aquells estius....

És ben bé que el nostre cervell és un cas. Esborra el que li dóna la gana i deixa uns records ben curiosos.
Dels estius a "Colonge", malgrat tot, me'n queda un bon record. Passava prop de dues o tres setmanes a casa els meus avis, en una mini caseta rural enmig de vinyes i presseguers. Fa pocs mesos hi vaig tornar, la casa està llogada i l'han emblanquinada, l'hort del meu avi ja no hi és i al seu lloc no hi ha res, tan sols quatre herbots, el galliner està desmuntat, les flors de mil colors que el meu avi plantava, ara, són inexistents... ha canviat bastant. Sé que no m'ho passava massa bé quan hi havia d'anar, mai tenia ganes de passar-me dies i dies sense veure cap altre nen o nena, jugant sola, sense poder anar a gaire enlloc, mig perduda i envoltada de vinyes, arbres fruiters i una pineda... Però era el que tocava, hi havia d'anar per força.

Per tal de mantenir-me entretinguda, la meva àvia m'explicava molts contes, i sovint se n'enxamava de nous on jo n'era la protagonista. Els enxamats eren els que m'agradaven més, sovint després en feia vinyetes i els intentava tornar a escriure, com si fos una escriptora. A vegades jo començava els contes i ella els continuava, aquests, podien arribar a durar dos o tres dies.

El meu avi també s'inventava històries, sobretot quan l'acompanyava vinyes a través. M'explicava que dins les antigues casetes de pastors, que encara hi són, hi vivien els "enanitus" , jo m'ho creia i fins i tot els havia arribat a veure entrar i sortir ràpidament de dins la casa, amagant-se avergonyits sota una fulla de parra.

Als vespres, anàvem a parar la fresca a llevant. Els meus avis s'asseien en uns pilars preparats per això, i jo m'embrutava el cul a terra. Sovint, aquestes hores de la tarda-vespre, també servien perquè entre l'avi i l'àvia m'expliquessin més històries.

De tant en tant, venia el meu pare, quan ell venia, normalment, se m'emportava a la platja de St Antoni. Vaig aprendre a nedar quan tenia tres anyets, me'n va ensenyar el meu pare, potser és de les úniques coses que m'ha arribat ensenyar. Vaig aprendre'n allà on tota persona de costa aprèn a nedar, dins l'aigua del mar. Concretament a la zona de Roques planes de St Antoni de Calonge. El meu pare em portava a l'esquena, i de tant en tant em deixava anar sola, i jo xip-xap, xip-xap. Mai he après a nedar "bé", encara continuo nedant com un gosset, però tot i això vaig prou ràpid.

A mesura que em feia més gran, més em costava passar aquells dies de tranquil·litat i solitud a casa dels meus avis. Recordo que fins i tot, m'arribava a deprimir. Sempre he sigut una persona molt sociable, més de poble que no pas de camp. Els meus avis feien esforços per no tenir-me avorrida, i a vegades, el meu avi em baixava a vila. Ell venia quatre verduretes i quatre coses del seu hortet, i jo l'acompanyava. Tot sigui dit, m'hi va portar poques vegades, o això és el que recordo. Anava a la papereria i comprava contes nous i colors, jugava per aquella plaça petitona i intentava entrar al castell. De petita, era una nena molt moguda, i sovint, era difícil controlar-me, potser per aquesta raó els meus avis no deixaven que anés molt sovint a vila. La veritat no ho sé.

Algunes vegades, el meu avi explicava històries, de quan era jove, de quan va conèixer la meva àvia. També de molt abans, quan va haver d'anar a la guerra i de com un matxo li va trencar el nas i per això el tenia lleugerament tort. Moltes vegades, aquestes històries m'avorrien, i li deia que m'expliqués contes, és ara quan me n'adono de les informacions vitals i valuoses que tenia el meu avi i vaig deixar escapar.
Una de les bromes que em feia sempre, i que curiosament he trobat narrades pel, ni més ni menys, Josep Pla a les primeres pàgines del Quadern Gris:

" 24 de maig. - Records de família. - Quan érem petits, el pare ens feia unes bromes d'una poca solta considerable. Cridava un o altre dels germans i deia amb un posat absolutament seriós:
- Vés a l'escriptori a veure si m'hi trobes...
Hi anàvem d'una manera automàtica, completament distrets, i en arribar, de retorn al menjador, amb la cara de babau del qui no ha trobat ningú, la boca mig oberta, sentíem el bon senyor que deia, rient:
- I que n'ets de burro, fill meu!".

El meu avi, sempre em deia : - Nena maca (sempre em deia així), vés al celler a veure si m'hi trobes. I jo hi anava, fins i tot quan era més grandeta. Creia, realment que el meu avi, o qualsevol persona "gran" podia transportar-se d'un lloc a altre. Fins i tot recordo, que quan arribava al celler mirava darrera les botes i els racons amagats per intentar trobar-lo. Evidentment igual que el pare de'n Pla, el meu avi es feia un fars de riure al veure la meva innocència.

Van anar passant els anys, i cada vegada anava menys a Calonge, vaig decidir que els estius ja no m'hi voldria quedar, tenia els meus amics a La Bisbal i a més també anava de colònies.
Quan tenia 13 anys, a punt de fer-ne 14, l'any 1994, el meu avi va morir. No recordo que patís massa, només sé que em va costar plorar, no m'ho podia creure.

Al morir el meu avi, la casa es va arreglar i es va llogar a una família, o a jo què sé i la meva àvia ara viu en una residència a Banyoles i fa molt que no la visito... a veure si un dia d'aquests hi vaig.

Ais, quants records, i la majoria s'han esborrat, per aquella selecció que diuen que fa el cervell per deixar lloc a coses noves..., però considero que els records, aquells que queden, segurament són els que ens fan tal com són... o potser no, vés a saber...