dia surrealista

Avui al matí estava molt contenta. M'he despertat molt de pressa, he esmorzat amb en Fer, xerran i rien. Tot i que sabia què m'esperava, he intentat ser optimista, agafar-me les coses bé, tirar endavant...
He agafat el cotxe, atravessant els camps verds, que aviat seran daurats. Avui, la tramuntana els despentinava. El cel era blau, blau, blau. Aquell poble és preciós, l'empordanet és preciós. El castell al fons, tot idíl·lic. Tot aparença.

M'he sentit una mica humiliada, no sabia massa què dir. M'hagués agradat dir, quina merda feina, quina merda museu, quina merda tot. No he dit res. No val la pena gastar paraules. Masses que se n'han gastat.

El cercle es va tancat, quan estigui tancat del tot, només tindré dues opcions, sortir-ne o quedar-me dins. Jo en sortiré. Falta poc. Tic-tac, tic-tac.

Fa dies que sé que molta gent coneguda llegeix aquest racó. Benvinguts. Aquesta sóc jo, o algú que s'hi assembla, o ves a saber. Intentaré no pensar-hi més. Només ho intentaré.