corrents, i jo.. aaahg!! aaahg!! no sé frenar, no sé frenar!!!!... però vaig frenar. Podria haver tingut un trauma infantil per sempre més, però en canvi, a partir d'aleshores, ja no necessitava ni les rodetes ni que el meu pare m'aguantés.
Em passava tot l'estiu damunt la bici. En tenia una d'aquelles de cross, amb una molla de ferro, el manillar ample, tota vermella. Com dirien alguns, a prova d'immes. No anava massa lluny, només donava voltes a la plaça del castell, la plaça de l'ajuntament i potser, fins i tot la plaça Major (o de l'església). Però era molt divertit.
A la Pera, a casa del biològic, tenia una bici rosa, una BH d'aquelles amb un cistellet. No m'agradava massa, però ja feia el fet. Potser m'hagués estimat més tenir una mountain bike que eren les que estaven de moda, però això a la Pera no podia ser, més tard a La Bisbal en tindria una. Bé, doncs, la BH rosa amb cistellet la utilitzava per passejar els gats i els gossos. La majoria saltaven a mig trajecte, era un fars de riure. Menys en Tap. En Tap era un gosset fill de mil llets, que de seguida que me'l van regalar es va enamorar de mi i jo d'ell. Era un cadellet, petit petit, blanc amb taques marrons clars. El portava, de cadell, embolicat amb una tovallola dins el cistell, i quan va ser més gran, corria rera la bici. Fins que un dia me'l van atropellar davant meu. Recordo que no vaig plorar fins al cap d'uns dies, em sentia culpable, i encara de tant en tant m'hi sento.
Al cap del temps, vaig anar deixant la bicicleta aparcada. La de la Pera ja em va petita, i les de la Bisbal estan al magatzem i també deuen estar ben rovellades... o ves a saber...
El fet és que fa pocs dies, en Ferran deia que es volia comprar una bici, per anar més ràpid al centre de Girona... i finalment s'ha comprar una al "Rastro"... a veure què tal.. no sé si fiar-me'n massa...
(com la cançó de Un Rayo de Sol uoo o o)
.....
carameels de colors uoo o o!
per menjar-me'ls tots uoo o o!
riure amb tu
cantar i ballar
perdre el cap
i somiar
somiar
SOMIAR.....
..........
miaaaau... miiiiiiaaaaauuu...
mi mi miaaaa uuu..
mimimimimimiiiiiaaaau....
miau, miau, miaaau...
mimimimimiaaaau!
Powered by Castpost
tinc molta son... estic molt cansadeta...
estic soleta... i no m'agrada...
tinc fred... i això que he passat molta calor...
avui ha estat un dia esgotador, que no vol pas dir dolent...
només esgotador...
zzzzzzzzzzzzZZZZZZZzzzzzzzZZZZZzzzzz
vaig a sopar i a dormir...
Coses d'un altre món
cosetes boniquetes
menjar
