quequejar
Sóc una persona molt nerviosa, tot i que amb el temps ho he anat dissimulant i buscant solucions.
Quan he de parlar amb una persona que m'imposa, o no la conec prou i no tinc massa confiança, em poso moooolt nerviosa. A l'hora de parlar no em surten les paraules, encara que les hagi pensat i m'hagi fet un esquema mental, fins i tot un guió. No és que em quedi muda, no, sinó que començo a quequejar. Començo frases i no les sé acabar, se'm queden les paraules a la punta de la llengua, cosa que em fa fer mil voltes buscant sinònims... o el que sigui.... Em vénen clafreds pel cos, i no sé com manegar les situacions. A vegades, em vénen ganes de riure i ric de manera esbojarrada. Un riure tonto, un riure de quequejadora. Vaig llegir, en una de les biografies de Dalí, que quan va conèixer a Gala, Dalí es va posar tant nerviós, que durant molts dies no va poder parlar amb ella amb normalitat, ja que li venien atacs de riure. A mi a vegades també em passen aquestes coses. Penso, que segons qui, si només em conegués durant l'estona que estic nerviosa, pensaria que estic més que boja. Ja sé que no hem de viure pensant amb el què dirà la gent, però... és molt difícil no pensar-hi, de tant en tant, ja que vivim envoltats de gent... Gent, gent per tot arreu...
volta cap aquí, pica pica pica pica... volta cap allà, pica pica pica va!!!!
D'aquí poc tornaré a la meva vida daliniana.... d'quí poc... el dia 19 de març....
6 Commentaris
Coses d'un altre món
cosetes boniquetes
menjar
ala ... ala d'exclamaciò forània ...
demà! demà! demà!
OUS I BOTIFARRA, FUM, FUM, FUM...
L'epistola, doncs, és la resposta. Has de practicar el génere epistolar, en aquests casos. Ja veuries quines cares farien, si, al seu davant, et poses a escriure una carta (que no necessitaria segell, a més).
ke tontos aquests nens del pati que els dius vina maco vina i et fan un llengot i se'n van!
en tens tu d'aquests?
Peto nassos
Ostres, com em sona tot això que expliques! A mi em passa el mateix. I quan més vull ser jo mateixa, més nerviosa em poso. I pitjor parlo. Més quequejo... Crec que jo sempre hauria de tenir una segona oportunitat, perquè a la primera sempre quequejo, em poso nerviosa, no sé què dir... Però les segones oportunitats no solen abundar. A no ser que tinguis sort.
Xe, mira que m'hi sent identificada amb tot el que has escrit! Doncs imagina aquesta mateixa situació en una oposició... Em vaig quedar en blanc i no hi havia manera de retomar el que estava dient. Vaig acabar amb un "Mierda, me he quedado en blanco", que va fer riure de debò el tribunal. A mi, per descomptant em van fer sentir pitjor del que ja estava... Aiss, les vergonyes i les timideses...
Jo de petit era molt tímid i vergonyós, paraules escasses silencis, somriures de compromís quan em quedava mut.
Poc a poc he anat agafant confiança en allò que dic, m'he adonat que he progressat atacant la part més feble de mi, parlar amb desconeguts... a la feina sobretot m'he vist obligat a haver de fer trucades a proveidors i explicar amb claredat el que necesito, tot això m'ha fet agafar una gran tranquilitat alhora de parlar. Abans també analitzava tot el que deia i mil esquemes, el millor es parlar sense estructura amb allò que creus que has de dir sense pensar-ho més.
Un petonàs ;)